Biblioaprenent

Read Full Post »

“ La importancia crexent del gremi, deguda a la major producció y propagació del llibre, modificà del tot la vida dels llibreters, fent necessaria una nova organisació gremial més ampla. Diuen los Concellers, lo 11 de Febrer de 1553: ‘ Quant al que es demanat y supplicat a dits honorables Concellers y present Consell per lo offici y Confraría dels libraters poblats en la present ciutat, los quals ara novament han obtingut privilegi real de fundar Confraría de llur offici en la present ciutat sots invocació del gloriós donat e illuminador de Sancta Mare Esglesia Sanct Hieronim, quels placia admetre en dita ciutat dita llur Confraría’. 

     Al constituirse la nova organosació gremial, los llibreters de Barcelona eran una vintena. No’ns sabèm estar de copiar lo següent paragraf de les noves ordinacions, per la importancia que enclou en sí: ‘ Item per quant se es trobat en lo passat que alguns jóvens o aprenents de dits libreters furtaven libres de casa sos amos y aquells veníen o daven a vendre a algunes persones en la dita ciutat les quals revenien dits libres y feyen pagar la meytat més que dits libres valien als compradors. Per ço statuyren y ordenaren los dits honorables concellers y promens per obviar a dits abusos, que deçí al denant ningú qui ni sia de dita art e no sie examinat no gos tenir libres nous ligats ni per a ligar per a vendre sots pena de cinch liures barceloneses per cascú e per cascuna vegada en lo modo sobredit divididores e de perdre los dits libres’.  

                             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 63-64.   

  “ El francés Levesque ‘afirmó que se es connaisseur por el estudio, amateur por el gusto y curieux por la vanidad’, tres términos que corresponderían aproximadamente en castellano a entendido, aficionado y curioso, distinción que tiene que ver con lo que aquí tratamos. Cuando mi cardiólogo supo que yo estaba escribiendo un ensayo sobre la bibliofilia, demostró entenderlo:’ Ah, sí: sobre la manía de coleccionar libros’. Y no le faltaba razón: sólo comprendemos y disculpamos las aficiones que compartimos, lo demás son manías. Teóricamente, la diferencia de sufijo entre bibliofilia y bibliomanía debe bastar para distinguir con nitidez ambos términos, pero la gente no suele reparar en tales minucias: hay quien confunde bibliofilia con hemofilia, por ejemplo, y no hace mucho un médico inglés fue agredido por quienes pensaron que era lo mismo un pediatra que un pederasta…   El DRAE define la bibliofilia como la ‘ pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos’. Según el Diccionario de Bibliología ( en adelante DB), es ‘ afición por el libro en razón de su valor histórico o estético, especialmente por los raros y curiosos’, y para Checa equivale a ‘ amor, pasión y estudio de los libros, especialmente de los antiguos, raros, de las ediciones difíciles de encontrar y de las bellas encuadernaciones’. Eco hace una certera puntualización: ‘ La bibliofilia es ciertamente el amor por los libros, pero no necesariamente por su contenido’. Parece que la palabra se utilizó por primera vez en un librito impreso en 1681, y el término bibliófilo, usual desde principios del siglo XIX, fue precedido por el de filobiblo”.  

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 39-40.

Imatge: Paisajes encuadernados de Gómez Losada.

Read Full Post »

“ Aquí un home de seny podria dir: Comprench que’s cerquin les velles relligadures, lo mateix que’s busquen los plats antichs, perquè d’elles se’n fan boniques carpetes… Mes, què té y de què serveix una edició original? ¿ En què’s distingeix la primera edició d’una obra clàssica de la segona y de les següents sinò tan sols en una data impresa en la portada? ¿ Y per aquesta diferencia s’han de pagar devegades centenars d’escuts de sobrepreu? Ah¡ senyors, quanta lleugeresa¡ Jo crech, en bé vostre, que si tinguesseu a la mà la edició original del Cid, d’Andromaque ò de l’École des Femmes, no pensaríeu així. De segur que entraríeu en meditació y us diríeu:

De manera que’ls caràcters impresos sobre aquest paper groguench són los primers – los primers¡ – que han revelat una gran obra del geni humà¡ Són los primers en que Corneille, Racine, Molière han reconegut llur pensament visible y separat d’ells mateixos. Abans, aquestes obres sols existien en fulles manuscrites desaparegudes y en lo cervell de llurs autors. Jo tinch en les meves mans la primera expressió material, pública y durable. Jo assisteixo, com si diguessim, a llur naixença, que fou un moment august de la historia literaria¡”.

Article “Los llibres vells” de Jules Lemaître traduit per E.M. y B, en el Butlletí del Ateneu Barcelonès, Any III, nº 10 ( abril-juny de 1917).

“ ¿ El coleccionismo de libros no es más que una forma degradada de filatelia? Algo de eso hay, sobre todo en lo que se refiere a llenar los huecos y al énfasis que se pone en el estado de conservación, la rareza y elementos como las sobrecubiertas. Los norteamericanos están obsesionados ( ¿ o habría que decir ofuscados?) con las sobrecubiertas, que consideran una parte esencial de la apariencia original del libro. Esto lleva a dolorosas discriminaciones y finalmente a fabricar fundas de celofán para proteger las sobrecubiertas, dada su fragilidad. Tal vez deberían guardarse los libros en estanterías acristaladas y llevar las sobrecubiertas a la caja de seguridad de un banco”.

CONNOLLY, Cyril: “La caída de Jonathan Edax, Mondadori, Barcelona, 2000, pp. 86.

Read Full Post »

“ Heus aquí esdevinguda realitat una de les nostres més cares il.lusions: publicar una revista de bibliofília. Una revista que sigui el llaç d’unió i el portanveu dels bibliòfils peninsulars i dels estrangers que s’interessin per les glòries d’aquesta forjadora de pobles que és la vella Ibèria.       No parlarem, com és costum en tot primer número de revista, dels projectes que tenim, puix que, només per a enumerar-los, necessitaríem totes les pàgines d’aquest número, i, encara, perquè, en lloc de parlar, preferim obrar i traduir els projectes en realitats. Per tal que això pugui acomplir-se serà necessari tanmateix el concurs de tots, i no solament aquell concurs material de la subscripció, ans, en primer terme, la colaboració directa. Tots aquells qui aquesta publicació pugui interessar són pregats, doncs, de comunicar-nos llurs suggestions i d’enviar-nos notícies o articles adients per a ésser-hi publicats.       Acollirem treballs en qualsevol de les llengües neollatines i també en anglès i en alemany.

   Tot confiant que un ajut múltiple ens permetrà de dur a terma els nostres fins, ens complaem a saludar la premsa i regraciem per endavant els bibliòfils i atres ‘homes de llibres’ d’Espanya i de l’estranger que voldran ajudar-nos.

       “Papyrus” de Josep Porter en el llibre  Els Llibres, Ed. Porter, B, 1973.Pp.27-28.

   “Els llibres no són cosa d’avui ni d’ahir: Josep Mª Mader tracta de les biblioteques d’abans del diluvi, i a la Biblioteca Nacional de París es conserva un papirus que té uns set mil anys i ja s’hi parla de les funcions d’un bibliotecari a Egipte. Si doncs tota la saviesa i tota la ximpleria humana es troben a través de tan copiosa producció bibliogràfica, no és certament exagerat parlar de mil i una col.lecions de llibres, cadascuna de tema diferent.       Els temes, doncs, són infinits, i aquesta varietat fa possible que cada bibliòfil triï la mena de llibres que s’acomodin amb els seus estudis, preferències o simples aficions, i per això tant el científic com el curiós han pogut satisfer a bastament els seus desitjos. La darrera nova que m’arriba del punt en què es troba actualment el col.leccionisme de llibres és que als EE.UU. ja fan edicions de bibliòfil de les novel.les policíaques.

       Com que l’itinerari que m’he traçat és molt llarg i són moltes les biblioteques que tinc intenció de visitar i no vull abusar gaire estona de la vostra gentilesa, el meu viatge bibliofílic haurà d’ésser necessàriament un viatge llampec. No em podré deturar gens en la contemplació dels volums que gelosament guarden els bibliòfils, com tampoc no citaré títols de llibres ni noms de possesors: em limitaré a asenyalar les especialitats més rellevants de cada col.lecció”.

  “Viatge d’un bibliòfil a través de mil i una col.leccions de llibres”, conferència dins Els Llibres de Josep Porter, Ed. Porter, B, 1973. Pp. 89.

Read Full Post »

És curiós observar que el llibreter de vell té mala fama…La fama d’estafadors ve pel nostre marge de beneficis. Precisament, tot llibre que comprem és nostre i no tornable a ningú, per què ningú no es responsabilitza d’allò que ens acaba de vendre, tant si els llibres no els compra ningú, tant si els llibres estan incomplets. Només entre els comerciants, i de vegades, si en compres un, i està incomplet, se’n fan responsables del que t’han venut”.  

Entrevista de Romà Seguí a Robert Pérez Ibarlucea propietari de la Llibreria Auca de València, a Métodos de Información de Maig de 1998; pp. 34.

 “ Pasados algunos años, surgió el comprador de libros de buena fe y movido sólo por un entusiasmo noble y desinteresado. Llamóse don Jaime Andreu y Pont, y no hay ciertamente bibliófilo de la generación actual que no recuerde su autoridad y su trato abierto y comunicativo. Empezó coleccionando grabados de autores catalanes. En su inexperiencia, arrancó portadas, viñetas, cabeceras, letras capitales y hasta colofones de libros raros, que quedaron así mutilados y sin valor alguno. Recorrió toda España, pagando a buen precio todo cuanto encontró disperso, y pudo reunir así una colección de grabados y de libros rica e interesante a la vez. Dice Antonio Palau, a este propósito: ‘Su casa, donde todo el mundo tenía acceso, era un mercado abierto a las compras, ventas y cambios, siempre a gusto del cliente. Y así, no faltó quien abusaba de las nobles cualidades de Jaime Andreu dándose el caso de siempre, entre la mayoría de los aficionados, de que siendo personas de una reputación inmaculada, incapaces de tocar al más leve interés del prójimo, tenían sus complacencias engañando al negociante. Y todo para que al mostrar satisfechos sus adquisiciones puedan alabarse de haberlas pescado baratas. Con Andreu se repetía a veces el siguiente ardid: un cliente cualquiera le compraba un libro y al siguiente día aquel se lo devolvía con el pretexto de que le faltaba una hoja, ( que el cliente había arrancado y retenía en poder suyo). El bueno de Andreu, devolvía el importe del libro, que quedaba como mercancía invendible en manos del vendedor. El cliente dejaba pasar algún tiempo, después del cual se presentaba  a Andreu, diciéndole: ‘Este libro no lo venderéis jamás, por ser defectuoso; si me lo cedéis por cinco pesetas, me quedaré con el’. Lo mismo ocurría si el comprador ofrecía solamente dos; el libro era ya suyo, y al regresar con él a su casa, le añadía la hoja sustraída, y así con poco dinero, lograba obtener un ejemplar rico y completo”.

Article d’Arturo Masriera a La Vanguardia, en la secció Artículos y Comentarios i parlant “ De la Barcelona Ochocentista” amb el títol “Los compradorers de libros”, a la pàgina 12 del dia 26 de juny de 1923.

Read Full Post »

“ Per remontarnos a les glories de nostre gremi, hem de recular als segles XV, XVI y XVII. Les millors estampacions de Catalunya son les produhides per los Rosenbach, Spindeler, Pere Miquel, Diego Gumiel, Mossèn Pere Posa y Carles Amorós, qui té en sa casa de componedor a Johanot Luschner, varón muy esmerado en essa arte. En Rafel Figueró y jolis, a principis del segle XVIII, desprès de penós viatge per l’extranger, prova de fonfre tipos. En Carles Gibert y Tutó també té un bell stock de tipos nous, del qual ne dóna mostra en lo segón catàlech que fa de sa llibrería. En Eudalt Paradell, armer, fa los punxons per una nova sèrie de tipos y en Felíu Pons, estamper, los fon, donantne una bella mostra en los anys 1758, 1760, 1761 y 1762… essent tal la importancia y mestría d’en Paradell que Carles III lo crida a Madrid para establir en la Cort la primera fundició de tipos de música moibles que hi hagut a Espanya, subvencionant-lo. També tenen una fundició de tipos los frares Carmelites descalços del convent de Sant Joseph, establert en la Rambla, ahon ara hi ha la Boquería, y de la qual n’hem vist un catàlech imprès, en la Biblioteca de don Mariàn Aguiló y Fuster”.

             “Lo Ram de Llibrería a Barcelona, en lo segle XV”, dins” Assaig de Bibliografía Barcelonina” de Joan Bta. Batlle, ed. Altés, Barcelona, 1920, pp. 67-68.

     “ El tener en nuestras manos la primera edición de un libro de un autor memorable es emocionante. Siempre recordaré cuando fui dueño de la primera edición de Azul… (1888) de Rubén Darío. Esa es otra historia. El libro debe ser venerado, y a pesar de la cibernética, el correo electrónico, y la red con sus múltiples raicillas, seguirá siendo el principal punto de referencia para el genuino conocimiento. Alabada sea la tinta; púrpura, roja, negra, en la nueva civilización del libro.

En el III Congreso Internacional de la Lengua, celebrado en Rosario, Argentina, el 20 de noviembre, 2004, José Saramago dijo:’ hagan lo que hagan la Internet y la computadora, no hay nada en el mundo que pueda sustituir al libro. ¿ Por qué? Porque sobre la página de un libro se puede llorar, pero no se puede llorar sobre el disco duro de la computadora’. El demiurgo Borges ya había dicho: ‘ De los diversos instrumentos del hombre, el más asombroso es, sin duda, el libro. Los demás son extensiones de su brazo. Pero el libro es otra cosa: el libro es una extensión de la memoria y de la imaginación’.

   Article: “ Bibliofilia: la desaparición del libro y sus lectores”, de Miguel Angel Zapata.

Read Full Post »

“ Un llibreter de vell ha de sentir una estima especial pels llibres, ha de tenir el neguit d’ampliar els seus coneixements i d’apreciar el material que li passa per les mans. Almenys C. No concep que algú que no ho senti així es pugui dedicar a aquesta professió- A ell mateix, un particular interès pels llibres el va fer decidir-se ‘ el fer saberut, el voler saber coses, el voler recuperar la història, els costums del passat, juntament a la meva estima pels llibres va ser decisori’. I així s’explica que quan es troba un exemplar molt buscat, se senti còmplice del col.leccionista i gaudeixin plegats de la troballa.? Sense aquestes característiques, difícilment un llibreter de vell tirarà endavant. Perquè has de lluitar molt, llegir molt, estar al cas de moltes coses i sense aquesta base es poden fer quatre coses puntuals, però res més’, afirma.Una opinió corroborada per MG ‘ és una professió que qui la fa en gaudeix. T’has d’estimar la feina, perquè la gent es pensa que compres un llibre i el poses en un prestatge i ja està. I no és així’. Efectivament, quan un llibreter comprova el seu estat, el neteja i l’arregla, el valora, fa un estudi sobre l’edició i es preocupa de saber si hi ha un mercat establert buscant-lo. Un munt d’hores invertides per amor a l’art, ja que de cap manera poden revertir en el preu de venda del llibre. Com diu G. ‘ aquesta és una professió que et dóna per anar vivint, però poca cosa més. No conec cap llibreter que s’hagi fet ric venent llibres de vell’”. 

La Fura de Mataró, febrer 1997. Dossier: “ Traficants de lectures”, pp. 8-9  

 “La impremta Elzeviriana de Borràs i Mestres va imprimir El primer llibre d’ex-libris d’en Triadó (1906), obra cabdal de la impremta modernista. ‘L’Avenç, del 1891, està estretament lligat al moviment literari renovador del començament de segle i fou un centre d’irradiació del Modernisme literari. L’excel.lent impremta de Fidel Giró, fundada l’any 1886, publicà dins aquest segle algunes belles edicions, entre d’altres els vols. II i III de l’esmentada ‘Revista Ibèrica d’Ex-libris’, el Canigó, il.lustrat per Alexandre de Riquer ( 1902), Ayres del Montseny, amb reproduccions de pintures i vinyetes de Josep Triadó ( 1911), la bellíssima edició de Dafnis y Cloe; els dos volums de ‘Bibliofília’ (1914-1917) i altres edicions de Ramon Miquel y Planas”.  

  Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp.182.

Read Full Post »

“ Un industrial, que tenia un taller de litografia i era home de gran posició econòmica i,  més, tenia una gran afecció a la relligadura, Hermengild Miralles, va fundar un taller de relligadura i cridà el daurador alsacià Pierre Schulz, que fou mobilitzat quan hi va haver la primera guerra europea i després se’n va perdre el rastre. Més endavant, Miralles va contractar el francès Pierre Guerin, que després va treballar pel seu compte i va morir a Barcelona.

Aquest fou l’iniciador dels tipus d’enquadernació d’art que hem esmentat: restauració d’estils antics i enquadernacions inspirades en l’art de l’època. Qui més s’ha dintingit en la recreació dels estil clàssics ha estat Ramon Miquel y Planas, home com us he dit molt erudit i gran coneixador del llibre de totes les èpoques, que va estudiar molt a fons els estils antics de la relligadura i va tenir una gran figura al seu costat, que fou Joaquim Figuerola, de qui us acabo de parlar, el qual dibuixava les seves enquadernacions. Va tenir també un excel.lent daurador, home molt modest, un senzill operari que treballava obscurament, com un obrer qualsevol, però que tenia molt bones mans. Em refereixo a Rafael Ventura, nom digne d’ésser recordat pels historiadors de la nostra relligadura moderna”.

   Del capítol “El llibre en el temps del Modernisme”, per Pere Bohigas en el llibre El Temps del Modernisme, Public. Abadia de Montserrat, 1985, pp. 186.

“ Todos los bibliófilos tienen tendencia a vivir en el pasado, pero deberían hacer el esfuerzo de comprar libros nuevos de autores nuevos antes de que aparezcan en los catálogos de los libreros de viejo. Y eso, evidentemente, implica leérselos. ¿ Hasta dónde debe llevarse el amor por determinados autores? ¿ Debe extenderse a coleccionar las siguientes ediciones de sus libros? No. Ocupan demasiado espacio. ¿ Debe coleccionarse la prosa de los poetas y la poesía de los prosistas? Sí, si está publicada en forma de libro. ¿ Deben coleccionarse sus contribuciones a libros de otros? Sí. ¿ Sus contribuciones en las publicaciones periódicas? En mi opinión sólo en el caso de los poetas. La prueba para nuestra devoción por un autor es si estamos preparados para coleccionar sus artículos periodísticos. La prueba de la devoción de un autor por sus coleccionistas es no afrecernos ninguno”.

                          “La caída de Jonathan Edax” de CONNOLLY, Cyril; Grijalbo-Mondadori, B, 2000pp.90.

Read Full Post »