“Els llibres i el bar.
L’altra setmana parlava d’una associació d’idees i de sentiments entre els anuncis lluminosos i les excel·lències del bar. Aquesta associació, més forta per un cantó i més estirada pels cabells per un altre, la veig entre les inversions que es fan a base dels alcohols i les invencions que surten de les impremtes.
Ara mateix acabo de veure una vitrina de novetats bibliogràfiques ; llibres amb cobertes de paper de tots colors, amb jocs de lletres que tan aviat són severs i discretíssims d’un aire notarial — l’adjectiu «notarial» és el més just per qualificar la severitat i ponderació de les coses —, i amb altres jocs de lletres, excèntrics, irreverents, com si el llibre portés una careta de pallasso, o un maquillatge de «girl». Les cobertes de paper donen al llibre un cert aire de cosa passatgera, que és l’aire que tenen les coses del dia. Amb els llibres passa com amb les robes de les dones i amb tota mena d’estris familiars. Abans es feien llibres amb cobertes d’una pell que no es destruïa mai, acostumaven a ésser gruixuts i tenien l’estòmac ple d’unes idees que pel cap baix duraven cinquanta anys. És el mateix que passava amb les noies de les cases riques,que quan es casaven es feien unes camises que duraven per tota la vida. Eren unes camises poc gracioses, però sòlides, d’un fil sense contemplacions ; ara hi ha camises que ocupen menys lloc que un mocadoret de butxaca, són fascinants, damunt de la pell provoquen el paroxisme, però duren com l’amor o la fidelitat de moltes persones que les porten. Avui dia tot té un aire excitant, llampant i graciós, però amb un nervi efímer, amb una condició d’ala de papallona.
I això mateix s’endevina en les cobertes dels llibres de les vitrines. Les lletres cerquen contactes al·lucinants, un cert confusionisme d’indústria metal·lúrgica, de pomada de perfumeria i de paisatge inexplorat.
Hi ha veritables troballes, títols truculents, papers ajustadíssims, elegàncies perfectes. Fixeu-vos en una vitrina de novetats bibliogràfiques, i la idea d’un bar ben servit se us acut al pensament. Els artistes que estan al servei dels editors tenen alguna cosa de l’instint diabòlic dels «barmen». Un llibre és un poliedre de color. Imagineu una copa en forma de llibre, doneu — amb la imaginació sempre una mica excitada — aquella líquida majestat d’una copa colorida al paper banal, desesperadament industrialitzat de les cobertes del llibre, i aneu ‘mirant…La vitrina és aleshores un servei de copes ben preparades , ingerir totes aquestes copes és una labor penosíssima; extraure tota l’essència alcohòlica d’aquests milers de pàgines impreses pot constituir una calamitat sense remei, una embriaguesa contra la qual no podrà res tot l’amoníac del món.
I és precisament aquesta diversitat de cobertes, aquesta audàcia de colors, aquesta heterogènia associació de lletres, tot en un sentit efímer, de cosa oblidadissa, allò que dóna a la parada de llibres la sensació de les begudes glaçades, picants, policolors, de gust que no s’acaba de definir ben bé, de convergència i de confusió de coses… begudes a peu dret, que entren més aviat pels ulls…
Per això també molts llibres d’aquests només es tasten, es poden descubrir somiant, tocant el violí, mastegant una «boquilla» de cel·luloide parlant de les coses més banals amb una manca de sinceritat sense cap transcendència. De tant en tant, dintre les cobertes més escandaloses hi ha unes pàgines profundes, hi ha un llibre de primera, és un cocktail ensopegat, és una bona dosificació, un moment genial del barman.
Abans els llibres que sortien de les impremtes, i es relligaven a mà, i es gravaven al foc, i només els compraven mitja dotzena de persones, tenien tot un altre aire.
En primer lloc la fantasia dels editors era limitadíssima; durant anys i anys només es feia un sol tipus de relligadura ; les lletres tenien una monotonia solemne, de la millor qualitat. Avui dia veure una gran estiba de llibres plens d’artritisme, feixucs d’obesitat, amb unes cobertes d’un pergamí etern o d’un cuiro inalterable, dóna una sensació ben diferent a la d’un bar a l’americana; a mi em fa pensar en un celler antic, en una d’aquestes caves que hi ha la província francesa, on es troba el bon “armagnac vieux» i la « fine » sense concessions d’una legitimitat que no crec que sigui cap excés qualificar de sublim.
Les botes totes iguals de per fora, sense altra elegància ni altra fantasia que un perfum intens de ponderació d’integritat de seny indestructible, aquestes grans botes que dormen en un ambient fresc, de teranyines i d’ombra… Imagineu una vitrina plena d’infolis amb totes les cobertes iguals, unes cobertes d’aire monàstic i feixuc; aquesta vitrina, resultaria irrespirable, la mirada s’ompliria de llàgrimes davant d’una parada així… i malgrat això, mentre passen les fantasies del barman, el vell conyac cada dia agafa més prestigi; per això els bibliòfils, amb tota la ferocitat del bibliòfil, amb tota la inhumana passió del bibliòfil, aquells que passen el dit tremolant damunt les planes d’un incunable com si toquessin la galta d’una princesa oriental, el bibliòfil res més que bibliòfil, em fa l’efecte que és un dels éssers més horriblement sensibles, un dels homes més atacats per aquell sensualisme afinat i cruel, que no comprenen, naturalment, ni els poetes ni els tramvies que pasen per la Rambla.
L’Aperitiu per Josep M. de Sagarra, a Mirador, nº 13, Barcelona, 25 abril de 1929.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ Muy a propósito viene agora hablar de libros, porque como algunos los buscan para saber, así muchos para deleite y vanagloria; y, siendo ellos hallados para atavío de los ánimos, no falta quien con ellos atavíe las cámaras, usando dellos de la manera que de los vasos corintios o de las tablas pintadas, y estatuas o de todas las otras cosas de que poco antes habemos disputado. Y aún hay algunos muy peores que todos estos, que de los libros hacen ganancia, no teniéndolos por libros, mas por mercadería. ¡ O dañosa pestilencia nuevamente venida y que de poco acá, paso a paso, se ha entrado en el deseo de los ricos, por la cual se ha añadido a la codicia un nuevo instrumento y arte de ganancia ¡”
D’una obra de Petrarca:” De remediis utriusque fortunae ( libri duo) i d’un dels diàlegs del mateix, el XLIII de la primera part: “ De librarum copia”( Del que tiene muchos libros)i traduit per Alonso de Madrid en l’edició princeps en castellà l’any 1510, de Diego de Gumiel a Valladolid ; l’obra original és de c. 1468.
LLegit en un article de Marcelo Grota a la revista Hibris, nº 56, de març-abril 2010.
Biblioaprenent 