Biblioaprenent

               Volia escriur un apunt sobre els diferents tipus de bibliòfils que hi ha arreu, però crec que posant aquí unes quantes línies de llibres  de Mendoza Díaz-Maroto (1), i afegint algunes coses que he trobat en altres llocs sobre diferents bibliòfils serà suficient per aprendre una mica més.. És difícil perquè en alguns llocs hi parlan,  però no diuen masses coses, només els citen i apa, busca’t la vida per saber que volen dir o que significa el nom que donen a diferents amants, o no, dels llibres.

            Diu Mendoza:’ pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. Con otros criterios, y un poco de buen humor, entre los bibliófilos podrían distinguirse las mismas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas: el envidioso, el seudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar. Un poco más en serio, habría que distinguir en primer lugar al bibliófilo de Pata Negra del de Pata Blanca…’

             Envejós: abunda i en aquest món em sembla normal que alguns bibliòfils sentin enveja dels altres bibliòfils que aconsegueixen llibres desitjats per qualsevol , però crec que és una enveja sana, potser amb algunes excepcions.

            Pseudo: crec que es deu referir a aquelles persones que perquè tenen molts llibres o són molt cars es pensen que són bibliòfils i realment no ho són.

            Imbècil: no tinc molt clar a quins es refereix, però imagino que deuen ser aquelles persones que compren coses sense tenir en compte o pensar en el que realment estan comprant i ventant-se de fer-ho.

            Avar: bibliòfils que comprarien molts llibres, però que no volen gastar masses diners, i això en aquest món es quasi imposible, no tenen que ser rics, però una inversió, més o menys gran s’ha de fer.  

               Econòmic: semblant a l’anterior, però si una cosa li agrada la compra, i, això sí, intentant que li facin alguna rebaixeta, molt mal vista per la majoria dels llibreters.

            Encantat: imagino bibliòfils que quan veuen un llibre es queden amb les ganes de comprar-lo quan més aviat millor, es queden a l’aparador de la llibreria abstrets, admirant el llibre, i si passen dins la llibreria i el fullejan, aleshores l’encantament és més gran, i crec que aquest encantament és com una mena de felicitat, però al mateix temps pot ser un contratemps molt gran si no pot endur-se el llibre.

            Tocat de l’ala: aquell bibliòfil que compra per comprar, és més un bibliòlatra, compra i compra i després, moltes vegades no fa ni cas del que te a casa.

               Vulgar: no sé exactament a qui es refereix, però potser són els que es pensen que ho són, i realment no tenen ni idea del que un llibre és, del que un llibre significa, del que un llibre representa, de com es fa un llibre, ni de què és un llibre intons.

            De ‘Pata Negra’: és el bibliòfil de veritat ( ¡ ).

            De ‘Pata Blanca’: és el bibliòfil fals, seudo o de “mentirijillas”.

            Pobres: crec que són aquells bibliòfils que poden comprar llibres amb preus raonables, vull dir, amb preus no massa alts, llibres que malgrat el preu barat són també grans llibres i dels quals es poden aprendre moltes coses. I escriu Mendoza:

‘…¿ puede un pobre ser bibliófilo hoy? Desde luego que sí: puede ser un apasionado de los libros incluso quien no posea ninguno anterior al siglo XX, …, pero el bibliófilo de bolsa triste lo tiene hoy mucho más difícil que en el pasado… Hay, sin embargo, diversos grados de pobreza, como existen libros antiguos o raros para todos los bolsillos…’, i també parla dels:

            Bibliòfils a la’ violeta’: és un bibliòfil ric, però sense passió ni amb la sensibilitat i la formació consustancials als “bibliòfils de Raça, ‘comme il faut’ o com Deu mana” diu. Nom que treu del llibre de Cadalso : Los eruditos a la violeta (1772), on es parla d’aquells que volen saber molt estudiant poc, i ho de ‘violeta’ ve d’un parfum preferit pels ‘pijos’ de l’època.

             Jove: amb pocs recursos i encara menys saber i informació bibliológica, inexpert, que el porta a comprar coses quasi inútils i de vegades a perdre diners.

            Madur o ancià: al contrari que l’anterior, ‘perro viejo’, comet pocs errors i aprofita més les oportunitats, veient , trobant i descobrint llibres en llocs insospitats i , de vegades, sorprenents.

            Exhibicionista:que disfruta mostrant els seus tresors als amics i coneguts.

            Criptòfil: que guarda i amaga els llibres per ell sol, no els ensenya a ningú.

               Rics: bibliòfils amb molts diners que compren llibres per milers d’euros, que, normalment, s’ajunten a les associacions de bibliòfils i editen llibres per ells i alguns amics, i més coses. ‘A vegades dits ‘Aristobibliòfils’ que compren coses cares moltes vegades enganyats i pensant que compren grans obres’ ( Mendoza).

              De ‘campanetes’: semblant a bibliòfil ric, però encara més, que compra una Hypnerotomachia Poliphili de 300.000 euros com aquell que compra un gelat.

              Cagué: bibliòfil oposat a l’anterior, senyor amb possibles, però que a l’hora de la veritat, en una subasta per exemple, no pujant el que molts pensaven que pujaría per aconseguir un llibre .( Així ho explicava un llibreter expert en incunables i altres llibres normalment cars).

            Erudit: és aquell bibliòfil que sap moltes coses sobre literatura, enquadernació, impremta, tipografia  i de tot el que te a veure amb el món del llibre, de la bibliologia. Un cas podría ser Ramon Miquel y Planas.

              Per acabar un trosset del llibre de Mendoza on parla del ‘bibliófilo filólogo’ i explica:” Cierto exquisito bibliófilo español, siendo estudiante, le pidió al autor de sus días que le prestara 80.000 pesetas, con la promesa de reintegrárselas al cabo de una semana. ¿Para qué las quieres?. Para comprar un manuscrito, porque conozco a otra persona que está dispuesta a pagar 130.000 por él. El padre aflojó la mosca y al cabo de una semana el préstamo le fue devuelto, lo que le llevó a concluir: Ya veo yo que esto de la Filología da dinero”.

(1)     MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 009; col. Instrumenta Bibliológica.

MENDOZA DÍAZ-MAROTO, Francisco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia. Espasa, Madrid,2002.