Biblioaprenent

Mirant, buscant, preguntant estava, i volia saber coses sobre la definició de llibre, que segons els diccionaris no és una cosa massa complicada ni massa llarga ni res  de l’altre món, i he recordat el llibre d’En Miquel y Planas: Bibliofília, on diu unes quantes coses que no són la definició acadèmica ni oficial de llibre, però que a mi no em sabria greu que fos inclosa com a tal en el DIEC, encara que sigui una mica llarga.

“ El llibre es l’evocador per excelencia de totes les fantasmagories que abelleix la imaginació; y es la porta oberta a totes les regions de la ilusió y del ensomni, y a les terres hont regna la poesía, com a senyora única, desde’l seu trono de llum.

    ?¿Qui es, entre’ls humans, tan dissortat, que no hagi algun dia trobat en un llibre la llevor salvadora d’una idea, la guspira de foch d’un pensament, la punta diamantina que li ha fet entrar cor endins una emoció?. 

   ¿ Y qui es tan mancat d’amichs y tan abandonat d’afectes, que no s’hagi, una hora o altra, sentit acompanyat del llibre fidel, que li ha donat muda conversa y li ha comunicat noves del món ab el qual encara la vida’l lligava y dels homes ab qui convivía en el recort?.

    Per al presoner es el llibre una anticipació de la seva desitjada llibertat.

    Per al malalt pot ésser, si no’l guaridor de les seves dolencies, el bàlsam benèfich que’l distregui del seu mal y li mantingui la confiança en la sanitat qu’espera. 

   Per al miseriós y desvalgut te’l llibre recursos de varietat infinita, tresors que li pertanyen sense limitació, possibilitats que l’igualen als demés homes. Perque les idees qu’estotgen els llibres són de tothom; y constituexen un veritable patrimoni universal, eternament inagotable.

    Per al llibre no hi ha límits ni en el temps ni en l’espay. El seu poder retrospectiu s’extén més enllà del passat hont ja no arriba la memoria dels homes; ultrapassa’ls temps prehistòrichs, desafiant tota lley de cronologies; assisteix als orígens mateixos de la vida orgànica y no s’atura tan sols davant de lo remot còsmich, quan el món encara no era món. Y, en sentit a aquest oposat, penetra en el pervindre y’s mou lliurement en el sí de les societats futures, anticipantse en els segles a venir, quan hurà devingut el món estada d’humanitats més perfectes, per a les quals serèm nosaltres tal volta com si no haguèssim existit may. Mes no, dich malament: també elles, de segur, tindran llibres gracies als quals podran considerarse  situades  igual distancia d’un passat y d’un futur remotíssims, vivint en un present com el nostre, qu’es només un instant efímer de l’eternitat. Sols el llibre dura y perdura. 

   Y d’aquesta matexa manera regna’l llibre en l’espay, sense limitació de cap mena, extenentse desde lo infinitament petit, en els dominis de l’activitat atòmica, fins als espays siderals, poblats d’universos que’ls nostres ulls materials desconexeran eternament, y que sols el llibre, per la força del Pensament que dóna vida a les seves planes, ha pogut junyir als seus dominis, tan dilatats com la inteligencia del Home, àdhuch falible y incompleta.

    El llibre, donchs, es etern y infinit. Es per als homes un veritable dò de Déu, ja que té d’Ell aquells dos atributs; y l’home dèu venerar en el llibre la prova més gran del bé que Déu li ha fet al dotarlo d’inteligencia y de rahó.    En el llibre té l’home més poderós instrument ab que’s deslliura del esclavatge de la ignorancia. 

   Y en el llibre troba la més segura guía per  assolir la Veritat, y’l mestre que li ensenya a millor conèxer la bellesa”.   

                 Miquel y Planas, en el Pròlech del llibre Contes de Bibliòfil, Ed. Institut Català de les Arts del Llibre, Barcelon, 1924, pp. XLI-XLIII.

                      Imatge: Di situ orbes, ESTRABÓN.