Biblioaprenent

“ La Bibliofília modernista omple els primers anys del nostre segle i és el resultat de la fusió de dos corrents: un de filiació romàntica, que es compongué principalment de col.leccionistes i erudits, molt vinculats a la tradició i a l’Arqueologia, i un altre integrat per artistes, que conreaven el gravat i il.lustraven llibres. Entre ells hi havia estretes relacions, la qual cosa originà una producció eclèctica, barreja d’arqueologisme i d’invenció, molt d’acord amb l’estètica que aleshores regnava a Catalunya. Uns i altres comptaren amb la cooperació de valuosos artesans, que donaren forma als seus projectes editorials.”

Article de Pere Bohigas a Serra d’Or, n 135 de desembre de 1970.

   “ Otro de sus defectillos es el de coleccionar libros antiguos. Su opinión es que este tema es un ‘rollo’ y no interesa más que a cuatro chalados como él”. 

Inici entrevista a José Antonio de Juan per Pilar Buil Pueyo ( esposa) a la revista “El Gurrión” ( Labuerda) de febrer de 2006.

“ –Però, perquè conegueu millor la classe de tipus que ha produït l’afició als llibres – segueix dient-nos – us vull llegir alguns fragments de l’admirable obra d’Albert Cim “ Le Livre”. ‘El bibliòlatra, escrigué aquest autor, igual que el bibliòman i el bibliòfil, és, molt sovint, al mateix temps, un ‘bibliòtaf’, un ‘enterrallibres’. En efecte, semblant a l’avar que amaga el seu tresor, parió de l’enamorat que no fia la seva promesa a ningú, l’apassionat pel llibre, lògicament i fatalment, ha de guardar per ell sol, amb una gelosa atenció, l’objecte de la seva passió’.Aquests fèrvids enamorats dels bells llibres i de les magnífiques i sumptuoses relligadures han estat un bon tros mal classificats per un cronista del segle passat, Edmond Texier, autor durant llarg temps molt apreciat.‘De tots els éssers creats per Déu – ens llegeix el nostre interlocutor amb un exemplar de ‘Les choses du temps present Collectionneurs et Bibliomanes’ d’Edmond Texier, obert a la pàgina 145 – el bibliòfal és, sense cap dubte, el més egoïsta i el més ferotge. La passió de l’or no és res comparada amb la del llibre. La gent no s’explicarà mai totes les passions malsanes que agiten l’ànima d’un amant del llibre vell davant un exemplar únic o, àdhuc, anotat com a rar en algun catàleg. Per arribar a aconseguir aquest exemplar no vacil.la a cometre tota mena d’informalitats i de grosseries, i n’hi hauria alguns que, àdhuc, acabarien per cometre algun crim…’.-Es exagerat, això¡ – interrompem.-No ho cregueu. Per a posseir determinats llibres, s’han comès crims, assassinats de debò – ens diu el llibreter, i, tot seguit, reprèn la lectura -.’El fet següent que passà a Londres, demostrarà millor que tot el que us pugui dir a quins excessos pot deixar portar-se un home ben educat, que no sàpiga refrenar el dimoni bibliogràfic. Dos gentlemans, grans aficionats, convingueren de fer editar, pagant-ne ambdós les despeses, per Wittigham, el més celebrat impressor d’Anglaterra aleshores, un llibre del qual tan sols en serien tirats dos exemplars únics. Demanen el paper, fan comprar tipus de lletra nous, vetllen la impressió i el tiratge, i no estalvien res per fer d’aquests dos exemplars, enriquits per gravats originals, les dues meravelles de la tipografia moderna. Imprimida l’edició, és duta a casa del relligador, el qual dóna als dos volums una cobertura esplèndida i el més semblant possible. Així els nostres dos gentlemans passen a posseir cadascun un tresor. Es que potser creieu que aquests dos homes son feliços? Res d’això: l’un enveja l’exemplar de l’altre. Passat algun temps, un d’ells ha de sortir de viatge. Així que és fora, l’altre, amb el seu exemplar sota el braç va a casa d’ell, i demana a la dona d’aquell que li deixi per un moment el segon exemplar, per tal de comparar, diu, els gravats de l’un amb els de l’altre. La dona, sense desconfiar, lliura el volum, que l’amic aparenta fullejar amb la més gran atenció, i del qual estripa, aprofitant un moment que resta sol, dos o tres fulls; després de la qual cosa torna l’exemplar, i s’adreça , triomfant, cap a casa seva, amb el seu exemplar, d’ara endavant únic. Quan torna el propietari de l’exemplar mutilat i s’assabenta de la visita de l’amic, examina el seu llibre, i en veure el que aquell li ha fet, el denúncia al jutge. El mutilador és condemnat a 2.000 lliures de perjudicis i interessos. La Societat dels Bibliòfils vol borrar de la seva llista el nom del culpable, però aquest es presenta i, amb energia, amb convicció, diu davant els membres de l’esmentada Societat:’Qui és de vosaltres què no hauria fet el mateix que jo?’ ‘Es cert¡’, replica un dels membres, i el seu nom no fou borrat’. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)

Foto: Arithmetica practica y speculativa de Juan Pérez de Moya. Salamanca, Matias Gast, 1562 (Foto tomado del vlok Bibliotranstornado)

“ Els bibliòfils també eren pesats; perquè com que no saben parlar d’altra cosa que de llibres a la llarga es tornen monòtons i ensopits i fins cansen la familia. Llur cervell es va desenquadernant lentament i acaben tots fent-se insuportables. Com a llibre d’experiència us recomano, doncs, que procureu defugir-los sempre que us sigui posible i si us veieu obligats a haver d’aguantar-los, féu sempre per manera de donar-los la raó, puix que malgrat que són uns simples pacífics, acostumen a tenir mala llengua. Si hom els contradiu, després van d’ací d’allà bescant-vos constantment. El pobre llibreter que és vist de cua d’ull per algun bibliòfil, ja podeu dir que està ben llest”.

  EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp.123. 

 “ No importa que no compremos nada: mirar es un placer constante para el que padece la fiebre de las primeras ediciones. Tocar primeras ediciones que uno nunca había visto antes sino en fotografía”.              

               “La fiebre de las primeras ediciones”, Art. De Juan Bonilla citat per El Bibliómano, Gener 2006, en el seu bloc La Coctelera. http://www.espacioblog.com/el-bibliomano/post/2006/01/09/la-fiebre-las-primeras-ediciones

 “ Mentrestant, han anat passant els dies i les setmanes. El llibre s’ha escapat de la vostra tutela. Gairebé l’heu perdut de vista. De quan en quan el retrobeu, i teniu la satisfacció de constatar que la teva amistat és sol.licitada. El trobeu a la butxaca de l’amic, a la mà del desconegut, als prestatges de les llibreries. El llibre s’ha cercat bones companyies, i podeu estar tranquil quant al seu futur. Però heus ací que un dia vagueu Rambles avall, amb la cigarreta als llavis, i el pas d’un home desvagat. Vagueu Rambles avall, i arribeu al final. No teniu una feina concreta, i les barraques de libres vells se us ofereixen com una espontània solució per al vostre avorriment. No és pas la primera vegada que hi aneu. Fa temps ja que coneixeu aquella fira del paper imprès, on les obres més rigorosament intrascendents i els volums de més categoria històrica jeuen plegats en una barreja delirant de races, de sexes i de costums… I allà, en l’aiguabarreig del paper polsós, retrobeu la vostra obra. No us preocupeu. Per a arribar a la Història, mai serà per demés una avantsala en aquest indret”.

   Article: “El Wall-Street dels llibres vells” per R. Font i Ferran a L’Opinió, del 10 de febrer de 1934. 

 “ Yo sabía de aquellos cuya pasión colectora les inducía a acumular en su casa el mayor número de volúmenes posible, cualesquiera que fuese su especie, con tal de conseguir la biblioteca particular más copiosa posible, a cuyo fin dedicaban todo su esfuerzo, dinero y medios, incluso los más dudosos. ( Ahí está el célebre Richard Heber, que al final de sus días había atesorado más de cien mil volúmenes repartidos en ocho casas.) Sabía de quienes todo su afán era llenar una habitación de libros hasta el techo y para ello iban almacenando en ella paquetes enteros de libros que ni siquiera se molestaban en abrir ( como aquel conde de Estrées, citado por Saint-Simon, el cual tenía 52.000 volúmenes que permanecieron toda su vida empaquetados en el local que para este objeto le había prestado su hermana en el palacio de Luvois). Sabía también de biblioparvos – gentes tacañas de libros -, y de bibliotafios – enterradores de libros -, cuya obsesión era adquirirlos para, seguidamente, encerrarlos bajo llave en arcones, armarios,baúles y cajas fuertes para que no se los viese nadie, o de reconocidos cleptómanos y robadores de libros…”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57

“ No es que jo menysprehi les relligadures esplèndides d’ara, que són molt enginyoses y devegades són petits quadres en mosaich ahont s’hi veuen llirs, iris, carts, perfils de dones y caps de morts. La execució es d’una perfecció abans may assolida. Fins quan la decoració sols consisteix en filets, petits ferros o plaques, resulten d’una netedat y exactitut que no havien pogut lograr los antichs dauradors.Mes ¿ què us diré jo? Precisament lo que més me plau en los dibuixos de les antigues relligadures es que no són d’una geometría irreprotxable; sempre hi notarèu un tremolor ò vacilació en les ratlles que’ns recorda y’ns fa reviure la mà en acció del obrer. Afegiu que’l temps ha entelat deliciosament l’or y que ha donat a les pells, sobretot a les vermelles y verdes, uns tons d’una dolçor, d’una riquesa, d’una sumptuositat mitj apagada, d’un esmortuhiment y fins podriem dir d’una unció inimitables.Y encara no ho he dit tot: lo contingut d’aquests llibres vells sembla millor qu’en una reimpressió moderna. Parlo especialment de certs textes de segona calitat, que són curiosos, qu’havien semblat bons y encara conserven llur mèrit, però que costa molt de llegirlos en una edició d’ara. Donchs bé: llegiulos en la edició antiga, sobre’l paper y ab les lletres que li foren contemporanies, y la lectura vos serà fàcil. Vos succehirà com si la vista y’l contacte del vell llibre un inclinés al estat d’esperit dels passats pera’ls qui aquelles histories y moralitats foren escrites. Les locucions avuy arcaiques no us sorpendràn tant y entrarèu insensiblement en l’estil d’afectació ò de pedantisme propi del temps en que fou estampada aquesta venerable velluria. Y diré més; jo’m penso que fins los grans escriptors guanyen llegintlos en una edició de llur temps. ¿ Y no dich res si aquesta es la primera, la edició original”. 

 Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).  

 “ Yo sabía de sujetos que se parecían por un único libro – uno tan sólo – y que todo su afán era llegar a conseguirlo, aunque el tal libro no hubiese existido jamás, y de otros que sólo les interesaba coleccionar los de un solo tema, o de un solo autor, editor, impresor o encuadernador; de un determinado tamaño ( del grande folio al pequeñísimo 32 vo., pasando por los cazines en 18 vo.), de un particular período o incluso de un año. Yo sabía de quienes se dedicaban exclusivamente a las ediciones prínceps o a los incunables, o de quienes preferían los ejemplares de segunda mano, o los ad usum Delphini, los intonsos, los defectuosos, los censurados o los prohibidos…; o bien de quienes se especializaban en algunas partes concretas, tales como ciertas portadas, colofones, viñetas, estampas, tejuelos, ex libris, guardas, cul-de-lampes,  fe de erratas, dedicatorias, autógrafas, restituatur… y a los que el resto del libro les importaba muy poco o nada”. 

“Las confesiones de un bibliófago” de Jorge Ordaz, Espasa Calpe, M, 1989, pp. 56-57.

“ Més tard, quan la nit cau i el barri pren aquell polsim tèrbol que li ha donat fama, les barraques s’il.luminen amb una llum esblaimada d’agonia d’acetilèn, la qual envermelleix una corrua de gent que passa i hi fa el nas sense entretenir-se gaire; que fulleja, ací i allà, algun petit llibret de presència insignificant. L’hora de la literatura higiènico-venèria ha arribat. Molta Higiene Sexual. Moltes Físiques de l’Amor. Molt d’El Instinto Sexual… Llibres de l’hora del capvespre a Santa Madrona.Els bustos greus i severíssims d’Esculapi i Hipòcrates, vistos a través de la fantasia d’un dibuixant de cromos de tauletes de xocolata d’aquells que historiaren la guerra del Rif per a la casa Juncosa, encapçalen i enquadren una obra d’una importància cabdal segons el títol: La Calipedia Moderna. Conocimientos para la vida privada.Allò de Los Misterios de la Inquisicion corre de mà en mà i és fullejat amb interès per certa classe de públic en els quals els soldats de les Drassanes son majoria. Aquell soterani de claustre, lúgubre, de les cobertes, gravat terrorífic on uns frares, rodejats de torxes enceses, rosteixen a l’ast una dona tota nueta, és un imant per als encuriosits passants d’aquesta hora del capvespre.Entre tanta calipèdia i tanta literatura de lacais, una absència, sortosament, es remarca. La del llibre català. El nostre llibre no abunda en aquests llocs de llibres rebutjats. El lector de llibres catalans no es desprèn tan fàcilment dels deus ( seus) amics. La qualitat, la finesa, la estilització, el gust dels nostres impressors, dels nostres editors, ressalta i brilla amb unes arestes prou fines i vives perquè hom s’adoni sense esforç de tots els pocs i de cada un dels que hi ha entre tanta paperassa impresa encapçalada amb grollera coloraina.  Llavors ens adonem que l’art d’imprimir llibres és un art ben català. Cada cop que en veiem sotsobrar un en aquesta mena d’apocalipsi literària de Santa Madrona, no podem menys que rescatar-lo.Quan mitja nit s’atansa, les barraques tancades projecten sobre l’empedrat humit i tortuós de les Drassanes una taca bruna. A dintre, com en el somni del fabricant de nines,  en el recó de les meravelles una pantomima comença. Els mil i un personatges escampats pel fullam de les prestatgeries,  premsats dintre d’aquell atapeïment de volums arrenglerats senten la fressa del barri que els envolta i prenen nova vida. És llavors que l’atribulada Valentina surt del braç del Comte Arnau i junt amb els frares de la Inquisició, la Dama de les Camèlies, la família Lloberola i els quatre Mosqueters obren la dansa i ballen uns rigodons amb música de Mozart, mentre Orlando Furioso grata l’estradivàrius i el Divino Impaciente, esverat, damunt un empostissat de Calipèdies i Credos Libertadores, aixeca les mans enlaire i posa els ulls en blanc mentre per la banda de fora un ca vagabund s’apropa zigzaguejant a les tanques de fusta i discretament aixeca la pota del darrera… Article de J.E. Bartrina a la rvta. Mirador del 12 d’abril de 1934.