Biblioaprenent

           “ Tot parlant del llibre,però, ¿ no caldrà que ens preguntem qué és, en realitat, un llibre?… ‘ Un llibre que s’escriu, ha dit bellament Josep Enric Rodó, o és paper inútil, o és una ànima que teixeix amb la seva pròpia substància el seu capoll’. Un llibre és, doncs, quelcom de ben viu, quelcom que, per damunt de la seva materialitat fugissera, palpita en les nostres mans, mentre l’acariciem. Un llibre és ‘una ànima’ – l’ànima de l’autor, i àdhuc diríem l’ànima del mateix lector, si sap comprendre’l i compenetrar-se amb ell – o, senzillament, no és res: ‘paper inùtil’, com diu l’aticíssim escriptor de l’Amèrica española.

            ‘El llibre amic, ha escrit un altre pensador – Joan Maria Guyau – és com un ull obert que ni la mateixa mort no el tanca, i en el qual se fa sempre visible, en un raig de llum, el pensament més pregon d’un ésser humà.’ 

           Massa sovint s’oblida aquesta alta concepció del llibre. L’autor hauria de posar-hi sempre el millor d’ell mateix. Així, sense proposar-s’ho, ennobliria el lector. I la bondat i la bellesa es fondrien en les pàgines del llibre. 

           RAHOLA, Carles: L’amor al llibre i els grans amics del llibre. Tallers gràfics de la casa de Misericòrdia, Girona, 1928; pp. 19.     

“ Pilas de libros amarillos e incompletos que han perdido sus hojas como un hombre viejo pierde el cabello; tristes botaderos de a 10 pesos repletos de nada, estantes desordenados, libros vaqueros descontinuados y pornografía impresa con imágenes de gente que ahora debe de tener nietos, todo apilado junto a discos de acetato de Rocío Durcal y Topo Gigio. Lugares de donde rara vez uno puede exhumar un buen libro con olor a moho y la etiqueta de precio original aún pegada en su lomo. Es el juego de azar de comprar en una librería de segunda mano en Guadalajara. Encontrar el libro buscado en una de estas tiendas requiere de muchos factores poco probables.Uno tiene que ser en parte arqueólogo, en parte lingüista y comerciante, además de afortunado, para dar con el ejemplar perfecto en las condiciones correctas al precio adecuado. La mayor parte de las veces el comprador poco avezado se lleva una fea sorpresa cuando descubre que la edición que acaba de adquirir no es la misma que le han exigido en la escuela o en el despacho, y ésta va a parar directamente a la basura, lugar de donde, probablemente, acababa de salir. La realidad es que la gente que compra libros en esta ciudad rara vez lo hace por su gusto y no por pedido, y aquellos que sí lo hacen por lo general no son sibaritas de la literatura. Prefieren las comodidades del libro nuevo y de la gran librería: plástico contra la humedad y papel amarfilado, búsqueda computarizada por ISBN, lista de títulos escolares preseleccionados, secciones de autores recomendados y demás. Pero además existen otros dos grandes motivos para que las librerías de usados de Guadalajara agonicen: falta de interés por parte de sus dueños y poca publicidad. Las grandes librerías muestran a sus compradores un brillante camino amarillo directo a la tierra de Oz a través del cual se les llena la cabeza con ideas pop sobre la literatura. La mercadotecnia ha vuelto el hecho de leer best sellers una cuestión de moda. Son, pues, los mercadólogos, no los autores ni los lectores, los que deciden qué está sin leer. Las librerías de usados, por otra parte, no cuentan con grandes campañas publicitarias ni con pilas enteras de copias del autor más vendido del momento, y por si esto fuera poco, para el lector promedio, la actitud de algunos vendedores de libros usados tampoco ayuda.” 

Extret de “El Rancio olor del aleph”, de Frida Pulido i Sergio Vicencio.

 “  El nostre poble no té una arrelada tradició Bibliofílica. Salvats, aquells homes assenyalats d’abans i d’ara ( pocs; però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tressor bibliogràfic; salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic.

            A causa de la incúria dels nostres passats, ¡ quantes anècdotes han estat possibles¡ Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulls de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada  any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i rates i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a  les golfes de la casa… I tantes altres anècdotes que podríem contar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaven convertint en no-res els monuments de la cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa, per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien estat.

            Per aquestes raons, tot i reconèixer que l’afecció als llibres ha augmentat  considerablement els darrers anys, no crèiem en  l’èxit immediat de la nostra publicació, si bé estàvem convençuts que a la llarga havíem  de collir plenament el fruit de la sembra, començada amb els diversos centenars de catàlegs i llistes de bons llibres que des de la nostra llibreria hem escampat i continuada ara per mitjà de la revista Papyrus.

  Editorial Revista Papyrus, nº 2, B, 1936; pp. 65-66.

 “ En efecto, conocía a Brauer desde hacía años, aunque sólo había tenido con él un trato profesional, igual que con otros bibliófilos de la ciudad.

             – Gente de dos clases, si me permite explicarlo: unos, coleccionistas, dedicados a acumular ediciones raras, la revista de Horacio Quiroga en Salto, los libros de Borges y cada uno de sus artículos en las revistas; impresiones de Colombo, el editor de Güiraldes, o las exquisitas encuadernaciones firmadas por Bonet, aunque no vayan a abrirlas más que para mirar las páginas, como se contempla, digamos, on objeto bello, una pieza cara. Otros, muy lectores, como es el caso de Brauer, que a lo largo de su vida han reunido bibliotecas importantes. Apasionados, capaces de pagar no poco dinero por un libro con el que pasarían muchas horas, sin otra preocupación que estudiar i entender”.   

              
 DOMÍNGUEZ, Carlos María: La casa de papel, ed. Mondadori, col Literatura, 241; Barcelona, 2007, pp. 35-36.

 “ L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excelències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les invencions que es fan a base de alcohols i les invencions que surten de les impremtes. Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims, d’un aire notarial – l’adjectiu ‘notarial’ és el més just per qualificar la severitat i la ponderació de les coses – , i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de ‘giri’. Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruia mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estómac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys”. 

   Josep Maria de Sagarra a L’Aperitiu del diari Mirador nº 13 del 25 d’abril de 1929.                                          

“ ¡Cuidado con el biblióscopo¡:  “ Sin embargo, como en todas las cosas de la vida, tal vez la verdad resida en el término medio. Octave Uzanne, en ‘La Nouvelle Bibliópolis’, fustiga con garbo lo que con la palabra muy de hoy llamaríamos un desviacionismo de la Bibliofilia.

            ‘El biblióscopo – escribe – es el falso sacerdote y el falso devoto de la religión del libro; no es un enamorado sincero, sino un ‘voyeur’. Mira, toca, huele, maneja libros que jamás leerá, que sólo le procuran vanidad. Es un ser superficial que únicamente quiere conocer el exterior de las cosas y nunca se tomará la molestia de profundizar en ellas. El biblióscopo, o contemplador de libros, compra una bella edición, la que le recomienda su librero, la hace encuadernar por el encuadernador que está de moda y conserva esta obra intacta y sin cortar en su biblioteca como un bibelot en una vitrina.Razona que los buenos libros, metidos en los estantes, son como los buenos vinos guardados en la cava, cuyo valor aumenta al envejecer, y se proporciona a sí mismo una satisfacción vanidosa, con la esperanza de una excelente inversión a realizar en el futuro, cuando el mercado librero conozca un alza…”. 

Bibliopola. Libros, libros y… más libros de Sempronio, S.A.D.A.G., Barcelona, 1959, pp. 10-11.

          El 2009, en el Diari d’un llibre vell, es cita el  llibre de Ramon Miquel y Planas, Bibliofilia i ens informa que es pot trobar, el segon volum, digitalitzat. El que vull fer és una petita ampliació i posar unes quantes imatges perquè veieu de què va la cosa. A mi em sembla un gran gran llibre, sobre tot per a la gent que volem aprendre coses sobre Bibliofília. 

           Bibliofilia: “Recull d’estudis, observacions, comentaris y notícies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatures catalanes en particular”. Revista-llibre  escrit  i publicat  per Ramón Miquel y Planas entre 1911 i 1920 i concebut en dos volums: 1911 a 1914 i 1915 a 1920.

            L’enquadernació es sumptuosa, gravada en relleu en color roig, obra de Joaquim Figuerola.

            La portada, decorada per d’Ivori, presenta una gran orla plena de dibuixos anomenats amorets, en diferents postures jugant amb un munt de llibres, l’orla serveix de marc al títol i dades de la publicació. Presideix el requadre superior un gran llibre amb una llàntia, com a símbol de la saviesa amagada en el paper, mentre que a l’inferior és l’escut de Catalunya qui centra la composició.

            Les guardes les va dibuixar Josep Triadó i representen l’estudi-biblioteca de Miquel y Planas.

            El llibre és una bona font bibliográfica i reprodueix molts gravats facsímils de les obres de la literatura clàssica catalana, retrats gravats al boix  dels escriptors catalans més importants, reproduccions d’exlibris, enquadernacions, marques d’impressors, etc. Destaquen articles dedicats al gravat a Catalunya durant els segles XV-XVIII, i els estudis dedicats a l’enquadernació.

            Té articles per a tots els gustos, alguns dedicats a la defensa del català anti -IEC .

            Però els dos volums en general son dignes de fer-hi una ullada al menys, doncs jo els he mirat diverses vegades i no em canso mai.

            Intento posar aquí unes quantes imatges perquè veieu els que us dic, potser queda una mica llarg, però crec que valen la pena. 

                          Bibliografia: Tres llibres d’on he tret algunes de les coses que dic, són tres llibres, crec, imprescindibles per a qualsevol persona que estimi els llibres i vulgui aprendre una mica més. El cas es que només amb les imatges quasi ja en tens prou perquè hi ha coses precioses, magnifiques, joies de paper.

 VÉLEZ, Pilar: El llibre com a obra d’art a la Catalunya Vuitcentista ( 1850-1910). BC, B, 1989.

QUINEY, Aitor i ESTRUGA, Jordi ( editors): Col.leccions Privades, llibres singulars.Exposició a la BC, 2005. Ed. BC, B, 2005.

VÉLEZ, Pilar ( ed.): L’exaltació del llibre al Vuitcents. Art, industria i consum a Barcelona.BC-Ajuntament Barcelona, B, 2008.

                              Ferros petits o florons ( zoològics, vegetals, varis)

                                                             Col.lecció aldina de ferros gravats

                                   Tovar: ” Libro de música”, portada ( Barcelona, 1510)

                                                                         Marques d’impressors.

                                                         Lull: ” Ars Inventia veritats ( València, 1515).

                                                                            Ex-libris de Josep Triadó.

                        Fco. de Moncada: Espedición de los Catalanes y Aragoneses, Portada gravada en  metall ( Barcelona, 1623).

                                   Granollachs: ” Lunari e repertori del Temps” ( Barcelona, 1513).

                                            Epistolas de San Hieronymus ( València, 1520).

                                                               Ex-libris de Joaquim Figuerola.

                       Tomich: ” Conquestes e Histories dels Reis d’Aragó” ( Barcelona, 1515).

                                   Darrera plana de ” La vida de Santa Caterina de Sena ( València, 1511).

                    Podria continuar 20 dies més, posant imatges, però de moment crec que ja n’hi ha prou,  aconsello mirar el llibre, doncs encara que sigui virtualment val molt la pena.