Dotze màximes per a col·leccionistes de llibres a la pàgina 74 del llibre:
I.- Abans de començar a col·leccionar qualsevol classe de llibres, assegureu-vos que estigui al vostre abast. Res és més insatisfactori que una col·lecció restringida a exemplars pobres de llibres de tercera categoria. Si no podeu comprar bons llibres de primera categoria, trieu-ne una de més barata i compreu el millor.
II.- Un discret origen és un bé valuós. En el moment en què es van pagar 2.250 £ per la primera edició del Decameró de Boccaccio, 100 £ es consideraven un preu elevat per al First Folio de Shakespeare. Hi ha una gran quantitat de passos per a col·leccionar llibres que encara no s’han fet, i un col·leccionista que sigui feliç amb la seva elecció d’algun d’aquests podrà triar el mercat i ho farà bé pels seus hereus.
III.- Comenceu amb un tema especial i amplieu el vostre abast a mesura que el vostre interès creixi. Hi invertireu el doble si comenceu a comprar per un camp ampli i, per tant, us restringireu i cometreu dues vegades més errors.
IV.- No compreu cap llibre tret que realment el desitgeu. Estalvieu els diners per a la possibilitat de donar distinció a la vostra col·lecció.
V.- No intenteu obtenir gangues abans no conegueu bé el joc. La idea d’aconseguir un llibre irracionalment barat molesta el judici i comprar llibres sobre els quals no saps gaires coses o només tens una idea vaga de perquè han obtingut preus elevats, és llençar els diners. La millor actitud és en tot moment estar preparat per pagar un preu just per a un bon llibre.
VI.- No regategeu mai amb un llibreter. Està segur que té una raó per fixar un preu i, fins i tot, crec que encara que sigui una mala raó no voldrà abandonar-la. A més, en cas que cedeixi, una vegada i una altra, per tal de fer una venda, el Col·leccionista que sempre el derrota serà, sens dubte, l’última persona a qui oferirà un bon llibre. N.B.- Si voleu regatejar, no telefoneu primer per un llibre i disputeu el preu després, tret que pugueu demostrar una mala informació sobre el llibre..
VII.- No accepteu pressupostos o preus de subhasta com a prova irrefrenable del valor d’un llibre. Potser sabreu qui va comprar el llibre, però no sabeu qui el va posar la venda i, a vegades, els distribuïdors estan disposats a pagar el 15% per una cotització. Un preu de venda, encara que sigui genuí, no demostra res.
VIII.- No compreu exemplars retallats ni imperfectes, tret dels llibres més rars. No et donaran plaer mentre els mantinguis, i per poc que costin es podran vendre segur per molt menys.
IX.- Obteniu informació sobre com podeu col·locar un llibre per vosaltres mateixos i col·loqueu les compres tan bon punt torneu a casa. Si és possible, assegureu-vos en un llibre de referència sobre què ha de contenir una còpia perfecta.
X.- Si un llibre us arriba sense brutícia, gràcies per la fortuna, però no lluiteu massa per una mica de brutícia. Hi ha molts mals pitjors. Un llibre netejat amb calç o àcids està gairebé sempre greument danyat, tot i que els danys poden trigar uns anys a mostrar-se. Fins i tot un rentat excessiu, sense cap ingredient perjudicial, donarà un aspecte difuminat a la impressió, i els ‘fils’ seran trets del paper. Estigueu contents amb el que es pot fer amb un rentat moderat i una mica de mesura.
XI.- No componguis una còpia d’un llibre d’un altre. La confecció d’aquest tipus destrueix la història del llibre, fins i tot quan es fa amb molta cura i sovint condueix a errors exasperants. És també un avantatge molt dubtós arreglar-los mitjançant facsímils. Les Bíblies que han passat per les mans del difunt Francis Fry són excel·lents exemples de com no s’han de tractar els llibres.
XII.- Penseu dues vegades o tres abans de llençar una enquadernació antiga, per molt dolent que sigui el seu estat. Si t’has cansat de protegir el llibre, repara’l honestament, és a dir, sense cap intent d’ocultar allà on s’acaba el cuir vell i comença el nou. El cuir usat per a pedaç ha de ser força clar. Quan sigui absolutament necessari tenir un rebot de llibres antics, recordeu que l’orientació moderna i elaborada s’ha de reservar per a llibres moderns. Està força fora de lloc amb les antigues.
A The Bibliophile a Magazine and Review for the Collector, Student and General Reader. Volume One. The Bibliophile Office Thanet House Strand LONDON W.C.. London, 1908. A la pàgina 74. (tres imatges del llibre, en té moltes)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Imatge de la Col·lecció Bonsoms
Barcelona tenia un hospital que fué magnífico en la Edad Media, pero modernamente inadecuado. Aparte su insuficiencia y su vetustez, la circunstancia de estar enclavado en el centro de la ciudad antigua resultaba suficiente para que se pensara en evacuarlo.
Así se hizo, y el venerable local quedó sin utilización. Y acertadamente se pensó instalar en él la Biblioteca Central.
Situado el conjunto de edificios entre las calles del Hospital y del Carmen, ofrece un ambiente apacible y silencioso, indicadísimo para el estudio.
Las amplias naves góticas que antaño albergaran el sufrimiento, ahora son ya marco de una riquísima colección de libros selectos que han de influir mucho en lo cultura de Barcelona. En Inglaterra se ha dado caso de construirse exprofeso para Bibliotecas edificios de astiles antiguos, especialmente góticos, para mover el ánimo y recordar aquellos tiempos en que el ardor cultural vencía las dificultades que oponían al trabajo la carencia o escasez de libros. Recordemos, por ejemplo, la gran biblioteca fundada en Manchester por John Reynols y su viuda, para la cual el arquitecto Chamneys construyó una especie de monasterio imitando los de la época Tudor.
Entrada de la Biblioteca de Catalunya, abans Biblioteca Central
Pero Barcelona no ha tenido que construir un edificio nuevo, sin alma tradicional o con dudosa fisonomía histórica. La casualidad y el deber de conservar una Joya de arte medieval nos ha ofrecido los salones que pudiera soñar un bibliófilo.
Anejo al Hospital de la Santa Cruz habia un edificio llamado “Casa de Convalecencia“, donde posaban unos días los enfermos dados de alta. Ahora este edificio también está anejo a la Biblioteca Central. Fue comenzado el año 1629 y activado después de 1649, en que murió el ciudadano barcelonés don Pablo Ferrán, principal mecenas de lo obra. El gótico puro del siglo XV, que domina en los salones del Hospital, enlaza sus severidades con la frialdad del estilo semiherreriano que presidió la construcción de la “Casa de Convalescencia“. Pero pronto lo animó todo, con sus turgencias y floraciones exquisitas, el barroco barcelonés, tan delicado y tan rico al mismo tiempo.
Un gran patio rodeado de pórticos claustrales se presenta revestido de magnificos azulejos que acogen al visitante con el júbilo de su policromía y ya no le abandonan.
En el piso principal, además de todas las dependencias propias del primitivo destino de albergue de convalecientes, abre sus puertas y ofrece sus hechizos un jardín al cual dan otras dependencias, que reciben la luz embalsamada con esta sugestión única de los ambientes claustrales florecidos en el centro de las ciudades viejas.
Después de atravesar este claustro y recibir un baño de vetustez y de silencio, se pasa al edificio del antiguo Hospital y se queda maravillado con la severidad y la magnificencia de la Sala de Lectura de la Biblioteca.
Antiga Casa de Convalescència de l’Hospital de la Santa Creu
Bonsoms, llamada así en homenaje al ilustre patricio que pudo y supo reunir la espléndida y numerosa colección de ediciones de las obras del Príncipe de los Ingenios y de los libros a él referentes.
Igualmente es notable la sección de libros que testifican lo hermandad de España e Italia. Comprende gran número de obras que tratan en español de las bellezas y méritos de la Península italiana, están impresas en ella en español. Esta colección fué formada pacientemente por el venerable patricio Eduardo Toda y también legado para utilización de todos los estudiosos.
Son notabilísimas las secciones de Incunables, Manuscritos, Mapas, Grabados. Como también diversos tesoros bibliográficos, como los libros y papeles de Jacinto Verdaguer. El fondo de obras musicales es tan rico y tan variado que ha dado pie a la edición de diversas obras que hasta hace poco permanecían inéditas. Todas estas secciones de estudio nos demostrarían que Barcelona posee una Biblioteca valiosa. Pero lo que hace a la nuestra más simpática es la facilidad que en ella encuentra el público para el uso de los libros.
Sala Cervantina de la Biblioteca de Catalunya
Una tarjeta de admisión, que se facilita a todo postulante provista de una cédula de presentación firmada por un catedrático, por un miembro de alguna Academia o Instituto de Investigación Científica, o por un Cónsul cuando se trate de extranjeros, permite la entrada al Salón de Lectura, donde está la Biblioteca General, cuyos libros pueden consultarse sin necesidad de pedirlos.
Sólo cuando se trate de un libro especial que se encuentra fuera de la Biblioteca General debe pedirlo mediante papeleta.
Otra de las actividades de la Biblioteca Central será la organización de Exposiciones Monográficas, naturalmente a base de sus riquísimos fondos, pero admitiendo lo colaboración de entidades y de particulares. La primera de estas exposiciones es la de Libros de Ajedrez, para la cual se ha utilizado el donativo de doña Mercedes Borrell, viuda de D. José Paluzie, autor de diversos libros de Texto y Ajedrez.
Seguirá a ésta una Exposición “Cervantes”, durante la cual podrán contemplarse los libros capitales de la Colección Bonsoms.
Inmediatamente, vendrá una Exposición “Luis Vives”, con ocasión del Centenario del ilustre polígrafo, que ocurre en mayo próximo.
Con todas estas referencias, apuntadas ligeramente, es posible imaginar la importancia del acontecimiento que ha significado para Barcelona la apertura de la Biblioteca Central, que ha puesto a disposición de todos los estudiosos las magníficas colecciones que en ella se han reunido.
“La Biblioteca Central de Barcelona”, article de M. Capdevila, Destino, n.143 – 13 abril 1940.
Sala Milà o Sala Daurada, on es guardava la Col·lecció Aguiló i la Biblioteca Verdaguer. Palau de la Generalitat, dècada de 1910. Que es va traslladar a la Biblioteca Central-Biblioteca de Catalunya.
Les biblioteques universitàries del país no poden absorbir per falta d’espai els fons bibliogràfics dels professors que es jubilen. Aquesta problemàtica posa en evidència la falta d’una política clara sobre com s’han de gestionar aquests llegats, que sovint s’acaben dispersant i es perd així un valuós patrimoni
“No hi ha res més difícil, avui dia, per a un professor jubilat, que acceptin la teva biblioteca a la universitat”. Víctor Gómez Pin, professor emèrit de filosofia a la UAB, és un dels molts docents que han rebut un “no” rotund per resposta a la seva proposta de llegar la seva biblioteca especialitzada per enriquir la universitària. “Ja m’imagino que els meus llibres acabaran en una cadena d’aquestes de segona mà i és molt trist”, explica Josep M. Bech, professor de filosofia jubilat de la UB, que té a casa seva dues habitacions plenes de llibres sobre fenomenologia alemanya. “És absurd que aquesta biblioteca, que he construït després de dècades d’estudi, acabi al contenidor”, afegeix el professor de filosofia de la UB Salvi Turró, que té els noranta volums de l’obra completa en alemany de Heidegger, a banda d’una col·lecció única sobre idealisme alemany de dos-cents títols. “És una ocasió perduda per a la biblioteca universitària, perquè és complementària i inclou llibres avui introbables”.
Els dos professors s’emmirallen en Alemanya, on les institucions universitàries fa temps que gestionen els Nachlass dels professors -que són els llegats (arxius i llibres) que deixen quan es jubilen i que s’entreguen de forma pòstuma-, però on també existeix el Vorlass, una donació que es fa en vida. A banda, a Alemanya hi ha l’Arxiu de Literatura Alemanya de Marbach, que recull els llegats d’escriptors i personalitats des del 1750 fins a l’actualitat, tot centralitzat i disponible. “Pot semblar una ximpleria, però poder disposar d’aquest material és molt valuós per als investigadors. Gràcies a la recuperació del Nachlass d’un professor que coneixia Hegel i Fichte, un tal Diez, s’ha pogut recuperar la baula perduda en els estudis de l’idealisme alemany”, diu Turró.
“A Alemanya ho tenen molt ben resolt. En canvi, aquí, per deixar un llibre a la biblioteca ens demanen deu euros: no té ni cap ni peus”, es queixa Bech. “Volem llegar els nostres fons bibliogràfics, no per un tema narcisista -tant ens fa que s’identifiquin amb el nostre nom- sinó perquè aquests fons, que tenen una unitat i un sentit, no es perdin”.
L’ESPAI TAMBÉ ÉS OR
Des de l’altra banda de la lleixa, els responsables de biblioteques universitàries assenyalen les dificultats que tenen a l’hora de donar aixopluc a tots els llegats oferts. “S’han de posar restriccions perquè no podem acollir segones, terceres, quartes còpies dels mateixos títols, no es pot gestionar econòmicament”, afirma Josep Turiel, director de la Biblioteca CRAI de Lletres de la UB, que reconeix que l’època de les grans donacions s’ha acabat: “Ara hi ha una clara política de restricció”.
Cada centre exposa públicament els criteris que segueix a l’hora d’acceptar llegats, i gairebé tots coincideixen en tres punts: han de ser complementaris, han d’estar vinculats amb els grups de recerca de la casa i han de ser útils, en el sentit que han d’aportar alguna cosa extra a la biblioteca. A la UB, per exemple, acaben d’acollir els llegats de la doctora Susan Ballyn, especialitzada en estudis australians, i els de la doctora Teresa Martínez, de literatura hebrea. “No teníem res de similar -subratlla Turiel-. Entenc que els professors busquin una solució amorosa per a les seves biblioteques, però és inassumible”.
Biblioteca UPF de Barcelona
UN MATERIAL ALTAMENT SENSIBLE
“En els temes de donacions de fons cal ser molt delicat i sensible, perquè la persona entrega els seus llibres en un acte de generositat i s’han de tractar amb cura”, comenta Montserrat Espinós, directora de la Biblioteca de la UPF, un dels centres més oberts a l’hora de rebre llegats bibliogràfics. L’última donació que han acceptat: l’arxiu del filòsof Xavier Rubert de Ventós. “Nosaltres acceptem els fons sempre que no siguin obsolets, estiguin en bones condicions i tinguin vinculació amb els grups de recerca de la casa, encara que no siguin professors”. La UPF també ha acollit la biblioteca del professor de literatura comparada de la UB Jordi Llovet, que va fer donació dels seus 30.000 volums -entre llibres nous i de bibliofília-, i l’arxiu Gianni Vattimo, entre altres fons excepcionals. “Per a nosaltres és un honor acollir fons com aquests que donen valor a la Universitat”. Va ser a través d’un dels seus deixebles, Santiago Zabala, que aquest preuat arxiu va anar a parar al Dipòsit de les Aigües de l’UPF, on gaudeix d’un espai propi. De professors de la casa, preserven el llegat del filòsof Eugeni Trias (arxiu i biblioteca) i del recentment traspassat professor Josep Fontana, que ja en vida anava assortint la biblioteca de les últimes novetats.
“Alguns professors, com en Fontana, són formiguetes i sempre han anat portant llibres. El professor Josep Maria Micó, per exemple, ens va donar fa uns dotze anys una biblioteca particular centrada en estudis literaris i teoria de la literatura composta per vint mil volums. No ens els ha entregat de cop, sinó que cada any fem trameses de dos o tres mil volums”.
Cal no oblidar que rere cada donació hi ha un treball ingent: la tasca de processar, catalogar, tractar i finalment posar a disposició del públic aquest fons, i per a això calen mitjans. “A la Universitat encara estem patint una crisi que no ens permet enllestir els treballs de rehabilitació del Dipòsit de les Aigües i per això som molt curosos a l’hora d’acollir fons, perquè l’espai no és com un xiclet, sinó que és limitat”.
Aquesta realitat es pot extrapolar a altres universitats del país. La que té més problemes d’espai, atesa la seva antiguitat, és la Universitat de Barcelona, que tanmateix conserva els fons d’alt valor patrimonial, com els d’Antoni Vilanova, Carles Miralles i Joan Solà o el llegat monumental de l’Institut Cambó. A la UAB, per exemple, conserven els llegats de l’escriptor José Agustín Goytisolo, el filòsof Kurt Hübner i el filòleg Francisco Rico, el de llibres d’art de Teresa Camps Miró o el de ciència-ficció de Xavier Úcar, mentre que a la Universitat de Girona preserven el fons Josep Ferrater Mora, el Prudenci i Aurora Bertrana, el de Raimon Panikkar o el de l’historiador Pierre Vilar. A la Universitat de Lleida conserven el fons Josep Vallverdú, el de Màrius Torres, el dels cronistes Sol i Torres i el Samuel Gili i Gaya, per citar alguns exemples.
UNA ORGANITZACIÓ MIL·LIMÈTRICA
Per fer front a aquesta manca d’espai es va crear un equipament providencial, el GEPA (Garantia d’Espai per a la Preservació de l’Accés), a Lleida, que es va posar en marxa l’octubre del 2008 en una antiga caserna militar. La solució d’un magatzem remot no és cap novetat: la biblioteca d’Alexandria comptava amb un annex remot, el temple de Serapeu, on es guardaven almenys 48.000 pergamins. “Aquest magatzem cooperatiu endegat pel Consorci de Biblioteques Universitàries de Catalunya (CBUC) ens permet alliberar espai posant-hi els llibres que tenen un baix ús i, gràcies a les noves tecnologies, les biblioteques ens coordinem a l’hora d’adquirir i conservar fons”, explica Josep Turiel.
Malgrat aquest equipament, els problemes d’espai no es resolen i no és estrany veure a les biblioteques taules amb llibres perquè la gent els agafi: una manera menys dolorosa d’esporgar. Turiel assenyala, a més, l’especificitat d’uns fons bibliogràfics que no perden interès amb els anys: “En les carreres de ciències els llibres queden obsolets, però en les d’humanitats això no passa”.
El problema dels llegats afecta molts altres àmbits, no només l’universitari, i està marcat per la voluntat dels donants. Un dels casos més paradigmàtics va ser la troballa el 2015 als Encants de Barcelona de llibres descartats per la família d’Albert Ràfols-Casamada i Maria Girona. Altres fons s’han conservat gràcies a la implicació de particulars, com ara el de Xavier Benguerel, en mans de l’escriptor Julià Guillamon. Recentment, hem sabut que el fons d’Arnau Puig el conservarà la revista d’art Bonart.
EL NOU REPTE: EL FORMAT DIGITAL
La Biblioteca de Catalunya (BC) treballa amb la Institució de les Lletres Catalanes per acollir llegats d’escriptors morts –Vázquez Montalbán, Huertas Claveria-, i també en vida –Joaquim Carbó, Maria Barbal-, però també de professors en col·laboració amb els centres docents. De Carles Miralles, per exemple, han acceptat els arxius personals i part de la biblioteca (30.000 volums). “Davant d’una proposta de donació fem un inventari íntegre del que ens arriba encara que no ens ho quedem tot, però així queda constància del conjunt”, diu Eugènia Serra, directora de la BC. “Som una instal·lació pública i hem de ser sostenibles, per això sovint agafem la part més especialitzada i la que té un valor”. Segons Serra, cada cas és únic i fan “un vestit a mida”. El 95% dels fons de la BC són donatius, un gest -la donació- que pot tenir beneficis fiscals. Dipositària de tots els títols que es publiquen cada any a Catalunya i en català a l’estat espanyol, la BC afronta ara un altre repte: el format digital, que potser no requereix tant d’espai com el paper, però sí servidors informàtics.
Biblioteca de Sant Petersburg
EL MALDECAP DELS LLEGATS VE DE LLUNY
El problema de la preservació dels llegats no és d’avui i afecta pensadors i escriptors de tots els temps. La història ens forneix d’algunes anècdotes sucoses, com ara la del llegat de Diderot, que es conserva a Sant Petersburg. I com va anar a parar a Rússia? Resulta que Caterina la Gran, amiga i còmplice del filòsof francès, li va comprar la seva biblioteca quan aquest havia de menester diners per dotar la seva filla. En va mantenir l’usdefruit en vida i, dos anys després de la seva mort, el 1784, van traslladar-la juntament amb els seus arxius a la ciutat russa. Aquesta operació, si bé li va permetre viure tranquil·lament els últims anys de la seva vida, va tenir un impacte negatiu en la recepció de la seva obra, perquè part del llegat es va extraviar. Ja al segle XX, els cercles filosòfics coneixen bé el cas Hans-Georg Gadamer: la seva dona va vendre la seva biblioteca pensant que als 90 anys el filòsof tenia els dies comptats, però al final fa viure fins als 102!
Article a Llegim/diari ara, reportatges, maig 2019.
“El 27 de març de 1903 es presentaren els estatuts de la Societat Catalana de Bibliòfils al Govern Civil per tal de complir la Llei d’Associació. Uns quants dies després, el 20 d’abril, en la sessió corresponent de la Societat es procedí al repartiment del número que cada soci havia de tenir. Aquesta operació es va fer per sorteig i donà el resultat següent tal com consta en l’edició dels estatuts impresos als tallers de L’Avenç, el dia 25 de maig del 1903: 1. D. Isidre Bonsoms; 2. D. Alexandre Cortada: 3. D. Ramon Miquel; 4. D. Alexandre de Riquer; 5. D. Lluís Guarro; 6. D. Jaume Massó Torrents; 7. D. Pau Font de Rubinat; 8. D. Antonio Rubió i Lluch; 9. D. Agustí Casas; 10. D. Emili Cabot; 11. D. Joaquim Casas Carbó; 12. D. Joan Rossell; 13. D. Eusebi Güell i Bacigalupi; 14. D. Joseph Triadó; 15. D. Jaume Andreu; 16. D. Santiago Rusiñol; 17. D. Francesch Matheu; 18. D. Ignasi de Janer; 19. D. Josep M. Thomas; 20. D. Joseph Sala; 21. D. Alfons Bonay; 22. D. Joseph Pin i Soler; 23. D. Frederic de Gomis; 24. D. Lambert Mata; 25. D. Juli Vintró; 26. D. Ernest Moliné i Brasés; 27. D. Rafel Patxot i Jubert; 28. D. Lluís Carles Viada i Lluch; 29. D. Àngel Aguiló; 30. D. Enric Batlló i Batlló; 31. D. Salvador Vilaregut i Martí; 32. D. Manuel Henrich i Girona. Hi havia, doncs, un total de 32 membres. El primer president fou el gran bibliòfil i promotor de l’exlibrisme, Pau Font de Rubinat, de Reus, i el secretari, Ernest Moliné i Brasés, advocat, historiador i editor de textos catalans antics.
L’article primer deia: “La Societat Catalana de Bibliòfils se proposa publicar o reproduir obres catalanes inèdites o rares que tingan interés a Catalunya y als demés reyalmes y territoris de llengua catalana”. En realitat, aquest objectiu era el mateix que uns quants decennis enrere s’havia proposat Marià Aguiló i Fuster ( 1825-1897), un dels prohoms de la Renaixença. Aguiló, amb l’edició de la seva Biblioteca Catalanaen dotze volums i l’edició del Cançoner de les obretes en nostre llengua materna més divulgades durant los segles XIV, XV o XVI ( 1873-1900), fou un dels capdavanters del naixement de la bibliofília moderna a Catalunya, un moviment lligat íntimament a la reedició dels clàssics autòctons i al desig dels mateixos col·leccionistes d’esdevenir editors de llurs pròpies biblioteques. Fruit de l’esperit de la Renaixença i producte d’una època d’incipient industrialització, aquest tipus de llibre era conseqüència, d’una banda, de la revalorització del passat medieval i, d’una altra, de la realització força artesanal, que rebutjava la nova mecanització.
L’entitat pel fet de ser catalana podia organitzar les seves sessions arreu de Catalunya: “Cada any, en la darrera sessió, se designarà’l punt de Catalunya o altres territoris de llengua catalana ahont se celebraran les sessions de l’any següent. Si res s’acorda, se tindràn a Barcelona”. La Societat havia de publicar, si més no, una obra cada any. Entre el 1905 i el 1912 – darrer any de la seva existència – publicà vuit llibres, dins de la tendència mediavalitzant tan preuada aleshores.
Amb tal finalitat, la Societat encarregà a Eudald Canibell (1858-1928) un tipus de lletra per poder editar amb cura i gran qualitat tipogràfica els seus llibres. Canibell, tot seguint el camí iniciat per Marià Aguiló, l’any1891 ja havia projectat un tipus Tortisi una sèrie d’inicials que assoliren un èxit notable. Però el 1904 dissenyà el denominat Gòtic Incunable Canibell, per encàrrec de la Societat Catalana de Bibliòfils.
Canibell va fondre conjuntament amb el gravador Sangenís tres cossos complets de caràcters – del 8, del 12 i del 24 -, que podien combinar-se amb l’anterior Gòtic Tortis, i que eren fruit de l’estudi de diversos caràcters gòtic. A més, Canibell creà també tres sèrie d’inicials gòtiques – monacals, ornamentades i policromes -. Aquestes creacions restaren aplegades en un bell opuscle d’estètica goticista que duia per títol Tipos góticos incunables para impresiones artísticas y ediciones de bibliófilo i que fou editat el mateix 1904 a les premses del taller Oliva de Vilanova, l’artífe principal de les arts plàstiques del començ del segle.
Com ja he remarcat en altres ocasions, la veritable importància d’aquest tipus rau que és l’única creació tipogràfica veritablement autòctona que es dissenya i que es fon al començament de segle a Catalunya, car gairebé la totalitat de material tipogràfic emprat normalment era d’importació, en general de procedència alemanya o francesa. Si bé l’ús d’aquest caràcter en el camp pròpiament del llibre fou molt reduït, en canvi, fou molt difós a través de petits impressors – participacions de casament, de bateig, diplomes, estampes de primera comunió, recordatoris de difunts, etc -, un tipus de treball en què fou utilitzat fins ben entrat el segle XX. De fet, amb aquest tipus la Societat Catalana de Bibliòfils edità només tres de les seves obres – Libre de Santa María (1905), Istoria de Jacob Xalabin (1906) i Cançoner dels Comtes d’Urgell ( 1906).
Malauradament, però, la vida d’aquesta societat finí massa aviat, tot i que el seu esperit perviví en alguns editors, estudiosos i bibliòfils que continuaren editant alguns clàssics amb tota cura. El cas més rellevant i gran nom, com veurem al llarg d’aquest text, de la bibliofília catalana del segle XX fou Ramon Miquel y Planas ( 1874-1950).
“La Societat Catalana de Bibliòfils”, escrit per Pilar Vélez en el llibre-catàleg Aureum Opus. Cinc segles de llibres il·lustrats, editat pel Museu Frederic Marès en la seva col·lecció Quaderns del Museu Frederic Marès. Exposicions. 5; Barcelona, 2000.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ El libro antiguo, además de un objeto de estudio y elemento constitutivo del fondo de las bibliotecas, es también un objeto que se puede comprar y vender, una mercancía, por lo que lógicamente está sujeto a la ley de la oferta y la demanda. Pero el libro antiguo no es un articulo con precio fijo. En este objeto inciden diversas características muy destacables para la perspectiva que se presenta: es escaso, es bello, es difícil encontrarlo en perfecto estado, y, por consiguiente, suele ser también caro. Por esta causa, este mercado tiene algunas peculiaridades que lo aproximan más al mercado de la obra de arte o al de las antigüedades que al comercio del libro moderno, por ejemplo. Esta circunstancia justifica el hecho de que el mercado del libro antiguo difícilmente entra en relación con el mercado del libro nuevo, aunque siempre se pueden encontrar unas notables excepciones a esta regla. Los bibliófilos y las instituciones ( sus bibliotecas, en concreto) son quienes establecen la demanda de este mercado del libro antiguo y se preocupan de su adquisición, aunque, como se verá más adelante, los unos y las otras corresponden a características y perfiles completamente distintos. La bibliofilia como arte pretende la reunión de conjuntos armónicos de ejemplares relacionados por poseer una o más características comunes bien sea desde la perspectiva del contenido del libro, bien sea desde la perspectiva formal o, incluso, material. El fin es, por tanto, la propiedad del ejemplar que mejora sus propias cualidades al formar parte del conjunto. Las instituciones como compradoras de libros presentan perfiles y fines similares, aunque no siempre.
El libro como objeto de comercio tiene un precio y un valor en cuya estimación intervienen un número muy importante de variables. Algunas tiene que ver con la obra, otras con el ejemplar y otras son completamente ajenas al propio objeto. Las circunstancias que intervienen en el valor del libro generalmente inciden en su precio, pero es preciso hacer constatar que valor y precio no siempre son magnitudes equiparables. Establecer el equilibrio entre ambos parámetros es propio de profesionales muy especializados. No se debe olvidar que en el valor de un libro intervienen una serie de factores muy próximos a la subjetividad, mientras que en el precio se deben tener en cuenta esencialmente los factores objetivos.
La oferta profesional, más fiable, proviene esencialmente de las librerías anticuarias y casas de subastas. Este tipo de establecimientos, altamente profesionalizados, son los intermediarios entre el particular que se desprende de un libro antiguo y el particular o institución que lo adquiere. En este tránsito del libro, estos establecimientos intermediarios ofrecen, además de las garantías derivadas del análisis profesional del objeto que pone el mercado, el valor añadido de sus productos ( localización y focalización de la demanda, determinación de la importancia del ejemplar, limpieza, encuadernación y pequeña restauración si se precisa, descripción pormenorizada del mismo…). Se trata de negocios que están sujetos a las mismas exigencias que el resto de los negocios que se dedican a la intermediación. Estos profesionales se reúnen en asociaciones nacionales e internacionales que han establecido los principios morales sobre los que se guían, esto es, unos códigos deontológicos de la profesión. Entre los focos de distribución de libro antiguo son de capital importancia las ferias, ya que se concentran la oferta de la mercancía y producen, por esta causa, la atracción de aquellos que desean adquirir un libro antiguo.
“El mercado del libro antiguo”, Manuel José Pedraza Gracia en el llibre El Libro Antiguo, Editorial Síntesis, Madrid, 2003, p. 363. Col·lecció Bibliteconomía y Documentación. Llibre escrit per M.J. Pedraza Gracia, Yolanda Clemente i Fermín de los Reyes.
Per iniciativa d’alguns amants del llibre, i molt en línia amb la nostra tendència a organitzar-nos de manera corporativa, va sorgir a Catalunya el que va ser el nostre primer grup de bibliòfils a principis del segle XX: la Societat Catalana de Bibliòfils.
Els estatuts d’aquesta societat, que comptava amb 32 socis, estan datats el 23 de març de 1903. El gran bibliòfil, Pau Font de Rubinat, terratinent, intel·lectual i polític resident a Reus, en fou el primer president i Ernest Moliné i Brases, advocat i historiador, el seu secretària. L’objectiu principal d’aquesta associació era publicar obres inèdites o rares d’interès per als territoris de parla catalana. Durant la seva no molt llarga existència – nou anys – va publicar nou obres de gran valor, tant pel seu contingut com per la seva acurada qualitat material. Em plau mostrar sis d’aquestes publicacions, tres de les quals estaven impreses amb tipus de lletra dissenyats expressament per un dels grans protagonistes de les arts gràfiques catalanes de l’època, Eudald Canibell i Masbernat (1858-1929).
– L’art de be morir. Barcelona: Fidel Giró, 1905. Biblioteca de València.
–Libre de Santa Maria. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1900 (Personatges tipogràfics Canibell). Arranjament de Ramón Llull. Biblioteca Nacional de París.
–Història de Jacob Xalabin: fill estimat Senyor de Turquia. Vilanova i Geltrú: Johan Oliva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Bibliotèque Nationale de Paris pertinent de la Biblioteca Colombina.
–Cancon dels comtes d’Urgell. Vilanova i Geltrú: Johan OLiva, 1906 (Personatges tipogràfics Canibell). Biblioteca Nacional, de la Biblioteca de los barones de Estrich de Terol.
–Llibre dels set savis de Roma. Barcelona: Impremta “L’Avenç”, 1907. Bibliothèque Municipal de Carpentras.
–Cançoner sagrat de la vida dels sants. Barcelona: Tipografia “L’Avenç”, 1912. Institut d’Estudis Catalans, pertinent de Quauritch, Biblioteca Salvá y, anteriorment, de la de Mayans.
2. Els XII (1927-1932)
Amb el nom d’Els XII, l’any 1927 s’organitza a Barcelona un nou grup de bibliòfils. Epifani Fortuny, baró d’Esponellà, i onze amics amants dels llibres es van reunir per fer reunions rotatives a les seves biblioteques privades. La durada d’aquesta associació tampoc va ser molt llarga, uns cinc anys. A més de les seves trobades de bibliòfils, l’any 1928 van organitzar una exposició pública de llibres de bibliòfils a Barcelona, que va atreure més de 10.000 visitants.
Extret de la conferència: “Bibliofília catalana contemporània”, que Jordi Estruga va donar al Monestir de Sant Pere de le Puel·les el 7 de març de 2015. ( cont.)
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
1734.- “ Cosas que jamás se deben hacer y decir a un librero.
NO SE AVENTURE A COMENTAR AL LIBRERO QUE TIENE PRISA. Es el peor argumento que puede esgrimir para que le atienda antes. No sólo esperarà todavía más, sino que probablemente el librero disminuirà su grado de entusiasmo a la hora de atenderle.
NO GRITE A DISTANCIA. NO EMITA SEÑALES ACÚSTICAS para llamar su atención. Al margen de que no sean animales, es el arma favorita del librero para esgrimir todo su poderío de indiferencia y desprecio. Con toda probabilidad tardarà en ser atendido.
NO INTERRUMPA al librero cuando esté atendiendo a otro cliente. Le exaspera profundamente. Lo más probable es que le haga sufrir y su espera sea interminable. Si el tren que está a punto de coger tiene que partir, seguro que lo perderá, y si ha dejado la olla al fuego, el cocido se quemará. En una situación como la presente, y más que nunca, las prisas son malas consejeras.
SI NO ESTÁ EL LIBRO que usted busca, es mejor no enfadarse y menos aún cuestionar la solvencia del establecimiento. No es inteligente, y puede usted provocar que un buen profesional, que seguramente le proporcionaría información solvente sobre donde encontrar ese libro le prive de ella cansado de su actitud.
Por favor, ni se le pase por la cabeza TOCAR AL LIBRERO o agarrarle de un brazo. En especial si está acarreando una pila de libros. Su integridad corre un severo peligro.
Y la lista puede dilatarse con otra retahíla de situaciones. Pero no saquen conclusiones equivocadas; tras su apariencia furibunda y esquiva se ocultan excelentes profesionales y personas, aunque, como todos nosotros, profundamente humanos. Y puestos a reflexionar: no seamos hipócritas. ¿Quién no se ha visto sorprendido más de una vez al ser abordado por pensamientos políticamente incorrectos acerca de sus semejantes? Si quisiéramos que nuestros libreros, y todos aquellos que nos atienden en comercios, fuesen el colmo de la amabilidad y la atención, tendríamos que ir a buscarlos al Tíbet y contratar a los monjes de un monasterio budista en pleno, y eso se antoja ciertamente imposible..
“Cliente, una relación de amor-odio” en el llibre Soldados de cerca de un tal Salamina. Grandezas y miserias en la galaxia librería, d’Eduardo Fernández, Ed.Comanegra, Barcelona, 2008. Pàg. 32-34.
L’avatar1 que faig servir quan demanen que el posi en algun lloc és un “colporteur”, i també el faig servir en el meu vlok.
El motiu no el tinc clar, sembla que em vaig sentir identificat quan va aparèixer a la meva vida, potser és l’ofici que m’agradaria tenir en una altra vida, si es pot dir ofici a fer el que a un li agrada, llegir i facilitar llegir a altres i ja posat, escriure una mica.
I escric “colporteur”2 (d’ara endavant sense cometes) perquè altres noms per aquest ofici no m’acaben d’agradar, com per exemple: venedor ambulant, que és la traducció oficial, o firaire, com a personatge assidu a les fires per vendre qualsevol cosa, entre les quals els llibres, llibrets, auques, goigs i tota mena d’escrits i pamflets per informar i donar notícies a tothom.
També podria ser baladrer, que potser s’usava despectivament amb aquells que cridaven massa, però que també s’aplica als venedors de tota mena d’andròmines, menjars i begudes, i mercaderies vàries, i potser més aplicat a gent que practicava oficis , anant de poble en poble, de ciutat en ciutat, on aplicaven les seves “arts” i es posaven a disposició dels ciutadans per fer una mica de tot (adobacadires, serrallers, afiladors, aiguaders, perruquers, venedores de maduixes, afiladors, i un llarg i variat etcètera).
O robavellaires i drapaires que eren les persones que compraven i venien roba, requincalla i altres estris ja usats. Hereus del firandant medieval.
William Shakespeare – The Winter’s Tale Lyrics and Tracklist
A la Viquipèdia no hi ha gaire cosa, una mica d’història dels venedors ambulants, quan diu: “Els seus orígens es perden a la boira del temps, ja que antigament no hi havia botigues permanents als pobles agrícoles i, per tant, per al subministrament, calia anar a les fires que es realitzaven periòdicament. Per fer front a les necessitats de la població rural, hi havia les figures dels venedors ambulants, els orígens dels quals poden estar relacionats amb la relativa seguretat dels viatges després de l’any 1000, sense excloure la seva existència en temps més antics. Moltes vegades a la part posterior d’un ase, potser amb un carro, passaven per tots els carrers, portant tota mena de productes que podrien servir.”
El venedor ambulant de llibres d’Anibal Carracci, Grigniani, Roma, 1646.
A França i altres països se’ls hi ha donat molta més importància. Per exemple a la Wikipédia francesa explicant moltes més coses començant per explicar l’etimologia del mot colporteur: “prové del llatí “comportare”, en francès “transportar”, que és semblant al verb “coltiner”: portar una càrrega pesada al coll, les espatlles, amb el cap protegit per un “coltin” que és un tocat allargat per una peça de cuir que protegeix el coll i les espatlles”, en referència als senyors que s’hi dedicaven en el segle XIV, quant a l’Anglaterra del segle XIII, aquest tipus de venedor s’anomenava “peddle”: el terme prové de la paraula francesa “pied” (llatí: pes, pedis). D’altra banda, durant el regnat d’Enric VIII, la paraula “colporteur” estava en ús a través de diversos edictes i reglaments.
A França un reial edicte de 1723 exigia que els venedors ambulants sabessin llegir i escriure, que estiguessin inscrits en un registre de la generalitat del lloc i que portessin una placa distintiva; però la majoria dels venedors ambulants, tant analfabets com reticents a pagar els impostos associats a la seva professió, estan inscrits com a “traficants” en documents notarials i parroquials.
Però a mi m’agraden els llibres i tot el que els envolta, per la qual cosa voldria dedicar aquestes línies als colporteurs dedicats a vendre papers, plecs, diaris, llibres i tota mena de productes relacionats amb el llibre i l’escriptura, com els “baladrers de tinta fina”.
Le Colporteur (De Marskramer, avant 1516), per Jèrôme Bosch ( Museu Boijmans Van Beuningen)
He mirat i rebuscat informació sobre la història, els costums, els llocs i qualsevol cosa que estigui relacionada amb els colporteurs, però és una mica difícil trobar coses específiques dedicades a ells, més a Catalunya, doncs a altres llocs hi ha bastants coses escrites sobre el tema.
Voldria aclarir que el que escric aquí té a veure amb els coporteurs que hi havia ja fa anys, els venedors ambulants d’avui dia mereixen uns altres escrits, i quan dic avui dia em refereixo per exemple als venedors anomenats Top manta, els dedicats a la venda de mà a mà, als venedors de fires i mercats setmanals i des de la perspectiva literària als personatges que fan la funció que feien els colporteurs d’abans, com els anomenats biblioburros, bibliolanxes, bibliocamells, bibliocavalls, bibliocicletes, etc. Deixant de banda també els bibliobusos, que podriem dir que són “colporteurs gegants”, però que només deixen el que porten sense cobrar.
Torno a la Wikipédia francesa, doncs expliquen molt bé la relació dels colporteurs amb el món llibreter i parla del que venien, de les lleis que els governaven, de les prohibicions i dels permisos que se n’anaven produint al llarg del temps quan l’activitat del “colportage” estava molt organitzada i feia falta, perquè les desavinences entre els colporteurs i els venedors sedentaris, els que tenien tendes, sovintejaven. Fins i tot ens diu que cap a l’any 1611 hi havia 46 colporteurs autoritzats i molts més sense cap autorització, i això portava a fer més lleis, moltes de prohibició, com una de 1669 que prohibia vendre cap llençol o pancarta sense el permís del lloctinent de policia local, i el 1680 es reiteraven les mateixes prohibicions pel que fa a cartells.
Gilhofer und Ranschburg Antiquariatskatalog 1925
I en el regnat de Lluís XIV els colporteurs tenien prohibit vendre per la ciutat obres i mercaderies reservades als mestres dels oficis establerts i agremiats, sota pena de desamortització i multa.
A França, la Biblioteca Blava , una forma primitiva de literatura de venda ambulant que va aparèixer a principis del segle XVII i el Chapbook a Anglaterra, confiaven en els colporteurs que asseguraven la distribució per tot el territori. L’any 1727, els colporteurs de diaris havien de saber llegir i escriure. L’any 1757, un edicte els castigava amb la pena de mort si distribuïen clandestinament llibres que no havien rebut cap privilegi o que estaven subjectes a prohibicions. L’any 1840 va marcar progressivament la fi dels colporteurs de llibres. Les lleis de 1849 i 1852 imposaven tres condicions per a la venda ambulant de publicacions; l’examen previ de l’obra per una comissió, la col·locació d’un segell a cada exemplar ofert a la venda i portar un passaport especial per part de tots els venedors, que corresponia a una “patent”.
The American Chap-Book, color zincograph on paper de William H. Bradley (1868-1962)
De Catalunya he llegit unes poques coses, alguns articles, pocs, i sense aprofundir gaire.
En Joan Amades va escriure molt acuradament sobre els baladrers i els oficis dels quals parlava més amunt en el llibre dedicat a les rajoles dels oficis3, però el tema llibre, impremta, escriptura, enquadernació no surt gaire. En altres llibres4 d’Amades en parla molt sobre el llibre, però els colporteurs no hi apareixen gaire.
Algunes coses surten aquí i allà, com un article al Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona5: “Notes sobre iconografia popular”, on diuen: “De la venda forana tenien cura el marxant transhumant d’imatgeria que amb canyes i cordills improvisava les seves parades, i el “colporteur” o venedor ambulant, qui, a més de les estampes, portava petites manufactures útils a les actives menageres o adients a l’agençament de les fadrines i els jocs dels infants.”
Colporteur, huile sur toile, XVII s. Anonyme (école française), conservé au musée du Louvre à Paris.
A L’Esquella de la Torratxa surten uns quants acudits i en algun article citen els venedors ambulants, per exemple, en un article de Lluís Capdevila6: “Un concepte de la honradesa”, diu: “De tant en tant, arriba un venedor ambulant, blanc de pols de la carretera, suat i estripat que fa llàstima. Aquest venedor es deixa caure defallit en el primer clap d’ombra que troba. Immediatament, presentint el nòmada, el volten les mosques, les formigues, els porcs, les oques, les criatures i altres bèsties molestes. Aquest venedor – de paper i sobres, d’espanta-mosques, de qui sap quina altra baratura – llança el seu pregó, agut, lent, trist, pels carrers solitaris del poble. Per què sempre tenen aquesta tristesa els pregons dels venedors ambulants?”
I en El Baix Penedès: setmanari autonomista, signat per N., diu: “Passo distret per una de les vies més cèntriques de la ciutat y una veu estrident, penetrant, qu’em fereix els tímpans, me tréu bruscament de la meva abstracció: “La cogida de Vicente Pastor”, “la lista de la lotería”, crida, esgargamellantse, el venedor ambulant de periòdics, y la gent s’hi aboca amb avidesa, arrebassántloshi atropelladament…”
A Young Woman Book-Peddler. Artist Torii Kiyonobu I (Japanese, 1664–1729) .1720s
Tres cites que ja diuen alguna cosa de qui eren els colporteurs, però eren molt més i miro d’esbrinar més coses.
En un article-entrevista7 de 1993, Roger Chartier8 ens diu: “La ciutat de l’Antic Règim és un univers en el qual els textos són presents, visibles. Hi ha una gran diferència amb el món rural on el text no és present més que sota la forma del manuscrit, controlat pel clergat o pel notari. El colportage de llibres és fonamentalment un fet urbà. La diferència entre llibreter i “colporteur” està lligada a la naturalesa dels objectes escrits i impresos difosos. Els colporteurs difonen objectes definits estrictament per reglamentacions (han de correspondre a tal o tal altre gènere, no han de sobrepassar tantes pàgines…) No és més que progressivament, almenys a França (primer el N., després el NE. I continuació el Midi) que el “colportage” va difondre el llibre imprès.”
The broadsheet vendor, ascribed to Jost Amman, 1589 (NYPL)
Sortosament, he trobat un article9 de Ricard Expósito i Amagat que també ajuda a saber una mica més sobre els colporteurs, diu: “Certament, Roch Soler10 estava informat tant de les notícies de la terra com de l’“actualitat internacional”. Però com era possible des de les remotes valls de Llémena i d’Hostoles? La resposta ofereix-la “premsa” de l’època. El que convertia en especial aquest pagès era que consumia les noves impreses. El 20 de juliol de 1616 – segons consta en anotació manuscrita – havia adquirit un fulletó versificat sobre bandolerisme, mentre que el 1627 indubtablement feu el mateix amb una “relació tipus gaseta” sobre els successos ocorreguts a l’estranger durant l’any anterior. El plec noticiós més antic fou comprat a Barcelona, mentre que la procedència del segon és desconeguda: potser l’obtingué a la mateixa ciutat o, tal vegada, en algun lloc concorregut (una plaça, un mercat) o de mans d’algun venedor ambulant que recorria la diòcesi gironina. En tot cas, els horitzons del seu món no s’acabaven a l’era del seu mas, als camps o al campanar parroquial sinó que, en certa manera, abraçaven la major part de l’Europa moderna i, marginalment, les Índies Occidentals; és a dir, que un pagès de la Garrotxa també tenia experiència de la diversitat. I tot això gràcies als papers públics estampats als tallers barcelonins i perpinyanesos; uns fullets en català i en castellà, en vers i en prosa, que expandiren notablement la coneixença i fins i tot la percepció dels esdeveniments extra-locals.
Le marchand d’images italien entre le maréchal de La Feuillade et un homme qui se bouche les oreilles
En el mateix article ens parla de la importància, no pas petita, dels fulletons, cartes, avisos, etc. , que corrien amunt i avall, moltes vegades en mans dels colporteurs. En paraules d’ell: “Ara bé, no s’hauria d’oblidar que, malgrat la progressiva consolidació de les publicacions periòdiques, els papers públics irregulars perduraren dins dels horitzons informatius del Principat fins més enllà de la Guerra del Francès, interaccionant amb les gasetes, els periòdics literaris i els diaris. No debades, els fulletons subordinats als esdeveniments foren hegemònics en el decurs del període alt modern: a més de les relacions, es publicaren una munió de cartes i còpies epistolars i, en menys mesura, avisos i noves. Tots aquests humils i fràgils fulletons, majoritàriament en 4t i en llengua castellana, cobriren temes prou heterogenis com foren encontres militars, festes monàrquiques i d’altres dignitats, assumptes religiosos, fets extraordinaris – de tipus natural, sobrenatural i inusual –, entre “otras cosas dignas de ser sabidas”. Consumits dins i fora de Catalunya, contribuïren al sosteniment quotidià de les impremtes catalanes o, més exactament, de les perpinyaneses i, sobretot, barcelonines, com els tallers de Gabriel Graells i Giraldo Dotil, el dels Mathevat o el d’Esteve Liberòs: entre 1500 i 1630 s’estamparen 334 fulletons noticiosos al Principat, una petita part d’un total desconegut que, lamentablement, no ha sobreviscut als estralls del temps.”
Però el millor lloc, fins ara, per trobar informació és la Tesi Doctoral11 del mateix Ricard Expósito, que dedica unes 7 pàgines al tema, i on citant l’anàlisi de la francesa Michèle Fogell2 sobre l’Antic Règim on explica la importància dels “Juré-criers”13, els “Juré-trompettes”14 i els Te Deum per a les monarquies europees que els utilitzaven per a fer saber als súbdits dels espais urbans –i al camp–, els edictes (i textos de naturalesa semblant) així com tota mena d’informacions, no es descuida de la importància dels colporteurs, doncs eren peces fonamentals per aconseguir el ressò informatiu desitjat, malgrat que moltes vegades les notícies i esdeveniments podien ser canviats o alterats.
Couverture d’un almanach de 1831, intitulé Messager boiteux de la Moselle.
Així doncs, Ricard Expósito dedica uns quants fulls a les vies de transmissió considerades menors, però que, com diu, han atret l’interès dels estudiosos.
De la tesi podria posar moltes coses, totes interessants, però crec que si a algú li ha entrat el desig de saber més, una bona ullada a la Tesi li valdrà la pena. Sí que vull posar, però, unes línies de les pàgines 41-42 on parla o defineix què o qui és el colporteur: “A França el fenomen de la venda ambulant, que es coneix amb el nom de “colportage”, compta amb una tradició historiogràfica sòlida, especialment des de la publicació de l’inventari i estudi de la “Bibliothèque bleue de Troyes” per part de Robert Mandrou15 l’any 1964.
Si bé és cert que els aspectes “literaris” dels segles XVI al XIX són els que han atret més atenció, el vessant comercial també és prou ben coneguda; i, a més a més, els venedors que es dedicaren a aquesta mena de comerç constitueixen una imatge familiar en la història de l’art. Els “colporteurs” (també “marchands” o “mercerots”) recorrien els camins del regne i transportaven –dins de cistells, farcells o armariets–, desenes o centenars de peces de literatura i d’actualitat que venien al(s) públic(s) de les ciutats i del camp: llibres i llibrets de devoció catòlica, històries heroiques o llegendàries, almanacs, beceroles (“livrets d’Abécé”), cançons, etc. I, també, premsa (“occasionnels”, alguns “canards”, i gasetes –incloent la de Renaudot–) i altres textos afins com ara pamflets polítics i edictes. A París, l’any 1616, hi treballaven una dotzena de “colporteurs” reconeguts per la Universitat i pels professionals de l’imprès (llibreters, estampers i enquadernadors) i un nombre indeterminat, molt més gran, sense llicència… Resumint, els “colporteurs” foren uns dels principals agents transmissors dels productes d’estampa informatius (i literaris o piadosos) que eixien dels obradors tipogràfics i de les llibreries de dins i fora del regne francès i s’escampaven arreu del territori. Com també ho foren, de distribuïdors d’informació i de literatura, els seus homòlegs europeus, que es dedicaren a aquest comerç de l’imprès amb o sense l’aprovació explícita o tàcita de les autoritats.”
Les 7 pàgines citades donen molta informació sobre aquest món i ens fa saber de la importància que van tenir els colporteurs, podria posar més coses extretes de la tesi, però crec que amb l’aquí exposat n’hi ha prou per tenir idea, per saber una mica més sobre aquests senyors, a vegades estrafolaris, a vegades mal vestits, de vegades tot el contrari i moltes vegades mal vistos per la gent corrent.
Potser m’he allargat una mica, però semblava que el tema no donaria per gaire i ha resultat tot el contrari, malgrat que tenim, en l’àmbit local, no massa informació, poca bibliografia, m’ha servit per treure una mica l’aigua clara d’un ofici crec que molt desconegut i fins i tot deixat de la mà de Déu.
Venedors de canya i cordill, Barcelona, 1850
Però tinc ara a les mans un llibre de Joan Amades, Apunts d’imatgeria popular16, que també aclareix una mica aquest món dels colporteurs. I no em puc estar d’afegir unes quantes coses de les quals relata Amades, quan parla dels imatgers que des del segle XIV han tret a la llum tota mena de literatura, anomenada menor, però de gran importància en segles passats. Van començar amb els naips, consta en un escrit d’Eudald Canibell, l’any 1303 a Barcelona, i van seguir anys després les estampes, com la més vella coneguda, en talla dolça que representa el Príncep de Viana de 1461-62, i venen seguidament els romanços, els goigs, les auques, els ventalls i moltes coses més (cobertes de paper de fumar, felicitacions i dècimes nadalenques, cartes de soldat, jocs, etc., etc.)
Ens diu Amades que els imatgers catalans trametien llurs productes a les principals poblacions espanyoles i arribaven al públic d’aquí venen des dels seus establiments i molta part els venien als que podem anomenar colporteurs, que posaven les seves parades a l’aire lliure, dedicades exclusivament a la venda d’imatgeria i literatura populars, situant-se prop dels mercats, de les esglésies i dels llocs per on transitava la gent; crec que per acabar unes línies d’Amades no estan de més, diuen: “Solien estar arrambades [les parades] a una paret on clavaven dues rengleres de claus en sentit vertical; damunt d’aquests claus lligaven tot de cordills que travessaven la paret formant algunes línies paral·leles i dels quals penjaven els romanços, auques, estampes, ventalls i altres menudeses i els fixaven al cordill per mitjà d’una petita canyeta oberta per un tall. D’ací el nom de parades de fil i canya o de canya i cordill, el qual nom s’ha fet extensiu al tipus de literatura que s’hi venia.”
De fet, encara avui existeix el que es diu canya i cordill. Ens explica també que els venedors eren, uns quants, sedentaris, doncs s’establien cada dia o uns quants a la setmana al mateix lloc i altres, els colporteurs, que seguien les fires i mercats i els aplecs d’ermites importants amb un farcell al coll o una caixa dins la qual portaven la mercaderia i n’hi havia que fins i tot, tocaven algun instrument, com el violí, quan explicaven els romanços que duien.
D’un tema que no esperava gaire bibliografia, al final van apareixent més i més coses. Un exemple d’això és el llibre de Francisco Mendoza Díaz-Maroto: Panorama de la Literatura de Cordel Española17, on parla de les “Aleluyas” (auques), romanços, plecs, calendaris, almanacs, etc., i on hi ha molta bibliografia (uns 90 autors+Catàlegs+Plecs) amb uns quants autors catalans: Amades, Batlle, Bohigas, Busquets Molas, Miquel y Planas, Palau y Dulcet, però és una bibliografia molt encaminada a parlar de “literatura menor” espanyola, i dels plecs solts, molts dels quals eren venuts per la Hermandad (Cofradía) de Pobres Ciegos de Madrid18 des de finals del segle XVI fins a l’inici del XIX.
Una cosa que m’ha semblat, almenys, curiosa, és el fet que Joan Amades quasi no apareix a la Viquipèdia on parla d’Auques, goigs, romanços, naips, literatura de canya i cordill, estampes, etc. Només he trobat dues cites i un exemple d’això que dic el trobem a Literatura de canya i cordill, on diuen que Julio Caro Baroja va parlar dels plecs de cordill l’any 1947 i de Joan Amades que ja en parlava deu anys abans no diuen res. Només en l’apartat sobre Rondalles surt una mica més. Crec que un senyor que ha escrit més de 150 llibres i tants o més articles i col·laboracions sobre aquests temes i molts altres hauria de ser tingut més en compte quan es parla de “literatura menor”.
Acabo, dient que un bon llibre que hauria de llegir complet, és el de Laurence Fontaine: Histoire du colportage en Europe (XVe-XIXe siècle)19, Paris, Albi Michel, 1993. De fet a França llibres editats sobre colporteurs i “colportage” n’hi ha un munt.
Em faltava alguna cosa, que no és res més que un vídeo de la Bibliotheque Bleue de Troyes, en el que expliquen el necessari per entrar i saber una mica més d’aquest món i unes quantes coses sobre impremta.
Hauré de llegir una mica més i si s’escau faré un altre article.
Parada brasilenya de canya i cordill, anys 8020
Personatge virtual definit amb els trets individuals escollits per un usuari perquè el representi en un entorn digital. O en un altre.
Diccionario de Bibliología y ciencias afines de José Martínez de Sousa, Ed. Trea, Gijón, 2004 (3ª ed.). Colporteur: (voz francesa de uso internacional); vendedor ambulante; i. Colporteur, book hawker). Vendedor ambulante de libros. Colportage: (voz francesa de uso internacional): venta ambulante; i, colportage, book peddling) Comercio ambulante de libros.
Les rajoles dels oficis de Joan Amades, La Neotípia, Barcelona, 1937. També l’edició facsímil, editada per José J. de Olañeta, Palma de Mallorca, 1987. Col. Arxiu de Tradicions populars, 45.
El llibre segons el poblede Joan Amades, Neotípia, Barcelona, 1938.
Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, núm., 73, juny , 1937, a la pàg. 166. (Article molt interessant).
“Un concepte de la honradesa” de Lluís Capdevila a La Esquella de la Torratxa, núm. 2506, juliol 1927.
“Representacions i pràctiques culturals en l’Europa moderna. Conversació amb Roger Chartier, Manuscrits, núm. 11, gener 1993, pàg. 29-40.
Roger Chartier: És un historiador i historiògraf francès que forma part de l’escola dels Annales. Treballa en la història del llibre, l’edició i la lectura.
““Successos d’Europa” a la Catalunya rural de l’època moderna” de Ricard Expósito i Amagat, Pedralbes, 28 (2008), pp. 611-621.
Roch Soler: un pagès natural de les Encies, població del terme municipal de Les Planes d’Hostoles, a la comarca de la Garrotxa.
Informació i persuasió: en els orígens de la premsa catalana (c. 1500-1720), Tesi Doctoral de Ricard Expósito i Amagat, Dpt. Història i Història de l’Art-Universitat de Girona, Girona, 2014. Molta informació i molta bibliografia.
Michèle Fogel, Les cérémonies de l’information dans la France du XVIe au milieu du XVIIIe siècle, [Paris], 1989.
Jurer-crier, o simplement Crier, es deia antigament de certs funcionaris encarregats de passar per la ciutat per fer anuncis en nom de particulars, convidar a la gent als funerals i proporcionar les penjades per a les cerimònies fúnebres, etc.
Jurat-pregoner, també dit de certs oficials que publicaven edictes, etc., al so de les trompetes.
R. Mandrou, De la culture populaire aux XVIIe et XVIIIe siècles.La Bibliothèque bleue de Troyes. Paris, Stock, 1964. Amb una interessant ressenya d’aquest llibre de Serge Thion a Communications, 6, 1965.
Apunts d’imatgeria popularde Joan Amades, Ed. José J. De Olañeta, Palma de Mallorca, 1983. Col. Arxiu de Tradicions populars, 44.
Panorama de la Literatura de Cordel Españolade Fco. Mendoza Díaz-Maroto , Ollero & Ramos, Madrid, 2001.
“Les aveugles colporteurs d’imprimés en Espagne” de Jean-François Botrel, Mélanges de la Casa de Velázquez, 9 (1973), pàg. 417-482. Hermandad (Cofradía de Madrid fundada l’any 1581. A València hi havia la Confraria de cecs des de l’any 1329 i a Barcelona des de l’any 1339.
“Podria resumir d’entrada la política bibliotecària de la Generalitat afirmant que la nostra voluntat és que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar del servei de lectura pública, que totes les obres que desitgin utilitzar puguin ser posades al seu abast a través d’aquest servei, que puguem arribar a reunir en una biblioteca tota la producció impresa a Catalunya i sobre el nostre país —la biblioteca nacional— i donar-la a conèixer arreu mitjançant la publicació de la Bibliografia Nacional. És un objectiu únic amb tres direccions.
Per assolir el 1r. objectiu —que tots els ciutadans de Catalunya puguin disposar d’una biblioteca, adaptada, és clar, a les seves necessitats— cal d’entrada conèixer al més exactament possible la situació bibliotecària del nostre país, per a planificar l’actuació del Servei. En aquest sentit s’ha dut a terme durant el passat estiu un cens de les biblioteques de les comarques Gironines i de Tarragona. Aviat es farà el de Lleida i Barcelona, i una vegada processat pels Serveis del Consorci d’Informació i Documentació de Catalunya el donarem a conèixer.
La Generalitat, hereva de la Mancomunitat i de la Generalitat Republicana, n’ha de continuar també la política bibliotecària, la línia que havien dibuixat i que, d’alguna manera, les Diputacions catalanes, sobretot la de Barcelona, han procurat de seguir durant els anys del franquisme. Creiem convenient de puntualitzar que tenim sota la nostra responsabilitat les biblioteques públiques i populars. Les biblioteques dependents de centres d’ensenyament, les biblioteques escolars, de facultats universitàries, de col·legis professionals, etc., no entren dins les nostres competències.
Concebem així el futur panorama bibliotecari de Catalunya:
— 1 biblioteca Nacional, que ha de custodiar totes les obres impreses a Catalunya i també les que tracten de Catalunya impreses a fora. Hauria de ser l’actual biblioteca de Catalunya creada ja amb aquesta finalitat l’any 1913 i que, segons l’article 7è de la Llei de Biblioteques, té la missió específica de recollir i conservar tota la producció impresa, sonora i visual, que s’hi ha produït i s’hi produeix, per la qual cosa és la col·lectora del Dipòsit Legal.
— 2 biblioteca infantil, secció de la biblioteca Nacional, que, a més de complir les obligacions de custòdia i accessibilitat dels fons de dipòsit legal de caràcter infantil, ha de reunir de la manera més exhaustiva possible el que fins ara s’ha produït a Catalunya en concepte de llibres, publicacions periòdiques, enregistraments sonors i visuals per a infants. Aquesta biblioteca serà ubicada a Terrassa.
— 3 Hemeroteca Nacional, també com a secció de la biblioteca Nacional, encarregada de recollir les publicacions periòdiques procedents del Dipòsit Legal. A més d’aquesta missió primordial haurà de reunir, classificar i custodiar totes les publicacions periòdiques catalanes que facin referència a Catalunya i aquelles estrangeres que puguin revestir un interès general. L’Hemeroteca Nacional serà també el Centre encarregat de reunir el Catàleg Col·lectiu de les col·leccions hemerogràfiques de Catalunya, el Centre nacional d’informació hemerogràfica i el responsable de la confecció i la publicació de la Bibliografia Nacional de Publicacions periòdiques de Catalunya.
Biblioteca Universitat de Barcelona
— 4 Fonoteca Nacional, secció també de la biblioteca Nacional. Cal remarcar que el decret de transferències vàrem heretar ja la Fonoteca Nacional, que fins ara i des de la seva creació ha estat annexa a la Biblioteca Pública i Universitària de Barcelona i que aviat serà traslladada amb bones instal·lacions a la darrera planta del Palau Comillas i ocuparà uns 1.000 m2 . A més de rebre la producció del Dipòsit Legal de Catalunya rep també tota la producció sonora estatal. Hem programat també per a aquesta Fonoteca un servei de recol·lecció de les veus de persones il·lustres, o importants per diversos aspectes (polítics, científics, esportius, culturals), o enregistraments sonors que facin referència a esdeveniments d’interès per al nostre país. Com és obvi també la Fonoteca Nacional adquirirà els enregistraments sonors editats a l’estranger d’interès general. Serà l’encarregada de redactar i publicar la bibliografia nacional i el catàleg col·lectiu d’enregistraments sonors. Tal com ordena l’article 7è de la Llei de Biblioteques, la Biblioteca Nacional —i cal entendre com a seccions de la Biblioteca Nacional la Infantil, l’Hemeroteca i la Fonoteca— ha de tenir un sistema de consulta dels seus catàlegs generals, que sigui accessible d’una manera ràpida i fàcil des dels diferents centres bibliogràfics comarcals que hi siguin connectats. Com a Centre singular també hem pensat instal·lar a l’edifici anomenat casa de les barques, antiga infermeria del Monestir de Santes Creus, una Central de Préstec de Catalunya. En aquesta Central es reuniran, degudament catalogats i classificats, de moment els llibres obsolets de les biblioteques de Catalunya per posar-los a disposició de totes les biblioteques del país.
De moment doncs serà, més que una Central de Préstec, un magatzem organitzat de descàrrega per a totes les biblioteques que s’hi vulguin acollir. I s’hi iniciarà a més, en pla experimental, el préstec interbibliotecari i el servei de relació internacional de les biblioteques de Catalunya amb la resta del món.
Fragment del text : “Les Biblioteques a Catalunya. Estat actual i perspectives”,en la intervenció de Jordi Bonet i Armengol, Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, a la taula rodona «Les Biblioteques a Catalunya» que tingué lloc el dia 11 de gener d’enguany. Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 1, p. 6-12.
Biblioteca monastir de Santes Creus
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Christianismi Restitutio de Miquel Servet
“Aparte de sus diferentes usos y posibilidades de dar satisfacción a los humanos, los libros también pueden resultar peligrosos; incluso los hay asesinos, afortunadamente de ficción, como el protagonista de El Libro, de Margaret Irwin, que ordena asesinar a personas. Pero el peligro real de los libros pueden atestiguarlo muchos autores, editores, impresores y libreros que han sufrido a causa de ellos perjuicios más o menos graves; prohibiciones, detenciones, multas, marginación, confiscación de bienes, cárcel, torturas, amenazas de muerte ( valga de ejemplo el tristemente célebre Salman Rushdie)…
En casos extremos, la misma muerte, como algún impresor francés del siglo XVI o el médico y escritor español Miguel Servet, que la sufrió en la Ginebra de Calvino. Savonarola fue quemado junto con alguno de sus libros – incunables – , y se ha llegado incluso a desenterrar los huesos de alguien – que, por fortuna para él, había muerto años atrás – con el fin de quemarlo por hereje. También se ha llevado a alguno a la hoguera en efigie – lo que, ciertamente, debe de doler menos -, como hicieron con el escritor criptojudío ( marrano en terminologia católica del Siglo de Oro) Antonio Enríquez Gómez, que probablemente asistió de incógnito al espectáculo, aunque luego se dejó prender por la Inquisición y falleció en la cárcel, parece que de muerte natural.
Los libros también pueden acarrear perjuicios a sus propietarios, que corrían el peligro de conocer las cárceles de la Inquisición, o de cualquier otro absolutismo como el de la Iglesia en los tiempos del franquismo: a quien esto escribe le faltó poco para ser expulsado del Seminario ( Talavera de la Reina, 1960) por tener – e intentar leer – novelas de Agatha Christie, que fueron debidamente confiscadas. Aún más miedo pasaría el extremeño – probablemente un librero – que, a raíz de la publicación del Índice del inquisidor Valdés en 1559, emparedó en su casa del pueblo de Barcarrota los libros que consideró peligrosos, los cuales permanecieron ocultos hasta que fueron descubiertos casualmente en 1992.
Índice 1559
También han existido los libros envenenados, como el manuscrito por el que mueren varios personajes de El nombre de la rosa, entre ellos el malo, Jorge de Burgos ( trasunto, como es sabido, de Jorge Luis Borges). Este se suicida al final comiéndose el libro, y en las Apostillas a la novela el propio Eco confiesa su fuente de inspiración: una miniatura del manuscrito de la reina Leonor que ilustra un pasaje del Apocalipsis.
El célebre impresor Johann Fröben murió “a consecuencia de una caída desde una escalera improvisada con los libros”, y Palau recuerda un caso semejante, entre otros de muertes causadas de una forma u otra por ellos: Los libros han ocasionado la muerte de algunas personas. El Marqués de Morante, encaramado en una escalera de mano, embelesado en sus libros, cayó de repente hallando así la muerte. Otros han muerto aplastados por rimeros de libros, o por estantes desencajados. El 25 de abril, 1796, una muchacha se arrojó al río Sena, y al extraer el cadàver, encontráronle las Aventuras de Faublas. En una de sus páginas se leía manuscrito: Me han engañado como a ella; por lo tanto acabo como ella. No falta quien asegura que muchos han muerto de hambre, para poder comprar libros. Y añade a continuación: “Un escritor inglés describe así la muerte del bibliófilo. Una vez disputada con sus amigos la identidad de cierta reproducción, y para adquirir pruebas se sube a una escalera de mano. Tira libros de aquí y de allá, y los amontona encima de la escalera. De súbito, tropieza con el ejemplar buscado, hojea avidoso, quiere señalar las diferencias tipográficas, pero hace un movimiento en falso, y cae, arrastrando tras de sí los libros, que le ocasionan la muerte”.
A algunos bibliófilos les ha llevado al sepulcro la pena por haber tenido que vender sus libros, o la desesperación de ver saqueada su biblioteca. Otros han muerto literalmente de hambre, como el filósofo Bordas Demoulin (1798-1859), por preferir gastarse sus últimas monedas en un libro antes que en un trozo de pan.
Para terminar, señalemos que – aunque es condenadamente difícil – un bibliófilo también puede morir de alegría, al encontrar – ¡y encima a bajo precio! – un raro libro buscado a lo largo de años y años. Es lo que sucede en un cuento de Charles Newil: puesto que hay que morir, esta podría ser la versión laica de la buena muerte del bibliófilo. Aunque el lugar donde debería exhalar un bibliófilo sus último suspiro es, obviamente, su biblioteca, entre sus queridos libros, como es fama que fallecieron Petrarca– Sobre su Virgilio abierto murió el dulce Petrarca -, Brunet y Mommsen ( este, sin embargo,no plácidamente, sino a consecuencia de las heridas que sufrió en su biblioteca, al prender fuego una bujía en su cabellera).
Hay amores ( a los libros) que matan, del llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp. 63-64.
“Fa mesos ja del decés del Dr. Pere Bohigas i Balaguer, més que els suficients per fer avinent que no recuperarem la seva imatge gentil, bonhomiosa per bé que adusta, la seva vitalitat corprenedora, el seu esperit de recerca, la seva avidesa intel·lectual. Per retrobar la seva petja, hauríem de recórrer als paisatges que el van conèixer: a Vilafranca, a la casa pairal tan recordada; a l’eixample barceloní, en un recorregut habitual que el duia del xamfrà de Mallorca amb Enric Granados, Aribau avall, a la Biblioteca de Catalunya —la seva segona llar—, o a l’Institut d’Estudis Catalans o a la Reial Acadèmia de Bones Lletres…, sempre amb la cartera a la mà i la passa serena. Hauríem de recórrer als textos d’autors que, en articles, entrevistes o notes biogràfiques, publicades en vida de Bohigas o a títol pòstum després del febrer de 2003, en dibuixaren el perfil; als documents que, espigolats, es troben en fons documentals o personals de diversa índole i localització —a tall d’exemple, l’expedient acadèmic (1911-1916), documentació sobre la seva activitat docent (1930-1966), els manuscrits de material de treball de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya dels anys 1922 al 1925, els documents seus integrats al fons Rosa Leveroni—; i també hauríem de recórrer, evidentment, a la seva obra, hereva de les seves inquietuds i de la passió per la paraula, en els camps del folklore, de la filologia, de la crítica literària, de la romanística, de l’edició de textos, de la bibliologia i les ciències del llibre, de la codicologia….
D’ençà d’aleshores els seus textos han assolit vida pròpia. No hi haurà afegitons, ni esmenes, ni aclariments de cap mena. Alguns d’ells són ja clàssics dins la seva tipologia; d’altres són oberts a nous estudis, a noves investigacions. Tots ells, com a llegat generós, formen part del nostre bagatge cultural col·lectiu.
El moviment pendular que sacseja la realitat reviscola, però, ara la seva memòria i l’apropa. El bagatge cultural a què s’al·ludia s’incrementarà aviat a partir del dictamen de la seva voluntat i del despreniment de la família.
Fa uns dies va ingressar a la Biblioteca de Catalunya la que fou la totalitat de la seva biblioteca —una part de la qual ja havia estat cedida amb anterioritat— l’abast de la qual desconeixem a l’hora d’escriure aquestes ratlles, i, el que és més important, el seu arxiu personal, un arxiu que el Dr. Bohigas no va voler obrir a la comunitat en vida i que mantenia amb tota discreció en la intimitat de la casa familiar. Aquest arxiu personal, encara no inventariat per bé que examinat en el seu conjunt, es conté en un total de deu caixes. D’un primer cop d’ull i a l’espera del seu inventari, es podria apuntar la tipologia dels documents, que es completaria amb part d’obra gràfica: manuscrits i mecanoscrits d’obra seva, sigui literària, sigui d’investigació codicològica, sigui sobre la història del llibre o l’edició de textos, publicada en monografia o en articles o pronunciada en discursos… o inèdita; notes manuscrites per a l’elaboració dels seus treballs; proves d’impremta; fitxes bibliogràfiques, d’edicions, d’impressors i llibreters…; fotografies, diapositives i transparències de manuscrits, material probablement reproduït en les seves obres o qui sap si destinat al Repertori de manuscrits catalans; separates; pòsters; nadales, programes musicals…; curricula, amb documentació, i, especialment, correspondència. S’hi conserva també l’àlbum que se li féu en homenatge en jubilar-se. Val a dir que l’any 1971Pere Bohigas, quan encara freqüentava la Biblioteca de Catalunya com a investigador, havia donat part del seu arxiu personal a la Secció de Manuscrits de la Biblioteca amb el prec que no s’hi pogués accedir fins després de la seva mort. Sense pensar en la seva longevitat, n’havia fixat el límit cronològic l’any 2001. D’acord amb la informació que en tenen a la Secció de Manuscrits, consistia en onze capses de correspondència, cartes ordenades per ell mateix, i notes de treball relacionades amb la seva tasca com a conservador a la mateixa institució. Fa aproximadament un parell d’anys va lliurar a la Biblioteca de Catalunya una part de la seva biblioteca privada. L’aplegament en una sola unitat del seu arxiu personal —del qual s’han exclòs les referències familiars— permetrà una anàlisi complexa que aportarà llum a la seva trajectòria intel·lectual. La seva correspondència, l’amplitud cronològica de la qual ignorem encara —tot i que se li pressuposa una llargària paral·lela a la vida del destinatari—, desvetllarà relacions amb personatges de la vida literària, social, editorial i acadèmica. Probablement s’hi trobaran els grans noms de la investigació codicològica i romanística del segle XX, tant dels qui li feren de referent com d’aquells per a qui ho fou. No voldria fer d’aquesta una nota necrològica del Dr. Bohigas i Balaguer, mort el 27 de febrer de 2003. Perquè poc podria aportar a la informació desplegada d’ençà d’aquella data pels mitjans de comunicació, per la literatura especialitzada, pels cercles professionals i pels canals digitals. Perquè, en certa manera, no voldria incorporar un punt i a part en un discurs que reclama un punt i seguit. El llegat del Dr. Bohigas ens acostarà més i més a la seva figura; donarà embranzida a noves hipòtesis i mostrarà horitzons fins ara desconeguts —o potser tan sols intuïts— tant de la seva obra com de la seva personalitat. L’autor reviurà en els seus manuscrits, en l’aplec documental i en els textos que li feren costat.
Article: “El llegat del Dr. Pere Bohigas i Balaguer. Realitat. Memòria. Futur”, de Joana Escobedo a Llengua & Literatura, 15, 2004.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“ En todos los grupos humanos se gastan bromas e inocentadas, y no podía ser una excepción la cofradía de los bibliófilos, inevitablemente maniáticos. En diversos campos del coleccionismo se han realizado falsificaciones con el solo propósito de demostrar que al más perito se la dan alguna vez con queso, para descubrir a continuación la superchería y reir un rato. Por ejemplo, con las burlas fotolitográficas de Sancho Rayón no saben muy bien a qué atenerse, si pretendía engañar o solo gastar bromas: en cualquier caso sus folletos son muy apreciados por los bibliófilos, y su perfección técnica es tal que en algunas bibliotecas han sido catalogados como originales. También merece recordarse la ficticia de la abadía de San Víctor de París que aparece en el Pantagruel de Rabelais, cuyos disparatados títulos parodian otros tantos reales, entre ellos el Mammotrectus de Johannes Marchesinus.
Mammotrectus
Ya hemos contado atrás la broma de Nodier al marqués de Chalabre. Sin embargo, donde las dan las toman, pues en 1840 el mismo Nodier, Lacroix y otros eximios bibliófilos acudieron engañados a una subasta que presuntamente iba a celebrarse en un pueblo francés perdido, broma preparada por el bibliófilo belga René Chalon. Y otra subasta fantasma fue la inocentada que – sin conocer este precedente – les gastó el bueno de don Antonio Palau y Dulcet a algunos clientes y amigos en 1908. Editó y distribuyó 60 ejemplares de un catálogo en el que anunciaba nada menos que 29 incunables catalanes, escrupulosamente descritos, que serían subastados el 28 de diciembre: a pesar de lo sospechoso de la fecha, acudieron muchos coleccionistas, que celebraron la broma con buen humor.
Uno de los chascos más célebres de la bibliofilia española es el que sufrieron a finales del siglo XIX el duque de T’Serclaes y su hermano gemelo el marqués de Jerez de los Caballeros. Al reanudar tras el veraneo su tertulia sevillana, ambos fueron mostrando sus adquisiciones y se llevaron la sorpresa de haber adquirido – en lugares distintos y a precios diferentes – sendos ejemplares de un folleto desconocido: Crisol de la verdad..., de un fray Enrique de Polanco. Resultó que el rarísimo – tanto, que solo se imprimieron siete ejemplares- folleto era una hábil falsificación realizada por dos de los contertulios, don Manuel Gómez Imaz y don Enrique de Leguina, y el prólogo estaba firmado con las iniciales T.E.B. y P.I., equivalentes a Todo Es Broma y Pura Invención. Tras imprimir el folleto en papel viejo, se las arreglaron para que el duque se topara con un ejemplar en Madrid y el marqués con otro en Lisboa, y ambos picaron: hay que decir que el segundo rió la broma, pero el duque la tomó a mal, herido en su orgullo de bibliófilo experto. El caso lo contó don Luis Montoto y Rautenstrauch, bajo el quijotesco seudónimo de don Lorenzo de Miranda, en un folleto publicado en 1898: Relación del caso famoso…
Menor trascendencia tuvo la broma que le gastó un periodista a Menéndez Pelayo. Le dijo: “¡Qué contento estoy! Acabo de adquirir un libro que me va a ser muy útil, impreso en Alcoy”. Don Marcelino preguntó el autor y se quedó muy extrañado de no tener la menor referencia de él. Entonces el burlón periodista empezó a rebuscar en sus bolsillos hasta que sacó el ejemplar, que era un librillo de papel de fumar, efectivamente elaborado en Alcoy.
Contaré, por último, un chasco del que fui involuntaria víctima en agosto de 2000. Estaba yo recorriendo las librerías anticuarias de Praga, y en una de ellas encontré un charmant libro francés de mediados del siglo XVI, marcado en 9.000 coronas checas ( unas 45.000 pesetas o 270 euros). Ya había comprado en Viena un raro ejemplar en el que me había gastado mis pobres ahorros, así que resistí la tentación, pero dándole vuetas a la belleza del volumen, a su preciosa encuadernación y a la baratura del ejemplar, volví al día siguiente a la librería, pedí al empleado que sacara el libro y apresté la Visa para abonarlo. Entonces el vendedor, algo impresionado, dijo ( en francés): “Muy bien, caballero, son 9.000 francos suizos”. Me quedé al borde del síncope: con razón me parecía barato el libro por 45.000 pesetas, cuando su precio real era de un millón ( 6.000 euros); estaba marcada en francos suizos porque lo habían expuesto en una feria de Zurich o Ginebra. Moraleja: cerciórese el bibliófilo viajero de la moneda en que está expresado el precio de un ejemplar antes de hacerse ilusiones y chocar luego con la cruda realidad.
“Chascos bibliofílicos”, en el llibre La Pasión por los libros, de Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002. Pp.62-63.
“El millor que he pogut fer, evidentment, és oblidar el seu nom. Recordo només els cabells blancs, rinxolats, i els ulls de rodes de cotxe que va badar, en veure dues ratlles de tinta negra que travessaven, de dreta a esquerra, el seu llibre registre, i esborraven per complet les senyes d’identitat de dos dels llibres: I què has fet, desgraciada…!
L’últim curs de carrera a l’Escola de Bibliologia tenia l’emoció de les pràctiques. Passàvem per catalogació i iniciàvem l’aventura de fer les primeres fitxes a màquina. Llavors no era com ara que les criatures, així que aixequen dos pams de terra, ja teclegen les llistes de cromos que els falten del Superman o dels mundials del futbol. A Populars, respiraves la flaire tendra de les iniciatives brillants barrejades amb la migradesa de recursos, i a la Sala de Lectura, ai! feies les primeres conquestes. De res no puc queixar-me, és cert, tot em va ser planer fins arribar a la secció de Registre. Era al soterrani —un lloc que després sempre m’ha semblat prou escaient—, amb una finestreta alta, sense barrots, des d’on veies el cel com un somni llunyà.
La senyora dels rulls blancs em presentà amb dignitat aquell volum reverend, sever i endolat, potser una mica feixuc però d’indiscutible elegància, em donà les explicacions pertinents i m’abandonà seixanta dies, exactament el temps que duren els embarassos successius de dues rates blanques, a la meva dissort: davant un fons de llibres que havia donat la família d’un reconegut científic, després de la seva mort. Al principi era distret, perquè entre la ciència, de vegades una mica endormiscadora, apareixien, de tant en tant, calendaris antics, blocs de notes, agendes de la segona guerra mundial. A l’altra banda de la sala, se sentia com parlaven animadament dels estudis del nen i de les gràcies de la nena, de la darrera estada a París, qui sap els anys que feia! i jo estava al capdamunt d’una taula enorme, tapiada d’ex-libris, empassant-me les xifres com qui canta els números d’una rifa, deixant enrere els guarismes com els arbres, a dreta i a esquerra d’una carretera, quan hi avancem amb el cotxe a 60 quilòmetres per hora, a 70, a 80, més ràpidament encara: a 100, 110 llibres per hora; velocitat de vertigen, corbes apassionants, paràboles de somni, rectes infinitessimals: 120 llibres enregistrats per minut, senyors! Rècord mundial de biblioteques! Repoker d’asos! Els mundials per a l’any 86!
Primers fulls del primer llibre de registre dels lectors – Museu Nacional d’Art de Catalunya
De l’accident, més val no parlar-ne. La catàstrofe en aquests casos sol ser irremeiable. Hi hagué una col·lisió entre una lleugera botànica de tercer grau amb un compacte diccionari de plantes medicinals: es van barrejar els títols, maridar-se els cognoms, associar-se les editorials, esquinçar-se els peus d’impremta. No es va arribar al cadàver exquisit, però el llibre registre va ser dut a la Casa de Caritat i li van amputar dues cames, dos fulls que van haver d’encomanar de nou a la impremta, per aquelles dues ratlletes, com dos rajolinets de sang, que el travessaven d’orella a orella. Tot això, naturalment, amb el consentiment del director de la Biblioteca de Catalunya —llavors Central—, i em va faltar poc perquè no em deixessin examinar de revàlida, per la meva inconsciència i inconsistència bibliogràfica, per aquesta mena d’infantilisme crònic que, encara ara —i he vist com se’l passen i traspassen, com l’inventen i arrodoneixen perquè els quadrin les factures, als claustres de la Universitat— em fa fugir esperitada, davant el llibre dels llibres, la Bíblia de les biblioteques.
Article:”El llibre de registre (records bibliològics)”, de Maria Lluïsa Esteve en el Butlletí de l’Associació de Bibliotecaris de Catalunya, 1982, Núm. 2.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
Biblioteca Nacional d’España
.- “Para que un usuario pueda, conseguido el acceso a los libros y a las bibliotecas, “saciar la sed de sabiduría” y demostrar “aspiraciones literarias” que, tras ser “probadas”, le franqueen las puertas de los templos en los que se guarda lo que desea libremente consultar, es requisito indispensable que las bibliotecas sean claras con lo que tienen y con lo que quieren ofrecer. En este sentido, la Biblioteca Nacional de España, ese “galeón varado en el Paseo de Recoletos” como la llamó uno de sus directores, ha sido en ocasiones refugio solo para especialistas y, en otras, lugar de acogida para todo aquel que tuviera deseo de leer. Los vaivenes en el criterio no dejan de demostrar que lo moderno y lo antiguo conviven según conviene a ideas interinas. Un director provisional de nuestra neveranda Biblioteca Nacional, en una época en la que el poder tenía la tentación de secundarse con la cultura (1957), dijo que una biblioteca de nivel estatal no es sitio para la diversión:
‘Liberadas ya de una serie de tareas que no le correspondían, la verdadera función [ de las bibliotecas nacionales] es la de atender al estudio serio, a la labor investigadora, a los niveles culturales más altos del país [y es conveniente distinguirlas] de las meramente formativas, educativas o difusoras de la cultura [ Fernández-Victorio 1957: 6-7].’
Y como parece que las bibliotecas como establecimientos no tienen un valor per se, sino siempre relativo y dependiente de vaya usted a saber qué veleta, una generación antes, bajo la dirección de Miguel Artigas, el presidente del recién creado patronato de la Biblioteca Nacional manifestó en el diario ABC lo siguiente, apenas dos meses después de proclamada la Segunda República. El criterio por el que se regirà la institución será el de:
‘dar facilidades a cuantos deseen leer en Madrid, y hacer todo lo posible para que se despierte el afán de leer a los que aún no lo desean. La Biblioteca no va a ser para los eruditos y los estudiosos, sino para todo el público que circula por la calle y que encontrará en el establecimiento reposo, distracción y cultura [ Iglesias 2017:171]’.
Y en estas andamos, con el !quítate tú para ponerme yo” o con el “voy a quitar tu idea para poner la mía”, como si a los libros se les pudiera añadir el calificativo que reinaba entre los políticos de la Restauración: “cesante”, como si uno sirviera hoy para una cosa y mañana paara todo lo contrario.
Y en estas andamos y con estos vaivenes vivimos en un sinvivir, porque no sabemos si crear bibliotecas para educar a una élite lectora ( ptolemaica y alejandrina, o madrileña) es cosa buena y crear academia para educar a una élite de otro tipo es cosa mala. Vallejo afirma que la “escuela [de Platón] pretendía ser un centro para la formación de las élites gobernantes de las ciudades griegas, hoy lo consideraríamos más bien un think tank antidemocràtico –“. Y una expresión que relaciona alegremente cosas tan dispares no puede sino despertar, de nuevo, la curiosidad, porque la formación de las élites es un ejercicio habitual en sociedades que hoy llamamos democráticas, o monárquicas, o republicanas con sus flamantes “escuelas de altos estudios” y centros de educación de funcionarios afines al régimen, o de formación de la clase dirigente o como se quiera llamar. La curiosidad que despierta la frase me ha llevado a intentar entender la cuestión de la democracia griega y de la antidemocracia platónica. Dicho de otro modo, con la contradicción aparente de que Platón sea antidemocrático y Ptolomeo un benefactor de la cultura, “vino a mi mente” un artículo en el que Canfora estaudiaba el “fracaso” de Platón; es decir, analizaba el topetazo que recibió el filósofo cuando se encontró con la Realpolitik siracusana y debió hacer arrepentimiento y luego apología del arrepentimeinto para intentar cuadrar las intenciones filosóficas con la realidad siciliana antes de reconocer – como haría el más severo de nuestros demócratas – que hay que defender el “poder absoluto de las leyes sobre los hombres, incluidos los gobernantes”. En el texto de Platón, se toma como modelo para reconocer los errores el modelo de la “monarquía colegial espartana”, que nada tiene que ver con la nuestra, excepto en el nombre. La expresión fundamental en este párrafo es “ incluidos los gobernantes”, pues son los reyes del vaivén y de la interi nidad y suelen estar solo “ a su goce ruin y medro atentos”, lo que tiene consecuencias devastadoras para algo tan frágil como el libro y las ganas de profundizar en él. En resumen, ni Platón era todo lo platónico que se cree ni los neoplatónicos son tan neo como se creen; o, dicho de otro modo: antes de ponerle a alguien el uniforme conviene pensar qué partes van del derecho, cuáles del revés y si quien lo ha de lucir es un maniquí, una persona cabal en la “polis”, o alguien dado a escribir frases provocantes a glucemia a semejanza de aquel “cancionero de obras de burlas provocantes a risa” que se expandió, como los juncos en los brazales, ya en 1519.
“Vaivén”, del llibre El infinito no cabe en un junco de Carlos Clavería, Altamarea Ediciones, Madrid, 2021.
“Els esforços que venía fent En Balaguer pera crear una biblioteca popular á Vilanova y Geltrú, foren coronats en l.er de janer de 1882 ab la colocació de la pedra fonamental de l’edifici progectat per l’arquitecte Granell. Desde aquella data començà á funcionar la Junta de Govern, constituhida per les personalitats més eminents de la població, aleshores en plena florida de prosperistat y riquesa. El día 26 d’octubre de 1884,
en solemníssima cerimònia, s’obrí al publich la que, per iniciativa dels vilanovins agrahits, fou batejada: “Biblioteca-Museu Balaguer“, començantse al meteix temps á publicar un butlletí mensual á fí de donarla á conèixer á tothòm y procurarli amichs y protectors. La idea mare fou no més que la creació d’una Biblioteca popular; després s’hi afegí la pinacoteca y la colecció arqueològica pera multiplicar l’efecte educatiu de la nova Institució; ab tot, la valúa y la abundancia dels llibres aplegats donen excepcional
importancia á n’aquesta secció. Els fonaments els posà’l meteix Balaguer, cedint d’un sol cop sa llibreria sencera, la qual comprenía 12,000 volums y trevallant després el restant de sa vida pera ferla créixer, ab tan hermosos fruyts, que al morir ell, la Biblioteca possehía 36,000 volums. La majoria dels 12,000 primers, conserva encara alguna de les tres marques qu’En Víctor Balaguer usava: dues d’elles eren sagells humits y la tercera una senzilla etiqueta de classificació que anava clavada als lloms. La més antiga diu: Biblioteca de Víctor Balaguer[I, nº. 580] y l’estampava ab tinta blava en les primeres planes dels llibres; fou usada fins prop del 1880, essent sustituhida per un sagell que deya, dins d’un enquadrament de filets: Víctor Balaguer-Biblioteca{I, n.0 581] figurant en color morat en un gran nombre de llibres. Aviat, exigint un catàleg el gran nombre d’exemplars reunits, se feu estampar en petits rectànguls de paper engomat. Biblioteca Balaguer — Arm. Núm. [ I , nº. 582] en els que’s repetien les indicacions de catàleg. Avans que totes aquestes marques y algunes vegades simultaniament, figura en les portades dels llibres la seva firma, tan personal y característica. La Biblioteca-Museu
Balaguer, al adoptar un relligat uniforme (llom palla ab tejuelos vermells pels títuls, y tapes negres) pera’ls seus llibres hi contà la estampació en or d’un superlibros qual dibuix, degut al aquarelista Manuel J . de Laredo, se feu grabar en bronze y s’usà en molt poques enquadernacions [I, n.” 322]. Aquest superlibros representa un frontis de pilono egipci, ab una esfinx masculina als peus, y porta la inscripció: Surge et ambula (paraules de Jesús á Llàtzer al resucitarlo: aixécat y camina) que figuren com á lema de la casa; ademés hi ha els primers mots del Pare nostre en caràcters hieroglífichs. Per fí, la Junta delegada á Barcelona, representació llegítima de la Biblioteca en la capital de Catalunya, encarregà á En Joseph Triadó la marca que publiquèm en darrer lloch [I, n.” 298] y qu’encara no ha estat fixada en cap llibre: reproduheix senzillament el frontis de la Fundació Balaguerina.
La Biblioteca-Museu Balaguer per Víctor Oliva, Rvta. Ibérica d’exlibris, núm. 2, Barcelona, 1904.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Los bibliófilos también soñamos.. Si la quimera del ludópata es acertar una quiniela que le haga multimillonario, ¿ por qué no va a fantasear el bibliófilo con encontrar en el polvoriento almacén de un chamarilero el manucrito autógrafo del Quijote (con el robo del rucio en su lugar, puestos a pedir), y que se lo vendan por un puñado de euros? Aunque podría uno conformarse con menos: por ejemplo, la primera edición impresa de la novela cervantina, a ser posible completa y con buenos márgenes, por cuatro duros. En “El manuscrito del Quijote” Erasmo López de Mendoza ha añadido un segundo sueño a este: uno va como turista a Israel y le confían un importante y desconocido rollo del Mar Muerto, gracias al cual pasará a sus manos el de la novela cervantina.
El sueño de Umberto Eco es como sigue: “Encontrar una viejecita nonagenaria que tiene en su casa un libro para vender, ignorando que setrata de la Biblia de Gutenberg, calcular que a la pobrecilla le quedan solo unos años de vida y necesita cuidados médicos, decidir protegerla de la codicia de un librero desalmado que probablemente le daría unos millones ( y ells tan contenta), ofrecerle doscientos millones [de liras italianas] con las cuales ella viviría en una nube hasta el final, y hacerse con un tesoro”. A partir de ahí el sueño se convierte en pesadilla por el miedo a los ladrones, que obliga a depositar el ejemplar en una biblioteca pública. Pero entonces, “¿qué placer habría en poseer el objeto más raro del mundo sin poderse levantar a las tres de la madrugada para hojearlo?”
El bibliófilo también habrá soñado alguna vez – dormido o despierto – que le presentan docenas de incunables, a cual más maravilloso, para que elija gratis el que quiera. No sé de ningún bibliófilo que se haya encontrado nunca en esa indescriptible tesitura, pero un buen amigo, reputado incunabilista, pasó tres días en una importante ciudad estadounidense tasando la friolera de 711 incunables. Terminada la labor y tras abonarle los gastos, el dueño de tantos tesoros, con mentalidad bibliofílica, pensó que mi amigo iba a pedir como recompensa que le dejara escoger uno de los ejemplares, pero él se conformó con un dinerillo para comprar un ordenador…
La verdad es que hay que estar profundamente dormido – o muy borracho – para soñar con milagros como los imaginados arriba, pero soñar es gratis, y la vida, aunque corta, puede dar para mucho, de manera que a todo bibliófilo se le ha aparecido alguna vez la Virgen – metafóricamente hablando – y ha encontrado la perla en el muladar ( o por lo menos, la perla cultivada). De todas formas, los tiempos áureos – incluso los dorados – de la bibliofilia se acabaron hace décadas. Hoy se aprecian más que antes los objetos artísticos de todo tipo, de manera que la demanda de libros raros es creciente, mientras que la oferta es cada vez más escasa, pues casi todos los ejemplares excepcionales hace tiempo que buscaron refugio en América, Londres, París o la Biblioteca Nacional de Madrid. Quedan ya pocas librerías conventuales por vender, y estas suelen contener casi exclusivamente sermonarios y demás borralla bibliofílica. De otra parte, las buenas colecciones privadas a menudo ingresan, a la muerte de su dueño, en una biblioteca institucional, por vía de venta o de donación.
En nuestros días no hay que hacerse ilusiones: como se decía antigüamente, si un pobre come jamón, es que uno de los dos está malo. Por tanto, salvo improbable aparición mariana – los bibliófilos no suelen ser humildes pastorcillos -. Lo más a que puede aspirar el coleccionista es a que el librero de turno sepa un poco menos que él del tema que le interesa, y que por ventura haya marcado relativamente barato el libro que desea comprar. Y la verdad es que también existe la incompetencia en el ramo de los libreros ( como en todos los demás), lo que a veces beneficia al bibliófilo.
La Pasión por los Libros, Fco. Mendoza Díaz-Maroto, Espasa, Madrid, 2002; p.59-60.
Biblioaprenent 