Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliografia’

Frases sobre Bibliofília 290

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 22/07/2012|

 

                                      

 

            “ Insensiblement, al tractar de precisar els elements integrals de l’art de fer llibres, hem anat encabintla en el cuadro magnífich de les belles arts y l’hem dignificada fins a l’estrem que’s mereix.

            Tractem are, sense pretensió de dogmatizar, de les condicions exteriors d’un llibre, de les condicions no subjectes a moda; per que també hi ha modes en aixó del llibre: unes vegades son molt buscades les edicions gregues y més y més endevant no’n vol ningú, ni donades; un altre temps, lo gótich está en predicament, pera caure en el més gran oblit poch després.

            Al parlar de condicions exteriors, es com si diguéssim al mestre de cases que els fonaments no’s posen sobre la teulada, o cosa aixís; aquestes petites exigencias materials deixen completament lliure l’originalitat del artista y no l’entrebanquen.

            El llibre comensará per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senás, la portada, en que’s detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

            Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adició, al principi, de la fulla dita de  respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera de la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del període manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, qui volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

            El llibre, que, comensant aixins, comensa en tota regla, acabaría malament si no’s despedís dels llegidors ab un colofó detallat. El colofó ve a ser com la bandera que fan voleyar els Mestres de cases al cap de munt de les construccions el día que posen la teulada. Antiguament era ple d’unció mística, una mena de jaculatoria llatina, y aquestes ortodoxia y seriositat han passat per tradició a molts llibres moderns que res tenen que veure ni ab la religió ni ab la mística.

            Puguin, aquestes senzilles reflexions, sugerir més devoció, més afecte a aquells qui, fent llibres, se’ls estimen poch, y regraciar als qui’ls cuyden ab paternal dilecció pera sibarítich plaer dels bibliófils, qui tantes vegades havem sigut comparats ab els gourmets”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 91-92.

                          

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 287

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 04/07/2012|

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Read Full Post »

frases sobre Bibliofília 286

Posted in Bibliofília, tagged , , , on 28/06/2012|

                                     Imatge                     

               “ La identificació és el primer pas, ineludible, per a la taxació. El llibre posseeix diversos matisos que tenen a veure amb els seus continguts ( l’obra) i amb els seus aspectes materials ( l’objecte). És necessari un coneixement profund dels instruments per a la identificació per esbrinar la raresa i les característiques del llibre antic ( integritat, format, edició, variants, etc.), que són molt nombroses, però perfectament conegudes pels professionals de la documentació i del comerç del llibre. D’aquest primer contacte amb les eines documentals s’aconsegueix identificar l’obra, mitjançant els seus elements essencials: autor i títol, les dades relatives a la fabricació del llibre ( lloc d’impressió, nom de l’impressor i data) i l’edició; i d’altres característiques pròpies de l’edició específica a la qual pertany l’exemplar: presencia o absència d’il.lustracions, existéncia de preliminars ( especialmente de caràcter literari), format, col.lació, tipografia, llengua, etc. Però aquesta anàlisi ajuda a definir dues qüestions bàsiques: la integritat de l’exemplar i, en certa manera, una aproximació a la raresa del document.

            Amb la identificació es pot establir una primera aproximació a l’estimació del valor del document, ja que tots els aspectes fonamentals són coneguts. La valoració és el resultat de l’adicció de valoracions parcials de nombrosos aspectes: autor, obra, matèria, edició, lloc de publicació, llengua, tipografia, il.lustració, arquitectura tipogràfica, etc. Tots aquests aspectes defineixen el conjunt dins del qual fou creat el document que es posseeix, però s’ha d’advertir que d’aquesta manera s’obté més una aproximació a la valoració que a la taxació”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.

                                      Imatge

               “ En virtud de extraña atribución, de que sin duda disfrutan por derecho potestativo los meridionales ( que aborrecen todo lo que no sea generatio spontanea, que no cuesta tantas fatigas y sudores) se echa en cara á los bibliófilos y eruditos su afán de exhumar cosas de otros, en vez de dar la mejor y más nueva forma posible á las suyas. Hablando de esto, se pone verdaderamente feroz é irresistible Unamuno. Sus razones son las vulgares y corrientes, tan ilógicas como ellas, aunque aderezadas con salsa de distinción y novedad formal puramente. Es, en efecto, vulgar creencia, afianzada por las tradiciones, referencias, apólogos y chascarrillos satíricos de muchos siglos de estupidez, la de suponer que la tarea de bibliófilo trae consigo un decaimiento de la personalidad, una renuncia á todo lo original é idiosincrático, una deposición de todas las energías individuales, una decadencia intelectual subsiguiente al rudo laborar de una vida apolillada ( dicen ellos) entre pergaminos. Se piensa que el legajo ó el manuscrito, ó simplemente el libro, sedimenta en todos cuantos lo manejan por necesidad ó por gusto algo como un moho del espíritu, y esteriliza, arrugándolas como papel viejo, las más lúcidas inteligencias. Pero esto no pasa de ser un fanatismo vulgar, nacido de la aversión hacia todo el que se dedica á tareas algo más nobles y laboriosas, aunque, sin duda, menos fructíferas que la elaboración de piezas del género chico ó de retales de poesía albumínea”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 282

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 05/05/2012|

                                      Imatge

              “ Els bibliòfils i les institucions ( les seves biblioteques, concretament) són unaLes biblioteques compren llibres amb certa abundancia i de molta qualitat. Però els materials antics se solen concentrar en determinats tipus de col.leccionistes privats i, generalment, una historia molt més àmplia, la qual cosa motiva unes preferències.

            Alguns autors identifiquen el col.leccionisme, i per tant la bibliofilia, com a joc o com a esport, concretament, el posen en paral-lel a l’art de la munteria. El col.leccionista no només obté plaer en l’estudi de la seva col.lecció, sinó també en la recerca ( cacera) d’exemplars. S’introdueix la sort, la constancia, la perspicacia, el coneixement, en aquesta activitat de recerca que es considera part de l’activitat bibliófila. I també aquí s’exagera ( en la qualitat de l’exemplar o en el preu). Es confon bibliofilia amb bibliomanía i, fins i tot, hi ha alguns autors bibliòfils, com mendoza que les equiparen: ‘Ocurre, simplemente, que el sufijo manía es peyorativo, y filia ennoblece lo que toca; pero es muy difícil ser bibliófilo sin ser maniático’. La bibliofilia com a art pretén la reunió de conjunts harmònics d’exemplars coherents per posseir un o més trets comuns, ja sigui des de la perspectiva del contingut, des de la formal o, fins i tot, de la material. La finalitat és, per tant, lampropietat de l’exemplar que millora les seves pròpies qualitats en formar part d’un conjunt, com ja s’ha dit, harmònic”.

       Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 121-122.

 ImatgeImatge

“ No hay duda de que el Catálogo de un librero ( ya sea descriptivo, razonado, o meramente marcador de precios), ha constituido en todos los tiempos el índice cultural de una época. Por él sabemos lo que se leía, lo que se vendía, lo que se apreciaba y lo que se despreciaba. Los bibliólogos, con mucha razón y fundamento, dan al Catálogo el valor de un documento histórico. Hay que remontarse al año 1833 para dar con el primer Catálogo razonado que en pasado siglo vió la luz en España. Fue debido a la casa Mallén y Berard, de Valencia, constaba de 200 páginas y fue el antecesor del de Vicente Salvá, que en 1826 y en 1829 había publicado en Londres el suyo. Establecióse este librero después en Paris, en donde desde 1836 a 1861 dio a luz otros catálogos. Con su hijo regresa en 1847 a su patria, en donde empiezan la ordenación y catalogación de su librería particular, que fue una de las más notables en obras españolas y en especial del antiguo reino de Aragón. En 1848 tenía don Vicente preparadas unas trescientas papeletas bibliográficas, pero murió antes de terminar su catálogo. Su hijo don Pedro lo prosigue, y en 1872 logra dar el primer volumen del mismo, muriendo también poco después. Sus hijos junto con Ferrer de Orga, imprimen el segundo tomo, siendo aún hoy día el Catálogo de los Salvá un verdadero arsenal bibliográfico que ningún erudito desdeña”.

            Article de Arturo Masriera: “Los primeros Catálogos”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp.14.

                           Imatge

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 281

Posted in Bibliofília, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 29/04/2012|

               “ En qualsevol imprenta decenteta hi ha, en lloch ben visible, al costat del Diccionari de l’Academia, un tractat de tipografía, en llengua estrangera casi sempre, tractats qu’apreten poch per volguerho abastar tot. S’hi estudia desde la manera d’agafar el componedor, fins á la correcta disposició de les planes en una forma; s’hi donen indicacions sobre les caixes de grech y d’alarb; s’esplica el tracte dels  papers, llurs clases y fabricació; la conducció de les máquines y llurs averíes,… demanin ¡ Totes les pretensions d’un trivi y un cuadrivi.

                   ¿Com es, donchs, qu’ab instruments de saber tan preciosos, siguin les imprentes series, up-to-date, aus tan rares com el pájaro azul o l’hipogrif?…. Y contin que ja no demanem imprentes d’art, establiments-temples, qu’aquéstos sols se donen, en circunstancies molt escepcionals, en una Vilanova llunyana com Castell de somni.

            L’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor.

            Y sols l’Amor es lo que dona a la freda materia el calor de la bellesa, sols l’Amor eleva el travall a art, sols l’amor sublima les vulgaritats de la técnica, les rutines y les pesadeces de la feyna, fins a ferne poesía”.

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

                                                    ——————–

                “ Claro que hay diversos grados de pobreza, como existen libros antiguos, raros o curiosos para todos los bolsillos: el bibliófilo pobre tendría que hacer de la necesidad virtud y especializarse en lo que cueste poco dinero, porque coleccione lo que aún no se haya puesto de moda, porque se conforme con ejemplares defectuosos. No tendría más remedio que ser ‘rebuscador’, ‘ratonero’ o ‘ganguero’.

            Pero existe algo peor que la pobreza para el bibliófilo, y es – paradójicamente – la juventud. Aparte de que suele ir unida a la escasez de recursos, su mayor desventaja será la falta de formación y la inexperiencia – como en todos los órdenes de la vida – , la cual le costará muchos disgustos y dinero. El bibliófilo maduro o francamente anciano sufrirá viendo que la inflación ha disparado los precios, pero, como perro viejo que es, cometerá menos errores y desaprovechará pocas oportunidades”.

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 28.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 279

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Old books, tagged , , on 17/04/2012|

                                  

                             Bíblia del rei Wenceslau, edició moderna

                   “ La bibliofilia, que fa riure molta gent que no sap què significa la passió pels llibres, és una de les manies més belles que un ésser humà pugui arribar a tenir per oferir-se una alegría permanent. Un bibliòfil ‘singularitza’ un llibre en la mesura que el treu d’un context indistint, i atorga a cada llibre una perdurabilitat i un amor tan llargs com la seva existència. N’hi ha que es fan enterrar amb dues o tres joies per fer-los compañía a l’altre món; però sap greu colgar, posem per cas, una Bíblia de Gutenberg de 1455. Serà difícilque aparegui un dia un nou exemplar d’aquesta Bíblia – jo, la veritat, m’estimaria més tenir la manuscrita i il.luminada ‘del rei Wenceslau’, però es troba a Viena guardada sota molts panys…”.

               Extret del article de Jordi Llovet: “Coses de bibliòfils”, escrit a El País-Extra Sant Jordi 2010, pp.3.

                                       

               “ La edad de oro de la bibliofilia coincide con el notable auge que alcanza el libro francés bajo el reinado de Luis XV. En este siglo pasa el libro a participar, en efecto, de una atmósfera de erotismo frívolo y banal, rodeada de los galanteos y del deslumbrante lujo que floreció en la corte, en la que el pequeño y alado Eros, dios del amor, con sus carnes murillescas de factura algodonada, juguetea picarescamente entre las graciosas guirnaldas de rosas y camelias en flor, que contornan las páginas o ilustran las portadas de los libros y cuyos símbolos legendarios, la venda, el carcaj o las peligrosas flechas, se entrelazan entre la yedra y pululan por cabeceros, iniciales y viñetas: en que la vida pastoril se erige en tema predilecto de la corte en sus más sublimadas expresiones líricas; en que las escenas de un amor tocado de cierto paganismo sensual inspiran con preferencia los pinceles, buriles y canivetes y se convierten, en fin, en el ‘leit-motiv’ de la obra de arte, infiltrándose hasta en los más altos niveles de la política, donde las intrigas de las amantes reales otorgan inexorablemente el favor o producen inevitablemente la caída de los hombres de Estado.

                             

               En primer término, se ponen de moda los libros de viñetas, y su demanda apasionante ofrece trabajo agobiador a los grabadores, que no dan abasto a la demanda. Junto a la afición creciente por esta clase de libros se desarrolla la referente a los de un género frívolo, ligero, por no llamarlo escabroso. El editor Cazim, por ejemplo, se enriqueció, sin duda alguna, a juzgar por el número considerable de obras que editó, ilustradas con imágenes no siempre respetuosas con la decencia, aunque sea de licencia reconocer que están dotadas de un relevante valor artístico. También cunde y se dilata la afición por las obras descriptivas, de viajes, que ofrecen anchas ocasiones para enriquecerlas con magníficas láminas y decoraciones en talla dulce, como el Voyage pittoresque en France, en 12 volúmenes, o el Voyage Pittoresque a Naples et Sicile, para el que el talento de un pintor de talla como Fragonard no se excusó en ofrecer el primor de los pinceles, dotándolo de viñetas, iniciales y pie de lámparas, llenos de vida, emociones y sentimientos”.

            LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo; El Bibliófilo, M, 1947; pp. 13-14.

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 278

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Varis, tagged , on 07/04/2012| 3 Comments »

       “ Taxar, col.loquialment, és posar preu a alguna cosa. És evident que, quan l’operació de taxar és efectuada pel propietari d’un objecte, estableix una relació entre un conjunt de factors objectius i subjectius i una quantitat económica. Quan aquesta activitat és feta per un tercer cal justificar aquests factors basant-se en els de carácter objectiu a la vegada que s’ha de reduir al màxim el pes dels subjectius. Es tretén trovar un equilibri entre aquest conjunt de factors ( que se suposen objectius) i una quantitat de diners determinada. La teoría es veu contradita, però, pels professionals quan es planteja l’objectivitat d’aquells que són, a més, part en el negoci.8

            En qualsevol cas, la taxació del llibre, com a activitat profesional, per un expert sobre llibres antics ( pèrit), entra dins del que es pot denominar actuacions pericials. El pèrit afegeix, al seu saber i entendre Fidel, una nova información ( preu, tot i que no només això) sobre un objecte ( llibre) per a algú altre o altres ( comitents) que encarreguen aquesta tasca, ja sigui pel seu propi coneixement, per a la divisió d’una herencia, per petició d’un jutje o una de les parts en un litigi. Però, encara que s’apreciï la influencia determinant de factors propis o relatius al llibre antic en la taxació, aquesta es continua veient com una funció economicocomercial. Cal, per tant, intentar examinar el procés de taxació amb l’objectiu d’albirar si es tracta, en efecte, d’una activitat exclusivament comercial o d’establir la transcendencia del component tècnic, si hi és”.

           8.- CFR. Carlos Clavería, “ Criterios objetivos y subjetivos de tasación”. En: manuel José Pedraza Gracia (ed.), Tasación, valoración y comercio del libro antiguo ( textos y materiales): jaca, 2-6 de septiembre de 2002 ( Zaragoza, P.U.Z., 2002), p. 167-179; p. 179: “ por eso creo que a la hora de comerciar con libros y documentos antiguos no hay tasaciones objetivas o subjetivas: hay gustos, modas, estados de conservación, bellas o lamentables encuadernaciones, libros rarísimos o comunes, autores fundamentales o prescindibles, pero todo parte de la premisa de que uno ha de saber con quién se juega los cuartos. Todas las variables son aleatorias, pero se pueden explicar”.

Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 122-123.

 

 

 

 

 

               “ También en España, país clásico donde el arte de imprimir, con todos sus adyacentes, ha producido verdaderas joyas, vuelve a renacer, aunque con penosa lentitud, la devoción por las ediciones preciosas. Entre tantos editores que explotan la mercancía del libro y sólo les interesa la cifra de venta y coste, hay algunos, pocos, que cultivan el arte del libro, por lo que tiene de joya, de relicario, de filigrana, en cuanto ha de ser estuche y arca santa del pensamiento y de la emoción, encerrados, como aves temblorosas, en la maravilla de las palabras.

       

           E.C. Ricart per La vida es sueño de Calderón a G. Gili, col. La Cometa

                  Séame permitido citar, entre éstos, a Gustavo Gili. El gran editor de Barcelona, después de haber dedicado muchos afanes a la difusión de lo que llamaríamos el libro útil, consagra ahora su aliento y su entusiasmo a la edición de unos libros exquisitos, deliciosamente ‘inútiles’, como ‘ inútil’ es todo lo bello en el sentido práctico, mercantilista de la palabra, con los cuales pretende reanudar la continuidad de nuestra bibliofilia y acreditar la perfección técnica, la pulcritud y la gracia de que pueden ser capaces los tórculos españoles. Bajo el gentil y sugestivo emblema de ‘La Cometa’ inicia una serie de ediciones pulquérrimas, que son una delicia para la vista y el tacto. Con ellas levanta el rango de nuestra bibliofilia a una perfección desusada. Para mí fue una verdadera sorpresa poder contemplar esas dos joyas de nuestra literatura, que son ‘La Vida es Sueño’, de Calderón, y ‘Semana Santa’, de Gabriel Miró, editadas con un atuendo tipográfico, una nobleza de caracteres y un arte tan consumado en la ilustración como no podía soñarse por ahora entre nosotros, pues parecía sólo reservado a la técnica francesa. Sólo impulsado por una romántica pasión al libro se podía intentar la aventura de editar esos libros espléndidos y de despertar luego – aventura más difícil aún – la atención y el gusto de unos cuantos espíritus selectos y refinados. Sin embargo, si la fe obra prodigios, éste sería uno de ellos, pues no podían haber salido en circunstancias económicas más graves estas lujosas ediciones, y era difícil augurarlas el éxito y la resonancia que han logrado, siempre como es lógico, dentro de este reducido mundo de ‘amateurs’ del libro artístico”.

            Article parlant de les edicions de “ La Cometa” de G. Gili per P. Félix García, a Acción Española del 16 de març de 1934, p. 105-106.

         

                El entierro del Conde de Orgaz – Picasso  Ed. G. Gili, col. La Cometa.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 277

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, tagged , on 31/03/2012|

 

                                        

               “ En qué consisteix qu’una impressió d’En Aldus o d’En Plantin sigui avuy tan buscada, tan disputada, tan ben pagada? El mérit de cuan era actual es ben fácil d’entendre; la majoria d’aquelles edicions son les prínceps de clássichs grechs y romans qu’el renaixement ressucitava, y el ser aleshores el llatí la llengua universal de la civilisació, els donava una importancia y una difusió grandioses. Peró aquella llengua clásica, per excés d’inadaptació, ha mort completament pera la ciencia; y ab tot, aquells llibres, que ningú llegeix, viuen en l’estimació de la gent de gust.

                              

 

             Y es que tenen quelcom més qu’el llur valor literari, es que tenen alló qu’el vell regent d’impremta d’En Maupassant buscab. Es inútil tractar de donar cos doctrinaria an alló  Alló es l’armonía ¡. Cuan en un llibre hi ha verdaderes proporcions entre la llargaria y l’amplada, el volum y el pes, la mida del paper y son gruix, el pa de composició de les planes y’ls blanchs que’l volten, el tamany de la lletra y l’interliniat, y totes aquestes relacions s’equilibren en una armonía total, el llibre dura y arriba a ser estimat dels bibliófils, si s’hi afegeix la correcció necessaria del tiratge”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 89-90.

                             

 

               “ La época de la galantería fue también en Francia la época de la bibliofilia. La pasión por el Arte del libro llegó a tal extremo, que muchos señores, el rey mismo. Resolvieron aprender el arte tipográfico. Ya en 1718, Luis XV, todavía niño, habíase divertido imprimiendo un ‘ Cours des principaux fleuves de l’Europe’, y la delfina, madre de luis XVI, tenía en Versalles una imprenta, de la cual salió alguna obra que llevaba la indicación: ‘ Imprimé de la main de Madame la Dauphine’; y una tipografía tuvieron, la    duquesa de Borbón, hija natural de Luis XV, el duque de Borgoña, hermano mayor de Luis XVI, y este mismo rey, en 1766, compuso la impresión de las ‘Maximes morales et politiques tirées de Télémaque’. Último resto de este cariño por la imprenta, fua la tipografía que el duque de Luynes, escapado al terror, tuvo en el castillo de Lampierre, a fines de 1810, época en la que un decreto imperial prohibió la tipografía privada”.

 

            Article:”El Arte del libro en el siglo de la galantería”, a la revista de Madrid Alrededor del Mundo, del 29 de noviembre de 1920, pp. 4.

                                

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 276

Posted in Bibliofília, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, tagged , , , on 22/03/2012| 2 Comments »

                 

                Més aforismes ( últims) del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil de Ramon Miquel y Planas.

VIII     DE BIBLIOFILS Y AFICIONATS 

87

Llibres: la fam de llegirvos

fa venir set de tenirvos.

88

Del cor retrempa les fibres

quan se’s vell, l’amor als llibres. 

89

De bibliòfil, lo mateix

 que de poeta, se’n neix.

  90

Dels llibres la ostentació

no es bibliofilia, axò no¡ 

91

Pel gust de fer biblioteca

no’s deu oblidar la fleca.

92

De bibliòmans poch n’hi ha tants

com suposen els profans. 

93

¿Pecat de bibliolatría?

Pius Onzè’ns n’absoldría’

94

La historia d’un llibre trenca

qui’l vell exlibris li arrenca.

95

Marques d’antichs possessors:

penyores de vells amors¡ 

96

L’exlibris en va es crearlo

sens llibres hont aplicarlo. 

97

L’exlibris massa historiat

es mostra de vanitat. 

98

Qui’s dóna a la bibliofilia

no fa ultratge a sa familia. 

99

A bibliòfil consumat

Sols hi arriba’l molt lletrat.

100

Bibliòfils: a Déu llohem,

y de sa gracia esperèm

qu’en la mort se’ns obri pia

la celestial Llibrería.

Axí sia.

 

                    

               Las paradas de los Encantes, ( que entonces se celebraban en la calle del Consulado, frente a los arcos del mismo nombre), abundaban en libros viejos y raros y era costumbre revolverlos con los pies en los montones que en el suelo de la calle levantaban los vendedores. Allí había incunables preciosos, ediciones aldinas y plantinas, primeras ediciones de nuestras crónicas y ejemplares ad usum Delphini, que se ofrecían a peseta, y a veces a un real la pieza, sin que nadie se fijase en ellos. 

               Muchas noches, al retirar la mercancía, los mejores libros eran llevados al molino papelero para ser triturados y hacer pasta para papel de estraza. Los mismos puestos de libros de los Encantes se establecían después en las ferias de San Juan, San Cristóbal, San Jaime o Santa Ana. El negociante de libros viejos más famoso de aquella época, fue Baldomero Gual ( el Mero), establecido en el Arco de San Miguel de la Platería, primero, y en la Tapinería, después, hasta que Juan Batlle, al morir Gual, adquirió sus existencias y fundó su popular centro de librería L’Arxiu.                                               

                              

                              

               El Mero nada sabía de literaturas ni bibliología, y sabía valorar el libro, o por el papel  que contenía, o por lo que en el mercado era solicitado. La materia y la demanda eran sus orientaciones únicas. Sólo acudía a la feria de Santa Lucía, en diciembre, y allí ponía todas sus existencias de manifiesto. Vendíalas a cualquier precio al transeúnte, y, al anochecer, cedía todo el resto a un colega cualquiera por un precio irrisorio. Y así pasaron por sus manos tesoros y más tesoros, que hoy son joyas de vitrina en bibliotecas extranjeras”.

            Article de Arturo Masriera: “Baldomero Gual” a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

               

 

 

 

 

Read Full Post »

Fe d’errates

Posted in Bibliofília, Llibres, tagged , , on 14/02/2012| 1 Comment »

              Normalment trobem errates en tots els llibres, però poques i de vegades ni les trobem si es que hi són.

  A casa, uns quants llibres porten fe d’errates, la majoria, de vegades , a la part de darrera, i alguns cops venen en un full solt, i quasi sempre són poques les paraules a corregir.

            L’altre dia vaig llegir un llibre que parla de llibres que parlen de llibres, una mena de petita bibliografía que em va agradar i amb el que vaig aprendre moltes coses.

Els articles del llibre estan molt bé, ensenyen moltes coses, posen al dia de molts llibres que jo no coneixia, d’autors que tampoc sabia d’ells , però malgrat tot i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós , el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre.

Una cosa amb va xocar  molt, la quantitat d’errates que el llibre té, més de 40 en unes 191 pàgines.

Com deia, a casa, uns quants llibres porten fe d’errates, pocs, però em semblen de gran servei, em semblen un detall cap el lector, crec que és una cosa que ara es fa molt poc, quasi mai.

            Del que vull és parlar de la poca gràcia que m’ha fet aquest llibre en quant a les errates, i del fet que un llibre així, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes.

             No sé de qui és la culpa d’aquest desgavell, suposo que l’autor en té bastant, però ara això ja més igual, , segurament els senyors de la editorial Turpin hi tenen molt a veure.

            De totes maneres, i malgrat que el llibre està bé, ho de les errates em sembla vergonyós en un llibre d’aquestes característiques i temàtica. Si hi ha més edicions espero que ho corregiran o hi posaran una de les “antigues” fe d’errates, que quant les trobes et fan ràbia, però que tan útils i aclaridores són, a més d’ensenyar al comprador la bona voluntat amb que s’ha fet l’edició del llibre, però això de les errates sembla que no queda bé.

            Emili Eroles a Diccionario histórico del Libro i José Martínez de Sousa en el Diccionario de bibliología y ciencias afines, ens expliquen algunes coses curioses d’aquest món de les errates, en J. L.Checa Cremades en el llibre El libro antiguo també, i per descomptat en Mendoza Díaz-Maroto en el llibre que sempre recomano, La pasión por los libros.

            Sembla que a uns els hi van bé i a d’altres tan els hi fa, Benavente deia que un full amb la fe d’errates no corregeix res i només ens recorda que el llibre és defectuós.

             Antigament hi havia col.leccionistes de llibres amb errates, i si eren importants, millor que millor.

            En canvi hi ha autors el quals una simple errata en els seus llibres els posava fora de sí. Lord Byron escrivia al seu editor Murray: “ Em preocupa poc la poca fe que pogueu tenir en l’èxit de les meves obres, però heu de saber que un error tipogràfic en elles em posa malalt. Corregiu, corregiu, corregiu…, si no em voleu obligar a tallar-me el coll”.

            Els primers impressors, Ulrich Gering, per exemple, corregien a mà cada llibre. L’ errata que es pot citar com la primera es troba en el “ Psalmorum Codex”, i precisament en el colofó, que diu “ Spalmorum”, imprés per Schoeffer el 1457.

                            

                        

                             

              Colofó del Psalmorum Codex: “Presens Spalmorum Codex vennstate capitolium decoratus, rubricalionibiisque sufficienter distinctus, ad- inventione artificiosa imprimendi ac caracteri\andi absque calami ulla exaratione sic effigiatus, …”

             Però en general no hi ha moltes errates en els incunables, doncs en aquells temps tenien, tots els impressors,  molta cura i els feien corregir per veritables savis.

            El llibre més antic que es coneix amb Fe d’errates és el de les “ Sátiras”, de Juvenal, imprés a Venecia el 1478 per Gabriel Petrus, i al final de  cada una de les XVI Sàtires hi ha una Fe d’errates, com la de la VII:

                              Ad  Juvcnalis Satyram V I I.

Ad vcrf. 62 Ohe. Alii legunt Euhoe. fic & apud sidonium

               lib. 8. Epitl. vet. lib.

Ad vcrf. 165. Quid do. Apud Prifcianum lib. 8. legitur:

               quod do.

Ad verf.204_ Sicut  Trafimachi; Sic habuit opt. exempl.

               fed repofitum eft , :, Lyfimachi.

Ad verf. 240 . Ne faciant vicibus. Sunt qui putent, hos

               verfus  Juvenalis non effe .  Extant  tamen in o-

               ptim,  exempl.& referentur a Servio in illud E-

               clog. 3.

              L’any 1608, el cardenal Belarmino es va veure obligat a publicar unes 88 pàgines consignant les errates de les seves obres. El (1678) el frare dominicà F. Caccia va fer una llista de 111 pàgines de les errates que hi havia en una edició de la “ Summa Teologica” de Sant Tomas.

            A España, la fe d’errates fou un requisit legal a partir de la pragmàtica de Felipe II del 7 de setembre de 1558, i tenia per objecte que ho  imprés fos còpia fidel del text aprovat pels censors, i es nomenava un corrector oficial.

            La fe d’errates es més pròpia d’ obres tècniques  i científiques  que de las literàries, que normalment no en porten. És un element de vegades imprescindible per la correcta lectura i enteniment del que s’està llegint o estudiant i sense aquest element podriem caure en errors greus. Joaquín Ibarra ( 1726-1785), el gran impressor aragonès, va dir  que “ una obra no és perfecta si li falta la fe d’errates”, i Johannes Froben ( ca. 1460-1527), impressor de Basilea: “ El comprador d’ un llibre ple d’errates, realment no compra un llibre, sinó una molèstia”.

            A la primera edició del “ Diccionari de la Llengua Catalana”, de Pompeu Fabra, hi havia una llista amb més de 2.000 errates per corregir.

            Curiositat: parlant del llibre de Sant Tomàs, la Suma Teològica i de la fe d’errates que F. Caccia va fer, Eroles diu l’any 1678, Martínez de Sousa el 1578 i Checa el 1687. Crec pel que he mirat que el correcte és l’any 1687, però. I disculpeu les errates.

   

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »