Biblioaprenent

“ Migdia a Santa Madrona sota l’escall del sol és l’hora de literatura proletària. Tot el paperam escrit que soluciona la lluita de classes té una gran sortida en aquesta hora. Tota la literatura de cara al carrer de títols ressonantsi més o menys socials, comença a vendre-s’hi… De Jaca a Sallent, Al servicio del Pueblo, Qué es Socialismo, Colectivismo, Sindicalismo, Comunismo, Bolchevismo, Espartaquismo, Menchevismo, Reformismo, Cooperativismo, Solidarismo, Anarquismo…¿ Hora de literatura transcendent i melodramàtica editada per Maucci i els de la seva escola… ¿ Quién fue Jesucristo? I d’autors no pas menys transcendentals com el baró de Hollbach…Mitja tarda. Allau de gent bigarrada que cerquen i troben les coses més diferents i oposades. Un bohemi se’n duu Del Born al Plata de Rossinyol. Un intel.lectual carrega amb un volum ben relligat de La Revista de 1926 amb un índex considerable on figuren Crexells, Joaquim Folguera, Soldevila, Puig i Ferreter, Guerau de Liost i d’altres. Tot plegat per catorze rals… Un menestral, bon pare de familia, s’acosta al taulell i amb mà decidida pren un llibre tot esperançador: Cómo se cura el estreñimiento y la diarrea. Per ell, sens dubte, es tracta d’una troballa sense parió. Un artiller, atret pel cromo de sang i fetge de la coberta, compra una obra de Gorki per a la seva promesa.Una edició madrilenya de Por la Concordia de Cambó, naufraga enmig d’un oceà de novel.les semanals, de contes de Calleja i de fullets de literatura detectivesca a trenta cèntims”. 

Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934. 

 “ Probado es que el frenesí por los libros apenas conoce límites. Amantes sunt amentes.  Las búsquedas obstinadas y perseverantes, las incesantes compras y adquisiciones, las pesquisas constantes e indesmayables, constituyen el eje y centro de la actividad del bibliómano, ese ser abocado a ser víctima de aquello que más aprecia. A diferencia del bibliófilo, el bibliómano no posee los libros, sino que se ve poseído por ellos, como certeramente apunta Escuret en su Medicina de las pasiones. No escoge los libros, los amasa. Es un individuo descontento, cuando no infeliz, perpetuamente insatisfecho, pues al momentáneo disfrute de una nueva adquisición largamente anhelada acompaña casi siempre el deseo irresistible, voraz, de otros libros que irremediablemente se verá impelido a agenciarse por todos los medios a su alcance”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp.56

El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afecció apasionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenin-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. De Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc.El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col.lecció “ Els cinquanta-cinc”, títol que al-ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde ( en versió de Joan Cortés), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare ( traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del “ corneta Rilke”, ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eran edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres”.

 En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989. 

  “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul… (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Ero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’. 

 Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata. A http://people.hofstra.edu/miguel-angel_zapata/essays/Bibliofilia.pdf

Es ben cert que tots los coleccionistes – mentres l’objecte de llur manía no sia de total absurditat – són respectables en un ò altre aspecte. Ells són los que combaten y retarden en certa manera la universal y inevitable destrucció; salven y conserven lo passat, lo passat selecte.Y jo penso qu’entre tots los coleccionistes aquell qui sent afició pels llibres vells està més inspirat que0ls altres. Perquè no sols conserva, com fan los demés, un objecte d’art ( en aquest cas potser la enquadernació, de bellesa tan espiritual com mecànica), sinó que també conserva allò que per medi de la lletra estampada, fou la expressió directa del esperit. Y fins devegades sol conseguir, per l’afortunada reunió d’aquests tres elements: vella relligadura armoriada, text important y procedencia ilustre, la possessió y guarda de fragments d’història tres voltes viva”. 

                Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

“ Las pasiones – animi pathemeta, affectus animi – son deseos  inmoderados, necesidades orgánicas sentidas con sobrada fuerza y violencia. La pasión por los libros – y sé lo que me digo – es una pasión egoísta, excluyente y reconcentrada en sí misma, capaz de proporcionar placeres inmensos, pero también tormentos insufribles; de favorecer altas miras espirituales, pero de alimentar igualmente los más impensables comportamientos y bajas acciones – incluso criminales – en aquellos que la padecen; una pasión, en fin, tiránica y absorvente que ha llevado a más de uno al borde del puro desvarío y de la ruina física y moral. Ejemplos de lo que digo no faltan por desgracia, y en el decurso de los tiempos, pasados y actuales, se pueden encontrar multitud de casos para todos los gustos. Yo mismo podría ser uno de ellos”. 

                        “Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz,

Espasa Calpe, M, 1989, pp. 55.

“ Es el mateix llibreter qui, per instruirnos, ens precisa la significació d’aquestes darreres denominacions ( Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres). A les explicacions hi acompanya la lectura del següent fragment del llibre de Charles Nodier, ‘ L’Amateur de livres’, que ha tret d’un prestatge de la seva rebotiga: ‘ La innocent i deliciosa febre del bibliòfil és, en el bibliòman, una malaltia aguda portada fins al deliri… Del sublim al ridícul només hi ha un pas. Del bibliòfil al bibliòman tan sols hi ha un tombant. El bibliòfil esdevé sovint bibliòman quan el seu esperit decau o quan la seva fortuna augmenta, dos greus inconvenients, als quals les persones més honorables estan exposades a caure.’

– Així com el bibliòfil – ens diu el llibreter – és l’home que estima els bells llibres, les millors obres de la literatura universal, o els tractats bàsics de la filosofia en bones edicions, els llegeix i els guarda, magníficament relligats, com a testimoni de bon gust, com a sublimació bibliogràfica, el bibliòman, igual que el bibliòlatra, constitueix una desviació o exageració del primer. El bibliòfil és el que estima els llibres, el bibliòman i el bibliòlatra  són els que els adoren, els que de l’amor han passat a una passió excessiva, desenfrenada i, a voltes, anormal. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)  

  “ Lo que el librero nunca le contará”. Cinc normes i un corolari força interesants sobre com comportar-se amb un llibreter, com tractar amb generositat el llibreter per poder entrar sense problema en el “ camp minat de llibres”;  no parlar de preus; ser amic d’ells; ésser humils i respectar el seu treball, per acabar tenint en compte la seva paciència.  

  Un altre Art. a Bibliofilia.com. Molt interessant .                  http://www.bibliofilia.com/Html/curso/loqueellibrero.htm