“Els ensenyaments del Conservatori s’orienten, sobretot, a mantenir viva la tradició de la noble artesania del Llibre, vetllant per la seva més neta conservació. Això només es pot aconseguir estimulant, dins de la personal experiència de la feina manual, els gaudis que en ell pot trobar una sensibilitat desvetllada, i cultivant, alhora, el sentit de responsabilitat que va fer possibles les velles edicions, glòria de les premses barcelonines. Per això, és missió preferent del Conservatori, seleccionar les seves tècniques i revaloritzar els seus procediments, a l’objecte de contrarestar els perills d’una època excessivament inclinada a la mecanització. Sense perjudici de valorar totes les aportacions que puguin beneficiar, en el terreny econòmic-industrial, a la major expansió i abast de l’activitat editora, sempre que no sigui en minva de la seva qualitat artística, el Conservatori recull tota inquietud tendent a una més perfecta projecció de les Arts del Llibre.
Modalitats de l’ensenyament.
Els ensenyaments que es cursen al Conservatori ofereixen, principalment, dues modalitats: Ensenyament d’Especialització, per a la formació professional selectiva de tipògrafs, il·lustradors, enquadernadors i restauradors; i Ensenyament de coneixements generals per a editors, bibliòfils, bibliotecaris, col·leccionistes i quants senten interès per les arts del Llibre. L’ensenyament d’especialització, ensenyament bàsic, es compon de tres cursos: Un primer curs de caràcter preparatori, un segon curs d’especialització i un tercer de realitzacions pràctiques. El curs preparatori té en realitat caràcter d’orientació i es compon de nocions de Dibuix Lineal, Dibuix Artístic i Història i Tècnica del Llibre. A la fi dels cursos, els que hagin acabat, podran sol·licitar el certificat de l’especialitat respectiva que concedeix el Conservatori, mitjançant un exercici de revàlida. L’ensenyament de coneixements generals del llibre es dóna mitjançant el desenvolupament de cursets teòrics i pràctics. S’organitzen, a més, cada any, cicles de conferències i exposicions monogràfiques sobre temes relacionats amb el Llibre: tipografia, gravat, enquadernació, etc. L’horari de les classes és de 7 a 9 del vespre.
CURSOS D’AMPLIACIÓ. – Per als alumnes que desitgin perfeccionar en alguna de les especialitats estudiades, hi ha la modalitat dels «Cursos d’Ampliació».
ESTUDIS LLIURES. – Com a d’alumnes lliures, podran ser admeses les persones que desitgin conèixer alguna de les tècniques, sense subjecció al pla general, en aquest cas no tindran cap dret al certificat oficial d’estudis del Conservatori…
“Conservatori de les Arts del Llibre”, a Ensayo, 11, 1959.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Las Artes suntuarias.
El imperio de las artes decorativas supo conquistar, con la ofrenda de lo bello, la grande estima de las antiguas dinastías faraónicas y la de los Césares y Emperadores romanos.
La escritura, son aún los jeroglíficos egipcios, los signos cuneiformes de asirios y babilonios, y los caracteres rúnicos de los países escandinavos, grabados sobre trozos de ladrillo de tierra cocida o escritos sobre tablas de cera, de metal o en hojas de palmera. Asimismo, de muy antiguo, chinos persas, aztecas y los incas del Perú, ayudaban la expresión oral con lazos y nudos, que tenían diferente significado, practicados en cuerdas y cuerdecitas de diferentes colores y longitudes que llevaban atadas en la cintura, constituyendo un verdadero lenguaje mudo de gran recurso mnemotécnico.
El libro pugna ya por aparecer. Vagos indicios lo atestiguan. El desarrollo de la cultra y las relaciones sociales tendrán en su día, como vehículo, el papiro y el cuero de animales diversos.
El arte aplicado, atravesando las grandes épocas de los estilos monumentales, luce espléndido apogeo – a pesar de la tristeza medieval – en templos y basílicas, en mezquitas, en las mansiones reales y en las sedes pontificias. Arte menor que, de rudo y sin método en su origen, se agrupó, con finalidades esplendorosas, en la misma línea de las artes bellas. Con el denominativo común de “artes suntuarias”, sostuvo prestigio universal.
Muebles, objetos, sagrados y profanos; techumbres y artesonados; tapices, instrumentos, abanicos y relojes; aguamaniles y saleros; vajillas y utensilios de tocador; arneses, guarniciones y correajes… ¿ para qué ser más prolijos? En suma: el misterio sacro, los arreos del caballero feudal, y la eterna frivolidad, fueron idealizados por la magia del pequeño arte, que maravilló incluso, con incrustaciones y damasquinados, armas blancas y de fuego: siniestros compañeros de la insidia elegante y del temor.
El libro de la Edad Media, el códice, es ya una realidad. Manuscrito sobre la piel de ternera o de la mansa pécora, caligrafiado y miniado con fervor, y adornado de piedras y metales preciosos, representarà el mensaje de la deidad cristiana y de la sabiduría: la glorificación de la “ecclesia victrix” que el arte exalta y exterioriza.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2. XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968.P. 5-6.
“Aspira el nostre Conservatori al sosteniment de totes les arts relatives al llibre, però especialment d’aquelles que a causa de la tendència estandarditzant de la nostra època, i amb greu perjudici per a un futur pròxim, corren el perill de desaparèixer.
S’equivocaria, però, qui suposés en nosaltres una desviació cap a la Bibliofília, entesa com culte del luxe, de la raresa o de la riquesa material en el llibre. Sense excloure, en les arts que concerneixen a aquest el que els pot convenir en l’aspecte sumptuari, interessen fonamentalment al nostre Conservatori – i en aquest sentit es troben organitzats els seus ensenyaments- els que podríem anomenar valors indeclinables per a la dignitat del llibre, de la seva presentació i conservació. La senzillesa, no és només compatible, sinó moltes vegades indispensable, a aquesta dignitat. I la selecció i qualitat, són independents en absolut de la raresa, cosa evident, al menys, en els aspectes tipogràfic i calcogràfic, que són els que justifiquen els més individualitzats valors de l’enquadernació.
Res podrà separar-nos d’aquests principis. Reflexionant atentament sobre la situació i tendència actual de la producció llibretera, manca veure que la seva mateixa mecanització i progrés li imposen uns límits que hauran de repercutir cada dia més en benefici de les arts del llibre pròpiament dites.
D’antuvi, l’edició de còdexs antics i la reedició de llibres rars i esgotats, es troben avui considerablement col·lapsades per una apel·lació cada dia més freqüent al microfilm. No trigarà aquest procediment fotogràfic, que arribarà, sens dubte, major perfecció, a transcendir d’una manera sensible sobre la producció llibretera en general. Perquè si en els casos apuntats, les raons per al risc del microfilm dimanen, en rigor, de l’enorme risc econòmic que suposa l’edició d’obres de molt limitada circulació, han aparegut també, i de dia en dia són més compartides, les raons que aconsellen el mateix ús del microfilm, recolzant-se en la falta d’espai per a la conservació dels llibres. Són bastants les biblioteques, avui, sobretot a Amèrica del Nord, en què, per a determinades obres, es prefereix – permeti-se’ns la frase- el cel·luloide a la cel·lulosa, és a dir, el microfilm a l’exemplar imprès que es troba al mercat.
El microfilm suposa l’existència del llibre. En aquesta mateixa existència rau un altre procediment fotogràfic assajat als Estats Units, que és el de la placa de mida normal, capaç, cadascuna, per reproduir alguns centenars de pàgines de llibre. No sabem quin serà el futur d’aquest sistema. Però la veritat és que aquests procediments parteixen del llibre, en la forma que li ha donat la impremta, bé que no només frenant, sinó fent retrocedir considerablement la xifra de les tirades.
Quina serà la conseqüència d’aquest retrocés? No sembla de difícil previsió. La indústria llibretera es veurà obligada a reforçar, en gran part, les qualitats artístiques de la seva producció, ja que serà en funció d’aquestes i no del seu potencial mecànic, que aquesta indústria podrà sostenir-se, donant al llibre imprès -combatut també pel cinema , la ràdio i el disc- categoria d’objecte destinat a minories cada vegada més especialitzades i exigents. És a dir, en l’època del microfilm, el llibre imprès coneixerà un magnífic renaixement artístic. Tornarà a adquirir aquest rang de cosa personal i entranyable que equivocadament s’ha suposat, de vegades, en trànsit d’immediata fallida.
El nostre Conservatori inscriu, doncs, les seves activitats en una acusada tendència de la nostra època. I per això en ell es conreen amb noble atenció la tipografia i l’enquadernació clàssiques i modernes, el gravat sobre fusta i sobre metall, la litografia, la restauració, etc. Més que mai, per a la defensa del llibre, és hora d’estudiar, en la realitat actual i en la seva perspectiva històrica, els seus factors artístics i les seves tècniques.
Conservatori de les arts de el llibre, per J.B. Solervicens, Ensayo, 10, 1958.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“La restauración del libro antiguo no es cosa nueva. Pero de unos años a esta parte se ha colocado en un plano trascendental y constituye una de las mayores preocupaciones en todos los centros bibliográficos nacionales y extranjeros.
La microbiología, la botánica y la entomología, han prestado al libro un gran servicio precisando los efectos morbosos de origen bacteriológico y climático que padece, y señalando su extrema gravedad, cuyos daños, unidos a los que ocasionan los agentes destructores accidentales y el comején, ponen en riesgo este precioso tesoro amenazando destruir totalmente los más sagrados testimonios del pensamiento antiguo y de la civilización.
Nada podríamos dictaminar sobre su remedio o curación que no esté ya escrito circunstancialmente por autores competentes de nuestro país y de otros países. Nuestra finalidad no es científica ni didàctica sino divagadora. Nos atraen las actividades, modos y pareceres que giran libremente alrededor del ensayo profesional en función ideológica.
Los conceptos prácticos o teóricos que, revueltos unos con otros, permanecen guardados en aquel rincón de la experiencia, jamás colmado, agitan la mente y la aguzan. A su influjo se establecen métodos particulares de planteamiento y realización imprecisos, y opinables quizá, pero de sorprendente validez, cuyas determinadas decisiones llegan a resolver satisfactoriamente no pocas dificultades.
El desarrollo de las facultades propias, puestas, día tras día, al servicio de una actividad, da lugar a convencimientos y persuasiones de raíz empírica que forman un cuerpo de doctrina nada trivial.
Al incrustarse sus preceptos en el corazón del artífice, sea cual sea su nacionalidad, su arte o su oficio, nacen proposiciones universales y designios de pura aleación que sorprenden por su diversidad y arraigo.
Estas circunstancias, propicias al desvelo, funden la asperidad del esfuerzo continuado y penoso, con el placer del espíritu. La perseverancia y la obstinación allanan el camino que conduce al logro de lo perfecto y ponen de manifiesto el milagro de la creación artística.
Eso no obstante, las actividades y el saber nunca alcanzan una plenitud de conocimientos que den por terminado el afán de superación. Difícilmente se llega a una total eficiencia incluso en aquellas artes mecánicas y sedentarias como la de encuadernar libros y restaurar sus desperfectos, cuyo dominio se concreta en la simple posesión de un oficio manual. Las obligaciones que llevan consigo los cuidados del libro son múltiples y de mucha responsabilidad.
Gozoso y dominado el artífice de la encuadernación por la sugestión de un arte que protege noblemente el libro embelleciendo sus tapas, su lomo y sus cortes con exaltaciones y finuras, ha de enfrentarse también con el libro antiguo, viejo y cochambroso, que llega a sus manos para restaurar. Contingencia triste y lamentable. Mas a pesar de tanta desdicha, es de admirar el prodigio que las páginas del libro infortunado desafíen la adversidad. Nunca dejan de latir. A pesar de las oxidaciones ferruguinosas, hongos y bacterias, que invaden el frágil soporte de papel, hecho pedazos a veces, los signos de la escritura impresa siguen revelando en negro de humo tipográfico las eternas vibraciones del humano sentir. La restauración remoza su vitalidad.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2. XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P.3-4.
“Al mes d’octubre últim, es va celebrar a Barcelona una interessant exposició de gravats en fusta a tot color, que va ser oportunament visitada pels alumnes de la Classe de Gravat del grup de les Arts de el Llibre de la nostra Escola, als que va acompanyar el qual subscriu.
Els gravats que es mostraven en aquesta exposició, que va patrocinar l’Excm. Ajuntament i el que va tenir lloc al local de l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu, procedien de l’Exposició Internacional de Xilografies en Color, organitzada pel Museu Victòria i Albert de Londres, que després va ser recorrent diverses ciutats angleses, transportada després a Europa continental, on va ser exhibida a Brussel·les, París, Roma, Praga i Barcelona i finalment ha estat enviada a Amèrica del Nord, on així mateix recorrerà les principals ciutats.
Va ser Barcelona afavorida amb l’enviament d’aquest notable conjunt internacional de xilografia en color, per haver estat únicament artistes barcelonins els espanyols que van concórrer a l’esmentada exposició, i gràcies, com ja he dit, haver-la patrocinat l’Ajuntament de la nostra ciutat.
Es van exposar 209 obres degudes a 120 artistes de 25 països diferents corresponents a les cinc parts de món, el que atorgava a aquesta exposició el legítim dret a titular-se mundial.
En aquesta important reunió d’obres xilogràfiques, les havia de molt variats conceptes i tècniques, abastant des del realisme clàssic el més abstracte decorativisme, passant per l’expressionisme, el surrealisme i molts altres ismes menys definits, sent aplicades les tècniques, des del més ortodox ofici xilogràfic al més lliure «aconsegueix-lo com puguis».
Indubtablement va ser de gran interès poder contemplar i estudiar detingudament tanta varietat de procediments, aplicats tots a aconseguir l’estampa xilogràfica a tot color.
La primera impressió davant tal varietat era una cosa desconcertant, sobretot per als no iniciats en les grans possibilitats del gravat en fusta, però pel mateix era incitant i en extrem alliçonador el seu estudi acurat.
Resumirem breument les deduccions resultants de les nostres visites.
Es podria dividir el gran conjunt en dos grups essencials: el que posava tot l’esforç en el gravat de les planxes per aconseguir amb elles un nombre determinat de proves exactament iguals, i el que recolzant-se en unes planxes a penes desbastades per les eines de gravar, fiava el principal a la feina d’estampació, de manera que, a causa d’una gran intervenció de l’atzar, es limitava enormement la missió del gravat, de donar nombroses proves exactes.
No obstant en l’exposició tenien aclaparadora majoria les obres pertanyents a aquest segon grup.
Dels països orientals, Xina exposava obres de nou autors que mantenien dignament la tradició de les seves estampes, amb interpretació poètica del paisatge i encapritxat tracte dels més humils elements de la natura, utilitzant el gravat a ganivet i l’estampat a l’aigua amb tècniques tradicionals , si bé manejades amb mes llibertat, que al costat de certs temes d’actualitat com «la construcció del dipòsit de Kuan Ting, de Wang Chi, donaven el conjunt la justa nota de modernitat.
En canvi l’enviament del Japó s’allunyava completament de les seves genuïnes estampes que tanta fama li van donar. Res indicava que aquests gravadors nipons fossin els successors de Kironaga, Sharaku, Hokusai, Hiroshique, i tants altres mestres que amb els seus subtils però intenses interpretacions de l’home i del paisatge van arribar a influir granment en les directrius de l’art europeu de finals de segle passat i el record del qual encoratja encara en les produccions dels seus veïns de la Xina. Per contra, són les modernes tendències europees i nord-americanes, especialment les abstractes, les que donen peu als moderns xilògrafs japonesos per les seves estampes de grans formats a força de taques de color, seguint de vegades ritmes geomètrics amb deixos de cubisme, i en ocasions amb un tímid suggeriment figuratiu. Així mateix l’art de l’estarnpació manual a l’aigua de què eren mestres inimitables ha estat menyspreat i substituït pel usat per la majoria dels estampadors nord-americans a força de superposició de tintes mats i brillants, transparents i opaques, més amb una fi simplement decorativa d’impacte objectiu i satisfacció materialista, ben diferent del gaudi íntim i profund derivat de la contemplació de les seves antigues estampes, tan racials, tan delicades i deliciosament suggestives.
Els Estats Units i Canadà, amb Gran Bretanya, Holanda i altres països nòrdics, formaven el conjunt més nombrós en aquest apartat d’extrem modernisme, sense voler dir que en els altres països no es donessin casos de semblant orientació, ni que entre les obres dels citats no es pogués trobar més d’una, d’arrel clàssica encara que fos aconseguida sota conceptes i recursos tècnics moderns.
Espanya, Itàlia, França i països centreeuropeus on han existit nuclis de producció i d’ensenyament del gravat donaven el major contingent de gravadors coneixedors de l’ofici, i els seus enviaments, en general de menors dimensions, eren en canvi veritables lliçons del bé gravar la fusta i de perfecte estampat.
Hem de tenir present que l’exposició la constituïen gairebé únicament, estampes, amb exclusió, descomptats pocs casos, de la il·lustració del llibre.
L’estampa lliure no exigeix naturalment amb tant rigor com la il·lustració del llibre, l’exactitud de les proves, que solen a més reduir-se a un nombre exigu. Per això el procediment tant del gravat de les planxes com el d’estampat pot ser així mateix molt més lliure, permetent recursos extrems com l’ocupació de diferents fustes i tot de diferents materials com fusta i linòleum o material plàstic i tintes de naturalesa contradictòria com les transparents i opaques en una mateixa prova.
Per la mateixa raó poden aprofitar-se en l’estampat manual recursos derivats de la qualitat porosa o irregular de les matrius gravades sotmetent-les a diferents pressions o simples i encara parcials fregaments que eleven a infinits efectes possibles, tot i que molt difícil per no dir impossible d’aconseguir dues vegades iguals, el que dóna a les estampes així tractades caràcter gairebé de monotip.
La lliçó principal que donava l’exposició que comentem, era indubtablement més que d’ordre tècnic, tot i ser aquest molt important, d’ordre estètic.
Les orientacions canvien, se succeeixen modes i maneres però és evident que sempre produeixen obres interessants i obres vulgars, obres belles i obres repel·lents, siguin quins siguin els conceptes que les informin i les tècniques que s’utilitzin. Hem, doncs, acceptar tota mena de recerca en els terrenys conceptuals i tècnics i procurar adaptar el resultat a la nostra manera de sentir, evitant en el possible la pèrdua sensible de personalitat i sobretot evitant el culte repulsiu del tremendisme que a tants excessos ha portat als artistes, ja siguin comesos amb fórmules acadèmiques o revolucionàries.
El bon gust ha de prevaler si en realitat es pretén fer obra d’art.
“Gravats xilogràfics en color”, per A. Ollé Pinell, Ensayo, 7, 1956.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Todos hemos tenido esa época de fiebre, de locura por el libro, precisamente en los años que los medios económicos no están en relación con nuestro afán desmedido de leer y, rara es la biblioteca de los hombres sin fortuna, donde no abundan los libros adquiridos por “muy poco dinero” en los mercados de lance.
Con clamor de gratitud, hemos de reconocer que a esos libros debemos en mucha parte, el gran favor de la cultura adquirida, pero es innegable que, cuanto ganamos en conocimientos y ecomomía, estuvimos expuestos a derrocharlo en salud. Si hubiéramos refrenado nuestra avidez de lectores con la serenidad meditativa del buen sentido, sin menos prisas y con poca diferencia de monedas, nuestro hubiera sido siempre el goce del libro nuevo, refinamiento intelectual que tanto agrada al espíritu. Se me podrá objetar, que el libro de lance es fácil para las manos con más polvo de pobreza; que sin ellos, la cultura sería privilegio de la gente adinerada, y que, gracias a las ferias de los libros cochambrosos, es como el proletariado ha podido iniciar su evolución en el orden cultural. Contra estas afirmaciones que no carecen de lógica, podemos permitirnos la réplica sensata de que, para el no pudiente, el Estado dispone de bibliotecas donde sin ningún dispendio se crean masas lectoras. Pero de esta manera, también se le priva al pobre la modesta propiedad de lo que lee y el placer del libro virgen que es nuestro punto de bien. Si España fuera una nación gobernada con afanes de cultura verdadera y el tópico del analfabetismo, más que banderín político, fuese máxima vergüenza colectiva, del mismo modo que el Estado y los municipios cuentan con hospitales, casas de socorro y farmacias para atender a los necesitados, debieran disponer de librerías, en las que con la “receta de pobre”, el enfermo de sanas curiosidades, pudiese curar su espíritu del cáncer de la ignorancia. Desgraciadamente, esto no deja de ser una fantasía luminosa, y planeando en la realidad, creemos que, a más de las bibliotecas, para que el lector sin medios guste el momento feliz de abrir su secreto al libro, más que la prenda de lance, le interesa la módica suscripción, que le dará el libro nuevo, limpio de oscuros contactos. Un libro nuevo, desde que brinca del estante a nuestra mano ya es algo íntimo que nos acompañará hasta nuestro fin y será más tardes sombra de continuación por el respeto con que los hijos han de tratarlo después. Por sobrevivirnos ellos, alargarán la sombra de nuestro paso en materia. Con nosotros empezará su historia y solo a nuestros dedos agradecerá efusivo – entre el revuelo de hojas -, la delicada ternura puesta en su desfloración. Cuando adquirimos el libro de lance, alguna vez hemos tenido idéntico pensamiento: “ ¿ Quién fué su dueño anterior?” Y sin proponerlo, hilvanamos una sucesión de reflexiones amargas, intentando bucear en el enigma histórico del libro, que juega en escalones de preguntas: “¿ Qué gesto de miseria le habrá vendido por un puñado de cobre?! “ ¿ Cuántos zigzags ha trazado de ida y vuelta al mercadillo con servidumbre de esclavo viejo?” “ ¿ En qué mesa ha dormido?” “ ¿ Lo acarició un enfermo?” “ ¿ Lo estrelló contra la pared un loco?” El libro usado viene con crucifixión de notas, de manchas, de páginas dobladas por sus cantos, de nombres rubricados por personas que nunca conoceremos, de hojas secas que un día pudieron ser signos amorosos y ahora son un incubador de microbios… Nos costó barato el libro, pero traía aroma repugnante de humedad y tufo rancio de vejez. Lo hojeamos sin alegría, y aunque amamos su lectura, al darle meta de fin – ¡era tan poco su precio! – en el estante peor, ganó un sepulcro de olvido. El libro nuevo: el que abrimos nosotros y gustamos el placer indiscutible de adquirirlo con esfuerzo, nunca puede quedar huérfano de instintivas atenciones. Por lograrlo, hemos sacrificado otro capricho y si su letra impresa nos seduce haciéndonos esclavos de sus líneas, gustaremos la compra con sabor de golosina interminable. No es desprecio a la humildad de los libros derrotados. También tuvieron la época feliz de juventud y sabe Dios cuántas inteligencias iluminaron sus páginas amarillas. Pero nuestra seña de hoy, habiéndole al lector del goce del libro nuevo y del peligro del viejo, no encierra mayor cuestión que un aviso de buen gusto y una reflexión de higiene.
Article: “Goce de los libros nuevos”, d’Alfredo Sendin Galiana, a la revista Gaceta del Libro ( València), nº 12 d’octubre de l’any 1935.
“EL gust dels vells papers pintats, de les guardes dels llibres no está gaire despert. Es molta la gent — àdhuc la més cultivada d’esperit — que agafa un llibre vell, un exemplar segle XVIII, sense dar-se el goig d’anar descobrint, tot acaronant-les amorosament, les secretes belleses que’l llibre conté, per la seva relligadura, per la impressió, per la matèria del paper i de la pasta, que pot fer gaudir una sensació agradosa al tacte, el sentit que més despert hauríem de tenir, el sentit més vital de tots, que posa en contacte amb la vida aquell que manca de vista, d’oïd i de paraula. Agafar un llibre i saber-lo saborejar abans de llegir-lo és una bona preparació per a l’exercici espiritual de la lectura; és posar l’ánima contenta i jove per a que pugui rebre més amorosament les impressions que hem de rebre; és avivar la intel·ligència amb un goig estètic: desperta els sentiments. I avivant el sentit de la vista i del tacte s’aviva la comprensió de l’enteniment.
El cultiu d’aqueix gust — com de tals altres—depura l’esperit; però devegades dona lloc a que el gust es transformi en fetitxisme. l tot fetitxisme és i ha estat sempre una aberració. Qualque vegada trobem la incongruencia de qui ja tant sols vol el llibre no pel séu contingut espiritual, sinó per la presentació del séu continent. No saboreja les perfeccions tipogràfiques i l’encís de la decoració de la relligadura per a preparar- se a bé llegir, no. Es aqueix el que vol l’art per l’art, sense cap més trascendencia. I limita el camp de la seva activitat a l’entusiasme de la contemplació.
Entre les sorpreses que’ns guarden els llibres, aquests llibres vells que tenen el caire de les fulles pintat de groc, que tenen el llom repelat, hi ha la dels papers pintats de les guardes. Ara moltes vegades són blanques, o bé són papers pintats amb mitjans industrials ràpids, no sempre molt encertada la decoració. La guarda del llibre, que és el primer i l’últim full de paper que posa l’enquadernador a cada volum, ha estat objecte d’un treball especial, havent creat un art, donant vida a una indústria.
Segurament que aqueixos papers pintats per a les guardes dels llibres — que teníen una gran boga, singularment en el segle XVIII— procedeixen dels papers pintats de les decoracions murals. Paper que’s devía utilitzar, per a facilitar els treballs, de retalls i desperdicis del paper de pared, i que després, anant-se extenent el costum, convertint- se en necessitat, va especialitzar-se donant lloc a un art propi, que ha sofert, com totes les arts, períodes d’evolució, de manera que avui podem distingir entre els papers per a les guardes, obres de primitius, obres clàssiques i obres acadèmiques; mostres de mà mestra, altres d’un període floreixent i altres de tendència; refinaments de bon gust i expressions de grolleria. Un sentit rudimentari, primer, de la decoració, que a poc a poc es va formant i complicant fins que arriba a un alt lloc d’opulència munífica.
El paper per a les guardes de llibre té, com tot paper pintat, un origen xinès. Des del segle XVI importat a Europa per hol·landesos i espanyols fins avui ha corregut una gran trajectoria. Primer es pinta a mà, grollerament; després s’estilitza un poc, i la industria de l’home inventa la trepa per anar repetint els motius i per a facilitar la feina. El paper pintat es converteix en una gran indústria, que anirà floreixent a les darreríes del segle XVIII, a Anglaterra, a França, amb Reveillon, a l’arrabal de Sant Antoni, a Bixheim, a Metz, a Lyó, a Epinal, a Mons. L’extensió del paper pintat ens va acostant vers la democràcia i l’art popular. Primer sols podíen cobrir els panys de pared els grans magnats i prínceps, amb cuiros policromats, amb tapisseries. El paper pintat s’estén arreu, i cobreix tota la nuesa de les pareds fredes. El primer assaig de decoració es un motiu tímid, molt poruc, molt; després acaba amb un gros esclat de detalls botànics, de vegetació tropical, amb un gran sentit de la composició general. La flora i la fauna donen pretextes als artistes. I per últim les històries d’amor i de guerra. En part, dintre d’un cercle reduit, se segueix la mateixa marxa que per a les grans composicions dels tapissos. Els episodis, com en algunes teles — de Pau i Virgínia — abunden i es repeteixen amb una profusió realment meravellosa.
Peró parlem dels llibres. Com hem dit, la decoració del paper per a guardes dels llibres va constituir una especialitat. En alguns punts, com a Alcoy, a Espanya, els començos de la decoració són veritablement primitius i rudimentaris. Es comença per l’esponjat. L’obrer, no en podem dir encara l’artista, aixopa una esponja en colors, i amb ella, sense cap art, surti el que’s vulgi, va pintant el paper, obtenint devegades efectes inesperats. Després l’obrer rudimentari va despertant el séu enginy; amara un full de paper de pintura, i amb una pua de fusta fa cercles concèntrics, que s’ajunten, que se separen, amples i estrets, gruixuts i prims. I es dona una nova varietat a la decoració. Després venen els jaspiats i s’utilitza el fel de bou. I per últim els gravadors al boix van complicant el motiu decoratiu fent- lo més ple, més complet. I venen després els ferres. I venen els ors i les riqueses.
I anant fullejant aquestes guardes de llibres, o una col·lecció — com per exemple la d’En Alexandre de Riquer, que és de les més completes que’s coneixen — es pot veure, es pot anar seguint tot l’estat de la cultura i de la civilització dels pobles a travers d’una època. Mirem les darreríes del segle XVIII i trobem aquests pobrets papers d’Alcoi, o catalans, amb esponjats, amb decoracions de pua de fusta. I comparem -los amb l’esplèndida opulència dels papers austriacs per a les guardes dels llibres, esplèndids, rics, fets amb art de pur refinament, amb àligues imperials, amb escuts de noblesa. No és que aqueix art de luxe faci despreciar l’altre pobre. Moltes vegades ens encisarà més un rudimentari motiu de decoració d’un gravadet al boix que tot un opulent paper amb motius d’argent i d’or.
Vells papers : “Guardes de llibres” per R. J., a Vell i Nou, núm. 33, 15 set 1916.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Nada hay nuevo sobre la tierra,—Hé aquí una sentencia mil veces y en mil idiomas repetida y que no dejará de estrañar á los lectores de nuestra pequeña revista, amigos, por ende, de lo nuevo, de lo avanzado de lo modernísimo.—Y sin embargo, la sentencia es tan verdadera como antigua: lo propiamente nuevo, lo original en absoluto, lo sin precedentes ni abolengo está todavía por descubrir. Desde los primeros chinos civilizados acá, todos los géneros literarios, todas las formas artísticas se han intentado. Como si quisiera el hombre demostrar el poder de su inteligencia soberana ha cerrado ya el círculo de sus universales conocimientos, apoyándose en lo que sabe para adivinar lo que ignora.—Se ha dormido el hombre del pasado durante la noche, pero en sus labios se dibuja una sonrisa, anunciándonos que ha previsto la aurora del porvenir. Podréis vosotros gozarla de un modo más adecuado, podréis analizar los colores de sus nubes y sentir la frescura de sus rocíos, pero la impresión estética de aquel incendio triunfante, la íntima satisfacción del que descubre la luz, la sintieron ellos, los hombres del pasado, vuestros buenos abuelos, lo mismo que vosotros, hombres del presente, abuelos á vuestra vez de nietos sapientísimos y de hombres modernos por venir.
Tomaos la molestia de repasar algunos libros viejos: no es una faena desagradable, os lo aseguro. El pergamino de las cubiertas que cruje y se retuerce como la piel seca de una momia; las hojas blandas, húmedas siempre; la impresión extraña y de un negro atenuado en rojo, sobre el papel amarillento, la ortografía caprichosa y pintoresca; todo el pequeno volumen, en fin, tiene un aire tan cándido, tan sencillo, tan de abuelo desengañado y poco figurón, que convida á leerlo, que seduce y obsesiona ligeramente. —Y una vez leído, y una vez estudiado y una vez vuestra alma de hombre moderno puesta en comunicación con el alma vieja del autor del libro viejo ¿qué descubrís? Hablando sinceramente ¿os sentís superiores al que escribió el libro de Job? ¿La poesía es más grande hoy que en tiempo de Homero? ¿Somos más sutiles y refinados que Horacio? ¿Verlaine resulta más obscuro, más misterioso que Persio? ¿Es Apuleyo menos escatológico que Zola?— He aquí, pues, la gran enseñanza que trasciende de la lectura de libros viejos. Una ecuanimidad, una indiferencia tranquila y una serenidad de espíritu que confortan y regeneran.—El lector profundo de libros viejos deseará ver, aunque no logre hacerse ver; desengañado del estilo, se irá derecho al fondo y procurará como los autores que he citado dormirse en la noche del pasado, pero con la confiada sonrisa del que ha presentido y abarcado el porvenir. Un libro viejo es como un vino rancio, bebido á sorbos junto á un buen fuego: nos conforta y nos inspira sueños
Article: “Los libros viejos”, en el periòdic Luz de desembre de 1898.
““ La 49 edició de la Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern que, com cada any, se celebra al passeig de Gràcia de Barcelona, es va inaugurar ahir amb un homenatge als escriptors Maria Barbal, Francesc Candel i Miquel de Palol. L’acte va tenir com a escenari l’escultura de Joan BrossaMonument al llibre, que està instal·lada davant del cinema Comèdia. Les plaques inscrites amb els noms dels tres homenatjats que van quedar exposades a la base de l’escultura se sumen a les de Terenci Moix, Quim Monzó, Isabel-Clara Simó i d’altres escriptors en llengua catalana. Per Maria Barbal, aquest homenatge és una oportunitat per estar “més a prop de la gent, que és el que els escriptors sempre desitgem i que a vegades ens costa aconseguir”. Francesc Candel va confessar que veure el seu nom escrit sota el monument a Brossa “és com la inmortalitat”, i Vicenç Llorca, director general de Promoció Cultural de la Generalitat, va col·locar la placa en honor de Miquel de Palol, que no va poder assistir a l’acte. El pregó va anar a càrrec del periodista i escriptor Josep Maria Huertas, que va fer un repàs dels llibres exposats a la mostra Barcelona llibre a llibre, que hi ha a l’estand núm. 11, i va recomanar alguns títols interessants
La fira d’aquest any consta de 45 parades en les quals els visitants poden remanar, buscar i trobar llibres de tots els gèneres, i preus, des d’una astrologia precopernicana escrita el 1500 per Georgii Purbachi fins a llibres d’autoajuda com per exemple una Aromateràpia i automassatge facial, tan típics de l’onada postmodernista. La temàtica varia segons la parada: unes s’especialitzen en llibres d’ocasió i omplen els prestatges de novel·les rosa i de best-sellers caducats, mentre que d’altres reuneixen els llibres més antics i buscats pels col·leccionistes. Una competència entre llibreters de vell i d’ocasió que en general queda en un empat que no convenç als organitzadors de la fira. Segons el president del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, les parades d’ocasió resten una mica de qualitat a la fira “perquè a vegades les liquidacions que fan les editorials fan que els títols es repeteixin en massa estands”. Els pròxims anys es limitarà l’accés a la Fira a les parades de llibre d’ocasió i totes les noves incorporacions seran de llibre vell.
Entre les diferents parades, destaca l’exposició Barcelona llibre a llibre, tema de la fira d’aquest any que mostra una bona col·lecció de les millors obres escrites sobre la Ciutat Comtal; llibres com La ciutat de Barcelona, de Francesc Carreras Candi editat el 1916; Calaix de sastre que en un català macarrònic fa una radiografia de la ciutat de finals del XVIII i principis del XIX, i Barcelones de Manuel Vázquez Montalbán, entre altres.
Tot plegat, una bona excusa per fer un volt pel passeig de Gràcia, buscar, remenar, deixar-se sorprendre i comprar. Si hi ha sort, es poden trobar algunes gangues que han passat per alt als llibreters, que també n’hi ha”.
“El llibre d’ocasió ocupa el passeig de Gràcia”, per Rober Pi, en el diari AVUI del 16 de setembre del 2000.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Han pasado varios años y el librillo (1) no se ha reeditado ( *), por lo que continua sin estar al alcance de los bibliófilos. Por otra parte, yo he seguido comprando y leyendo obras relacionadas de un modo u otro con la materia, y al verme felizmente liberado de la docencia universitaria en octubre de 2000, me pareció que había llegado el momento de reescribir de cabo a rabo la Introducción de 1995.
Aunque, lógicamente, se han aprovechado ideas de aquel librillo, y de otras publicaciones mías, esta es una obra de nueva planta, mucho más extensa y con – las imprescindibles – notas a pie de página. Tiene cabida aquí lo ensayístico y lo didáctico, y he procurado aunar la seriedad del fondo con lo – en ocasiones – festivo de la forma: Nodier y otros ya demostraron sobradamente que podemos divertirnos con la bibliofilia. De más está decir que, siendo el mundo del libro un océano tan vasto – y un bosque tan inextricable -, sería absurdo pretender abarcarlo todo en 400 páginas, así que en este metalibro se omitirán muchos aspectos del universo libresco. Nos centraremos, obviamente, en las cuestiones más relacionadas con la bibliofilia, y aun en estas seremos selectivos y sintéticos: nos dejaremos cosas en el tintero y trataremos de pasada temas a los que sin duda habrían sacado más partido plumas mejor cortadas que la nuestra.
Por suerte para todos, esto no es una tesis doctoral – traslado de muertos de un cementerio a otro – , ni una enciclopedia ni un manual – a pesar de su componente didáctico -, sino mayormente un ensayo, género que, como todos, tiene sus reglas. La primera es que el tema objeto del mismo se trata con libertad, desde el personal punto de vista del autor, que se supone es original dentro de lo que cabe (si bien puede resultar polémico, es decir, chocar con las ideas recibidas). La segunda es que va dirigido al público culto en general, no especializado, aunque sin duda cuanto más aficionado a los libros sea el lector, más probabilidades habrá de que se acerque al nuestro, y de que lo lea provechosa y placenteramente. No es esta la primera vez que escribo teniendo como guía el viejo principio latino delectare prodi, o sea, enseñar deleitando: alguien ha hablado acertadamente de alta divulgación, y no otra ha sido siempre (creo yo) la principal finalidad de los buenos ensayos.
Con este objetivo, nos esforzamos en utilizar un claro y correcto romance, al que traducimos – sin más pretensiones que la comodidad de los lectores – las citas en otros idiomas. Igualmente hemos procurado no aburrir nunca, deber primordial de todo el que se atreve a fatigar las prensas y a ser causa directa de la tala de árboles inocentes. La vida es demasiado corta para malgastarla leyendo ladrillos, así que – según la inspiración – aderezamos los capítulos ensayísticos con unas gotas de humor (en ocasiones, un punto ácido), lo que no está en absoluto reñido con el rigor y la solidez de los conocimientos que debe tener quien osa publicar un libro sobre un determinado asunto.
Aparte de conocer bien el tema ( aunque siempre se es aprendiz, y más en materias como la bibliofilia), a uno debe apasionarle, porque de lo contrario será imposible transmitir a los lectores ese entusiasmo, esa pasión, ese arrobo.”
“Al desocupado lector”, mena de pròleg de Francisco Mendoza Díaz-Maroto en el seu llibre La pasión por los libros, Espasa Forum, Madrid, 2002; p. 27-28.
(1) Introducción a la bibliofilia, Mendoza Díaz-Maroto, Fco; ed. Vicent García, València, 1995)
* Anys després d’aquest pròleg es va fer una altra 2a. Edició corregida, el 2004.
“El llibre és gruixut. Té més de cinc-centes pàgines de text atapeït, precedides d’una llarga introducció, més atapeïda encara, i seguides d’un índex analític que n’omple prop d’una vintena. Com el seu títol indica, es tracta d’uns records personals, els d’una llarga vida passada entre llibres de tota mena, antics i moderns, nous i vells, valuosos i insignificants, fullejats d’un a un, repassats, col·lacionats, bé al taulell, bé al sancta sanctorum de la rebotiga, bé a peu dret, al marc de la porta del carrer, aprofitant la llum natural, que amb prou feines entra en aquella botiga per on ha passat gairebé tothom: humils aficionats a llegir, quasi analfabets a la recerca d’un formulari de correspondència, opulents bibliòfils, savis de fama universal, erudits eminents, autors d’anomenada i oblidats.
Tant els uns com els altres, vull dir els llibres i els clients, han estat, aquells més que aquests, anotats, segurament en aquells trossos de paper que no es poden posar pas de model de paperetes per al catàleg d’una biblioteca i que tantes vegades hem vist apilotats al costat d’un munt de llibres.
El llibreter, Antoni Palau i Dulcet , ha fet sortir d’aquelles paperetes tan poc standard, un gran nombre de catàlegs d’aquells que no ho sembla, però s’escampen per tot el món, i sobretot – passant per alt altres obres – el Manual del librero hispanoamericano qualificat de Brunetespanyol, obra indispensable en les recerques bibliogràfiques, per més que, com totes les obres d’aquesta mena, malgrat la minúcia que cal per a establir-les i la consciència que s’hi posa, no es poden dar mai per llestes: la bibliografia no s’exhaureix mai, i cal indefinidament rectificar, completar, afegir. Però això ja ho sap prou bé el llibreter Palau, que té un exemplar de la seva obra amb els marges negres d’anotacions per a una segona edició que tant de bo ell pugui fer i nosaltres veure.
Igual que ha fet paperetes dels llibres que li han passat per les mans en aquella botiga – i en altres establiments anteriors, però és la botiga del carrer de Sant Pau la que hem conegut els de la meva època – i en altres llocs, o ha vist esmentats en altres llibres, el llibreter Palau ha fet també paperetes de la seva vida, dia per dia, de la dels seus familiars, dels seus amics, dels seus clients. D’aquestes, barrejades amb paperetes de llibres, retalls de diari, fragments de cartes, apunts de lectures, n’han sortit les Memòries d’un llibreter català, obra curiosa, amb alts i baixos d’interès segons les aficions de cadascú i la coneixença o desconeixença dels personatges i dels fets que s’hi troben a cabassos, amb aquell desordre que imposa la notació cronològica barrejant fets, lectures, esdeveniments personals i familiars, anècdotes, precisions bibliogràfiques, reflexions, comentaris. I tot sense transició, ni artificis literaris, ni talls, per la manca i tot de pretensions literàries, en aquell prolix, curiós i rehabilitat Nicolas-Edme Restif de la Bretonne, sense que, per sort, sigui possible cap acostament entre les dues persones.
El que més hi trobarà el compte serà, naturalment, el que ha corregut llibreries de vell i parades de llibres. No sols per les notícies i dades curioses referents a bibliografia, sinó també perquè trobarà molts coneguts, clients i contertulians, llibreters que ha conegut personalment o de fama, noms il·lustres de la literatura, l’erudició i la llibreria antiquària, amb els quals l’atzar l’ha posat en contacte davant uns mateixos prestatges, en una dèria semblant. Després, el barcelonista, al qual, el llibre ofereix un gavadal de petits fets, o de visions fragmentàries i detalls dels grans fets. D’aquesta immensa pedrera que són les Memòries d’En Palau, en surt una gran quantitat de material, no tot de la mateixa qualitat, però sempre susceptible de trobar la seva aplicació. Però, sobretot, el llibre és curiós de llegir, i enmig de les digressions, de les pàgines d’interès circumscrit, n’hi ha d’altres, moltes, que calia que fossin escrites.
Totes elles, però, testimonien la passió pel seu ofici i per les lletres d’aquest home de curiositat universal, editor, erudit, lector incansable, iniciador de tants principiants en els laberints de la bibliografia i la bibliofília, i autor d’aquell Manual del librero, obra de benedictí.
No es tracta pas – em penso que puc parlar amb franquesa que no escantona per res l’estima que tinc per a Palau i els seus fills – d’una obra literària. Que el lector no hi vagi a buscar un estil acurat, que passi per alt la correcció gramatical i la tipogràfica. L’important no és pas la manera com hi són dites les coses, sinó la majoria de les que s’hi diuen.
Si aquest lector és, en una peça, amic dels llibres, barceloní i aficionat a la història encara que sigui aquella història de fronteres mal delimitades amb la tafaneria i la xafarderia, té hores entretingudes a passar llegint, potser millor a petits glops, aquest espès volum del qual l’autor, escèptic i coneixedor, creu haver tirat llarg fent-ne una edició de només 300 exemplars.
J.C., a Mirador, 15 agost 1935.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Enquadernació de Brugalla
El valor intrínseco de un libro reside en su contenido, ocioso es afirmarlo: aunque parezca, ante el proceso de libre adquisición, que lo que se cotiza es su vehículo. Lamentable confusión. La belleza de sus páginas, el papel y la encuadernación, son figuras que le acompañan. Si el mismo vehículo, en gran papel, nada llevara impreso o transportara sobre su blancura tan sólo letras sueltas estampadas sin orden ni concierto o, en cada pàgina, se vieran alienadas las letras del alfabeto de cuerpos distintos a guisa de caprichoso espécimen, ninguna codicia despertaría, aunque fuera impreso este peregrino ejemplar por Gutenbergy encuadernado por el propio Grolier. Pero estas mismas letras hábilmente combinadas, representan las ideas estampadas en las páginas del libro; la lengua hablada por medio de la palabra escrita; el pensamiento, en fin, que se transfiere. Y si las palabras, o lo que ellas expresan, faltan en parte debido a la desaparición de una hoja de su soporte o fragmentos de ellas, causa decepción. No se pretende jamás completarlas con hojas apócrifas o con palabras de propia invención, sino que se completan con las mismas ideas y la misma configuración gráfica que en letras de molde plasmaron, no el autor que compuso el manuscrito, sino manos ajenas, artífices de la impresión, que dieron a la luz multitud de ejemplares de la misma obra.
Reproducidas en letras de molde por manos de artífices son también las páginas facsímiles realizadas con exclusivo objeto de que el texto del libro no permanezca truncado. Por consiguiente, al obsequiar al infortunado ejemplar con facsímiles de las páginas que le falten, realizadas de manera correcta, no es ni mixtificación ni engaño, puesto que se hace con sano juicio y pleno convencimiento, ni se adultera el texto de la obra, que es donde reside la originalidad, el espíritu del autor.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines. Barcelona, maig de 1968, p. 32.
“Per correspondre a la generositat que el Govern de França tingué amb el nostre venerable Institut d’Estudis Catalans al fer-li ofrena de la col·lecció de llibres que en nombre d’uns tres mil representen el fruit de la ciència francesa, aquesta nostra institució prengué l’acord de dedicar a la nació veïna alguns objectes de valor artístico-arqueològic un aplec de les publicacions que fins avui porta fetes; materials que, si bé no es podran comparar en quantia a lo graciosament ofert pel Govern francès, en quant a qualitat no desdiran segurament, posant en bon lloc el nostre país.
Els llibres de l’Institut oferiran, a més, en aquesta manifestació, una pròpia dels avanços que en les arts gràfiques duen realitzats els obradors barcelonins. Sabut és, en efecte, que les publicacions esmentades, com obra d’una col·lectivitat tan respectable, són fetes amb tota la perfecció de que l’estampa i el gravat són susceptibles; i el mateix en el cas actual podrà dir-se de les enquadernacions, ja que, en efecte, les que llueixen alguns dels exemplars destinats a França són mostres dels tipus de realitat propi del nostre país en els segles XVII i XVIII.
Enquadernació Legascon
Acte de bon seny és aquest, perquè generalment quan es tracta de decorar amb certa riquesa una enquadernació és corrent decantar-se pels tipus coneguts estrangers i que dintre d’aquest art han estat ja considerats com a clàssics. Còmoda i poc patriòtica solució.
De segur que ans de resoldre la mena d’enquadernació que millor escauria als llibres de l’Institut, aquest no deixà de recordar els grans mestres decoradors de renom mundial, els qui del llibre enquadernat n’han fet un joiell, avaluant el preu intel·lectual de l’obra que hi resta estotjada, els qui per son bon gust i impecable execució els valgué ésser cridats als palaus dels reis per a decorar els llibres de les seves particulars biblioteques.
Belles, moltíssim belles, són les tals enquadernacions, i no han pogut deixar de recordar els tipus elaborats pel gran Grolier, aquest exquisit amador dels bells llibres, en qui generalment els pocs versats en l’estudi d’aquesta noble art fixen el renaixement del decorat de tapes de llibres, ni oblidar els noms il·lustres dels Eves, Le Gascon, Du Seuil, Dérome, Padeloup, Thouvenin, etc., etc.
També els deu haver passat el record dels tipus de la Itàlia, singularment dels d’aquesta Venezia gai bressol de la decoració del llibre, dels d’Alemanya, creadora dels bells procediments, dels nostres mudèjars. Però cap d’ells, singularment, degué escaure-li tan bé com als ara reproduïts, que si bé ara no enlluernen en quant a recordar els grans mestres, tindran al menys el sentiment i manera de decorar adoptat per una raça que, tot rebent les influències estrangeres predominants en aquella època féu una decoració apropiada al seu gust, marcant una de les característiques pròpies del siscentista català.
D’estructura senzilla, quelcom rígida per efecte d’algunes de les eines que empraven – (rodes), amb espais proporcionats, sàviament calculats – base de tota bona decoració – premeditats per a ser-hi col·locades les empremtes dels petits ferros amb que han estat convertits els temes de les antigues rodes, sense venir balderes, ni escanyoliments en els espais, franques de composició, sense rebuscaments que tan poc escauen al nostre temperament, així han estat decorades les obres “Hero i Leandre”, “El Gènesi”, “ Himnes Homèrics” i “Les obres d’Auzies Marc”.
Els models que serviren d’orientació són les que serven de l’esmentada època l’Institut, nostre Arxiu General de la Corona d’Aragó, i les de qualques amics particulars que amb fervorós patriotisme retenen llurs exemplars, de gran estima en les seves biblioteques – provinents la major part d’ells de la nostra Generalitat – que fa que els que venerem les tals joies per lo artístiques i ço que tenen de record patriòtic – a poder ésser , les reclaméssim per a un Museu, on reunides i classificades amb tot desembraç [sic] poguessin ésser estudiades i fruïdes per tots els amants del bell llibre decorat a propi regal de gust bibliofílic i com a lliçó de lo fet pels nostres avant-passats.
I no és que els tals possessors les facin inassequibles per l’estudi, ans al contrari, generosament les posen a la disposició dels estudiosos i fent-ho tenen satisfacció. Però ens ha mogut el senyalar com a lloc un museu com el més adequat i a propòsit per a l’estudi sistemàtic i comparatiu de llurs decoracions, les èpoques, autors i procediments, el fet que avui no ens és factible estudiar amb la migrada – anàvem a dir raquítica – exhibició d’enquadernacions que figura en el nostre Museu del Parc. ¿ No podrien els possessors particulars de belles enquadernacions portar-les a engruixir les vitrines del nostre avui estimable Museu, encara que fos a títol de dipòsit? ¿ Els que guarden estimables materials per aquesta mena d’estudi no podrien fer quelcom de profit?
A tots ens atrevim a dirigir-nos, amb la seguretat que fóra ben rebut per la molt il·lustre Junta de Museus, els ho agrairíem tots els coneixedors i profans, uns per a poder amb més quantitat d’aquest material i llibertat – si hi cal:- estudiar-hi, altres per a satisfer el seu sentiment de bellesa, i qui sap si estudiant i recreant-s’hi podríem entre tots tornar arrelar un art tan bell, tan descuidat de les nostres generacions, que no capeixen la bellesa d’unes tapes de llibre decorades que donen la sensació de la més preuada joia.
Potser se’ns dirà que manca per a la seva resurrecció – com succeí en altres temps – una “alta orientació” devinguda pels que suara retrèiem, aquests que cridaven als seus palaus els grans artistes decoradors esmentats? ¿ Faria això despertar el bon gust en la bibliofília als que ara sols són escarnidors de tota mena d’esports exòtics? Quelcom d’això podria ajudar a fer-ho renàixer i continuar ço que tot el món ha laborat i venerat amb santa tradició peculiar; al mateix temps podríem intentar sumar-nos al moviment modern, fent renàixer, modernitzant-los, tipus i procediments característics propis, però avui, per lo nostra dissort, no va el nostre “carro” – volíem dir l’automòbil – per reials camins, sinó pel “pedregal”[sic] que cuida el nostre mai prou alabat Institut patri, el qual procura aplanar bé el camí de lo desitjat per tots.
Felicitem-nos del bell gest que han tingut els directors d’aquesta institució, com així cal felicitar la casa Miquel Rius de la nostra ciutat, elaboradora de les enquadernacions ací prop reproduïdes,- que tant es distingeix en aquesta mena de treballs de restauració moderna de tipus antics, com en les clàssiques i modernes, executant pulcrament tal mena de decorats amb reconegudes dots especials i desinterès patriòtic força remarcable, demostrat en diferents ocasions, a fi de que sigui un fet la resurrecció tan desitjada d’aquesta branca de les arts del llibre, vulgarment coneguda amb el nom genèric d’enquadernació, i que va a la davantera-
Article: “L’art en l’enquadernació”, de Joaquim Figuerola, a La Veu de Catalunya, 4 des 1916.
Enquadernació Thouvenin
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
El secular prestigio del arte de la encuadernación se enlaza sólo con el prestigio del pensamiento. En consecuencia, su popularidad brilla nada más – valga la paradoja – en las altas esferas de la inteligencia, del humanismo y del saber. Más allá todavía, según afirma hiperbólicamente una exaltada ponderación. En el libro “Cimbalum Mundi” de Bonaventure des Périers – uno de los ayudas de cámara, sutil poeta, de Margarita de Valois, reina de Navarra, impreso en París en 1537, libro citado a menudo por ensayistas franceses -, se lee en el primer diálogo que Mercurio fue enviado a la tierra por Júpiter, con el encargo expreso de hacer encuadernar el “Libro del Destino” a la moda del día, o sea, con filigranas doradas y multicolores sobre fina piel: imagen poética que resume un elevado sentir. Los destellos, pues, del nuevo y celebrado arte, alcanzaron el Olimpo… Lo cierto es que su aureola iluminó la estática plasticidad del libro esculpido con amor. Cualquier otra aplicación de cuero, con arabescos dorados, que no tenga por objeto reverenciar el cielo de las ideas puras, carece de grandiosidad.
El Arte de la Encuadernación en su más elevado sentir fue una conquista universal del Renacimiento. Arte, hoy, totalmente “cuerorificado” – dad validez al neologismo “cuerorificar”, que rechaza toda ingerencia. Arte, que expresa su integridad sin más recursos que la fusión del oro con el cuero. Pero, al igual que el arte egregio de “divina proporción”, describe su lirismo con la grácil expresión de la línea movediza y la desbordante sinfonía del color brillante de perfiles. Arte, en fin, reverencial, de extrema generosidad, sostenido a través de los siglos de la Edad Moderna y contemporánea por la noble liberalidad del “philobiblion” eterno, y merced a la entrega total del humilde artífice, preste sagrado del oficio secular, que, de generación en generación, ha renovado su entusiasmo y su fe.
Las bellezas del libro y la historia de la encuadernación y su arte, son la historia de las bellezas del libro de todos los tiempos y lugares, del libro, vertida la esencia de sus páginas al lenguaje de cada país. La historia del libro es, asimismo, la historia del pensamiento, belleza superior, y la historia del pensamiento es la historia de la humanidad.
El pasado y el presente no pueden disgregarse por capricho, por rebeldía o por indiferencias pecaminosas. Ocultas raíces los unen cuyas adherencias con los ideales humanos son tan poderosas que han resistido el soplo de los terribles vendavales que en todos los tiempos han amenazado destruir los cimientos de la civilización.
El libro antiguo fue siempre amado y temido por su poder. Hierros y cadenas fueron su seguridad. Fue el botín de guerra más estimado. El obsequio de un códice de vitela, signo de la mayor consideración entre poderosos. Se atribuyó al libro incalculable valor.
El libro impreso, nuestro libro, no es menos codiciado y defendido. Es una preciosa reliquia que nuestros antepasados nos han transmitido en abundancia suma. Aunque los libros no nos pertenezcan en propiedad, tenemos el deber de conservarlos y rendirles honores.
Los libros que milagrosamente han sobrevivido a la incuria y al furor – Pérgamo, Alejandría, Califa Omar, destrucciones, incendios, perversidad -, solicitan ser librados del polvo, de la humedad y de la asfixia para evitarles la acción vituperable de los insectos “bibliófagos”, de los hongos, de las bacterias y de cuantos peligros puedan amenazar su integridad.
Los más infortunados de ellos que han sufrido ya lastimosamente el ataque de tantos enemigos, pudiendo vivir aún, solicitan nuestro socorro para evitar su total destrucción.
Tal es la preocupación de la ciencia de nuestros días y la inquietud de los hombres que tienen bajo su custodia los grandes tesoros del saber que representan el patrimonio espiritual de la humanidad.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968. P. 8-10.
“No vaig a parlar de la magna revista catalana d’alts estudis que porta aquest nom. Vaig a parlar del plaer del bibliòfil que he sentit tenint entre les mans, removent entre les mans amb tot respecte l’exemplar meravellós d’un llibre; una rara edició del “Quixot” francesa, tirat sobre pergamí i relligat sumptuosament en pell gaufrada i tot reclòs dins capsa de seda i de llevant amb les armes de la princesa de Chartres, a qui anava destinada tan alta joia de la bibliofília.
Tenint entre les mans, removent entre les mans aquest reliquiari de bon gust, pensava en el plaer intens, sàdic, del bibliòfil que pot ornar la seva llibrería amb centenars de joies com aquesta. La delícia de posseir el llibre rar, el llibre únic; la fretura de resseguir els mercats, els catàlegs, les col·leccions en venda que’s desmembren llastimosament i de cercar, aquí i allí, disperses, les troballes que han d’anar enriquint la col·lecció. I veure com els prestatges es van omplint i un cop posseït l’exemplar pensar en la relligació, i escollir un bell model o deixar-ho a la mà experta de l’artista que ha de vestir a la vostra joia el robatge fastuós de les pells oloroses gaufrades d’or. I després tenir entre les mans, remoure entre les mans respectuoses la joia ja tota completa, i després d’obrir la coberta on les armes de la biblioteca apareixen repujades sobre el cuiro, trobar la portada exemplar, la portada antiga, de paper brú, de simplíssima tipografía. I així llibres i més llibres. I poder anar mirant, en les hores de vetlla, sota la llum amiga del pàmpol familiar, en el recó escollit vora els prestatges que estotgen les úniques meravelles, les pàgines de pergamí miniaturades sabiament en una daurada policromía d’algun llibre d’hores reial i passar les mans nostres sobre el lloc on les augustes mans avui fetes polç s’havíen posat en les hores de recollida devoció. I veure en la mitja llum del lloc l’espectre d’aquelles mans de dòna ben vives entre els fulls divins. I després les edicions rares, les edicions úniques i acariciar les pells oloroses i les sedes de les guardes i llegir aquí i allí, a l’etzar del bell llibre, una frase, una pàgina de l’obra mestra dels nostres passats, que les premses primitives deixaven impreses sobre lletres de fusta en el paper vetuts. I així deixar passar les hores de vetlla, saborejant tranquila i reposadament aquest plaer dels deus de la bibliofilia.
Article: “Bibliofilia” per L’Amic, a El Poble Català, 27 abril 1915.(català original)
Llibre daurat, gofrat i en mosaic
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“El deslumbrante fulgor decorativo, arte sublime de orfebres y lapidarios, que aureolaba la encuadernación de los textos santos de la antigua Bizancio, decrece. Su imponente riqueza detiene hoy absorto al curioso visitante de los grandes museos y templos centroeuropeos y asiáticos. De súbito, nos enfrentamos con la auténtica ligadura renacentista, con la encuadernación de profunda moción estética. Su simple y sonriente poder dio escolta al flamante libro impreso, cuya difusión, al romperse en luminosidad, desvaneció las nubes que oscurecían el cielo medieval.
Mucho se ha escrito desde finales del siglo pasado en los papeles de la bibliofilia – y mucho queda por escribir aún – sobre el secular hechizo de una encuadernación artística, desdeñada a veces por la sensatez glacial con razonamientos agrios y mezquinos.
Tabernáculo sagrado de la inteligencia y del saber, las tapas del libro, cinceladas y policromas, simbolizan hoy como ayer, un pedestal erigido a cada una de esas figuras poliédricas de aristas suaves y múltiples hojas que encierran la elocuencia gráfica del pensamiento, las creaciones del espíritu; que plasman la oratoria y la poesía en el aquietado reino del silencio, sobre la impoluta llanura de unas páginas saturadas de eternidad.
Sin recurrir al empleo de ajenos primores, el exterior del libro se enriqueció con procedimientos artesanos de empírico linaje. El libro es objeto de amor. La exultación y el fervoroso anhelo de conservar lo que se ama, consagró los procedimientos. Atados y nervaduras, pergaminos y nervios de buey, son alegoría y realidad de este anhelo. La resistencia de la materia cuero, sobre la que se elabora al estilo oriental, es un acucioso estímulo que aviva el espíritu de superación de los artífices profanos de las regiones occidentales. Al conseguir, con la maceración y el adobo, el dominio de su terquedad coriácea, se dio, a la piel que ceñía el libro, formas y colores y se imprimió sobre su delicada superficie surcos dorados e incisiones, alcanzándose los primeros grados de arte y perfección. Nació un nuevo afán vibrante e inextinguible.
Sobre esta restringida base – susceptible de perfección superior que alcanzarán reiterados empeños -, se han levantado los grandes estilos de la encuadernación y los modos y maneras artesanas de evidente espiritualidad. Arte, estilos y oficio, de cuyos méritos no se encuentra ningún capítulo en la historia general del arte, ni tampoco en los ensayos sobre el arte de raíz popular. La encuadernación, por lo regular de poca superficie, va unida a un todo superior de vastas dimensiones, las cuales se extienden por encima del arte puro y de la propia naturaleza de las cosas. Sus efluvios contienen la esencia de lo material y de lo inmaterial. La encuadernación, ánfora eterna de estos efluvios, deja de tener entidad sin ellos. La encuadernación sin el libro, es una entelequia; sin cuadernos que ligar y religar, sus tapas producen el estremecimiento desolador del vacío.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2 – XVIII láminas,Barcelona, maig de 1968,p.7-8. (les imatges són enquadernacions d’Emili Brugalla, la quarta és de Santiago Brugalla).
“Ja és cosa ben sabuda que avui l’empirisme y la rutina van desapareixent fins dels oficis per als quals els estudis d’ordre científic semblaven del tot innecessaris. Entre nosaltres la professió de llibreter mateix havía estat practicada, encara no fa molt, per personas qui ab prou feina sabíen de llegir y escriure. Més aixó ja va canviant: avui els llibreters ja saben de moltes més coses que no abans, y fins hi ha, a hores d’ara en aquest honorable gremi, qui sap més de bibliografía que en Brunet y maneja els catàlegs ab més traça que un matemàtic les taules de logaritmes.
L’Antoni Palau, el nostre amic llibreter, és un dels qui més s’esforcen en revestir la seva activitat especulativa d’aquells novells atributs que la dignifiquen y l’aixequen per damunt de totes les professions comercials actualment conegudes. Y aixó pot veure’s en el catàleg que sots el títol Corona d’Aragó y sos antichs dominis acaba de veure la llum.
El Catàleg d’en Palau conté fins a 5.863 títols de llibres interessants a Catalunya, a Aragó y als altres països que formaren la Corona aragonesa, repartits en varies seccions: Teología; Jurisprudencia; Ciencies, Arts, Industria, Comerç; Literatura; Historia, Geografía; Guies, Excursionisme; Festes y Funerals; Bibliografía; Biografíes; Necrologíes, Vides de Sants; Revistes y periòdics; algunes de les quals apareixen destriades en subseccions d’aplicació merament utilitaria. Aquesta distribució de materies, per lo que té d’arbitraria o convencional, no sería pas recomanable per a una bibliografía en què l’ordenació estricta per noms d’autors és l’única acceptable científicament; mes no hem d’oblidar que es tracta aquí d’un catàleg de venda, y que lo pràctic era agrupar els llibres en vista de les necessitats dels estudiosos de certes especialitats. Un pròleg o introducció ha posat el senyor Palau al seu catàleg, que ofereix un particular interès, per quant recull ab evident oportunitat un cert nombre de noticies sobre llibreters barcelonins del segle passat que més endavant s’hauría ja fet molt difícil reunir.
Deixant apart tot lo relatiu a la llegenda del monjo de Poblet, Fra Vicens, que el Sr. Palau ha cregut haver d’acceptar com a cosa verídica, les noticies que dóna en el pròleg resulten força interessants, y poden ajudar un dia a la formació d’una bibliografía de catàlegs de llibres en venda a Barcelona, que permetría seguir la creixent estima dels nostres clients, fins assolir els preus elevadíssims a què avui són pagats.
Per lo demés, el Sr. Palau és prou discret en els preus que assigna als exemplars que té per vendre, fent-se càrrec de que els nostres bibliòfils no estàn, per lo general, gire disposats a disputar-se els llibres a cops de bossa. La moda aquí era, fins no fa gaire, no gastar-se sino molt pocs diners en llibres; després, tot se reduía a fer canvis y a gitanejar, segons gràfica expressió, cercant les gangues que la impericia del llibreter o del company d’aficions donaven lloc a aprofitar. Avui aixó ja va acabant-se, car és indiscutible que les grans biblioteques dels nostres excel·lents amics D. Isidre Bonsoms, D. Pau Font de Rubinat, D. Lambert Mata, D. Joaquim de Montaner y D. Ernest Moliné y Brasés, solament a força de diners pagats en bones monedes d’encuny han pogut ésser constituïdes. Y així devem a la lliberalitat d’aquests fervorosos amadors la repatriació de gran nombre de bons exemplars que la miseria dels nostres bibliòfils d’abans d’ara s’havía deixat perdre, quan ells encara dormien y els estrangers, força més avisats, s’enduien a carretades els nostres tresors bibliogràfics.
Aixó que diem ve a constituir un altre capítol de la reconstitució del patrimoni espiritual de Catalunya. Y els llibreters intel·ligents ab què avui ja podem comptar ( entre els quals l’Antoni Palau figura dignament) hi ajuden ab totes les forces, facilitant als llurs clients l’adquisició dels llibres catalans que surten venals en els mercats estrangers. D’aquesta manera han estat redimits pels nous mercedaris de la bibliofilia centenars y centenars de llibres que la passada dissort havía allunyat violentament de la Patria”.
Article: “Un nou catàleg bibliogràfic d’en Antoni Palau”, per Ramon Miquel y Planas, a Bibliofilia II, p.174-175. (article en català pre P.F.)
“El resplandor del Renacimiento iluminó la estrecha senda del humano destino. El procedimiento tipográfico – manifestación de arte industrioso – difunde el pensamiento científico y espiritual. Las irrefrenables ambiciones de dominio absoluto y ciertas filosofías dormidas en los códices, o en los manuscritos de menor antigüedad, sufren un violento choque. Los caracteres de letras movibles ocasionaron una súbita explosión. Su enorme trascendencia eclipsó el maravilloso perfeccionamiento de la brújula, norte y guía de la aventura náutica y se antepuso a la temible aparición de la pólvora mortífera.
La faz del libro impreso adquiere singular notoriedad, cuyo valor pregonan encontradas ideologías, cismas y supersticiones. Sus tapas sujetas al lomo con retorcidos ligamentos, se interponen para defender, o preservar siquiera de posibles riesgos, la fragilidad de sus páginas de papel. Ribetes de distinción circundan el porte de tan inestimable presa y el brillo del oro, triunfante en las encuadernaciones, infunde respeto. Sus destellos rompen el hielo de la indiferencia y detienen, se ha dicho, los inconscientes impulsos de profanación y destrozo de la masa inculta.
Sí. La majestad del libro impreso recibió sobre su augusto manto de cordobán la caricia ornamental del Renacimiento. Los libros así honorados por sabios y humanistas de regio fuste, poblaron, con pompa análoga a la de la antigüedad grecorromana, que tanto se admira, los pulidos anaqueles y armarios ricos de talla al lado de insignes antiguallas y trofeos de guerra que colmarán la vanidad de príncipes y magnates.
Emilio Brugalla Turmo: “Inquietudes de hoy por los libros de ayer”, a Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona,Tercera época Núm. 733 – Vol. XXXIX Núm. 2, XVIII làmines.Barcelona, maig de 1968; p.6-7.
Bibliofilia; recull d’estudis, observacions, comentaris y noticies sobre llibres en general y sobre qüestions de llengua y literatura catalanes en particular. Publicat per R. Miquel y Planas (1911-1920), dos volums,segon volum a:https://archive.org/details/bibliofiliarecul02miquuoft/mode/2up ,
i molts i molts altres llibres ( també molts exlibris).
Però avui m’agradaria fer lloança de dos llibres més o menys actuals, es tracta de Las Artes Gráficas de la época Modernista en Barcelona d’Eliseo Trenc Ballester (Gremio de Industrias Gráficas de Barcelona, Barcelona, 1977).
i Barcelona. Art i Aventura del Llibre. La impremta Oliva de Vilanova de Santi Barjau Rico i Víctor Oliva Pascuet(Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2002).
I dic això perquè els tinc davant meu i no paro de gaudir ni un moment, pàgina rere pàgina, vaig llegint unes poques coses i mirant meravellat les moltes il·lustracions que ambdós llibres tenen, és un no parar.
Anys enrere quan els vaig llegir vaig aprendre un munt de coses sobre el món del llibre, i ara els torno a mirar i remirar perquè val la pena passar una bona estona sense gens d’esforç, només el d’anar passant pàgines.
I avui estic amb aquests dos llibres, però n’hi ha un munt d’iguals, tant o més interessants per passar llargues estones gaudint d’ells d’una manera senzilla. Podria escriure una llista, però segurament seria molt curta perquè llibres per posar n’hi ha a dojo.
I si us agrada el Modernisme literari hi podeu afegir un altre llibre: El llibre català en temps del Modernisme d’Aitor Quiney, Eliseu Trenc i Pilar Vélez, Consorci de Patrimoni de Sitges/Viena edicions, Barcelona, 2020. És el catàleg de l’exposició produïda pel Consorci del Patrimoni de Sitges i presentada al Museu Maricel. Són 233 pàgines que no es poden deixar de veure i de llegir i com els dos llibres anomenats més amunt és una joia amb 144 il·lustracions de l’exposició i un munt d’imatges més per passar una bona estona només mirant.
El paper, la tipografia, les fotografies, els anuncis, les cobertes d’altres llibres i moltes coses més són per passar una bona estona encara que només sigui passant pàgines i admirant el que hi ha imprès.
Fins i tot hi ha llibres en els quals els anuncis ja fan passar una bona estona, com per exemple Revista Gráfica 1900. A Gutenberg en el Quint Centenari de DD.AA., Institut Català de les Arts del Llibre-Tipografía La Académica- Enquadernació Vda. Miquel y Rius; Barcelona,1900.
I també hi ha Cobertes i Cartells dignes de fer-los una ullada.
Les revistes es poden incloure aquí, per exemple:
L’únic problema (o un dels més greus) respecte al món dels llibres és que no tenim temps suficient per mirar-los i encara menys per llegir-los, però cal que busquem més temps sigui com sigui, val molt la pena. Si cregués que hi ha cel només desitjaria que tingués una biblioteca infinita o quasi.
Hi ha altres coses per gaudir de la vida, si, però aquesta, llegir, mirar, remenar i buscar llibres crec que és una de les millors.
Biblioaprenent 