Biblioaprenent

“ –Però, perquè conegueu millor la classe de tipus que ha produït l’afició als llibres – segueix dient-nos – us vull llegir alguns fragments de l’admirable obra d’Albert Cim “ Le Livre”. ‘El bibliòlatra, escrigué aquest autor, igual que el bibliòman i el bibliòfil, és, molt sovint, al mateix temps, un ‘bibliòtaf’, un ‘enterrallibres’. En efecte, semblant a l’avar que amaga el seu tresor, parió de l’enamorat que no fia la seva promesa a ningú, l’apassionat pel llibre, lògicament i fatalment, ha de guardar per ell sol, amb una gelosa atenció, l’objecte de la seva passió’.Aquests fèrvids enamorats dels bells llibres i de les magnífiques i sumptuoses relligadures han estat un bon tros mal classificats per un cronista del segle passat, Edmond Texier, autor durant llarg temps molt apreciat.‘De tots els éssers creats per Déu – ens llegeix el nostre interlocutor amb un exemplar de ‘Les choses du temps present Collectionneurs et Bibliomanes’ d’Edmond Texier, obert a la pàgina 145 – el bibliòfal és, sense cap dubte, el més egoïsta i el més ferotge. La passió de l’or no és res comparada amb la del llibre. La gent no s’explicarà mai totes les passions malsanes que agiten l’ànima d’un amant del llibre vell davant un exemplar únic o, àdhuc, anotat com a rar en algun catàleg. Per arribar a aconseguir aquest exemplar no vacil.la a cometre tota mena d’informalitats i de grosseries, i n’hi hauria alguns que, àdhuc, acabarien per cometre algun crim…’.-Es exagerat, això¡ – interrompem.-No ho cregueu. Per a posseir determinats llibres, s’han comès crims, assassinats de debò – ens diu el llibreter, i, tot seguit, reprèn la lectura -.’El fet següent que passà a Londres, demostrarà millor que tot el que us pugui dir a quins excessos pot deixar portar-se un home ben educat, que no sàpiga refrenar el dimoni bibliogràfic. Dos gentlemans, grans aficionats, convingueren de fer editar, pagant-ne ambdós les despeses, per Wittigham, el més celebrat impressor d’Anglaterra aleshores, un llibre del qual tan sols en serien tirats dos exemplars únics. Demanen el paper, fan comprar tipus de lletra nous, vetllen la impressió i el tiratge, i no estalvien res per fer d’aquests dos exemplars, enriquits per gravats originals, les dues meravelles de la tipografia moderna. Imprimida l’edició, és duta a casa del relligador, el qual dóna als dos volums una cobertura esplèndida i el més semblant possible. Així els nostres dos gentlemans passen a posseir cadascun un tresor. Es que potser creieu que aquests dos homes son feliços? Res d’això: l’un enveja l’exemplar de l’altre. Passat algun temps, un d’ells ha de sortir de viatge. Així que és fora, l’altre, amb el seu exemplar sota el braç va a casa d’ell, i demana a la dona d’aquell que li deixi per un moment el segon exemplar, per tal de comparar, diu, els gravats de l’un amb els de l’altre. La dona, sense desconfiar, lliura el volum, que l’amic aparenta fullejar amb la més gran atenció, i del qual estripa, aprofitant un moment que resta sol, dos o tres fulls; després de la qual cosa torna l’exemplar, i s’adreça , triomfant, cap a casa seva, amb el seu exemplar, d’ara endavant únic. Quan torna el propietari de l’exemplar mutilat i s’assabenta de la visita de l’amic, examina el seu llibre, i en veure el que aquell li ha fet, el denúncia al jutge. El mutilador és condemnat a 2.000 lliures de perjudicis i interessos. La Societat dels Bibliòfils vol borrar de la seva llista el nom del culpable, però aquest es presenta i, amb energia, amb convicció, diu davant els membres de l’esmentada Societat:’Qui és de vosaltres què no hauria fet el mateix que jo?’ ‘Es cert¡’, replica un dels membres, i el seu nom no fou borrat’. 

Article: “ Bibliòfils, bibliòmans i bibliòlatres”, de LLucià Canal a La Nau del 7 de novembre de 1932. ( Crec que Llucià Canal és el pseudònim d’Agustí Palau, fill d’Antoni Palau i Dulcet.)

Foto: Arithmetica practica y speculativa de Juan Pérez de Moya. Salamanca, Matias Gast, 1562 (Foto tomado del vlok Bibliotranstornado)