“ La col.laboració entre diversos artífexs fa possible que l’obra artística que és el llibre de bibliòfil hagi sobresortit a Catalunya, fins i tot internacionalment. El llibre acuradíssim, amb belles il.lustracions, una tipogarfia sense màcula, l’esforç manual i precís de l’artesà, el paper de fil o molt especial i més rarament l’anomenat japó, i, com a esclat, una relligadura gairebé principesca, són les principals condicions d’un gran llibre de bibliòfil. I cal afegir-hi la raresa que li dóna el tiratge limitat. Tanmateix hi ha edicions més modestes, però que, sense que compleixin tots els requisits, són també de bibliòfil, per bé que no de luxe. Recordem que molts volums de bibliòfil van en una capsa especial i no sempre es relliguen després. I que hi ha exemplars memorables que, sense il.lustracions, concentren el valor bibliofílic en la tipografia, la gràcia del paper i l’escassetat del tiratge”.
Capítol “ Els llibres de bibliòfil en català ( 1941-1962), per Albert Manent, en el llibre Del noucentisme a l’exili: sobre la cultura catalana del nou-cents, Publ. Abadia Montserrat, 1997, pp.321.
“ El libro viejo pasa por una crisis profunda. ¿ A qué obedece? ¿ Cómo no se encuentran los volúmenes raros, de precio – encontrados al azar y baratos – que se encontraban hace ocho o quince años? La crisis del libro viejo es achaque también en Francia. No sólo es en España donde faltan los viejos volúmenes que antes abundaban. Pero el tema de los libros, para ser tratado convenientemente, tendría que iniciarse, comenzarse por el capítulo de los libros nuevos.
¿Hay algún escritor, algún aficionado a cosas bibliográficas que pueda decir que en Madrid existe una buenna librería? Entendámonos. En Madrid trabajan excelentes libreros, animados todos de la mejor voluntad, diligentes en servir al público; pero las librerías se hallan todavía en el período enciclopedista. En una librería madrileña se vende de todo: un tratado de abonos químicos y una novela, una guía del automovilista y un poema clásico. Librerías en tales condiciones, librerías que han de abarcarlo todo, no pueden especializarse en nada. Y no pueden ser el tipo clásico, genuino, tradicional y glorioso de la librería: la tienda de libros literarios. En Madrid no existe esencial y únicamente literaria. Hay en París muchas de este género. Y si se puede decir – es lo lógico – que un público especial crea estas librerías, se puede sostener igualmente que estas librerías, a su vez, crean una clientela determinada y característica: viejos bibliófilos, jóvenes poetas, gente seria, amiga de ediciones especiales y de revistas y libros consagrados a limitados aspectos de la literatura.
Article d’Azorín a l’ABC de 4 d’octubre de 1920.
(Imatge: enquadernació de Fuster)
L’afirmació de Marià Manent és molt encertada. L’autèntica bibliofília no es troba en els llibres luxosos com a virtuosisme tècnic sinó en els exemplars editats per a consum diari, fets per a tothom.
L’alta bibliofília és més una raresa artística que no una producció bibliogràfica.