“ Crec que no és fàcil trobar una definició universal de bibliòfil. He arribat a llegir algunes consideracions de tipus pejoratiu que el venen com una espècie de maniàtic que difícilment llegeix, un fetitxista sotmès a una severa adicció a un objecte, un criptòfil que amaga els seus llibres, un bulímic esclau de l’adquisició compulsiva, i altres especulacions de to similar.
Si bé no es pot negar la presència, en certs amants del llibre, d’algun dels pocs afavoridors trets esmentats, s’incorreria en un gran error si es cregués que, aquestes característiques de tipus advers – més pròpies d’un bibliòman – són les que predominen dins el col.lectiu de bibliòfils. Òbviament, hi ha bibliòfils de naturalesa, causa i pretext ben diversos però, sortosament, he pogut constatar la prevalença dels que acrediten qualitats ben positives”.
Jordi Estruga a “ Col.leccions privades, llibres singulars”, Catàleg de l’exposició a la BC el novembre de 2005.
“ Los bibliófilos son verdaderos enfermos. Pero no van al médico ni desean curarse”.
Art. a El Cultural de El Mundo que tradueix un article d’ U. Eco: ‘El bardo Shakespeare y mister B.Publicado el 23/01/2003http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=6281
“ Sospecho que la importancia de la inteligencia de una ciudad se mide por su cantidad de libros viejos. Un libro puede ser inteligente o inútil, cochambroso o reluciente: pero siempre tendrá una ‘personalidad’ que lo separe de los demás libros, como un ser humano posee, sin remedio y hasta con ufanía, unas características, mejores o peores, según los gustos de sus lectores y hasta de quienes no los leen.”
Art. a El Cultural de El Mundo: “Libros de lance. El arte de la memoria”, de Julián Gállego.
Publicat el 31/01/1999. .http://www.elcultural.es/Historico_articulo.asp?c=13122
Biblioaprenent 