P – “ Una de les figures més interessants entre els llibreters de vell de les darreries del segle passat fou la d’en Jaume Andreu. Figura curiosa, perquè no va procedir, com tants d’altres llibreters d’aleshores, del drapairisme, sinó del periodisme. D’aquest passà al col·leccionisme, i acabà fent de llibreter. Com a tal, un dels més importants de l’ època.
Era fill de Cervera, i a Barcelona féu de periodista. Havia estat redactor de La Vanguardia, La Opinión i El Suplement, i després en fou director.
Mentre feia de periodista li entrà la dèria del col·leccionisme, a través dels gravats. Tot col·leccionant-ne, començà de negociejar amb llibres. Tenia un àlbums els quals omplia de portades, d’inicials, d’orles, de capçaleres, de vinyetes, de culs-de-llàntia, de marques d’impressors… Feia malbé els llibres per treure’n els materials que necessitava per omplir els àlbums. En va arribar a posseir una col·lecció magnífica. Aquesta col·lecció fou venuda a l’Ajuntament per quatre mil duros.
Pels volts del 1891 començà de fer de llibreter. Era un assidu de les tertúlies que es celebraven a les llibreries del Mero, de ‘L’Arxiu’ i de can Llordachs. En aquestes tertúlies va conèixer l’ Isidre Bonsoms.
Era molt bon home. Com a tal podia ésser posat al costat d’en Rosés.
Era dels que pagaven bé, i tenia moltes consideracions pels llibreters de vell. A més, es fiava de tothom.
Als qui entraven a la seva llibreria els deixava remenar tot. No donava gaire importància a l’estat d’un llibre, ni tampoc si hi mancaven fulls. Tant era així, que s’havia donat el cas que algun desaprensiu havia abusat d’aquesta confiança i li n’arrencava algun. La maniobra era efectuada de la manera següent.
Li comprava un llibre, bo, naturalment, i se l’emportava a casa. L’hi tornava l’endemà dient-li que l’havia repassat i que hi mancava un full. L’Andreu que no era malpensat, s’ho creia i li tornava els diners. El llibre ja era invendible. Al cap d’un quant temps aquell subjecte li proposava de comprar-lo, si de cas el donava per pocs diners.
-Doneu-me’n el que volgueu – deia l’Andreu.
-Us va bé un duro?
Tant li feia, clar.
Aquell fresc s’emportava el llibre, i en ésser a casa seva hi engaxava el full que teia guardat.
Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 29.
“ Otro intento, más cercano, de protección del libro, es el Decálogo Libresco, del ya citado Arturo Xalambrí, bibliófilo y bibliógrafo de fecunda acción entre nosotros. Transcribimos a continuación algunos de sus consejos ‘para defensa y amor del Hermano Libro’:
- Cuando se lleve el libro en la mano, no asirlo por el lomo, sino por el lado de abrir, puesto que la transpiración lo empaña y descolora, deteriorando sus títulos.
- Nunca se le tirará. Si hay que colocarlo en un lugar, se pondrá con suave moderación, que el libro ni es pelota, ni se ha hecho para juegos malabares.
- Las hojas no se darán la vuelta humedeciendo los dedos con agua,y, mucho menos, con saliva; la boca no es un mojador, ni el libro un registro de impresiones digitales…
¿A quién, si no es de torpe mano, se le ocurre doblar sobre su lomo el libro a la rústica, forzar las tapas del encuadernado e intercalar papeles, tarjetas y enseres en las páginas del volumen donde obran a modo de cuñas? Si el libro tuviera alma, por Dios, que entonces le oiríamos quejarse de que proceder así, es como descoyuntarle en un potro…
7.- El libro prestado nadie tiene derecho a escribirlo y menos a mancharlo. Abochorna y mucho, parezcan algunos libros garabateado pizarrón de colegial o manoseada libreta de almacén…
- El libro ha de merecer la consideración que se guarda con el maestro y el amigo.”
Article del Alvarez ( vlok biblioenba), parlant del llibre: Libricidas y bibliomaníacos. Menosprecio y culto del libro, de Diego N. González, vist en el vlok Letraherido.
