Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Fotografia a http://encantsvellsrtirado.blogspot.com.es/

 

“ En aquesta Fira de Bellcaire en Palau va debutar com a venedor, l’any 1897, acompanyat de la seva muller, que era més venedora que ell. En Palau, però, més home de parets que no pas de carrer, tot seguit va instal·lar-se en un portal de la Ronda de Sant Antoni, al costat del petit edifici de les Escoles Pies on es donaven classes als alumnes externs. D’allí no va trigar gaire temps a sortir-ne per establir-se en un altre portal del carrer del Bonsuccés. Com que sempre li ha agradat més fer de recercador que no pas de comerciant, així que va poder va anar-se’n al carrer de Sant Pau, al 41, això és, a la mateixa botiga que havia estat abans d’en Feliu Montpart, i allí el trobareu, encara avui, carregat d’anys, entremig de fitxes i de papers vells, assegut en una cadira que d’un tros lluny sembla una basseta de criatura de bolquers, en cos de camisa a l’estiu i ben embufandat a l’hivern, prenent notes i més notes. Allà hi ha pujat la família, una dinastia dedicada tota ella, sense excepció, al ram del llibre.

Can Palau, avui com avui, tant com una llibreria és una institució. Igualment ho són can Batlle, Bosch i Millà, i van camí d’ésser-ho les llibreries Dubà, Creus i Balaguer, en les quals ja es destaquen els continuadors.

És possible que hi acudissin altres venedors de llibres, a aquella fira del diumenge. Més, però, que la relació detallada dels que hi anaven – avui difícil d’establir – interessa donar-ne una impressió de conjunt, i això és el que hem procurat de fer.

L’any 1918, amb motiu e l’aplicació de la llei de descans dominical, que obligà a tancar tot el comerç, la històrica Fira de Bellcaire, coneguda aleshores com Encants del diumenge, fou suprimida de dret. En compensació, els venedors foren autoritzats perquè poguessin parar els dissabtes.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 53.

 

 

“ Otra colección cayó también en este bombardeo, la del bibliófilo Gustavo Gili, editor de pro, del buen hacer en las artes gráficas.

Fue a principios de siglo cuando se propuso formar una biblioteca profesional y empezó a reunir todo lo publicado concerniente al libro. Años después la idea fue superada y se generalizó.

Y si bien la idea inicial de la colección, en cuanto a la temática, se abría hacia horizontes más anchos, se cerraba en cuanto a exigencias de calidad y buen gusto.

Y así empezó una de las bibliotecas que llegaría a ser de las más importantes de España y Europa, y no precisamente por el número, antigüedad y rareza del libro, sino poir la selección y belleza de sus ejemplares.

El libro bien hecho, el bello ejemplar, el carácter de letra, la composición, sus márgenes, la calidad del papel, las viñetas, los grabados, su estampación; las bellas encuadernaciones, el número y tirajes de la edición, eran factores esenciales que privaban en su biblioteca.

Solía decir que su colección no era la de un erudito, sino la de un amante de la belleza del libro, del libro elevado a categoría de obra de arte”.

MARÈS, Frederic: El mundo fascinante del coleccionismo y de las antigüedades. Memorias de la vida de un coleccionista. Ajunt. Barcelona-Museu Frederic Marès, 2006, pp. 140-141. ( Llibre del que he après unes quantes coses).

 

 

Read Full Post »

Sant Antoni – Foto de Frederic Ballell

 

“ El llibreter més popular, tant entre els mateixos firaires com entre el públic, fou en Riera, (à) Cremallots. Anava vestit de vellut estiu i hivern. Car allò que guarda el fred també guarda de la calor. Més drapaire, ell, que no pas llibreter, però. Hi acudia amb un carretó curull de llibres, comprats al Mero o a un altre llibreter professional a duro el sac, que era el preu normal a l’època.

– A ral la troca !…,

Es posava a cridar així que arribava a la parada, mentre buidava el carretó a braçades, bo i escampant els llibres per terra a la bona de Déu.

Aquest crit li sortia com un espinguet de pollastre del recó més pregon del subconscient, on tenia amagatzemat un solatge espès pastat amb els materials acumulats tota la setmana fent de mosso en un magatzem de teixits. Per raó de l’imperi del subconscient esmentat, tractava els llibres de la manera delicada que es desprèn del seu crit.

-A ral la troca !…

Aquest crit, que esdevingué famós, va començar d’ésser escoltat a la Fira de Bellcaire, i continuà essent-lo a totes les altres fires barcelonines, als encants, al Mercat diumenger de llibres de la Ronda de Sant Antoni, a les parades de la Plaça de la Universitat i àdhuc a les barraques de Santa Madrona. Fou el crit de guerra del Cremallots, i el va llançar durant tota la seva vida de llibreter.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52-53.

Biblioteca de Nínive.

 

“ La historia de la bibliofilia se remonta a la fundación de la Biblioteca de Nínive por el rey asirio Assurbanipal ( 669-627 a. C.), aunque el filósofo Aristóteles ( 384-322 a. C.) ya poseía una colección privada que, al parecer, sirvió de modelo para la gran Biblioteca de Alejandría, fundada por el rey egipcio Tolomeo I Sóter y ampliada por su hijo, Tolomeo II Filadelfo, que llegó a contener hasta 700.000 volúmenes de papiro. En Pérgamo, Eumenes II reunió otra importante colección de libros formada por unos 200.000 pergaminos. Durante la edad media, gracias a los esfuerzos individuales y colectivos, se fundaron importantes bibliotecas en iglesias, monasterios y catedrales. Las universidades lo hicieron a partir del siglo XII. El interés por el coleccionismo de libros se relata ya en el Philobiblon ( 1473),

obra de Richard de Bury, obispo de Durham. Animados por el espíritu del humanismo, la aparición de la imprenta y el aumento general del nivel de vida, los grandes comerciantes y gobernantes de los siglos XV y XVI reunieron importantes colecciones de manuscritos y de los primeros libros impresos; así nacieron, entre otras, la Biblioteca Vaticana y la española del monasterio de San Lorenzo de El Escorial.

Biblioteca Vaticana

 

Durante los siglos XVII y XVIII la bibliofilia causó auténtico furor en Europa, especialmente en Francia. Personajes como el cardenal de Richelieu, Giulio Mazarino y Jean-Baptiste Colbert figuran entre los coleccionistas más destacados. Durante esta época se crearon también importantes bibliotecas de corte, que más tarde se convertirían en bibliotecas nacionales.

Biblioteca El Escorial

 

Hacia finales del siglo XIX el centro de la actividad bibliófila internacional se desplazó de Europa a Estados Unidos y, ya en el siglo XX, nació en Moscú la Biblioteca Lenin, la más grande del mundo en cuanto a número de ejemplares.

Los libros raros alcanzan precios muy elevados en las subastas y las transacciones privadas. En 1812 se vendió en Londres una copia de la primera edición de El Decamerón, de Giovanni Boccaccio, por 2.260 libras; fue probablemente el precio más alto pagado por un solo ejemplar desde que comenzaran las subastas de libros en el siglo XVII”.

Article: “ La asombrosa Bibliofilia”, de Miguel Angel Cuevas,  en el vlok “ Sucesos y hechos raros y asombrosos” ( ara en el vlok no surt).

 

 

 

Read Full Post »

“ Quan els encants dels dies feiners, que es celebraven a la Plaça  de Sant Sebastià, foren traslladats a Sant Antoni, la Fira ( de Bellcaire) començà a ésser absorbida pels venedors encantistes i a perdre el seu caràcter drapairístic i àdhuc el seu nom tradicional, car el poble acabà anomenant-la els Encants del diumenge.

S’hi venia nou i vell. Hi havia, més ue no pas avui, grans parades de robes, mobles i de tota mena d’atuells. Coincidí amb un moment de creixença de la ciutat i això la incrementà. Fou aleshores quan aconseguí la seva màxima popularitat i el seu més gran esplendor. A més del atapeïment de parades que hi havia al voltant del Mercat, n’hi havia a les dues voreres del carrer d’Urgell fins a la Gran Via, pels carrers Floridablanca i de Sepúlveda, pel carrer de Tamarit, per tota la carretera de la Creu Coberta, a banda i banda, i d’escadusseres per la Ronda de Sant Antoni. Eren un formiguer de gent que hi acudia de tots els indrets de Barcelona i dels afores, aprofitant el lleure dels matins diumengers per anar a fer compres.

D’antuvi hi acudiren, entre altres, amb una parada modesta, els llibreters encantistes l’Amiguito, el Barretina i l’avi Melcior Millà. Aquest amb les seves invariables seccions de llibres a cinc i a deu cèntims, curosament endegats. Hi posaven parada els llibreters professionals Giganda, (à) el Navarro, l’Adan i altres.

També hi anava l’Aiguacuit. Hi venia llibres de tota mena i era dels que hi feien més negoci. Era alt i secardí. Tenia la veu grossa i semblava ferreny. Era, però, molt bona persona. Duia sempre una brusa blava, la qual va substituir, més endavant, per un vestit de vellut; indumentària que, durant molts anys, fou com una mena d’uniforme oficial del llibreter de vell.”

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 52.

Talmud de Babilònia

 

“  Y  no una de esas bibliotecas de bibliófilo con libros tan valiosos que el propietario no los abre nunca por temor a estropearlos, sino una biblioteca de trabajo cuyos ejemplares no dudábamos en anotar, en leer en la bañera y en la que conservábamos todo lo que habíamos leído – incluidos libros de bolsillo y múltiples ediciones de una misma obra – o todo lo que teníamos la intención de leer más adelante. Una biblioteca no especializada, o mejor dicho especializada en tantos campos que acabó siendo generalista. Disertamos durante toda la comida sobre la felicidad y la maldición de nuestra suerte: los libros son caros cuando se compran, no valen nada cuando se revenden, alcanzan precios astronómicos cuando hay que encontrarlos una vez que se han agotado, son pesados, se empolvan, son víctimas de la humedad y de los ratones, son, a partir de cierto número, prácticamente imposibles de trasladar, necesitan ser ordenados de una manera específica para poder ser

utilizados y, sobre todo, devoran el espacio. ( He llegado a tener un baño con paredes tapizadas de estanterías, lo que imposibilitaba el uso de la ducha y obligaba a bañarse con la ventana abierta para evitar la condensación; y también anaqueles en la cocina, con lo que ciertos alimentos de olor particularmente penetrante estaban prohibidos. Como muchos de mis cofrades, ¡ no tuve sino hasta tarde una situación inmobiliaria que me permitiera satisfacer mis ambiciones bibliófagas ¡). Sólo la pared de mi dormitorio en la que se encuentra la cabecera de la cama ha quedado siempre libre debido a un viejo trauma: me enteré, hace muchos años, de las circunstancias en las que murió el compositor Charles-Valentin Alkan, apodado el ‘Berlioz del piano’; lo encontraron muerto el 30 de marzo de 1888, aplastado por su biblioteca. Cada hermandad tiene un santo mártir y el mayor de los Alkan, pianista virtuoso admirado por Liszt y que heredó los alumnos de Chopin a su muerte, es sin duda el de los locos por las bibliotecas. Como de las leyendas griegas, existen varias versiones de su trágico final; hay quien dice que fue un pesado paragüero lo que le cayó encima, pero ante la duda… “.

BONNET, Jacques: Bibliotecas llenas de fantasmas; Anagrama, Barcelona, 2010, pp.16-17.

 

Read Full Post »

“ Sembla que la primera fira de trastos vells que es celebrà a Barcelona fou aquesta ( Fira de Bellcaire). Per tant, la que va tenir l’alt honor d’aixoplugar els primers llibres vells que foren venuts en públic ací. La que va començar d’acoblar els venedors de llibres, fins aleshores esbarriats, i començà, igualment, a insuflar-los personalitat com a tals. La que els va empènyer, a poc a poc, a convertir-se, de drapaires que eren la majoria, en llibreters. Finalment, la que incubà el comerç professional barceloní del llibre vell. No són pas pocs mèrits per a una sola fira. Val, doncs, la pena de constatar-los.

Tan antiga, ella, que el seu origen no pot ésser precisat. Hi ha qui la troba instal·lada, el segle XIV, pels vols de l’actual Sant Antoni. En Gaietà Cornet i Mas la situa, posteriorment, a l’indret on ara hi ha el carrer del Comerç i el Mercat del Born. ‘Allà, extramurs – diu -.

Els drapares estenien les mercaderies per terra i s’hi feien les vendes públicament’. Alguns historiadors diuen que es celebrava també a l’esplanada, a la banda occidental del lloc que després fou el Passeig Nou o de Sant Joan. Vidal i Valenciano, en un dels seus llibres sobre la Barcelona vuitcentista, dóna el nom de Fira de Bellcaire als Encants de Sant Sebastià. En Palau l’aconsegueix, el 1875, als terrenys que envoltaven el que és avui Mercat de Sant Antoni, ‘aleshores plens de runa i amb desnivells. Entremig, hi havia munts de llibres’, escriu.

Es veu, doncs, que la Fira de Bellcaire, al llarg del temps, va passar moltes vicissituds i va sofrir diversos trasllats. El creixement constant de la ciutat l’empenyia cada dos per tres. La Fira es celebrava, llavors, únicament els diumenges i festius. I així es seguí celebrant sempre.

3 foto vistes  a l’article “Los encants y sus siete traslados”     d’Antonio Gascón

 

 

Del 1878 al 1880, que fou quan es va construir el Mercat de queviures de Sant Antoni, calgué urbanitzar aquells terrenys. Per aquest motiu la Fira hagué de traslladar-se a les dues voreres de la Ronda de Sant Pau. Després tornà a instal·lar-se allà on era abans, cap a l’indret de la carretera de la Creu Coberta.

És des d’aleshores que hom comença de saber coses concretes d’aquesta Fira. Abans, de fet, tot són vaguetats. En aquest moment hi havia pocs comerciants de llibres vells a Barcelona. Els drapaires, en canvi, abundaven. D’aquests, n’hi havia uns cent cinquanta, mentre que els llibreters professionals només eren una quinzena. Eren els primers els que, en ésser cridats en algun domicili particular perquè anessin a veure, i, si de cas els convenia, comprar-los, els mobles deixats de banda, perquè eren vells o bé passats de moda, arreplegaven per torna un o diversos sacs de llibres vells. Bé: la major part d’aquells llibres anaven a parar, el diumenge, a la Fira de Bellcaire, barrejats amb les desfermes que hi portaven els drapaires.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 51-52.

 

 

“ Que me gustan los libros no es una novedad. El problema está cuando se me mete en la cabeza un libro que no tengo y no hay modo alguno de sacarlo de mi obsesión.

Tengo bibliomanía selectiva.

La bibliomanía es una obsesión por los libros en general. Como toda obsesión no es buena, pues balancea la estabilidad sentimental. A mí me ocurre que amo los libros, lo que sería entendido como una bibliofilia corriente. Sin embargo, hay momentos en mi vida que se rigen en torno a un libro en concreto. Lo veo en el escaparate, en estanterías, en algún reportaje o me lo recomiendan y, en ocasiones, ocurre que de ser un objeto de amor pasa a ser una necesidad, como beber agua cuando se tiene sed.

Lo quiero; lo deseo ya. Y si no lo tengo, me sudan las manos, me pongo nervioso y busco información sobre el libro y el autor a través de la red, como un poseso.

Siento lo que debe sentir un borracho al ver pasar por delante de sus narices una botella de Whisky o como un nicotinómano en una situación de alto estrés sin tabaco que fumar.

Es una sensación horrible y vergonzosa. Está bien que me gusten los libros y las historias; pero obsesionarme con un libro en concreto y buscarlo desesperadamente no me parece muy lógico.

Me da vergüenza.

Cualquiera que lea esto pensará que estoy loco y que no hay que avergonzarse por ser bibliómano o bibliomaníaco, como se diga. Me argumentará todos los beneficios de la lectura; que los conozco. Ahora bien, sólo quien sufre esta anomalía podrá entender mi desesperación; sentimiento que me desespera sólo cuando soy consciente de ello.

Ya lo decía Aristóteles, el justo medio, la justa medida, la mediedad, ni un extremo ni el otro.

Yo a veces me voy a un extremo o tiendo a alcanzar ese extremo y me choco de frente con un problema: demasiado amor por los libros. Quizás porque en ellos vea lo que los griegos llamaban Eudaimonía ( la felicidad). ¡ Qué palabra más bonita y poética¡ No me sorprende que ellos dedicaran tantos esfuerzos en definirla y en buscarla. ¡ Con esta palabra¡.

Los libros son, así pues, mi Eudaimonía; tal vez ellos me ofrecen lo que el mundo no puede o porque inciten mi cerebro a crearlo.

 

Article de José Luis G.: “ Un amor por los libros enfermizo”, en el seu vlok El papiro de las palabras líquidas.  Abril 2011.

 

 

 

 

Read Full Post »

“ Els encantistes de Sant Sebastià tenien el costum de guardar els atuells de l’ofici i els llibres en una mena de sots, amb categoria excessiva de magatzems, que hi havia al carrer de Sota Muralla. El qual estava situat, tal com assenyala el seu nom, sota mateix d’aquella. Era brut, pintat amb pols de carbó, i molt solitari els diumenges. Damunt hi havia la muralla de Mar, que era, aleshores, un dels passeigs predilectes dels barcelonins.

Davant l’edifici del Banc de Barcelona començava la rampa, ampla, que hi pujava. Més enllà, l’espadat de la muralla, els blocs de pedra assotats per les onades, els vaixells que presumien llurs veles blanques o llurs xemeneies rabassudes, la Barceloneta assolellada i el cel blau…

A mig passeig hi havia el pont que comunicava amb la Capitania General, i una mica més lluny, la parada d’un llibreter, isolat en aquell lloc, el qual en Joan Pons i Massaveu va perpetuar en un deliciós article que es publicà a La Renaixença, intitulat El Quicu dels llibres.

Il·lustració El Quicu dels llibres de D’Ivori a Contes de Bibliòfil

 

Una cua dels Encants de Sant Sebastià, fet i fet, el Quicu. Una parada bigarrada, de literatura de canya i cordill, aquella, situada prop els pescadors, de la mateixa categoria, que es barrejava amb els pals, amb el velam, amb les xemeneies dels vaixells, i amb un fons de cel pur com a marc del quadre. ¿ No us imagineu la gràcia que havia de fer?

L’article d’en Pons i Massaveu fou reproduït per en Ramon Miquel y Planas en la seva edició dels Contes d’un bibliòfil”.

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 50.

 

 

 

“ Así como uno puede apasionarse por cualquier cosa, hay a quien le apasionan los libros.

Pero no a cualquier libro. Tampoco me refiero a una manía compulsiva por leer, ni a la constante necesidad de tener un libro en las manos. Los bibliófilos, en el sentido más literario de la palabra, son personas aficionadas específicamente a las ediciones originales, más correctas o más raras de los libros. Y no lo digo yo, lo dice la RAE.

En fin. A primera vista, uno creería que esto de la bibliofilia no es algo que atraiga multitudes, sino algo mucho más subterráneo, casi excluyente. Y aunque no sean cientos de miles los bibliófilos en el mundo ( o yo no creo que sean tantos…), y su oficio sí sea excluyente, como veremos ( económicamente), se trata de una cultura apasionante, y, a su manera, es un modo de vida.

Pongamos un ejemplo sencillísimo:

El Quijote es un libro muy famoso que se escribió hace más de cuatrocientos años. Supongamos que usted o yo queremos conseguir el libro; queremos poder afirmar que tenemos el Quijote en nuestra biblioteca. Si usted o yo de verdad deseamos eso, lo más seguro es que vayamos a la librería más cercana y consigamos una edición barata, pero decente del mismo. O quizás busquemos en Internet, cosa que es aún más sencilla. Entonces, podríamos decir que lo tenemos. Al Quijote.

Pero… ¿ Y qué haría un bibliófilo?

 

Considerando la importancia del libro, un bibliófilo documentado sabría de comienzo que la primera edición del Quijote data de inicios de 1605. Quizás también sabría que en poco menos de un año ( 1606) ya se habían impreso cinco ediciones a lo largo y ancho de la península Ibérica, y que otras tantas ( tanto legales como ‘piratas’) se encontraban por esa fecha en proceso de encargo e impresión. Entonces, con estos datos en mente, se lanzaría a encontrar unos de los sobrevivientes de estas escasas tiradas, y lo conseguiría a cualquier costo.

¿ Es clara la diferencia? Lo que empiezo a entender cuando veo esto es que la bibliofilia se basa en el amor por lo original, en la necesidad de entrar en contacto con objetos que vivieron o fueron creados en la época de interés, y que de alguna manera se han mantenido hasya hoy.

Asi, un bibliófilo no simplemente tendría al Quijote en la biblioteca; tendría algo más por el estilo de ‘una copia de El ingenioso hidalgo don Quixote de la Mancha, 3 vol, in-folio, 299 por 215 mm, completo según tal catálogo… ( estoy inventando, ya les digo de dónde saqué esto).. con 9 páginas blancas y 357 de texto, ilustrado por tal y tal personaje…”.

Article de Dancastell: “ Los bibliófilos”, basant-se en El Club Dumas de Pérez-Reverte, en el vlok:

http://blogs.eltiempo.com/el-aleph/2009/05/30/los-bibliofilos/

 

 

Imatge a l’article de Dancastell

 

Read Full Post »

“ A l’entorn d’en Codolosa i el seu pintoresc, els altres llibreters. Anònims, subanònims, més o menys coneguts, i amb categoria o sense.

Un d’ells el Matalasser primer. Instal·lava la seva parada d’esquena a Llotja, a l’angle que formaven els Arcs dels Pintors. Preferia vendre llibres que no pas treballar de l’ofici. Això no és cap mal. Potser, ben mirat, és un bé. A les seves velleses va deixar d’anar-hi.

També hi acudia el Gravat. Un home grassó, amb la veu arnada, que tenia llibreria al carrer de Sadurní, davant la Fonda de Tarragona. Venia comèdies castellanes i catalanes. Els volums millors els anunciava a tres rals.

Hi parava l’Enric. Ell i el Gravat ho feien a les rengleres centrals dels Encants. Col·locaven els llibres damunt de taules i els protegien per mitjà de veles.

L’Amiguito, que era andalús, també hi parava. Els darrers anys de la seva vida es va tornar molt sord. Anava a les fires i als Encants de Sant Antoni. Es va establir, després, en una escaleta del carrer de Sant Pau, al número 19, prop de la llibreria Millà. Fou sempre home de poques ambicions

En Melcior Millà – l’avi Millà de debò – hi va començar de vendre llibres. Ex-prestidigitador i gran amic d’en Canonge, havia arreconat els jocs de mans i negociejava amb el paper imprès. Era un home primmirat, i instal·lava la seva parada amb cura. Hi tenia una secció de cinc cèntims i una altra de deu ! Ves si les trobaríeu ara, al Mercat de Sant Antoni i a les barraques de Santa Madrona. Incunables a vuit i a dotze rals, llibres i comèdies a cinc i a deu cèntims. Quins temps aquells…”

Més tard, quan l’avi Millà parava als Encants del carrer d’Urgell, el substituïa el seu nét Àngel en la comesa de les mecàniques més pesades de l’ofici, com són muntar la parada, distribuir els llibres, arrossegar el carretó, etc., car aquell ja era massa vell per a realitzar-les”.

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 48-49.

Llibreria Millà – Fotografia de Carmen Secanella

 

 

℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘          ℘

 

“ El bibliófilo es una persona que colecciona libros, no que sólo compra sino que tiene en su casa una biblioteca de libros de un tema o autor específico.

No podemos confundir al coleccionista de libros con el comprador enloquecido de ellos, ya que el comprador compulsivo adquiere cualquier libro y llena su biblioteca de muchos que no tienen una relación alguna, en cambio el coleccionista trata de relacionar la temática o autor de uno con la del otro.

Este hobbie se hizo popular en el siglo XV por el duque de Borboña, quien amaba coleccionar libros populares de aquella época, tuvo en su biblioteca más de 600 volúmenes; por  ello se le considera como el hombre que más libros tuvo en ese entonces. En la actualidad para ser coleccionista de libros no hay que ser de la realeza ni ser adinerado, existen muchos métodos para obtenerlos ya sea de manera gratis o económica. Si deseas adquirirlos gratuitamente existen páginas web en los que puedes descargarlos, en ellas son permitidos sin que tengas que violar el derecho de autor. Pero si en lugar de ello lo que deseas es comprar tus libros y llenar tu biblioteca pues fácil, decide si quieres que sean usados o nuevos, recuerda que muchos de los libros de colección son antiguos y por ende no se han vuelto a editar.

Cuando desees comenzar tu colección debes pensar en el tema que escogerás, por ejemplo puedes decidirte por armar una biblioteca de libros del mismo autor, sobre algún género o campo, libros artes, libros de cómics, primeras ediciones, libros miniaturas, seriados, libros en proceso de producción, ganadores de premio, ilustrado entre otros.

Sin importar el tema que escojas para tu colección lo interesante es que no debes salirte de él, tal vez puedes combinar temas, pero lo  ideal es que tenga un tema central.

Vist en aquesta pàgina, però avui no trobat: Http://mundohobbies.portalmundos.com/bibliofilia-amor-por-los-libros/

 

Read Full Post »

“ Els Encants de Llotja o de Sant Sebastià.

Es celebraven a la plaça d’aquell nom i pels voltants de Llotja. El 1392, els encants de robes i trastos vells foren traslladats ‘en lo costat de Llotja a sol ponent’, segons consta en alguns documents antics. En les ordinacions dels llibreters, del 1553, es llegeix que hi havia el costum, aleshores, de vendre llibres a la Plaça de Sant Jaume i a la de l’Encant de Mar.

En un llibre de Lluís Pont d’Icart, historiador de Tarragona, datat el 1573, consta que a la casa d’un sastre, o ‘remendó’, de les voltes de Sant Sebastià, va trobar un ‘llibre en pergamí, escrit a mà, que és una història de Sosomeno presbíter, com la de Titus Livi o del Saballico’.

En un altre de Jacint Polo de Medina, el Museo de las Musas, es llegeix que és de la casa de la senyora Anna Maria Desplà, abans Ollastres, ‘sastressa a Barcelona, davant de la font de l’Àngel’. Aquesta font estava a la Plaça de Sant Sebastià. El 1725, sota les voltes un home venia ‘colecciones selectas y moral y elocuencia’. Vendre llibres en aquests Encants, doncs, era cosa que venia de lluny.

Funcionaren en aquell lloc fins el 1886, que varen ésser traslladats al passeig de la Creu Coberta, al tros que venint de Sants entrava a Barcelona pel Portal de Sant Antoni. El 3 de setembre del 1896 tornaren a la Plaça de Sant Sebastià, però no varen reeixir. Hi posaren parada de llibres la majoria dels venedors antics.

De tot temps foren uns encants molt animats. Els llibres hi abundaven. No solament hi havia parades arrambades a les parets de l’edifici que havia estat convent de Sant Sebastià i sota les voltes, sinó que també n’hi hagueren al pati del cafè-restaurant ‘El Nuevo Noé’.

La revifalla del 1896 no fou altra cosa, al capdavall, que l’estiuet de Sant Martí d’aquells Encants, molt populars anys abans.”

 

Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 45.

 

 

“ Entre la bibliofilia y la bibliomanía existe la misma diferencia que entre el apetito y la glotonería. Según la RAE, la bibliofilia es la pasión por los libros, y especialmente por los raros y curiosos, mientras que bibliomanía es la pasión de tener muchos libros raros o los pertenecientes a tal o cual ramo, más por manía que para instruirse. Me temo que yo estoy a caballo entre ambos términos, pero más tirando hacia el lado bibliómano.

Me encantan los libros, me chiflan, me ponen, me fascinan e, incluso ocasionalmente me obsesionan. Toda clase de libros, ficción y no ficción, y sin manías: me da igual bolsillo que cartoné, primeras ediciones o undécimas, encuadernación de lujo o tapas blandas cual septuagenario sin Viagra. No es que desdeñe los libros bonitos, y, puesto a elegir, prefiero una primera edición que la decimocuarta; pero lo que de verdad me importa es el contenido del libro. Esto suena bien, pero ahora empiezan los problemas.

Adquiero muchos más libros de los que puedo leer. Olvidémonos por el momento de la literatura y centrémonos en la no ficción. Soy adicto a los libros ‘peculiares’, cuando no abiertamente raros. Por ejemplo, y recurriendo sólo a los que tengo cerca mientras escribo esto, ahí veo el voluminoso tratado sobre los espejos de Jurgis Baltrusaitis, y más abajo Juego y artificio, de Alfredo Aracil, un ensayo sobre los

autómatas del Renacimiento y la Ilustración, y un poco más allá, cerca de un tomo acerca de la medicina en la época romana, veo la deliciosa Guía de lugares imaginarios, y junto a ella Los jardines del sueño, de Kretzulesco-Quaranta… Bueno, supongo que os vais haciendo una idea. He leído completos muy pocos de esos libros peculiares, pero sí fragmentariamente y, desde luego, todos los he hojeado con deleite”.

 

Article: “ Bibliomanía” de l’escriptor César Mallorquí, en el seu vlok: La Fraternidad de Babel. 31-03-2007.

Read Full Post »

“ Als darrers temps d’aquelles fires hi acudia l’Altés,(à) Roques amb boles, un dels venedors de llibres més absurds de l’època. El seu record s’ha perpetuat entre els llibreters de vell a través de les seves dites, amb una punta de grotesc. De les obres d’Alarcón en deia Arcons; del Rocambole, Roques amb boles – d’això li pervenia el sobrenom – ; estava convençut que les opera omnia eren òperes del Liceu, i del Kempis en deia, tranquilament, el Quint pis.

Tractava els llibres com si fossin una mercaderia qualsevulla. No mirava si hi mancaven fulls o no, ni menys si els volums eren desaparellats. Per a ell tot era bo. Si hi mancaven fulls, els hi afegia, tot i que l’afegitó fos d’un altre llibre. Si el comprador alguna        vegada se li queixava, s’encastellava en la numeració, que era seguida – ell ja havia fet per manera d’acoblar-la bé -, i no hi havia qui fos capaç de fer – lo caure del ruc.Va tenir una barraca de llibres al carrer de Còrsega, darrera mateix de la llibreria  ‘L’Arxiu’, d’en Joan Baptista Batlle. Era de Reus, i en aquest poble, com diu la dita, manxen…

Aquestes fires foren suprimides per l’Ajuntament al·legant l’existència del Mercat de llibres de Santa Madrona i el Mercat diumenger de la Ronda. Després ja no n’hi ha hagut cap més.”

  Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passsarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 44.

 

“ Muchos son los editores actuales que se comprometen a no renunciar a estos placeres, y sinceramente, no creo que el libro digital vaya a remplazar al libro analógico, sino todo lo contrario, va a convivir con la bibliofilia más renovadora. Desde aquí, quiero romper una lanza por aquellos editores que se esfuerzan por mantener los parámetros clásicos de la bibliofilia tradicional, como la editorial catalana Tabelaria del editor Antonio Agra, que mantiene el concepto original estampado con planchas de madera o cobre y siguiendo métodos absolutamente artesanales en la impresión o el artista alemán Emilio Sdun que traslada su editorial Prensa Cicuta desde Francfurt a Los Guiraos, Almería, conservando la tradición tipográfica centroeuropea o El Gato Gris Ediciones de Poesía del editor

vallisoletano José Noriega donde destacan sus trabajos serigrafiados, o Ahora Ediciones de Bibliofilia creada en Murcia en el año 2000 por Ángel Pina retomando los grandes formatos, los escritores de renombre y las grandes serigrafías realizada junto al editor parisino Yves Rivière, editando desde 1994 primero en París y ahora desde hace cuatro años en Barcelona, centrándose en la edición de libros ilustrados con obra gráfica original. Desde hace tres años ha comenzado una nueva línea editorial “ protagonizada por la fotografía” y otros muchos que no he nombrado pero que apuestan por la fusión entre las tecnologías más avanzadas y el empleo de los métodos artesanales, donde sobresale la aplicación correcta de la técnica, la calidad de los materiales y el amor al libro”.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.4, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista,

http://www.redlibrodeartista.org/

 

Read Full Post »

“ A les fires de la Plaça de la Universitat acudien, si no tots, la majoria dels llibreters de botiga i encantistes d’aquell període. En recordarem, ara, alguns: l’Olivella, en Fargas, l’Aiguacuit, el Cremallots; en Quelus, amb la dona; en Peicasat, amb la seva barba blanca i el seu posat patriarcal; el Matalasser segon, antecessor d’en Rubio; en Royo, l’Antoni Castells, en Rosés, el pare Dubà; en Juli, gendre d’en Peicasat; Penella i Bosch ; en Granada, el noi Vinyals, en Feliu, en Palau, en Medina, els Millà, en Duran, l’Altés, en Solé, (à) el Manelet dels ferros, i l’Adan.

Gairebé tots estaven establerts com a llibreters. En Rosés feia moltes vendes a la Fira. Era, potser, el que en feia més. Les seves parades eren un formiguer. Dels llibres que hi portava, pocs tornaven a casa seva. Si a darrera hora li’n quedaven alguns, se’ls venia a un company per pocs diners. En Ricard Duran hi anava a vendre obres de teatre. A més de firaire feia de corredor de farines. En Domènec Medina hi venia, amb preferència, obres franceses. Va posar botiga al carrer Montsió. Després va tenir una barraca a Santa Madrona.

En Solé,(à) el Manelet dels ferros, només acudia a aquestes fires grosses. Fou a començaments de segle. Venia ferros, més o menys antics, i, de tant en tant, llibres. La seva parada era diferent de les de tots els altres firaires. La disposava en forma de botiga, amb prestatges al fons i el taulell al mig. Parava als Encants de Sant Antoni, on era molt conegut dels antiquaris. Es dedicava a treballs de restauració. Feia llumeneres noves, les quals feia passar per velles.

Per les seves mans havien passat antigalles i llibres de valor que comprava a fora. El seu magatzem havia estat visitat per gent de tot el món, aficionada al llibre, tot i que ell no sabia idiomes. En els últims anys de la seva llarga vida es va entaforar al carrer de Viladomat, tocant a Floridablanca, en un local fosc i rònec”.

 

 Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 43-44.

“ Como comprador y poseedor contumaz de libros usados, cazador de ojo adiestrado y dedos polvorientos en librerías de viejo y anticuarios, nunca puedo evitar que, junto al placer feroz de dar con el libro que busco o con la sorpresa inesperada, al goce de pasar las páginas de un viejo libro recién adquirido, lo acompañe una singular melancolía cuando reconozco las huellas, evidentes a veces, leves otras, de manos y vidas por las que ese libro pasó antes de entregarse a las mías. Como un hombre que, incluso contra su voluntad, detecte en la mujer a la que ama el eco de antiguos amantes, nunca puedo evitar – aunque me gustaría evitarlo – que el rastro de esas vidas anteriores llegue hasta mí en forma de huella en un margen, de mancha de tinta o de café, de esquina de página doblada, anotada o intonsa, de objeto que, abandonado a modo de marcador entre las hojas, señala una lectura interrumpida, quizá para siempre.

Y en efecto, ‘tristeza’ es la palabra. Melancolía absorta en las vidas anteriores a las que el libro que ahora tengo en las manos dio compañía, conocimiento, diversión, lucidez, felicidad, y de las que ya no queda más que ese rastro, unas veces obvio y otras apenas perceptible: un nombre escrito con tinta o la huella de una lágrima. Vidas lejanas a cuyos fantasmas me uniré cuando mis libros, si tienen la suerte de sobrevivir al azar y a los peligros de su frágil naturaleza, salgan de mis manos o de las de mis seres queridos para volver de nuevo a librerías de viejo y anticuarios, para viajar a otras inteligencias y proseguir, de ese modo, su dilatado, mágico, extraordinario vagar.

 Arturo Pérez-Reverte: “ Fantasmas entre las páginas”, article a El Semanal del 11 de novembre del 2007.

Read Full Post »

“ Suprimides les fires tradicionals barcelonines que envaïen els carrers de la ciutat durant una bona part de l’any, en subsistiren quatre d’importants: la de Nadal i Reis, la de Sant Josep, la de Sant Joan i la de la Mercè. Els firaires de joguines, bijuteria, etc, paraven al Passeig de Colom. Les dels llibreters s’establiren a la Placa de la Universitat.

Com diem, havien format part, o millor, havien anat enganxades amb les altres. Eren, però, les més importants i de caràcter més general.

Havien funcionat a la Rambla de Canaletes, a la del Centre, a la de Catalunya, a la de Santa Mònica, a la Gran Via, i també al Passeig de la Duana i al de Colom. En aquest darrer lloc començaren d’anar de recó. Segons sembla, i pels motius que fossin, l’Ajuntament les mirava de cua d’ull.(avui estan en el mateix to)

El mateix que succeïa a les fires petites, les parades es barrejaven. Les joguines anaven de bracet amb els melons i les síndries; els cacauets i les avellanes feien costat als càntirs; la terrissa fraternitzava amb els cavalls i les nines de cartró, les trompetes de llauna, els molins de vent, els timbals, etc. Els llibres, per tant, havien de fer el mateix.

Fins que, tot d’una, els llibreters s’acoblaren i començaren d’instal·lar llurs parades als extrems de les fires. Finalment, aconseguiren d’acoblar-se a la Plaça de la Universitat.”

 

          Llibre de Llibreters de Vell i de Bibliòfils Barcelonins d’abans i ara, de Jaume Passarell, Ed. Millà, Barcelona, 1949; p. 42.

 

El bosque donde habito

 

“ Hoy en día, los nuevos editores proponen recuperar las ediciones de bibliofilia adaptándolas a los nuevos cambios tecnológicos. Los editores , minoritarios, desde sus galerías de arte o talleres de edición, realizan un esfuerzo por mantenerlas, apostando por las técnicas más novedosas, incluyendo productos hasta ahora inusuales como la fotografía, la serigrafía, la estampa digital o aquellos que resultan de la fusión de otras técnicas, creando productos híbridos hasta ahora inclasificados, conviviendo los sistemas de impresión tradicionales con las nuevas tecnologías digitales, asumiendo el compromiso de crear una bibliofilia más contemporánea. Si bien es cierto que las ediciones de bibliofilia son artículos con altos costes de producción, que hay que rentabilizar y que necesitan nuevas vías para su comercialización, los editores se han encargado de buscar nuevos canales de distribución e Internet está desarrollando un papel importante, teniendo una aceptación considerable. Se ha ampliado el marco de difusión y venta, se puede comprar y vender libros a través del correo electrónico siendo las facilidades que ofrecen los editores infinitas, desde la compra a plazos, suscripciones parciales, domiciliaciones bancarias, transferencias o tarjetas de crédito, modalidades de pago mensuales, trimestrales o semestrales, incluso se pueden adquirir las estampas independientes del libro. Todo son comodidades pero es de destacar que, en ciertas ocasiones, la venta on line está afectando al concepto de libro ilustrado indivisible, donde el texto y la estampa forman un todo. Se está perdiendo el sentido real del libro, provocando en muchas ocasiones que este se oferte desmembrado, adquiriéndose las estampas sueltas y perdiendo su auténtica identidad, la de acompañar a un literato. Ante tanto desbarajuste que ofrecen los editores, se inclina hacia un producto más estable que le garantice una adquisición fiable, consecuencia por la que el libro en edición facsímile está adquiriendo un esplendor considerable.

Aún así no renunciaremos a la contemplación frente a una edición de bibliofilia, a la arquitectura del libro, su anatomía, la definición y el estudio de cada una de sus partes, los diferentes papeles y la variedad de calidades existentes según su fabricante, de disfrutar del tacto que tiene el papel hecho a mano, del rastro que deja la incisión de un tipo impreso manualmente, del olor que desprende la tinta incrustada en el papel después de años sumergida entre sus fibras, del valor de la estampación, la correcta maquetación, el significado de una encuadernación original, la importancia que adquiere el justificar la limitación de una tirada y todo el lenguaje que la rodea que hace que el libro adquiera una identidad propia… del valor que tiene una imagen cuando su destino es el acompañamiento y aclaración de un texto literario”.

Marta Aguilar Moreno: “ Situación actual de la bibliofilia en España”, pp.4, a Repositorio de conocimiento y actividades de la red librodeartista, http://www.redlibrodeartista.org  .

(Imatges en el vlok de Marta Aguilar Moreno http://martaaguilarmoreno.blogspot.com.es/2014/12/libros-de-artista.html )

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »