“ L’ex-libris no és, en principi, altra cosa que una marca de propietat que s’inclou en un llibre. Pot ser una inscripció, com diu el Diccionari de Fabra, o bé una vinyeta fixada, com diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Lògicament els ex-libris més antics, els anteriors a la impremta, són inscripcions manuscrites posades pel propietari en un lloc visible del llibre, però a partir del segle XVI el mot sol designar preferenment la marca impresa en un full petit solt que es fixa a la tapa interior d’un llibre amb el nom o les armes del seu amo.
Aquest segon grup d’ex-libris és el que ha merescut l’interès d’un cert tipus d’estudiosos i col·leccionistes: els ex-libristes.. En aquesta exposició ens referim només a ell.
Durant pràcticament tres segles – del XVI al XVIII – els ex-libris foren o bé merament tipogràfics o bé heràldics. Els primers solien limitar-se a un breu text que donava notícia escsrida de la pertinença del llibre a una determinada persona o entitat. Són els ex-libris més utilitaris, que moltes vegades s’embellien gràcies a una orla normalment senzilla. Dins d’aquesta línia n’hi havia de més luxosos, en els que text i orla eren gravats calcogràficament.
Calcogràfics eren també molt sovint els del segon tipus esmentat fa poc: eñçls heràldics. En ells, el nom del propietari – quan hi és – va acompanyat del seu escut nobiliari. Una variant freqüent d’aquests són els eclesiàstics, que se centren en l’escut de la congregació religiosa o de la jerarquia eclesiàstica a la qual pertany el llibre.
Al segle XVIII s’observa una tendència a l’enriquiment del que de bon començament no havia estat més que un funcional signe de possessió. És aleshores quan els dissenyadors poden jugar amb la plasticitat de les lletres dels noms dels propietaris o bé quan comencen a buscar al·legories apropiades, sobretot més que a persones a entitats.
La puixança de la talla dolça en aquell segle fou un factor decisiu en el desenvolupament d’aquesta nova tendència. Al segle XIX, la litografia, com més endavant el fotogravat, vulgaritzà – en els ex-libris i en altres gèneres gràfics – les ornamentacions complexes fins aleshores pròpies de l’elitista talla dolça o de la més complexa tècnica de l’aiguafort.
Aquest enriquiment de l’ex-libris el convertí a poc a poc en un petit objecte desitjable en sí, al marge de la seva funció específica. Els petits gravats – de vegades no tan petits – , realitzats per gravadors de prestigi reconegut, eren perseguits pels col·leccionistes d’estampes i, de retruc, totes les altres marques de possessió, fins les de tècnica més ordinària, passaren a ser objectes de col·leccionisme. És aleshores quan es produeix una paradoxa: l’ex-libris comença a menystenir la seva raó de ser i en canvi guanya en qualitat i esdevé un gènere del màxim interès dins les arts gràfiques.
Paul- Auguste Poulet-Malassis publicà el primer estudi dedicat al tema en el moment en què a França s’estava posant de moda el col·leccionisme practicat fins aleshores només per mitja dotzena escassa d’aficionats. Aquest primer estudi ampli – algun article, com el de Maurice Tourneux a “L’Amateur d’autographes” (1872), ja s’havia publicat anteriorment – desencadenà obertament la febre ex-librista no sols a França sinó arreu. I el que és més important, no sols a nivell de col·leccionistes sinó també a nivell de creadors.
“Evolució de l’ex-librisme a Catalunya”, Francesc Fontbona en el catàleg Ex-libristes Catalans, Caixa de Barcelona, Barcelona, 1980; p.6.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En ninguna parte se encuentra el libro más seguro que en la biblioteca pública, bajo la custodia de los que por deber y ministerio han de mirar por él como el buen pastor por sus ovejas. Y aun en estos grandes estuches no está segura la joya, pues a más de que en ellos tienenlibre entrada la mayor parte de los enemigos que llevo catalogados, es punto menos que imposible también verse libre de los que en casi todas las bibliotecas viven como en su propia casa sin pagar alquiler y comiendo de gorra y a dos carrillos. Al ocuparse en estos abominables seres que se filtran através de los muros, sí que puede decirse con gran exactitud que no hay enemigo pequeño. No lo son, en efecto, con serlo por su tamaño, el anobium pertinax, el eruditus (sic), el aecofora pseudospretella y las muchas otras especies de gusanos y polillas que viven en el libro y del libro, como en sentido más noble los individuos del benemérito Cuerpo de Archiveros, Bibliotecarios y Arqueólogos, que Dios guarde.
Poco galante y menos justo se muestra el Sr. Labessade, considerando a la mujer, por serlo, enemiga del libro. Ni la menor cultura que tiene en general – y no ciertamente por su culpa -, ni sus protestas, siempre motivadas, contra el desorden que introducen en el buen gobierno de la casa los eruditos y publicistas de toda especie, tiempos y países, justifican, a mi modo de ver, la acusación de aquel escritor, fundada, casi en absoluto, en calumnias que propalaron muchos otros que, a más de no cuidarse de instruir a sus señoras mujeres, para tiranizarlas fácilmente, acuden siempre tarde y refunfuñando al décimo aviso de : ‘Fulano, la sopa está en la mesa’.
Tampoco estamos conformes con que le livre purifie ce qu’il tuche, afirmación traída por los cabellos para disculpar y enaltecer a la Du Barry y a otras favoritas, que tuvieron el capricho de reunir bibliotecas notables, como hubiesen podido coleccionar botes de perfumería. Ni refregándoles uno por uno todos los volúmenes que componían y componen las bibliotecas de Alejandría, del Museo Británico y la Nacional de París, me parece que se conseguiría purificar a ciertas señoras que todos conocemos: el crisol o la colada tienen que ser otros. Nuestros vecinos padecen de muy antiguo del incurable achaque de hablar del mundo entero circunscribiéndole a Francia. C’est tout le XIIIe siècle, decreta el Sr. Labessa de porque se le antoja, después de discurrir demasiado latamente a propósito de cuatro pamplinas. Con todo ello, paréceme que da pruebas de ser un enamorado del libro algo empalagoso y superficial, a la manera de esos conquistadores que desgastan el empedrado público persiguiendo a las mujeres que van solas, hasta encerrarlas, y…, luego no se atreven a pasar del portal.
De muy antiguo viene repitiéndose el axioma: ‘Es más fácil quedarse con un libro que con su contenido’; esto por lo que respecta al espíritu, pues por lo que hace a la materia son los libros vehículo de muchas y graves enfermedades, y a propósito de ello se puplicaron en España y en el extranjero diversos trabajos. El préstamo de aquéllos tiene, pues, entre otros muchos, este peligro más: es expuestísimo el trato con libros que anduvieron en muchas manos, como el de las mujeres que tienen comercio con todo el mundo. El préstamo, en todos sentidos, es grande enemigo del libro; y así como ‘el duelo del vivo’, al decir de Quevedo ‘comienza en el almirez del boticario’, así también, desde el instante en que el volumen sale del poder de su legítimo dueño, puede ya darse por perdido. ‘¿Por qué no presta usted nunca ni el más insignificante folleto de su biblioteca?’, preguntaron a cierto bibliófilo, hombre sumamente liberal. – ‘¡ Pues precisamente porque la he formado con libros que me prestaron¡’.
Entre nosotros – soy testigo de varios casos – se llega a solicitar del amigo y aun del librero el préstamo de diccionarios de consulta diaria, como lo son el de la Lengua y los de Bouiellet o Larousse.
Article: “Amigos y enemigos del libro”, de Conde de las Navas, a Bibliofilia II, Castalia, València, 1949; p.21-23.
Biblioaprenent 