Biblioaprenent

“ No cal pas dirho: l’amor a la lectura està en rahó directa del grau de civilisació d’un poble. Un poble ahont abunden els llegidors es un poble civilisat en el bon sentit de la paraula.   L’amor a la lectura porta l’amor a l’estudi; un poble que llegeix y estudia pos seheis idees, y les idees són la forá generadora dels grans actes.

   Ahont hi ha llegidors no triga gayre a haverhi bibliòfils. El bibliòfil, si val a dirho, es el llegidor perfeccionat, l’enamorat del llibre. L’amor a la lectura genera l’amor al llibre; comença’l llegidor a aymar els llibres per lo que diuen, per son esperit, y poch a poch se va agradant de la forma qu’enclou el signe que gràficament representa la idea, del paper ahont el signe està estampat, del relligat dels quaderns ab les tapes que’ls estotxen defensantlos en lo possible de sos naturals enemichs; les mans barroeres, la polç, la llum, la humitat, els corchs…

   Un cop el llegidor ha esdevingut bibliòfil, difícilment se manté en un just medi en son amor a la part exterior o material del llibre; sovint sa afició agafa ayres de mania: mania noble y respectable, com totes les que no són més que la exageració d’un enlayrat sentiment”.    Article “Bibliofília” de Sebastiá Junyent a Revista Joventut, maig de 1905.

Articles d’aquesta revista i moltes més des de 1761 : “La Caxón de Sastre Cathalán”, com L’Avens, Pel&Ploma, Art, Butlletí de l’Ateneu Barcelonés, Catalana, Cuca fera, Dau al Set, Garba, Gent Nova, Revista dels Llibres, etc, etc, fins l’any 1952: “Aplec”, els podeu trobar a ARCA: Arxiu de Revistes Catalanes Antigues) , lloc molt interessant per consultar revistes antigues difícils de localitzar i que a poc a poc incorporaràn més revistes com: ¡ Cu-cut¡, Destino, Papitu, Vell i Nou i moltes més.

Read Full Post »

“ Una de les coses més preuades ( o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d’aquests, per exemple: quan compre un llibre m’agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor ( sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m’agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria ( encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d’una biblioteca pública”. 

Article: “Els meus llibres”, de Blai Server, en la seva pàgina Hic et Nunc a http://www.blaiserver.net/archives/90   

“ L’exposició presenta una col.lecció de llibres artesanals d’edició limitada fets per artistes plàstics en els quals a vegades predomina la imatge i en d’altres el text. Entre les peces d’exposició hi ha llibres de bibliòfil, els llibres d’artista, els llibres objecte i els objectes-poema.Segons expliquen responsables de la Galeria ‘ els llibres d’aquesta exposició són també lectures, en aquest cas no del llenguatge de la paraula, sinó del visual i tàctil, ja que la comunicació de l’artista està reflectida en la intenció de l’obra i la seva comunicació amb l’espectador”.             “Una exposició itinerant exhibeix llibres d’artistes catalans” en el diari digital de Mataró i el Maresme, http://www.capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia.portal=4760&sec=12

Read Full Post »

 “ Així, podríem dir que Francesco Petrarca va ser el pare del Humanisme. D’entrada, perquè és el primer bibliòfil en el sentit modern del terme, dèria que el va dur al descobriment i compra d’obres clàssiques d’una gran transcendència cultural. És, a més a més, el creador de la moderna idea de la biblioteca, ja que va llegar la seva per a que les generacions futures es poguessin servir dels seus llibres”. 

“L’Humanisme: introducció i esquema de treball”, per Pep Blai a http://pepblai.eresmas.net/lux/humanisme011/index.html   

 “ un tiers de ligne¡.Així s’exclamava Théodore en Le bibliomane de Charles Nodier, en comprovar que el seu exemplar era un terç de línia menys que l’exemplar amb què s’havia topat als encants a vores del Sena.L’exclamació de Théodore és significativa en diversos sentits:En primer lloc, situa l’expressió en l’entorn bibliogràfic, de bibliofília, de bibliomania. En aquest entorn, medir és una mania de bibliòfil: la mateixa mania que el fa usar ‘elzeviròmetres’, això és, regles per a medir els exemplars impresos pels Elsevier – regles que s’usen per medir magnituds, i per certificar l’autenticitat dels exemplars”. 

            Extret de “ De Mesura en la Tipografia. Preàmbul” ( pp.207), de Moret Viñals, Oriol: “El mitjà tipogràfic”, tesi doctoral de febrer 2006, UB. A www.tesisenxarxa.net/TESIS_UB/AVAILABLE/TDX-0919107-123102//04.OMV_TERCER_DE_TRES.pdf

Read Full Post »

“Perucho és també en aquest moment un bibliòfil apassionat, col.leccionista de mobles i ceràmiques que adquireix a drapaires d’Alcanyís, Calaceit i Ronda. Quan explica la seva passió pel llibre antic, li agrada aclarir que la funció del llibre de col.lecció no és tant llegir ( una edició moderna és més còmoda i manejable) com el fet d’afavorir el trànsit cap a una altra dimensió de la consciència. Explica que el dissabte, mentre la seva dona i els seus fills sortien, ell es quedava a casa, se servia uns dits de whisky i agafava un volum de la biblioteca, per exemple, una primera edició de Góngora. Aleshores, tenia la sensació que aquell llibre havia estat a les mans del seu autor, que el temps s’escurçava, que era possible la comunió a través dels segles”. 

Article :“El món de Joan Perucho. L’art de tancar els ulls”, per Julià Guillamon,a http://www.lletra.cat/noms/jperucho/index_imp.html

” Para los grandes bibliófilos no existe placer más grande que comprar un libro. Aun a pesar de saber que existe la posibilidad de no leerlo”.     “ …, lo cierto es que los bibliómanos dejaron de ser hace tiempo simples lectores para convertirse en idólatras.”     “ Al lado de ellos tengo más de un cliente que compra los libros con la convicción de que no los leerá nunca. Incluso hay uno que los adquiere por el sonido de las páginas al pasarlas. La bibliomanía lo permite todo”.     

Frases de l’article “ El Arte del Bibliófilo” aparegut a Semana Digital, a http://www.semana.com/wf_InfoArticulo.aspx?IdArt=31969. 4pp. Molt interessant tot l’article.

Imatge de Nechbi

Read Full Post »

“ L’espai vital del bibliòfil és, evidenment, la seva biblioteca. Hom pot pensar que potser sigui la llibreria de vell i d’antiquari, potser la sala de subastes, i fins i tot algun gabinet de lectura privat, com els que ens tenien acostumats els gravadors francesos del segle XVIII quan representaven els bibliòfils a les seves estampes. El bibliòfil dur, aquell que de la seva dèria fa la tasca d’investigació utilitzant els llibres com a documentació, sent la seva biblioteca com un espai de treball i de goig. Es posible que aquesta estigui a casa seva, la part més important; potser al seu desptx o, fins i tot, a la casa d’estiueig, per a aquells que les seves preocupacions econòmiques, no en són”. 

Aitor Quiney, editor amb Jordi Estruga del Catàleg: “Col.leccions privades, llibres singulars” per l’exposició a la BC el novembre de 2005.  

  “ – D’on sorgeix o com es localitza el text ‘ Speculum al foder’?.La notícia més antiga que es té del text remunta a l’any 1917, que és quan el bibliòfil Ramon Miquel i Planas, responsable de la primera edició impresa de l’Speculum, va aplegar en un sol volum diverses obres mèdiques dels segles XIV i XV escrites en català. L’edició que en va resultar, estampada en una elegant tipografia gòtica sobre paper de fil i japó, sense indicació de tiratge ni peu editorial, reuneix tots els ingredients per ser considerada un veritable incunable modern. La circulació reduïdíssima del volum, acompanyada del caràcter de tabú del tema ( Tractat de bones pràctiques sexuals, semblant als tractats eròtics hindús) que s’hi tracta, el va fer un text virtualment desconegut fins que el 1978…”. 

Entrevista amb Anna Alberni, autora de l’edició d’ ”Speculum al foder “, a Hora Nova el 20-11-2007 i a    http://www.edicionsvitella.com/entrada/imprimir.php?id=39.    

“ La bibliofilia es una afición generalmente considerada benigna que, sin embargo, puede convertirse en una adicción.” Inici de la resenya “ Enfermos de libros” de Armando González Torres sobre el llibre de Cyril Connolly: La caída de Jonathan Edax, en el biblioblog Apostillas literarias de Magda Díaz. Extret de //apostillasnotas.blogspot.com/2006/01/enfermos-de-libros.html. Val la pena llegir tot l’article, hi ha  diversos comentaris “bibliofílics” que estan força bé.

Read Full Post »

“ Entrant en el llibre, cal dir, encara que sigui una obvietat, que va ser editat l’any 1954, amb ocasiódel centenari de la Rambla. Editat per la coneguda i històrica impremta Suc. de Torres & Virgili, no he trobat dades de quina va ser la tirada en rústica. Suposo que nombrosa per poder abastar la demanda dels tarragonins en aquella època, que ja eren molts milers. Com he avançat, l’exemplar que comento és el 78 d’una sèrie especial numerada de cent exemplars, impresa amb paper de fil, suposo que pensada per regalar a cent privilegiats, entre autoritats i “enxufats”, molt propi d’aquells temps, i aquatre bibliòfils mal comptats de l’època. El que tinc us asseguro que no me’l van regalar. El vaig comprar en una llibreria de vell i pagant uns bons dinerets perquè sabien el que tenien. Aquesta edició reduïda fa que sigui més llibre, ja que, a banda de la qualitat del paper, pròpia d’edició de llibre de bibliòfil, es va editar com a separata, diu la nota final, suprimint tota la publicitat que l’edició en rústica incloïa.” 

Un advocat de tarragona,  Antoni Hubert, amic de Xavier Escudé parlant d’ “Un Llibre Vell”  per commemorar les “ Fiestas del Centenario de la Rambla” a Tarragona.   

”Asegura el autor que el bibliófilo tiene algo de comerciante, de exhibicionista y, a veces, de delincuente sin más; todo este ejercicio de crítica o de autocrítica de un colectivo que se caracteriza con frecuencia por el anonimato y el secretismo de sus miembros, se ve contrarrestado en el ensayo por algunas ( o bastantes) apreciaciones que ninguna importancia tendrían en el siglo XVIII, siglo dorado de la bibliofilia, pero que ahora, al escribir el obituario de esta, digamos, afición, no pueden pasarse por alto”.

Art “ La vida de los libros”, crítica del llibre de Mendoza Díaz-Maroto “La pasión por los libros”, per José Francisco Ruiz Casanova a El País- edición impresa, suplement Babelia, del 25 de gener de 2003.

http://www.elpais.com/articulo/ensayo/vida/libros/elpepuculbab 

/20030125elpbabens_5/Tes

Read Full Post »

“ Crec que no és fàcil trobar una definició universal de bibliòfil. He arribat a llegir algunes consideracions de tipus pejoratiu que el venen com una espècie de maniàtic que difícilment llegeix, un fetitxista sotmès a una severa adicció a un objecte, un criptòfil que amaga els seus llibres, un bulímic esclau de l’adquisició compulsiva, i altres especulacions de to similar.

   Si bé no es pot negar la presència, en certs amants del llibre, d’algun dels pocs afavoridors trets esmentats, s’incorreria en un gran error si es cregués que, aquestes característiques de tipus advers – més pròpies d’un bibliòman – són les que predominen dins el col.lectiu de bibliòfils. Òbviament, hi ha bibliòfils de naturalesa, causa i pretext ben diversos però, sortosament, he pogut constatar la prevalença dels que acrediten qualitats ben positives”. 

   Jordi Estruga a “ Col.leccions privades, llibres singulars”, Catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.   

 “ Los bibliófilos son verdaderos enfermos. Pero no van al médico ni desean curarse”. 

Art. a El Cultural de El Mundo que tradueix un article d’ U. Eco: ‘El bardo Shakespeare y mister B.Publicado el 23/01/2003http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=6281          

 “ Sospecho que la importancia de la inteligencia de una ciudad se mide por su cantidad de libros viejos. Un libro puede ser inteligente o inútil, cochambroso o reluciente: pero siempre tendrá una ‘personalidad’ que lo separe de los demás libros, como un ser humano posee, sin remedio y hasta con ufanía, unas características, mejores o peores, según los gustos de sus lectores y hasta de quienes no los leen.”

 Art.  a El Cultural de El Mundo: “Libros de lance. El arte de la memoria”, de Julián Gállego.

Publicat el 31/01/1999. .http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=13122

Read Full Post »