P- “ Va rodejar-se (Babra) d’una aurèola de misteri. Al pis del carrer de Méndez Núñez feia de comprador més que no pas de venedor. Rebia els visitants al dintell de la porta. Al pis del carrer del Beat Oriol feia exactament el mateix.
Es vanava d’haver posseït els llibres més introbables. Els havia vistos tots o els havia tingut tots. Així ho assegurava ell mateix.
L’any 1915 va associar-se amb Joan Baptista Batlle. Acte seguit inauguraren la ‘Llibreria Babra’, al carrer de la Canuda. Treballaren plegats dos anys. A poc a poc, la llegenda de misteri que rodejava en Babra es va anar esvaint.
Un cop separats, Babra negociejava amb llibres de poc preu. Féu d’editor .Agabellava saldos. Va quedar-se el fons de ‘L’Avenç’. Començà d’agabellar com en Llordachs.
Pagava bé, unes vegades, per càlcul. Després feia per manera de rescabalar-se. A fer això i en l’art d’enlluernar els clients tenia molta traça.
No féu mai catàlegs, i fou una llàstima. Perquè havia tingut, i tenia, llibres de molta vàlua. Una vegada, l’Apa acompanyà l’erudit francès Pelliot, que havia vingut a Barcelona a donar una conferència, a la llibreria d’en Babra. No n’hi va descobrir pas poques, de coses bones, allà! L’home estava entusiasmat. S’hi havia gastat els diners que portava i molts d’altres. Li demanava un llibre rar, i en Babra feia memòria. Al cap d’uns moments l’anava a buscar. I així un enfilall. Aquell home va sortir meravellat de la llibreria.
Si hagués volgut, hauria pogut explicar moltes coses interesants.
Va morir l’1 de febrer del 1930. La vídua i el fill posaren a la venda la llibreria per un milió de pessetes. Quatre bibliòfils barcelonins – els germans Tolrà, en Patxot i en Mateu – la compraren per set.centes mil.
Mentre va durar la liquidació de la llibreria, va regentar-la en Pere Monge, el dels segells. En Palau i en Vindel també hi van intervenir.
Hi havia, realment, moltes coses bones en aquella llibreria. Possiblement, ni en Babra mateix no sabia el que hi tenia”.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 32. (a dalt, imatge del llibre).
“ El desconocimiento que a menudo existe de la labor de los bibliófilos, se debe a que, en muchos casos se trata de ágrafos, aficionados a los libros que no escriben. Como mucho, redactan notas apresuradas en fuchas o catálogos de subastas. Su pasión es el libro, no la escritura. Sólo los bibliófilos que han sido al mismo tiempo bibliógrafos han conseguido trascender, publicando repertorios, memorias o estudios de los temas de su especialidad. A este respecto, escuchen a José María Serret, fundador de la revista ‘Pliegos de Bibliofilia’ y bibliófilo él mismo: ‘La bibliofilia alcanza pujanza, no por la existencia de nombres señeros y emblemáticos sino por la existencia de una gran minoría bibliófila. Y somos nosotros los bibliófilos, esa gran minoría, los que salvamos ejemplares que, salvo excepciones ( que las hay importantes), desdeñan los investigadores, porque no dan prestigio, y los anticuarios, porque no dan dinero’. El profesor Pedraza nos dice que los bibliófilos son a veces como la avanzada de los bibliotecarios: señalan lo valioso, persiguen lo olvidado, clasifican lo que otros han dejado de lado, o descubren nuevas conexiones entre temas o autores que parecían distantes. Ponen, en fin, en valor y en circulación las publicaciones que les interesan”.
Joaquín González Manzanares: Apuntes para el curso “ Valoración y Tasación del libro Antiguo”.https://www.tasacionyvaloracionlibros.com/
Biblioaprenent 