Biblioaprenent

 “ En Defensa de la dignitat del llibre i del llibreter antiquari”.  

          “ Creiem que la missió del llibreter antiquari, més que comprar i vendre llibres, simplement, i especular amb uns marges de diferencia, consisteix a comunicar el llibre que surt de les mans de la persona que se’n desprèn, que se’n desinteressa ( per raons o circumstàncies diverses, que no vénen al cas), posant-lo a les mans de la persona que el desitja, investigador o col.leccionista, bibliòfil o simple aficionat, lletraferit, en definitiva”. 

                        Catàleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp.5

“ Something:

                     A veces he soñado, al menos, que cuando el día del juicio amanezca y los grandes conquistadores y abogados y hombres de Estado vayan a recibir sus recompensas – sus coronas, sus laureles, sus nombres grabados indeleblemente en mármol imperecedero -, el

Todopoderoso se dirigirá a Pedro y dirá, no sin cierta envidia cuando nos vea venir con libros bajo nuestros brazos, “Mira, esos no necesitan ninguna recompensa. No tenemos ninguna recompensa. No tenemos nada que darles aquí. Les gustaba leer”.

Virginia Wolf a  Un cuarto propio y otros ensayos,

   “ Something else:    

       Me gustaría comprar todos los libros de Tolstoi y Dostoievski que ya leí, pero que no tengo en mi biblioteca. También los de Daudet. Y los de Victor Hugo. A veces me pregunto qué hice con esos libros, cómo fui capaz de perderlos, en dónde los perdí. Otras veces me pregunto para qué quiero tenerlos si ya los leí, que es la forma de tenerlos para siempre. La única respuesta posible es que los quiero para mis hijos. Sé que es una respuesta tramposa: uno tiene que salir de casa a buscar los libros que lo esperan”. ( V. Wolf)

Extretes del vlok http: //lecturaspeligrosas.blogspot.com

” El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afició apasionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenin-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. de Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc. 

    El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col.lecció “ Els cinquanta-cinc”, títol que al-ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde ( en versió de Joan Cortés), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare ( traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del “ corneta Rilke”, ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eran edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres”. 

     En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989.  

     “ En el título de este ensayo figura  el sustantivo pasión  -bibliofilia más fuerte que amor – , el cual podría adjetivarse de distintas maneras: incontenible, desmesurada, irrefrenable… Yo me quedo con desaforadapor sus resonancias cervantinas ( quería decir quijotescas), además de por sus principales acepciones según el DRAE:’ que obra sin ley ni fuero, atopellando por todo  y ‘ grande con exceso, desmedido, fuera de lo común’.    

            Queda claro, pues, que para nosotros la bibliofilia no es una afición de tres al cuarto, sino una pasión desaforada, y el que no la sienta así no es merecedor del honroso título de bibliófilo. Si definiéramos la bibliofilia – que tiene mucho de religión – simplemente como ‘ amor a los libros’, resultaría que casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros. Muy pocos se atreven a reconocer en público que no les gustan ( aunque abundan quienes los tienen y no los leen): prácticamente se queda solo Pepe Carvalho, que los quema, y aún este es un personaje de ficción ( su padre, Vázquez Montalbán, es creador y consumidor de libros, y por supuesto que no utiliza la chimenea para consumirlos). Más chocante me resulta el que muchas personas supuestamente cultas apenas sean capaces de apreciar la belleza del libro bien hecho: el goce estético que experimente cada uno será diferente, pero no me explico que quien disfruta con una puesta de sol, una película de Visconti, una tabla flamenca, una sinfonía de Beethoven o una escultura de Miguel Ángel, por ejemplo, se muestre insensible a la belleza de un impreso gótico, aldino, de Bodoni o de Ibarra, independientemente del interés que la obra tenga por su contenido”.     

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 41-42.

  “ A les dones que trafiquen en antiguitats i llibres, aviat hom les bateja amb renoms. Ací hem tingut la Bilbaína, de la qual ja m’ocuparé. A Madrid n’hi ha hagut de terribles, fins arribar al cas de deixar objectes a comissió i el no passar comptes dintre el termini fixat, ganivet en mà, s’han fet la justícia elles mateixes”. 

  PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 100. 

 “ Hi ha qui es fa passar per col.leccionista o bibliòfil, i solament compre en vistes a un negoci. Van als establiments i a les parades, i fan coneixença amb els veritables compradors. Els atrauen a casa, i amb el fals pretext que tenen objectes repetits, els endossen ‘sabatots’; segons dita d’En Mero. També fan combinacions amb els intèrprets d’Hotel. I per totes aquestes operacions no paguen contribució. Són drapaires disfressats”. 

           PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 100-101. 

      “ Afirma Raúl del Pozo que ‘La bibliofilia es una enfermedad tan superada como la viruela’ y que ‘ con el tiempo, los libros que tanto amamos serán tan obsoletos como los rollos de papiro’, pero.. No todos buscan un libro por las mismas razones. En las bibliotecas virtuales se podrán encontrar rápidamente y con provecho datos y noticias, citas, comentarios y textos breves. Pero no imagino a ningún lector, por muy amante que sea de la pantalla, clavando los ojos en ella durante horas para leer una novela. No hay nada que pueda sustituir al placer de leer un libro sentado en el sillón de casa, acariciándolo y pasando sus páginas con mimo y delectación”. 

“ El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats, aquells homes assenyalats d’abans i d’ara ( pocs; però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic; salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic.  

     A causa de la incúria dels nostres passats, ¡ quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulls de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i rates i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… I tantes altres anècdotes que podríem contar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaven convertint en no-res els monuments de la cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa, per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien esta”.      

  “Papyrus” de Josep Porter en el llibre Els Llibres, Ed. Porter, B, 1973. Pp.28 i 31.

 Imatge: Bad Schussenried Biblioteksaal, Baden-Württemberg.

                                         ‘De bibliòmans poch n’hi ha tants                                     

                                        Com suposen els profans’,

perque sempre, els que no participen d’una afició, solen caure en l’erro de creure maniàtichs tots aquells dels quals saben que la tenen, sense distingir de graus ni de varietats. ¿Sería, per ventura, un bibliòman, el delicat Horaci per haver escrit:’¿Sabèu, oh amich, quina gracia demano als déus? Que’m conservin lo poch que tinch; y encara no tant: ¡ que no’m manquin may llibres ¡? ¿ Y aquell erudit que adoptà per divisa:’Vita sine litteris mors est’? La vida sense’ls llibres, sense les lletres, es certament una mena de mort: la mort espiritual”.

                                                Ramon Miquel y Planas, en el Discurs Proemial del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil, Ed. Miquel-Rius, Barcelona 1924, pp. XXXIV-XXXV.

               “ Al bibliófilo de hoy no le queda más remedio que someterse a las leyes de la evolución y adaptarse a las circunstancias. Dado que corren malos tiempos para la lírica, y que los estómagos delicados tienen pocas posibilidades de sobrevivir, el bibliófilo actual se ve obligado a ser omnívoro, sobre todo si no dispone de una buena bolsa: o compra muy de tarde en tarde, o tendrá que abjurar del perfeccionismo y abrir un poco la mano ( aceptar de vez en cuando un ejemplar con portada en facsímil, o algo corto de márgenes, o con una pizca de polilla marginal…). En unos casos comprará a librerías y en otras participará en subastas, con ofertas escritas o por teléfono. Si tiene la suerte – con otros inconvenientes – de vivir en Madrid o Barcelona, podrá asistir personalmente a las subastas, con lo que aprovechará mejor las oportunidades y le darán menos disgustos; además, cuando le apetezca, hará un estimulante recorrido por las librerías. El bibliófilo de provincias, en cambio, dependerá más del cartero y del teléfono, y sólo de vez en cuando podrá regalarse con un viaje a la capital, especialmente con ocasión de ferias y salones, a menudo para volver frustrado, con las manos vacías ( o casi) y el corazón aterido”.

                Mendoza Díaz-Maroto, Fco. : La Pasión por los Libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Ed. Espasa Calpe, Madrid, 2002, pp. 49.

“Si l’afició als llibres ja és tot un joiós indicador, hi ha una connotació ben categòrica que s’hi ha d’afegir quan es decanta cap a col.leccionar o publicar llibres molt especials, per la seva raresa o per la seva qualitat artística. Aquest és el cas de Miquel Plana, que fa trenta anys que es dedica a l’edició de llibres de bibliofília i ja n’ha fet cent dinos…   

             Cada llibre de Miquel Plana és una suma de diversos elements . el valor literari del text i la perfecció tipogràfica – que creen junts la màgia del conjunt. Les il.lustracions mantenen una equilibrada relació espiritual amb el text i material amb la tipografia. El resultat és sempre una creació harmònica amb personalitat i caràcter. A la presentació AC  va dir que cada llibre de Miquel Plana és la història d’una creació. Un altre comentarista l’ha qualificat d’”arqquitecte de llibres”, basant-se en la complexitat del treball que suposa cada obra”.   

              Art. De Jordi Dalmau a Rvta. De Girona, nº 210, gener-febrer, 2002, pp. 8-9. 

  “ Les paradetes de llibres al carrer m’exciten. I més si són de llibres de vell, que massa sovint són llibres de saldo, de liquidació a duro l’exemplar, via drapaires especialitzats en editorials que han fet fallida. 

               La visita d’una Fira de llibre de Vell, …, hauria de ser, per als escriptors, com una terapia d’humilitat obligatòria: és tan fàcil que l’obra que el seu creador ha sublimat s’acabi venent a pes de paper brut, és a dir: imprès¡ A les fires de llibre vell t’anadones que els èxits són tan efímers com els amors no correspostos… i que totes les metàfores sobre les flors d’un dia poden ser aplicades a la caducitat d’una obra feta des del silenci mal comprès del creador”.    

             Art. d’Ignasi Riera a La Vanguardia- Cultura , 9 d’octubre de 1990, pp. 12.