Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 290

22/07/2012 per biblioaprenent

 

                                      

 

            “ Insensiblement, al tractar de precisar els elements integrals de l’art de fer llibres, hem anat encabintla en el cuadro magnífich de les belles arts y l’hem dignificada fins a l’estrem que’s mereix.

            Tractem are, sense pretensió de dogmatizar, de les condicions exteriors d’un llibre, de les condicions no subjectes a moda; per que també hi ha modes en aixó del llibre: unes vegades son molt buscades les edicions gregues y més y més endevant no’n vol ningú, ni donades; un altre temps, lo gótich está en predicament, pera caure en el més gran oblit poch després.

            Al parlar de condicions exteriors, es com si diguéssim al mestre de cases que els fonaments no’s posen sobre la teulada, o cosa aixís; aquestes petites exigencias materials deixen completament lliure l’originalitat del artista y no l’entrebanquen.

            El llibre comensará per una portadella, ont llueixi el nom de l’obra, lo més curt posible; seguirá, en plana senás, la portada, en que’s detallarán ben be el títol y el nom del autor, la localitat, l’editor o impresor y l’any de la publicació; y derrera vindrá el text.

            Aixís comptem cuatre planes, qu’es poden tornar sis per l’adició, al principi, de la fulla dita de  respecte, en Blanch, y que contenen, ademés, en molts casos: derrera de la portadella, l’exlibris universal; derrera de la portada, el registre y la justificació de tiratge, contrassenya impresa en un color completament distint de tots els usats en el llibre y qu’estableix la seva autenticitat. Aquestos usos, naturalment, no daten pas del període manuscrit del llibre; en aquell temps tenía massa valor la materia escriptoria, papirus, vitela o paper, pera malgastarla deixant blanchs abundosos; peró han vingut imposats, més que pels autors y pels impressors, per les necessitats de les grans biblioteques publiques y pels tiquis-miquis dels bibliófils, qui volen tenir les llurs llibreríes en tota regla.

            El llibre, que, comensant aixins, comensa en tota regla, acabaría malament si no’s despedís dels llegidors ab un colofó detallat. El colofó ve a ser com la bandera que fan voleyar els Mestres de cases al cap de munt de les construccions el día que posen la teulada. Antiguament era ple d’unció mística, una mena de jaculatoria llatina, y aquestes ortodoxia y seriositat han passat per tradició a molts llibres moderns que res tenen que veure ni ab la religió ni ab la mística.

            Puguin, aquestes senzilles reflexions, sugerir més devoció, més afecte a aquells qui, fent llibres, se’ls estimen poch, y regraciar als qui’ls cuyden ab paternal dilecció pera sibarítich plaer dels bibliófils, qui tantes vegades havem sigut comparats ab els gourmets”.

 

            Article: “ Reflexions sobre l’art de fer llibres” de R. Miquel y Planas en el Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 91-92.

                          

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat , , |

Dissabtes bibliotecaris

15/07/2012 per biblioaprenent

 

 

                                 

L’any 2008, en un article: ” Vivlioteka de LG i V “, parlava d’una biblioteca a ViLG, el poble-ciutat on visc.

Em queixava d’unes coses que no em semblaven bé, la majoria continuen igual.

 

Però avui només vull queixar-me d’una cosa: dels horaris de les biblioteques en general.

 

Els dissabtes, a l’hivern, tenim la sort de poder anar a les biblioteques pels matins, a les tardes, tan llargues, ni acostar-si.

 

A l’estiu la cosa és molt pitjor, els dissabtes totes les biblioteques del Garraf tancades, matí i tarda.

 

Curiosament, aquestes biblioteques del Garraf tenen noms com Josep Pla, Santiago Rusiñol, Joan Oliva, i Manuel de Pedrolo entre d’altres, que si ho veiessin crec que tampoc els agradaria veure tancades les biblioteques en dissabte.

 

He mirat a les biblioteques de Igualada, Vilafranca del Penedès i altres i en totes els dissabtes romanen tancades.

 

Fins i tot he mirat la Biblioteca de Catalunya, i ves per on, també tanca 3 dissabtes del mes d’agost, pensava que al menys, en una biblioteca d’aquesta mena això no passaria i m’ha deixat una mica sorprès.

 

Ja sé que tothom vol i ha de fer vacances, però a la majoria de les empreses s’ho fan perquè els dissabtes funcionin, crec que hi maneres de fer-ho.

 

No vull estendre’m i només voldria dir, escriure, que ‘ algú ho havia de dir ’: les biblioteques, els dissabtes de l’estiu, haurien d’obrir, al menys pels matins i a l’hivern matins i tardes.

 

Estic segur que molta gent ho agrairia, doncs dissabte és un dia en el que molta gent que de dilluns a divendres no hi pot anar l’aprofitaria per gaudir de les biblioteques.

 

Arxivat a Bibliologia, Biblioteques, Oficis del llibre | Etiquetat , , | 2 Comments »

Frases sobre Bibliofília 289

13/07/2012 per biblioaprenent

               “ Si la importància bibliofílica és, fins a cert punt, independent de la vàlua intrínseca del llibre, l’ideal és, però, que una i altra vagin juntes. No cal, doncs, encarir l’interés d’una col.lecció d’història de Catalunya, amb exemplars dels primers temps de la impremta entre nosaltres, alguns d’ells incunables – i tothom sap què vol dir, en les esferes de la bibliofília, un incunable català, sortit de les premses dels impressors alemanys que introduïren aquí la novel.la art o de llurs successors.

               Els erudits seguiran discutint sobre els origens de la impremta a la península; com totes les matèries d’erudició, la controvèrsia potser no acabarà mai, o almenys tardarà molt. El fet és, però, que el primer llibre imprès a Barcelona del qual ens han arribat exemplars és l’Egregie dcotor Sancti Thome de Aquino in libris ethicorum comentum, per Brun i Spindeler ( 1478)”.

               Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

 

                                

 

 

 

               “ En Siracusa conocí a un inglés que padecía ‘ bibliofilia’. Se llamaba Mister Harriwel. Poco le importaba a nuestro inglés lo que los libros pudieran decir. Para él, eran igualmente codiciables un volumen de nociones de Aritmética que la Biblia o La Ilíada. Lo que interesaba a Mister Harriwel era el libro, considerado como cuerpo.

-Estoy preocupadísimo – me dijo un día, mientras tomábamos café – . Tengo enfermos algunos volúmenes de mi biblioteca.

  Yo siempre había considerado a Mister Harriwel como un señor un tanto ‘chalado’, pero con aquella declaración, le ascendí de pronto a loco de remate.

  -Sí, señor – continuó el inglés-. La gente cree que el principal enemigo de las bibliotecas es el fuego, y por eso colocan grandes y antiestéticos extintores en las salas de lectura. No es el fuego ni son los lectores mismos los principales enemigos de los libros. Quienes podrían acabar en poco tiempo con los volúmenes más curiosos del Mundo, si la Ciencia no se ocupase del asunto, son unos bichitos pequeñísimos que apenas se ven, y que devoran sin piedad los libros, especialmente los antiguos.

 

            Después. Mister Harriwel me explicó detalladamente las características de estos bichitos, que padecen la extraña manía de digerir literatura.  

 

                                  

                         

 

              Uno de los bichitos más peligrosos es el llamado annobium paniceun. Se trata de un coleóptero que mide dos milímetros. Es de color marrón claro y forma cilíndrica. Se le encuentra en todas las latitudes. Antes se creía que este bichito sólo atacaba el pan de centeno, pero ahora se ha descubierto que, sin desdeñar del todo el pan, prefiere la literatura como alimento y albergue. Las hembras colocan sus huevos en los intersticios de los volúmenes. Lo que prefieren para alimentarse es la goma o engrudo con que están pegadas las hojas.

 

            También son un enemigo terrible de las bibliotecas los gusanos, llamados vulgarmente ‘barrenilla’ o carcoma, porque empiezan atacando la madera de las estanterías y concluyen metiéndose en los libros.

 

            Mister Harriwel me citó infinidad de nombres y características de estos animalitos, pero no es cosa de cansarles a ustedes.

 

            -El más importante y el más voraz de todos – concluyó el inglés- es el llamado científicamente cheylectus cruditus, y vulgarmente, ‘devorador de libros’. Habita en los infolios polvorientos. Es vagabundo y ciego. Devora a otros insectos que viven en los libros, pero esto no es ventaja, puesto que él solo se basta y se sobra para acabar con la palabra escrita, si se le deja. Esta especie es la que he descubierto en mi biblioteca, pero me propongo acabar con ella en poco tiempo.

 

            Por fin, Míster Harriwel, que era algo exageradillo, me dijo con acento patético:

 

            -Si los hombres de buena voluntad no nos ocupáramos de este problema, los devoradores de libros causarían un destrozo, comparado con el cual la catástrofe de Alejandría resultaría una broma”.

 

            Article de P.D.: “ Unos bichitos que comen literatura”, a la revista Estampa, de 13 de gener de 1934, pp.15.       

                        

        

                           

 

 

 

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat , , , , |

Frases sobre Bibliofília 288

08/07/2012 per biblioaprenent

 

                                         

“ I parlem del que és matèria bibliofílica per excel.lència, el llibre. Distingim primer el llibre antic i el llibre modern, perquè, encara que en l’art d’imprimir les innovacions no han afectat mai fonamentalment el llibre, els principis que inspiren el llibre vell i els que inspiren el llibre modern de bibliòfil són del tot diferents.

 

Potser l’impressor antic no es preocupava més que de fer obra d’art, i, com tot l’art modern, ha volgut cercar solucions noves. Compareu els exemplars sortits de les velles premses amb els llibres il.lustrats moderns, fets amb gran suma de pretensions i veureu la diferència. La voga actual del llibre de luxe ha provocat una allau d’edicions per a tots els gustos. En les edicions il.lustrades és allà on s’ha vessat més fantasia. Sembla iniciar-se un retorn a la tipografia pura i, quant a les obres il.lustrades, una major exigència, fins a reputar antitipogràfics determinats procediments d’il.lustració”.

 

 Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.        

                            

         “ Ciertamente, los libros – como cualquier objeto – tienden a destruirse con el paso del tiempo, de modo que, en teoría, cuanto más antigua es una edición, menos ejemplares deben quedar de ella, pero este principio tiene muchísimas excepciones. Los libros que en el momento de su publicación costaban caros se han conservado mucho mejor que los baratos, como sucede con la celebérrima ‘Biblia de 42 líneas’: parece que sólo se imprimieron 150 ejemplares en papel y 35 en vitela, y sin embargo han llegado a nosotros nada menos que 35 en papel ( 17 de ellos completos) y 12 en pergamino ( no tan completos), más una serie de fragmentos. Como no hay ejemplares para todos – ni siquiera para lo bibliófilos multimillonarios -, unos avispados y poco escrupulosos libreros estadounidenses – Wells en 1921 y Scribner en 1954 – desglosaron sendos ejemplares incompletos, con lo que docenas de bibliotecas y coleccionistas particulares pudieron satisfacer su fetichismo comprando al menos una ‘honorable’, que así se llaman las hojas sueltas – 643 entre los dos volúmenes- de la mentada Biblia *”. ( * El año 1985, en un Salón del Libro de Paris un librero neoyorquino ofrecía dos de ellas por el equivalente a medio millón de pesetas de entonces ( 3.000 euros), y un bibliófilo español que pudo comprarlas está muy arrepentido de no haberlo hecho).

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 52.

 

 

                                 

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres | Etiquetat , , , |

Frases sobre Bibliofília 287

04/07/2012 per biblioaprenent

                        

                    Pere Posa, Barcelona, 1482.

              “ Així veiem a un Pere Posa i a un Pere Miquel exercint el veritable ofici d’empresari de les arts del llibre. En els seus ben equipats i complets tallers editaven llibres que es mouen en tres aspectes bàsics de la cultura: textos clàssics de Curcius Rufus, Ovidi, Albert el Magne, i d’altres; textos de formació com són els de Nicolau Bonet, Guido de Cauliac, Francesc de Sant Climent, Cató, etc., i el tercer aspecte té un gran significat per a nosaltres; es produeix per primera vegada una àmplia difusió dels nostres clàssics medievals: Tòmic, Llull, Eiximenis, etc.

                                      

               I ara ens preguntem: aquest esplet a què respon? Sempre hem pensat que el llibre, com a vehicle de cultura, no pot negar aquest principi: és viatger, encara que el veiem a voltes parat en una biblioteca, però això és momentani, perquè hem de pensar que aquestes no són sinó un redós de descans del llibre.

                           

 

              Tant és així, que només situant tres dels impressors del primer segle d’impremta damunt del plànol de la ciutat: Pere Posa, Carles Amorós i Sebastià Cormellas, tindrem traçats els principals camins del viatger. No és doncs l’atzar, si no l’esperit, el que fa que el llibre i tota la literatura de fil i canya es produeixi i es difongui al llarg dels segles, en els camins, autèntiques àgores de la cultura, pel fet de ser lloc de relació i d’intercanvi.  I és que Barcelona és això: camí, àgora i redós de cultura. Ara, ací, damunt del Camí romà que duu al Vallès, àgora i redós de cultura sí que ens permetem de fer una crida ¡.  Que no romangui neulit a les nostres mans l’esforç que han fet per al llibre generacions de ciutadans barcelonins, perquè Barcelona encara és un camí obert, una àgora i un redós de cultura.

 

             “ Les Arts del llibre a Barcelona” d’ Enric Tormo i Freixes, en el opuscle editat per Gremi de llibreters de Vell de Barcelona amb motiu de la XXX Fira del Llibre Vell, Barcelona, 1981.

                        

              “ En 1842 teníamos en Barcelona las librerías de Pedro Barral, en la calle de la Corribia; a Cerdá y Sauri, en la plaza de la Lana; José Compte, en la calle de la Paja; J. Font, en la bajada de la cárcel; viuda de Gorchs, en la calle de la libretería; Jaime Gaspar, en la Daguería; José Lluch, en la misma Libretería; Juan Llorens, en la Palma de Santa Catalina; Sillas y Oliva, en la Pistería, y José Solá y Serafín Veguer, en la calle Ancha. Contábanse, además, 108 traperos de viejo, que tenían en sus tiendas venta permanente de libros, entre los que salían a veces verdaderas joyas bibliográficas. En 1844 publicó Oliva un catálogo en 12 tomos; Ramón Tudor, otro de 80 páginas, y en 1845 Saurí estampó el suyo de 116 páginas, titulado Bibliografía Nacional y que contenía 3.500 títulos. Oliva, en 1852, publicó un extracto de su catálogo, y en el mismo año Juan Oliveres da a luz otro de 90 páginas y en 1864 otro, completado en 1867. Antonio Llordachs, establecido en el Arco de San Ramón del Call, estampa otro catálogo con obras raras y de gran valor, ordenadas por materias. Trasladado Llordachs a la plaza de San Sebastián, y asociado con su hermano, publica otros catálogos en 1867 y 1869. Muerto don Antonio, su hermano don Juan prosigue el negocio, trasladándose sucesivamente a la calle del Conde del Asalto, a la del Vidrio y a la del Paradís, publicando catálogos en 1873, 1876 y 1886, hasta en 1914, en que se retiró del negocio. Durante más de medio siglo, pues, los catálogos de Llordachs constituyeron el registro de nuestra riqueza bibliográfica, tanto en impresos como manuscritos, siendo de notar que de muchas obras, hoy rarísimas y que en las subastas de Londres, Paris y Nueva York adquieren elevados precios, entonces se veían varios ejemplares”.

            Article de Arturo Masriera: “ De Oliva hasta Llordachs”, a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp. 14.

                     

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat , |

frases sobre Bibliofília 286

28/06/2012 per biblioaprenent

                                     Imatge                     

               “ La identificació és el primer pas, ineludible, per a la taxació. El llibre posseeix diversos matisos que tenen a veure amb els seus continguts ( l’obra) i amb els seus aspectes materials ( l’objecte). És necessari un coneixement profund dels instruments per a la identificació per esbrinar la raresa i les característiques del llibre antic ( integritat, format, edició, variants, etc.), que són molt nombroses, però perfectament conegudes pels professionals de la documentació i del comerç del llibre. D’aquest primer contacte amb les eines documentals s’aconsegueix identificar l’obra, mitjançant els seus elements essencials: autor i títol, les dades relatives a la fabricació del llibre ( lloc d’impressió, nom de l’impressor i data) i l’edició; i d’altres característiques pròpies de l’edició específica a la qual pertany l’exemplar: presencia o absència d’il.lustracions, existéncia de preliminars ( especialmente de caràcter literari), format, col.lació, tipografia, llengua, etc. Però aquesta anàlisi ajuda a definir dues qüestions bàsiques: la integritat de l’exemplar i, en certa manera, una aproximació a la raresa del document.

            Amb la identificació es pot establir una primera aproximació a l’estimació del valor del document, ja que tots els aspectes fonamentals són coneguts. La valoració és el resultat de l’adicció de valoracions parcials de nombrosos aspectes: autor, obra, matèria, edició, lloc de publicació, llengua, tipografia, il.lustració, arquitectura tipogràfica, etc. Tots aquests aspectes defineixen el conjunt dins del qual fou creat el document que es posseeix, però s’ha d’advertir que d’aquesta manera s’obté més una aproximació a la valoració que a la taxació”.

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 123.

                                      Imatge

               “ En virtud de extraña atribución, de que sin duda disfrutan por derecho potestativo los meridionales ( que aborrecen todo lo que no sea generatio spontanea, que no cuesta tantas fatigas y sudores) se echa en cara á los bibliófilos y eruditos su afán de exhumar cosas de otros, en vez de dar la mejor y más nueva forma posible á las suyas. Hablando de esto, se pone verdaderamente feroz é irresistible Unamuno. Sus razones son las vulgares y corrientes, tan ilógicas como ellas, aunque aderezadas con salsa de distinción y novedad formal puramente. Es, en efecto, vulgar creencia, afianzada por las tradiciones, referencias, apólogos y chascarrillos satíricos de muchos siglos de estupidez, la de suponer que la tarea de bibliófilo trae consigo un decaimiento de la personalidad, una renuncia á todo lo original é idiosincrático, una deposición de todas las energías individuales, una decadencia intelectual subsiguiente al rudo laborar de una vida apolillada ( dicen ellos) entre pergaminos. Se piensa que el legajo ó el manuscrito, ó simplemente el libro, sedimenta en todos cuantos lo manejan por necesidad ó por gusto algo como un moho del espíritu, y esteriliza, arrugándolas como papel viejo, las más lúcidas inteligencias. Pero esto no pasa de ser un fanatismo vulgar, nacido de la aversión hacia todo el que se dedica á tareas algo más nobles y laboriosas, aunque, sin duda, menos fructíferas que la elaboración de piezas del género chico ó de retales de poesía albumínea”.

            Article de la revista Nuestro Tiempo, nº 71, Madrid, 1906. Parlant del llibre Orígenes de la novela, de Menéndez y Pelayo, Bailly-Baillière, M, 1905. ( sense autor).

Arxivat a Bibliofília | Etiquetat , , , |

Jo, confesso?.

25/06/2012 per biblioaprenent

          He escrit moltes línies per parlar de “Jo confesso”, però crec que no val la pena posar aquí tot el que en penso, només diré quatre coses ( o cinc):

1)      De les històries de l’Amani i la Gertrud en parlaré un altra dia, o no.

2)     De les grans vendes i èxit a Alemanya també.

3)     De la promesa que em vaig fer un dia de no comprar best-sellers intentaré portar-la a terme, encara que sigui difícil.

4)     De les 9 línies en llatí a les pàgines 720-721, també diré alguna cosa quan les tradueixi .

5)     El llibre és un rotllo de collons, bé, a mi no m’ha agradat gens.

          Només m’ha agradat una frase de la página 222: “ … amb aquell plor agredolç que fa les llàgrimes molt picants perquè estan fetes d’una barreja de ràbia i de pena”.

Arxivat a Bibliofília | Etiquetat | 2 Comments »

Bibliodiccionari XX

20/06/2012 per biblioaprenent

Biblioblog (4): vlok francès que ens diu: “ els llibres ens xiuxiuegen secrets per compartir.     http://www.biblioblog.fr/.

Imatge

Bibliobuzz: selecció mensual d’articles publicats a la BBF ( Butlletí Biblioteques de França) l’any 2009.  http://www.bibliopedia.fr/index.php/Bibliobuzz.

                     Imatge

‘Bibliofilizar’:  sobre què és això de”bibliofilizar l’autor de la paraula m’ha escrit: “  bibliofilizar? Mirá, en mi opinión fue una tontería del momento, en una    especie de escritura automática para brindar un profile fresco y espontáneo, pero creativo y diferente. Como opino que es un neologismo que creé aquella vez, y de hecho no volví a utilizar, es una rara avis: quise significar con él una capacidad de nutrirme de los libros, usándolo como frase       “bibliofilizar nutrientes”, aunque eso deja entrever que podrían   bibliofilizarse otras cosas, como toxinas quizá, o placebos. Vamos, es un    raye del momento… Te mando un saludo grande desde Argentina, y hasta   cualquier oportunidad. Chapunov.

Bibliograma: Paul Otlet, e el llibre El Tratado de Documentación , Edit.um,  Murcia, 2008,  parla de bibliograma com de biblión i de document.

                                 Imatge

BiblioMab: un món al voltant de llibres vells i biblioteques , vlok del  Québec.   http://bibliomab.wordpress.com/.

Bibliomane moderne (le): vlok de “ bibliòfils i bibliofílies d’ahir i avui”.   http://le-bibliomane.blogspot.com.es/.

 

Bibliorare: associació per la búsqueda de llibres vells, antics i ‘preciosos’, a  Quebec. http://www.bibliorare.com.

Bibliosociometria: ¿ com mesurar l’acció del llibre i del document sobre l’home i la societat?. Per a Paul Otlet, el problema general de la Bibliosociometria consisteix en determinar els llocs i els temps i en consideració als lectors, la sort que tenen les obres d’ésser llegides.

 

Bibliotecaelectrónica: Catàlegs en línia i altres recursos, de la xarxa de biblioteques   de la Diputació de Barcelona. http://www.diba.cat/biblioteques/bibliotecaelectronica/sumari.asp.                

                           

Bibliotecavirtual: La Xarxa de Biblioteques Municipals està firmada per més de 200 biblioteques i 9 bibliobusos que treballen de forma coordinada i amb uns mateixos estàndards de serveis i de qualitat perquè tots els ciutadans de  la província de Barcelona tinguin un accés igualitari a la cultura.  http://bibliotecavirtual.diba.cat/inici.

Bibliotypes: vlok dedicat a la bibliografia sobre Història de la escriptura, on  publican articles sobre llibres de Caligrafia, Paleografia, Tipografia.

                                                         

Bibliowiki: un espacio por y para ti.

            Es evidente que en la actualidad los jóvenes y adolescentes experimentan un periodo de rechazo hacia el hábito lector, el libro y no tienen una imagen de la biblioteca como herramienta de ayuda en su experiencia formativa. Dicha situación supone un gran reto para todos los que ejercen un papel de mediadores, entre los que se encuentra el colectivo de bibliotecarios. Por ello, es de vital importancia que estos y, la biblioteca pública por extensión, puedan llegar a cambiar esta percepción por parte de jóvenes y adolescentes y, llegar a ocupar un lugar importante en el desarrollo que estos experimentan en su camino hacia la edad adulta.

            Article molt interessant sobre Bibliowikis en un vlok de la Fundación Germán Sánchez Ruipérez.   http://joveneslecturasbibliotecas.wikispaces.com/BiblioWiki.

Bibliobsession: vlok d’un obsessionat per les biblioteques ( i bibliotecari).  http://www.bibliobsession.net/.

                 

 Bibliopedia: vlok francès per bibliotecaris, documentalistes i arxivers.  http://www.bibliopedia.fr/index.php/Accueil.

 Bibliosenderisme: vlok de senderisme, excursionisme i viatge de la  Biblioteca deTaradell.  http://bibliosenderisme.taradell.cat/

   i quatre parauletes més trobades en el vlok  Disseccionari:

bibliobús: utilització de la Paraula de Déu com a projectil.

bibliòfill: amant dels llibres de segona generació.

biblioteca: menja habitual de l’Allau i els seus seguidors (de Kalamar).

 bibliotesaure: dinosaure amb monyo i rebequeta, el gruny del qual fa “xxxxxxt” [de Ferran (un que passava)].

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliologia |

Frases sobre Bibliofília 285

12/06/2012 per biblioaprenent

“ Prova d’amor a la cultura dóna aquell

que llegint mantes vegades un llibre,

el deixa com nou.

La lectura i el menjar s’assemblen en

què si no s’assimilen no nodreixen.

No acceptis ni rebutgis el que llegeixis;

medita-ho, raona-ho; després decideix.

No dobleguis mai els fulls del llibre.

serveix-te d’aquest marcador.

De la mateixa manera que tries els

teus amics, has de tenir cura de

triar els teus llibres. 

Digue’m el que llegeixes i et diré qui ets. 

Joies? Millors que a les argenteries,

les trobaràs a les llibreries”.

 

Extret d’un punt de llibre editat per llibreries i amb la col.laboració de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú, la Diada de Sant Jordi de 1984, i que reprodueix els aforismes escrits per la Diada del Llibre de 1934 a Vilanova i la Geltrú.

 

                                

“ Suele asociarse libro ‘raro’ con libro ‘antiguo’, y uno y otro con ‘valioso’, ‘caro’, pero son tres conceptos distintos que el bibliófilo de pro nunca confundirá. Hay libros muy antiguos – incluso del siglo XV – que no son nada raros ( aunque puden tener un alto valor comercial), y por otra parte existen libros muy raros que carecen casi totalmente de interés y de valor económico ( por ejemplo, los sermones del siglo XVII).

                En este ‘siglo de siglas’ – posterior al así llamado por Dámaso Alonso – podríamos crear útiles para no estar repitiendo contínuamente ‘libro raro’ o ‘libro antiguo’, sintagmas que por otra parte tampoco designan con exactitud los tipos de libros que el bibliófilo desea ardientemente poseer. Propongo LIBI ( libro de bibliófilo) y LARCU ( libro antiguo, raro o curioso), que si llegaran a generalizarse en el futuro perderían las mayúsculas como tantas siglas de uso común y se convertirían en ‘libi’ o ‘larcu’ “        .

                MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 51.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre | 1 Comment »

Frases sobre Bibliofília 284

28/05/2012 per biblioaprenent

               “ El col.leccionisme en general ( i el bibliòfil per tant) és individualista, almenys mentre constitueix la col.lecció. En casos extrems, el seu goig fóra tenir un exemplar que fos ell sol a posseir. Però sense arribar a aquest exclusivisme, persisteix, en el bibliòfil de pura sang, un cert egoisme que costa molt de desarrelar. Si uns quants bibliòfils s’associen és per millorar cada un la seva col.lecció. Tard o d’hora, però, els millors d’entre ells tenen un gest magnífic; el de cedir a una biblioteca la seva col.lecció, formada en llargs anys de sacrificis i de recerques, amb una vigilància alerta a totes les subhastes i tots els catàlegs i freqüents visites a les llibreries de vell, les més a propòsit per a la tertúlia. Així la seva tasca abnegada esdevé útil a tots. Quan aquesta donació és feta en vida, no hi ha potser altre sacrifici tan heroic.

              A despit de tot, el sol fet de preservar uns quants bells llibres de la destrucció és prou meritori per passar per alt totes les febleses inherents a la bibliofília, ja que aquesta per ella mateixa pren categoria elevada i eleva el seu adepte”.

Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

                                        

                “ Otra vez hojas de árboles y hojas de libros en el paseo del Prado. Árboles viejos, a los que no se ha mutilado – como a los trágicos muñones de frente al Museo, más desesperados ahora con sus pobres brotes sin gracia ni eficacia -; libros viejos que conservan, no obstante, algunos, desdeñada virginidad folial.

              Esta tendalera alta, que en pleno paseo del Prado obliga a detenerse gustosamente, había desaparecido, como tantas otras, esparcidas por las calles de Madrid. Protestaban de ello los libreros residenciados en la cuesta de Claudio Moyano. Suponían que tales humildes llamadas a la lectura perjudicaban su negocio, languidecido y aminorado desde que el Ayuntamiento les otorgó el derecho a agruparse, según venían solicitando hace años.

            El librero pomposamente llamado ‘de nuevos’ protesta del librero ‘de viejo’, y éste, metido en su librería o en su barraca, del de quiosco y tendalera al aire libre. Oyendo también a este último se descubre otro enemigo: la biblioteca circulante.

            -No hay público para tanto. Es siempre el mismo. Si compra allí, no compra aquí- dicen unos y otros.

            Pero todos viven y aguardan tranquilos al comprador, en una pachorruda inactividad que, cuando más, les induce a leer la novela erótica o el folletín truculento.

            Lo que no hay es bastantes libros. Un puesto en cada esquina debiera consentirse. Y tolerarse aquellas ofertas a bajo precio y a voz en grito de los libros amontonados en cestos y pregonados contra la indiferencia de las multitudes.

            El librero de ‘viejo’ acaba por adoptar el sistema mercantil tan nefasto del librero de ‘nuevo’, limitándose a esperar al comprador, a imponerse los indolentes a los activos obligando al precio único y a reglamentar la competencia con arreglo a los que menos venden o quieren vender. Y lo que importa es dejar a cada uno en libertad de vender donde, como y cuanto quiera; estimular precisamente al que procura poner el libro delante de los ojos y de los pies del transeúnte, obligándole a detenerse y enterarse.       

            Hay que procurar que aumente el ejército de libros contra la invasión, cada día mayor, de analfabetos espirituales. Porque las vístimas propiciatorias de la bibliofilia son escasas. Si preguntáis a los libreros de la cueta de Claudio Moyano, os dirán hasta quince o veinte nombres, siempre los mismos y siempre dispuestos a encontrar demasiado caro lo que saben se compró demasiado barato”.

            Article: “El perfil de los días” de José Frances, a Nuevo Mundo, Madrid, 29 abril 1927.    

             

                   

                                        

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres | Etiquetat , , , |

« Newer Posts - Older Posts »