
“Les voltes dels fusters o d’en guaita.
… En temps reculats, i abans de construir-se el convent de Sant Sebastià, a les Voltes dels Encants hi havia com una mena de balcó o terrassa, destinat a servir de mirador de mar i al qual assistien les més altes personalitats i fins i tot el rei quan es feien festes marítimes i en altres ocasions en què els interessava veue ben bé la mar.
Allí fou des d’on observava el guaita i primitiu vigia de la ciutat que escodrinyava el mar per tal de veure les naus que s’acostaven a la nostra platja. Per aquest motiu les voltes de què parlem eren conegudes per les Voltes d’En Guaita.

https://monbarcino.com/voltes-dels-encants-i-dels-pintors/
A les voltes hi hagué els Encants.
El centre mariner barceloní va desplaçar-se d’aquell indret en apartar-se’n la platja i les voltes foren utilitzades com a mercat d’objectes procedents de subhastes judicials i de rebrecs de botiga. Aquestes voltes, que ordinàriament servien d’aixopluc i d’obrador dels mestres d’aixa, van passar a ésser recer de drapaires i marxants de coses velles i hom les qualificà de Voltes dels Encants o Encants Vells.
Els Encants anaven des del carrer de la Fusteria fins al carrer de les Panses i ocupaven tot el fons de la plaça de Sant Sebastià, on avui s’aixeca l’edifici de Correus i l’actual carrer del Consolat de Mar. Encara en resta un tros, el qual, per bé que modern, pot donar, però, una idea molt pàl·lida del que havien estat aquelles voltes en els seus bons temps, un dels llocs més típics de Barcelona.
Uns documents de 1392 diuen que els encants eren al costat de la Llotja vers sol ponent. La seva àrea fou limitada per uns mollons de pedra, i s’hi van construir una mena de tres taules o bancs destinats a enfilar-s’hi els corredors de coll quan encantaven o subhastaven.
Històries i Llegendes de Barcelona, Joan AMADES, Edicions 62, Barcelona, 1984. 2 vols. (976-1091). Subtítol: Passejades pels carrers de la ciutat vella. Volum I, p. 657-658. Volum II, p. 949-950.

Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ -¿Es difícil encontrar bibliotecas de altura?
-Bastante difícil.
-Porque resulta caro coleccionar libros de valor…
-Suele resultar muy caro, efectivamente… La primera edición de la Biblia de Gutenberg se vende hoy, en dos volúmenes, a 170 millones de pesetas. Es un ejemplo algo exagerado, pero es un ejemplo, a la postre.
-¿Por qué, aparte del valor de los libros, resulta difícil ser bibliófilo?
-En primer lugar, porque los libros se destruyen. Durante la guerra civil española se perdieron infinidad de ejemplares de enorme valor… Por otra parte, muchos libros han sido exportados, mientras aumenta el número de bibliófilos.
-¿Cuándo nacieron las asociaciones de bibliófilos?

-El primer grupo que se organizó en Cataluña fue la Asociación ‘La desconfiada’, copia de ‘La confiada’ que existía en Pavía. Data de 1711 y fue fundada por don Pablo Ignacio de Dalmases, marqués de Vilallonga.
-Antecesor suyo…
-En efecto. Si quiere, puede usted considerar la bibliofilia como una tradición familiar.
-¿Conserva usted muchos de aquellos libros?
-Durante la guerra civil destruyeron mi colección. -¿Se suelen exportar los libros de más valor?

-El primer mercado de libros de este tipo está en Nueva York. Allí tienen, curiosamente, las mejores piezas.
-Cuando faltó dinero, ¿ se exportó demasiado?
– Si y no. Pese a todo, las mejores colecciones, como las de Espona, Sedó y Mateu, se han conservado.
-¿No es normal la disolución de las bibliotecas a consecuencia de las herencias?
-Los coleccionistas de altura consideran que sus bibliotecas no deben ser un patrimoio familiar y suelen legarlas a instituciones públicas. El mejor coleccionista europeo, el suizo Bodner, legó al Estado su inmensa biblioteca, junto con los terrenos que ocupaba y las edificaciones. Muy raramente vemos que las herencias deshagan buenas bibliotecas.
-¿Es hoy todo el mundo consciente del valor de los libros que hereda?
-Hoy, sí. Antes, no del todo.
-A ustedes, los bibliófilos, ¿cómo les resulta posible encontrar buenas piezas?
-A principios de siglo podían comprarse los incunables a montones… Hoy, sin embargo, no encontramos un incunable ni por casualidad y compramos las piezas más valiosas a través de libreros especializados. Hay algunos libreros que son auténticas autoridads en la materia.
-¿Tenemos aquí la tradición bibliófila que pueda codearse con la de otros países europeos?
-Me temo que no. Francia, Alemania, Inglaterra y Suiza, por ejemplo, cuentan con una tradición infinitamente más importante que la nuestra”. Article: “Bibliófilo, muy distinto de bibliómano”, a La Vanguardia del 5 de febrer de 1974, Autor ?

