Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

Aureá  Vivliograficá (1998-2006)

 

                El llibre Aurea Bibliographica ( 1998-2006) està bé, en tres dies l’he llegit. L’autor és Víctor Infantes,  Catedràtic de Literatura a la Universidad Complutense de Madrid.

                Rondant per  internet, no sé on, vaig trobar que parlaven d’aquest llibre i de seguida em va interessar.

                És un recull d’articles que Víctor Infantes va publicar a la revista Noticias Bibliográficas, revista que crec és una llàstima que no continuï.

                En aquest llibre parla d’altres llibres, sobre tot de llibres que parlen de llibres, i en surten molts, per no dir quasi tots, que semblen interessants.

                Uns pocs els tinc i els he llegit: La Pasión por los libros. Un acercamiento a la bibliofilia, de Mendoza Díaz-Maroto, llibre que vaig llegir i encara repasso de tant en tant, es quasi de capçalera i és el llibre que em va introduir  en el món de la bibliofília i la bibliologia; Comercio y Tasación del libro antiguo… de Pedraza et al, resum de les ensenyances que vaig adquirir en el seminari que fan quasi cada any a Jaca i que recamano a tothom que vulgui aprendre una mica més sobre llibres; Manual de conocimientos técnicos y culturales para profesionales del libro, de Francisco Vindel, interessant manual; El libro antiguo, de Pedraza, Clemente i de los Reyes, també molt bo per anar aprenent; Los libros impresos antiguos, de Martín Abad, més per aprendre; La biblia de los bibliófilos de Víctor Infantes, interessant punt de vista sobre el manaments a tenir en conte amb els llibres;  i un que seria millor no nombrar perquè és d’aquets llibres que són, crec , per catedràtics i similars cap a munt, doncs no hi ha per on agafar-los, encara que el senyor Infantes diu d’ell que es :” prodigioso y fascinante, que es una de las llaves ocultas para estudiar todos los libros”, està clar que cadascú veu les coses d’una manera, jo quan el vaig llegir vaig tenir de fer un gran esforç per acabar-lo perquè no hi havia per on agafar-lo i em va semblar un rotllo molt molt gran; un expert en bibliofilia, parlant d’aquest llibre em va dir: “ Cierto, es bastante coñazo el libro de R. de la Flor…”.

                Bé, però jo el que vull és parlar de la poca gràcia que m’ha fet aquest llibre en quant a les errates, d’aquí ve el títol d’aquest apunt, i del fet que un llibre així, dedicat a la bibliografia, a la bibliofília i a llibres que parlen de llibres,  escrit per un catedràtic i ,crec , per un senyor que li dona importància a les errates, doncs en parla d’elles en al menys tres o quatre ocasions, no hauria de tenir-ne tantes, jo n’he trobat més de 40.

                No sé de qui és la culpa d’aquest desgavell, suposo que l’autor en té bastanta, però ara això ja més igual, , segurament els senyors de TurpinEditores hi tenen molt a veure.

                A la solapa anterior del llibre, parlant de la seva vida i de la seva obra, i de cop, ja trobes: “… de la historia del libro y de la lecatura.” , encara que a la primera línia, no m’hi havia fixat, diu: “Nacido en Madrid es Catedrático de Literatura…”, no sóc expert, però una cometa entre ‘Madrid’ i ‘es’ crec que quedaria una mica millor.

                Però això no és res, a dins hi ha moltes errates, a al menys a mi m’ho semblen, en alguna potser erro, però algunes no tenen volta:

                “ Alexo de Venegas para para la grey bibliópola” ( p. 13).

                “ … lo que es el Medioevo, osea, que sabe…” (p. 13).

                “… los que todavía lo la conozcan.” (p. 23).

                “… a los hay que sumar,…” (p. 39), crec que entre ‘los’ y ‘hay’ hi hauria d’anar un ‘que’.

                “ … y dentro de en un ejemplar…” (p. 85), i així unes quantes pàgines més, algunes amb dues errates, per acabar a la página 188 de 189 amb un : “ … contestación escrita, oral o electr      enario han editado…”.

                Els articles estan molt bé, ensenyen moltes coses, posen al dia de molts llibres que jo no coneixia, d’autors que tampoc sabia d’ells i de tant en tant posa “ jugosos comentarios críticos…, escritas con un desenfadado estilo, donde la ironía, la agudeza y la reticencia constituyen una invitación constante y agradecida para su lectura”, com algú escriu a la part de darrera del llibre , a la “plana posterior”, però malgrat tot i encara que a mi em costa molt desfer-me d’un llibre, si pogués faria com amb una camisa o amb un aparell defectuós i el tornaria a la tenda o el canviaria per un altre llibre. ( No ho faria, però).

                També hi trobat un parell de “laísmos”, però això li passa a qualsevol, jo mateix intento no fer faltes i escriure el millor possible, però mai ho faig bé del tot, és molt difícil.

                De totes maneres, i malgrat que el llibre està bé, ho de les errates em sembla vergonyós en un llibre d’aquestes característiques i temàtica. Si hi ha més edicions espero que ho corregiran o hi posaran una de les “antigues” fe d’errates, que quant les trobes et fan ràbia, però que tan útils i aclaridores són, a més d’ensenyar al comprador la bona voluntat amb que s’ha fet l’edició del llibre, però això de les errates sembla que no queda bé.

Read Full Post »

               ‘Biblioaficionado’: una manera de donar nom, Nuria Amat, als bibliòfils en el seu llibre El ladrón de libros y otras bibliomanías, Muchnik Eds., Barcelona, 1988, pp.58. I,curiosament , diu l’autora, l’any 1988: “ Un disco duro , por ejemplo, podrá contener tres novelas de un escritor que trabaje en procesador de textos. Sin embargo, a fin de que estas novelas ejerzan su objetivo primordial: que el lector potencial pueda leerlas y degustarlas, tendrán que pasar obligatoriamente por una etapa de impresión que las restituya al papel de origen. No pienso que en un futuro cercano las novelas se lean a través de la pantalla de un terminal. Si acaso fuera así, se trataría de un tipo de novelas muy distintas a las hasta ahora concebidas. Que los terminales lleguen a adquirir forma y dimensión de libro y en un abrir y cerrar de ojos las páginas no sólo avancen y retrocedan solas sino que jueguen a entrecruzar sus contenidos es algo que seguramente ocurrirá”. Curiós.

                                       

               Biblio-bar (2): bar al costat de la Biblioteca de la Universitat Politècnica Superior d’Enginyeria de Vilanova i la Geltrú, on solen anar els estudiants.

                                    

               Biblioescènic: El Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques ha posat en funcionament BIBLIOESCÈNIC, el nou catàleg bibliogràfic i audiovisual de les biblioteques del MAE. L’adreca és: http://www.cdmae.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=463%3Apresentacio&catid=141%3Abibliografia-docent&Itemid=601&lang=ca.

 

               Bibliohòlic (1): addicte al biblioholisme.

               Biblioholic, The (2): vlok dedicat al món del Biblioholisme. http://www.columbia.edu/~fuat/biblioholic.net/.

               Biblioholism: The Literary Addiction, llibre de Tom Raabe, Fulcrum Pub, 2001 (10ª ed.) , 224 pp. Mirada humorística cap el món de la Bibliofília.

                                  

               Biblioholisme: adicció a la compra i lectura de llibres usats: la paraula fou utilitzada per descriure un amor pels llibres tan gran que podria ser vist com una addicció. La paraula expresa més o menys el mateix que Bibliofília, però d’una manera més humorística que retrata l’amor pels llibres més com una obsessió frenètica que com un mer passatemps.

               Bibliomanazteca:equip professional independent dedicat a fer Revisions Bibliogràfiques de Documentació científica i mèdica i de la Salut. http://paveca3.blogspot.com/.

               Biblión (4): senyal o punt de lectura que la editorial Sucesores de Manuel Soler regalava als seus lectors. A l’Article de Concepción del Valle a la revista Hibris, nº 65-66 de septembre-desembre de 2011, queda ben explicat.

               Biblión (5): En el segle XVIII no es crearen repertoris comparables en importànciai grandària a la obra de Nicolás Antonio. No obstant, amb la Ilustración la bibliografia es converteix en el coneixement dels manuscrits, concepta neoclàssic fundat en el terme biblion (art  i  ofici dels copistes).UCA.

                Biblión (6): Llibre imprés i digital de Julius B. Bux, títol: El Biblión( No agitar demasiado), 2011. http://www.lulu.com/product/ebook/bibli%c3%b3n-%28ag%c3%adtese-antes-de-usar%29/17459566.

          “El presente Biblión fue descubierto en un viaje que realizó a Finlandia el aventurero y profesor en Biblioficción Julius Bersog Bux, quien ha decidido finalmente entregarlo al público general por considerar su contenido de gran interés y general entretenimiento, además del particular atractivo científico, por constituir el libro uno de los primeros ejemplares descubiertos hasta la fecha. Su gran aliciente, ya se sabe, cada vez que se abre parece un original distinto… ¡Ah! y una advertencia, no se olvide, estimado lector: Agítelo antes de usar, ¡pero no demasiado!”.

 

                            

               Biblión (7): Revista bibliogràfica mensual, Espasa-Calpe, M, 1928-1936 (ca).Gratuïta.

                      

               Biblión (8): “BIBLION”, una biblioteca personal i compatible en castellà a  la web. http://axxon.com.ar/not/179/c-1790015.htm.

Biblion(9): Offering a thoughtful collection of curatedcontemporary and antiquarian books, unique greeting cards & stationery items,literary gifts, and original art. http://www.biblionbooks.com/

               Bibliophilatelia :neologisme que te el seu su origen en dues paraules gregues – biblion que significa carta escrita més tard, el llibre iy filatelia utilitzada a la Poloònia antiga per a  designar a la filatelia. z6duda@cyf-kr.edu.pl (Dr.Jerzy Duda-Cracovia).  http://www.bibliofilatelia.org.pl/index-es.html

                    

               Bibliopos(2)El GRUPO BIBLIOPOS és un foro de discusió per a  opositors, bibliotecaris, estudiants i persones interesades en el món  del llibre i les biblioteques.   És un grup obert a tot aquell que hi vulgui participar i compartir coneixements.

               BiblioRed (1): xarxa de biblioteques de Hellín. http://bibliotecahellin.blogspot.com/

                             

               BiblioRed (2): en el vlok Delineared sobre Delineaciò i plànols, apartat dedicat a la Documentació electrònica, mapas visuals, etc.. http://delineared.com/blog/bibliored/ (molt lent)

              BiblioRed (3): servei d’extensió bibliotecària de l’Ajuntament de Madrid. http://coabdm.wordpress.com/2011/05/17/empieza-a-funcionar-bibliored-un-nuevo-servicio-de-extension-bibliotecaria-del-ayuntamiento-de-madrid/.

               BiblioRed(4): Red Capital de Bibliotecas Públicas de Bogotá. http://www.biblored.edu.co/.

               BiblioRed (5): XarxaBiblioteques municipals Alfafar. http://redalfafar.blogspot.com/ ( Com . Valenciana).

                      

               Bibliosaurus: a la web dels dinosaures, Aragosaurus, arxiu amb més de 11.000 registres amb les cites bibliogràfiques científiques sobre Paleontologia de dinosaures publicades en tot el món des del segle XVIII. http://www.aragosaurus.com/index.php?seccion=basearag.

          

               Bibliotelandia: butlletí informatiu de la biblioteca del CEIP Miguel de Servet a Fraga.

https://www.aragosaurus.com/index.php?seccion=basearag

                              

               Bibliotemario Biblion: temari per el cos d’ajudants de biblioteques ( A2).

http://www.bibliopos.es/recursos/libros/ByD/Temarios/15temario-cuerpo-ayudantes-bibliotecas-A2.htm

Read Full Post »

                 “ A les institucions, com als bibliòfils, els interessa especialmente el valor o el conjunt de valors que atresora un exemplar en concret. No obstant això, hi ha diferències en l’apreciació d’aquests valors, que es fonamenten en dues direccions diferents: mentre que el bibliòfil pren com a fonament la seva apreciació del valor o dels valors de l’exemplar, el bibliotecari ha de tenir en compte els valors en relació amb la funció que tindrà a la biblioteca el material que s’adquireix7.

            Tot plegat no pot ser impediment perquè també sigui molt recomanable el costum de conèixer tan àmpliament com sigui posible, quan és factible, la procedencia de l’exemplar que s’adquireix amb l’objectiu d’estalviar-se sorpresas desagradables.És exigible en aquesta canalització del mercat del llibre la necessària transparencia i la legalitat de les adquisicions. Els fraus no són habituals, però n’hi ha. La causa del frau es troba en el benefici tan alt que es pot obtenir”.

                7.- Julián Martín Abad, a “ La valoración del libro: el punto de vista del bibliotecario de fondo antiguo”, Documentos de Trabajo UCM Biblioteca Histórica, Universidad Complutense, 8 (2004). P. 1-25. Diu respecte a això: “ el bibliotecario de fondo antiguo toma siempre en consideración la colección en la que dicha pieza quedará engastada, teniendo siempre en mente que esa colección está abierta al estudioso o al público en general, que cubre las necesidades de investigación, de información o de docencia de una colectividad”.

                Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p. 122.

 

                                          ——————

 

“ Después del Convenio de Vergara, hecha la paz en los campos, antes que en las conciencias, en Barcelona el mercado editorial y librario ofrecía poco interés y eran escasas las obras de intrínseca valía impresas con lujo, corrección y gsuto. Las preferencias literarias de nuestros antepasados en aquella época eran síntoma del valor intelectual de una generación que había sufrido hondas sacudidas y alimentaba aún su imaginación con lo mucho y malo que nos venía de allende los Pirineos. Gozaban de popularidad las versiones, hechas en un castellano estrafalario, de ‘Cornelia, o la víctima de la Inquisición’, ‘Las veladas de la quinta’, ‘Oscar y Amanda’,   ‘Las tardes de la Granja’.  ‘ San Clair de las islas’, ‘Alejo, o la casita del bosque’, ‘Pablo y Virginia’, ‘Eusebio’, ‘Eudoxia’, ‘Las aves nocturnas’ y ‘ Genoveva de Brabante’. A escondidas de sus papás, las niñas románticas leían: ‘El arte de amar’, las ‘Cartas de Abelardo a Eloisa’, ‘Las noches lúgubres’, de Cadalso, y ‘La dama de las Camelias’,

         

                        

y los jóvenes despreocupados ( que oían misa, tenían Bula y asistían encapuchados a las procesiones de Semana Santa), devoraban ‘El contrato social’ y ‘El Emilio’, de Rousseau;‘El cándido’, de Voltaire; ‘Las ruinas de Palmira’, de Wolney ‘El baronito de Faublás’, ‘El hijo del Carnaval’, de Pigault-Lebrun; ‘El judío errante’, de Sué;

                                     

               ‘El buen sentido’, ‘El citador’ y ‘La moral universal’. Las novelas de Chateaubriand y D’Arlincourt no vinieron hasta después de 1830, y mucho más tarde hicieron su invasión en España las de Lamartine ( ‘Rafael y Graziella’), Walter Scott. Jorge Sand y todas las de Dumas, padre. Sólo después de la revolución de septiembre de 1868 se multiplicaron entre nosotros las ediciones de Paul de Kock, Adolfo Belot y Gustavo Flaubert. Una observación curiosa: ni Stendal, ni Renán, ni Leopardi, ni Hugo Fóscolo lograron popularidad en España. Victor Hugo tardó algo más en conseguirla. Sus odas y baladas fueron sólo celebradas por cuatro profesionales, pero ‘ Nuestra Señora de Paris’y sus ‘Miserables’ lograron tantos o más lectores que todas las obras citadas”.

              Article de Arturo Masriera: “Qué se leía en Barcelona”, publicat a La Vanguardia del dia 19 de juny de 1923, pp.14.

              

Read Full Post »

  Més aforismes del llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil de Ramon Miquel y Planas.

II    D’AUTORS Y GENT DE LLETRES 

13

Es un goig molt gran l’escriure

per a qui no n’ha de viure.

14

Si no ets un mestre escrivint,

fill meu, confórmat llegint.

15

Les obres ben acabades

s’han escrit dues vegades. 

16

Sempre’ls escriptors novells

pensen valdre més que’ls vells.

17

Molts cops un gran estilista

no es més que un pèrfit sofista.

18

Escriu del grech y’l llatí

qui no té res séu per dî.

19

Si ets poeta y no’t retens

faràs molts versos dolents.

20

Qui fa imprimir tonteríes

ja’n té per tots els seus dies. 

21

Molts gramàtichs consultats

sols  són autors fracassats. 

                                                                              22

L’escriptormassa copiós

val per mitg, pesant per dos.

23

Qui de les lletres fa ofici

té sempre un peu al hospici. 

24

Igual que’ls falsos brillants

són els escriptors pedants.

25

Traduhir no es pas trahir,

ni fer crítica escarnir. 

26

Dels èxits de llibrería

molts no duren més que un dia.

27

Als crítichs no escoltis massa;

tu ves fent: veuràs què passa.

 

————————

 

 

“Desde luego, hay que distinguir entre el bibliófilo de pata negra ( el de verdad, que sabe de libros y los ama) y el falso, pseudo o de mentirijillas: todo lo bueno tiene –  y siempre ha tenido su imitación, su contrahechura o sucedáneo. Pina Martins cuenta que compró un libro de 1503, lo hizo restaurar, lo vendió y al cabo de unos años lo recuperó tras morir el bibliófilo que lo había comprado, quien no debió abrirlo siquiera, pues las señales puestas por él en algunas páginas continuaban en su sitio.

                El bibliófilo ‘a la violeta’ puede ser millonario, pero ciertamente carece de la pasión, la sensibilidad y la formación consustanciales al bibliófilo de raza, ‘comme il faut’ o como Dios manda. Será fácil presa de los mercachifles del libro, que le venderán ejemplares lujosos, espectaculares – ¡ quizá facsímiles¡ – , pero que un bibliófilo de pro jamás compraría, al menos a ese precio, por mucho dinero que tuviera.

                Como bien dice Celestina en el tercer auto, ?No hay lugar tan alto que un asno cargado de oro no le suba”. Un multimillonario puede elegir coleccionar libros en vez de cuadros, caballos o cabareteras, incluso quizá llegue a poseer, gracias a su dinero, auténticas maravillas bibliofílicas – como el códice Hammer –

                                               

, pero ello no le convertirá automáticamente en bibliófilo: si no ama a sus libros por sí mismos –  y los mira. Los acaricia, los huele, los estudia… los lee – es, según diría Pablo de Tarso, ‘como bronce que suena y címbalo que retiñe’”.

                MENDOZA DÍAZ-MAROTO,  Francisco: El mercado del libro antiguo antiguo en España visto por un bibliófilo, Arco/Libros, Madrid, 2009; col. Instrumenta Bibliológica. Pp. 26-27.

Read Full Post »

 

Temps enrere vaig escriure unes quantes Frases sobre Bibliofília extretes del Discurs Proemial de Ramon Miquel y Planas en el llibre Els Cent Aforismes del Bibliòfil (Ed. Miquel Rius, Barcelona, M.CM.XXIV), i recomanava la lectura dels dits aforismes a tots aquells que sentin alguna cosa, per petita que sigui , en vers els llibres.
          Per aquest motiu crec oportú ara escriure de tant en tant uns quants d’aquests aforismes perquè així el que no els tingui a mà pugui gaudirne’n.
          En el llibre estan dividits en vuit apartats, jo en el vlok aniré posant un cada vegada fins el vuit.

Així doncs el primer es:  I   “ DE LLIBRES Y LLIBRERÍES”.

                                                                                1

                                      Dels béns del món, que’ns dó déu,

                                                cap com els llibres, fill meu.

 2

                                              El món  es un llibre obert

                                                    al home de seny despert.

 3

Dels llibres la Ciencia humana,

                                                      sense la Fe, es cosa vana.

 4

El llibre es un bon amich

que may no causa fatich.

   5

Casa sense llibrería

es castell sense armería.    

                                                                            6

De llibres, pochs i triats,

lo mateix que d’amistats.

     7

Per cada edat de la vida

hi ha’ls seus llibres fets a mida. 

    8

Llibre xich sempre’m ve a punt

perque puch durlo al damunt. 

                                                                                   9

El llibre desmesurat

sol passar molt temps desat. 

10

La dòna y la llibrería

no’s solen dur simpatía.

11

Llibres, es virtut guardarne

y estultícia arreconarne.

12

Demana als llibres la ciencia

y a la vida la experiencia.

 

 

               “ Consecuencia del amor al estudio y la afición a la lectura es la bibliofilia, ciencia, arte y manía en la que abundan los ejemplares pintorescos, admirables y también grotescos. Hombres hay que sólo ven en el libro un compañero precioso e imprescindible para la adquisición de conocimientos; otros hay que en los libros sólo encuentran objetos de lujo, joyas raras, o piezas de especulación… De todos, he aquí una muestra…

                Con letras de oro: El impresor alemán Ratdolt, en 1842, imprimió algunos ejemplares de un Euclides con tinta imitando el oro. Algunos bibliófilos de entonces, ignorantes de los rudimentarios procedimientos empleados en tipografía, imagináronse que estaban impresos con caracteres de oro, y nada más que por esto los compraron…

                Todo por los libros: El afán de coleccionar libros y formar bibliotecas llega en algunos hombres a extremos insospechados. La misma pobreza no es un inconveniente. Así se da el caso del eminente físico y químico inglés Miguel Faraday, quien se hizo encuadernador porque no veía otro medio de satisfacer su sed de libros.

                Article: “Los libros, amigos y enemigos del hombre”, a Caras y Caretas, del 25 de febrero de 1933, n. 1795, p. 57.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 264

                                     

              “També entre’ls aficionats a llibres hi ha categorías; y abans encara més qu’en el nostre temps. Avuy dificilment s’acudiría a ningu que’ls bibliòfils poguessin ésser de peu i de cavall, com els soldats o`ls guardians del ordre públich. Més aviat sembla que’ls del nostre gremi hagin d’ésser gent de butaca o de cadira de braços, es a dir gent asseguda, qu’es la més cómoda posición de llegir.

               No obstant, en el sumptuós segle XVII alguns bibliòfils espanyols – y extrangers també, de segur – cregueren del cas ferse efigiar cavalcant fogosos corcers, dexantnos axí una gràfica fusió de la cavalleria ab la bibliofilia; exercicis, tant l’un com l’altre, que suposen un coratge enlayrat y generós, una disposició d’esperit propicia ab desinterés y a la grandesa de cor. Y consti que, si no tots els bibliòfils y tots els cavallers, en la pràctica fan el degut honor a aytals principis, no es per culpa nostra, sino d’ells, y per allò de que la perfecció en qualsevol ordre es cosa sempre costosa d’assolir.”

              R. Miquel y Planas, a Bibliofilia II, pp. 623.

                         

 

 

               “ Descubierto en Maguncia el diabólico artificio que propaga la palabra escrita, se inicia el paulatino eclipse de códices y manuscritos. Al propio tiempo apunta el glorioso amanecer del libro impreso. La augusta sombra de Gutenberg acompaña la desesperada legión de artífices teutones discípulos de su gran maestro y los colaboradores de Fust y de Schoeffer, quienes, con sus bártulos a cuestas – toscas prensas de madera y letras de metal movibles, grabados, matrices y punzones -, huyen de su ciudad natal. Trágicos disturbios, promovidos por las discordias del príncipe Diether y el arzobispo

 

                                      

              Adolfo II de Nassau destruyeron la venerable ciudad cuna de la imprenta. Heraldos de la más noble gesta del Renacimiento, los primitivos artífices impresores buscan refugio en otras ciudades, las más cultas de Alemania, y se esparcen después por los principales estados de Europa, difundiendo el secreto de su arte y de su oficio. Alto designio que la posteridad ha sabido agradecer.

 

            Presente en todas las esferas donde tiene asiento la cultura, el libro se impone y deviene estandarte de los más opuestos ideales. La endeblez de sus hojas de papel soporta con sorprendente firmeza el pesado cúmulo de las ideas escritas en letras de molde, así como las vibrantes contradicciones del humano discurrir… Controversias escriturarias, intransigencias feroces, polémicas y pareceres se renovaron una y otra vez… ‘Le siècle de Louis le Grand’, ‘ Parallèles des Anciens et des Modernes’, y tantas otras mordacidades que culminaron en la publicación de ‘La Batalla de los Libros’, pintoresca querella ingeniosamente descrita y metafóricamente desarrollada por Jonathan Swift ( 1667-1745), el celebrado autor de los fantásticos ‘Viajes de Gulliver’, a los que siguieron en nuestro país ‘Los eruditos a la violeta’, ‘La derrota de lo Pedantes’, apólogos literarios, y ásperos epigramas.  

 

 

 

               La tipografía, imparcial e indiferente, evoluciona y se engrandece. El poder de los incunables ( incunabulum) va en aumento. Aparece el libro con grabados. ‘La Crónica de Nuremberg’ (1493), impresa en letra gótica por Koberger, es un monumento. Su belleza cautiva. La vieja xilografía – a veces coloreada a mano – , el ácido y la talla dulce que surca el metal se enseñorean. El libro posee ya a finales del siglo XV todos los encantos de una obra de arte renacentista con reminiscencias góticas. Las escuelas de los célebres Bellini y Botticelli se hacen patentes. Alberto Durero y otros grabadores de Alemania, Países Bajos, Italia, Francia y España se identifican con el libro. Resplandece su arte e ilustran de prestado no pocos incunables de unos y otros países repitiéndose los grabados. Sus irradiaciones dan fe alegórica del versículo del Génesis: et la lumière fût que ilustra el monumento que es Estrasburgo se erigió en 1857 al divino aurífice Juan Gensfleisch de Gutenberg, verdadero padre de la imprenta”.

 

 

 

Read Full Post »

 

Nadala 2011 de la Fundació Lluís Carulla

 

            Fa uns quants anys que m’arriba la Nadala de la Fundació Lluís Carulla , i ara les tinc totes menys les dues primeres ( 1967 i 1968) , que eran quatre fulls cadascuna i que ja aconseguiré aviat.

            Algunes m’agraden més que altres, però la majoria estan força bé, a més això va a gustos i a interessos, i és el perquè  unes quantes les  trobo més interessants, com:  “ 500 anys del primer llibre en català” (1972),

                                            

 

 “Jacint Verdaguer” ( 1977),

                                          

 

 “ La Naixença de Catalunya” ( 1978),

                                          

 

“ Josep M. Folch i Torres” ( 1980),   

                                                                        

 

 “ Apel.les Mestres” ( 1985),            

                                         

 

“ Il.lustradors a Catalunya” ( 1995),

                                       

                                  

“ Bibliofília a Catalunya” ( 2001),                   

                                   

 però totes valen la pena, sobre Història, Personatges, Institucions, etc.

            La d’aquest any és molt interessant: “(II) Dau al Set. La segona avantguarda catalana”, ens parla i explica com i qui va fer  Dau al Set, i parla d’altres revistes com Ariel, Cobalto, Cobra.

            Es fan avui revistes com aquelles?. Crec que no, miraré i buscaré una mica més, però em sembla que no trobaré gaires coses.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

 

                              

               “ El món del comerç del llibre s’articula també en la recerca de l’equilibri entre l’oferta i la demanda. L’oferta profesional més fiable, prové de les llibreries antiquàries2 i de les cases de subhastes. Ofereixen, a més de les garanties derivades de l’anàlisi profesional de l’objecte que posen al mercat, el valor afegit dels seus productes ( localització i focalització de la demanda, determinació de la importància de l’exemplar, neteja, enquadernació i petita restauració si és imprescindible, descripció detallada de l’objecte, etc.). Però aquest no és l’únic servei que presten als seus clients, hi ha també un servei d’assessoria, i a quasi totes les llibreries antiquàries es presten serveis de recerca de documents o de venda per comissió. A les llibreries són els llibreters, com a propietaris dels llibres, els qui posen el preu. A les subhastes, qui defineix el preu definitiu de l’objecte subhastat és el comprador, en pugna económica amb altres compradors potencials. Una de les principals característiques d’aquest sistema de venda és que el preu taxat per un expert és modificat pel públic, o millor, pel mercat. Per aquesta causa, els venedors queden convençuts que és el procediment amb què es pot obtenir el millor preu, i, a més, sense posar-se en mans d’un únic comprador, que per propi interés, li pot mancar la confiança del venedor. Les cases de subhastes són, en realitat, empreses de serveis i intermediació, la funció de les quals és trovar el venedor d’un objecte que busca un client o un conjunt de clients potencials i el comprador o compradors d’un objecte que posseeix un altre client i posar-los en relació”.

 

                                          

              2.-José Martínez de Sousa, al Diccionario de Bibliotecología (*) y ciencias afines ( Madrid: Fundación Germán Sánchez Ruipérez, 1989, p. 424), defineix, textualment, librería anticuaria com “librería especializada en la venta de libros antiguos y de cierto valor”. Però també hi ha altres conceptes relacionats. Un que se sol confondre amb aquest és el de librería de viejo ( “llibreria de vell”), que el mateix autor identifica amb librería de lance ( “llibreria d’ocasió”). També passa el mateix amb el concepte librería de ocasión. En definitiva, hi pot haver confusió entre llibreria antiquària i una librería d: lance, que l’autor defineix con “la librería especializada en la venta de libros de segunda mano, de saldo o restos de ediciones”. Cfr. Domingo Buonocuore, Diccionario de Bibliotecología ( Buenos Aires: Marymar, 1986), p. 280.

                (*).-  El títol exacte és Diccionario de Bibliología y ciencias afines.

 

            Art. “Comerç i taxació del llibre antic” de Manuel José Pedraza Gracia,a Item, n. 51, jul-des 2009, p.120.

                                  

 

 

 

              “ Del bibliófilo al bibliómano, existe exactamente la diferencia de un hombre que no ama y no puede amar más que a las mujeres hermosas, y aquel que las ama a todas, puesto que todas hablan a su agrado. Diferencia de temperamento y de gusto. Es por esto que siempre se ve al bibliófilo con ciero aire despectivo y, en la boca, esa mueca, que, así como evidencia su escaso interés por el objeto que le propone el anticuario, marca igualmente el poco caso que hace de las adquisiciones realizadas por otro.

 

            El bibliófilo es desdichado. Ama la perfección. La más pequeña perforación de la polilla en el rincón de una página, aunque la oculte la encuadernación, cáusale mortal desagrado. Necesita ejemplares puros”.

 

               Article: El Bibliófilo y el Bibliómano”, de Emilio Henriot, traduït per Eduardo Mario, a Caras y Caretas, del 16 de juliol de 1927, n. 1502, p. 162.

 

 

Read Full Post »

                                      “ Tot i això, quan un pren una perspectiva històrica, es tranquilitza una mica. I és que no són pocs els canvis de format que ha passat el llibre fins a arribar al d’avui o a l’avanpassat directe, el còdex medieval de pergamí. De fet, una bona part de les grans biblioteques llegendàries de la humanitat són anteriors al llibre tal com el venerem, amb aspecta rectangular i fulles cosides, que té només uns 1.500 anys. Les notables d’Ebla, Emar i Ugarit eren de tauletes,

                             

                                             

                                         la de l’arxiu d’Amarna,

                                           

 

de tauletes ( la correspondencia enviada pels regnes d’Orient al faraó d’Egipte) i papirs ( la resposta, de la qual es guarda puntualment una còpia). La Biblioteca d’Alexandria, el súmmum de la paraula biblioteca, no guardava, és sabut ( així ho mostra Ágora amb la del Serapeum),

                          

 res semblant a un dels nostres llibres: eren rotllos de papir. El Libro de los muertos,

                            

                                 o el prohibit Libro de Toth o

 

                                           

  

 , mal que li pesi a Miguel Angel, els Libros Sibilinos,

                            

 

 res de tot això eren llibres-llibres. A l’origen tampoc eren en aquest format el I Ching ( en closques de tortuga),

                        

                 

                              les comèdies d’Aristòfanes,

                              

 

                                               els Upanishads,

                 

 

la Bíblia ( el Llibre per antonomasia) o, posats a fer, les mítiques Tablas de la Ley ( que per això no van tenir mai edició de butxaca).              

                                       

               Avui ens sembla desproporcionada l’angoixa del grec o el sumeri ( si n’hi va haver: els humans som proclius al misoneisne, a l’aversió al que és nou) davant la desaparició del rotllo de papir o la tauleta cuneiforme a favor dels nostres suports.Aprenem-nos la (e-) lliçó”.

               Article: “Els avantatges de la tauleta d’argila”, de Jacinto Antón, a  Extra Sant Jordi del 22 d’abril de 2010 a El País.

 

                                                                 –   –   –

 

              “ La masa cambia en bibliofilia como en todo, y ocurre que de pronto comprueba que desde hace años viene formando una colección de románticos volúmenes en rústica con sus flamantes cubiertas, cuando el fetichismo de las tapas comienza a pasar y otros ya han constituido hermosas bibliotecas con encuadernaciones de época. He aquí, pues, un hombre poseído por la desesperación. Por otra parte, jamás ha sabido exactamente que es lo que desea. Las severas reglas que se impone le impiden adquirir tal ejemplar de tal obra si no se halla en el estado que a él le agrada; y el estado maravilloso de los que posee le impide hojearlos: corre el riesgo de ajarlos y mancharlos. Que vea en las manos de otro un libro más hermoso que el suyo y se tornará amarillo de envidia. No puede poner los pies en la Biblioteca Nacional: los tesoros que allí contemplaría le harían morir de despecho. Sus pesares son de todas suertes: presentes, pasados y futuros. Considera con triste mirada el porvenir, cuando, acosado en todas partes, el libro se convierte en una caza tan rara como el león, la gacela o los hipopótamos, sólo al alcance de las balas de los fusiles de los killonarios”.

               Traduït per Eduardo Mario, a Caras y Caretas, del 16 de juliol de 1927, n. 1502, p. 162.

                                     

 

Read Full Post »

 

  

               “ Per altra banda, i quan es parla dels moderns bibliòfils catalans, sorprèn de no veure esmentats els noms dels nostres grans col.leccionistes de llibres. En Marià Aguiló, el qual en tantes coses fou el primer, ja és recordat per l’autor en aquest aspecto, igual que el Sr. Miquel i Planas. Però hom troba a faltar el degut tribut a la memoria d’homes com Isidre Bonsoms, el sever i educat gust del qual en la tria de llibres, sols fou igualat per la generositat exemplar amb què en sabé disposar. Entre els vivents, la llista fóra llarga. El principat el mereix sens dubte la superba col.lecció d’En Pau Font de Rubinat, a Reus. Però sabríem oblidar En Joaquim Montaner o l’Eduard Toda o En Moliné i Brases?

 

            Faig aquestes observacions no pas per disminuir el mèrit de l’article del senyor Kurz. Ell judica les coses amb el criteri que s’aplica naturalment en els països de cultura normal, on no es confon mai la tasca erudita dels filòlegs restauradors de textos, i la dels que els reimprimeixen luxosament per a un reduit cercle d’amateurs. ( Era el que es proposava fer la societat dels Amics dels Bells Llibres, oblidada pel Sr. Kurz).

 

                       

A Catalunya, l’equació entre bibliofilia i edicions de monuments literaris, ( encara que en una i altra acció flamegi idènticament el mot sentimental que el Sr. Kurz retreeu amb comprensió cordial a la fi del seu article), no creiem que es pugui plantejar sense incórrer en omissions o fer violencia al sentit que donem a les paraules.

 

            Comentari del article de Martin Kurz: “Bibliophilie in Spanien ( Katalonien).( Archiv für Buchgewerbe und Gebrauchsgraphik; 62 Jahrg.(1925) pp. 13-17, a La Revista dels Llibres, Any I, n.3, juliol 1925, p. 42. (Autor La revista).

                           

      

               “ Siempre, indudablemente, ha existido, con variante oscilación, lo que pudiéramos llamar el culto del libro, como obra de arte o como objeto precioso. Los apasionados por los libros raros y curiosos, que a los ojos del vulgo aparecen como extravagantes coleccionadores de rarezas, son los que constituyen esa no muy numerosa falange de bibliófilos, a cuya diligencia y selección espiritual se debe la conservación de tantas ediciones únicas, de tantos ejemplares de subido valor, de tantas joyas impresas que, prescindiendo de su contenido, son verdaderas obras de arte por su belleza decorativa u ornamental.

                     

                   Picasso pel llibre El Conde de Orgaz- Col. La Cometa- 1969.

 

               Cierto es que el módulo para determinar el valor del libro como objeto de la bibliofilia ha sido, por lo general, la antigüedad venerable o la exclusividad bibliográfica. En este sentido resultaría que el tipo de apreciación había que buscarlo en el libro de más remota fecha o en el libro único. ¿ Y el libro como valor artístico? ¿ Es que no se cotiza en igual escala el libro bello? Las vitrinas de los museos, los archivos, las colecciones particulares, religiosamente custodiados, nos dicen la veneración extraordinaria en que esas joyas de la civilización son tenidas. Sabido es que el libro como cosa de filigrana, como objeto decorativo, como adorno precioso por su calidad y perfección, fue señuelo y codicia de reyes y potentados, de damas y señores, de pontífices y monjes, de aristócratas y financieros. Poseer un libro de auténtico valor artístico, por su fecha y por su intrínseca perfección, era tanto como poseer un título nobiliario o una indiscutida y cotizable herencia”.

            Article parlant de les edicions de “ La Cometa” de G. Gili per P. Félix García, a Acción Española del 16 de març de 1934, p. 104-105.

 

                          

 

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »