“ Mentrestant, han anat passant els dies i les setmanes. El llibre s’ha escapat de la vostra tutela. Gairebé l’heu perdut de vista. De quan en quan el retrobeu, i teniu la satisfacció de constatar que la teva amistat és sol.licitada. El trobeu a la butxaca de l’amic, a la mà del desconegut, als prestatges de les llibreries. El llibre s’ha cercat bones companyies, i podeu estar tranquil quant al seu futur. Però heus ací que un dia vagueu Rambles avall, amb la cigarreta als llavis, i el pas d’un home desvagat. Vagueu Rambles avall, i arribeu al final. No teniu una feina concreta, i les barraques de libres vells se us ofereixen com una espontània solució per al vostre avorriment. No és pas la primera vegada que hi aneu. Fa temps ja que coneixeu aquella fira del paper imprès, on les obres més rigorosament intrascendents i els volums de més categoria històrica jeuen plegats en una barreja delirant de races, de sexes i de costums… I allà, en l’aiguabarreig del paper polsós, retrobeu la vostra obra. No us preocupeu. Per a arribar a la Història, mai serà per demés una avantsala en aquest indret”.
Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934.
“ Yo sabía de aquellos cuya pasión colectora les inducía a acumular en su casa el mayor número de volúmenes posible, cualesquiera que fuese su especie, con tal de conseguir la biblioteca particular más copiosa posible, a cuyo fin dedicaban todo su esfuerzo, dinero y medios, incluso los más dudosos. ( Ahí está el célebre Richard Heber, que al final de sus días había atesorado más de cien mil volúmenes repartidos en ocho casas.) Sabía de quienes todo su afán era llenar una habitación de libros hasta el techo y para ello iban almacenando en ella paquetes enteros de libros que ni siquiera se molestaban en abrir ( como aquel conde de Estrées, citado por Saint-Simon, el cual tenía 52.000 volúmenes que permanecieron toda su vida empaquetados en el local que para este objeto le había prestado su hermana en el palacio de Luvois). Sabía también de biblioparvos – gentes tacañas de libros -, y de bibliotafios – enterradores de libros -, cuya obsesión era adquirirlos para, seguidamente, encerrarlos bajo llave en arcones, armarios,baúles y cajas fuertes para que no se los viese nadie, o de reconocidos cleptómanos y robadores de libros…”.
“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57
M’ha agradat el segon comentari sobretot parlant dels que acumulen llibres com a prestigi social. Els decoradors en coneixen uns quants i per això compren llibres vells amb llom de pergarmí per a la decoració d’interiors! A tant el metre… en fi, una digna sortida a llibres teològics que sinó suposo que no es vendrien. Les definicions de biblioparvos y de bibliotafios són molt bones d’una espècie de bibliòfils!
Felicitats per les frases que vas publicant.