Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2012

Frases sobre Bibliofília 297

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, tagged , , on 31/08/2012|

               “ Al nostre amic Josep Pla li convenia tenir l’original manuscrit d’un treball seu ja publicat. I des de París el demanà. No ha estat possible, però, atendre el seu desig. I això per la raó de que el dit original, al cap d’algunes setmanes d’ésser compost, fou destruït junt amb molts d’altres originals.

               Naturalment, estaria millor conservar els originals per temps indefinit, i així es fa en moltes impremtes i redaccions. Però la conservació dels originals, quan són considerablement nombrosos, exigeix un arxiu i un arxiver.

               I heu’s aquí com En Pla, que dies enrera va escriure a La Publicitat un terrible article contra els arxivers i els arxius, haurà pogut comprovar que un arxiu i un arxiver poden ésser, de vegades, coses molt útils, fins per a ell mateix”.

               Revista de Catalunya, Vol. II, Barcelona mars 1925, Any II, nº9, pp.280.

 

                        

               “ Las librerías sirven de expresión – o de puesto avanzado, de bastión visible – a una construcción mucho más importante, y que suele quedar oculta; esconden un gusto, una cultura e incluso una literatura absolutamente singulares. El bibliófilo cuenta con su léxico ( ¿ quién sabe qué es una reencuadernación, un encartonado, un ejemplar con errata, una badana, un volumen en blanco?) y su onomástica ( un Grolier, un Elzévir, un Didot, un Junte, un Alde…); tiene su ética, que recuerda – previsiblemente – a la del cortesano, con sus exigencias de discreción, de ‘buena cara’ (‘después de hacer los ejercicios con los que te voy a entretener’, se lee en una obra de introducción, ‘deberás todavía acorazarte el alma de una triple armadura, y prepararte para las sorpresas, agradables o no. Esfuérzate en mantenerte frío, impasible, imperturbable tanto en caso de que descubras una perla rara como si sufres un desengaño. Es sobre todo en este segundo supuesto cuando habrás de echar mano de tu filosofía…’).

                 

               Sobre todo, el bibliófilo, más allá de sus ritos, defiende sus valores. ‘Clásicamente’, Corneille vale mucho más que Mairet; pero la Rodogune de 1760 ( impresa por Madame de Pompadour) es muy superior a cualquier otra edición antigua. De las ediciones del Télémaque, la de 1781 ( completamente ilustrada con grabados) tiene, por decirlo así, su propio peso. En la reserva de los clásicos ( adquirida, indiscutida, ‘conservadora’), el bibliófilo hace que se destaque una categoría especial, una isla de rarezas dentro de la rareza ( las Máximas de La Rochefoucauld de 1664,

 

 

 

 

                    

 

               publicadas en edición pirata; El sobrino de Rameau aparecido en 1821; los Fragmentos de la institución republicana de Saint-Just, cuya reserva de ejemplares almacenados fue destruida por el mismo editor, etc). O, todavía más, una mítica novena edición de los Caracteres de La Bruyère donde , en la página 234, precisan los especialistas, aparece ‘igmominia’ en lugar de ‘ignorancia’.

 

 

             

 

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 87-88. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 296

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 27/08/2012| 2 Comments »

“ En cualsevol imprenta decenteta hi ha, en lloch ben visible, al costat del Diccionari de l’Academia, un tractat de tipografía, en llengua estrangera casi sempre, tractats qu’apreten poch per volguerho abastar tot. S’hi estudía desde la manera d’agafar el componedor, fins á la correcta disposició de les planes en una forma; s’hi donen indicacions sobre les caixes de grech y d’alarb; s’esplica el tracte dels  papers, llur clases y fabricació; la conducció de les máquines y llurs averíes,…. Demanin ¡ totes les pretensions d’un trivi y un cuadrivi.

¿Com es. Donchs, qu’ab instruments de saber tant preciosos, siguin les imprentes series, up-to-date, aus tan rares com el pájaro azul o l’hipogrif?… Y contin que ja no demenem imprentes d’art, establiments-temples, qu’aquéstos sols se donen, en circunstancies molt escepcionals, en una Vilanova llunyana com Castell de somni.

L’única raó es la de que no hi ha manuals ni tractats qu’ensenyin l’Amor.”

“Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

                “ Los celofanes de color naranja que dan sombra a los libros expuestos en el escaparate no bastan para cumplir una función fundamental en el comercio – en el sentido amplio del término – del bibliófilo: se necesita el refuerzo del papel cristal, esa película translúcida que, inesperadamente, encontramos también en las floristerías envolviendo los ramos baratos, y que aquí protege cada libro. El papel cristal es consustancial a la edición original, a la que preserva – esa es su misión, literalmente vital – de la acción de la luz, solar o lunar, de la descomposición lenta, imperceptible pero definitiva, por esos agentes exteriores, esos imponderables, que decoloran las tintas, hacen amarillear los bordes y las esquinas, deslustran los lomos, hacen envejecer – con mayor rapidez de la tolerable – esta preciosa empresa.

           El papel cristal envejece en lugar del libro ( en lugar de uno, en lugar del bibliófilo, añadimos: convierte el tiempo en un espectáculo visible, domeñable, objetivo, diríamos, de acuerdo con determinado vocabulario). Permite, al mismo tiempo, evitarse el espectáculo de esa corrupción: es una piel ligera, múltiple, que basta con cambiar – como si mudase – al cabo de cierto tiempo, y que hace que el libro sea un objeto siempre nuevo, siempre puro: que le permite ‘estarse quieto’.

           El papel cristal conduce pues al libro hasta una frontera – exactamente hasta su opuesto ( su contrario mítico) -, dota a este cuerpo muerto del poder de renovarse, hace de él un objeto vivo; mejor todavía, un objeto que vibra co9n una juventud eterna”.

                Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 86-87. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

                      

Read Full Post »

La Coberta no és la Portada

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, Paraules, tagged , , , , on 16/08/2012| 1 Comment »

LA COBERTA NO ÉS LA PORTADA

( parlant de llibres)

               He trobat a dos llocs la paraula ‘Portada’ en contes de ‘Coberta’, bé en un lloc és en castellà, ‘Portada’ per ‘Cubierta’. Sembla que molts tenim dubtes sobre aquestes paraules i parts del llibre. No explico gaires coses, però exposant el que diuen uns quants diccionaris i alguns llibres espero que la cosa quedi una mica més clara per a tots.

COBERTA

 (Coopertus; Cubierta: Couverture, cartonée,habillage; Copertur, rivestimento; book cover, stiff cover, hard cover).

                                      

PORTADA

(Porta; Feuille de titre, page de titre, titrage; title page, title, front                   page, cover page).

                                   

— DIEC 2: Coberta: 2 (usat generalment en pl) protecció de paper, cartolina, etc., amb qué es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                          Portada: 2 Plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu  d’impremta. 

 

— Diccionari Enciclopèdia Catalana: Coberta: ( sovint en pl.) Gràf. Full de paper, de cartolina, etc., amb qué hom cobreix el llom i els dos costats d’un llibre en rústica.

                        Portada: Gràf .1 Bibliot. Una de les primeres pàgines d’un llibre en la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor i el lloc on ha estat editat.

                                    

— Enciclopèdia catalana: Coberta: (gràf). Full de paper o cartulina, o làmina de cuir, tela o altres materials, amb què hom cobreix el llom i els dos  costats d’un llibre

              Portada: ( bibliot i gràf). Una de les primeres pàgines d’un llibre en  la qual figura el títol del llibre, el nom i els cognoms de l’autor, el nom de l’editor, la col.lecció a la qual pertany, l’any d’edició, el número de catalogació (ISBN), el lloc on ha estat editat, etc.

 

— Optimot: Coberta: Protecció de paper, cartolina, etc., amb què es cobreix el llom i els dos costats d’un llibre.

                        Portada: plana d’un llibre on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

 

— Diccionari català-valenciá-balear: Coberta : 5. Full de paper, de cartolina o d’altra matèria, que cobreix i defensa el llom i les dues cares laterals d’un llibre.

                        Portada: 2. Davanter, frontispici o cara principal d’una cosa. Especialment: a) Una de les primeres pàgines d’un llibre, en la qual figura el títol, el nom de l’autor i8 el lloc de l’edició.,

 

— DDLC: Coberta:  3a. (llibre, revista, quadern). Protecció amb què es cobreix el llom i els dos costats ( d’un llibre, d’una revista, d’un quadern).

                        Portada: 2a. Pàgina ( d’un llibre) on figura l’autor, el títol i el peu d’impremta.

— Arnall i Juan, Josepa M.: El llibre manuscrit: Coberta: Revestiment de les tapes i del llom d’un llibre fet amb un material flexible, com ara pell, paper, cartolina, etc.

— Ruiz, Pilar: La bibliofilia una pasión. Diccionario breve: Cubiertas: Son los planos y el lomo del papel con que se forra el libro para su encuadernación.

Portada: Es la página más sobresaliente de la publicación; suele presentar la información sobre el contenido: título o artículos, nombre del autor o autores, ilustración, etc.

 

— Eroles, Emili: Diccionario histórico del libro: Cubierta: Envoltorio externo que cubre un libro, un opúsculo, un cuaderno, que puede ser de papel, de cartulina, cartón, tela, cuero, pergamino, madera y hasta de metal. Actualmente también se hacen de plástico.

Portada: Es la página que en primer término especifica el título de la obra. En el libro ha tenido diversas evoluciones desde el descubrimiento de la imprenta, ya que en el siglo XV y también en el XVI la portada sólo contenía el título de la obra. En los incunables casi nunca figuraba la   portada, haciendo sus veces la primera página de texto de los mismos . El primer libro que ostentó por tada fue el ‘Calendario de Regiomontano’, impreso en Venecia en 1476, generalizándose luego su nuso hasta hacer de la portada un elemento indispensable en todo libro.

 

— Vindel, Francisco: Manual de Conocimientos Técnicos y Culturales para profesionales del libro: Cubiertas: Son los planos y lomo de papel con que se recubre el libro para su protección y encuadernación a la rústica. Hasta comienzos del siglo XVIII la Cubierta era simplemente de papel jaspeado, sin imprimirse nada en la misma y, por tanto, sólo constituía una sencilla encuadernación. En la segunda mitad del siglo XIII se comenzó la publicación y suscripciones de obras por entregas, lo cual dio motivo a que dichas entregas se publicasen incluidas dentro de unas Cubiertas, donde se hallaban impresos el título de la obra, autor, fecha, número de cuadernillo o entrega, centros de suscripción, etc., y de ahí nace la costumbre moderna de la Cubierta, que hoy forma parte integrante del libro y debe siempre conservarse si éste se encuaderna.

Portada: La Portada de un libro es la página que en primer término             especifica el título exacto de la obra.

              La Portada en el libro ha tenido diversas evoluciones desde el           descubrimiento de la Imprenta; en el siglo XV y principios del XVI,   generalmente la portada sólo contenía el título de la obra y algunas veces el nombre del autor; muchas de ella eran de de estampación xilogràfica y con frecuencia ilustradas con preciosos grabados.

              En el siglo XVI ya consta en la mayoría de las Portadas, además  del título y nombre del autor, dedicatorias, lugar de impresión, nombre  del impresor, marca del mismo, tasa y, a veces, el nombre del editor.

  Años después figuran en las Portadas los títulos y dignidades del autor, dedicatorias a personajes ilustres, con todos los títulos de los mismos e inclusos us escudos heráldicos, constituyendo algunas Portadas de los libros de los siglos XVII y XVIII verdaderos nobiliarios 

              Durante los siglos XVI y XVII, y en especial en este último, las   Portadas seran grabadas con las mismas características que los    Frontispicios. Lo que da lugar a que en muchos casos libreros y    bibliógrafos denominen a estas portadas como Frontis o Frontispicios.

            Modernamente en la Portada se consigna el nombre del autor,          título de la obra, nombre del prologuista ( si lo hay) y pie de imprenta, o sea lugar de la impresión; nombre del impresor y fecha. Son accesorios a esta Portada el nombre del editor,  títulos o cargos públicos del autor yprologuista e indicaciones especiales del contenido del libro.

 

 

— RAE: Cubierta: 3.f. Parte exterior delantera que cubre los pliegos de un libro y que suele reproducir los datos de la portada.

                        4.f. Cada una de las partes, anterior y posterior, que cubre los pliegos de un libro.

                        Portada: 2. Primera plana de los libros impresos, en que figuran el título del libro, el nombre del autor y el lugar y año de la impresión.

 

— Mendoza Díaz-Maroto, Francisco: La Pasión por los Libros. Cap. III: “Cubiertas, Portadas y Frontis”:

                        “Una de las primeras cosas que habrá aprendido el aficionado al libro es a distinguir la cubierta o tapa anterior de la portada, que no está en el exterior, sino dentro del volumen”.

                        Aconsello a tot interessat en el món del llibre que llegeixi aquest llibre, doncs és agradable de llegir, ensenya moltes coses i és molt aclaridor en quasi tots els temes relacionats amb la bibliologia.

— Martínez de Sousa, José: Diccionario de bibliologia y ciencias afines.

            Cubierta: Parte exterior de un libro encuadernado en tapa. 2. Forro de  papel que cubre el libro en rústica.

            Cubierta anterior: La cubierta anterior, en los libros en rústica y a veces  en los encartonados, lleva impreso o estampado el nombre del autor, el  título de la obra ( generalmente sin subtítulo) y el pie editorial. En los    libros en rústica suele llevar también un motivo alusivo al tema de la obra.En los encartonados, la cubierta recibe también el nombre de tapa o tabla ( que se denomina pasta si se cubre con piel), y a veces no lleva ningún dato.

                        Portada: Página impar al comienzo del libro donde se hacen constar el nombre del autor, el título de la obra, seguido del subtítulo si lo hay, y el pie editorial.

                        I com deia del llibre d’en Mendoza Díaz-Maroto, d’aquest llibre, una cosa semblant, aquí sí que està tot el que vulgueu saber sobre bibliologia, però és més llarg i no tant agradable de llegir, bé, jo el vaig llegint com una novel·la, a poc a poc i amb paciència, però val la pena.

                        Hi ha moltíssims llibres sobre Història del llibre, enquadernació, impremta, catalogació, tipografia, etc., però no tot es pot llegir, per aquest motiu si teniu accés a aquests dos llibres no ho dubteu, a mi em van força bé.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 295

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 14/08/2012| 2 Comments »

 

                                         

               “ ¿En què consisteix qu’una impressió d’En Aldus o d’En Plantin sigui avuy tan buscada, tan disputada, tan ben pagada? El mérit de cuan era actual es ben fácil d’entendre; la majoría d’aquelles edicions son les prínceps de clássichs grechs y romans qu’el renaixement ressucitava, y el ser aleshores el llatí la llengua universal de la civilisació, els donava una importancia y una difusió grandioses. Peró aquella llengua clásica, per excés d’inadaptació, ha mort completament per a la ciencia; y ab tot, aquells llibres, que ningú llegeix, viuen en l’estimació de la gent de gust.

               Y es que tenen quelcom més qu’el llur valor literari, es que tenen alló qu’el vell regent d’imprempta d’En Maupassant buscava.

               Es inútil tractar de donar cos doctrinaria an alló. Alló es l’armonía ¡

               Cuan en un llibre hi ha verdaderes proporcions entre la llargaria y l’amplada, el volum y el pes, la mida del paper y son gruix, el npa de composició de les planes y’ls blanchs que’l volten, el tamany de la lletra y l’interliniat, y totes aquestes relacions s’equilibren, en una armonía total, el llibre dura y arriba a ser estimat dels bibliòfils, si s’hi afegeix la correcció necessaria del tiratge.”

               “Reflexions sobre l’art de fer llibres”, a l’Anuari Oliva, Vilanova i la Geltrú, 1907, pp. 90.

 

 

 

                                          

               “ Los distintos papeles se adaptan con toda naturalidad a una escala de valores: el papel volumen designaría, sintomáticamente, la abcisa, el origen, la más pobre de las especies posibles ( los mejores editores lo emplean incluso para fabricar libros corrientes): papel espeso, un poco blando, cremoso, ligeramente esponjado, estofado, que, a pesar de todo, está expuesto a amarillear con facilidad; un papel cuya naturaleza particular puede escapar a una mirada rápida. El verjurado muestra un grado suplementario de   coherencia; es un poco más rígido, y lo que en él destaca sobre todo son las estrías, como si estuviera autentificado por la huella regular de una forma ausente. Se trata de un papel discreto, sobrio ( ‘Ingres’, en otra de sus versiones), pero todavía es demasiado corriente, está demasiado próximo al papel de cartas de calidad.

            Los jaspeados, el ‘dibujo’ del papel de hilo, su pureza artesanal, su olor a viejo corrigen ( en profundidad) lo que sigue habiendo de uniforme y monótono, de mecánico ( pues la bibliofilia se ve afectada por esta contradicción) en la tesitura horizontal del verjurado. Con el Arches, con el holandés Van Gelder, con el Japón ( imperial) se llega a la omega de este alfabeto: papeles de una riqueza infinita, dignos de admiración en sí mismos, y de algún modo autosuficientes. Esta calidad resulta multiplicada – o realzada – por la cantidad: se imprimen en papel Japón los cinco ejemplares – a menudo puramente nominativos – de cabeza1; en verjurado, los setecientos o los mil siguientes.

            1 Primeros ejemplares de una tirada. Suelen contar con algún elemento suplementario ( p. ej., más ilustraciones que el resto de la edición) que los hace especialmente valiosos.

               Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 85-86. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

                     

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 294

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Paraules, tagged , , , , on 05/08/2012|

 

 

 

               “És ben cert que, avui, el concepte de la vocació i de l’amor al llibre ens ofereix un tema de reflexió quan veiem, per exemple, que als grans magatzems les edicions es venen com… un producte més, i que els llibres posats a piles són objecte de dràstiques rebaixes.  Aquestes accions degradants, sovint preconcebudes i no sempre justificables per exigències de comercialització, ofenen el llibre, que si bé producte, és, per damunt de tot, símbol de vida i de cultura.

               Afortunadament, encara hom troba llibreries amb estil i caràcter, fins i tot especialitzades, amb una certa atmosfera de lloc de reunió i d’intercanvi d’idees, de centre de meditació. I podem asegurar que no són indrets on es trobin solament vells romàntics o especialistes discrets, sinó joves amb neguit de trobar-hi part del bagatge que contribueixi a la seva formació.

               El llibre vell ¡ Recordem aquelles paraules d’Alfons el Magnànim, IV de Catalunya ( V d’Aragó), que fou mecenes i gran protector d’humanistes: “Allò que més estimo són quatre coses velles: Llenya vella per a fer bon foc, vi vell per a fruir d’un bon tast, vells amics per a conversar i vells llibres per a aprendre”. És cert que cal tenir en compte que durant el Renaixement tot el que era antic semblava modèlic i el qualificatiu de vell podía equivaler a valuós. Si això ens sembla avui exagerat, no ho és menys el fet de creure que només té valor allò que és nou.

               Sempre és la qualitat  la que atorga valor. Hem vist acaronar el llibre ben editat. Hem vist l’enamorat d’un títol recercar-lo infatigable, hem vist l’adolescent devorant el contingut d’una obra filosófica. I tot això es produeix a l’època del best-seller.

               Què és el best-seller? ¿Un títol que aconsegueix grans tiratges i una àmplia acceptació al mercat? Ës senzillament, un fenomen de l’època del consumisme en l’àmbit del llibre. El doctor Lauterbach, un alemany que ha estudiat aquest tema, defineix els best-seller com un ‘producte de l’estrategia de mercat i de la producció’ ”.

               Article: “Del llibre vell i del ‘best-seller’”, de Joan García Font a Revista de Llibreria Antiquària, número zero, octubre 1980, pp. 32.

 

 

 

             

               “ Un segundo mito hace del bibliómano, del bibliófago, del papívoro, un ser profundamente antifísico: que siente horror ante la naturaleza – ante la vida, ante las cosas verdaderas – , exactamente en la misma medida en que a ésta le horroriza el vacío. Profundo error. Pues es evidente que el bibliófilo sólo teme una cosa, y de una manera fóbica: el mal libro, o más exactamente, el mal papel. O mejor todavía: el libro sin marcas. No puede enfrentarse a esa parte del libro que pertenece a la especie, lo que lo incluye en la marea de las publicaciones de la temporada. Además, la colección no se forma contra la naturaleza ( el paisaje hermoso, la armonía del mundo), sino en relación con la totalidad de los libros, con una Biblioteca Absoluta – en la que acota una zona, baliza un terreno seguro, fiable, reconocido, luminoso en medio de la masa indistinta de las publicaciones que a nadie interesan. En la bibliofilia todo tiene un sentido; no hay desperdicio.

                 De ahí la importancia fundamental de ese elemento minúsculo, que el profano, generalmente, pasa por alto: la justificación de tirada. Gracias a esta nota, corta pero monumental, que fija  el número de ejemplares, las calidades de papel utilizadas( en una escala que concluye con las más raras y caras), sus cantidades ( dos ejemplares en papel Japón, cinco en vitela, doscientos en volumen…), el aficionado se libera de cualquier posibilidad de error: le basta con seguir un camino seguro, con la certeza de que continúa avanzando hacia adelante.”

                 Article “Anatomía del bibliófilo”, de Patrick Mauriés, traduït per A. Taberna, a Revista de Occidente, nº 141, 1993, pp. 84-85. ( Original a Traverses, Paris, 1983).

 

 

           

 

Read Full Post »

Catàlegs a la bústia

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, tagged , , on 03/08/2012| 2 Comments »

 

                     

         

          Quan vaig llegir el llibre La Pasión por los Libros, d’en Mendoza Díaz-Maroto ho vaig passar en gran, feia molt del temps que no fruïa tant llegint un llibre, i sencer no he tornat a llegir-lo, però el 90% dels capítols els he tornat a llegir, al menys, una vegada.

 

 

                     

 

          En un dels capítols, el IX,  parla , entre d’altres coses, de la bústia i els carters, té tota la raó del món, diu: “… , el momento más emocionante y taquicárdico del día es el de la llegada del cartero, placer que, por desgracia, solo es dable disfrutar cinco veces por semana ( ¡ qué largo el week-end sin correo…”,  i unes ratlles després segueix: “ Y cómo nos hundimos en la miseria el día que el cartero no nos trae ni un triste catálogo de restos de edición con que engañar la bulimia¡”.

 

                    

 

          Aquestes sensacions que es senten en aquests casos són reals, jo , quan arrivo a casa miro corrents la bústia per veure si hi ha alguna cosa, qualsevol, relacionada amb els llibres, i si de lluny ja veig quelcom que quasi no hi cap el cor em batega una mica més depressa, i ràpidament obro la bústia per recollir el manà que em tindrà ocupat i entusiasmat un bon ratet, mentre repaso el catàleg o la revista.

 

                      

          Com diu en Mendoza, però amb un llàpis poso una creu petita al costat dels llibres que em semblen interessants, ja sé que no els compraré tots, però sempre és possible que en caigui algun.

 

 

                    

 

          Però avui dia la cosa ja no és igual, els catàlegs quasi no arriven, al menys com abans, moltes llibreries fa uns anys m’enviaven els seus catàlegs, però ara només sis o set llibreries ho fan.

          Dos són, crec,  els principals motius, primer Internet i segón, no comprar tant com jo o ells voldrien. Internet perquè moltes llibreries envien per ‘mail’ els seus catàlegs en PDF, de vegades,  masses i tot, no paran, i encara que veus molts llibres nous no és el mateix que un catàleg en paper, on sempre hi ha més detalls i més, de vegades, imatges.

 

 

 

 

                     

          Hi ha catàlegs que per ells sols ja són uns grans llibres, estan molt ben fets, porten molta informació i són de molta utilitat, de fet en tinc uns quants, els guardo tots, uns millors que d’altres, però tots tenen alguna cosa encara que sigui petita; els col.lecciono. I no parlo ara dels catàlegs més antics, alguns són petites joies, com els de la Llibreria Antiquària,  o els que feien  en Porter, o en Batlle, que porten alguns articles sobre el món del llibre força interessants, o amb facsímils de les obres citades que de vegades costa de veure en altres llocs. En alguns, fins i tot els anuncis són interessants.

 

                       

          Altres llibreries, veient que no compro gaires coses, ja no envíen els Catàlegs, altres envíen mails dient que tenent coses noves i que si vols pots anar al seu web i mirar-ho, però no és el mateix, a més a més hi ha pàgines de llibreries que están molt bé, amb molta i clara informació, però d’altres informen poc i sense donar facilitats per trobar les coses.

 

 

 

                      

          Volia fer un llistat del que em semblen unes quantes pàgines, de com ajudan o no a trobar llibres, però seria massa llarg. A poc a poc, cada dia s’aprenen coses noves, es troben pàgines millors i pitjors, és questió de gustos i d’interessos.

          Imagino que per a les llibreries fer Catàlegs deu ser car, i si estan ben fets encara més; és molt més fàcil enviar correus i pàgines PDF amb llistats de llibres i a corre.

 

 

 

   

          Llàstima,  perquè com deia al principi, la plaent sensació de fullejar els Catàlegs és tan gran que sap greu no poguer fer-ho més sovint.

 

 

          

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 293

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Ex bloguis, Ex libris, Llibreries, Oficis del llibre, tagged , , , , , on 01/08/2012| 2 Comments »

 

 

 

                  

 

          “ Actualment hi ha qui no sap què és un ‘ex – libris’, perquè no n’ha vist mai cap. D’altres, solament els han perdut de vista. Direm, doncs, per començar, que aquest és el nom que es dóna al signe, símbol o emblema, generalment gravat, o bé imprès en un petit full de paper que s’aplica o enganxa a la coberta interior d’un llibre per tal d’identificar el seu propietari.

           L’ùs dels ‘ex – libris’ va començar a Alemanya a principis del segle XVI, i no es va introduir a França fins ben entrat el 1600. Al començament era sols un simple escut o emblema, per evolucionar més tard donant lloc a petites obres d’art gràcies al gravat fet en fusta, a l’aiguafort o bé en metall. El seu col.leccionisme no sorgeix, però, fins el darrer terç del segle passat, que és precisament quan apareixen a casa nostra, gravats pels millors artistas i estimulats pels bibliòfils i altre gent relacionada amb els llibres i l’art de la lletra impresa. Fou l’artista reussenc Ramon Casals i Vernis, qui el 1889 dibuixava al carbonet, per encàrrec del seu paisà, el llegendari bibliòfil Pau Font de Rubinat, el que pot considerar-se el primer ‘ex – libris’ català de l’època moderna.” 

          Article: “Hem tornat a veure ‘ex – libris’” de Lluís Bonet i Punsodas a Revista de Llibreria Antiquària, número zero,octubre 1980, pp.20.

 

                              

 

           “ Un librero de viejo aspira a tener todos los libros del mundo y ser el único del mundo. No porque le reporte más dinero, sino por absoluta vanidad. Es un hecho muy borgiano, quizá porue Borges fue bibliotecario, una manera distinta de ser librero de viejo. Por otra parte, el librero de viejo tiene un sentido cinegético muy acusado y un sentido aguzado de la seducción para conseguir algo, en este caso, un libro, aunque lo más paradójico de todo es que un librero de viejo comienza con diez mil pesetas y ningún libro y termina con diez mil libros y ninguna peseta”.

            Paraules de Constantino Gómez ( Tino Vetusta) en una entrevista feta per Víctor Guillot, al diari La Nueva España de Gijón, el 4 de gener de 2010.

 

                                        

Read Full Post »