Biblioaprenent

 “ Aquest nom d’Oliva es conegut y respectat; per això no cal que’l presentem als nostres lectors. Es vulgar el nom d’Oliva, mes quan un diu: ‘ Ho ha fet l’Oliva’,’es de l’Oliva’, ‘ se’n cuida l’Oliva’, ja tothom sab de qui’s parla: d’aquells homes de Vilanova que no’n fan més que un, com un es el seu cognom, que ells han honorat.Doncs aquests Oliva han volgut fer lo que ab el seu nom, ab un altre, ab el nom Anuari. Anuari es una paraula d’una eloqüencia gran, que ha sigut falsejada, y avui no’ns suggeria altra idea que la de centenars de fulls de paper primet y pesant, relligats en un o dos volums d’ample llom y plens de columnes y més columnes de noms, oficis, professions y anuncis. Les tapes semblen folrades de retalls d’última pàgina de diari fets venir be pera que n’hi càpiguen més.Anuari, fins ara, era inquietud de cercar, avidesa pera fer llistes, indagació pels afers… tot neguit, impaciencia, pressa… Aquells homes que’s diuen Oliva, de Vilanova, ens l’han treta aquesta suggestió de la paraula Anuari; es que han fet un llibre y li han posat Anuari, seguint el mot del nom, Oliva. Oliva ha tornat Anuari a la seva eloqüencia primitiva, fentne un llibre hermós, com sortit de les seves premses, en el que hi han aplegat als homes que fan el nostre any artístic-literari.Anuari, y Anuari Oliva encara més, suggereix ara idees de l’íntim plaer de la calma de repassar les agradables coses esdevingudes durant l’any, y aquest repas el fa venir l’Anuari Oliva no formalment, sinó per associació d’idees provocades per la lectura y vista de cosa feta de fresc per la gent que ha figurat durant l’any en el món artístic.Les lletres y les arts catalanes tenen un motiu més d’agraiment envers els Olivas de Vilanova”.

  Ignasi Folch: “ Anuari Oliva”, a la revista Futurisme, nº 3, de juliol de 1907, pp. 57.  

    “Sea lo que fuere de tal convergencia, lo indudable es por otra parte que en el mapa general de la cultura hispana de aquel siglo – o, si se quiere, de su semblante altocultural – no ha dejado de ser notable la desproporción entre el tratamiento analítico otorgado al Gondomar político y al Gondomar que fundó la biblioteca y armería tal como la aposentada ex profeso en la ‘Casa del Sol’ de Valladolid, acrecida, cuidada y catalogada a sus expensas, hasta hacer de ella la primera entidad de las formadas en aquellos días ( entre 7000 y 8000 volúmenes, a la postre, calcula nuestra autora): para admiración general y ejemplo a seguir por otros empeñados bibliófilos de la hora ( Diego de Arce y Reinoso, Lorenzo Ramírez de Prado, destacadamente) y para emulación sin duda del más pujante de ellos, esto es, el Conde Duque de Olivares. ( A salvo, por supuesto, las superioridades de aquel monumental antecedente erigido en Sevilla por don Diego Colón en la centuria ‘imperial’”.  

Article: “ Don Diego Sarmiento de Acuña, conde de Gondomar ( 1567-1626). Erudito, mecenas y bibliófilo”, de Carmen Manso Porto a Cuadernos de Historia Moderna, nº 20, Publ. Univ. Complutense Madrid, 1998.

Read Full Post »

 “ Hom ha dit que la causa de la presència de tants llibreters a Barcelona es devia al fet de basar el seu negoci no tant en la venda de llibres, objectes sobretot de cultura, com en la venda de paper en blanc per a escriure, quaderns de paper en blanc, llibres de paper en blanc, relligats i enquadernats per ells o per altres, en els quals escrivien mercaders, notaris, advocats, ensenyants, els diversos oficials de les institucions públiques, seculars i eclesiàstiques, com els de la cúria reial, els de la Generalitat, els de la ciutat, els dels diversos departaments episcopals, els dels diversos tribunals, els convents, la Taula de Canvi, el Consolat de mar, i particulars en general. Creiem, malgrat tot, que tan important com això era l’acció del llibreter en relació amb el llibre, manuscrit primer i després imprès, en quant objecte de cultura, com demostren els milers d’instruments notarials del segle XV en què hom troba mencions de llibreters comprant i venent llibres, encantant llibres, fent d’intermediaris en les alienacions de llibres, prestant llibres, fixant el valor i, per tant, el preu dels llibres, per exemple en les marmessories”.

Josep Hernando i Delgado a l’article: “Del llibre manuscrit al llibre imprés. La confecció del llibre a Barcelona durant el segle XV. Documentació Notarial”. Revista Arxiu de textos catalans antics, vol. 21, 2002, pp. 273-274.

    “Este libro no hubiera sido posible sin la labor de los historiadores de la encuadernación, tampoco sin las iniciativas de los coleccionistas, bibliófilos, restauradores de libros y bibliotecarios ( no menos modestos y meritorios que muchos encuadernadores de ayer y de hoy). Sus trabajos de localización, catalogación, preservación, reparación e identificación de encuadernaciones históricas, comparables en muchos aspectos con las iniciativas de los anticuarios de todos los tiempos ( desde Colonia hasta el conde Caylus), son imprescindibles para el inicio de cualquier aproximación generalista. En España somos tributarios de las aportaciones de singulares bibliófilos como Ramón Miquel y Planas ( 1874-1950), impulsor junto con Joaquín Figuerola y Rafael Ventura en Catalunya entre 1890 y 1910 de la restauración de los estilos clásicos de encuadernación, José Lázaro Galdiano ( 1862-1947), siempre atento al arte en la decoración exterior del libro, de las publicaciones de Francisco Hueso Rolland y el marqués de Saltillo sobre la encuadernación española, de los sugerentes escritos de Emilio Brugalla ( 1901-1987), de los dilatados esfuerzos de Matilde López Serrano por dar a conocer la encuadernación española del siglo XVIII desde el punto de vista de lo excepcional enfatizando la cualidad de patrimonio cultural de las encuadernaciones palaciegas de España. Las cubiertas de libros coleccionadas por el anticuario vallisoletano Manuel Rico y Sinobas ( 1819-1898) son una fuente primordial para estudiar los estilos ligatorios españoles, pero el hecho de que sean un conjunto de tapas sueltas sin cuerpo bibliográfico impide considerarlas verdaderas encuadernaciones, puesto que ‘ una encuadernación sin texto – ha escrito Micheline de Bellefroid – no es más que un ‘objeto’, nunca una verdadera encuadernación”. 

José Luis Checa Cremades: La encuadernación clásica, Ollero y Ramos, M, 2006.Pp. 236-238.

Read Full Post »

 “ Ja he dit que Royo no llegia, i per això es conta d’ell que en preguntar-li si tenia obres de Kant, respongué: ‘ Fins de cant i piano’. En certa ocasió se li presentà un pagès valencià amb el vestit típic del país, i li digué si tenia una obra d’arquitectura. Royo el mira de cap a peus i li respon: ‘Sí; però no farem res perquè val 200 ptes. El pagès picat:- Vós mostreu l’obra: ja veurem si farem o no farem’. A la fi se li mostrà l’obra per la qual pagà les 200 ptes. Es cert que l’hàbit no fa el monjo”.

PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 88-89.

    “ Uno de los mayores placeres del libro es descubrirlo, notas que se establece una comunicación, como si nos comprendiese, nos confirmase nuestros sentimientos o se anticipara a las ideas que aún no hemos elaborado. Existe una gran emoción en hallar la obra que se adapta a nuestro gustos, a nuestro estado de ánimo, identificarla entre las demás y hacerla completamente nuestra…”.  

Luis Misa en un Art. a La Región ( Ourense), el 23 d’abril de 1980. A www.lander.es/~lmisa/cultura.html . Però avui no la he trobat en aquesta web.

Read Full Post »

«  El meu observatori era un lloc magnífic per a esguardar el seguici constant de la fauna cercadora de llibres, i a fe que passaven uns tipus força interessants. Des del que ens visitava diàriament per tal de satisfer la  seva dèria bibliogràfica fins al transeünt ocasional que mirava els llibres amb absoluta indiferencia, passant pel lladre profesional que sempre estava a l’aguait, esperant el moment que el libreter es distragués per agafar un llibre.

Els bibliòfils els vèieu adelerats cercant una bona edició. Si per casualitat un dia tenien la sort de trobar algun llibre de qualitat per un preu baix, merçès a la ignorancia del llibreter, les seves faccions es transfiguraven i malgrat que feien el posible per a disimular-ho, la joia els traspuava pertot arreu.El qui es dedicava a robar llibres feia uns ulls com unes taronges i en el moment precís que el llibreter badava, amb una gran rapidesa agafava el primer llibre que li venia als dits i l’amagava sota l’americana. Després, tot fent l’orni anava a vendre’l al llibreter del costat. Fins que no eren descoberts, anaven fent-se un jornalet.Els indiferents feien tots la mateixa cara. La indiferencia és una cosa que despersonalitza l’individu i li resta tota mena de relleu. I sempre van amb un ensopiment tan gris i enganxat, que difícilment hom els pot desencrostar.” 

 EROLES, Emili: Memòries d’un llibre vell.Ed. Pòrtic, B, 1971,pp. 113.   

“ Tal vez, escribió, para desgracia de ese papel de bibliógrafo, tengo la debilidad de no considerar el libro sólo como unidad catalográfica, sino como expresión material de pensamiento y sensibilidad: quiero decir que los leo”.

 Frase d’ Antonio Rodríguez-Moñino extreta del Art. “Carta de Parla” de Álvaro Valverde en el seu vlok http://mayora.blogspot.com/2006/01/carta-de-parla.html

Read Full Post »

 “ En Defensa de la dignitat del llibre i del llibreter antiquari”.  

          “ Creiem que la missió del llibreter antiquari, més que comprar i vendre llibres, simplement, i especular amb uns marges de diferencia, consisteix a comunicar el llibre que surt de les mans de la persona que se’n desprèn, que se’n desinteressa ( per raons o circumstàncies diverses, que no vénen al cas), posant-lo a les mans de la persona que el desitja, investigador o col.leccionista, bibliòfil o simple aficionat, lletraferit, en definitiva”. 

                        Catàleg Llibreria del Sol i de la Lluna de l’any 1976, pp.5

“ Something:

                     A veces he soñado, al menos, que cuando el día del juicio amanezca y los grandes conquistadores y abogados y hombres de Estado vayan a recibir sus recompensas – sus coronas, sus laureles, sus nombres grabados indeleblemente en mármol imperecedero -, el

Todopoderoso se dirigirá a Pedro y dirá, no sin cierta envidia cuando nos vea venir con libros bajo nuestros brazos, “Mira, esos no necesitan ninguna recompensa. No tenemos ninguna recompensa. No tenemos nada que darles aquí. Les gustaba leer”.

Virginia Wolf a  Un cuarto propio y otros ensayos,

   “ Something else:    

       Me gustaría comprar todos los libros de Tolstoi y Dostoievski que ya leí, pero que no tengo en mi biblioteca. También los de Daudet. Y los de Victor Hugo. A veces me pregunto qué hice con esos libros, cómo fui capaz de perderlos, en dónde los perdí. Otras veces me pregunto para qué quiero tenerlos si ya los leí, que es la forma de tenerlos para siempre. La única respuesta posible es que los quiero para mis hijos. Sé que es una respuesta tramposa: uno tiene que salir de casa a buscar los libros que lo esperan”. ( V. Wolf)

Extretes del vlok http: //lecturaspeligrosas.blogspot.com

Read Full Post »

” El 1939 tornà al despatx del carrer de Girona, 47, i va revenir-li l’afició apasionada pels llibres. En comprava molts, entre els quals tots els de bibliòfil, i acabà tenin-ne un pis ple. I va muntar una tertúlia al seu despatx amb Josep Porter, Josep M. de Sagarra, Miquel Llor, Josep Brugalla, o fins el meu pare, qui de vegades li havia ofert algun llibre bo i Vall declinava l’oferta i, per torna, li’n regalava un altre. A la Galeria Syra, Vall s’hi deixava caure alguna tarda i hi feia estada. Així va fer amistat amb Pere Pruna, Olivé Busquets, Josep de Togores, Olga Sacharoff, etc. 

    El 1946, però amb data de 1935, Vall publicà en edició de bibliòfil Cinc contes de Miquel Llor. I del 1953 al 1965 edità prop de deu obres a la col.lecció “ Els cinquanta-cinc”, títol que al-ludia al tiratge de la sèrie de bibliòfil. Hi publicà obres de Wilde ( en versió de Joan Cortés), Les olímpiques de Píndar i Sonets de Shakespeare ( traduïts per Joan Triadú), un llibre d’aquest darrer sobre el Collsacabra, Epipsychidion de Shelley traduït pel meu pare, els versos de Kavafis i del “ corneta Rilke”, ambdós en versió de Carles Riba, que Vall va ajudar durant un període perquè pogués fer les traduccions. Va tenir problemes amb censura, però en prescindia. Com a màxim hi posava una frase per fer veure que eran edicions privades. Em deia que mai no hi va perdre diners, que s’hi divertia molt i que grans biblioteques estrangeres li reclamaven els llibres”. 

     En l’article “ El bibliòfils Josep M. Vall i Miquel Plana” d’Albert Manent a Serra d’Or, nº 360 de desembre de 1989.  

     “ En el título de este ensayo figura  el sustantivo pasión  -bibliofilia más fuerte que amor – , el cual podría adjetivarse de distintas maneras: incontenible, desmesurada, irrefrenable… Yo me quedo con desaforadapor sus resonancias cervantinas ( quería decir quijotescas), además de por sus principales acepciones según el DRAE:’ que obra sin ley ni fuero, atopellando por todo  y ‘ grande con exceso, desmedido, fuera de lo común’.    

            Queda claro, pues, que para nosotros la bibliofilia no es una afición de tres al cuarto, sino una pasión desaforada, y el que no la sienta así no es merecedor del honroso título de bibliófilo. Si definiéramos la bibliofilia – que tiene mucho de religión – simplemente como ‘ amor a los libros’, resultaría que casi todo el mundo sería bibliófilo, pues incluso las personas que no leen jamás dicen amar y valorar los libros. Muy pocos se atreven a reconocer en público que no les gustan ( aunque abundan quienes los tienen y no los leen): prácticamente se queda solo Pepe Carvalho, que los quema, y aún este es un personaje de ficción ( su padre, Vázquez Montalbán, es creador y consumidor de libros, y por supuesto que no utiliza la chimenea para consumirlos). Más chocante me resulta el que muchas personas supuestamente cultas apenas sean capaces de apreciar la belleza del libro bien hecho: el goce estético que experimente cada uno será diferente, pero no me explico que quien disfruta con una puesta de sol, una película de Visconti, una tabla flamenca, una sinfonía de Beethoven o una escultura de Miguel Ángel, por ejemplo, se muestre insensible a la belleza de un impreso gótico, aldino, de Bodoni o de Ibarra, independientemente del interés que la obra tenga por su contenido”.     

            Mendoza Díaz-Maroto, Fco: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la Bibliofilia, Espasa Calpe. Madrid, 2002, pp. 41-42.

Read Full Post »

  “ A les dones que trafiquen en antiguitats i llibres, aviat hom les bateja amb renoms. Ací hem tingut la Bilbaína, de la qual ja m’ocuparé. A Madrid n’hi ha hagut de terribles, fins arribar al cas de deixar objectes a comissió i el no passar comptes dintre el termini fixat, ganivet en mà, s’han fet la justícia elles mateixes”. 

  PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 100. 

 “ Hi ha qui es fa passar per col.leccionista o bibliòfil, i solament compre en vistes a un negoci. Van als establiments i a les parades, i fan coneixença amb els veritables compradors. Els atrauen a casa, i amb el fals pretext que tenen objectes repetits, els endossen ‘sabatots’; segons dita d’En Mero. També fan combinacions amb els intèrprets d’Hotel. I per totes aquestes operacions no paguen contribució. Són drapaires disfressats”. 

           PALAU y DULCET, Antoni: Memòries d’un llibreter català, 1867-1935.Ed. Llibreria Catalonia, B, 1935. Pp. 100-101. 

      “ Afirma Raúl del Pozo que ‘La bibliofilia es una enfermedad tan superada como la viruela’ y que ‘ con el tiempo, los libros que tanto amamos serán tan obsoletos como los rollos de papiro’, pero.. No todos buscan un libro por las mismas razones. En las bibliotecas virtuales se podrán encontrar rápidamente y con provecho datos y noticias, citas, comentarios y textos breves. Pero no imagino a ningún lector, por muy amante que sea de la pantalla, clavando los ojos en ella durante horas para leer una novela. No hay nada que pueda sustituir al placer de leer un libro sentado en el sillón de casa, acariciándolo y pasando sus páginas con mimo y delectación”. 

Read Full Post »

“ El nostre poble no té una arrelada tradició bibliofílica. Salvats, aquells homes assenyalats d’abans i d’ara ( pocs; però, per això mateix, més honorables) que enmig d’un ambient d’indiferència sentien la nobilíssima passió del llibre i als quals es deu la conservació del poc que ens resta del nostre riquíssim tresor bibliogràfic; salvats aquests patricis exemplars, és, o, millor dit, ha estat fins fa poc, ben trist el nostre panorama bibliofílic.  

     A causa de la incúria dels nostres passats, ¡ quantes anècdotes han estat possibles! Com la d’aquella dona que cada dia encenia el foc amb fulls de llibres antics, alguns d’ells incunables, que un avantpassat havia probablement reunit amorosament; o aquella altra d’algú que cremava còdexs miniats per fondre l’or de les miniatures i treure d’entremig de les cendres d’un llibre de valor incalculable una boleta del cobejat metall que podia valer poques pessetes, o, encara, la d’aquells infants que cada any per Carnestoltes s’entretenien a tirar paperets pel carrer, retallats dels fulls venerables de llibres antics, molts de gran valor, que diverses generacions de familiars havien acumulat i que, pastura de cucs i rates i abandonats a les inclemències del temps, jeien perduts a les golfes de la casa… I tantes altres anècdotes que podríem contar, com un rosari inacabable de tristeses, que posarien de manifest com s’anaven convertint en no-res els monuments de la cultura que els nostres homes preclars havien deixat, com una herència gloriosa, per fer llurs descendents més bons i més savis que ells no havien esta”.      

  “Papyrus” de Josep Porter en el llibre Els Llibres, Ed. Porter, B, 1973. Pp.28 i 31.

 Imatge: Bad Schussenried Biblioteksaal, Baden-Württemberg.

Read Full Post »