“Entrar en una llibreria és un perill. Si més no per a la butxaca d’un bibliòpata com jo. La bibliopatia, a manca d’una definició científica autoritzada (i si existeix la desconec), és una patologia que solen patir tots aquells que han passat per una facultat de lletres, i especialment aguda entre els que han estudiat filologia. Tot i estar-hi emparentada, no té res a veure amb la bibliofília (activitat lloable i grata) ni amb l’amor a la lectura. No, tot i que l’agreugen.
La bibliopatia és difícil de diagnosticar, perquè no té uns símptomes clars ni fàcilment distingibles a simple vista, i els que la pateixen tampoc no en són conscients fins a estats molt avançats de la malaltia, sovint quan ja és incurable. Tot es posa al descobert aquell dia que el malalt entra en una llibreria a buscar un llibre concret i en surt amb un llibre que no necessitava i que ni tan sols buscava, però ja que l’havia trobat… no era qüestió de deixar-lo allà abandonat, no? Ell no ho faria… Una altra manifestació, típica en alguns estudiants de filologia, és entrar en una llibreria en un clar estat d’excitació (suor freda, mirada perduda, tremolors, quequeig a l’hora de parlar) i, en no trobar el llibre que busquen, amb clars símptomes d’ofec anar a encarregar-lo. Quan l’amatent llibreter li diu: «Pot venir-lo a buscar d’aquí a una setmana», la reacció habitual del malalt és caure defallit a terra mentre exclama «El necessito avui mateix! Avui mateix!».
Art. El perill de les llibreries aparegut a Unquepassava l’agost de 2003.
“ La paraula bibliòfil és molt equívoca. En principi vol dir senzillament, com ho definia en 1839 el Labèrnia, el nostre diccionari clàssic, ‘ qui ama los llibres’. Bibliòfils eren, doncs, aquells senyors que, enduts pel seu interès per la cultura, reunien el major nombre possible d’aquells instruments que la contenen, els llibres.
“ El bibliòfil té els llibres com a objectes d’estima, a causa d’unes qualitats que permeten robar un plaer en la comtemplació i l’estudi. Hi ha llibres que ja es conceben i editen amb aquesta finalitat: són els que s’anomenen llibres de bibliòfil, llibres que es consideren no solament com un mitjà de transmissió d’idees, com un aparell utilitari, sinó especialment com una veritable obra d’art.
“ Perquè la bibliofília és realment una passió, una mena d’adicció irresistible, que pot conduir, i de fet tot sovint condueix els qui la patim, a conductes tan poc regulars com són, per exemple, dedicar totes les hores lliures i altres no tan lliures a freqüentar, fins i tot els diumenges al matí amb total abandonament de la familia, – el Mercat de Sant Antoni i altres indrets tan poc acollidors com les golfes polsoses de les masies i els soterranis humits de rectories rurals”.
“ De bibliòfils, com sol passar en totes les grans famílies, n’hi ha de característiques i sensibilitats ben diferents. Voldria assenyalar, però, que els meus contactes amb diverses associacions del nostre àmbit m’ha permés constatar que, afortunadament, són molts els que junt a l’exaltació del llibre per la qualitat d’un text, d’un autor, d’un paper, d’una tipografia, d’unes il.lustracions o d’una relligadura, dediquen bona part del seu temps a interessants tasques d’estudi i d’investigació. No es pot oblidar que al dedicarse a rescatar llibres, documents, gravats, mapes, etc., contribueixen de forma remarcable en la recuperació de la nostra història cultural”.
“ La bibliofília no és una perversió sexual que involucri llibres, tot i que sense dubte, hi ha gent per tot, algú haurà explorat aquest camí. Jo prefereixo lligar amb bibliotecàries ( pràctica que, si bé no pot ser considerada bibliofília, segur que rep un nom familiar). Però millor que em centri en el tema: del que parlem és d’estar apassionat per l’objecte llibre, de col.leccionar exemplars rars o significatius, mimar els llibres, saber un munt de dades sobre les edicions… És a dir, una cosa força semblant al hooliganisme d’alguns seguidors de futbol, però orientat a llibres, editors i escriptors”.
“ Es tractava,doncs, d’una bibliofília que podem anomenar ‘erudita’, que pretenia ser útil i per tant manejable, car complia dues funcions alhora: una de caire estrictament històrico-cultural, i una altra artística. D’aquí ve també que en un principi haguem parlat dels filòlegs´bibliòfils, ja que ambdues vessants solien coincidir en una mateixa persona, l’editor, que duia a terme l’esmentada doble tasca cultural”.
“ Col.leccionisme de llibres i bibliofília són dos conceptes que sempre han estat units, fins al punt que ambdós tenen el mateix valor a l’hora de definir la figura del bibliòfil. Un bibliòfil pot no considerar el seu vessant col.leccionista, però els seus llibres esdevenen col.lecció”.
“ Els bibliòfils ja no sols col.leccionaven ( s. XIX) els llibres antics, sinò que es preocupaven de publicar els anomenats ‘llibres de bibliòfil’, la característica fonamental dels quals era que tots els seus elements constitutius eren fets a mà, des del paper a la composició tipogràfica, la il.lustració, la relligadura, etc. Publicant els llibres al seu gust crearen, per tant, editorials especialitzades en la matèria, que, dissortadament en més d’una ocasió, foren un fracàs econòmic, car eren més elevats els costos que no pas els guanys”.
“ Cas de fer una síntesi de síntesis, potser seria aceptable dir que, en el nostre medi, el valor d’un llibre o d’un document podria ser el que un bibliòfil està disposat a pagar. Aixó, però, no és ben bé així perquè de no raonar res més deixariem de fer consideracions sobre qüestions tan rellevants com qui o com es fixen els preus en aquest mercat ni tampoc examinariem aquells components d’ordre intel.lectual, ideològic, artístic, sentimental i d’altra natura que, al meu entendre, són cabdals a l’hora d’efectuar valoracions en el nostre sector”.
Biblioaprenent 