“ La figura més important de la bibliofília catalana en el primer quart d’aquest segle fou Ramon Miquel i Planas. Aquest fou eclèctic i hauria pogut servir de lligam de dues generacions si no hagués adoptat una posició personal irreductible davant del moviment renovador capitanejat per Eugeni d’Ors i enfront de les normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans. Això el distancià de la joventut i minvà la influència que hauria pogut exercir la seva obra, que, vista a distància, presenta aspectes molt positius. Entre les seves obres primerenques sobresurt l’edició de 1906 de la seva traducció de Dafnis i Cloe, de Longus, il.lustrada per Triadó, totalment submergida – diu Ollé i Pinell – dins el gust modernista a desgrat de l’evident esforç de l’autor per suggerir un ambient hel.lènic.
L’obra erudita de Miquel i Planas pesa molt. Els dos volums de la revista Bibliofília, que publicà en forma de quaderns entre els anys 1911 i 1920, són un magnífic recull de materials sobre el llibre català de totes les èpoques i de tots els aspectes, sense excloure’n, naturalment, el de la bibliofília. La Biblioteca catalana és una notable col.lecció d’antics textos catalans, que es compon de 19 volums en 8º, publicats entre els anys 1908 i 1952, impresos damunt de paper de fil, amb portades, frontispicis i frisos dibuixats per Canibell, en col.laboració amb el seu deixeble Figuerola i, de vegades, de Triadó. Aquesta decoració, inspirada en els millors models antics, ha donat cabuda també a algun element modernista.
Entre 1918 i 1920 Miquel publicà 4 volums d’una col.lecció titulada Bibliofília, i entre 1921 i 1928, 24 ( sic, però crec que van ser 14) volums en 12º de la sèrie Pequeña Colección del Bibliófilo, petits joiells bibliogràfics, amb molts bells fulls de guarda i il.lustracions de Josep Figuerola, Joan d’Ivori, Josep Pey, Urgellés, Cardunets, Colom, Junceda, Pahissa, Feliu Elies, Francesc Labarta, Josep Longória, Josep Triadó i Antoni Ollé i Pinell. La sola enumeració d’aquests noms, pertanyents a tendències artístiques diverses, demostra l’amplitud de criteri de Miquel i Planas, nexe que uneix la bibliofília modernista amb la d’ara”.
Article de Pere Bohigas, “La bibliofília modernista”, a Serra d’Or, nº 135 de desembre de 1970, pp. 62
“ El comercio del anticuario es una consecuencia inmediata del amor al libro. Sin amor al libro no existirían esos rincones estratégicamente escogidos en los más artísticos e históricos barrios de las viejas ciudades europeas, donde ordinariamente hacen sus vidas los cultivadores de esta rama de la librería; faltaría uno de sus más bellos encantos al barrio gótico de Barcelona, la calle de la Feria de Sevilla, a la cuesta de Atocha de Madrid. La City, de Londres, habría perdido un rasgo tan privativo suyo como la propia niebla; sin amor al libro, las márgenes del Sena no se hubieran poblado jamás de esas pintorescas instalaciones, donde los bouquinistas, a diario, pasan sus horas más queridas, y adonde los peregrinos de la amada Lutecia Parisiorum, segunda patria chica de todos los europeos cultos, no pueden dejar de flanear unas horas llenas de hondas y profundas emociones”. LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo. Ed. El Bibliófilo, M, 1947, p. 7.
Biblioaprenent 