“Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.
La bibliopatia és difícil de diagnosticar, perquè no té uns símptomes clars ni fàcilment distingibles a simple vista, i els que la pateixen tampoc no en són conscients fins a estats molt avançats de la malaltia, sovint quan ja és incurable. Tot es posa al descobert aquell dia que el malalt entra en una llibreria a buscar un llibre concret i en surt amb un llibre que no necessitava i que ni tan sols buscava, però ja que l’havia trobat… no era qüestió de deixar-lo allà abandonat, no? Ell no ho faria… Una altra manifestació, típica en alguns estudiants de filologia, és entrar en una llibreria en un clar estat d’excitació (suor freda, mirada perduda, tremolors, quequeig a l’hora de parlar) i, en no trobar el llibre que busquen, amb clars símptomes d’ofec anar a encarregar-lo. Quan l’amatent llibreter li diu: «Pot venir-lo a buscar d’aquí a una setmana», la reacció habitual del malalt és caure defallit a terra mentre exclama «El necessito avui mateix! Avui mateix!».
Art. El perill de les llibreries aparegut a Unquepassava l’agost de 2003.
Biblioaprenent 