A Twitter:
20 de juliol del 2019.
“ Cien años de soledad”, una de les millors novel·les de la història, diuen els que en saben. Fa 3 dies que vaig començar, ja era hora, a llegir-la, vaig per la pàgina 100, surt molta gent ( 31) i molts llocs ( 21), és un embolic, un rotllo. Decideixo seguir perquè és Cien /
años de soledad. Hi ha llibres que vas llegint i vas mirant quantes pàgines falten per acabar el capítol i de vegades, fins i tot, quantes per acabar el llibre. Per a mi això em diu que no estic a gust amb el que llegeixo, que no m’agrada massa i que vull que s’acabi aviat, però /
… segueixo, que no em passi res, aquest llibre té 495 pàgines. Espero que la cosa vagi a millor. Milions de persones així ho han vist i llegit, no sóc tan rar, o sí. De moment sé que uns dels protagonistes es diu José Arcadio Buendía, en 100 pàgines /
surt el seu nom complet 118 vegades, 118. En la coberta de darrere posa. “ El Quijote de nuestro tiempo” ( Pablo Neruda ). I, si, veig que em passarà com amb el Quixote, no em va agradar gens i el vaig trobar repetitiu i fat. Però quan l’acabi ho sabré. ( Si l’acabo)./
23 de juliol del 2019.
Llibre llegit.
Doncs he acabat el llibre i, si féssim un Índex Onomàstic, ocuparia unes 6 pàgines. José Arcadio Buendía, després de les 118 vegades que surt fins a la pàgina 100, torna a sortir 24 vegades fins a la pàgina 173, en la qual mor; i després de mort surt 23 vegades més, en total en surt unes/
165 vegades. Altres protagonistes de la novel·la també surten moltes vegades, alguns tantes com ell, són el coronel Aureliano Buendía, Melquíades, Úrsula, Iguarán, Fernanda, José Arcadio, Arcadio, Aureliano Buendía,…/
Altres potser no tantes, però quasi: Remedios, Meme-Renata, Amaranta, Pilar Ternera, José Arcadio Segundo, Aureliano Segundo, Aureliano, Petra Cotes,..
Per cert d’Aurelianos en surten uns 12, més uns 10 o 12, citats com a fills ( 17 il·legals) del coronel Aureliano Buendía /
dels que no surten els cognoms.
Entre Arcadios i Aurelianos hi ha un batibull impressionant. Hi ha moments en què quasi no saps de quin Aureliano o de quin Arcadio es parla.
Noms llargs no n’hi ha gaires, però 2 destaquen:/
Tranquilina María Miniata i Santa Sofía de la Piedad, i m’adono que el meu nom complet, sense cognom, és Francesc Xavier Tomás Mateo.
Quan anava per la pàgina 245, no sé per què, he recordat les ‘telenovel·les’ i els fulletons i he pensat que aquesta/
novel·la és, possiblement, l’inici de tots ells. 7 dies per llegir una novel·la són molts dies. Les novel·les que m’agraden, de tantes pàgines com aquesta, em duren 2 o 3 dies. Una de les millors paraules del llibre la diu “el sabio catalán” ( llibreter de vell). “Collons” (sic), a la pàgina 476./
Tot això va començar en el Twitter, però volia escriure unes quantes coses més i crec que és millor continuar aquí, potser no ho llegirà ningú o molt poca gent, però tinc ganes de fer-ho, i mentre ho faig gaudeixo.
Hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir, hi ha llibres que s’han de llegir,… Hi ha llibres que si no els has llegit no ets ningú, diuen alguns.
Hi ha uns quants llibres que ja fa anys que els hauria d’haver llegit, però entre unes coses i altres i que la cua és molt llarga, molt llarga, i els gustos i les prioritats també i etc., etc., no ha estat possible, i per desgràcia no ho serà en aquesta vida.
La setmana passada en vaig empassar el fulletó, precursor de les telenovel·les, “Cien años de soledad”, avui començaré, i que déu ( el que sigui) m’agafi confessat, “En busca del tiempo perdido” del Marcel Proust.
El de García Márquez és, diuen els que en saben, una de les millors novel·les de la història, aquest del Proust també, diuen.
26 juliol del 2019. A la biblioteca he trobat una edició de Plaza&Janés, en dos volums, el primer de 1967, de 1612 pàgines en paper bíblia i el segon de 1968 de 1517 pàgines, també en paper bíblia, donats pel pintor Armand Cardona Torrandell, la qual cosa m’anima una mica a llegir-lo
Començaré ara i veuré com va la cosa, a l’inici hi ha un pròleg d’en Mauricio Serrahima, des del full IX al LXVIII ( unes 49 pàgines). Ens explica quasi tota la llarga novel·la, fins i tot ens diu com acaba o quasi. I vull destacar tres frases del pròleg, la primera a la pàgina XX: “ Queda, así, clara la manera con que la acción de la interminable novela de Proust…”; la segona a la pàgina XLIX: “ Los seres humanos de Proust son seres humanos”; i la tercera a la pàgina LXVII: “… que si la obra de Proust es triste1 y es incompleta, ello obedece a que era incompleta y triste la vida que Proust tenía de la realidad,…”. Bé, us aconsello no llegir el pròleg, és un rotllo de collons i segons com, no anima gaire a llegir el llibre ( amb més de 3000 pàgines).
Bé, estic a la biblioteca i en un recés, perquè el pròleg d’en Serrahima se’l mereix, trobo un altre llibre: “Informe de lectura. Inicis de la Llibreria Calders: llibres, llibreters, llibreries, editors, autors, lectors…”, de la Isabel Sucunza i l’Abel Cutillas, editat per Comanegra, Barcelona, 2017. Són dos llibres en un, els autors expliquen com van posar en marxa la seva llibreria. En quant el vaig agafar de la prestatgeria el vaig començar a llegir, vaig deixar el Proust perquè la Isabel em va enganxar i amb l’Abel m’ha passat igual, i avui, 29 de juliol, l’he acabat, i perquè ha anat la cosa tan ràpida?, doncs perquè normalment els llibres interessants i amens passant volant. A més a més m’ha permès conèixer el Víctor ( per telèfon i ‘twitter’) i saber alguna cosa més de la llibreria, com per exemple que els diumenges obren fins a les 19.30, la principal raó crec que és perquè tenen molt a la vora el Mercat de Sant Antoni i suposo que alguns dels que van al Mercat de Llibres Vells aprofiten el viatge, sobretot si són de fora, i s’acosten a la Calders. Li vaig preguntar si tenien catàleg a la xarxa, em va dir que alguna cosa estaven fent i que més endavant hi hauria alguna cosa. Vaig fer un ‘tuit’ explicant una mica això que he escrit.
Mercat de Sant Antoni
El llibre m’ha semblat molt amè i molt interessant, i, no sóc ningú, però el recomano. Només una cosa no m’ha agradat, i és que l’Abel utilitza una paraula per la coberta dels llibres, ‘portada’, que està en el diccionari, però li tinc mania si s’utilitza per parlar de les cobertes.
I ara he de recuperar el temps no perdut i començo amb el Marcel, ja us ho diré.
29 de juliol. Llegeixo fins a la pàgina 44: aguantant.
30 de juliol, a les 12.53 continuo i a les 13.02 arribo al final del capítol I. Ara començaré el capítol II, normalment els llibres que no he acabat els he deixat a la pàgina 50 (+-)( Ulysses, Senyor dels Anells, 2666, etc.). Amb aquest faré un esforç i, de moment, llegiré fins a la pàgina 100, en té més de 3000 o sigui que no serà res. Bé, segueixo. 13.07
A les 13.45, a la pàgina 64 ho deixo, vaig a preparar-me el dinar. Des de les 13.07 fins a les 13.45: 38 minuts, però entremig he anat a veure la bústia perquè la cartera ha trucat, cap carta, ni de bancs.
A les 17.00 continuo fins les 17.57 i fins la pàgina 76, m’estic adormint. Ja seguiré. Però la cosa no pinta gaire bé. A les 18.08 decideixo seguir i a les 19.00 ho deixo, però a les 19.03 llegeixo fins a la pàgina 94 i són les 19.36 quan paro de llegir, he passat de la pàgina 100, he arribat a la 106, de 3219, a poc a poc.
31 de juliol. 15.38. En tot el dia no he tingut ganes d’agafar el llibre, ara continuaré llegint, però a les 16.50, sembla que no és una bona hora per llegir, m’agafa son. A la pàgina 132 ho deixo. També he llegit 2 pàgines, les 963-964, on comença “ El mundo de los Guermantes”, per veure per on anirà la cosa i no em diu res. No tinc ganes de continuar amb aquest llibre, demà aniré a la muntanya un parell de dies, potser m’animaré.
1 d’agost: no he llegit res del Proust ni he tingut ganes de fer-ho. He anat cap a l’interior, 3 hores amb el cotxe. A la tarda tampoc. He tingut un parell de moments de dubte, però no.
2 d’agost ( divendres): de moment res de res. A la tarda crec que tampoc perquè tornaré a casa i no sé a quina hora arribaré.
3 d’agost:-.
4 d’agost:-.
5 d’agost: tot el dia a la platja amb el llibre al costat, ni tocar-lo. Sense ganes de llegir.
Quan un llibre t’agrada, gaudeixes, imagines, penses,… et fa passar, com a mínim, una bona estona. Si el tens al costat i no tens gens de ganes de saber com continua, què passa ( si és que passa alguna cosa), és que el llibre no val ( per a mi) la pena seguir llegint-lo; per molt famós i amb molt bones crítiques des de fa anys, de tota la vida, de gent que en sap d’aquestes coses. El llibre és, diuen els que en saben, una gran obra de la literatura universal, sí, pot ser, però a mi no m’agrada, no em fa sentir res, no em sap greu parar de llegir per fer una altra cosa, no em passa com amb altres llibres que desitjo acabar com més aviat millor el que estigui fent per poder continuar llegint.
El “En busca del tiempo perdido” que estic llegint no m’agrada gens, no em diu res, no em fa imaginar ni sentir res, llegeixo esperant que passi alguna cosa, esperant llegir el que sigui que em faci continuar, però no hi ha manera, em sembla ( a mi) un rotllo de collons.
O sigui que no llegeixo més, procuraré llegir un altre llibre que no em faci perdre el temps com aquest.
Ja m’ha passat amb alguns llibres molt famosos, molts bons ( diuen), immillorables, obres impressionants i úniques. Amb altres llibres no tant famosos i amb llibres gens famosos he gaudit molt, i que duri¡
A la pàgina 132 ho he deixat i potser en pàgines posteriors, la 300, la 600, la 1000, la 2000, la 3000, la cosa és diferent, s’anima, es fa més agradable i potser trobaria el que li han trobat els entesos, però hi ha molts llibres per llegir i com deia, ja he perdut prou temps amb aquest “gran” llibre, “En busca del tiempo perdido”.
Potser d’aquí uns anys ho torni a provar, però és difícil. Demà tornaré els dos toms a la biblioteca.
Abans de posar-ho en el vlok he llegit unes quantes crítiques, quasi totes bones, alguns han tardat anys a llegir l’obra completa, altres no tant, molts han llegit parts de l’obra, però quasi tothom ( dels que he llegit) diu que s’ha de prendre amb calma i que llegir-la costa molt, però que al final val la pena, és possible; un exemple, a Casa del Libro diuen: “Novela autobiográfica, basada en la idea bergsoniana de la persistencia del pasado en el fondo de la memoria subconsciente”.
Com deia, potser en una altra vida valdrà la pena, però en aquesta la cua és molt llarga i de llibres bons ( que segur que m’agradaran), sortosament, segur que n’hi ha uns quants.
1.- La paraula “triste” i derivades surt unes 17 vegades en 132 pàgines.
Doncs jo no dec ser ningú, Xavier, perquè tinc el llibre de García Márquez des de fa quasi bé 40 anys i encara no m’he decidit a llegir-lo, potser perquè tantes propagandes m’espanten. Després de llegir-te, encara en tinc menys ganes de posar-me-hi.
De l’altre, ja el títol em tira avall: el temps perdut sempre he imaginat que deu ser el que li dediques al llibre en questiò. I que més de 500 pàgines ja son un obstacle: si hom necessita tant d’espai per explicar el que sigui, es que no ho té ben clar. Però això es opinable, es clar.
Et recomano Sinclair Lewis: el vaig descubrir fa poc llegint Dodsworth (Fuego otoñal, unes aventures de por, per trobar-lo) i penso que segueix sent de força actualitat en diverses novel·les seves.
Una abraçada.
Hola, moltes gràcies. No havia vist el teu comentari. Això dels llibres és molt complicat. I per sort o per desgràcia hi ha molts llibres per llegir, i molts no els podrem llegir, però, bé, a poc a poc alguna cosa anirem fent. Moltes gràccies i miraré el llibre que dius.