SENSE ÀVOLA ( Tela classiárius)
Per Sant Jordi, abans de comprar llibres, vaig mirar un parell de diaris on porten llistats dels llibres més venuts.
Mirar-ho cada semana et porta a saber quins llibres es venen més i quantes setmanes estan a les llistes, això ho treuen de les vendes en diferents llibreries ( això diuen).
El cas es que vaig escollir dos llibres que estaven entre els primers i ja portaven unes setmanes i crec que encara corren per algún llistat d’aquests.
El primer és l’últim del Punset, Excuses per no pensar ( Destino, Barcelona, 2011), primera cagada doncs l’original és en castellà i crec que, vulguis o no, els llibres no són iguals d’original a traducció; el vaig començar a llegir i només vaig poder arribar a la pàgina 50, em va resultar insuportable, el vaig deixar i no el tornaré a agafar més. En un post: “ Excuses per no llegir”, del 12 de maig, ja vaig dir alguna cosa d’aquest rotllo.
No sé perquè, doncs el Punset em cau bé i quant l’he vist per la tele m’ha agradat, fa programes força interessants, però el llibre em va decebre molt.
L’altre llibre ( més aviat ‘autopanegíric’) que vaig comprar i que he començat fa uns dies va pel mateix camí, és d’en Jordi Llovet, Adéu a la Universitat ( Galaxia Gutenberg/ Cercle de Lectors, Barcelona, 2011), un altre supervendes, com l’anterior.
La cua de llibres és molt llarga i he tardat en començar-los, del segon en 6 dies he llegit només 73 pàgines, crec que és un clar indicador de si m’agrada o m’interessa poc o molt.
Ahir vaig agafar un llibre a la biblioteca, El Libro Infierno, de Carlo Frabetti, avui ja l’he llegit, amb això crec que ja dic alguna cosa i no fan falta gaires paraules per explicar les diferències que hi poden haver entre uns llibres i altres.
Però hi ha coses que em passen quan un llibre no és el que esperava, i això m’ha passat amb aquests dos, una d’elles és::
Estar llegint i mirar quantes pàgines falten per acabar el capítol.
Però aquest el vull llegir sencer, potser trobo alguna cosa interessant, tanta gent l’ha comprat, tanta gent l’ha llegit(¿), tantes setmanes a les llistes, tantes…
Normalment no compro bestsellers ni llibres de grans vendes, ni els compraré, com deia, la cua és massa llarga, amb moltes obres no famoses, ni bestsellers, ni més venudes, ni més ben criticades, ni …, però que m’omplen, m’agraden, m’ajuden a aprendre una mica cada dia.
Com deia vull acabar aquest llibre, però avui vaig per la pàgina 127, i de coses que he anat apuntant en posaré aquí unes quantes per si algú vol veure per on van les coses:
p. 43: “ Fins en aquell moment pot parlar-se d’una koiné de l’ensenyament univeritari a Europa, …” ( parlant de que el llatí el van fer servir a Europa els humanistes fins al segle XVIII).
p. 44: “ Analitzats tots tres d’una manera coordinada, es pot dir que la pretensió aristotèlica –herència de la idea global de la paideia grega – només va assolir un alt grau de perfecció…”.
p. 55: Capítol: L’etapa del doctorat:” peregrinus ubique”. Fins a la pàgina 92. (( Tela classiárius)).
p. 63: “ … bestieses d’aquest calibre n’he continuat fent tota la vida, he de confessar-ho, a causa d’una tirada inevitable a la puerilitat; és el mite del puer aeternus, molt ben estudiat pels especialistes.
p. 64: explica, el senyor Llovet, que després d’esforços i ajudes va aconseguir entrevistar a Vera Saudková a casa d’ella, i diu: “ La curiositat, gairebé la devoció, em van portar a iniciar passos per mirar d’entrevistar-me amb la neboda ( avui potser encara viva) de Kafka.
p. 69: “… , com s’estalvien habitualment grans fàbriques arquitectòniques carregades de simbolisme, per molt lletges que el pas del temps arribi a considerar-les: la Sagrada Família, de Barcelona, o el Sacré Coeur, de París, en són altres exemples…”.
p. 71: “…, però em va agradar veure el paisatge rus de l’altra banda del limes, paissatge que…”.
p. 74-75: “ En acabat, vaig mirar a l’un costat i a l’altre. En una tomba de la vora devien haver enterrat un difunt el dia abans, perquè era tota coberta de flors fresques. Vaig agafar-ne un ram i el vaig dipositar solemnement a la tomba de Hölderlin, fent una reverència.”
p. 75: “…, el desaparegut Alberto Cardín i el foraviat Jiménez Losantos, entre altres…”.
p. 77: “ …, però massa carregat del jargon de l’escola estructuralista francesa”.
p. 79: De la nota a peu de pàgina número 17: “ El poema ‘Ítaca’ de Cavafis, ha estat sovint mal interpretat a Catalunya a causa del transvestiment que va fer-ne Lluís Llach en una famosa i repetida cançó: el cantautor va entendre que Ítaca, en aquest poema, significava la pàtria – que és el que, certament, significa per a Homer -, quan és obvi que representa la mort. (¡¡¡). Per això el text de Llach que diu ‘ hem d’anar més lluny’ sona estrany, perquè no s’acaba d’entendre com es pot anar ‘ més lluny’ que la mort, la qual, per als creients, ja és, per ella mateixa, un ‘més enllà’. ¡¡¡¡¡¡¡¡.
p. 81: on explica la ‘gran fugida’ que va organitzar en un bar de Paris perquè amb uns diners que li acabaven d’arribar de la seva beca no en tenia prou per pagar les ostres i el champagne que van prendre uns invitats per ell.
P. 81-82: on explica la ‘gran quantitat’ de llibres que va robar a diferents llibreries de Paris, gràcies en part a la gavardina d’un amic que “ tenia una butxaca amagada que en català se’n diu ‘infern’ “.
p. 88: …, “ parlar als estudiants d’Humanitats de cap cosa que no estigui directament vinculada a la seva experiència vital, que, com resulta obvi, només posseeix una antiguitat d’entre 18 i 25 anys.
En aquest sentit, arribarà un dia que antigues disciplines que demanen un ‘ viatge hermenèutic’ una mica complex, com ara entendre el zoroastrisme de Nietzsche, la debilitat de Flaubert per les heretgies del paleocristianisme, o les referències a Píndar i Homer en l’obra de Hölderlin, no podran ser ni explicades ni discutides. Els cursos agafaran la deriva que ja fa temps que van agafar a moltes universitats dels Estats Units; i un dia, en comptes d’explicar les guerres púniques, la teoría política de Hobbes o la història de Bizanci – una matèria fonamental que està a punt de desaparèixer de la facultat d’Història de la meva universitat-, s’explicarà com a molt, la història de la guerra civil española, la ‘teoria literària’ dels best-sellers dels nostres dies o el ‘llenguatge’ gestual de la seducció amorosa”. …………. .
p. 89: “ D’aquí que la ‘tirania del moment’ propi de la modernitat tardana, amb la seva corresponent exhortació al carpe diem ( un dels llocs comuns de la saviesa llatina més mal entesos i més mal aplicats als nostres dies) estigui substituint de forma gradual, però constant ( i, potser, imparable), la tirania premoderna de l’eternitat, caracteritzada pel lema del memento mori”. (( Tela classiárius, again )).
p. 90-91: “…, i una incapacitat quasi universal de la clase estudiantil per entendre que la història sigui alguna cosa més que la suma no articulada dels seus moments of being, sempre en carrera adelerada els uns després dels altres.
p. 93: “ Encara em quedaven uns quants mesos de beca – com hem vist, una mena raríssima de beca, tan mòbil com els telèfons portàtils d’avui dia i generosa com un Wunderhorn, però…”.
p. 97: “… eren uns estudiants que exigien de totes passades que ‘la cosa catalana’ – així solien anomenar les nostres història, cultura i literatura, com si tot això fos un Dassein heideggerià i no un constructe ideològic – tingués a les classes un rang de preeminència, amb el mateix respecte reverencial que s’atorga a un dogma religiós”.
p. 100: “… tenia una tirada irreprimible a considerar la literatura com una ancilla politicae, o historiae”.
p. 101-102: “… Durant aquells quinze anys, els ‘ultramuntans’ no em van fer mai cap mal, això per descomptat: jo era allà, senzillament, en la mateixa situació de pacífic aïllament en què es troba Gregor Samsa a ‘La transformació’, de Kafka: un escarabat piloter que, al capdavall, aprofita l’arraconament en què es troba per portar a les últimes conseqüències el mite estoic i petrarquista de la vita solitaria”.
p. 102: “ Es cert que els estudiants hi feien cares una mica rares quan el programa arribava a la poesia dels trobadors i dels stilnovisti, cosa que…”.
p. 106: explica com, una comissió examinadora, “ que m’afavoria cosa de no dir, em ‘ va fer’ catedràtic, i “com deia Fabià Estapé…: ‘Doneu-me tres vots i faré catedràtic un pal de telègrafs”.
De fet sembla que saber més o tenir més mèrits no era ho important per arribar a catedràtic, ho eren altres coses.
p. 107: i continua amb el tema dels catedràtics. “ Jo, com els medievalistes, ho considero un regal celeste. Formar part d’un cos institucional en el qual encara perviuen les formes de vida i les virtuts de la civilització caballeresca – la noblesa en el comportament, la lleialtat obligada envers els Mestres i els deixebles, l’obediència als superiors, el respecte escrupolós als senyors i les dames, tot a la manera de la lírica trovadoresca i la ‘ matèria de Bretanya’ -, formar part d’un cos així, em sembla una de les coses més agradables que li poden succeir a una persona en els temps que corren”.
p. 111: “… fins i tot pot arribar a succeir que siguin promocionats professors universitaris que quequegen i, en el pitjor dels casos, muts”.
p. 111: “ La càtedra, per sort – encara que més tard va ser la causa d’una historia calamitatum menys cruenta que la d’Abelard, però…”.
p.111-112: “… amb ella van venir, quasi immediatament – gràcies, en aquest cas, a les meves bones relacions amb l’equip rectoral que presidia un altre Kindertot, 3Antonio Caparrós-, …
3.És a dir, que ha mort jove. Així s’anomena un cicle esplèndid de cançons de Gustav Mahler, Kindertoten Lieder, que sempre s’ha traduït malament: no vol dir ‘ Cançons dels nens difunts’, sinó ‘Cançons dels que han mort essent criatures2. ¡¡¡¡¡.
p. 112: “ La Literatura Comparada – més que la Teoria de la Literatura, que entra dins dels barems ja clàssics i consolidats històricament de la ‘ciència’ retòrica i poètica – és un àmbit intel.lectual que sempre xocarà, a Espanya, amb la filologia stricto sensu”.
p.113:”…, una disciplina així, deia, xoca amb una sèrie de prejudicis, partis pris i idees preconcebudes d’enorme potencia”.
p. 114: “…, i els Estats Units van ser, durant molts anys, els líders de la comparatística fins que els cultural studies ho van arruïnar gairebé tot a les facultats humanístiques, allà i arreu de l ’Occident”.
p. 116: “ i van succeir-la una sèrie de degans preocupats, bàsicament, a adaptar els estudis de Lletres als paràmetres de Bolonya, al preu que fos: una mena de llit de Procrust,…”.
I a la pàgina 127 he deixat de llegir el llibre.
( De l’edició no vull dir res, penosa).
