Feeds:
Entrades
Comentaris



encuadernacion-a-la-dentelle.jpg

“ Y tu, llegidor confiat, que vas entrant per les planes d’aquest llibre sense gran ilusió y ab ben poch entusiasme – la meva prosa’n té la culpa – , y que vas llegint, potser sense haverte encara decidit a llegir, y només,  com qui diu, per a saber de què va… ¿podríes assegurar que aquesta EXCURSIÓ A BIBLIÒPOLIS no haurà d’influir poderosament en el teu pervindre?¿Saps tu quina mena de país es aquest?¿Has tingut notícia de la mena de gent que hi habita?. Cert que no, si es que no ets ja del país, si d’abans d’ara ja no ets bibliòfil. Y encara que ho siguis, potser que no t’ho hagis conegut y que ara se’t reveli, de sopte, una personal circumstancia que t’ignoraves: la teva dependencia espiritual del País dels Llibres. Tot home d’estudi té dues patries: la propia, primerament; y després Bibliòpolis, la gran metròpoli dels aficionats als llibres, dels bibliòfils de totes les èpoques y de totes les encontrades del món civilisat. Extens reyalme hont els més, com es natural, són gent de seny, y hont uns quants, com per tot arreu passa, posats ençà o enllà del just mitg, semblen tenir per missió, ab l’exemple de les llurs estranyeses, mantenir als demés dintre’ls límits de lo rahonable. Sia aquesta per a tu, en tot cas, benvolgut lector, l’utilitat del viatge a que’t convido”.

  

                        MIQUEL Y PLANAS, Ramon: en el Pròlech del llibre Contes de Bibliòfil, Ed. Institut Català del Llibre, Barcelona, M.CM.XXIV. Pp. VIII-IX.

 

 

 

    “ Recordàm ab vera fruïció la bella feynada que’ns donà lo tenir de buydar la casa Piferrer de la Plaça del Angel, qual llibrería, que acabava de comprar En Mero, comptava més de dues centúries, puix lo seu fundador don Joan Piferrer ja hi tenia cas oberta en 1701.

Ab los llibres que sortiren d’aquella antiga casa se podían haver alimentat totes les llibreríes de vell de Barcelona una pila d’anys. Mes En Mero, home que no li agradava entretenir lo negoci ni amagatzemar massa, al revés del seu contrincant d’aleshores lo cèlebre Joan Llordachs, realitzà de qualsevol manera aquell bé de Déu, venent més de cinch quintars de llibres a pes de paper, y no pogué aprofitarsen, puix la mort lo soptà aquell mateix any. Per Can Mero hi havian passat quasi en tertúlia contínua los més erudits bibliòfils de son temps, los Aguiló,Amer, Milà y Fontanals, Carreras, P. Camps, Mayora, Brunet, Rius, D. Isidro Bonsoms y tants d’altres que fòra llarch enumerar. Don Marcelí Menéndez y Pelayo durant sos estudis en nostra ciutat era lo més assidu rebuscador de llibres que hi concorría”.

  

            “Assaig de Bibliografia Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed, Joan Bta. Batlle, Impremta Altés, Barcelona, 1920, pp. 5-6.

                      pessebrevlokaire.jpg

                       A La Garrofa de Mont-Roig, tots hi podeu participar.

paisajesencuadernadosgomezlosada.jpg 

 

 

“ La importancia crexent del gremi, deguda a la major producció y propagació del llibre, modificà del tot la vida dels llibreters, fent necessaria una nova organisació gremial més ampla. Diuen los Concellers, lo 11 de Febrer de 1553: ‘ Quant al que es demanat y supplicat a dits honorables Concellers y present Consell per lo offici y Confraría dels libraters poblats en la present ciutat, los quals ara novament han obtingut privilegi real de fundar Confraría de llur offici en la present ciutat sots invocació del gloriós donat e illuminador de Sancta Mare Esglesia Sanct Hieronim, quels placia admetre en dita ciutat dita llur Confraría’. 

     Al constituirse la nova organosació gremial, los llibreters de Barcelona eran una vintena. No’ns sabèm estar de copiar lo següent paragraf de les noves ordinacions, per la importancia que enclou en sí: ‘ Item per quant se es trobat en lo passat que alguns jóvens o aprenents de dits libreters furtaven libres de casa sos amos y aquells veníen o daven a vendre a algunes persones en la dita ciutat les quals revenien dits libres y feyen pagar la meytat més que dits libres valien als compradors. Per ço statuyren y ordenaren los dits honorables concellers y promens per obviar a dits abusos, que deçí al denant ningú qui ni sia de dita art e no sie examinat no gos tenir libres nous ligats ni per a ligar per a vendre sots pena de cinch liures barceloneses per cascú e per cascuna vegada en lo modo sobredit divididores e de perdre los dits libres’.  

                             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 63-64.   

  “ El francés Levesque ‘afirmó que se es connaisseur por el estudio, amateur por el gusto y curieux por la vanidad’, tres términos que corresponderían aproximadamente en castellano a entendido, aficionado y curioso, distinción que tiene que ver con lo que aquí tratamos. Cuando mi cardiólogo supo que yo estaba escribiendo un ensayo sobre la bibliofilia, demostró entenderlo:’ Ah, sí: sobre la manía de coleccionar libros’. Y no le faltaba razón: sólo comprendemos y disculpamos las aficiones que compartimos, lo demás son manías. Teóricamente, la diferencia de sufijo entre bibliofilia y bibliomanía debe bastar para distinguir con nitidez ambos términos, pero la gente no suele reparar en tales minucias: hay quien confunde bibliofilia con hemofilia, por ejemplo, y no hace mucho un médico inglés fue agredido por quienes pensaron que era lo mismo un pediatra que un pederasta   El DRAE define la bibliofilia como la ‘ pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’. Según el Diccionario de Bibliología ( en adelante DB), es ‘ afición por el libro en razón de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos’, y para Checa equivale a ‘ amor, pasión y estudio de los libros, especialmente de los antiguos, raros, de las ediciones difíciles de encontrar y de las bellas encuadernaciones’. Eco hace una certera puntualización: ‘ La bibliofilia es ciertamente el amor por los libros, pero no necesariamente por su contenido’. Parece que la palabra se utilizó por primera vez en un librito impreso en 1681, y el término bibliófilo, usual desde principios del siglo XIX, fue precedido por el de filobiblo”.  

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 39-40.

Imatge: Paisajes encuadernados de Gómez Losada.

arte-de-navegar-de-pedro-de-medina-francisco-fernandez-cordoba-1545.jpg 

“ Aquí un home de seny podria dir: Comprench que’s cerquin les velles relligadures, lo mateix que’s busquen los plats antichs, perquè d’elles se’n fan boniques carpetes… Mes, què té y de què serveix una edició original? ¿ En què’s distingeix la primera edició d’una obra clàssica de la segona y de les següents sinò tan sols en una data impresa en la portada? ¿ Y per aquesta diferencia s’han de pagar devegades centenars d’escuts de sobrepreu? Ah¡ senyors, quanta lleugeresa¡ Jo crech, en bé vostre, que si tinguesseu a la mà la edició original del Cid, d’Andromaque ò de l’École des Femmes, no pensaríeu així. De segur que entraríeu en meditació y us diríeu:

De manera que’ls caràcters impresos sobre aquest paper groguench són los primers – los primers¡ – que han revelat una gran obra del geni humà¡ Són los primers en que Corneille, Racine, Molière han reconegut llur pensament visible y separat d’ells mateixos. Abans, aquestes obres sols existien en fulles manuscrites desaparegudes y en lo cervell de llurs autors. Jo tinch en les meves mans la primera expressió material, pública y durable. Jo assisteixo, com si diguessim, a llur naixença, que fou un moment august de la historia literaria¡”.

  

Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).

   

“ ¿ El coleccionismo de libros no es más que una forma degradada de filatelia? Algo de eso hay, sobre todo en lo que se refiere a llenar los huecos y al énfasis que se pone en el estado de conservación, la rareza y elementos como las sobrecubiertas. Los norteamericanos están obsesionados ( ¿ o habría que decir ofuscados?) con las sobrecubiertas, que consideran una parte esencial de la apariencia original del libro. Esto lleva a dolorosas discriminaciones y finalmente a fabricar fundas de celofán para proteger las sobrecubiertas, dada su fragilidad. Tal vez deberían guardarse los libros en estanterías acristaladas y llevar las sobrecubiertas a la caja de seguridad de un banco”.

  

CONNOLLY, Cyril: “La caída de Jonathan Edax, Mondadori, Barcelona, 2000, pp. 86.

 edp442.jpg

Biblioafonso: biblioteca “ O bosque animado” del IES Afonso X O Sabio ( Cambre).http://biblioafonso.blogspot.com

 

 Bibliocaust: una de les Mirades etiquetades del vlok Imatges i paraules, sobre llibres cremats i destrossats.http://llibresimes.blogspot.com/

 

 “Biblioclasmo: una historia perversa de la literatura”, llibre de Fernando R. de la Flor, Junta de castilla y León, Ed. Renacimiento, 1997.El tema del Biblioclasmo ( i Biblioclastia) es pot consultar i veure mes coses a:

. http://www.letralia.com/110/ensayo03.htm 

 

  Biblioconsultori : “Grup d’ajuda a usuaris novells i no tan novells. Hem detectat que tots plegats tenim molts dubtes quan comencem a navegar per LibraryThing i aquest grup serveix per plantejar-los i intentar resoldre’ls entre tots els membres de la comunitat catalana”.
Membres: :
vpamies, mestressa, ferranmoreno, mina., puigmalet, xrm-rvo, gamoia

 

 “Bibliofono”: lloc xilé on trucant es pot demanar un llibre que et porten a casa teva o a la feina, i és un prèstec per una setmana.http://www.culturalcurico.cl/bibliotecas/bibliofono.htm.

 

 

“Bibliomaquia”: batalla entre escriptors bons i dolents; en el llibre de Mendoza Díaz-Maroto: La pasión por los libros… diu: ‘ Entre las batallas alegóricas – podrían denominarse bibliomaquias – debemos citar la narrada…, donde los buenos poetas acuden a defender el monte que supuestamente habitan las musas, atacado por los malos.’

 

 

“Bibliomarrano”: vlok Colombia dedicat a llibres amb un Grau de “bestialismo”: “ relación poco sana entre un ser humano y un animal”, com en el cas del “biblioburro”. Avisa de que els continguts potser no tenen res a verue amb la realitat. http://bibliomarrano22.blogspot.com .

 

 

Bibliometro: “ La poesia subterrània prèn la ciutat”; els usuaris del Bibliometro protagonitzen el primer concurs de poesia : “Bibliometro en versos”. A la xarxa de metro de Santiago tenen biblioteques per promoure la lectura ( prèstecs, activitats culturals, servei d’internet, etc.), entre la gent que utilitza el Metro i per gent que viu a prop de les estacions. També tenen un servei igual a la xarxa ferroviària, el Bibliotren.

 

 

Bibliomil: vlok de la biblioteca del Mil.lenari a Sant Cugat del Vallès.Http://bibliomil.wordpress.com

 

 

   “Bibliomóvil”: biblioteca móbil de Curicó ( Xile), com un bibliobús, però amb una furgoneta, per portar llibres a qui no en té. A Xile, a més a més de Bibliomòbils i bibliobusos tenen carruatges i tricicles per la mateixa feina.

http://www.culturalcurico.cl/bibliotecas/bibliomovil.htm .

 

 

Biblionet 3.- llibreria on line de Madrid. Es pot consultar mitjançant Iberlibro.

 

 

Biblionet 4: Bibliografía española sobre Internet, http://www.ucm.es/info/multidoc/revista/cuadern5/biblionet.htm, anexe a la Revista Cuadernos de Documentación Multimedia, nº 5 de juny de 1996.

 

 

BiblioNet (5): primera revista espanyola dedicada als tumors neureendocrins gastroenteropancreàtics. (Madrid).

 

 

 

Biblionovetats: una de les pàgines de la biblioteca del Mil.lenari a Sant Cugat del Vallès, per informar de les novetats a la biblioteca. ( adressa a Bibliomil)

 

 

“Bibliopillo”: imatge representativa de la web Bibliopolo.     pillo1.jpg

 

 

 

 

Bibliopizza: d’una bibliotecària de L’Hospitalet.

Http://bibliopizza.wordpress.com.



 

“Bibliorata”: vlokera argentina que parla, a la Revista  digital “Batiburrillo de Ciencia y Cultura” , any 3+7i – nº 8. Director: Saurio, en la secció “Los libros de mañana comentados hoy”,de la reedició del llibre Pubis de Theo L. Cock, Ed. Zoco&Farell, Barcelona, 2011 (sic), 25.832 pàgines.

 

 

“Bibliota”: nom donat a la Biblioteca Nacional d’Uruguay. http://www.bibna.gub.uy/

 

 

   “Bibliotaca”: en una poesia de Lope de Vega, del llibre Rimas Humanas y Divinas del Licenciado Tomé de Burguillos, M, 1634, dedicada als llibres surt aquesta paraula, crec que més que res per poguer fer bé la rima, però no és segur, si algú sap el significat ja m’ho dirà. La poesia du per títol: “Que los libros sin dueño, son tienda, y no estudio” i diu així:   

          “Fabio notable autoridad se saca  

          De escribir el Autor por darnos mueca,  

          Que saco de su propia Biblioteca    

        La historia de Charlin, y Tacamaca:     

        Articular humana voz la Urraca,  

          Es como remojar la arteria seca,    

        Porque es llamar al guante Quiroteca   

         Esto de Biblioteca, ò Bibliotaca.   

          Que Librería de Orador Hispano?   

         De Senador Jurisconsulto grave?   

         Que Fenix Escurial? Que Vaticano?    

         Por libros quiere Persio que le alabe,      

      O mísera ambicion de aplauso humano¡  

          Que el libro es el que enseña, no el que sabe. 

  “Bibliotecónomo”: BibliotecómanoOferta de trabajo – empleo: BibliotecómanoDescripción: Precisamos incorporar para Importante Escuela de Negocios de Barcelona un/a Bibliotecómano/a para la reorganización de libros y documentos, codificarlos y registrarlos en el sistema informático.Requisitos: Experiencia en gestión de bibliotecomania y documentación. Ofimática nivel usuario.
P.D. Abstenerse documentalistas o titulados en biblioteconomía, documentación y ciencias afines… La bibliotecomanía es lo que está de moda, revisen sus currículum vítae para ponerlos al día.

  Bibiovergonyós: article en el vlok Biblioaprenent parlant de la vergonya que fan els quioscs dedicats a la venda de llibres rera la UB.

adarga-catalana-arte-heraldica-de-francisco-javier-garma-y-duran-mauro-marti-barcelona-1753.jpg

“ Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il.lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portanveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que és la vella Ibèria.       No parlarem, com és costum en tot primer número de revista, dels projectes que tenim, puix que, només per a enumerar-los, necessitaríem totes les pàgines d’aquest número, i, encara, perquè, en lloc de parlar, preferim obrar i traduir els projectes en realitats. Per tal que això pugui acomplir-se serà necessari tanmateix el concurs de tots, i no solament aquell concurs material de la subscripció, ans, en primer terme, la colaboració directa. Tots aquells qui aquesta publicació pugui interessar són pregats, doncs, de comunicar-nos llurs suggestions i d’enviar-nos notícies o articles adients per a ésser-hi publicats.       Acollirem treballs en qualsevol de les llengües neollatines i també en anglès i en alemany.

   Tot confiant que un ajut múltiple ens permetrà de dur a terma els nostres fins, ens complaem a saludar la premsa i regraciem per endavant els bibliòfils i atres ‘homes de llibres’ d’Espanya i de l’estranger que voldran ajudar-nos.

       “Papyrus” de Josep Porter en el llibre  Els Llibres, Ed. Porter, B, 1973.Pp.27-28.

 

   “Els llibres no són cosa d’avui ni d’ahir: Josep Mª Mader tracta de les biblioteques d’abans del diluvi, i a la Biblioteca Nacional de París es conserva un papirus que té uns set mil anys i ja s’hi parla de les funcions d’un bibliotecari a Egipte. Si doncs tota la saviesa i tota la ximpleria humana es troben a través de tan copiosa producció bibliogràfica, no és certament exagerat parlar de mil i una col.lecions de llibres, cadascuna de tema diferent.       Els temes, doncs, són infinits, i aquesta varietat fa possible que cada bibliòfil triï la mena de llibres que s’acomodin amb els seus estudis, preferències o simples aficions, i per això tant el científic com el curiós han pogut satisfer a bastament els seus desitjos. La darrera nova que m’arriba del punt en què es troba actualment el col.leccionisme de llibres és que als EE.UU. ja fan edicions de bibliòfil de les novel.les policíaques.

       Com que l’itinerari que m’he traçat és molt llarg i són moltes les biblioteques que tinc intenció de visitar i no vull abusar gaire estona de la vostra gentilesa, el meu viatge bibliofílic haurà d’ésser necessàriament un viatge llampec. No em podré deturar gens en la contemplació dels volums que gelosament guarden els bibliòfils, com tampoc no citaré títols de llibres ni noms de possesors: em limitaré a asenyalar les especialitats més rellevants de cada col.lecció”.

 

  “Viatge d’un bibliòfil a través de mil i una col.leccions de llibres”, conferència dins Els Llibres de Josep Porter, Ed. Porter, B, 1973. Pp. 89.

encuadernacion1.jpg

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama…La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

  

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

 

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

                       espelma2.jpg 

          

             Poso una espelma, no es gaire, però 299.000 vlokaires m’han dit que també posaran una espelma perquè bufis ben fort, t’ajudarem tots i quan arribis al milió les tornarem a posar, i si cal , tornarem a bufar amb tu.

                                           

                                        paramies-petit.jpg

                                                                                        (PalliDiseny)

 boileau-rel.jpg

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762… essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

 

 

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul… (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

          NO,           logo_avui.gifNO

Compro l’Avui quasi cada dia, els diumenges no, alguns dimecres tampoc i algunes vegades compro El País, però ho faig perquè els altres diaris són més o menys per l’estil o pitjors i la major part són en castellà. El Punt el vaig deixar de comprar perquè criticaven a J. Losantos i al mateix temps posaven anuncis de la COPE. 

           Moltes coses d’aquest diari no m’agraden, moltes, i alguna cosa no la llegeixo, com la columna del SS que porta el títol a l’inrevés i que per cert últimament han sortit, crec que dues cartes a la Bústia posant-lo en el seu lloc, una és d’avui mateix .  

          El cas és que aquest diari te poques pàgines, la lletra és molt gran, els espais en blanc ocupen molt de lloc i de fotos quasi n’hi ha tantes com a El Periódico o més.  

          Avui el diari el conformen 44 pàgines, 16 pàgines escrites amb lletra normal, la resta són fotos, anuncis, espais en blanc, títols amb lletres gegantines, subtítols amb lletres una mica més petites, mapes i gràfics .  

          Per exemple els anuncis ocupen, al menys, nou pàgines, la Cartellera 6 pàgines amb la columna del SS inclosa, d’Economia hi ha 6 pàgines amb 1 i ½ de números de Borsa i coses semblants, de Comunicació hi ha 3 pàgines amb 2 i 4/5 parts parlant de televisió i menys de 1/5 part dedicada a la ràdio, etc., etc. 

           Ah¡, però avui es dijous i tenim el suplement Cultura, 20 pàgines més, quin goig, però entrem entrem i, quasi 9 pàgines són imatges vàries ( fotos, acudits, dibuixos, cromos, etc.) i la última és un anunci cultural, d’un llibre; i les pàgines escrites ho son amb grans títols, molts espais en blanc, i la lletra del 12 com a mínim.   

         I ja no em poso amb les classificacions de les crítiques de llibres, avui n’hi ha un amb 1 punt sobre 5, o sigui, segons l’Avui és un llibre Dolent i li dediquen quasi una pàgina amb foto inclosa.  

          Demà compraré l’Avui, més que res perquè el suplement Sortim és de les poques coses bones o al menys que a mi m’agraden d’aquest diari.  

          És la tercera vegada que escric en aquest vlok coses sobre l’Avui, m’agradaria escriure’n més, però parlant d’un diari millor, d’un Avui+ millor.  

        Ah¡ i una cosa que no ve al cas, però que em sembla curiosa, tan el senyor Joan Solà com el senyor Albert Pla Nualart ( aquest últim de vegades si i de vegades no) fan servir els dos signes d’interrogació per fer preguntes. ¿ Ningú diu res d’això?.        

    ( L’Avui.cat, líder absolut posa a la portada d’avui, ja m’ho miraré).