“ En els temps que només hi havia llibres manuscrits, les biblioteques més importants estaven als monestirs i convents, que, com és sabut, eren els fogars de cultura d’aleshores i els centres productors dels llibres copiats a mà. Hi havia també biblioteques reials i de particulars. De les monàstiques és per demés parlar-ne, car són a bastament conegudes de tothom, i no escau tampoc de fer-ho en una ressenya dedicada exclusivament a les particulars.
Quant a les biblioteques reials formades els segles XIV i XV, consignarem les de Martí I, Alfons IV, la reina Maria, el condestable de Portugal i la del dissortat príncep de Viana, de qui la història ens diu que era un gran amant dels llibres. Aquesta afecció que tenia pels llibres el fill de Joan II es posa de manifest en una pintura de Moreno Carbonero, la temàtica de la qual és el príncep de Viana llegint un gran infoli de la seva biblioteca.
En el segle XIV (1338), segons inventari del notari Pere Falgueres, existia la biblioteca particular formada per Bernat Serra, cèlebre cirurgià de Jaume II, contemporani de Ramon Llull, Arnau de Vilanova i Ramon Muntaner. En l’inventari d’aquesta important biblioteca integrada en la seva major part per obres adients a la professió del seu posseïdor, consta Quendus librus i papiro de ope fratis Raymundi Lulli cum cohoptera vermilla, que fou una de les primeres obres de Ramon llull, que hom troba formant part d’una biblioteca. Aquesta col·lecció del cirurgià Bernat Serra havia d’ésser doblement interessant, perquè les obres que hi eren contingudes ens mostrarien on s’abeurava la ciència dels cirurgians catalans d’aquell segle.
Regimen Sanitatis Salernitanum (1480), d’Arnau de Vilanova
D’entre totes les biblioteques particulars de Catalunya de què es tenen notícies, formades el segle XV, es remarca la del gran jurista vigatà Jaume Calliç, inventariada l’any 1434, i en la valoració de la qual intervingueren els llibreters perits Guillem Ça Coma i Francesc Bertran. Calliç reuní a la seva biblioteca molts textos de la ciència jurídica medieval. I tal com succeeix amb la de Bernat Serra, esmentada abans, però amb relació amb la cirurgia, a través de l’inventari de les obres que hi havia en la de Calliç, els entesos en ciència jurídica antiga podrien apreciar quines foren les fonts jurídiques que imperarien en aquella època de la Catalunya floreixent.
Altres biblioteques importants del mateix segle (el XV) foren la del notari Pere Pau Pujades (1462); la de Francesc Pujades (1466); la de Joan Ginebret, composta en bona part d’obres sobre humanitats (1469), i la de Pere Çaclosa, mercader, molt abundant en obres d’història i de legislació (1471).
N’hi hagué, com es pot suposar, moltes d’altres, que no detallem per les raons esmentades abans, però el conjunt de les quals proven l’alt grau de cultura que havia assolit la Catalunya dels temps medievals.
En introduir-se la impremta a casa nostra, augmentà, com era lògic, la formació de biblioteques particulars. La producció dels llibres manuscrits resultava molt cara, i aquests eren només assequibles als acabalats o a aquells que els necessitaven com a instrument de treball de llur professió. La impremta abaratí el llibre i el posà a l’abast de major nombre d’estaments socials. Per altra part, ja no eren solament llibres litúrgics, de teologia, de dret i legislació, de ciències mèdiques, etc., els que es produïren en endavant, car la impremta divulgà molt més que ho feren els manuscrits els llibres d’humanitats, literatures, coneixements generals, etc.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i d’ara, Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p.148-149.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“ No estoy de acuerdo con mi admirado Andrés Trapiello, cuando dice que ‘ no hay que olvidar que los libros se hacen y se han hecho para ser leídos’ y mucho menos, cuando se pregunta- insistiendo en el interés por su contenido- que, ‘si no están vivos, ¿ para qué vamos a buscarlos, para qué los querríamos?’. Los libros valen para muchas cosas y la encuadernación, más que ninguna otra parte de la estructura del libro, lo sabe. Esto era ya verdad en la Alta Edad Media, cuando, en una de las revoluciones de la lectura, ‘ el libro, no siempre destinado a la lectura, se convierte más bien… en un bien patrimonial y, en sus formas más valiosas, hieráticas y monumentales, pasa a ser símbolo de lo sagrado y del misterio de lo sacro’ y lo es ahora. Los libros están vivos, siguen vivos, cuando Trapiello cree que ya no están vivos. Y los hay vivos que no merecen amor. Los libros sirven para mucho más que para leerlos. Sirven para que alguien se haya sentido dichoso en su lectura, para haber sido leídos, para conservarlos, para estar presentes, para convivir. Como una jarra de Talavera en la que no se bebe o un paisaje romántico colgado de la pared por el que no se pasea más que con el alma. Un cierto amor, que es más bien bibliofagia, viene acaso de embriaguez de escritura y de no haber parado mientes ( y corazón) en la encuadernación; en última instancia, en el libro como objeto y no sólo como medio. Baste un ejemplo: el libro: el libro considerado por todas las revistas y tratados bibliográficos ‘del corazón’ como el mejor libro de la imprenta española, el Salustio de Ibarra, no fue escrito principalmente para ser leído. Fue sobre todo un acto de servicio no desinteresado de un hombre ambicioso a un Infante de España y ha sido el libro español que mayor número de encuadernaciones hermosas recibido. Por lo mismo que venimos diciendo y aunque resulte paradójico en apariencia, el precio no es algo decisivo para el amor de un libro, aunque por su causa no pueda uno dormir con todos los que quisiera”.
“ Encuadernación y destino del libro ( Loa y guía de pequeños y grandes coleccionistas)”, article de Manuel Carrión Gútiez, a Bibliofilias ( Exposición con motivo del 38º Congreso Internacional y 21ª Feria Internacional de ILAB, Madrid, 2008), pp. 63-65.
Biblioaprenent 