Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 257

29/10/2011 per biblioaprenent

               

                                  

               “ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri, ha escrit Charles Nodier… Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman només hi ha una crisi. El bibliòfil es torna sovint bibliòman quan el seu ‘esprit’ decreix o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients als quals les persones més decents són exposades; però el primer és molt més comú que l’altre’. Doncs bé, àdhuc el bibliòman més extravagant és creditor a l’agraiment. Aneu a saber els tresors que s’han salvat a recer d’una mania col.leccionista, per més que voregi la follia. Follia digna de totes les consideracions, a desgrat de l’humorisme fàcil que sovint hi ha trobat tema”.

                Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

                                  

                “En los catálogos de librerías y subastas suele abusarse del término bibliofilia, aplicado con excesiva generosidad a cualquier edición mínimamente cuidada, y si lleva ilustraciones de algún pintor famoso ya se califica de alta bibliofilia. Pienso que se deberían establecer unos criterios objetivos para ello, referentes a maquetación, papel, tipografía, márgenes, ilustraciones, numeración, encuadernación… Puede servir de guía el interesante Code de la bibliophilie moderne, de Maurice Robert (Paris, 1936), primoroso librito que bien merece una reedición en facsímil y del que ya tradujimos y adaptamos los principios establecidos en las páginas 13, 25, 29, 37, 41, 45 y 59:

            -La perfección de un libro no reside en la rareza, sino en la calidad.

-La tirada de un libro no debe ser arbitrariamente limitada para inflar de manera artificial su precio de venta.

            -Son los grandes textos los que hacen los grandes libros.

-Un buen libro puede carecer de ilustraciones, pero un libro de lujo es necesariamente ilustrado.

-No todos los grandes artistas son buenos ilustradores.

-No todos los buenos dibujantes son buenos ilustradores.

-Es imprescindible que un ilustrador sepa leer.

-La edición de lujo es un oficio muy simple, tan simple como tocar el violón.

-El oficio de editor se compone, a partes iguales, de gusto, psicología y técnica.

-Necesita además cierto conocimiento intuitivo del público, lo cual a menudo se considera suerte.

                              

-Lo esencial de su papel consiste en determinar qué ilustrador es el apropiado para el texto escogido.

-En caso de error, su castigo será el fracaso en la venta.

-El papel es importante, pero menos de lo que suele creerse.

-El tipo de papel depende del texto, del formato, de la puesta en página, de la ilustración…

-El mejor papel es el que se presta a mejores tiradas.

-La herejía capital de la falsa bibliofilia consiste en creer que un bello papel basta para constituir un libro de lujo.

-No hay más que un grado en la buena tipografía: la perfección.

-Una buena tipografía no puede salvar unas malas ilustraciones, pero una mala tipografía puede matar unas buenas ilustraciones.

-Un buen libro exige una hermosa encuadernación, pues – confesémoslo- se le mira más que se le abre.

-La encuadernación perfecta es agradable a la vista, placentera al tacto y resistente al paso del tiempo.”

                Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.8-9.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Llibres | Etiquetat , | 1 Comment »

Frases sobre Bibliofília 256

22/10/2011 per biblioaprenent

              

                                     

               “ La vida corporativa dels diversos oficis la coneixem per manuscrits que es guarden en arxius, biblioteques i museus i, sortosament, es tracta de col.leccions ben nombroses. Ens referim a llibres, la majoria enquadernats en pell, escrits en català i preàmbuls en llatí, sobre pergamí els més antics, o paper verjurat, que contenen els privilegis reials concedits a les confraries amb els Capítols fundacionals que els succesius monarques regnants els concedien, els noms dels prohoms o cònsols que els redactaven per a la seva aprovació, així com les corresponents ordinacions per les quals es regien, els noms dels confrares i confraresses i on quedaba reflectida tota la problemática de cadascun dels gremis o confraries. També hi ha llibres que donen els noms dels aprenents i els exàmens que feien. Citem com un cas excepcional el dels set llibres de ‘passantia’ dels argenters que contenen els exàmens d’aquests  aprovats, ‘passats’, des dels  inicis del segle XVI al XIX i que es conserven actualmente a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, després d’haver estat exhibits durant molts anys al Museu d’Història de la Ciutat. Formen un conjunt de gran vàlua historicoartística perquè ens permeten de seguir, durant quatre segles, la relació nominal dels examinats i la data en què el passaren. També ens mostra l’evolució de l’art i el disseny de la joieria en conservar el dibuix de la peça que l’examinat havia realitzat.

            Els llibres són alhora una font per al coneixement de la llengua catalana, perquè són escrits en un català parlat i, per tant, d’una gran riquesa. Ha estat molt important per a la cultura catalana que els artesans haguessin tingut una especial cura a deixar escrits i ben guardats els  seus privilegis, ordinacions, delliberacions, actes… Cal recordar que, en entrar al gremi, es feia el jurament posant la mà sobre el llibre de privilegis”.

       Margarita Tintó i Sala en la Introducció del libre ‘Arts i oficis’ de Joan Amades, de la col.lecció Biblioteca de Tradicions Populars, nº 27, editorial El Mèdol, Tarragona, 2004, pp. XX-XXI.

 

 

“El libro impreso empezó tempranamente a llevar grabados, y ya en el período incunable de las ilustraciones alcanzaron una gran perfección, de la que son ejemplo las abundantes y magníficas de las citadas obras de Hypnerotomachia Poliphili (Venecia, Aldo Manuzio, 1499), Liber chonicarum (Nuremberg, 1493)

                                 

 y Peregrinatio in Terram Sanctam(Maguncia, 1486),ésta con grandes vistas de ciudades, una de las cuales mide más de metro y medio de larga. En nuestro país, la ilustración del libro comienza a los pocos años de la introducción de la imprenta, con el Fasciculus temporum de Werner Rolevinck (Sevilla, 1480),

                                       

cuyos grabados se copian de una edición alemana; en cambio, son autóctonos los que ilustran Los doce trabajos de Hércules, de don Enrique de Villena (Zamora, 1483).

                                     

Desde muy pronto, grandes pintores se encargaron de realizar portadas, frontis, grabados, orlas, capitales, cabeceras, remates o culs-de-lampe, etc. Sirvan de muestra Alberto Durero, Hans Holbein, Pedro Pablo Rubens, Francisco de Goya, Rafael Mengs, Federico Madrazo, Pablo Picasso, Salvador Dalí, Joan Miró, Juan Gris, Eduardo Arroyo… Aunque algunas veces estas ilustraciones de pintores modernos de primera fila adornan ediciones de bolsillo ( por ejemplo, la Gavilla de fábulas sin amor de Camilo José cela, con 32 dibujos de Picasso),

                            

lo normal es que se trate de ediciones de lujo, con buen papel y tiraje numerado”.

            Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.8.

Arxivat a Bibliofília, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista | Etiquetat |

Frases sobre Bibliofília 255

15/10/2011 per biblioaprenent

                        

                       

 “ Des que exercírem el noble ofici de llibreter, sempre havem portat la idea de publicar una Bibliografia general d’Espanya i d’Amèrica espanyola. En prendre possessió del carrer de Sant Pau, teníem alguns centenars de paperetes, però trobant-nos sense cabals per a donar-les-hi aplicació, en férem obsequi al ja difunt amic Jaume Olivé i Castanyer, que tenia molt avançada una obra semblant a la que nosaltres projectàvem. Tot seguit, observant que les obres de Bibliografia eren tan demandades i que cada jorn eren més escasses i que el seu preu esdevenia fantàstic, refermàrem la idea de publicar el Manual del Librero, o sigui Bibliografia general hispano-americana, amb el preu de tots els llibres, origen de la impremta en les poblacions de parles ibèriques, etc. El treball durà molts anys. Es començà a estampar en 1923 i s’acabà en 1927. Total, 7 volums gran in 4º, en menys de cinc anys, treball tipogràfic que executant-se a Barcelona almenys hauria ocupat deu anys, i amb quantes dificultats¡ Qui ho hauria fet, amb els textos llatins, alemanys, anglesos, noruecs, etc., que hi ha en abundància? Però tinguérem la sort que el mestre Viader, de Sant Feliu de Guíxols, prengués el treball pel seu compte i amb entusiasme, i l’enllestí d’una manera admirable”.

           Article: “La Llibreria Palau”, per Antoni Palau i Dulcet, a La revista: Quaderns de Mil Nou-Cents Trenta-Tres. Any XIX.- Gener-Juny. 1935; pp. 72.

                                 

 

 

 

 

                               

             “ Antes de tratar de las publicaciones de Miquel, conviene decir algo acerca de las ediciones de bibliófilo, a las que me he referido en otros lugares. Un primer tipo es la reproducción de ejemplares rarísimos o únicos, realizadas con la mejor calidad posible: exquisita maquetación, buen papel de hilo, tipos limpios, impresión cuidada, grandes márgenes, tirada corta… De ello se encargaron las sociedades de bibliófilos, que florecieron en el siglo XIX – incomprensiblemente, más que en nuestros días-, como la Sociedad de Bibliófilos Españoles, que nació en 1866, presidida por don Juan Eugenio Hartzenbusch. Una modalidad, inaugurada en España por el marqués de la Fuensanta del Valle y su socio José Sancho Rayón en 1871, fue la reproducción facsimilar completa del original, con un estudio introductorio.

 

                              

                  Pero existen al menos otros dos tipos de ediciones de bibliófilo. Uno, la publicación de obras de tema bibliofílico o afín, en primera edición o reimpresas, con las características de calidad ya apuntadas y normalmente en tiraje limitado ( a veces, los ejemplares van incluso nominados a mano por el editor).

                Buen ejemplo son varias producciones de don Ramón iquel y Planas, de las que trataremos enseguida, con una perfección difícilmente igualable.

 

                                    

 

El volumen de lujo, ilustrado por artistas, es un tercer tipo de edición de bibliófilo. Pero hay que distinguir las auténticas de las falsas ediciones de luxe, ‘fetes de cara a fabricants enriquits per la guerra ( supongo que la de 1939-1945), llibres que’ls adquirents may han de fullejar, però qu’els han dit que ab temps pujaran de preu’”.

               Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp. 7-8.

 

Arxivat a Bibliofília, Enquadernacions, Llibreries, Llibres | Etiquetat , |

Frases sobre Bibliofília 254

08/10/2011 per biblioaprenent

 

                              

 “ Primer en una parada a l’aire lliure de la Ronda de Sant Antoni, i a l’abril del propi 1897 en el portal o escaleta de la mateixa Ronda, número 6. Les existències de llibres i estampes que allí guardàvem, foren robades al cap de tres mesos i de consegüent els lladregots acabaren amb aquell petit establiment.

Després corresponguérem a la munió de fires que per aquells temps es celebraven en les barriades típiques de Barcelona, fins que a mitjans de 1899 un vell llibreter establert des de 1892, al núm. 13 del carrer del Bonsuccés, ens traspasà el seu lloc de venda i motivà així que deixéssim l’ofici de lampista per a dedicar-nos de ple al comerç de llibres usats.

Allí, en aquell portal de la casa, habitada pels seus propietaris, la família Maspons i Labrós, començàrem a establir relacions amb llibreters estrangers. Allí també s’originaren les reunions entre literats i bibliòfils que sempre, sense interrupció, han tingut lloc en el nostre establiment. Gran part de la clientela era formada per estudiants, joves obrers, dependents de comerç; molts d’ells morts o en terres llunyanes i alguns avui rodejats de família tot sovint ens agraeixen les bones orientacions en les obres a llegir; altres aviat no necessitaren de consells i es bastaren amb els seus coneixements aconseguits per llargues jornades d’estudis”.

 

Article: “La Llibreria Palau”, per Antoni Palau i Dulcet, a La revista: Quaderns de Mil Nou-Cents Trenta-Tres. Any XIX.- Gener-Juny. 1935; pp. 71.

                     

“ Esta afición al libro torna frecuentes las subastas en París y Londres, especialmente en la primera de estas ciudades, y multiplica las operaciones

 En los románticos bordes del Sena, en torno al Pont-Neuf, donde se reúnen toda suerte de eruditos, literatos, escritores, bibliómanos y artistas, que lo convierten en lugar predilecto de cita, paseo y reunión. Allí van a la caza el rico barón analfabeto y el humilde poeta principiante; entre ambos se cruzan rápidas miradas bajo cejas levantadas con gestos de desprecio. Al barón, a juicio del poeta, le interesan exclusivamente los obras lujosamente encuadernadas o bien las ilustradas por pintores y grabadores célebres; al poeta, las bien escritas, aunque aparezcan humildemente encuadernadas; el uno compra libros para enriquecer sus vitrinas, después de vestir lujosas encuadernaciones de encaje o abanico, o bien para completar las colecciones de su biblioteca; sin que por ello le merezcan mayor interés que las de sus cuadros, las de sus perros de caza o sus caballos de carreras; el otro, para leerlas, para gozar de su contenido y dilatar sus perspectivas del mundo y de la vida. De la manera de apreciar estos últimos, más numerosos en los bordes del Sena que los otros, dan idea las siguientes alusiones:

 

                     

                ¿ Que puede haber más deseable que la pasión por los viejos libros? – dice Hipólito Rigault-. No de los raros y curiosos, que esos son privilegio de los ricos y de los enriquecidos; en ese concepto no son sino una pasión ficticia, llena de vanidad, manera de dar a los millones un aire intelectual entre los falsos bibliófilos. El amor de los viejos libros, humildes, mal encuadernados, que se compran por poca cosa y se revenden por nada. He ahí la verdadera pasión sincera, sin artificios, en la que no entran el cálculo ni la afectación. Es un buen sentimiento de este culto del espíritu y ese respeto sentido por los monumentos más grandiosos del pensamiento humano, puede afirmarse que es un buen sentimiento esta veneración por los libros de otros tiempos, que han conocido nuestros padres, que quizá han podido ser sus amigos, sus íntimos confidentes. He aquí el sentimiento que provoca en nuestros corazones el amor a los viejos volúmenes, amable pasión que más que un placer es casi una virtud. Se guardan estos prisioneros con un cierto aire de vencedor, se los alinea emparejados sobre modestos anaqueles y ellos serán contínuamente amados, mimados, acariciados, pese a su indigencia, como si fueran vestidos de las más ricas telas de seda y oro”.

            LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo; El Bibliófilo, M, 1947, pp.15.

                      

 

                     

                    

Arxivat a Bibliofília, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres | Etiquetat | 2 Comments »

Frases sobre Bibliofília 253

05/10/2011 per biblioaprenent

 

                                 

                “ Cada llibreria té, al su entorn, un aire propi i uns clients potencials d’acord amb aquell aire i amb les orientacions i forma de tractar el llibre o les especialitats i característiques del gir de l’establiment. Es donen, en forma recíproca, les clàssiques afinitats electives de client a llibreria i inversament. La llibreria s’adapta al tarannà del seu col.lectiu de compradors i aquests, en general, se senten interpretats pel seu llibreter.

La diferencia, que és vida, enfront les uniformitats ( sempre letals), dóna a la llibreria antiquària una gràcia i una vivacitat que difícilment trobaríem en altres activitats de més engolada apariencia. Hi ha l’amor al llibre que ens uneix i ens fa diferents, perquè diferents són també els motius determinants d’aquest interés. Això fa que unió i diferencia no resultin conceptes contradictoris”.

 “Uneix i ens fa diferents”: editorial de la Revista de Llibreria Antiquària, nº 2, pp. 4.         

                                         

 

                “ Las ediciones de la universidad de Princeton han inventado un nuevo tipo de publicación: invento que tal vez inaugura un  nuevo ciclo, y que desde luego modifica el precedente ( ese al que podríamos llamar, siguiendo a ciertos historiadores, el paradigma del bibliófilo clásico). Cuando el libro de pastas duras – que, como se sabe, sigue siendo el modelo normal de la edición anglosajona – se ha hecho demasiado caro, la rústica puede aparecer como una solución económica. Negándose a interrumpir la edición de textos ‘especializados’, dirigidos a un público restringido ( sería necesario examinar de cerca este concepto, esta arma que dentro de la cultura actual cada vez va haciéndose más afilada), o, con mayor elevación de miras, tratando de acrecentar sus posibilidades, Princeton se ha decidido a acompañar la edición encuadernada con tapas duras, relativamente cara, de una tirada inicial en rústica, pero compuesta de un número de ejemplares limitado. De este modo se procede regularmente a la producción de limited paperback editions, destinadas a ser vendidas y a agotarse rápidamente. Un final de historia en el que la restricción de la tirada – ese signo de selección, de exclusividad – se convierte, explícitamente, en valor comercial, factor de venta ( puesto que sólo quedarán en el mercado los caros hardbacks). A esta conclusión se le puede dar un tono irónico – el deseo de lo raro venciéndose hacia su contrario: el objeto fabricado en serie de producción limitada – , o encontrársele un aspecto amenazador: el libro erudito, el instrumento de una determinada cultura, obligado en estos momentos a valerse de cualquier artimaña para sobrevivir, se convierte, a su vez, en un objeto de circulación limitada, en el seno de una sociedad secreta”. 

           Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 91-92. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                                       

Arxivat a Bibliofília, Llibreries | Etiquetat , |

60a.Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern (II).

03/10/2011 per biblioaprenent

 

                                   

          A les 3 de la tarda desprès de passejar a munt i a vall, i desprès de comprar 4 llibres i alguna cosa més, vaig tornar a casa pensant que hi tornaria un altre dia.

            I segurament que hi tornaré, més que res perquè un llibret que m’interessa molt allà s’ha quedat, i a més a més com  em va dir el “senyor amb bigoti” de la parada Difusora de la Cultura  m’agrada molt “ tocar el piano”, vull dir que m’agrada remenar i mirar quants més llibres millor, i sembla que aquesta és una de les coses que a alguns, per no dir a la majoria de “llibreters”, no els hi agrada. Però jo m’ho passo molt bé i de vegades vaig comprant alguna cosa i em sento feliç, sí, feliç, per petit, per car o barat que em sembli el llibre, em sento feliç i d’això es tracta.

        

          L’any passat no vaig escriure gaires coses en el vlok sobre la Fireta 59ª,  i ho de Fireta amb més raó perqué hi havien menys llibreters que aquest any, alguna cosa hem guanyat, però així i tot no m’ha agradat gaire el que he vist. Poques parades i els mateixos llibres de l’any passat, quasi.

                               

           Jo no busco Incunables, ni Manuscrits ni Llibres d’Hores, ni grans edicions de l’ Associació de Bibliòfils, busco coses que m’ajudin a aprendre una mica més sobre els llibres i el seu món, i a poc a poc ho vaig aconseguint, però no acabaré mai, és molt llarg i difícil aquest camí, però és el que a mi m’agrada malgrat que els que em podrien ajudar , sembla que no en tenen gaires ganes de fer-ho, estan més per vigilar que ningú s’emporti algún llibre d’un euro que per facil.litar les coses, el cas del “senyor amb bigoti” és un cas de com funciona de vegades aquest món del llibre vell.

                           

           A la Fireta hi ha gent collonuda, hi ha gent amable i gent que sap moltes coses sobre llibres, però uns quants, tot i saber moltes coses, no tenen, crec, l’esperit del llibreter de vell que tenian abans molts llibreters, i només estan mirant si et poses un llibre a la butxaca o dins d’una bossa o si remenes molt o poc. Això de remenar llibres em sembla una de les millors coses que es poden fer quan un passeja per la Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

            Una altra cosa que es nota, o que a mi m’ho sembla any rere any,  és que cada vegada hi ha més llibres Moderns que llibres Antics.

            També vaig veure molts llibres en molt mal estat, trencats, descosits, desaparellats, rallats, etc., i els preus de molts llibres és normal que valguin pocs euros, alguns no els tindrien que deixar posar a la venda, fan pena, per no dir una altra cosa.

                               

            Malgrat tot, aquestes Firetes són entretingudes, es veuen molts llibres que de vegades no apareixen a internet, encara que cada vegada menys, i sempre es troben llibres interessants a preus raonables. Fins i tot vaig veure un llibre que em va semblar molt barat, un llibre que venen des de 400 fins a 750 euros en diferents llibreries de Barcelona, en diferents estats i enquadernacions, però aquest tenia un bon estat, una bona enquadernació i el preu escrit a llàpiç era 300 euros, si no el tingués a casa l’hauria comprat, de fet l’he aconsellat a dos vlokaires, i també el podia comprar per revendre’l, però encara no he arribat a aquesta etapa de la bibliofilia, amb el temps i quan em jubili potser m’hi dedicaré, seguint l’exemple de bastants llibreters de vell.

             I ja que ha sortit el llapis, vull afegir que no m’agrada gens que els llibres que es compren portin escrit el preu a llàpic, queda lleig i brut, i de moment passa en el 95 % dels llibres, i a vegades tens sort i trobes llibres en els que s’han oblidat de posar el preu; i si el preu està escrit de fa poc bé, perquè és més curt, no és el mateix  60€  que 10.000 Pts., encara hi ha llibres amb el preu antic, o pitjor, amb els dos preus, i de vegades entre altres coses com lletres i signes, que ni els venedors saben perquè hi són.

                        

           Desitjo que l’any que ve vinguin més llibreters, que poguem tocar més pianos, i que el nom de la Fireta no es tingui que canviar pel de 61a. Fireta d’Andròmines, Saldos i Descosits, encara que va per aquest camí, però també seria interessant retallar el nom i deixar-lo en Fireta dels Llibres d’ Ocasió.

                                 

          I un petit opuscle, no ja un llibre, parlant de llibres o llibreries o llibreters o pianistes, segur que seria molt ben rebut per tots aquells que anem a tocar el piano i potser fins i tot per aquells que els afinen.

            A Madrid fan cada any, entre altres coses,  dues Fires, la Feria del Libro Antiguo y de Ocasión ( n. 35), el passat mes de maig, amb 43 llibreters, 4 de Barcelona, i la, aquest any, XXIII Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, des del dia 29 de setembre fins el 16 d’octubre, dedicada més a la Bibliofília que l’anterior, que se sembla més a la de Barcelona, amb la diferència que a Madrid hi havien 9 llibreries més. Voldria posar més coses, però crec que “ a buen entendedor pocas palabras bastan”.

            Malgrat tot penso que anar a la Fireta no és perdre el temps, és guanyar al temps.

Arxivat a Bibliofília, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat | 1 Comment »

MOTS ENCREUATS ( TOTS CREUEN MAS)

01/10/2011 per biblioaprenent

             

          Anys enrere els Mots Encreuats de La Vanguardia d’en “Rera Mas Rius” eren difícils, avui són molt més senzills, en part perquè la pràctica en aquestes coses ajuda molt, però en el cas d’aquests una de les raons és que moltes qüestions no ho son, vull dir que moltes respostes ja  venen donades amb la pregunta, exemples ( del dia 1 d’octubre): “retallem l’atur”= TUR; “ al bell mig del món”=O; “manaré vocalitzant”=AAE; “ arpò escapçat”= RPO; “ dues sense extrems”=UE; “ al bell mig del cel”=E; al nord de l’Àfrica”= AF.   Altres paraules venen donades així: “Teresa Navarro Estrems”=TNE; “Associació de xoriços i matons”= AXM; “Teresa Garcia Aranda”= TGA, ( això de les inicials de vegades surt quatre o cinc cops o més) , i ja no dic rés de paraules que surten a quasi tots el mots enreixats, com: UR ( ciutat), RIA ( gallega), L (escaire), G ( Gros i bru), AV ( canal video), ERA ( si no vols pols…) i moltes més, com la paraula més coneguda dels EE.UU: USA, avui surten USEN i USIS.

            En el Crucigrama d’en  “Nyu Fort” passa més o menys el mateix.

            El jeroglífic en català es quasi sempra per nens petits, al contrari que el que es fa en castellà, que em sembla normalment molt difícil, i dels Sudokus només quatre coses, el Fàcil i el Intermedi tenen un passi, però el Difícil, mai més ben dit, realment crec que ho és molt de difícil , i sembla que algunes vegades s’hagi d’acabar fent endevinalles, o potser és que practico poc.

            Crec que el  Mots Encreuats hauria de canviar una mica i no posar tantes coses sol.lucionades.

Arxivat a Paraules | Etiquetat |

Frases sobre Bibliofília 252

22/09/2011 per biblioaprenent

                                            

               “ Recentment, aquest plaer de pocs i escollits ( la bibliofília), d’iniciats, ha estat revelat a gran quantitat de persones que potser ni n’havien sentit parlar: l’exposició d’Els XII. Gràcies a ella, una gran massa de públic ha pogut veure part dels tresors bibliofílics que han aplegat uns quants particulars de Barcelona. N’hi ha molts més, no cal dir-ho; però els únics que s’han proposat de reunir-se, de dur a terme una tasca coordinada, de conjunt, són els associats sota un títol que d’ell mateix ja és limitatiu. Però, ben mirat, ¿ no són els tiratges limitats ( limitats de bon principi i que s’han limitat encara més amb el temps) els que amb passió cerca el bibliòfil?.

               Ha sorprès els mateixos ‘XII’ el favor del públic a llur exposició. Qui sap si haurà desvetllat en algun visitant indecís una vocació que serà, per tota la seva vida, tan absorbent i exclusiva com ho és la bibliofília.

               Per a un bibliòfil, la millor ressenya, el compte-rendu ideal de l’exposició, fòra catàleg, simplement. Un catàleg amb totes les precisions exigibles i amb facsímils de les peces més curioses o de més vàlua. Pot semblar, al no iniciat, que és fatigant de llegir títols, llocs i dates d’impressió, descripcions minucioses amb el nombre de folis o de pàgines, incipits i explícits, colofons, etc. Res d’això, ans al contrari”.

                Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

        

 

                “ Si uno se parara a reflexionar sobre el fin y la utilidad de la biblioteca que va constituyendo con sacrificios y empeño sin igual, sin duda, presto la arrojaría a los cuatro vientos y no concedería al libro más atención ni cuidados que los que requiriera momentáneamente. De las bibliotecas de los grandes literatos y escritores, ¿ cuántas son las que, al cabo de fallecidos sus creadores, se conservan íntegramente en poder de los herederos? Las informaciones francesas, sobre todo, abundan en estos tristes detalles. En Francia la bibliofilia y la bibliomanía, después de la guerra, han asumido proporciones inusitadas. Es así como, para satisfacer la curiosidad, el interés y la voracidad de unos, se malbarata y desquicia la labor de otros”.

                Article: “¿Para qué sirve una biblioteca privada? A Apostillas de la rvta. Caras y Caretas, del 19 de septiembre de 1925, n. 1407, p.19.

 

                               

Arxivat a Varis | 2 Comments »

60a FIRETA DEL LLIBRE D’OCASIÓ ANTIC I MODERN

17/09/2011 per biblioaprenent

                      

     60a.  Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern (I).

            Frase del dia(1) a la  Fireta:  just quan començaven a obrir les parades, més o menys a les deu d’aquest matí , anava passejant per buscar llibres, en una de les primeres parades vaig mirar dins i en principi no veia res per parar-m’hi, vaig veure ben anunciats llibres d’esoterisme per uns cartells que els anunciaven, i al passar , a mitja parada, vaig donar un copet amb els dits al llom dels llibres que tenia més a la vora i, el senyor , amb bigoti, venedor de la parada “Difusora de la Cultura” ( de Santa Coloma de Gramenet) em va dir:

            “ los pianos están un poco más abajo, ves allí a tocar el piano”.

         Està clar que no vaig mirar més en aquella parada i vaig anar a tocar el piano més a vall, doncs sembla que la Cultura que més l’interessava difondre és la musical, i ja no em fico en quin estil musical.

            Volia escriure més coses però ho deixo per un altra dia, malgrat senyors com aquest, tornaré a la Fireta i, si em deixen, continuaré remenant,  buscant i comprant llibres.

 

(1)      Inspirada en les Frases al dia del vlok Diari d’un llibre vell.

Arxivat a Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Paraules | Etiquetat | 3 Comments »

Frases sobre Bibliofília 251

10/09/2011 per biblioaprenent

                        

 “ L’ex.libris, usat ja antigament com a signe de propietat, en el que hi havia’l nom del bibliòfil junt ab sos blassons si era noble o bé anava orlats ab algún emblema o alegoría, ha alcansat una gran importancia artística, coincidint ab el renaixement del art aplicat a la enquadernació, gracias a ha veri empleat son talent els millors artistas europeus y americans, y avuy casi’s pot afirmar que tot bibliòfil que s’estimi no deixa de tenir el seu.

            Generalment, al nom del bibliòfil s’hi junta una alegoría relacionada ab sas aficions o ab sa manera d’ésser, y moltas vegades s’hi afegeix una llegenda que subratlla son carácter o retrata sas aspiracions. Com ab tantas cosas, Espanya ha anat endarrerida en aquest moviment exlibrista, però mercès a l’Alexandre de Riquer que inicià entre nosaltres aquest art fent qu’altres el seguissin, avuy s’ha despertat gran afició essent solicitats pels coleccionistas estrangers els ex.libris espanyols. Y pera convences de qu’es natural aquesta solicitació, no hi ha més que fullejar l’elegant volum que tenim a la vista; jo quedo emprendat d’una pila d’ex.libris, dels que uns se recomanan per la seva refinada senzillesa, mentres els altres, entre’ls que descollan els ayguaforts, són tractats ab tant carinyo, ab tal amor a l’obra, que pregonan als quatre vents que no hi ha art petit per petitas que sian la missió y las dimensions del objecte que l’estotxa” .

    Article de Sebastià Junyent a Joventut, n.213, 10 març 1904, p. 164.

                        

 “ La bibliofilia es un credo bien exigente, para algunos cercano a una religión, y toda religión ( excepto el budismo) genera sus integrismos. Estos son peligrosos hasta para la integridad física de los demás, como demuestra la Historia, pero sin duda el bibliofílico es el que veo más cercano y disculpable. Todo coleccionista tiende al perfeccionismo, pero algunos no es que tiendan, sino que lo practican con estricta observancia: ni un ejemplar que no sea excepcional, por su rareza y perfección. Se pueden compartir entre principios – como tendencia – , pero es punto menos que imposible mantenerlos en la práctica, pues para ello habría que ser un Creso.

            Pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. En cierto modo, las mentadas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas son válidas también para los bibliófilos: el envidioso, el pseudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar”.

         MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26.

           

                         Exlibris extrets de la Biblioteca de Catalunya

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Ex libris | Etiquetat , , | 1 Comment »

« Newer Posts - Older Posts »