Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Llibres’ Category

Frases sobre Bibliofília 255

Posted in Bibliofília, Enquadernacions, Llibreries, Llibres, tagged , on 15/10/2011|

                        

                       

 “ Des que exercírem el noble ofici de llibreter, sempre havem portat la idea de publicar una Bibliografia general d’Espanya i d’Amèrica espanyola. En prendre possessió del carrer de Sant Pau, teníem alguns centenars de paperetes, però trobant-nos sense cabals per a donar-les-hi aplicació, en férem obsequi al ja difunt amic Jaume Olivé i Castanyer, que tenia molt avançada una obra semblant a la que nosaltres projectàvem. Tot seguit, observant que les obres de Bibliografia eren tan demandades i que cada jorn eren més escasses i que el seu preu esdevenia fantàstic, refermàrem la idea de publicar el Manual del Librero, o sigui Bibliografia general hispano-americana, amb el preu de tots els llibres, origen de la impremta en les poblacions de parles ibèriques, etc. El treball durà molts anys. Es començà a estampar en 1923 i s’acabà en 1927. Total, 7 volums gran in 4º, en menys de cinc anys, treball tipogràfic que executant-se a Barcelona almenys hauria ocupat deu anys, i amb quantes dificultats¡ Qui ho hauria fet, amb els textos llatins, alemanys, anglesos, noruecs, etc., que hi ha en abundància? Però tinguérem la sort que el mestre Viader, de Sant Feliu de Guíxols, prengués el treball pel seu compte i amb entusiasme, i l’enllestí d’una manera admirable”.

           Article: “La Llibreria Palau”, per Antoni Palau i Dulcet, a La revista: Quaderns de Mil Nou-Cents Trenta-Tres. Any XIX.- Gener-Juny. 1935; pp. 72.

                                 

 

 

 

 

                               

             “ Antes de tratar de las publicaciones de Miquel, conviene decir algo acerca de las ediciones de bibliófilo, a las que me he referido en otros lugares. Un primer tipo es la reproducción de ejemplares rarísimos o únicos, realizadas con la mejor calidad posible: exquisita maquetación, buen papel de hilo, tipos limpios, impresión cuidada, grandes márgenes, tirada corta… De ello se encargaron las sociedades de bibliófilos, que florecieron en el siglo XIX – incomprensiblemente, más que en nuestros días-, como la Sociedad de Bibliófilos Españoles, que nació en 1866, presidida por don Juan Eugenio Hartzenbusch. Una modalidad, inaugurada en España por el marqués de la Fuensanta del Valle y su socio José Sancho Rayón en 1871, fue la reproducción facsimilar completa del original, con un estudio introductorio.

 

                              

                  Pero existen al menos otros dos tipos de ediciones de bibliófilo. Uno, la publicación de obras de tema bibliofílico o afín, en primera edición o reimpresas, con las características de calidad ya apuntadas y normalmente en tiraje limitado ( a veces, los ejemplares van incluso nominados a mano por el editor).

                Buen ejemplo son varias producciones de don Ramón iquel y Planas, de las que trataremos enseguida, con una perfección difícilmente igualable.

 

                                    

 

El volumen de lujo, ilustrado por artistas, es un tercer tipo de edición de bibliófilo. Pero hay que distinguir las auténticas de las falsas ediciones de luxe, ‘fetes de cara a fabricants enriquits per la guerra ( supongo que la de 1939-1945), llibres que’ls adquirents may han de fullejar, però qu’els han dit que ab temps pujaran de preu’”.

               Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp. 7-8.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 254

Posted in Bibliofília, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, tagged on 08/10/2011| 2 Comments »

 

                              

 “ Primer en una parada a l’aire lliure de la Ronda de Sant Antoni, i a l’abril del propi 1897 en el portal o escaleta de la mateixa Ronda, número 6. Les existències de llibres i estampes que allí guardàvem, foren robades al cap de tres mesos i de consegüent els lladregots acabaren amb aquell petit establiment.

Després corresponguérem a la munió de fires que per aquells temps es celebraven en les barriades típiques de Barcelona, fins que a mitjans de 1899 un vell llibreter establert des de 1892, al núm. 13 del carrer del Bonsuccés, ens traspasà el seu lloc de venda i motivà així que deixéssim l’ofici de lampista per a dedicar-nos de ple al comerç de llibres usats.

Allí, en aquell portal de la casa, habitada pels seus propietaris, la família Maspons i Labrós, començàrem a establir relacions amb llibreters estrangers. Allí també s’originaren les reunions entre literats i bibliòfils que sempre, sense interrupció, han tingut lloc en el nostre establiment. Gran part de la clientela era formada per estudiants, joves obrers, dependents de comerç; molts d’ells morts o en terres llunyanes i alguns avui rodejats de família tot sovint ens agraeixen les bones orientacions en les obres a llegir; altres aviat no necessitaren de consells i es bastaren amb els seus coneixements aconseguits per llargues jornades d’estudis”.

 

Article: “La Llibreria Palau”, per Antoni Palau i Dulcet, a La revista: Quaderns de Mil Nou-Cents Trenta-Tres. Any XIX.- Gener-Juny. 1935; pp. 71.

                     

“ Esta afición al libro torna frecuentes las subastas en París y Londres, especialmente en la primera de estas ciudades, y multiplica las operaciones

 En los románticos bordes del Sena, en torno al Pont-Neuf, donde se reúnen toda suerte de eruditos, literatos, escritores, bibliómanos y artistas, que lo convierten en lugar predilecto de cita, paseo y reunión. Allí van a la caza el rico barón analfabeto y el humilde poeta principiante; entre ambos se cruzan rápidas miradas bajo cejas levantadas con gestos de desprecio. Al barón, a juicio del poeta, le interesan exclusivamente los obras lujosamente encuadernadas o bien las ilustradas por pintores y grabadores célebres; al poeta, las bien escritas, aunque aparezcan humildemente encuadernadas; el uno compra libros para enriquecer sus vitrinas, después de vestir lujosas encuadernaciones de encaje o abanico, o bien para completar las colecciones de su biblioteca; sin que por ello le merezcan mayor interés que las de sus cuadros, las de sus perros de caza o sus caballos de carreras; el otro, para leerlas, para gozar de su contenido y dilatar sus perspectivas del mundo y de la vida. De la manera de apreciar estos últimos, más numerosos en los bordes del Sena que los otros, dan idea las siguientes alusiones:

 

                     

                ¿ Que puede haber más deseable que la pasión por los viejos libros? – dice Hipólito Rigault-. No de los raros y curiosos, que esos son privilegio de los ricos y de los enriquecidos; en ese concepto no son sino una pasión ficticia, llena de vanidad, manera de dar a los millones un aire intelectual entre los falsos bibliófilos. El amor de los viejos libros, humildes, mal encuadernados, que se compran por poca cosa y se revenden por nada. He ahí la verdadera pasión sincera, sin artificios, en la que no entran el cálculo ni la afectación. Es un buen sentimiento de este culto del espíritu y ese respeto sentido por los monumentos más grandiosos del pensamiento humano, puede afirmarse que es un buen sentimiento esta veneración por los libros de otros tiempos, que han conocido nuestros padres, que quizá han podido ser sus amigos, sus íntimos confidentes. He aquí el sentimiento que provoca en nuestros corazones el amor a los viejos volúmenes, amable pasión que más que un placer es casi una virtud. Se guardan estos prisioneros con un cierto aire de vencedor, se los alinea emparejados sobre modestos anaqueles y ellos serán contínuamente amados, mimados, acariciados, pese a su indigencia, como si fueran vestidos de las más ricas telas de seda y oro”.

            LASSO DE LA VEGA, Javier: Bibliofilia y comercio del libro antiguo; El Bibliófilo, M, 1947, pp.15.

                      

 

                     

                    

Read Full Post »

60a.Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern (II).

Posted in Bibliofília, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged on 03/10/2011| 1 Comment »

 

                                   

          A les 3 de la tarda desprès de passejar a munt i a vall, i desprès de comprar 4 llibres i alguna cosa més, vaig tornar a casa pensant que hi tornaria un altre dia.

            I segurament que hi tornaré, més que res perquè un llibret que m’interessa molt allà s’ha quedat, i a més a més com  em va dir el “senyor amb bigoti” de la parada Difusora de la Cultura  m’agrada molt “ tocar el piano”, vull dir que m’agrada remenar i mirar quants més llibres millor, i sembla que aquesta és una de les coses que a alguns, per no dir a la majoria de “llibreters”, no els hi agrada. Però jo m’ho passo molt bé i de vegades vaig comprant alguna cosa i em sento feliç, sí, feliç, per petit, per car o barat que em sembli el llibre, em sento feliç i d’això es tracta.

        

          L’any passat no vaig escriure gaires coses en el vlok sobre la Fireta 59ª,  i ho de Fireta amb més raó perqué hi havien menys llibreters que aquest any, alguna cosa hem guanyat, però així i tot no m’ha agradat gaire el que he vist. Poques parades i els mateixos llibres de l’any passat, quasi.

                               

           Jo no busco Incunables, ni Manuscrits ni Llibres d’Hores, ni grans edicions de l’ Associació de Bibliòfils, busco coses que m’ajudin a aprendre una mica més sobre els llibres i el seu món, i a poc a poc ho vaig aconseguint, però no acabaré mai, és molt llarg i difícil aquest camí, però és el que a mi m’agrada malgrat que els que em podrien ajudar , sembla que no en tenen gaires ganes de fer-ho, estan més per vigilar que ningú s’emporti algún llibre d’un euro que per facil.litar les coses, el cas del “senyor amb bigoti” és un cas de com funciona de vegades aquest món del llibre vell.

                           

           A la Fireta hi ha gent collonuda, hi ha gent amable i gent que sap moltes coses sobre llibres, però uns quants, tot i saber moltes coses, no tenen, crec, l’esperit del llibreter de vell que tenian abans molts llibreters, i només estan mirant si et poses un llibre a la butxaca o dins d’una bossa o si remenes molt o poc. Això de remenar llibres em sembla una de les millors coses que es poden fer quan un passeja per la Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern.

            Una altra cosa que es nota, o que a mi m’ho sembla any rere any,  és que cada vegada hi ha més llibres Moderns que llibres Antics.

            També vaig veure molts llibres en molt mal estat, trencats, descosits, desaparellats, rallats, etc., i els preus de molts llibres és normal que valguin pocs euros, alguns no els tindrien que deixar posar a la venda, fan pena, per no dir una altra cosa.

                               

            Malgrat tot, aquestes Firetes són entretingudes, es veuen molts llibres que de vegades no apareixen a internet, encara que cada vegada menys, i sempre es troben llibres interessants a preus raonables. Fins i tot vaig veure un llibre que em va semblar molt barat, un llibre que venen des de 400 fins a 750 euros en diferents llibreries de Barcelona, en diferents estats i enquadernacions, però aquest tenia un bon estat, una bona enquadernació i el preu escrit a llàpiç era 300 euros, si no el tingués a casa l’hauria comprat, de fet l’he aconsellat a dos vlokaires, i també el podia comprar per revendre’l, però encara no he arribat a aquesta etapa de la bibliofilia, amb el temps i quan em jubili potser m’hi dedicaré, seguint l’exemple de bastants llibreters de vell.

             I ja que ha sortit el llapis, vull afegir que no m’agrada gens que els llibres que es compren portin escrit el preu a llàpic, queda lleig i brut, i de moment passa en el 95 % dels llibres, i a vegades tens sort i trobes llibres en els que s’han oblidat de posar el preu; i si el preu està escrit de fa poc bé, perquè és més curt, no és el mateix  60€  que 10.000 Pts., encara hi ha llibres amb el preu antic, o pitjor, amb els dos preus, i de vegades entre altres coses com lletres i signes, que ni els venedors saben perquè hi són.

                        

           Desitjo que l’any que ve vinguin més llibreters, que poguem tocar més pianos, i que el nom de la Fireta no es tingui que canviar pel de 61a. Fireta d’Andròmines, Saldos i Descosits, encara que va per aquest camí, però també seria interessant retallar el nom i deixar-lo en Fireta dels Llibres d’ Ocasió.

                                 

          I un petit opuscle, no ja un llibre, parlant de llibres o llibreries o llibreters o pianistes, segur que seria molt ben rebut per tots aquells que anem a tocar el piano i potser fins i tot per aquells que els afinen.

            A Madrid fan cada any, entre altres coses,  dues Fires, la Feria del Libro Antiguo y de Ocasión ( n. 35), el passat mes de maig, amb 43 llibreters, 4 de Barcelona, i la, aquest any, XXIII Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, des del dia 29 de setembre fins el 16 d’octubre, dedicada més a la Bibliofília que l’anterior, que se sembla més a la de Barcelona, amb la diferència que a Madrid hi havien 9 llibreries més. Voldria posar més coses, però crec que “ a buen entendedor pocas palabras bastan”.

            Malgrat tot penso que anar a la Fireta no és perdre el temps, és guanyar al temps.

Read Full Post »

60a FIRETA DEL LLIBRE D’OCASIÓ ANTIC I MODERN

Posted in Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Paraules, tagged on 17/09/2011| 3 Comments »

                      

     60a.  Fireta del Llibre d’Ocasió Antic i Modern (I).

            Frase del dia(1) a la  Fireta:  just quan començaven a obrir les parades, més o menys a les deu d’aquest matí , anava passejant per buscar llibres, en una de les primeres parades vaig mirar dins i en principi no veia res per parar-m’hi, vaig veure ben anunciats llibres d’esoterisme per uns cartells que els anunciaven, i al passar , a mitja parada, vaig donar un copet amb els dits al llom dels llibres que tenia més a la vora i, el senyor , amb bigoti, venedor de la parada “Difusora de la Cultura” ( de Santa Coloma de Gramenet) em va dir:

            “ los pianos están un poco más abajo, ves allí a tocar el piano”.

         Està clar que no vaig mirar més en aquella parada i vaig anar a tocar el piano més a vall, doncs sembla que la Cultura que més l’interessava difondre és la musical, i ja no em fico en quin estil musical.

            Volia escriure més coses però ho deixo per un altra dia, malgrat senyors com aquest, tornaré a la Fireta i, si em deixen, continuaré remenant,  buscant i comprant llibres.

 

(1)      Inspirada en les Frases al dia del vlok Diari d’un llibre vell.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 250

Posted in Bibliofília, Enquadernacions, Llibres, tagged , on 20/08/2011|

                          

                                                        

 

                                                         

                             

                   “ La col.lecció de bibliòfil de més prestigi i projecció dela anys trenta és més que probable que fos La Cometa, que l’editorial Gustavo Gili posa en circulació a partir de 1930. Es tracta d’una sèrie d’obres majoritàriament literàries – de clàssics i contemporanis de la literatura espanyola – que il.lustren reputats artistes ( Xavier Nogués, Josep de Togores, E.C. Ricart) i que, d’un gran luxe formal, es destinen de forma implícita tant al col.leccionista com a l’inversor, al qual s’enllamineix amb un producte de ràpida revaloració”.

 

                   L’edició a Catalunya: el segle XX ( fins a 1939), de Manuel LLANAS. Ed. Gremi  d’Editors de Catalunya, B, 2005. Col.lecció Història de l’Edició a Catalunya , pp. 180-181.

                        

                                            

                    “ ‘Heu de venir a veure els meus llibres¡’ Quantes de vegades no heu sentit aquesta frase¡ I en medis en els quals ben cert que no esperàveu trobar el culte de les Lletres¡ És que una biblioteca no responia a cap necessitat d’aquest ordre per l’amable pervingut del qual era l’orgull o per la dona bonica, d’origen incert, que es disposava a fer-vos els honors. Els hauríeu sorprés, l’un i l’altra, parlant-los de la joia d’un Montaigne en la seva llibreria, o d’aquell amor gairebé ‘ físic’  dels llibres que coneixen els Bibliòfils de debò. Llur plaer¡ Ja es tractava d’això, ja¡ Haurien tingut dret a titllar-vos d’ingratitud: perquè, al capdavall, aquells llibres no els havien pas comprat per a ells mateixos, sinó per a vós¡ Tiratges limitats, primeres edicions, grans papers, totes aquelles peces rares no han estat adquirides a pes d’or i no són allí sinó per tal d’ésser-vos ensenyades, o, més exactament, per tal de servir de testimoni del gust i de la qualitat de llurs posseïdors.

                   Si aquell pervingut o aquella dona bonica tenen llibres, és únicament per atribuir-se a si mateixos un valor que no tenen en realitat. És un manera de comprar, o, més exactament, de descomptar el que se’n diu la ‘qualitat’, que era fins llavors una de les coses d’impossible adquisició, ja que és l’obra del temps. Per fer oblidar les especulacions, que eren l’origen de llur fortuna, imaginaren doncs d’afegir-hi una altra especulació, susceptible de donar-los una qualitat, i en certa manera un pasat: es declararen Bibliòfils “.

                GRASSET, Bernard: El món dels llibres, A. López Llausas, Barcelona,  1929. Traducció Just Cabot, pp- 34-36.

Imatges  per La Cometa de Hartung, EC Ricart i Picasso.

                              

Read Full Post »

Facsimilòfils i Bibliòfils

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, tagged , on 17/08/2011| 2 Comments »

               

                           

Carta náutica de Gabriel de Vallseca, 1439. Facsimill, original al  Museu Marítim de Barcelona.

            Facsimilòfils  i Bibliòfils, crec, no tenen gaire en comú. Penso que cadacún d’ells busca coses diferents, molt diferents.

                    

             1885                                                               1992

            Els llibres, els papers, els diaris, les revistes, i molts fulls que corren amunt i avall són desitjats pels bibliòfils, tan pels ‘rics’ com pels ‘pobres’, són peces buscades, peces úniques per aquells que les desitjan; i encara n’hi ha més de coses: goigs, cartells, exlibris, catàlegs, programes de Festa  Major, anuncis, … .

            Els Facsímils són una altra cosa, interessant, bonica, artística i com diuen els que els fan, ‘ joies’ que cal reproduir per que no es perdin o perque al menys la gent pugui accedir a peces que només es troven a museus, bibliotecas nacionals o privades i a casa de Facsimilòfils.                                        

                    

                1557                                                      1873

             Pilar Ruiz, experta i directora d’una editorial facsimilar, diu que els bibliòfils: ‘ han constituido, a lo largo de la historia un club selecto y exclusivo sin límite de miembros… A él han pertenecido papas, magnates, estadistas, clérigos ilustres y hombres de ciencia sin distinción de clase, raza o religión, con una sensibilidad especial por esa memoria de la humanidad que es el libro”; crec que té raó, però penso que altres persones han sigut i són bibliòfils sense tanta alcurnia ni tan poder o diner.

                                     

            1935                                                       2005

            També diu aquesta senyora que els bibliòfils, normalment, no es desfan de les obres que posseeixen, d’acord, i que una de les motivacions per aconseguir-los és el prestigi que poden donar els texts que tenen, i diu ‘los libros otorgan conocimiento y, por tanto, poder’, una altra vegada d’acord en part.

            No tots els llibres que tenen els bibliòfils donen coneixement, al menys intel.lectual, pots aprendra moltes coses tenin llibres antics, manuscrits, incunables, però en molts casos aprendra alguna cosa és impossible, molts bibliòfils no saben grec ni llatí ni altres idiomes que el seu propi, cosa que impossibilita la lectura de grans llibres que puguin tenir, poden admirar-los, fruir, sentir felicitat, però no com diu Pilar Ruiz obtenir més coneixement i, per tant, poder.

                                         

      1681                             Facs. 1ªpàg. del títol-200?

            També diu: ‘el bibliófilo busca la excelencia’, vet aquí, un bibliòfil de veritat vol això,  sí,  però els facsímils crec que no arriven a la excel.lència, per molt ben fets, molt ben editats imitant grans obres, ‘joies bibliofíliques’ , són una altra cosa, artificial, còpia, i com qualsevol imitació no té res a veure amb els originals.

            Diu que tota obra deu cumplir uns requisits i anomena unes quantes coses que són els requisits que un bibliòfil vol d’un llibre, però els facsímils encara que estiguin fets de la millor manera, fins i tot alguns estan millor que els originals, cosa que un bibliòfil crec que no acceptaria.

            Els facsimilòfils són d’una altera mena, volen altres coses, ho fan més per invertir que per amor als llibres.

            No tinc ni idea de bibliofilia, soc aprenent i encara estic a la lliçó número 1 de, al menys,  1000 lliçons, però crec que hi ha ‘bibliòfils rics’ i ‘bibliòfils pobres’, els facsimilòfils són una altra cosa, buscant altres coses.

            Ja ho diuen en alguns llocs, la bibliofilia és, primer, l’amor pels llibres, especialmente els rars i curiosos, i moltes coses més.

            Els facsímils no tenen res a veure amb la Bibliofília, són , com diu el seu nom, que ve del llatí: Facere: Fer  i Simil: semblant .

                               

                            Llibre del Consolat de mar -Segle XIV

                

               1914                                              2001

            Però jo sòc aprenent, és per això que poso aquí unes línies més aclaridores, d’un aprenent més avantatjat i amb més anys aprenent i que sap ho que jo no sabré mai:

Francisco MENDOZA DÍAZ-MAROTO: La pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, Espasa, Madrid, 2004 (2ª), Cap. VI, pp.230-231.

“El bibliófilo ante el facsímil

                        Hay algunos bibliófilos tan radicales que no pueden ver ni en pintura un facsímil. Es significativo que el perrito – Chiqui – de uno de estos, buen amigo, descubriera un día el sexo con un congénere de peluche ( demostrando, de paso, que las muñecas hinchables y los vibradores no son una perversión exclusivamente humana, sino algo natural). El pobre chucho continúa llevando esa desviada vida sexual, pero no me cabe duda de que en el momento en que se le ponga a tiro ( es metáfora) una perrita de verdad en celo, perderá todo interés por los sucedáneos, como le ocurre a su exquisito dueño. La postura de este otro bibliófilo  de viejo  al que usted tiene la amabilidad de leer puede resumirse como sigue ( por supuesto, respetando todas las opiniones personales discrepantes):

            . Se trata de un avance técnico muy útil que facilita el acceso a libros casi inaccesibles, por lo que es altamente positivo.     

                                 

                                                Adarga catalana 1753

               

                                            Adarga catalana 1954

            . Es muy útil también para suplir las hojas que faltan en un ejemplar, siempre que no haya engaño por parte del vendedor y el precio tenga en cuenta ese defecto.

            . El facsímil sin pretensiones es muy adecuado para reproducir obras de estudio ( algunas, de interés bibliofílico), y su precio no debe ser alto.

            . El facsímil de bibliófilo debe reunir una serie de características que ya hemos detallado arriba. Todas se daban en los realizados por Rodríguez-Moñino, por Pérez Gómez y, más recientemente, por Víctor Infantes y Pedro M. Cátedra, pero la mayoría de los que existen en el mercado pecan de falta de calidad, de exceso de tirada o de precio, etc.

            . No tenemos nada en contra de los facsímiles de lujo – que pueden llegar a costar, en algunos casos, miles de euros -, y nos parece legítimo que se compren para adornar – y hasta para hacer ostentación de ellos -, o como inversión ( de más que dudosa rentabilidad). Sin embargo, el bibliófilo de pata negra preferirá gastarse su mucho o poco dinero en originales, aunque estén sucios, con algo de polilla, peor encuadernados… Las razones son claras, y las ha explicado Julián Martín Abad en su ‘Breve texto, infectado de intertextualidad , sobre una (im) posible relación erótica con el facsímile’ “.

 

            Aquest llibre ,sempre que puc, el  recomano als que estan en una situació semblant a la meva, aprenent.

                                             

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 249

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, tagged , , , on 14/08/2011|

         

“ Amb molta raó feia notar Paul Valery els perills d’una afecció exclusiva a l’esperit pur consentint que la matèria sigui dolenta o mal treballada.Gairebé tothom ha començat llegint sense preocupar-se d’altra cosa que del text mateix, negligint la qualitat del paper, la beutat de la impressió, l’harmònica distribució dels blancs, etc., etc. Insensiblement però, de mica en mica, en l’esperit del lector s’opera una transformació. Comença la recerca de les bones edicions, les que ofereixen un text més perfecte, corregit amb cura; després, ja cerca aquelles condicions que fan d’un llibre un objecte de col.lecció. Llavors l’home es posa en la pendent sense aturador possible: la passió inapaigable del llibre. Per més que s’especialitzi a recollir una determinada classe d’obres, no tindrà mai la col.lecció completa. La vida del bibliòfil, llavors, passa alternativament per la satisfacció que segueix a l’ingrés d’una bona peça i l’angúnia de saber que de tal edició, de la qual només es coneixen tres exemplars ( un a la Bodleiana,

          

    un a la Hispanic Society

 

                                    

 

 i un altre a la Nacional de Paris)

 

                              

 

 

, ell no en té ni un, ni, versemblantment, podrà tenir-lo mai. Ben mirat, però, això són extrems que, a nosaltres almenys, no ens emocionen profundament. La raresa per ella mateixa no és potser la qualitat més preable d’un llibre. No colpeix directament, com ho fa el bell llibre, independenment del seu valor comercial”.

 

Article: “Els XII”, de Just Cabot a ‘La revista nova’, nº 15, de març de 1918.

 

        

 

                                                 

            “La colección de las bibliotecas activas requiere un número determinado de volúmenes del que cabe no tener que pasar, pero en continua renovación, descargando las obras que se hacen viejas y adquiriendo las nuevas sin dilación. Con ello son más fáciles las tareas técnicas y administrativas y más ágil y rápido el servicio a los beneficiarios, y mucho más económico y remunerador el capital adscrito a su sostenimiento. ¡ Qué gran error la tendencia a atribuir a todas las bibliotecas el papel de museos de libros viejos, inútiles para el progreso de la ciencia y de la técnica, usurpando y entorpeciendo la labor de las bibliotecas nacionales y de los que persiguen fines de bibliofilia y de museos, a costa de la eficacia de los servicios y del cumplimiento de los fines que le son propios¡ A la sombra de este grave error se pavonean ciertas bibliotecas con la exhibición estadística de los millares de volúmenes que poseen, entre los cuales apenas unos centenares sirven para el estudio o la lectura”.

        Conferència de Javier Lasso de la Vega, en el Symposium de bibliotecaris celebrat amb motiu de la inauguració de la Biblioteca de la ONU, el 17 de noviembre de 1961, a Boletín Dir. Gral. Archivos y Bibliotecas, 1 gener 1962, n 63, p.80-81.

 

 

                                          

Read Full Post »

SENSE ÀVOLA

Posted in Llibres on 07/08/2011|

SENSE  ÀVOLA ( Tela classiárius)

            Per Sant Jordi, abans de comprar llibres, vaig mirar un parell de diaris on porten llistats dels llibres més venuts.

            Mirar-ho cada semana et porta a saber quins llibres es venen més i quantes setmanes estan a les llistes, això ho treuen de les vendes en diferents llibreries ( això diuen).

            El cas es que vaig escollir dos llibres que estaven entre els primers i ja portaven unes setmanes i crec que encara corren per algún llistat d’aquests.

            El primer és  l’últim del Punset, Excuses per no pensar ( Destino, Barcelona, 2011), primera cagada doncs l’original és en castellà i crec que, vulguis o no, els llibres no són iguals d’original a traducció; el vaig començar a llegir i només vaig poder arribar a la pàgina 50, em va resultar insuportable, el vaig deixar i no el tornaré a agafar més. En un post: “ Excuses per no llegir”, del 12 de maig,  ja vaig dir alguna cosa d’aquest rotllo.

            No sé perquè, doncs el Punset em cau bé i quant l’he vist per la tele m’ha agradat, fa programes força interessants, però el llibre em va decebre molt.

            L’altre llibre ( més aviat ‘autopanegíric’) que vaig comprar i que he començat fa uns  dies va pel mateix camí, és d’en Jordi Llovet, Adéu a la Universitat ( Galaxia Gutenberg/ Cercle de Lectors, Barcelona, 2011), un altre supervendes, com l’anterior.

            La cua de llibres és molt llarga i he tardat en  començar-los, del segon en 6 dies he llegit només 73 pàgines, crec que és un clar indicador de si m’agrada o m’interessa poc o molt.

            Ahir vaig agafar un llibre a la biblioteca, El Libro Infierno, de Carlo Frabetti, avui ja l’he llegit, amb això crec que ja dic alguna cosa i no fan falta gaires paraules per explicar  les diferències que hi poden haver entre uns llibres i altres.

            Però hi  ha  coses que em passen quan un llibre no és el que esperava, i això m’ha passat amb aquests dos, una d’elles és::

            Estar llegint i mirar quantes pàgines falten per acabar el capítol.

            Però aquest el vull llegir sencer, potser trobo alguna cosa interessant, tanta gent l’ha comprat, tanta gent l’ha llegit(¿), tantes setmanes a les llistes, tantes…

            Normalment no compro bestsellers ni llibres de grans vendes, ni els compraré, com deia, la cua és massa llarga, amb moltes obres no famoses, ni bestsellers, ni més venudes, ni més ben criticades, ni …, però que m’omplen, m’agraden, m’ajuden a aprendre una mica cada dia.

            Com deia vull acabar aquest llibre, però avui vaig per la pàgina 127, i de coses que he anat apuntant en posaré aquí unes quantes per si algú vol veure per on van les coses:

 

            p. 43: “ Fins en aquell moment pot parlar-se d’una koiné de l’ensenyament univeritari a Europa, …” ( parlant de que el llatí el van fer servir a Europa els humanistes fins al segle XVIII).

 

            p. 44: “ Analitzats tots tres d’una manera coordinada, es pot dir que la pretensió aristotèlica –herència de la idea global de la paideia grega – només va assolir un alt grau de perfecció…”.

 

            p. 55: Capítol: L’etapa del doctorat:” peregrinus ubique”. Fins a la pàgina 92.   (( Tela classiárius)).

 

            p. 63: “ … bestieses d’aquest calibre n’he continuat fent tota la vida, he de confessar-ho, a causa d’una tirada inevitable a la puerilitat; és el mite del puer aeternus, molt ben estudiat pels especialistes.

 

            p. 64: explica, el senyor Llovet, que després d’esforços i ajudes va aconseguir entrevistar a Vera Saudková a casa d’ella, i  diu: “ La curiositat, gairebé la devoció, em van portar a iniciar passos per mirar d’entrevistar-me amb la neboda ( avui potser encara viva) de Kafka.

 

            p. 69: “… , com s’estalvien habitualment grans fàbriques arquitectòniques carregades de simbolisme, per molt lletges que el pas del temps arribi a considerar-les: la Sagrada Família, de Barcelona, o el Sacré Coeur, de París, en són altres exemples…”.

 

            p. 71: “…, però em va agradar veure el paisatge rus de l’altra banda del limes, paissatge que…”.

 

            p. 74-75: “ En acabat, vaig mirar a l’un costat i a l’altre. En una tomba de la vora devien haver enterrat un difunt el dia abans, perquè era tota coberta de flors fresques. Vaig agafar-ne un ram i el vaig dipositar solemnement a la tomba de Hölderlin, fent una reverència.”

 

            p. 75: “…, el desaparegut Alberto Cardín i el foraviat Jiménez Losantos, entre altres…”.

 

            p. 77: “ …, però massa carregat del jargon de l’escola estructuralista francesa”.

 

            p. 79: De la nota a peu de pàgina número 17: “ El poema ‘Ítaca’ de Cavafis, ha estat sovint mal interpretat a Catalunya a causa del transvestiment que va fer-ne Lluís Llach en una famosa i repetida cançó: el cantautor va entendre que Ítaca, en aquest poema, significava la pàtria – que és el que, certament, significa per a Homer -, quan és obvi que representa la mort. (¡¡¡). Per això el text de Llach que diu ‘ hem d’anar més lluny’ sona estrany, perquè no s’acaba d’entendre com es pot anar ‘ més lluny’ que la mort, la qual, per als creients, ja és, per ella mateixa, un ‘més enllà’. ¡¡¡¡¡¡¡¡.

 

            p. 81: on explica la ‘gran fugida’ que va organitzar en un bar de Paris  perquè amb uns diners que li acabaven d’arribar de la seva beca no en tenia prou per pagar les ostres i el champagne que van prendre uns invitats per ell.

 

            P. 81-82: on explica la ‘gran quantitat’ de llibres que va robar a diferents llibreries de Paris, gràcies en part a la gavardina d’un amic que “ tenia una butxaca amagada que en català se’n diu ‘infern’ “.

 

            p. 88: …, “ parlar als estudiants d’Humanitats de cap cosa que no estigui directament vinculada a la seva experiència vital, que, com resulta obvi, només posseeix una antiguitat d’entre 18 i 25 anys.

            En aquest sentit, arribarà un dia que antigues disciplines que demanen un ‘ viatge hermenèutic’ una mica complex, com ara entendre el zoroastrisme de Nietzsche, la debilitat de Flaubert per les heretgies del paleocristianisme, o les referències a Píndar i Homer en l’obra de Hölderlin, no podran ser ni explicades ni discutides. Els cursos agafaran la deriva que ja fa temps que van agafar a moltes universitats dels Estats Units; i un dia, en comptes d’explicar les guerres púniques, la teoría política de Hobbes o la història de Bizanci – una matèria fonamental que està a punt de desaparèixer de la facultat d’Història de la meva universitat-, s’explicarà com a molt, la història de la guerra civil española, la ‘teoria literària’ dels best-sellers dels nostres dies o el ‘llenguatge’ gestual de la seducció amorosa”.  …………. .

 

            p. 89: “ D’aquí que la ‘tirania del moment’ propi de la modernitat tardana, amb la seva corresponent exhortació al carpe diem  ( un dels llocs comuns de la saviesa llatina més mal entesos i més mal aplicats als nostres dies) estigui substituint de forma gradual, però constant ( i, potser, imparable), la tirania premoderna de l’eternitat, caracteritzada pel lema del memento mori”.   (( Tela classiárius, again )).

 

            p. 90-91: “…, i una incapacitat quasi universal de la clase estudiantil per entendre que la història sigui alguna cosa més que la suma no articulada dels seus moments of  being, sempre en carrera adelerada els uns després dels altres.

 

            p. 93: “ Encara em quedaven uns quants mesos de beca – com hem vist, una mena raríssima de beca, tan mòbil com els telèfons portàtils d’avui dia i generosa com un Wunderhorn, però…”.

 

            p. 97: “… eren uns estudiants que exigien de totes passades que ‘la cosa catalana’ – així solien anomenar les nostres història, cultura i literatura, com si tot això fos un Dassein heideggerià i no un constructe ideològic – tingués a les classes un rang de preeminència, amb el mateix respecte reverencial que s’atorga a un dogma religiós”.

 

            p. 100: “… tenia una tirada irreprimible a considerar la literatura com una ancilla politicae, o historiae”.

 

            p. 101-102: “… Durant aquells quinze anys, els ‘ultramuntans’ no em van fer mai cap mal, això per descomptat: jo era allà, senzillament, en la mateixa situació de pacífic aïllament en què es troba Gregor Samsa a ‘La transformació’, de Kafka: un escarabat piloter que, al capdavall, aprofita l’arraconament en què es troba per portar a les últimes conseqüències el mite estoic i petrarquista de la vita solitaria”.

 

            p. 102: “ Es cert que els estudiants hi feien cares una mica rares quan el programa arribava a la poesia dels trobadors i dels stilnovisti, cosa que…”.

 

            p. 106: explica com, una  comissió examinadora, “ que m’afavoria cosa de no dir, em ‘ va fer’ catedràtic, i “com deia Fabià Estapé…: ‘Doneu-me tres vots i faré catedràtic un pal de telègrafs”.      

De fet sembla que saber més o tenir més mèrits no era ho important per arribar a catedràtic, ho eren altres coses.

 

            p. 107: i continua amb el tema dels catedràtics. “  Jo, com els medievalistes, ho considero un regal celeste. Formar part d’un cos institucional en el qual encara perviuen les formes de vida i les virtuts de la civilització caballeresca – la noblesa en el comportament, la lleialtat obligada envers els Mestres i els deixebles, l’obediència als superiors, el respecte escrupolós als senyors i les dames, tot a la manera de la lírica trovadoresca i la ‘ matèria de Bretanya’ -, formar part d’un cos així, em sembla una de les coses més agradables que li poden succeir a una persona en els temps que corren”.

 

            p. 111: “… fins i tot pot arribar a succeir que siguin promocionats professors universitaris que quequegen i, en el pitjor dels casos, muts”.

 

            p. 111: “ La càtedra, per sort – encara que més tard va ser la causa d’una historia calamitatum menys cruenta que la d’Abelard, però…”.

 

            p.111-112: “… amb ella van venir, quasi immediatament – gràcies, en aquest cas, a les meves bones relacions amb l’equip rectoral que presidia un altre Kindertot, 3Antonio Caparrós-, …

            3.És a dir, que ha mort jove. Així s’anomena un cicle esplèndid de cançons de Gustav Mahler, Kindertoten Lieder, que sempre s’ha traduït malament: no vol dir ‘ Cançons dels nens difunts’, sinó ‘Cançons dels que han mort essent criatures2. ¡¡¡¡¡.

 

            p. 112: “ La Literatura Comparada – més que la Teoria de la Literatura, que entra dins dels barems ja clàssics i consolidats històricament de la ‘ciència’ retòrica i poètica – és un àmbit intel.lectual que sempre xocarà, a Espanya, amb la filologia stricto sensu”.

 

            p.113:”…, una disciplina així, deia, xoca amb una sèrie de prejudicis, partis pris i idees preconcebudes d’enorme potencia”.

 

            p. 114: “…, i els Estats Units van ser, durant molts anys, els líders de la comparatística fins que els cultural studies ho van arruïnar gairebé tot a les facultats humanístiques, allà i arreu de l ’Occident”.

 

            p. 116: “ i van succeir-la una sèrie de degans preocupats, bàsicament, a adaptar els estudis de Lletres als paràmetres de Bolonya, al preu que fos: una mena de llit de Procrust,…”.

 

            I a la pàgina 127 he deixat de llegir el llibre.

( De l’edició no vull dir res, penosa).

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 248

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 29/07/2011|

            “ Es va patir tant en pasar de les tauletes d’argila al papir? I això que va ser un canvi per millorar. Un dels entrebancs de les tauletes cuneiformes era que es trencaven quan queien dels prestatges, sobretot si les manipulava un acadi maldestre. Un altre perill era l’aigua, que les desfeia.

                                                

 Té gràcia que al cap de 5.000 anys ens atabalem pensant que els nostres llibres ( rebatejats e-llibres) tornaran a ser objectes fràgils.

                            

Ara un llibre es precipita de la posella on és i el risc més gran – per tu, no pel llibre – és que et caigui al cap, especialmente ( i paradoxalment) si es tracta de Les benignes ( Johnathan Littell, Quaderns Crema, 1162 pp.)

                                                           

. Si es mulla ( em va pasar a mi amb Lord Jim),

                                                   

l’eixugues amb l’assecador. Els llibres actuals són, malgrat que sovint hi ha hagut l’esforç per probar el contrari, poc menys que indestructibles, excepte – tal com van subscriure Hitler i el bomber Montag –  a través del foc.

            Què volen que els digui, jo sóc dels qui s’imagina la seva biblioteca, reunida amb esforç i laboriosament ubicada en espais sempre més reduïts del que necesita, convertida en una, aquesta sí, frágil ( en canvi, l’altre dia vaig pujar a sobre de l’Orlando furioso de Cátedra i no es va fer malvé) i etèria entelequia electrónica a causa de l’adveniment de l’e-book.

                                                            

                El meu amor pels llibres és matèric. Sóc dels qui necesita tocar-los cada dia, no tant per saber que hi són, sinó per comprobar que existeixo. Molta gent et valora per la quantitat de llibres que tens, els suscita un respecte que tu en sec no els inspires gens. No veig d’altra banda, com podré guardar flors africanes seques, plomes o trossets de mòmia entre les pàgines d’un llibre electrònic. L’altre dia vaig trovar un petit coleòpter aixafat a dins dels diaris de Jünger. Més prosaïques però no menys emotives són les taques de rom a Capitán de Mar y de Guerra

                                                            

o els fragments d’ungles a les novel.les de Stephen King. En aquest sentit, això del llibre electrònic, tot i que et lliures dels lepisma ( els e-books deuen tenir malsons amb els peixets de plata electrònics?), és com si et diuen que no tornaràs a tocar la teva noia, vaja, com convertir una relació de l’estil el guardabosc Mellors i Lady Chatterley en la d’Abelardo i Eloïsa”.

                                                          

Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a  Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.

 

 

                          

                                                           

“ La bibliofilia es un credo bien exigente, para algunos cercano a una religión, y toda religión ( excepto el budismo) genera sus integrismos. Estos son peligrosos hasta para la integridad física de los demás, como demuestra la Historia, pero sin duda el bibliofílico es el que veo más cercano y disculpable. Todo coleccionista tiende al perfeccionismo, pero algunos no es que tiendan, sino que lo practican con estricta observancia: ni un ejemplar que no sea excepcional, por su rareza y perfección. Se pueden compartir entre principios – como tendencia – , pero es punto menos que imposible mantenerlos en la práctica, pues para ello habría que ser un Creso.

            Pueden señalarse distintos niveles dentro de la bibliofilia, en función del interés por los libros y sobre todo de la cantidad y la calidad de los volúmenes que posee cada uno. En cierto modo, las mentadas variedades que señalaba Nogués entre los coleccionistas

                                                

 son válidas también para los bibliófilos: el envidioso, el pseudo, el imbécil, el avaro, el económico, el encantado, el chiflado y el vulgar”.

 

            MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26.

                                            

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 247

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , on 28/07/2011| 2 Comments »

                          

                “ La col.lecció, realitzada amb finalitats essencialment bibliòfiles, alternava amb una gran sensibilitat tipográfica l’estampació en tipus gòtics i elzevirians, ‘cuidant que aquest criteri eclèctich estigui en consonancia ab les mateixes obres…’, i acompanyava el text de pàgines il.lustrades i de facsímils de gran bellesa i qualitat. Vegeu, en un article de ‘Bibliofília’, la magnífica revista editada per Miquel i Planas entre els anys 1911 i 1921, les lloances que el bibliòfil dedicava al bon gust tipogràfic i artístic del Recull:

          ‘Aquestes tres unitats [els ‘aplechs’ publicats] són, en efecte, una manifestació esplèndida del gust tipogràfich y artístich que’ls nostres impressors saben posar en les llurs produccions, quan no se’ls regategen els medis. El RECULL, per sa luxosa presentación, pel seny ab què hi són utilisats els recursos de la tipografia gòtica allà hont convé, y els de gust més modern en lloch y sahó oportunes, fa pensar tot seguit en aquell altre esforç realisat per en Mariàn Aguiló, ab la publicació del seu Cançoner Gòtich, del qual haurèm de parlar algún día com mereix. Cap bibliòfil català podrá prescindir d’una o altra d’aquestes publicacions qui, a distancia de quaranta anys, donen la norma de l’amor al llibre en terres catalanes; no sabèm de cap altra manifestació, en aquest espày de temps, qui’ls hi pugui dignament esser parangonada”.

         Article d’Anna Alberni: “L’edició en lletra gòtica de l’Especulum al folder (1917). Història d’un misterios exemplar d’infern”, a Llengua&Literatura, n. 17 (2006), pp. 257-282.

                                        

 

                                      

 

                          

               “ Es obvio que el bibliófilo puede poseer cualquier tipo de libros, y de hecho todos solemos tener una primera – más o menos nutrida – biblioteca profesional ( de medicina, economía derecho, filología…) y una segunda formada por los libros de lectura normales: los clásicos más la última novela de Pérez-Reverte, el ensayo de Savater, el poemario de García Montero… Pero lo que de verdad nos hace acreedores al noble título de bibliófilos son los libros especiales, los que en otro lugar propuse que designemos con las siglas libi ( libros de bibliófilo) o larcu ( libros antiguos, raros o curiosos).

                                

               Aclaro que me dirijo aquí al bibliófilo medio, incluso al modesto: no tendría sentido incluir en esta serie piezas como la Biblia de 42 líneas ( hacia 1454-1455), la edición príncipe del Quijote (1605) o el First Folio de Shakespeare (1623). Ninguna de esas tres ediciones es propiamente rara ( vamos a hablar de muchas superiores en rareza), pues de la primera se conservan casi 50 ejemplares – al menos dos, fragmentados-, de la segunda unos 30 y de la tercera nada menos que doscientos veintitantos, pero si hoy apareciera alguno en el mercado estaría fuera del alcance – salvo, quizá, el de Shakespeare- hasta de los millonarios en dólares o euros. Éstos sí que pueden permitirse adquirir obras también muy apreciadas, y bellísimas, como la Hypnerotomachia Poliphili de Francesco Colonna impresa por Aldo manuzio en 1499 – cuyos ejemplares en 2008 valían entre 250 y 360.000 euros o de la peregrinatio in Terram  Sanctam de Bernardus de Breidenbach (1486), anunciada en septiembre del mismo año por 325.000 euros,

                                    

 cifra no muy alejada de lo que podía costar un buen ejemplar del célebre Liber chronicarum de Hartmann Schedel (1493, con más de 1800 grabados), aunque uno mediocre podía adquirirse por sólo 95.000 $ y las hojas sueltas se venden por internet”.

                                  

            Article: “Gollerías para Bibliófilos, 1: Las ediciones de Bibliófilo de Ramón Miquel y Planas”, de Francisco Mendoza Díaz-Maroto a la revista Hibris, nº 53, sep-oct 2009, pp.5-6.

                                           

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »