“ Més tard, quan la nit cau i el barri pren aquell polsim tèrbol que li ha donat fama, les barraques s’il.luminen amb una llum esblaimada d’agonia d’acetilèn, la qual envermelleix una corrua de gent que passa i hi fa el nas sense entretenir-se gaire; que fulleja, ací i allà, algun petit llibret de presència insignificant. L’hora de la literatura higiènico-venèria ha arribat. Molta Higiene Sexual. Moltes Físiques de l’Amor. Molt d’El Instinto Sexual… Llibres de l’hora del capvespre a Santa Madrona.Els bustos greus i severíssims d’Esculapi i Hipòcrates, vistos a través de la fantasia d’un dibuixant de cromos de tauletes de xocolata d’aquells que historiaren la guerra del Rif per a la casa Juncosa, encapçalen i enquadren una obra d’una importància cabdal segons el títol: La Calipedia Moderna. Conocimientos para la vida privada.Allò de Los Misterios de la Inquisicion corre de mà en mà i és fullejat amb interès per certa classe de públic en els quals els soldats de les Drassanes son majoria. Aquell soterani de claustre, lúgubre, de les cobertes, gravat terrorífic on uns frares, rodejats de torxes enceses, rosteixen a l’ast una dona tota nueta, és un imant per als encuriosits passants d’aquesta hora del capvespre.Entre tanta calipèdia i tanta literatura de lacais, una absència, sortosament, es remarca. La del llibre català. El nostre llibre no abunda en aquests llocs de llibres rebutjats. El lector de llibres catalans no es desprèn tan fàcilment dels deus ( seus) amics. La qualitat, la finesa, la estilització, el gust dels nostres impressors, dels nostres editors, ressalta i brilla amb unes arestes prou fines i vives perquè hom s’adoni sense esforç de tots els pocs i de cada un dels que hi ha entre tanta paperassa impresa encapçalada amb grollera coloraina. Llavors ens adonem que l’art d’imprimir llibres és un art ben català. Cada cop que en veiem sotsobrar un en aquesta mena d’apocalipsi literària de Santa Madrona, no podem menys que rescatar-lo.Quan mitja nit s’atansa, les barraques tancades projecten sobre l’empedrat humit i tortuós de les Drassanes una taca bruna. A dintre, com en el somni del fabricant de nines, en el recó de les meravelles una pantomima comença. Els mil i un personatges escampats pel fullam de les prestatgeries, premsats dintre d’aquell atapeïment de volums arrenglerats senten la fressa del barri que els envolta i prenen nova vida. És llavors que l’atribulada Valentina surt del braç del Comte Arnau i junt amb els frares de la Inquisició, la Dama de les Camèlies, la família Lloberola i els quatre Mosqueters obren la dansa i ballen uns rigodons amb música de Mozart, mentre Orlando Furioso grata l’estradivàrius i el Divino Impaciente, esverat, damunt un empostissat de Calipèdies i Credos Libertadores, aixeca les mans enlaire i posa els ulls en blanc mentre per la banda de fora un ca vagabund s’apropa zigzaguejant a les tanques de fusta i discretament aixeca la pota del darrera… Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.
Biblioaprenent 