Normalment trobem errates en tots els llibres, però poques i de vegades ni les trobem si es que hi són.
A casa, uns quants llibres porten fe d’errates, la majoria, de vegades , a la part de darrera, i alguns cops venen en un full solt, i quasi sempre són poques les paraules a corregir.
L’altre dia vaig llegir un llibre que parla de llibres que parlen de llibres, una mena de petita bibliografía que em va agradar i amb el que vaig aprendre moltes coses.
Els articles del llibre estan molt bé, ensenyen moltes coses, posen al dia de molts llibres que jo no coneixia, d’autors que tampoc sabia d’ells , però malgrat tot i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós , el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre.
Una cosa amb va xocar molt, la quantitat d’errates que el llibre té, més de 40 en unes 191 pàgines.
Com deia, a casa, uns quants llibres porten fe d’errates, pocs, però em semblen de gran servei, em semblen un detall cap el lector, crec que és una cosa que ara es fa molt poc, quasi mai.
Del que vull és parlar de la poca gràcia que m’ha fet aquest llibre en quant a les errates, i del fet que un llibre així, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres, escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes.
No sé de qui és la culpa d’aquest desgavell, suposo que l’autor en té bastant, però ara això ja més igual, , segurament els senyors de la editorial Turpin hi tenen molt a veure.
De totes maneres, i malgrat que el llibre està bé, ho de les errates em sembla vergonyós en un llibre d’aquestes característiques i temàtica. Si hi ha més edicions espero que ho corregiran o hi posaran una de les “antigues” fe d’errates, que quant les trobes et fan ràbia, però que tan útils i aclaridores són, a més d’ensenyar al comprador la bona voluntat amb que s’ha fet l’edició del llibre, però això de les errates sembla que no queda bé.
Emili Eroles a Diccionario histórico del Libro i José Martínez de Sousa en el Diccionario de bibliología y ciencias afines, ens expliquen algunes coses curioses d’aquest món de les errates, en J. L.Checa Cremades en el llibre El libro antiguo també, i per descomptat en Mendoza Díaz-Maroto en el llibre que sempre recomano, La pasión por los libros.
Sembla que a uns els hi van bé i a d’altres tan els hi fa, Benavente deia que un full amb la fe d’errates no corregeix res i només ens recorda que el llibre és defectuós.
Antigament hi havia col.leccionistes de llibres amb errates, i si eren importants, millor que millor.
En canvi hi ha autors el quals una simple errata en els seus llibres els posava fora de sí. Lord Byron escrivia al seu editor Murray: “ Em preocupa poc la poca fe que pogueu tenir en l’èxit de les meves obres, però heu de saber que un error tipogràfic en elles em posa malalt. Corregiu, corregiu, corregiu…, si no em voleu obligar a tallar-me el coll”.
Els primers impressors, Ulrich Gering, per exemple, corregien a mà cada llibre. L’ errata que es pot citar com la primera es troba en el “ Psalmorum Codex”, i precisament en el colofó, que diu “ Spalmorum”, imprés per Schoeffer el 1457.
Colofó del Psalmorum Codex: “Presens Spalmorum Codex vennstate capitolium decoratus, rubricalionibiisque sufficienter distinctus, ad- inventione artificiosa imprimendi ac caracteri\andi absque calami ulla exaratione sic effigiatus, …”
Però en general no hi ha moltes errates en els incunables, doncs en aquells temps tenien, tots els impressors, molta cura i els feien corregir per veritables savis.
El llibre més antic que es coneix amb Fe d’errates és el de les “ Sátiras”, de Juvenal, imprés a Venecia el 1478 per Gabriel Petrus, i al final de cada una de les XVI Sàtires hi ha una Fe d’errates, com la de la VII:
Ad Juvcnalis Satyram V I I.
Ad vcrf. 62 Ohe. Alii legunt Euhoe. fic & apud sidonium
lib. 8. Epitl. vet. lib.
Ad vcrf. 165. Quid do. Apud Prifcianum lib. 8. legitur:
quod do.
Ad verf.204_ Sicut Trafimachi; Sic habuit opt. exempl.
fed repofitum eft , :, Lyfimachi.
Ad verf. 240 . Ne faciant vicibus. Sunt qui putent, hos
verfus Juvenalis non effe . Extant tamen in o-
ptim, exempl.& referentur a Servio in illud E-
clog. 3.
L’any 1608, el cardenal Belarmino es va veure obligat a publicar unes 88 pàgines consignant les errates de les seves obres. El (1678) el frare dominicà F. Caccia va fer una llista de 111 pàgines de les errates que hi havia en una edició de la “ Summa Teologica” de Sant Tomas.
A España, la fe d’errates fou un requisit legal a partir de la pragmàtica de Felipe II del 7 de setembre de 1558, i tenia per objecte que ho imprés fos còpia fidel del text aprovat pels censors, i es nomenava un corrector oficial.
La fe d’errates es més pròpia d’ obres tècniques i científiques que de las literàries, que normalment no en porten. És un element de vegades imprescindible per la correcta lectura i enteniment del que s’està llegint o estudiant i sense aquest element podriem caure en errors greus. Joaquín Ibarra ( 1726-1785), el gran impressor aragonès, va dir que “ una obra no és perfecta si li falta la fe d’errates”, i Johannes Froben ( ca. 1460-1527), impressor de Basilea: “ El comprador d’ un llibre ple d’errates, realment no compra un llibre, sinó una molèstia”.
A la primera edició del “ Diccionari de la Llengua Catalana”, de Pompeu Fabra, hi havia una llista amb més de 2.000 errates per corregir.
Curiositat: parlant del llibre de Sant Tomàs, la Suma Teològica i de la fe d’errates que F. Caccia va fer, Eroles diu l’any 1678, Martínez de Sousa el 1578 i Checa el 1687. Crec pel que he mirat que el correcte és l’any 1687, però. I disculpeu les errates.
