Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Els llibres no ( desapareixeran ) mai, però crec que s’hauria de fer alguna cosa més.
A Catalunya hi ha més de 400 llibreries de vell, de segona mà, antiquàries, d’ocasió, etc. És cert que la majoria venen ‘on line’ ( IberlibroUniliberTodocolección, Wallapop, Webs, etc.), però, sortosament, encara en queden unes quantes físiques, que no se sap quant duraran perquè la cosa crec que no pinta gaire bé. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona és una mostra de com van les coses.

M’agrada molt la Bibliologia, miro de fer postgraus, cursets, seminaris, assistir a conferències, etc., per posar-me al dia i aprendre més coses, però no ho posen gaire fàcil. Algun curset a la seu del COBDC, algun curset a l’estiu ( Els Juliols…), algun curset a la Universitat, i poca cosa més, ah sí, i també pocs, però interessants cursets al monestir Sant Pere de les Puel·les, com per exemple el de Restauració de llibres i documents .
Es poden fer coses a diferents escoles d’Art i Disseny, però no gaires. I del que fan, normalment, poques coses tenen a veure amb el llibre antic, la impremta, la tipografia, l’enquadernació, el paper, etc.
A la FACINMIAU ( FACultat d’INformació i MItjans AUdiovisuals), anaven a fer des del dia 5 d’aquest més un postgrau: “El Llibre Antic: Història i Anàlisi del patrimoni bibliogràfic“, però m’avisen que per manca d’inscripcions no es podrà realitzar. La notícia m’ha deixat fotut, però ja sortirà alguna altra cosa.

Abans Escola de Bibliotecàries ( 1915-1973),

La planta baixa de la Biblioteca de Catalunya, seu de l’Escola de Bibliotecàries de 1937 a 1991; ss’hi entrava per la porta de sota l’escalinata. ( Viquipèdia).

 abans Escola de Bibliologia ( 1974-1981),

abans Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1982-2019),

des del 2019 FIMA (Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals),

i en el futur, ?. Ja ho veurem. I en el vídeo podeu veure alguna cosa més.

https://www.enter.co/cultura-digital/entretenimiento/la-sociedad-de-consumo-satirizada-en-un-cortometraje-llamado-idiots/

Sembla que hi ha poc interès a aprendre coses sobre el llibre, i si és antic, encara menys. A la FIMA fan un curs, Escola de Llibreria, que sembla que funciona bé, però és una altra cosa.
Una altra mostra de com va això del llibre vell la tenim en la desaparició dels “Pabellones de libros Antoni Palau”.

“Pabellones de libros Antoni Palau”, carrer Diputació ( 1967-2014) (Foto: Ermesto Vilà. Arxiu El Periódico)

Dues imatges del mateix lloc, vistes a  Barcelofilia:  (Foto: Joan Puig. Arxiu El Periódico)

En altres llocs d’España fan més cursos, postgraus, màsters, seminaris, etc., aquí, a la dita “Ciutat de la Literatura” i a la resta de Catalunya no es fan gaires coses.
Abans teníem un Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, ara ni això. Porto mes de dos anys queixant-me i demanant cada dia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, via Twitter, un Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, però ni puto cas. I molta gent em diu que sóc un pesat, però malgrat tot, seguiré.

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques a Montjuïc ( 1974-1995?)

El tema dels vergonyosos llibres amb errates, dels quals també em queixo cada dia al Gremi d’Editors de Catalunya i a la Federación de Gremios de Editores de España, des de fa també uns dos anys, el deixo per un altre dia, de moment el Gremi d’aquí em té blocat.

Només volia parlar d’una cosa, del correu enviat per la FIMA:

“Des de Secretaria de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals, comunicar-te que finalment el postgrau El Llibre Antic: Història i Anàlisi del patrimoni bibliogràfic d’aquest curs 2019-2020 no es podrà realitzar atesa la manca d’inscripcions”, però no puc evitar escriure d’aquestes coses que passen a la dita , per la UNESCO, “Ciutat de la Literatura”.

I per acabar igual com he començat, com vaig llegir en un llibre, els llibres no desapareixeran mai, però crec que s’hauria de fer alguna cosa més.

Robot-lector.

 

Read Full Post »

“ Tanmateix la via normal devia ser cada vegada més la publicació a través d’editors que es feien càrrec dels costos de producció. Quan es tractava d’una presentació especialment elegant, tal vegada algun cop l’autor col·laborava a cobris les despeses. Sens dubte les lectures públiques complien també la funció d’interessar un editor a publicar el text que es presentava. Si el públic el rebia amb entusiasme, es podia pensar que l’edició sortiria a compte.

Els errors naturalment ja eren prou habituals quan es copiava sense dictat. Per això era necessari el treball del corrector, que ja hem vist que era denominat anagnosta. La feina de correcció es pot expressar en llatí com librariorum menda tollere, ‘elimina els errors dels escrivents’. El control era lògicament necessari, exactament com avui, amb l’única diferència que a l’antiguitat s’havia de corregir un per un cada exemplar.

Titivillus en miniatura del XIV

Els escrivents de l’editor eren probablement en general esclaus amb una formació especial. Però també podien ser ciutadans lliures: durant l’època imperial es redueix de fet el nombre d’esclaus, i el seu lloc l’ocupen treballadors lliures. El treballador lliure havia de rebre un sou, també quan era escrivent. Pel que sembla es treballava a preu fet i es pagava segons el nombre de línies estàndard, almenys després de l’època de Neró ( cap a la meitat del segle I dC). Es prenia com a norma la mesura variable de l’hexàmetre, el rei de tots els metres. Es va constatar que de mitjana l’hexàmetre constava de quinze síl·labes i trenta-cinc lletres. Precisament els millors resultats des del punt de vista de la qualitat. A això es refereix Marcial quan diu:

Si trobes, lector, un passatge que et sembla estrany,

Alguna relliscada aquí o allà, contra la gramàtica i la norma,

No és pas culpa meva, sinó de l’escrivent, que de pressa i corrents

Ha comès els errors per poder cobrar una paga més alta.

Quan el llibre havia estat copiat en un nombre determinat d’exemplars, i s’hi havia fet les revisions i esmenes, calia preparar cada exemplar per a la venda.

Article “Liber Liberis. Escriptors i editors a la Roma antiga”, de Tönnes Kleberg, a la revista El Món d’Ahir 09, 2018, p.76-77. ( Trad. de Ramon Farrés).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Responsabilidad del librero de ocasión: Antes de pasar al estudio de la formación del fondo de librería del librero anticuario, consideramos indispensable tratar este punto por su importancia y trascendencia.

El comprador de libros antiguos o de ocasión debe proceder con prudencia máxima, toda vez que pueden recaer sobre él responsabilidades civiles y penales de carácter grave, así en la compra como en la venta.

En primer lugar, ha de tener presente los casos en que la ley limita el ejercicio de derecho de vender a las personas: los menores, los incapacitados, las mujeres casadas, etc. El estudiante menor de edad no puede vender libros sin la autorización de su padre o tutor. La autorización para llevar a término la venta debe, en estos casos, retenerla en su poder el librero comprador una vez hecha la operación. En segundo lugar, el librero debe afinar mucho sus dotes de observador, para evitar la adquisición de libros procedentes de robo, hurto o cualquier otra forma delictiva. Es evidente que el poseedor de un libro es considerado por la ley como su propietario, pero sólo mientras no se demuestre lo contrario, y para evitar las consecuencias que acarrearía esta demostración, es de todo punto conveniente la desconfianza en la mayoría de los casos. La fisonomía alterada del ladrón no habitual, su nerviosismo, su carencia de conocimientos o de preparación en la materia propia del libro de que se trate, deben ser otros tantos motivos suficientes para levantar la sospecha en el ánimo del librero comprador. Es evidente que cierto tipo de libros no pueden ser propiedad sino de personas que pertenecen a determinadas clases sociales o a las que ejercen tales o cuales profesiones. Por ello, es muy recomendable tener una clientela bien conocida, y adquirir todas las posibilidades necesarias para completar los datos conducentes a lograr cierto grado de identificación del vendedor”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 37.

 

Read Full Post »

XCI

D’un llibre tronat i vell,

si saps manejâ el pinzell

i fê anar bé les pastetes,

encara en faràs pessetes.

XCII

Si una compra et surt un dia

no li ho xerris ni a ta tia,

que sovint es dóna el cas

de quedâ amb un pam de nas.

XCIII

Als bibliòfils refinats

no els vagis amb gran formats.

Que en pots petits, s’assegura,

hi ha la bona confitura.

XCIV

Si un remena amb gabardina

vigila’l que algo barrina,

que entre els pispes és corrent

el portar tal instrument.

XCV

El que no és metge i llegeix

obres mèdiques, pateix

tots els mals que el llibre diu

i amb gran neguit sempre viu.

XCVI

Llibreter que no té dèries

classifica per matèries,

i solament els talossos

ho fan per petits i grossos.

XCVII

El que es ven la biblioteca

perquè als fills els manca teca,

mereix, sens dubte, perdó…

Si no és per tal cosa, no.

XCVIII

Amb Tebeos i Patufets

molts xicots guanyen ralets.

I alguns que així han començat

llibreters han acabat.

IC

És una gran ruqueria

llegir anant en tramvia,

que al qui té aquesta fal·lera

li pot costar la cartera.

C

Tothom s’alegra i revifa

somniant, quan dorm, amb la rifa,

pel llibreter l’agradable

és somniar amb l’incunable.

I ara llegidor…

Escolta el consell cent u:

Si trobes que va per tu

quelcom del que es diu aquí

fes el distret, creu-me a mi!

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Importante es también conocer los diferentes procedimientos de imprimir, distinguir lo impreso a mano de la impresión mecánica, y por lo que a la ilustración respecta, sus diferentes procedimientos de reproducción; grabados en madera, biselados, en metal, buril, agua fuerte, punta seca, en litografía, etc., así como también los más modernos procedimientos fotomecánicos y los artísticos, nuevamente empleados, como el pochoir, etc.
La historia de la ilustración del libro, las obras más representativas de cada artista y las más destacadas de cada nación, son también conocimientos que no deben faltar al librero anticuario. Por último, la encuadernación del libro impreso, desde el tránsito de las tablas al cartón, de las encuadernaciones de planchas y hierros fríos a las de mosaico y hierros dorados, las de tipo camafeo, las mudéjares, de Grolier, Maioli, Koberger, encaje, abanico, derôme, fanfarre, cortina, jacobinas, puritanas, etc, etc., que tantos amantes y coleccionistas tienen en ambos mundos.

Enquadernació estil Maioli

Ninguno de estos conocimientos son difíciles de lograr si se pone en ellos algo de perseverancia y mucho de afición, y, sobre todo si se dispone de un guía que lo haya recorrido todo antes y muestre el camino que se ha de seguir. La profesión no es sencilla de alcanzar, pero compensa sobradamente lo que tiene de dificultades con lo que tiene de interesante. El éxito económico no puede fallar a los que la practican con amor y estudian sin cesar; a los buenos expertos, no les faltará nunca la clientela ni el apoyo del capital necesario para desenvolverse”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguoGráficas González, Madrid, 1946.  pp. 27.

Enquadernació ‘a la fanfare’

 

Read Full Post »

LXXXI

Edició molt il·lustrada

sempre es veu sol·licitada,

que els llibres amb força sants

agraden als xics i als grans.

LXXXII

Pel qui ven és irritant

aquell que, dissimulant,

s’empassa una obra completa

sens gastar-se una pesseta.

LXXXIII

No compris un receptari

pensant fer-te milionari,

que en anar a la botiga

la recepta sol fer figa.

LXXXIV

Fa llibreter molt sabata

no entendre en romà una data.

I més encar, dir: quint-pis

quan es tracta del Kempis.

LXXXV

Hi ha pallús que res li raca

per ‘La Creu de Caravaca’.

És molt bo aquest llibre vell…

pel qui duu llana al clatell.

LXXXVI

El comprador de música

llegeix la peça i somica,

i un cop tot ho ha ‘somicat’…

ho deixa desarreglat.

LXXXVII

És un crim de bibliofília

que amb el bon gust no concilia,

dels llibres treure els gravats

i deixa-los mutilats.

LXXXVIII

Els llibres de comptes fets

són per als analfabets.

I els tenen per preferits

els que compten amb els dits.

LXXXIX

Si ets llibreter d’ocasió

no et faci pô el carretó.

Mes si la compra s’ho val

llogaràs la gent que cal.

XC

Els llibres dels corredors

paga’ls a preus superiors,

puix ningú de franc treballa

per portar-te una troballa.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Gòtica de forma ( Gotisch)

 

“ Ha de conocer bien los papeles, su historia, y para ello las materias más comúnmente empleadas en su fabricación en los diferentes siglos; sus tamaños, en los diferentes países; sus pesos más corrientes y procedimientos de encolajes, carteo, etc. Sin este conocimiento del papel, difícilmente puede distinguirse una página restaurada en el conjunto de un texto; un libro incólume de un libro restaurado por un experto.

Gòtica de summa (Rundgotisch)

Se han de conocer, también, los tipos de imprenta, de manera suficiente para no confundir un gótico de forma con un gótico de Summa o con un gótico de fractura, un Aldino con un Elzeviriano, un Tory con un Garamond, un Plantino con un Ibarra, un Chetelham con un Cochin, un Didot con un Bodoni, y en todo caso pueda distinguir por sus páginas impresas, y sin mirar la portada ni consultar el colofón, el siglo, al menos, a que pertenece un libro, como el arqueólogo clasifica un edificio y determina la época en que fue construido sin siquiera entrar en él ni consultar la guía o los documentos de su archivo.

Ha de conocer también los innovadores y creadores de tipos, al menos los más notables, porque sólo conociéndolos podrá lograr ejemplares en que por vez primera se hayan empleado, explicar su mérito, ponderar su valor y hacer surgir en el cliente bibliófilo el afán de adquirirlos y de pagarlos a buen precio”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo,  Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 26-27.

Gòtica de fractuta ( Fraktur)

 

Read Full Post »

LXXI

Tallâ els marges dels gravats

 i donar-los nous formats

perquè tinguin millor vista,

rebenta el col·leccionista.

LXXII

Desconfia si algú et diu

que és un llibre molt festiu,

puis que resulta, al final,

molt més trist que un funeral.

LXIII

Els llibres que durant anys

has recollit amb afanys,

estaràs de cos present

que ja els aniran venent.

LXXIV

Els que venen llibres bruts,

fan negoci sense embuts.

Però aquesta xirinola

sovint porta a la garjola.

LXXV

Pintar als llibres ninot

ho fan els tarits-tarots.

I el vici de doblâ el full

el té qui li falta un bull.

LXXVI

Llibreter que té comèdies

li fan passar mil tragèdies;

per a vendre un exemplar

les llaunes que ha d’aguantar!

LXXVII

No judiquis pel daurat

d’un llibre la qualitat.

Ni creguis que té interès

sols perquè en fil està imprès.

LXXVIII

Hi ha alguns llibreters de vell

que porten llana al clatell.

Però molts d’altres n’hi ha

que saben prou d’esquilâ.

LXXIX

No és cosa que passi gaire

gangues trobâ a cal drapaire:

avui fins l’home del sac

sap qui era un tal Balzac.

LXXX

Hi ha qui diu que és llibreter

i el que fa és vendre paper.

Com també qui es creu bibliòfil

només perquè es diu Teòfil.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

The Petersborough School

 

“ El librero anticuario precisa tener una vasta cultura, de carácter general. Si el librero de nuevo ha de conocer la producción librística contemporánea, el anticuario ha de sumar a ésta el conocimiento de la salida a luz en todos los tiempos y en cualquier país. Si cara puede venderse una edición princeps de Cervantes, más cara aun puede venderse la de un Chaucer, un Shakespeare, un Goethe, y nadie sería capaz de asegurar que algún ejemplar de este orden no pudiera surgir en el mercado español o hispanoamericano.

Ha de poseer un conocimiento bastante elevado de la Historia universal y de la de España, de la Geografía, de la Historia de los descubrimientos científicos y de los geográficos. Ha de conocer a fondo la Historia de la Literatura española y la universal, así como las obras que más directamente han contribuido a trazar las características de las distintas épocas del mundo.

Winchester School

Ha de estar bien informado de las materias ‘escritorias’ empleadas en la antigüedad, clases de pergamino y de vitela. Deberá poseer los bastantes conocimientos paleográficos para poder determinar el siglo a que pertenezca un códice y, en ciertos casos, el país donde fue producido. Completará estos conocimientos con otros relativos a la ilustración, las miniaturas, sus escuelas, sus mutuas influencias y mejores artistas, de manera que pueda identificar un códice bizantino y distinguirlo de otro flamenco, español, francés, alemán, etc., y aun dentro de los típicos de cada país, diferenciar sus escuelas, y así, si se trata de los ingleses, no confundir los de la escuela de Petersborough con los de Winchester o los Queens Mary, etc, etc. Por último, ha de tener un conocimiento práctico y bien claro de la historia de la encuadernación, sus clases, sus modelos y sus materiales en la Edad Media, como complemento del valor del códice, sin olvidar que no faltan entre los bibliófilos o, por mejor decir, bibliómanos, los que prefieren la encuadernación al libro mismo, y los que, como decía Rico y Sinobas, ‘un libro no es más que un pretexto para crear una bella encuadernación o unas ilustraciones de mérito’, y que, por tanto, el cultivo de esta rama por sí sola puede dar motivo suficiente para buenos negocios.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguoGráficas González, Madrid, 1946.  pp. 25-26.

Queens Mary

 

Read Full Post »

LXI

Un dia a l’any, per fê el caca,

compra el llibre que destaca:

el Dia del Llibre, i prou.

O això, encara, si no plou!

LXII

Si tobes una obra rara,

que no se’t vegi en la cara…

puix si bada el llibreter

la trauràs per cap diner.

LXIII

Per formar la biblioteca

no t’ho treguis de la teca;

que en nostre pais fa riure

qui per llegir perd l’escriure.

LXIV

No facis massa avalot

elogiant el ‘Don Quixot’,

que descobrî el descobert

no és d’home gaire despert.

LXV

La col·lecció Bernat Metge

de l’indocte ataca el fetge,

puis més d’un que l’ha llegida

encara no l’ha païda.

LXVI

En les piles de A peseta

s’hi pesca alguna gangueta…

Són les que el bon llibreter

sol posar-hi com esquer.

LXVII

Algú demana a l’Encant

si tenen obres de Kant,

i mai no falta algún mano

que en treu de cant… i piano.

LXVIII

Obra hi ha d’indumentària

certament extraordinària,

però en cap, diu un ximplet,

hi ha el vestit del rei Pepet.

LXIX

No seràs bon llibreter

si no saps vendre un muler,

deixant a l’home engrescat

per la ganga que ha comprat.

LXX

En aquest món de fatics

tothom té els seus enemics;

pel llibreter d’ocasió

el ganguero és el pitjô.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Los bouquinistas, que tienen la habilidad y la afición a la caza del libro, disfrutan de tres clases de clientes: los bibliófilos, siempre en busca de libros raros; los eruditos, que necesitan completar sus bibliografías, y los etalagistas de los muelles, a los que ceden el menú barato de sus mercancías y que cubren, como hemos dicho, con sus cajas – qui sont des cimetieres d’imprimés a ciel ouvert – los parapetos laterales del Sena. En estas fosas comunes, que se alinean a continuación las unas de las otras – como dice un autor – , se encuentra de todo; libros de texto usados, piezas de música, tomos descabalados de esta y de la otra colección. Los flaneurs  que la visitan encuentran por casualidad bellos ejemplares o ejemplares curiosos, a veces el volumen vendido por un crítico, a quien el autor se lo había ofrecido acompañado de una cálida dedicatoria”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 22-23.

 

Read Full Post »

LI

Es cosa lletja, ben cert,

endossà un llibre incomplert,

puix ningú pot sentî orgull

de vendre’l faltant-li un full.

LII

Amb tractats d’avicultura

s’instal·la una granja amb cura,

però el primer que cal fer

és vigilâ el galliner.

LIII

Compra llibres el nou ric

només perquè fan bonic.

Els ensenya, els presumeix…

però mai cap no en llegeix.

LIV

Llibres de marges migrats

per l’entès son rebutjats.

I si un tanoca s’hi engresca,

en llibres no sap que es pesca.

LV

Mira sempre amb gran recel

els llibres escrits amb fel,

res de bo d’ells aprendràs…

i malament pairàs.

LVI

Hi ha home modest que, amb apuros

en llibres esmerça duros.

En canvi, certa genteta,

mai ni hi gasta una pesseta.

LVII

Et tindran per animal

si incunables vens a ral.

Però encar t’hi tindran més

si d’un rave en vols diners.

LVIII

Hi ha rates de biblioteca

que dels llibres en fan teca,

i d’altres moltes hi ha

que viuen d’investigâ.

LIX

No perquè un hom té l’espassa

es torna savi si és ase,

que és un mal que no el remèdia

la millor Enciclopèdia.

LX

A més d’un bon literat

veureu comprar d’amagat

les novel·les policiaques…

i no sempre les més maques.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

 

Resultat d'imatges de librero anticuario

Llibreria antiquària Ignacio Martín Villena ( Granada)

 

“ Hay gran diferencia entre el comercio del libro antiguo y el comercio del libro de ocasión o de segunda mano ( Second-hand-bookseller). A veces, ambas actividades son ejercidas por un mismo comerciante en un establecimiento único, pero en ningún caso deben confundirse.

Durante más de un siglo, el comerciante en libros antiguos fue clasificado en Europa entre los anticuarios. Esta voz se aplicaba entre los romanos a una persona que, por sus discursos o sus escritos, adoptaba formas arcaicas. Durante la Edad media se designaron con este nombre a los copistas, ordinariamente monjes. Más tarde, durante el Renacimiento, con el estudio de los clásicos griegos y latinos se aplicó esta voz para designar con ella a los eruditos que dedicaron sus estudios al conocimiento de la antigüedad, especialmente al de las artes y los monumentos. En este sentido, los franceses de hoy emplean la voz antiquaire; los italianos, antiquario, y los ingleses, antiquary; los alemanes, la palabra antiquar para designar al comerciante en libros antiguos y antiquariat para aquel que se dedica a la venta de libros de segunda mano.

Mientras el comerciante de libros de segunda mano tiene por objeto, de un lado, la venta del libro que ha pasado ya por uno o varios poseedores, o bien de aquellos que, sin haber salido de los dominios del editor, corresponden al saldo, o ejemplares restantes de una edición vendidos en condiciones excepcionalmente ventajosas por el editor mismo, el comercio del libro antiguo tiene como fin la venta de ejemplares que poseen un valor propio, resultante de su rareza, antigüedad, ilustraciones, tipografía, papeles, etc. En todo caso, la antigüedad, a menos que no sea de muchos años, no es suficiente para otorgar, por sí sola, valor a un libro. De aquí se deduce la dificultad para fijar el límite entre el libro antiguo y el libro de ocasión. Puede ser raro el ejemplar correspondiente a una edición recién publicada y que, agotada, su editor desista de reeditarla; el ejemplar perteneciente a una edición limitada, que se haya agotado. Ordinariamente, en las librerías de nuevo no suelen encontrarse libros de una antigüedad superior  a cincuenta años, a contar de la fecha de su publicación”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo. Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 10.

 

 

 

Read Full Post »

XLI

Una cosa es relligar

i una altra cosa enganxar…

Que corre cada pastetes

bo per anâ a fer llibretes.

XLII

Un infolio ben gruixut

sempre el pots tenir venut.

És fàcil que el compri un maula

perquè arribi el nen a taula.

XLIII

No pensis que perd l’estona

qui romansos col·lecciona,

que aquestes fulles volants

reflecten fets importants.

XLIV

Si vols fer marxâ el negoci

cerca el llibre i deixa l’oci,

que no et mancaran clients

quan tinguis llibres a cents.

XLV

Qui col·lecciona diaris

ha de passar molts calvaris.

Finalment,si en fa un gra massa,

el paper el treu de casa.

XLVI

Sent de l’any de la picô

hi ha qui creu que un llibre és bo.

I són ben dolents molts d’ells,

que els burros també es fan vells.

XLVII

Han fet biblioteques bones

certa mena de persones

amb llibres emmanllevats

que mai no han estat tornats.

XLVIII

Sempre el senyô Esteve ha estat

un enemic declarat

del llibre… Per ell Homero

no és més que un papadinero.

XLIX

Comprâ a duro i vendre a ral

et portarà a l’hospital.

És millor, jo t’ho asseguro,

comprâ a ral i vendre a duro.

L

Si un llibre és rar i a tu et plau,

paga i no siguis babau,

que si el deixes escapà

tota la vida et doldrà.

Del llibre: Els cent consells del llibreter decent de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Por último, la encuadernación ofrece otro encanto más al bibliófilo. En ella debe triunfar el principio de la conveniencia entre la forma y la idea. Si el edificio, por su fachada y aspecto exterior, debe decir ‘ yo soy una fortaleza’, ‘ y una cárcel’, ‘yo una plaza de toros’, y hablar a nuestra retina y a nuestro espíritu de la pena, del delito o de la lidia, el libro, por su encuadernación, debe decirnos: yo soy un libro de rezo y recogimiento, yo un tratado científico y de estudio, yo un volumen de versos íntimos. El editor tiene en esta bella envoltura, encargada de proteger al libro y presentarlo, una gama variadísima de medios con que despertar las pasiones multiformes del bibliófilo, y de demostrar su habilidad técnica, al mismo tiempo que su corazón de artista”.

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”. Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 9.

 

 

Read Full Post »

XXXI

Si un assumpte t’encaparra

llegeix ‘Singlots’ d’en Pitarra,

mes si tot et va com cal

pots llegir… l’Adrià Gual.

XXXII

Hi ha llibres bons, passadors,

n’hi ha de dolents, de pitjors…

I més d’un se’n trobaria

per guanyâ a la loteria.

XXXIII

Fingint que és aficionat

mil llibres bons ha comprat.

I al cap d’un temps aquest soci

se’ls ven i fa el gran negoci.

XXXIV

Llegir primer el final

de ‘obra que es lloga a ral

per saber si hi ha casament,

fa molt bleda, francament.

XXXV

Des de les tres que remena

mil llibres de tota mena

i no parla de comprâ?…

No el vulguis per parroquià!

XXXVI

Si un llibreter poc entes

ha fet compra d’interès,

ves-hi tan bon punt ho saps,

abans de que en passi els taps.

XXXVII

A tothom força li plau

córrer món sens gastâ un clau.

Per això els llibres de viatges

no dormen gaire als prestatges.

XXXVIII

El saber no creguis gaire

del llibreter molt xerraire.

Ni et pensis que es mama el dit

el que no fa l’erudit.

XXXIX

Comprar un llibre robat

pot sê un negoci esguerrat,

que pensant fer-lo rodó

es sol rebre del carpó.

XL

Hi ha certs llibres de poesies

que omplen el cap de manies.

Quan els versos són roïns

val més llegir rodolins.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decentde Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Cierto literato francés llegaba a ver, con su portentosa imaginación, en las letras de nuestro alfabeto el mismo valor ideográfico de la escritura primitiva simbólica o jeroglífica, y así, decía que la A era el símbolo de la amistad, y sus trazos semejan dos amigos que se encuentran, se saludan y se estrechan la mano; la Y, es el suplicante que se arrodilla y eleva los brazos al cielo, o la confluencia de dos ríos; la K, es el ángulo de incidencia igual al de reflexión, una de las claves de la Geometría; la O, es el sol, la luz, el triunfo; la J, es el cuerno de la abundancia; la R, representa el reposo, es el caminante que se apoya en su bastón; la C, es la luna, la letra de los enamorados; la X, las espadas cruzadas, la guerra, la lucha; la T, es el martillo y la balanza; la V, es el vaso de vino; la M, es la montaña y el valle; la S, la serpiente; la Z, en fin, es el rayo, el poder infinito de Dios. Creemos positivamente que hay un tipo de letra representativa del mundo medieval, como la hay del clasicismo que informa el Renacimiento y del puritanismo que acompaña a la Reforma, del espíritu absolutista de Luis XIV, de la vida cortesana picaresca y sensual de Versalles, y de la revolución francesa, del triunfo de las democracias, del modernismo y aun de la forma ideológica comunista. En otras esferas hay tipos especialmente adecuados para la poesía, para la filosofía y para el libro de arte. El editor, pensadamente unas veces y otras al recoger, sin pensarlo el espíritu de su época, o por mera intuición, es el artista encargado de crear la bella arquitectura del libro, la que más tarde ha de darle valor excepcional en el mercado de anticuariado y trocarse en objeto de disputa entre los bibliófilos”.

 Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”. Gráficas González, Madrid, 1946. pp. 8-9.

Read Full Post »

XXI

Robâ un llibre té perdó

quan es fa per la instrucció.

Però al llibreter pruden

li convé fer escarment.

XXII

Comprâ un clàssic romà o grec

molts ho fan sols per fê el mec

i passar per saberuts

on no siguin coneguts.

XXIII

Llibreter que ven a pes

no vol dir que no és entès:

hi ha llibres que el seu destí

és anâ a parâ al molí.

XXIV

Llibre bo, de poc tiratge,

a la cultura fa ultratge,

puix no existeix cap raó

de privâ al llibre expansió.

XXV

Si tens un llibre preuat

no cal que el venguis a fiat,

sempre trobaràs client

que el pagarà dil·ligent.

XXVI

La impremta no s’ha inventat

per estampà el disbarat.

Malgrat aquesta sentència

es veu imprès amb freqüència.

XXVII

Hi ha qui busca sens mania

obres de ‘psicologia’…,

i llibrer que per geodèsia

dóna un tractat d’eugenèsia.

XXVIII

Ara els contes per a infants

diverteixen molt als grans,

i la mainada que creix

Marañón i Freud llegeix.

XXIX

Pels clients de selecció

guarda els llibres en japó,

i pels de poc més o menos

els de lladres i serenos.

XXX

Biblioteques hi ha molt grans

ben mirat poc importants.

Que amb cent llibres escollits

un hom s’hi pot llepâ els dits.

Del llibre: “Els cent consells del llibreter decent” de Jordi Trieu i Remeneu, Ed. Millá, Barcelona, 1947.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

Museu Molí Paperer de Capellades

“ Pero, además de la rareza y de la antigüedad, el libro posee el valor intrínseco de toda obra de arte: la belleza. ¿ En qué consiste una bella edición ¿ Aunque éste es tema demasiado largo para exponerlo en el corto espacio de que disponemos, en líneas generales hemos de contestar que, en primer término, depende de que el texto figure, de una manera irreprochable, a cuyo objeto es indispensable la máxima atención por parte del autor, y del concurso de eruditos y filólogos, cuando se trata de reimpresiones. Los Aldos, los Plantinos, los Estefanos, los Elzeviros, contaron siempre con un cuadro selecto de helenistas, eruditos y humanistas famosos que revisaron y depuraron los textos y cuidaron esmeradamente los mil y un detalles que necesita toda buena edición: una severa corrección que conserva el texto, y cada palabra en particular, en todo su valor e integridad y la ortografía en toda su pureza.

Paper d’Arches

Un papel bello y duradero. La mayoría de las ediciones modernas se hacen sobre papeles de pastas mecánicas y químicas mezcladas, obtenidas especialmente de las coníferas, de la madera; algunos con papel fabricado con pastas elaboradas a base de trapos y desperdicios de algodón, asimismo, mezclados. Sólo los papeles de hilo o barba son, no obstante, los buenos y duraderos. Estos papeles, llamados también holandeses, son de un sonoro carteo, y dan al libro una presentación, un peso, una solidez irreprochable, como los mármoles al templo: los papeles de hilo, de los Molinos de Arches (Vosgos) y de Saint-Omer, en Francia; de Val Gilder, de Amsterdam; los ingleses, muy encolados y de extremada blancura, los procedentes del Valle del Vire; en Normandía, donde hasta hace poco se mantenía una tradicional fabricación de papeles de tina y de molinos papeleros: los magníficos papeles nuestros, en fin, los procedentes de los molinos de Valencia y Cataluña, entre los que descuellan por sus valores internacionales los de Játiva y Toledo en la Edad Media, y los de Guarro en los pasados siglos, papeles estos últimos que en tan alto grado favorecieron al auge alcanzado por nuestros gloriosos impresores: Los Ibarra, Benito, Monforte, etc.”

Lasso de la Vega, Javier: “El comercio del libro antiguo”. Gráficas González, Madrid, 1946; pp. 7.

Filigrana Guarro

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »