“ No em cansaré d’insistir que, junt a la presència d’uns eventuals plaers sensuals i d’aspectes col.ligats amb la propietat i/o la inversió financera el bibliòfil ha de sentir, per sobre de tot, una àmplia curiositat intel.lectual. No crec que sigui massa encertat que el bibliòfil entremescli excessivament els aspectes econòmic-financers per a no entorpir l’aflorament d’aquell esperit, latent dins de la bibliofília, de fer esdevenir un oci en una activitat cultural”. Jordi Estruga, conferència donada en el COBDC, en el curs “Valoració dels documents escrits”, l’octubre de 2006. “ El bibliófilo es algo más que un mero coleccionista que sólo piensa en reunir la mayor cantidad de lomos en su biblioteca. De lo que se trata es de disfrutar del libro en su continente y en su contenido e intentar aportar algo a los conocimientos adquiridos con la lectura, señala Jordi Estruga, presidente de la Asoc. De Bibliófilos de Barcelona”. Artº. “ Un congreso reúne en Barcelona a 170 bibliófilos de todo el mundo” de Sergi Doria a Boletín Informativo PUCPR, http://www.pionet.org/Boletines/Boletin_18_septiembre_2001.
htm#
Un%20congreso%20reúne%20en%20Barcelona%20a%20170%bibliófilos
%20de%20todo%20el%20mundo
“ Els tipògrafs anarquistas modernistas, influïts pel pensament de William Morris, tant per les seves idees polítiques com pel seu exemple de retorn a l’artesania i a una tipografia gòtica, volien canviar el llibre com volien canviar el món, volien canviar la societat i volien renovar les regles de la composició tipogràfica. La policromia envaïa els impresos, s’alliberaven de la tradició a tots els nivells i les seves obres plenes de saba nova, de colors, exuberants, reflectien els seus ideals i els seus somnis. Aixó comportava un perill, tant a nivell social com professional, i era que aquesta llibertat esdevingués caos, individualisme, anarquisme, un terme que els seus enemics aplicaven a les seves idees i que ells mateixos van adoptar majoritàriament, però enfront del qual gent com Farga Pellicer o Canivell preferien el d’acràcia. És aquí on resulta fonamental la tasca d’Eudald Canivell en les arts del llibre. Els seus estudis sobre la tipografia gòtica i renaixentista catalana van evitar que la tipografia modernista catalana fos una còpia de l’Art Nouveau europeu i van fer posible que tingués una gran personalitat, un caràcter propi, nacional, català. Compaginant aixó amb la seva acceptació de la modernització…, evità la torre de vori en què es van tancar els bibliòfils com Miquel i Planas o el mateix William Morris, a causa del seu irreductible rebuig del maquinisme. Així, Canivell era conseqüent amb les seves idees, amb la seva vida: d’una banda, posava els seus coneixements i la seva erudició al servei de la recuperació i perfecta reedició de textos catalans o hispànics antics, en una línia forçosament elitista de la bibliofília; de l’altra, però, permetia i duia a terme una propagació de l’estètica modernista en tota mena de treballs, des del llibre popular fins a la invitació o l’anunci d’un ball de societat obrera, amb la qual cosa cercava educar la societat catalana urbana en la seva totalitat”.
“ Una de les maneres d’esquivar la censura fou la dels llibres de ‘bibliòfil’. No és que de sobte es despertés la passió pels bons llibres, sinó que alguns funcionaris de la censura, a Barcelona i a Madrid, es tornaren més tolerants amb uns llibres que gairebé no tenien difusió, que no es podien trobar a les llibreries i que passaven directament de la imprenta a les mans dels col.leccionistes de confianza. Edicions numerades i nominals, que no portaven cap problema. Alguns subscriptors tenien l’esperança que aquells llibres, amb els anys, serien una bona inversió; altres, sabien que el marge entre el cost editorial i elpreu de subscripció permetia ajudar ela autors, persones generalment desafectes al règim. Aixa sortiren belles edicions, com l’obra de Joseph M. de Sagarra ‘Entre l’equador i els tròpics’, amb magnífics gravats de Ramon de Capmany, o la nova versió de ‘L’Odissea’, de Carles Riba, amb acurades xilografies de E.C.Ricart. Aquesta escletxa del llibre dèdició limitada i preu elevat, però, també facilità el camí per editar legalment obres d’erudició, que d’altra manera no hauria estat posible…. , eren textos d’alta qualitat literària i científica, ‘disfressats’ de llibres de bibliòfil… Per aixó ens ha semblat escaient batejar amb el nom de ‘Bibliòfils per força’ aquelles col.leccions en català dels anys quaranta”.
“ El llibre és potser l’obra més completa que hagi pogut surtir mai de les mans de l’home. El llibre és un tot complet, en el qual, a la vegada, la criatura humana es mostra creadora, ja que s’hi reuniesen un element espiritual, que és l’obra literària fruit del pensament, i un element material, que és el llibre mateix en la seva forma tangible. Llibre perfecte seria aquell en què ambdós elements, cos i ànima, es corresponguesin dignament; en què la bellesa de l’obra literària tingués una exacta concordan
“ Si en el concepte de bibliòfil crec que, dins d’unes coordenades, s’ha de mantenir un criteri d’ampli abast, en el cas del ‘llibre de bibliofília’ soc més rectrictiu. Les denominacions de ‘llibre de bibliofília’, ‘llibre de bibliòfil’, ‘llibre d’alta bibliofília’, ‘edició de bibliòfil’, etc, s’utilitzen per a distinguir unes edicions que, com ja he esmentat, incorporen uns elevats conceptes de rigor i harmonia i que, sovint, es plasmen en edicions numerades o inclús nominades, de tiratge curt i il.lustrades o decorades per reconeguts artistes. 
“ Ara bé, podem preguntar-nos, hi havia bibliòfils col.leccionistes, persones que sabien apreciar les bones edicions sense ser editors, erudits o bibliotecaris?. És cert que la condició d’amant dels llibres i la d’editor-impressor podien convergir fàcilment, per bé que també existien bibliòfils que procedien d’altres àmbits: pintors, arquitectes, financers, dibuixants, escriptors…. En tot cas, és clar que el denominador comú era un interès cultural que específicament prenia el nom de bibliofília. El president de la Societat ( Catalana de Bibliòfils), el reusenc Pau Font de Rubinat, per exemple, atresorà no sols una important biblioteca, sinó també una col.lecció notabilíssima d’ex-libris, un altre dels elements íntimament lligats a la bibliofília, que, gràcies també a alguns membres d’aquesta mateixa Societat, dibuixants i col.leccionistes, va assolir una gran volada”.
“Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.
“ La paraula bibliòfil és molt equívoca. En principi vol dir senzillament, com ho definia en 1839 el Labèrnia, el nostre diccionari clàssic, ‘ qui ama los llibres’. Bibliòfils eren, doncs, aquells senyors que, enduts pel seu interès per la cultura, reunien el major nombre possible d’aquells instruments que la contenen, els llibres.
“ El bibliòfil té els llibres com a objectes d’estima, a causa d’unes qualitats que permeten robar un plaer en la comtemplació i l’estudi. Hi ha llibres que ja es conceben i editen amb aquesta finalitat: són els que s’anomenen llibres de bibliòfil, llibres que es consideren no solament com un mitjà de transmissió d’idees, com un aparell utilitari, sinó especialment com una veritable obra d’art.
