“ No es que jo menysprehi les relligadures esplèndides d’ara, que són molt enginyoses y devegades són petits quadres en mosaich ahont s’hi veuen llirs, iris, carts, perfils de dones y caps de morts. La execució es d’una perfecció abans may assolida. Fins quan la decoració sols consisteix en filets, petits ferros o plaques, resulten d’una netedat y exactitut que no havien pogut lograr los antichs dauradors.Mes ¿ què us diré jo? Precisament lo que més me plau en los dibuixos de les antigues relligadures es que no són d’una geometría irreprotxable; sempre hi notarèu un tremolor ò vacilació en les ratlles que’ns recorda y’ns fa reviure la mà en acció del obrer. Afegiu que’l temps ha entelat deliciosament l’or y que ha donat a les pells, sobretot a les vermelles y verdes, uns tons d’una dolçor, d’una riquesa, d’una sumptuositat mitj apagada, d’un esmortuhiment y fins podriem dir d’una unció inimitables.Y encara no ho he dit tot: lo contingut d’aquests llibres vells sembla millor qu’en una reimpressió moderna. Parlo especialment de certs textes de segona calitat, que són curiosos, qu’havien semblat bons y encara conserven llur mèrit, però que costa molt de llegirlos en una edició d’ara. Donchs bé: llegiulos en la edició antiga, sobre’l paper y ab les lletres que li foren contemporanies, y la lectura vos serà fàcil. Vos succehirà com si la vista y’l contacte del vell llibre un inclinés al estat d’esperit dels passats pera’ls qui aquelles histories y moralitats foren escrites. Les locucions avuy arcaiques no us sorpendràn tant y entrarèu insensiblement en l’estil d’afectació ò de pedantisme propi del temps en que fou estampada aquesta venerable velluria. Y diré més; jo’m penso que fins los grans escriptors guanyen llegintlos en una edició de llur temps. ¿ Y no dich res si aquesta es la primera, la edició original”.
Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).
“ Yo sabía de sujetos que se parecían por un único libro – uno tan sólo – y que todo su afán era llegar a conseguirlo, aunque el tal libro no hubiese existido jamás, y de otros que sólo les interesaba coleccionar los de un solo tema, o de un solo autor, editor, impresor o encuadernador; de un determinado tamaño ( del grande folio al pequeñísimo 32 vo., pasando por los cazines en 18 vo.), de un particular período o incluso de un año. Yo sabía de quienes se dedicaban exclusivamente a las ediciones prínceps o a los incunables, o de quienes preferían los ejemplares de segunda mano, o los ad usum Delphini, los intonsos, los defectuosos, los censurados o los prohibidos…; o bien de quienes se especializaban en algunas partes concretas, tales como ciertas portadas, colofones, viñetas, estampas, tejuelos, ex libris, guardas, cul-de-lampes, fe de erratas, dedicatorias, autógrafas, restituatur… y a los que el resto del libro les importaba muy poco o nada”.
“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57.
Biblioaprenent 