Biblioaprenent

“ Es aquesta una professió en vies d’extinció? C. creu que en un futur no massa llunyà hi haurà llibreters de vell que plegaran, però ‘ si algú té ganes de lluitar i treballar-hi com en qualsevol empresa, perquè en definitiva això és una empresa, podrà tirar endavant’.

 També reconeix que el manteniment d’aquest negoci no és fàcil ‘ perquè, com a qualsevol botiga, el seu funcionament depèn del material de qualitat que tu puguis oferir i darrerament no en surt gaire’.

Segons aquest vigatà, trenta anys enrere es podien trobar exemplars extraordinaris, però actualment coincideixen dos factors; cada vegada hi ha menys material, perquè s’ha anat exhaurint – principalment perquè quan es desmunta una casa els hereus es queden amb els llibres, i no perquè hi hagi més cultura, sinó perquè han sentit a dir que es paguen bé -, i del poc que surt el venedor en vol treure el màxim guany possible.

 ‘Per tant, cada vegada necessitem més diners per adquirir producte. També es dóna el fenomen que qui té algun llibre vell es pensa que té un tresor – i malauradament en la majoria de vegades no és així -. I ens fem un tip d’anar a casa d’algú a comprar però no ens posem d’acord en els tractes. Tu saps el que val i li ofereixes un preu just, però qui ven sempre intenta treure el millor profit possible. I al final acaba venent-ho al qui li fa la proposta més ajustada, però mai al preu que ell demanava’.No obstant aquesta problemàtica, que afecta per igual a tots els llibreters de vell, el vicepresident del gremi creu que el sector es pot revitalitzar ‘ amb la incorporació d’una sèrie de gent nova que ha sortit dels canals habituals – de pares a fills – i que està aconseguint que la professió no es vegi tan tancada com abans’”.

 La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.  

  És normal que els llibreters de vell acaben com a col.leccionistes?No sé si es normal, però es freqüent. Personalment, és una cosa que he intentat defugir sempre.

Pres d’una manera apassionada, pot ser la ruïna d’un llibreter, i de fet ho ha estat en moltes ocasions.Els llibreters tenen una temptació davant tot el dia, i és una situació en la qual jo em trobe quan m’arriba una biblioteca d’una persona amb gustos semblants als meus.

 Què fas? Te’n quedes amb un 30 % de la biblioteca?… Això és una ruïna.

El col.leccionisme, dut a un alt nivell, a un alt nivell de bibliofília, no es produeix al nostre món, per què no tenim suficients diners. I quan tens un llibre que val 500.000 o 1.ooo.ooo de pessetes no pots guardar-ho tranquil.lament a la teua biblioteca.

El col.leccionisme que es produeix és sobre un tema determinat, o en el cas de ser llibreter amb gustos molt amplis aquest recopila  llibres interessants, no elevats de preu.

 Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

“ Parlarem dels bibliòfils que més que posseir llibres, són aquests els que els posseixen a ells, car la seva passió ultrapassa la mesura de l’elegància espiritual i del bon gust. Blasmarem aquells que necessiten que la tipografia hagi atravessat els segles i que el paper tingui el perfum de la vellúria i sobretot els que consideren que estimar un llibre solament pel text que contá és una cosa massa banal.

   Els bibliòfils a casa nostra són pocs, però bons. Com en tots els altres estaments de la societat, n’hi ha de joves i vells, de pobres i rics, de savis i rucs, de grossos i prims, és a dir, tenen totes les característiques normals de les altres persones i també llurs defectes i qualitats. L’única cosa que potser tenen diferent dels altres, a part la dèria dels llibres, és que tots, absolutament tots, estan carregats de manies. Generalment, tot bon col.leccionista que s’estimi ha d’estar tocat d’una manera o altra, però la distingida classe de senyors que es dediquen a la bibliofília, les manies les tenen arrelades en grau desmesurat i superlatiu. A causa d’això, però, entre els bibliòfils gairebé no existeixen les diferències socials, car és corrent veure com un aristòcrata o un gran polític discuteix o es baralla amb un obrer qualsevol o un drapaire, sobre la classe de paper d’un llibre, la data d’impressió d’un altre o la qualitat i la bellesa d’una relligadura”.

     EROLES, Emili: “Memòries d’un llibre vell”, Ed. Pòrtic, B, 1971; pp. 459. 

“ Determinados libros ilustrados sobrepasan el tipo convencional en su función de trasmisión de conocimientos y belleza, para acercarse mucho a una auténtica obra de arte. Son los libros de artista, libros para tocar, mirar, oler, disfrutar con los sentidos…”.

  Inici Art. “Libros de artista: una pequeña historia” de Candela Vizcaíno ( Libr. Lema-Sevilla), a la Revista Hibris, nº 13 de 2003.

“ Déu nos parà botiga allí mateix, y en aquesta diada, d’avuy fa vint y cinch anys, batejarem lo nou establiment ab lo nom de L’Arxíu. Los amichs protectors, entre ells lo més desinteressat del qual deguerem lo poder tirar avant la nova casa, nos seguiren honrant ab ses tertúlies y donarem a la estampa lo primer catàlech ab lo nom de L’Arxíu, hon hi acoblarem totes les edicions del Quixot y demés obres de Cervantes que teníam a la venda, primer tribut de la Bibliografía Catalana a tan excels autor. La Biblioteca Nacional de Madrid se n’endugué la flor triantne una sexantena d’edicions. Seguí a aquest la catalogació d’Obres Catalanes y ne donarem a raig 625 títols ab un petit prefaci de salutació. Mercès a tots la casa anà endavant y lo nom de L’Arxíu s’ha fet conexedor per les principals Biblioteques.

   Los amichs d’aleshores ja saben lo per què d’aquest nom. Perque no vinga de nou als presents los ne dirèm lo motíu, fentne abans una petita digresió que tots nos perdonaràn, ja que avuy nos es permès explayarnos un xich. Durant nostra carrera d’estudiant estiguerem ben bé deu anys al servey quasi immediat de nostre plorat poeta Mossèn Jacinto Verdaguer. En son pis del carrer de la Canuda nasqué La Veu de Catalunya, y allí tinguerem la sort de sadollarnos ab les aygues més pures del Renaxement de la nostra terra… .

 …            Al quedar de propietat nostra la petita botiga de la Tapinería, entre les nostres ilusions hi prengué estat la de reunir ab lo temps en nostre petit Arxíu les còpies que poguessem de Manuscrits catalans escampats arrèu, a fí de poderlos anar reproduhint a mida que lo negoci de llibres nos fos propici. Y en aquest sentit nos ilusionà lo crèurens que nostre Arxíu podría ésser ab lo temps l’estoig de nostres riqueses literàries escampades en mal hora per Europa. La penúria, comercialment parlant, ab que hem tingut de viure, l’estat general del país que no ha dexat d’ésser contínuament pertorbat per guerres y estats socials mal dirigits, tot plegat ha contribuit a que lo ram de llibres vells a Barcelona no fós lo que deuría d’ésser en una ciutat com la nostra, y no hem pogut fer sinó la víu-víu”.                            “Assaig de Bibliografia Barcelonina”. Joan Bta. Batlle. Edita Joan B. Batlle, Impremta  Altés, Barcelona 1920, pp. 6-8.

“ És precisament aquest excés de demanda i l’escasesa de l’oferta el que otorga valor a un llibre. Més fins i tot que l’antiguitat o l’enquadernació d’aquest. ‘Actualment, el llibre editat en pergamí i amb una enquadernació maca, si el compra algú és per decorar, és el que s’anomena llibres de metres’, especifica C. Dins d’aquests es pot trobar una àmplia oferta de llibres de religió o teologia, que, tot i poder ser molt antics, com diu C., ‘ no són gens apreciats, perquè se’n van arribar a publicar molts en la seva època i com que ningú no els demana, lògicament no tenen cap valor’ “.

 La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7. 

 “ Als llibreters de vell se’ls fa difícil concretar quins són els llibres més valuosos. Actualment, els més buscats pels col.leccionistes són els d’història, d’art i de costums i, segons C., també hi ha biografies editades els anys 50 ‘ molt interessants’. En realitat, l’antiguitat del llibre és relativa a l’hora de valorar un exemplar ‘ perquè si té molts anys i en aquella època se n’editaren molts, perd valor. Sempre el llibre que val molt és aquell del qual s’editaren pocs exemplars i hi ha molta gent que el  busca’, exposa C. I si d’un llibre se n’han fet diverses edicions ‘ l’única que té un valor intrínsec és la primera, afegeix G. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 7.

“ Aquí un home de seny podria dir: Comprench que’s cerquin les velles relligadures, lo mateix que’s busquen los plats antichs, perquè d’elles se’n fan boniques carpetes… Mes, què té y de què serveix una edició original? ¿ En què’s distingeix la primera edició d’una obra clàssica de la segona y de les següents sinò tan sols en una data impresa en la portada? ¿ Y per aquesta diferencia s’han de pagar devegades centenars d’escuts de sobrepreu? Ah¡ senyors, quanta lleugeresa¡ Jo crech, en bé vostre, que si tinguesseu a la mà la edició original del Cid, d’Andromaque ò de l’École des Femmes, no pensaríeu així.

 De segur que entraríeu en meditació y us diríeu:De manera que’ls caràcters impresos sobre aquest paper groguench són los primers – los primers¡ – que han revelat una gran obra del geni humà¡ Són los primers en que Corneille, Racine, Molière han reconegut llur pensament visible y separat d’ells mateixos. Abans, aquestes obres sols existien en fulles manuscrites desaparegudes y en lo cervell de llurs autors. Jo tinch en les meves mans la primera expressió material, pública y durable. Jo assisteixo, com si diguessim, a llur naixença, que fou un moment august de la historia literaria¡”.

 Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril.juny de 1917). 

 “ ¿ El coleccionismo de libros no es más que una forma degradada de filatelia? Algo de eso hay, sobre todo en lo que se refiere a llenar los huecos y al énfasis que se pone en el estado de conservación, la rareza y elementos como las sobrecubiertas. Los norteamericanos están obsesionados ( ¿ o habría que decir ofuscados?) con las sobrecubiertas, que consideran una parte esencial de la apariencia original del libro. Esto lleva a dolorosas discriminaciones y finalmente a fabricar fundas de celofán para proteger las sobrecubiertas, dada su fragilidad. Tal vez deberían guardarse los libros en estanterías acristaladas y llevar las sobrecubiertas a la caja de seguridad de un banco”. 

“La caída de Jonathan Edax” de Cyrill Connolly, Ed. Grijalbo-Mondadori, Barcelona, 2000, pp. 86.