Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Bibliofília’ Category

 

         

56 fira llibre

 

“ El llibre de fons, el que ja porta anys al damunt, és l’únic que, en certa manera, se salva de l’exigència dels continguts que ‘desvaloritzen’ tants cops els llibres acabats de sortir, els que anomenem “novetats”. La majoria de novetats, com és sabut, són efímeres: de la quantitat de llibres publicats al cap de l’any, se’n salven només una part en successives edicions i tenen una vida més llarga que la de la instantània presència a l’aparador, i una part encara més petita aconsegueix vèncer el temps i ser considerats clàssics. Però qualsevol llibre, rescatat pel llibreter en el seu fons, té un valor afegit més enllà de la bondat del seu contingut: totes les llibreries celebren la salvació física del llibre que ha vençut tots els enemics que dèiem abans, des del foc al desinterès dels humans i el pas del temps i de les modes. Un llibre de fons té el contingut que té i a més el valor afegit de ser un testimoni del passat, des les característiques de la impressió fins a la mirada distant que pot convertir un text de contingut anodí en un testimoni de les manies, els prejudicis i els aires del seu temps. En les llibreries d’ocasió, en els vells llibres, allò que importa a més del contingut, és la consideració del llibre com a obra d’art o d’artesans. Són obres d’artesania, a les quals el temps ha afegit un valor testimonial, com una eina intel·lectual del passat.

 

          El professor José María Valverde deia que reconeixia la vocació pels llibres, dels escriptors i dels lectors, per l’atracció que sentien per l’olor, ell en deia perfum, dels llibres, que podia ser el perfum de la vellor o el perfum de les pàgines acabades de sortir de la impremta”.

 

           Emili Teixidor,en el Pregó de la 56ª Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de l’any2007.

emili teixidor

 

 

       ζ               ζ              ζ               ζ               ζ               ζ

 

          “ El futuro de la Bibliofilia: Obviamente podría resultar pedante cualquier intento por predecir el futuro, pero quizá la marcha de los acontecimientos y la velocidad de los cambios tecnológicos, nos haga más audaces a la hora de escudriñar el futuro de la bibliofilia, tanto de libros nuevos como viejos. Así pues, en momentos en los que la electrónica acerca a nuestros hogares el videotexto, el videolibro y otras novedades por llegar, es cuando mayor número de tiradas alcanzan algunas editoriales, mayor número de socios cuentan algunos- clubes de libros y mayor esfuerzo se hace por abarcar todas las edades y niveles de lectura, desde las fantásticas historias dibujadas para niños y mayores, hasta la divulgación cultural a través de los fascículos coleccionables semanales. En este campo existe de todo publicado. Desde las más completas historias del Arte, del Cine o de las Guerras, hasta manuales para conservar el automóvil, la casa, el hogar, etc.

            En resumen, el amor por los libros que le llevará a la bibliofilia, no sólo le resultará un hobby fascinante, sino práctico en lo que se refiere a libros de consulta, estudios, etc. Decorativo, porque difícilmente habrá algún elemento del hogar más bello, que las estanterías de una biblioteca llena de volúmenes bien encuadernados. Rentable, porque los libros, al igual que otros valores, pero sin grandes inversiones, se revalorizan con el tiempo, más si en nuestras ‘cacerías’ por las librerías de ocasión nos hemos topado con alguna maravilla, o poco a poco hemos reunido una importante colección temática. Aunque quizá el aspecto más importante sea el caudal de conocimientos, el enriquecimiento de nuestra cultura en todas sus variantes: práctica, imaginativa, formativa, etc., y en definitiva, que más podemos decirle, si ya al estar leyendo este libro es usted un poco bibliófilo”.

           Del vlok Hobbies y Aficciones, escrit sobre Bibliofília de Héctor Tilda.

http://hobbiesyaficciones.blogspot.com/2009_05_01_archive.html

 

exbloguisquadrat2

Read Full Post »

càtedra Màrius Torres

 

“ I parlem del que és matèria bibliofílica per excel·lència, el llibre. Distingim primer el llibre antic i el llibre modern, perquè, encara que en l’art d’imprimir les innovacions no han afectat mai fonamentalment el llibre, els principis que inspiren el llibre vell i els que inspiren el llibre modern de bibliòfil són del tot diferents.

Potser l’impressor antic no es preocupava més que de fer obra ben feta. El modern, a més a més de voler fer obra ben feta, vol fer obra d’art, i, com tot l’art modern, ha volgut cercar solucions noves. Compareu els exemplars sortits de les velles premses amb els llibres il·lustrats moderns, fets amb gran suma de pretensions i veureu la diferència. La voga actual del llibre de luxe ha provocat una allau d’edicions per a tots els gustos. En les edicions il·lustrades és allà on s’ha vessat més fantasia. Sembla iniciar-se un retorn a la tipografia pura i, quant a les obres il·lustrades, una major exigència, fins a reputar antitipogràfics determinats procediments d’il·lustració”.

Article : “Els XII” de Just Cabot, a La Nova Revista de 15 de març de 1928, pp. 256-263, trobat a  Càtedra Màrius Torres.

 

margarita 1

Breviari de Margarita d’Angulema

“ Desde los tiempos rudos, ideológicamente semibárbaros, del siglo XVI nos muestra la Historia, especialmente en Francia, destacados ejemplos de mujeres bibliófilas, amigas de los libros, enamoradas de su bella presencia, aficionadas a su refinamiento y a su posesión. La palabra de ‘Gaziel’ las evoca con precisión y delicadeza de bellas miniaturas. Es Margarita de Angulema, hermana de Francisco I, la ‘ Margarita de las margaritas’, que puso en el ambiente hosco de su hora un anhelo de suavidad y de cultura; es Diana de Poitiers,

diana poitiers

que reunió en torno suyo una sociedad exquisita y floreciente; Catalina de Médicis,

catalina de medicis

en cuya biblioteca se contaban más de 4.000 volúmenes; María Estuardo, Reina de Escocia;

 

breviario maria estuardoBreviari Maria Estuardo

Delfina de Francia, mujer seductora de patético destino, precoz latinista y apasionada bibliófila. Y luego, en el XVII, Ana de Austria, la princesa española esposa de Luis XIII de francia, la Reina del Collar y de los herretes famosos,

ana de austria

en cuya biblioteca se reunían las joyas más maravillosas… Y otra española, María Teresa, fugaz esposa del Rey Sol,

maria teresa de austria

y Luisa Isabel de Orleans – mademoiselle de Montpensier- y la esposa de Luis XV,

luisa isabel de orleans

a quien la sociedad de Versalles parecía tan espantosa, que de no haber sido por sus libros no hubiera podido soportarla y que tenía instalada una pequeña imprenta en sus habitaciones. La noble madame de Irammont, la interesante princesa de Lamballe, figuran entre las más ilustres bibliófilas de Francia. Por sobre todas destaca madame de Pompadour,

madame pompadour

 cuya biblioteca incluía más de 4.000 títulos, entre los que se encontraban desde obras de teología a las de la más leve y banal literatura; madame de Pompadour, criatura de belleza y de amor, que no halló contradicción entre la feminidad más exquisita, sugestiva y… peligrosa y el cultivo de las artes y la pasión de las letras”.

 

Article de María Luz Morales sobre una conferència de Gaziel, en el diari El Sol del 26 de gener de 1930.

 

Read Full Post »

               Lo poble, al final de la edat mitjana, encara que no tenía llibres estampats al estil d’ara, no per axò era més ignorant que nosaltres. Sa educación era floklòrica, volèm dir que sa vida de relació era tant o més intensa que la d’avuy día. L’avi de la casa al redós de l’escorn entretenía a tots los de sa pagesía contant-los les gestes dels passats, y les rondalles despertaban la vivor de la maynada. En los Castells y Palaus los joglars omplían aquest buyt dels llibres ab ses narracions romancesques que eran l’atractiu del poble, gran y petit. A més la civilisació que irradiava dels convents feya que no hi hagués analfabets e
n lo sentit més dur de la paraula. Podían no saber de lletra, però eran espavilats.

speculum 1

speculum 2

 

 

 

 

 

 

 

 

Los primers llibres en que llegí lo poble fou en los estampats xilogràficament, ahón hi habían representades gràficament les imatges reals de la vida cristiana per medi dels Spills o Miralls, que duyan gravades al Boix totes les idees relligioses que li predicaban des de la trona; y los populars ab les gestes romancesques o més ben dit llibres de caballería. Volèu un llibre obert a la pedra sense lletres, anèu als claustres de la Seu de Barcelona, y en lo fris superior de les arcades podrèu anar llegint los fets més capdalts de la Bíblia. Los frares y demés gent de lletres tenían sos libres manuscrits ahón s’hi desenrotllavan totes les idees empíriques, de les quals lo poble ingènu no’n sentía fretura. En un bon llibre ab gravats hi llegía més bé, y se li gravavan las idees. Un dels primers llibres que s’estamparen per al poble en lletres gravades al Boix com los gravats dels Speculum o Espills, fou la Gramàtica de Donat. Gutenberg ab sos dos companys de societat explotaban lo negoci dels Speculum humanae salvationis, que eran los llibres més llegits del poble, y que sols constavan de gravats al Boix, y son lo que’n dihèm llibres xilogràfichs. Aquesta societat es coneguda ab lo nom dels Mirallers, lo qual a algún intelectual l’ha confós, creyent que Gutenberg, ab motíu d’algún contratemps que amargà sa vida, s’havía retirat a explotar l’art de joyer y de fer miralls.

speculum 3

              Lo que sembla més natural es que al introduhir-se o sentir-se la necessitat de posar sota dels gravats lletra que aclarés un xich lo que se volía representar en les imatges gravades, cresqué tant lo negoci, que no podent donar abast a la molta demanadiça de llibres, tingué d’intensificar-se lo treball valent-se d’operaris de pochs conexements, y com que una equivocació en lo dictat que anava sota los gravats, li inutilisava la plana, axò l’esperonà, sens dupte, a buscar un medi per a no tenir d’apedaçar les fustes, y no parà fins a trobar la manera d’usar tipos movibles que li estalviessen les mermes que pogués sofrir en sos treballs. Aleshores tingué la idea d’aplicar lo nou invent per a la reproducció dels llibres manuscrits, y s’alià ab lo calígraf Schefer qui li dibuxava los millors tipos de lletra manuscrita, y ab la ajuda del argenter Fust, fongueren la matríu y los nous tipos; y com que lo negoci estava en que ningú s’enterés de que sabía imitar un manuscrit per medi de la nova art, d’aquí lo secret sagramental ab que s’obligavan tots los seus associats. Y a no ser per l’assalt a Maguncia que’ls féu la vida imposible y tingueren d’emigrar sos treballadors, escampant-se per tot Europa, s’hauría tardat molt més en conèxer lo nou procediment de que se valía per estampar.

           Article “ De re bibliaria” de Joan Bta. Batlle en el Catàleg de la Llibreria L’Arxiu de juliol de 1925.

 

tristan bernard

               “ Tristán Bernard consagró bastantes años a reunir las ediciones más estimadas del Robinson, que luego liquidó ventajosamente en subasta pública. Como todo o casi todo está catalogado, estudiado y aproximadamente justipreciado, no es difícil consagrarse a este deporte sin graves riesgos que lamentar.

Las ocasiones de adquirir nunca faltan, principalmente en las subastas. Si el libro antiguo escasea y las encuadernaciones valiosas de los siglos XVII y XVIII, los libros del siglo XIX y las encuadernaciones de igual época, son en cambio inagotables y van también experimentando un alza ininterrumpida. Todas las primeras ediciones de la época romántica se encuentran en este caso – Chateaubriand, Victor Hugo, Vigny, Lamartine-, sin omitir a otros escritores de segundo orden.

Los ejemplares, para ser estimados, han de hallarse, no ya en perfecto estado de conservación, sino flamantes, tal y como salieron de manos del impresor; la más leve falta en las cubiertas echa por tierra el negocio; y si el libro carece de ellas o de una sola, su valor es completamente nulo. La dedicatoria del autor acrecienta el precio del libro. Una edición original de madame Bovary, dedicada a Victor Hugo, se cotizó en 1.000 francos, hace unos cuantos años. Los coleccionistas de libros con dedicatoria procuran la satisfacción de sus deseos con verdadero apasionamiento. Una buena encuadernación firmada por un artífice famoso ( Marius Michel, Meunier, Gruel; Duru entre los modernos) exige serios desembolsos. La calidad del papel en que el ejemplar fue impreso eleva también el precio de los libros, muchas veces en proporciones poco razonables”.

 Article: “Bibliofilia” de C.R. Salamero a LUZ, el 30 de noviembre de 1932, pp.2.

luz

Read Full Post »

confraria llibreters

               “Igualment es podria parlar de l’Europa de les llibreries. El negoci llibreter, que ja floria a les localitats universitàries i a les ciutats burgeses de la baixa edat mitjana, va créixer amb la invenció de la impremta i el seu desenvolupament. A Barcelona, segons recorden Madurell i Rubió, ja el 1533 el virrei de Catalunya va aprobar la constitució de la ‘Confraria de Sant Hierònim de Libraters de la Ciutat’, que agrupava un col·lectiu de venedors de paper, enquadernadors i comerciants de llibres que treballaven des de mitjan segle XIV.

confraria libraters

               A la França de la Il·lustració els llibreters – sovint desdoblats en impressors/editors – van ser clau per difondre el saber dels enciclopedistes. A Anglaterra van donar peu a un estatut ( Statute of Anne, 1709) per mantenir l’equilibri en els preus. L’evolució de les llibreries ha anat sempre lligada a l’avenç de la cultura.

stationer's anne

 

 

               

Stationer’s Company

 

En l’últim segle, les llibreries han estat espai d’exploració, de sociabilitat i de trovada. El lector busca el llibre desitjat i conversa amb el llibreter. I cada vegada més, troba possibilitats de relació: ja sigui en xerrades literàries, en clubs de lectura o en aquests cafès que algunes llibreries creen per fer més agradable l’experiència.

               El llibre viu una etapa de transformació i s’acosta a un ric univers de possibilitats tecnològiques. Alhora, el teixit de les llibreries es confirma com a element de primer ordre, que cal mantener i potenciar, en la vida cultural de ciutats i comunitats.(( La tradició del Sant Jordi, que celebrarem dimarts vinent, ho confirma”.))

 

               “Elogi de la llibreria”, a La Vanguardia Cultura, dimecres, 17 d’abril de 2013.

 

ξ               ξ               ξ             ξ               ξ

               “ ¿Cuál es la diferencia entre un bibliófilo y un bibliómano?La literatura al respecto es inmensa y, por extrañas razones, si los franceses escribieron cosas egregias en el siglo pasado, la bibliografía de los books on books es, en el siglo que acaba de terminar, característica de los anglosajones. Dado que no tengo intención de realizar una tarea erudita, me limitaré a citar, respecto a la bibliomanía, dos libros: A gentle madness, de Nicholas A. Basbanes  (Holt, 1995) y, para quien esté interesado en un sosegado y agudo discurso acerca de bibliofilia, el reciente Collezionare libri, de Hnas Tuzzi ( Edizioni Sylvestre Bonnard, 2000).

a gentle madness 1

collezionari libri hans

 

               Para establecer una línea divisoria entre bibliofilia y bibliomanía daré un ejemplo. El libro más raro del mundo, en el sentido de que probablemente no existen más copias en circulación en el mercado, es también el primero, la Biblia de Gutenberg. La última copia circulante fue vendida en 1987 a compradores japoneses por algo así como seis millones de dólares. Si apareciese una nueva copia, no valdría seis millones de dólares sino muchísimo más. Por eso, todo coleccionista tiene un sueño recurrente: encontrar a una viejita de noventa años que está tratando de vender un viejo libro que tiene en casa, sin saber qué es, contar las líneas, ver que son efectivamente cuarenta y dos, y descubrir que es una de las Biblias de Gutenberg; después, entonces, calcular que a la viejita le quedan pocos años de vida y que necesita de curas médicas, decidir ahorrarle el encuentro con un librero deshonesto que quizás le daría sólo algunos miles de dólares ( ella contentísima), ofrecerle en cambio cien mil dólares con los cuales elle, extasiada, renovaría su vestuario hasta el día de su muerte y conseguir así un tesoro para la propia casa.

               Y después, ¿ qué sucedería? Un bibliómano guardaría la copia secretamente para sí, y ojo con mostrarla, pues se pondrían en movimiento los ladrones de medio mundo; y entonces, la hojearía solo, de noche, como Tío Gilito cuando se baña en sus dólares. Un bibliófilo, en cambio, querría que todos vieran esta maravilla y supieran que es suya. Más tarde, escribiría al intendente de su ciudad, le pediría que hospedara el libro en el salón principal de la biblioteca comunal, pagando él mismo los enormes gastos de seguro y vigilancia, y reservándose para sí mismo y sus amigos, el privilegio de ir a verla cada vez que lo deseen. Pero ¿ en qué consiste el placer de poseer el libro más raro del mundo, sin la posibilidad de levantarse a las tres de la mañana para ir a hojearlo? Este es el drama: tener la Biblia de Gutenberg es como no tenerla”.

 

               Article:”Confesiones de un bibliófilo”, d’Umbeto Eco en El Cultural.es del diari El Mundo, el día 23 de maig de 2001.

biblia gutenberg

 

 

Read Full Post »

“Els meus col·legues de la Universitat de Barcelona estan molt preocupats perquè els estudiants no compren llibres. Deu ser un fet, tota vegada que fa vint anys, al voltant de l’edifici central de la UB hi havia cinc o sis llibreries universitàries carregades com un ou, de llibres i de joves: la Bosch, la Castells, la Barcino, la Herder… En queda solament una, que apareix sovint deserta….”. 

 

llibreria dipuració'

Llibreria ? rere la Universitat de Barcelona. Es refereix l’autor a una com aquesta?

“Més que confiar que els nois i noies d’ara – que, per cert, deixaran de ser-ho – llegeixin llibres a través d’Internet, hem de confiar que continuïn existint els bibliòfils i els bibliomaníacs, éssers capaços de no menjar per aconseguir una peça desitjada que han vist en un catàleg, homes que fins i tot estàn disposats a matar per aconseguir un volum que suposen únic a tot el món”.

“Bibliomanies”, de Jordi Llovet a El País de l’1 de juliol de 2010.

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘

quixote suro 2

“ los beneficios de la industria del corcho sustentaron el poder económico de familias como la del editor Vergès o la del escritor y periodista Agustí Calvet, ‘Gaziel’. El que fuera director de ‘La Vanguardia’ siempre recalcó la vocación de élite liberal de la burguesía ampurdanesa: el olor de la industria taponera conjugado con el mecenazgo cultural. Volvamos con Octavi Viader. El impresor treintañero era concienzudo en su trabajo. La vida contemplativa no iba con él; prefería el tráfago de la imprenta. En la Rambla Vidal 37, las trepidantes minervas de Viader se mezclaban con el piano del compositor Mariano Vinyas; el olr a tinta y papel con el confortable y sutil vaho de la corteza de corcho requemada. Con semejante microclima, no es extraño que Josep Pla se preguntara si se podía hacer con el corcho algo más que tapones para champán. Viader ya se lo había planteado antes, cuando lo usó para calendarios y tarjetas de visita.

El impresor estaba empeñado en maridar el corcho que enriquecía su ciudad con la bibliofilia. Alguien lo tachó de iluminado cuando aseguró que la rugosa corteza del ‘quercus suber’ podría convertirse en hojas similares a las de papel para imprimir nada menos que el Quijote. Se acercaba el tercer Centenario del clásico cervantino y Viader, el 30 de diciembre de 1903, ponía el ‘imprimatur’ a la primera parte y el 6 de mayo de 1906, a la segunda: los textos reproducidos correspondían a las ediciones de 1608 y 1615. También intervino en la edición el bibliotecario y tipógrafo Eudald Canibell, mientras que la cubierta de corcho esgrafiada al fuego la diseñó el arquitecto modernista Lluís Domènech i Montaner. El corcho lo manufacturó la casa Bender de Sant Feliú.

quixote suro 1

Y en los dorados del volumen Viader sustituía ‘la falsedad de las purpurinas por panes de oro de ley’. Se lanzaron 52 ejemplares, el primero dedicado al Rey Alfonso XIII y el segundo encuadernado en cuero repujado a mano. Cada ejemplar costaba entre 500 y 700 pesetas de la época. El Quijote de corcho se agotó y no tardó en cotizarse a precios elevados: en 1942, según el librero Palau, se tasaba en unas tres mil pesetas”.

      

Article de Sergi Doria: “De cómo Don Quijote se hizo corcho en Sant Feliú de Guixols”, en el diari ABC de Madrid, el 9 de maig de 2005, pp. 64.

 

 

Read Full Post »

tecnicas grabado jaume pla

 

               “ En l’obra de bibliòfil, la imatge no és tan sols un complement de la paraula que augmenta i clarifica la informació del text, sinó que li aporta una nova vessant. El llibre de bibliòfil, per la seva manera d’ésser concebut i elaborat, no és només un transmissor d’idees del seu autor, sinó que – a més a més – és una obra d’art.

               Jaume Pla tenia unes idees molt concretes de com havia de ser un llibre de bibliòfil i quins eren els requisits essencials perquè un llibre esdevingués objecte d’art. Aquestes idees quedarien recollides en l’apartat titulat ‘Notas sobre bibliofilia’ que va incloure en el llibre Técnicas del grabado calcográfico y su estampación   editat  per Gustau Gili el 1956.

               És evident que la tasca desenvolupada en aquests anys des que va publicar el seu primer llibre el 1945 fins avui. JaumePla s’ha anat nodrint d’una experiència que l’ha empès a un ‘savoir faire’ molt particular i digne de remarcar.

              Anem a veure quins són els aspectes que segons ell ha de tenir un llibre per ser considerat un llibre de bibliòfil i com La Rosa vera ha procurat ser fidel a aquestes premises”.

 

                “La Rosa Vera en pro de la Bibliofília”, Cap. II , pp. 82-97 del Volum II de la Tesi Doctoral: Rosa Vera. Una aportació a la història del gravat modern a Catalunya, de Maria Mercè Casanovas i Aleix, de la UB, 1989-1990.

els gravats de xavier nogues

 

Jaume Pla, Ed. de La Rosa Vera. Barcelona, 1960.

ℑ          ℑ          ℑ          ℑ          

              “ ¿Libros nuevos o libros viejos?. El planteamiento de este interrogante puede parecer absurdo, ya que desde el momento en que suponemos que una biblioteca, no es una disculpa para rellenar unos metros de pared con bellos tomos intercalados de figuritas y cerámicas, sino el resultado de un constante esfuerzo por reunir esos libros útiles, amenos, llenos de recuerdos, etc., no puede haber controversia entre nuevo y viejo, sino todo lo contrario. Ese libro que ha pasado de mano en mano a lo largo de años y conserva sus calidades, es forzosamente una joya de papel y de encuadernación. Quizá en ese momento entren en juego otros valores que los puramente contenidos en el libro. ¿ A quién ha pertenecido? ¿ Es una primera edición? ¿ Está dedicado por el autor? Todos esos factores inciden a la hora de valorar el volumen y a la hora de prestigiar una biblioteca. Pero ¿ dónde se encuentran esas joyas? Es realmente difícil en un mundo tan ‘informado’ como el que nos ha tocado vivir, pero siempre surgen las sorpresas si se es un buscador ávido.

libros-en-la-calle_500

               Para ello es necesario estar en permanente estado de alerta y no sólo recorrer los diferentes puntos de venta de libros de segunda mano, las librerías de lance, o  los puestos callejeros, que en casi todas las ciudades suelen existir. Es necesario estar atento a las testamentarías, a las ‘limpiezas’ de algunas casas en las que hay tanto papel y libros viejos, dormidos en el olvido y que nadie quiere, ni apenas sabe de su existencia, como a menudo sucede en zonas rurales. Por conductos más ortodoxos, se pueden adquirir en subastas o ventas directas de libreros especializados, si bien a precios realmente elevados. Un buen consejo puede ser la búsqueda de libros que no estén de moda ¡ algún día lo estarán¡ mientras, los precios son más razonables y su adquisición menos competitiva”.

 

               Del vlok Hobbies y Aficciones, escrit sobre Bibliofília de Héctor Tilda.

http://hobbiesyaficciones.blogspot.com/2009_05_01_archive.html

Read Full Post »

la ilustracio catalana 1

               “ Barcelona conserva encara la primacia a Catalunya i a Espanya en l’art de la impressió i formació el llibre. N’hi ha prou per a demostrar-ho en esmentar les publicacions senzilles però perfectes de la ‘Il·lustració Catalana’, les artístiques dels Oliva, de Vilanova i les pulcres i ben concebudes de la casa Miquel-Rius.

iriarte

               N’hi ha d’altres i aquestes les esmenta l’articulista com a mostra. Cal reconèixer, però, que són excepcions i que Barcelona temps per temps no está al nivell que estava al segle XIX. Hi ha a Barcelona intel·ligència i elements per a fer-ho millor i això és el que deu voler dir Joan Sacs i en això hi estic del tot conforme.

               També en la fabricació del paper de guardes i teles es pot fer a Barcelona el que no es fa. Les millors teles vénen de fora. La dels papers de guardes i tapes feta a mà a Catalunya en els segles XVIII i XIX imitant amb fortuna els vinguts d’Itàlia i de França s’ha estacionat del tot davant la invasió del paper fet a màquina que vé principalment d’Alemanya. A França, però, es torna a pintar el paper a mà per a relligadures de bibliòfil i si a Catalunya no es pot competir en el paper pintat a màquina, es pot ben fer el paper pintat a mà.

paper de guardes llibre amades

Paper de guardes de Joan Amades (1971)

 

               I resta demostrat que es pot fer pels assaigs practicats amb èxit a la casa Miquel-Rius. I això seria de gran utilitat perquè es prenen per a pintar papers de bona qualitat i de fibra forta com papers de fil japonesos, que són de gran durada i no es pelen dels cantells. Ara, els millors papers per a tapes vénen del Japó.

anuari oliva 1

               Diu Joan Sacs ‘pells i pastes per a relligadura estan a Catalunya a l’edat de pedra’. No, això no. A Reus i Valls es fan pells ben bones per a l’enquadernació. Badanes brunyides excel·lents per a llibres de petit format, xagrins ( pell de cabra) de gran resistència per a llibres grossos. Els pergamins ( pell de moltó) no es fan a Catalunya, però els millors del món són els de Madrid i Barbastro que es gasten aquí. Les vitelles ( pell de vedella) de menys resistència que el pergamí, i més a propòsit per a escriure que per a enquadernar vénen de França. Els marroquins, un dia del Marroc i avui de l’Asia, són sempre importats perquè la seva gran resistència no es troba sinó en pells de cabra de país càlid.

               Amb pells d’aquí i amb pells de fora es fan avui a Barcelona relligadures de bibliòfil com mai s’havien fet”.

                Article: “De l’Art del Llibre. Pells i relligadures”, de F. a  Revista del Centre de Lectura de Reus , nº 184, agost 1928.

 

revista lecura reus agost 1928

š

š

šš  š š š  š     ℑ           ℑ          ℑ          ℑ          ℑ

š

pells xagri, marroquí, valenciana, oasi, pergami badana

Pells: Xagrí, marroquí, valenciana, oasi, pergamí i badana.

 

               “ Entre los siglos XV y XVIII predominaron los escudos, símbolos de las familias nobles que podían ser reconocidos hasta por quienes no sabían leer. Más tarde se popularizaron los que hacían referencia a la temática del libro, a la profesión del dueño o a su corriente filosófica. En muchos de los diseños participaron grandes artistas de la talla de Durero, Holbein o Cranach.

               La época dorada del ex libris se produjo durante el Modernismo ( finales del XIX y comienzos del XX), con el auge de la bibliofilia y el coleccionismo ( exlibrismo). En 1880, J. Leicester Warren publicó su ‘ Guide to the study of Book-plates’, y once años después se fundó la primera asociación de coleccionistas, la Sociedad de Ex Libris de Londres. En la actualidad existen cerca de 10.000 coleccionistas, 40 asociaciones repartidas por todo el mundo y un organismo internacional, FISAE ( international Federation of Societies of Exlibris Collectors), que organiza un congreso cada dos años.

exlibris per FSB352

Exlibris del llibre Bibliofília de Ramon Miquel y Planas.

 

               La técnica empleada a lo  largo de los siglos ha sido muy variada: desde la xilografía y la calcografía, a la litografía, la serigrafía y el fotograbado. Aunque hoy día y gracias a los avances informáticos cualquiera puede fabricar su propio ex libris, todavía existen profesionales dedicados a ellos en cuerpo y alma que cumplen a rajatabla ciertas normas básicas: la imagen debe ser una alegoría de la personalidad del propietario, debe incluirla expresión ‘ ex libris’, no puede estar dedicado a una persona fallecida, ni medir más de 13 x 13 cm… .

               El ex libris, en realidad, es mucho más que una marca de propiedad, más bien se trata de un pequeño acto de amor por los libros cuyo estudio nos permite bucear a través de la Historia, del Arte y de las sociedades”.

                Del vlok Papelenblanco: article: Diccionario literario:ex libris”.

http://www.papelenblanco.com/categoria/diccionario-literario/record/20.

šššexlibris rmp 2

 

Exlibris del llibre Bibliofília de Ramon Miquel y Planas.

Read Full Post »

catàlegTirant

“ Per a un bibliòfil, la millor ressenya, el compte-rendu  ideal de l’exposició, fóra un catàleg, simplement. Un catàleg amb totes les precisions exigibles i amb facsímils de les peces més curioses o de més vàlua. Pot semblar, al no iniciat, que és fatigant de llegir títols, llocs i dates d’impressió, descripcions minucioses amb el nombre de folis o de pàgines, incipits i explicits, colofons, etc. Res d’això, ans al contrari”.

 Article : “Els XII” de Just Cabot, a La Nova Revista de 15 de març de 1928, pp. 256-263, trobat a  Càtedra Màrius Torres.

hypno2

I com a mostra  que de vegades un Catàleg és important aquí us en poso part d’un, amb el qual es poden aprendre moltes coses:

 

El Sueño del Bibliófilo, 9

Colonna, Francesco.

HYPNEROTOMACHIA POLIPHILI.

Venecia:Aldo Manucio por Leonardo Crasso, 1499, diciembre.

            Folio (30 x 20,5 cm). 234 hojas en signaturas 4, a-y8, z10,A-E8, F4. Letra romana del tamaño 115 para el texto; ocasionalmente aparece tipografía griega y hebrea. Ilustrado con 172 xilografías atribuidas a Benedetto Bordon: 11 de ellas a plena página.También 39 iniciales xilográficas. El papel está sin lavar, sin prensar, sin restaurar y sin facsímiles, esto es, en su condición original.

            Pequeña pérdida de papel en el margen inferior de una hoja. La errata SANEQVE ha sidocorregida borrando la última letra e imprimiendo a mano la desinencia AM. Encuadernación francesa de principios del siglo XVII en piel, con las armas (Olivier lámina 252) de Gaspard III Fieubert de Naulac, señor de Ligny (1626-1694) en ambos planos: el lomo está restaurado conservando grandes partes de la piel original, algunos pliegos han sido cosidos de nuevo sin afectar al cosido original ni al papel.

            Primera edición. Para muchos, el libro más fascinante y moderno de la época incunable y unade las cimas de la tipográfia y de la ilustración antiguas; para otros, un proyecto literario menor, una literatura oscura; para casi todos, una fantasía inexplicable llevada a la maravilla tipogràfica de la mano de Manucio, que fue quien convirtió el libro en objeto insuperable. Sea como fuere, ahora es buscado como una joya entre las antigüedades librescas, cuya erótica ha sido resumida por G. Painter: “Gutenberg’s Forty-two-lines Bible of 1455 and the Hypnerotomachia of 1499 confront one another from opposite ends of the incunable period with equal and contrasting pre-eminence. The Gutenberg Bible is sombrely and sternly German, gothic, Christiana, and medieval;The Hypnerotomachia is radiantly and graciously Italian, classic, pagan, and renascent.

hipno3

These are the two supreme masterpieces of the art of printing, and stand at the two poles ofhuman endeavour and desire”.

            No es un libro raro, sí lo es acaso, sin lavar y con encuadernación antigua, pues suele aparecer en el mercado tamizado por el gusto de los coleccionistas ingleses y franceses del siglo XIX, esto es, manipulado, lavado, prensado y con la última hoja facsímil.

            BIBLIOGRAFÍA: Hain & Copinger 5501*. Goff C-767. BMC V 561. BSB-Ink C-471. GW 7223 (+ Accurti, Aliae Editiones página 117). Pellechet 3867. Hillard 649. Polain, Belgique 1126. IGI 3062. Essling 1198; Sander 2056. Renouard, páginas 21 y 22.

            Del Sueño de Polifilo se han hecho facsímiles, así la edición Methuen, Londres: 1904, ediciones modernas canónicas como la de G. Painter, The Hypnerotomachia Poliphili of 1499:An Introductionto the Dream, the Dreamer, the Artist and the Printer. 2 volúmenes. Londres: Eugrammia Press 1963.

            Ensayos sobre la autoría de las ilustraciones y aun del texto. Para esta parte véase la opinión de P. Scapecchi, quien en sendos artículos publicados en la Accademie e biblioteche d’Italia 51 (1983)páginas 286-98 y 53 (1985) páginas 68-73, argumenta que Colonna es el receptor de la dedicatoriay que el autor es Fra Eliseo de Treviso.Asimismo, el libro ha suscitado monografías fallidas tales la de H. Barolini, Helen Aldus and his Dream Book: An Illustrated Essay. New York: Italica

Press, 1992 y experimentos universitarios sin ningún eco como el de L. Lefaivre, Leon Battista Alberti’s Hypnerotomachia Poliphili. Recognizing the Architectural Body in the Early Italian Renaissance,Cambridge-Londres:The MIT Press, 1997, atribuyendo la autoría a Alberti.

            La autoría en favor de Colonna se sostiene porque a) las iniciales xilográficas forman un acróstico con el nombre de “Poliam Frater Franciscus Colomna Peramavit”; b) el ejemplar conservadoen Berlín lleva manuscrito, del siglo XV, en la hoja pi4 un verso de Matteo Visconti de Brescia:Francisco alta columna i per cui phama inmortal de voi [Polia] risonna; c) un documento de la orden de los dominicos instruye que Colonna “should be comelled to repay expenses which the

Provincial of the Order had incurred ‘on account of the printed book”; d) el ejemplar procedentede la colección Beck (vendido el año 2002 en 60.000.000 de pesetas, también en encuadernaciónantigua) lleva en la hoja F3r una anotación de principios del siglo XVI atribuyendo la autoría a F. Colonna.

            Para la tradición española, ver la solvente edición de Pilar Pedraza, Murcia: 1981, con traducción directa del texto, introducción, comentarios y notas, reeditada en 1999 y en 2005 en Barcelona: El Acantilado.

            PROCEDENCIA: 1) Guillermus Marlius, comentarista del siglo XVI, con su firma en la portada.

2) Gaspard III Fieubert de Naulac, sieur de Ligny, del Parlamento de París en 1649, recaudador,consejero de estado, canciller de la reina María Teresa.

3) Vignier, académico e historiador francés, hagiógrafo de Henri IV, con su firma del siglo XVIIIen la portada.

4) Myron, firma del siglo XVIII en la portada.

5) White,

6) Michael Wodhull, con su nota de compra el 6 de marzo de 1775 procedente de la subasta de 5) White.

7) Vendido en Londres en 1886 a Philip Hofer, con exlibris

8) John M. Crawford Jr, coleccionista estadounidense

9) H. Bradley Martin, vendido en 1990 a un coleccionista privado.

            Precio: 310000

 (En el Catàleg 12 de la llibreria Els Llibres del Tirant   —http://elsllibresdeltirant.barce.mobi/catalegs/Cataleg_12.pdf ), on recomano que hi feu una ullada)

hypno1

 

 

 

❦          ❦          ❦

 

 

exonario

“ Para el Bibliobóltico*, un viaje, una cola o una cronocléptica* sala de espera son lugares a los que hay que ir precavido. Por ello, carga su bolso de pesados libros y trata de buscar un momento o un lugar donde leerlos. Sin embargo, descubre que el viaje es frenético e incómodo, la cola avanza muy rápido o el médico lo atiende pronto. Luego de esas peripecias, vuelve a su casa con el mismo bolso cargado, sin haver echado siquiera un ojo a los pesados libros.

            El Bibliobóltico compulsivo, aun a sabiendas de que no podrá ejercer la lectura, lleva de paseo una mochila llena de libros. Tiene la secreta esperanza de que quedará atrapado en alguna burocracia interminable en la cual sólo podrá recurrir a su extensa bibliografía. Sin embargo, la cantidad de material que traslada supera el tiempo de lectura que proporcionan las más burocráticas esperas o el más largo viaje. Por eso, aun en la cola más larga, se siente frustrado pues sólo puede leer unas pocas páginas y no dos o tres libros como esperaba.

            Lo curioso del Bibliobóltico es que, cuando llega a su casa y dispone de tiempo libre, jamás lo emplearía leyendo.

            El Bibliobóltico tiene cierta cercanía con el hadicadruso*. La diferencia es que el hadicadruso no necesariamente debe crearse la falsa ilusión de que leerá una docena de libros, y no se frustrará si sólo lee media página o nada”.

           Del vlok Exonario: definicions i termes que no figuren en el diccionari, però si que hi són en el Exonario, de Jorge Mux (Argentina).

[* : i del Exonario tenim:
Bibliobóltico: es diu de la persona que s’emporta material de lectura i estudi a llocs i situacions en els que no troba l’ocasió ni el temps per llegir.
Cronoclèpsia: robatori  del temps aliè.
Hadicadruso: persona que nomès es pot concentrar per llegir o estudiar en llocs públics i sorollossos.]

Http://exonario.blogspot.com.

Read Full Post »

“Una altra víctima del llibre fou l’auster filòsof catòlic Bordas Demoulin (1798-1859), que vivia pobrement, amb moltes privacions, per tal de poder adquirir llibres. Un dia va baixar de les seves golfes per a comprar, amb els darrers cèntims que li quedaven, un bocí de pa; però, en passar davant d’una llibreria, va veure un llibre que l’interessava. Si el comprava, es quedava sense pa. El bon filòsof no va pas dubtar: comprà el llibre i tornà content a les seves golfes, d’on va sortir pocs dies després cap a l’hospital i el cementiri. Proudhon, un altre gran amic del llibre, confessava haver plorat davant el cas de Bordas Demoulin – tant allunyat ideològicament d’ell – i haver vist en la vida d’aquest pensador el reflex de la seva pròpia vida.

Citarem, finalment, el cas sentimental de l’ilustre periodiste Armand Bertin (1801-1854), director del Journal des Débats de París, que va morir en la seva biblioteca, en mig dels seus llibres estimats, poc després de la mort de la seva muller, mentre acariciava un dels llibres predilectes d’ella…

journal des debats

Si hem esmentat aquestes víctimes del llibre, entre moltes altres, no s’ha pas de creure, tanmateix, que sigui precís portar fins a tals extrems la bibliofília. Potser alguns d’aquests personatges eren, més que bibliòfils, bibliòmans; i el bibliòman tots sabeu que és un ésser rar, que col.lecciona volums només per l’afany, per la ‘mania’ de col.leccionar-los, o per vanitat pueril, com podria aplegar qualsevuga altres coses, i sols els conserva per a ell, avarament.

 RAHOLA, Carles: L’amor al llibre i els grans amics del llibre, Tallers Gràfics de la Casa de Misericòrdia, Girona, 1928, p. 16-17.

 

                      &          &         &

 

 

“ Después del excepcional pregón con el que José Manuel Caballero Bonald inauguró una nueva edición de la Feria, esta cita libresca ha abierto sus puertas acogiendo a bibliófilos, bibliómanos, bibliópatas y hasta bibliófagos, que todo hay en toda esta extravagante familia.

Rodríguez-Moñino, que tanto lloró con la pérdida de la biblioteca del marqués de Jerez de los Caballeros, vendida al millonario norteamericano Archer Huntinngton, decía de esta saga de letra heridos: ‘ Mundo curioso, pintoresco, sutil, éste de los libros viejos¡’.

llibreria hispanic society

 

                                                                                 Biblioteca Hispanic Society

 

Y es curioso pensar que muchos libros viejos son fruto del azar y los milagros, pues se salvaron del fuego, de los derribos y hasta de las guerras, los pogroms o las revoluciones. Ejemplo de libros salvados son los ejemplares de las bibliotecas de la Ciudad Universitaria que sirvieron como parapeto de trincheras en la Guerra Civil. Aún se ven ejemplares atravesados por balas asesinas”.

 Article: “Cuentos de bibliófilos” en el vlok Bibliotecario Argentino ( abans Puntodeencuentroasociativo)  

hispanic society sorolla

                                                                             Hispanic Society – Sala Sorolla

 

Read Full Post »

arts i bells oficis1

 

“ I el més sensible d’aquest panorama desolat és que la decadencia de les Arts del Llibre catalanes pateix de la manca de bons materials ultra la manca d’esperit d’empresa, i per regla general els nostres editors, impressors i gravadors no es senten emulats per l’empenta que àdhuc a les terres properes al pol porten les Arts Gràfiques. Arreu floreixen meravelles i encisos de tipografia, de gravat i de relligadura excepte a Barcelona. Vint o trenta anys enrera, els Aguiló, els Miquel i Rius, ‘L’Avenç’, iniciaren una depuració de l’art del relligat, i Barcelona pogué fer-

L'Avenç 1891

se veure amb les relligadures de luxe que produí sobretot la casa Vda. de Miquel i Rius. Avui aquesta relligadura d’alta condició deu haver minvat tant, si és que no ha mort del tot, que ja no se’n parla. No existeix cap revista dedicada a les arts gràfiques pròpiament dites, sinó algún butlletí de carácter rutinàriament profesional; no tenim cap revista d’art on les arts gràfiques es puguin manifestar en tota llur perfecció i varietat; i quan en teniem cap d’elles no es dignava fer una mica de lloc a la divulgació i enaltiment de tan important materia.

viuda miquel y rius

A aquest pas ho perdrem tot: mercats i dignitat, i els corredors de les cases editorials de Coïmbra i de Cuenca envaïran, amb mostraris perfectes de tipografia i gravats, aquesta Catalunya ja per tants altres cantons envaïda.

¿ Qui podría posar remei a aquesta degeneració de les nostres arts gràfiques si no ho fa la Cambra del llibre, tan ben dotada de diner i prerrogatives; segons es sent dir, tan copiosament organitzada, tan assentada i docta? Si la Cambra del Llibre no serveix per a posar remei a aquesta davallada d’agonitzant, qui, doncs, podrá fer-ho?. I si al capdavall hom troba el redemptor de les nostres Arts Gràfiques, aleshores ¿ arribarà a temps per a poder redimir…?. El món roda tan de pressa d’ençà de la guerra gran; els conqueridors són ja tants i tan destres; els pobles apetents esdevenen tan voraços i tan dintre la legalitat, que en un tres i no res els pobles mandrosos o baixos de sostre es poden trovar captant fora del mapa”.

 SACS, Joan: “ Les modernes Arts del Llibre a Catalunya”, a la rvta. Arts i Bells Oficis, octubre 1931, pp.182.

 

 

                       ♃        ♃        ♃

 

 

 

jun francisco pons leon

                                                                                   Juan F. Pons, llibreter a Zaragoza.

“ Un aviso para los bibliófilos que se empeñan en buscar las ‘perlas negras’. Creo que el libro antiguo – como el Buen Amor – no se busca; se encuentra. Mejor dicho, son los libros quienes nos encuentran, si los sabemos merecer.”

I quan diu ‘Perlas negras’, es refereix a llibres únics, llibres molt buscats, llibres que els bibliòfils buscan afanyadament. Jo no ho havia sentit mai, per aixó ho poso aquí perquè és possible que a més gent li passi igual.

 

Frase extreta d’una conferència de Juan F. Pons León, llibreter de Zaragoza, en el Curs sobre “Valoración y tasación del libro antiguo” fet a Jaca el 2009.

curso Jaca 2005

 

 

 

 

 

exbloguisquadrat2

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »