Facsímil de la primera pàgina del llibre Tirant lo blanch. València, 1490.
“ L’art popular és una de les expressions que més han confós i maltractat alguns pseudo-artistes catalans que mai no han sabut pair res de tot allò que té un sentit de vida pròpia i han barrejat la creació esporàdica amb la tradicional, que creuen haver-se identificat amb el poble interpretant la dansa o la cançó del moment, fent ús i abús de la clàssica barretina acoblada a un vestit més o menys real, fent il·lustracions agradables sense matís propi. Tot això no són res més que falsedats que muden a embrutir els gustos del poble, és la imitació barroera de l’art popular, és l’obra falsa de tots aquells que no tenen res a dir-se i s’enganyen ells mateixos trobant en l’èxit efímer el seu propi fracàs.
En les auques, que junt amb els rodolins començaren a popularitzar-se a principis del segle XVIIè és on trobem la verdadera expressió de l’ànima popular. En aquestes auques es percep sempre un subconscient ple de vida, ja sigui en el renec la vida dels sants, els costums religiosos, les festes tradicionals, l’exemple de la virtut, l’ofici sempre dignificat, la mofa i la ironia que per mitjà del gravat es converteixen en belles auques de combat i tantes altres manifestacions, sempre expressives inquietes i barroeres, en les quals batega un tros de la mateixa vida.
L’auca és un tros de paper que reflecteix sempre la cosa popular, a diferència del romanç, que recull l’episòdic, la vida quotidiana, narrat sempre amb un to de llegenda que, com els gravats que l’il·lustren entra en el camp de la fantasia. En canvi, en l’auca trobem els costums del poble i els seus gustos d’una manera més precisa, més palesa pels seus sentiments, sempre vius, noble pel seu esperit, més expressiva, amarada d’un subconcsient on es reconeix tothom.
Estampa de la “Quaresma”.
La primera aparició de l’auca tingué la mateixa modalitat que ha conservat fins als nostres dies: són uns fulls de paper amb quaranta-vuit gravats impresos, tots ells de format petit. Els primitius anaven sense text, la qual coa els feia un xic confusos, però el gravador superà molt aviat aquest inconvenient afegint dintre del requadre del gravat un text petit que indicava l’objecte o personatge que representava. Aquest text, que gairebé mai no quedava complet degut al poc espai de què hom disposava i a les eines poc apropiades, fou una altra de les dificultats que es venceren a principis del segle XIXè afegint per mitjà de la tipografia una composició de dues o més ratlles sota el requadre del gravat.
L’auca és l’aspecte gràfic de la imatgeria més important quant a la seva divulgació entre el poble. Foren moltes les vegades que s’utilitzà aquest mitjà d’expressió per a l’ensenyament i educació dels infants. Els temes escolars i d’estudiants s’hi veieren sovint representats. L’auca és conegué a Mallorca, on gaudí de molta popularitat, amb el nom de “minyó”.
Els rodolins foren una derivació de l’auca, ja que en realitat gairebé sempre es tractava dels mateixos gravats, retallats i complementats amb curts versos, sempre molt escaients, impresos sota mateix del requadre del gravat. És molt interessant de constatar com l’auca, una expressió netament catalana, passà les fronteres de la nostra terra. A Espanya es conegueren amb el nom de “aleluyas”…
Gravat català al boix, amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.25-26.
Estampa de la «Quaresma»
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ Pensemos en lo que es una biblioteca. Cualquiera otra exhibición de la inteligencia humana, por ejemplo, el más extraordinario Museo de Arte, es sólo lo que son los cuadros o los objetos preciosos y lo que sugieren al erudito y al poeta. Pero, en los estantes, donde inmóviles y como momificados se aprietan los libros, hay un mundo vivo e infinito, que no se cansa de esperar y que se nos da generosamente, sin más que alargar la mano y abrir sus páginas. El pasado, el presente, el porvenir, todo lo que fué y todo lo que supo su autor; y su vida y la de su tiempo; todo está allí. Y muchas cosas más que el autor va poniendo sin darse cuenta, en el papel, cuando escribe. Porque a través del hilillo de tinta, corre un flujo de humanidad palpitante, cuya fuente está en la misma divinidad. Y así, en los libros revive, lleno de fervor, el ímpetu de los héroes y el ingenio de los descubridores; y la duda y la cautela, la gracia y el amor; y hasta el trémulo e imperceptible vuelo de las almas que ascienden a Dios, ahí está, como si acabara de brotar de un tránsito de Santa Teresa o de un sueño inefable de San Juan de la Cruz”.
Part del Discurs de Gregorio Marañón, Fiesta del Libro a Madrid, el 1952. MARAÑON (Gregorio), trobable a El libro y el Librero (En la Fiesta de los Libreros de Madrid, 12 Diciembre 1952).- Espasa-Calpe. S.A., Madrid, 1953. 30 págs. (18 X 13).
