Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘Bibliofília’

Frases sobre Bibliofília 584

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , , on 03/08/2019|

 

          “Els potentats romans interessats en la literatura mantenien esclaus per copiar els llibres que desitjaven posseir, però que això passés perquè fos més barat que comprar-los en la llibreria és només una dubtosa conjectura. Ni hi ha dubte, però, que les còpies autènticament valuoses i els rotllos de sumptuosa decoració van aconseguir preus molt alts, i especialment quan es tractava de manuscrits originals d’autors de fama, que es trobaven disputats pels col·leccionistes romans.

El nombre de col·leccionistes privats romans va anar progressivament en augment durant els últims anys de la República i en els de l’Imperi, i a poc a poc es va estendre la voga de la bibliofília; de manera que era de rigor que la casa d’un romà distingit posseís una important biblioteca, preferentment en una magnífica instal·lació, per augmentar el prestigi del propietari “.

 DAHL, Svend: Historia del libro; Alianza Universidad, Madrid, 1985, pp. 38.

 

 

“ Un librero de viejo, en París, de los que tienen su puestecillo junto al Sena, acaba de publicar sus impresiones de mercader en un volumen: Le journal d’un bouquiniste, por Charles Dodeman (Tancrede, editor). El público que compra libros viejos, en París y en Madrid, es el mismo. Los vendedores son los mismos. Los mismos tipos raros y extravagantes se ven  – entre esta fauna de compradores – en Madrid y en París. Las mismas manías, artimañas, preferencias y supercherías se pueden estudiar en la capital de España y en la de Francia. El librero francés cuenta cien anécdotas interesantes y traza siluetas curiosas de aficionados al libro viejo. Anatole France, Briand – el presidente que ahora no puede detenerse en los puestecillos, pero que pasa a pie, con un sombrero blando, con las manos en los bolsillos, con dirección a la Academia de Ciencias Morales -: France, Briand, los marqueses de Castellane, muchos otros parroquianos de los tenderetes, merecen respeto, elogios, al autor del Diario de un librero de viejo. Y las causas que expone Dodeman de la crisis del libro viejo en Francia, vemos que son iguales a las causas de la crisis en España. ¿Hay menos libros viejos ahora que hace veinte, treinta, cuarenta años? No; acaso haya más. Lo que sucede es que ahora – dice el librero parisiense – hay ‘cincuenta veces más compradores que antes’. Más compradores y más libreros. La cultura aumenta en España; se lee cada vez más; se propaga cada vez más la afición al libro viejo. Y aparte de esta causa poderosa de la disminución – aparente – del libro viejo, hay que tener en cuenta otras muchas. No olvidemos que el libro es un objeto. ‘Los libros se gastan’, nos decía en cierta ocasión el gran librero-anticuario D. Pedro Vindel.

Article: “En la feria de libros viejos”, Azorín a ABC Madrid del 11 d’octubre de 1922, p.3.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 583

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 29/07/2019|

“Hi ha un proverbi llatí molt precís que diu així: ‘habent sua fata libelli’ (Els llibres tenen el seu sinó). El sinó dels llibres és de vegades més estrany que el dels homes.

Moltes coses més podríem referir sobre la sort dels llibres: dels que van ser pastura de les flames en l’incendi de la biblioteca d’Alexandria, dels que es van perdre per sempre en els convents, d’aquells les pàgines dels quals es van retorçar perint en les fogueres i en les revolucions, i, finalment, dels que van desaparèixer com els soldats en les guerres.

La sort dels llibres ha anat de vegades unida a la dels homes i encara a la de pobles sencers. Els llibres no s’han limitat a explicar-nos històries entretingudes o instructives. Van prendre part en guerres i en revolucions. Van influir en el destronament dels reis, van promoure revoltes. Van lluitar uns al costat dels vencedors, altres amb els vençuts, i moltes vegades es podia distingir a primera vista a quina de les dues parts enemigues pertanyien.

En una biblioteca universitària he vist llibres francesos publicats abans de la gran revolució de 1789. Hi havia un preciós tom amb tancaments valuosos i precioses estampes. Era un llibre monàrquic, ostentós com els cortesans a qui va pertànyer. D’altres, en canvi, eren tan reduïts de mida, que fàcilment es podien lliscar en una butxaca o amagar a la mà, pertanyien als revolucionaris, i la seva grandària s’adaptava a la seva finalitat: s’havien de ocultar per passar fàcilment les fronteres i sostreure a la vista dels vigilants. El format d’un llibre no depèn, doncs, de la casualitat. Com la vida dels llibres és inseparable, en realitat de la dels homes, s’acomoden en el seu exterior a les necessitats d’aquests. ”

Cap. “El sino de los libros”,de  M. Ilin, del llibre ”Negro sobre blanco”, Aguilar, Madrid, 1948.

 

“ Como todos los años, y a lo largo del Botánico, se está celebrando la feria de los libros. Merecen aplauso esos modestos obreros de la cultura; merecen aliento los buenos y abnegados libreros de viejo. ¿ Quién pretende encontrar en los puestecillos de libros viejos, los de Madrid o los de París, maravillas de tipografía y literatura del siglo XV o del XVI?   No; en la feria de los libros viejos, a lo largo del Botánico, o junto al Sena, no se encuentran peregrinas rarezas bibliográficas, pero sí libros curiosos, interesantes. Y sobre todo – y éste es el atractivo de los puestos de libros viejos – , libros inesperados. No teníamos ni la más remota noticia de un determinado volumen; no pasaba por nuestra imaginación la posibilidad de leer tal otro libro. Y he aquí que, de pronto, se nos aparece.             Nuestra curiosidad intelectual está ya despierta con el hallazgo; no se trata de un volumen raro; pero este volumen no podríamos encontrarlo en las librerías, ni tal vez se halla en las bibliotecas. Ante nosotros, por su lectura, se abre una pequeña perspectiva histórica o literaria que antes no teníamos; nuestros conocimientos sobre determinada materia quedan, con la lectura de este volumen, completados”.

Article:” En la feria de libros”, Azorín, ABC Madrid  del dia 11 d’octubre de 1922, p. 3.

Aquest article i els 3 següents em semblen interessants pel tema, però no savia jo que aquest senyor escrigués articles tan malament, em sembla una pena tot ell; és repetitiu a més no poder.
(1)A la Feria del Libro Antiguo y de Ocasión de Madrid cada any editen un llibre, l’any 2018 es va fer una edició facsímil del original editat l’any 1922, amb coberta il·lustrada per Bartolozzi.

Imatge a https://abcfoto.abc.es/fotografias/lugares/madrid-1922-feria-del-libro-27086.html

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 582

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 24/07/2019|

“L’exercici de la professió de llibreter és al mateix temps una feina i una vocació. L’atracció que el llibre exerceix és moltes vegades invencible fins per a aquells que semblen ser els menys preparats, pel mitjà en què es desenvolupen, per convertir-se en llibreters.

I aquesta vocació permet suportar tots els riscos que comporta aquesta professió, algunes vegades molt ingrata. Llavors, és un sacerdoci? ¡quasi¡

Què és un llibreter en el veritable sentit de la paraula, és a dir, un ‘llibreter qualificat’?

No hauria de la paraula llibreter dir per si mateixa el que ha de significar? Certament, però en els nostres dies les paraules han anat perdent el seu sentit primari o almenys el seu sentit ha disminuït. Per tant, cal distingir i precisar per allunyar qualsevol confusió: hi ha més seudollibreters que veritables llibreters i, en canvi, a tots se’ls denomina llibreters “.

“Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editions du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

 

“  Muchos apocalípticos pregonan la ‘muerte del libro’ a manos del audiovisual, los ordenadores, las nuevas tecnologías… ¿ qué dice un romántico del papel impreso ante esos fúnebres anuncios?.

– El libro no morirá jamás. Además de ser el soporte de la civilización, el olor de la tinta de unas páginas recién impresas enerva. Y tener un ejemplar entre las manos y acariciarlo produce la misma voluptuosidad que acariciar a una mujer”.

Article-entrevista: “Inocencio Ruiz Lasala, ‘equilibrero’”, per Vanessa Quintanar a Noticias Bibliográficas, nº 79, 2001, pp. 10-11.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 581

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 17/07/2019|

 

“ Existeixen encara llibreters a França? Un dels nostres degans, gran llibreter, ens deia fa alguns anys: ‘No seran vostès més de deu’. Lluny de nosaltres idea tan severa. No obstant això, hem de confessar que cada dia es redueix més el nombre dels que practiquen amb competència i entusiasme aquesta professió difícil i complicada. No es veurà reduïda de centenes a algunes desenes? És possible si no es limita la invasió dels incompetents que posa en risc d’enfonsament a la llibreria francesa.

Aconsellar és el paper delicat, l’ingrat paper a què està condemnat el llibreter. Però per a això ha de conèixer els llibres que proposa. Li caldrà buscar una informació de les fonts principals que hem indicat amb anterioritat. Però la millor informació serà la pràctica constant de l’examen dels volums que contingui la seva llibreria.

Per què tants seudollibreters no saben ni aconsellar ni informar la seva clientela? Perquè des de fa trenta anys han ingressat a la nostra professió massa compradors de saldos de llibreria i sobretot instal·ladors de botigues sense prèvia preparació professional; perquè molts han descuidat, en excés, la seva cultura personal.

Posar els llibres en prestatgeries i posar el rètol de ‘Llibreria’ a la façana d’una botiga no pot ser suficient per merèixer el títol que només un llarg aprenentatge pot conferir “.

“Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editoins du Conquistador, Paris, 1955.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Biblioteca Zubálburu

 

“Bibliótafo, palabra que procede del griego ‘Biblion’ libro y ‘Taphe’ sepultura, es el sepulturero de los libros. El bibliótafo no compra libros, pues si los comprase para que nadie los viese, sino solamente él sería, como antes he dicho, un bibliómano. El bibliótafo es el heredero del bibliófilo, que guarda la biblioteca de éste sin que jamás la vea nadie, y esto lo hace no por amor al libro: unas veces por cariño y respeto al bibliófilo que tanto se distinguió por su erudición; otras por el abolengo o tradición de la casa; otras porque no entendiendo nada de libros y estando en una buena situación económica prefiere guardarlos a venderlos sin saber lo que valen y así esta biblioteca es como si fuese sepultada, y el que lo guarda es un bibliótafo; este caso es muy corriente, y citaré el de una biblioteca de las mejores de España que está en estas circunstancias, la del Sr. Zabálburu.

Siendo exclusivamente el objeto de esta conferencia los bibliófilos y sus bibliotecas, y aunque estos han existido en todas las épocas, yo sólo citaré una pequeña parte de los que lo han sido desde la introducción de la imprenta hasta nuestros días, por ser ésta la que verdaderamente ha dado lugar que desde el siglo XIX se generalice la palabra bibliófilo y la que ha despertado desde su descubrimiento más principalmente el afán del coleccionista del libro.

Los bibliófilos han sido numerosísimos desde el siglo XV hasta hoy, y sería imposible citarlos ni aun en su mayoría en una conferencia como tampoco hacer una biografía de los mismos, … “.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS (  https://www.libris.es/sobre-la-asociacion  ) per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 14-15.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 580

Posted in Bibliofília, Bibliologia, Oficis del llibre, tagged , , on 11/07/2019|

 

“El que vull dir es pot expressar també d’una altra manera: l’amor pel llibre el té precisament qui en caure la tarda, assegut a la seva habitació, envoltat de silenci – pressuposant, òbviament, que al voltant d’ell hagi silenci de veritat – sent , de sobte, que els llibres que estan al seu voltant es converteixen per a ell en éssers vius. Particularment vius. Objectes petits però, tot i això, plens de món. Que hi són sense moures i sense fer soroll i, però, disposats a obrir en qualsevol moment les seves pàgines i a començar un diàleg que narra el passat, que fa mirar al futur o que invoca l’eternitat, tant més inabastable com més sap atraure el que se li acosta “.

“La vostra contribució s’utilitzarà per millorar la qualitat de la traducció i pot ser que es mostri a altres usuaris de forma anònima”.

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid 1998.

Superlibris de Marià Aguiló

“…; para el bibliófilo, dentro de sus aficiones, lo más importante es el estado de conservación del libro, esto es, que se halle completo, con buenos márgenes, que no esté sucio y que las hojas del mismo no tengan picaduras de polillas o se encuentren rotas; después de esto es muy importante la edición, que puede ser estimada por su rareza, corrección o desde el punto de vista tipográfico e ilustraciones que pueda tener, por el comentarista, y, por último, por la encuadernación del mismo, que en muchos casos es más valiosa que el libro que contiene.

El buen bibliófilo, cuando adquiere un libro que desgraciadamente no está en muy buen estado, se preocupa de su restauración, conservación, y si la encuadernación es deficiente lo encuaderna de nuevo; esta encuadernación es la que principalmente revela el gusto, refinamiento del bibliófilo y la estima que tiene por el libro, pues aunque el bibliófilo no tenga medios económicos suficientes para pagar una buena encuadernación, ésta es tan variada hasta en sus precios económicos que hace falta ser un buen bibliófilo para aplicar una encuadernación a un libro que armonice con la antigüedad y contenido del mismo.

Muchos bibliófilos han encuadernado sus libros aplicando en sus tapas un escudo heráldico, emblema, nombre o iniciales ( superlibris) , pero esto no quiere decir que todos los libros que ostentan en su encuadernación escudos heráldicos hayan pertenecido a un bibliófilo, pues en muchos casos estos escudos se han puesto en ejecutorias, títulos nobiliarios, procesionarios y misales como lujo y ostentación para un solo ejemplar, como otras veces han sido encuadernados magníficamente libros con escudos en las tapas, siendo su objeto un regalo; lo que sí prueba la existencia del bibliófilo es el ex-libris que aplica a sus libros, y que es una manera más modesta de indicar la propiedad del libro y la biblioteca.”.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 13-14.

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 579

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books, tagged , , , on 04/07/2019|

“Qui estima el llibre, pren a la mà, amb un sentiment de pacífica familiaritat, l’objecte que porta aquest nom, impressió sobre paper i enquadernat en tela, cuir o pergamí. El sent com si fos una criatura, que s’honra i es cuida, feliç de la seva concreció material. No només constitueix per a ell un mitjà per aconseguir un objectiu, encara que sigui el més espiritual, sinó una cosa plenament perfecte en si mateix, ple de múltiples significats i capaç de donar en abundància.

Al veritable amant del llibre se li reconeix des del moment en què l’agafa de la prestatgeria, l’obre, el fulleja i el torna a deixar al seu lloc.”

Romano Guardini: Elogio del libro, ed. Encuentro, Madrid. 1998.

 

“ He dejado para lo último lo que yo califico de superbibliófilo, o sea el que, enamorado en extremo por los libros raros e importantes, de tal forma los estudia y admira que llega a grabárselos en su imaginación y siempre puede recrearse mentalmente con ellos, y por eso le es fácil describirlos exactamente y aun recitar páginas enteras de los mismos, como ocurría con D. Marcelino Menéndez y Pelayo, don Jaime Ripoll y otro muy conocido, que no nombro por ser muy allegado familiar, a quien yo he visto semanas enteras sin separarse de un libro estudiándolo y leyéndolo, hasta que conseguía asimilárselo en forma que ya no le interesaba y la enajenaba, y esa era la razón porque en cualquier momento podía describirlo como si lo tuviera delante, lo mismo que el genial artista graba una imagen en su cerebro, que luego, si tenerla delante, la traspasa maravillosamente a un lienzo.

 

Francisco Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS    per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp.12-13.

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 578

Posted in Bibliofília, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 24/06/2019|

 

“Codi de la Bibliofília moderna” de Maurici Robert, pròleg de F. de Miomandre, Editat per La Unió Llatina d’Editors Colouma, Paris, 1936.

TÍTOL PRIMER

Del Llibre

Art. 1r Un llibre és una reunió de fulls de paper imprès.

2n Un veritable llibre, és un llibre destinat a perdurar.

3r El llibre de luxe és un bell llibre, portat al màximum de la seva perfecció.

4t La perfecció no resideix en la seva raresa, sinó en la seva qualitat.

5è El tiratge d’un llibre autèntic no serà arbitràriament limitada, amb vista a inflar artificialment el seu preu de venda.

TÍTOL SEGON

Del bibliòfil

Art. 1r Un bibliòfil és un senyor que, com el seu nom indica, estima els llibres.

2n Hi ha dues classes de bibliòfils: els autèntics i els falsos.

3r Han de ser considerats com a falsos bibliòfils els que en un llibre busquen abans que res la seva raresa o singularitat.

4t De pitjor condició s’han de considerar els que, portat per un esperit de lucre, no veuen en el llibre sinó un objecte d’especulació pecuniària. Una justícia immanent fa que sigui generalment frustrada aquesta culpable ambició.

5è El veritable bibliòfil és aquell que exigeix ​​d’un llibre qualitat de text, bellesa d’il·lustracions, excel·lència artística i tècnica en la presentació.

6è El veritable bibliòfil posseeix una biblioteca que conserva el seu valor constant, i constitueix per a ell una veritable font de gaudi espiritual. Ell solament té dret al títol de Bibliòfil Modern.

Alguns paràgrafs del comentari al títol segon, diuen així:

El bibliòfil estima els llibres i té el plaer constant de mirar-los i palpar; busca les edicions més correctes i en llegir un bon text percep la satisfacció de fer-ho en una bona impressió tipogràfica sobre apropiat paper. Cal no confondre – diu el codificador – al bibliòfil amb el bibliòman, que no és més que la seva paròdia, la seva caricatura. El bibliòman simula estimar els llibres i els persegueix per tots els mitjans possibles – un Don Joan cortesà sense amor autèntic -. Culpable és ell de totes les heretgies que inspiren horror als veritables bibliòfils i és l’inventor del llibre ‘trufat’. El llibre ‘trufat’, és el bell exemplar transformat en cartipàs o expedient documental, carregat de fitxes i cartes autògrafes, les que majoritàriament no tenen cap relació amb el text. També té especial dedicació a valorar el text, les fulles del qual no han estat obertes, sense pensar que aquest fet, en la majoria dels casos, demostra la poca importància de l’obra. En veritat, el bibliòman no és més que un vulgar especulador.

Imatge del llibre

 

TÍTOL TERCER

De l’Art de Comprar

Article 1er El bibliòfil modern ha de saber com comprar.

2n En comprar un llibre no pensa que el seu valor pot augmentar en curt termini.

3r No compra llibres a preu de saldo, ja que un llibre desvalorat seguirà el seu curs descendent.

4t No es subscriu a obres per lliurament, per tal de conservar l’homogeneïtat de la seva col·lecció.

5è No tria només un llibre, tria l’editor.

En el comentari corresponent, s’explica que els inconvenients de les obres per lliurament són els següents:

Que l’empresa editora pateixi pèrdues econòmiques i no pugui acabar l’obra.

L’enervament que produeix a un bibliòfil l’espera d’una interminable lliurament.

Si l’enquadernació es fa en diferents terminis de lliurament, hi pot haver diferència de gra i color, cosa insuportable per a un bibliòfil.

Amb la qual cosa, l’autor ens fa observar que un bon bibliòfil modern ha de ser nerviós i impacient.

TÍTOL QUART

Del Text

Art. 1er. Tots els llibres no són bibliofílics. Molts amb text admirable no ofereixen elements per realitzar un llibre de luxe.

2n Només les obres de significat universal, o almenys consagrat per l’elit, són susceptibles de ser publicades en edicions de luxe.

3r Contràriament a la doctrina de pseudo-bibliòfils, la foscor i hermetisme d’un text, no li confereixen – a priori – cap valor bibliofílic.

4t Els grans textos fan els grans llibres.

TÍTOL CINQUÈ

De l’Il·lustrador

Art.1er. Un bell llibre pot en principi no tenir il·lustracions, però un llibre de luxe ha de ser necessàriament il·lustrat.

2n La il·lustració salva el llibre del perill de monotonia.

3r Tots els grans artistes no són bons dibuixants.

4t Tots els bons dibuixants no són bons il·lustradors.

5è Cal que un il·lustrador sàpiga literatura.

El llibre tipogràfic pur – diu el codi – constitueix un ideal abstracte. Qualsevol que sigui la seva perfecció, no es llegeix més que una vegada, o bé no es llegeix, tractant-se d’obra coneguda.

El veritable llibre de luxe és el que acompanya al seu text aquest element viu que és la imatge, la que perllonga els goigs de l’esperit per mitjà del plaer visual.

I després, una observació precisa: la il·lustració ha de tenir davant tot el sentit del llibre i de la seva arquitectura. Més, cal que sàpiga literatura. És difícil que un il·lustrador i un escriptor es posin d’acord anticipadament sobre el que ha de ser la il·lustració d’un llibre. L’escriptor té en general diferents enfocaments i punts de vista i de distància – ideals s’entén – sobre la realitat. Projecta la seva atenció cap a fora d’ell mateix fins vasta llunyania, en els angles més variats i diferents. Si ell ha escrit sobre un personatge que marxa al tall de l’extensió, llegint una carta amb gest trist i de nit, exigeix ​​a l’il·lustrador que tot es vegi en el seu dibuix: ho diu la carta, el gest i la nit, cosa impossible de dir plàsticament.

D’altra banda, molts dibuixants, en il·lustrar un conte o una novel·la, s’avancen amb les seves il·lustracions al desenllaç de la trama de l’obra, el que al lector comú fa que disminueixi l’interès per la lectura.

L’il·lustrador ha de col·laborar amb l’obra, fent que els seus dibuixos preparin un clima propici per al llibre, de vegades fins i tot amb simples ornamentacions.

L’il·lustrador ha d’exercir amb humilitat intel·ligent i col·laborar sense voler exhibir especialment la seva obra: un llibre no és una paret d’exposició.

Passarem per alt els títols sobre l’editor, el paper d’impressió i la tipografia, detenint-nos en el títol final, dotzè, sobre la Enquadernació, l’articulat és el següent:

Art. 1er. Un bell llibre exigeix ​​una bella enquadernació, perquè es mira més tancat que obert.

2n Una bella enquadernació no ha de cedir a les variants de la moda, perquè ha de ser perdurable tècnica i estèticament.

3r L’enquadernació és part integrant de l’arquitectura del llibre.

4t L’enquadernació perfecta és agradable a la vista.

5è L’enquadernació perfecta és agradable al tacte.

6è L’enquadernació perfecta és resistent al temps.

En el comentari corresponent es diu que l’enquadernació ha tingut les seves èpoques de decadència en què el fals luxe i recàrrec d’ornaments desvirtuaven el seu significat. Alguns bibliòfils – diu el codi – han creat fantàstiques enquadernacions costosíssimes, amb un ‘bric-a-brac’ de metalls barrejats amb cuir, tancats en diverses tapes i caixes de vidre, ivori i mosaics de cuir de tots colors, etc. Fins hi va haver qui va realitzar enquadernacions amb xapes fines de marbre, cuir i filferros d’acer …

Acaba el nostre codi amb el seu considerant final, que diu que qui compleixi amb el seu articulat té el legítim dret d’ostentar el bell títol de Bibliòfil Modern …

Imatge del llibre

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 577

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 13/06/2019|

“ Davant la demanda existent, no només de llibres sinó també de còpies de documents legals i altres textos, a poc a poc l’ofici d’escrivà esdevingué part del desenvolupament editorial incrementat a partir del segle I. Gràcies a les noves rutes comercials vingudes amb l’expansió de l’Imperi, hi hagué una millora de l’economia que portà a la creació de noves professions, entre elles la del llibreter. Les primeres llibreries romanes solien ser edificis annexos a les editorials o botigues ambulants on es venien o es llogaven llibres. A posteriori les taberna libraria es concentraren al Fòrum i eren llocs de reunió de bibliòfils, erudits i comerciants. Els autors eren pagats per cada llibre venut i es podien obtenir còpies a diferents preus segons el text i l’extensió. A finals del segle I ciutadans d’Hispània, de Gàl·lia i de Britània tenien accés a obres contemporànies de Plini o Marcià. Les edicions podien ser de fins a mil exemplars i vendre’s alhora en diferents ciutats. Fins i tot es té constància d’una edició de butxaca dels Epigrames de Marcià, fet que evidencia com el còdex s’ideava també per ser transportat.

Imatges del desplegable de Carla Busquets

Amb la caiguda de l’Imperi Romà, el negoci editorial s’aturà considerablement; la comunicació amb altres territoris va ser interrompuda, i fins i tot dins l’Imperi no era gens fàcil mantenir les antigues rutes comercials. Començà un període de decadència que no veié la llum fins a set segles després, quan els monestirs i sobretot l’important paper de les universitats de Bolonya i Paris contribuïren a la popularització dels llibres altre cop, dins ja d’un àmbit acadèmic i religiós.

El llibre va anar adquirint diferents funcions al llarg del desenvolupament de l’Imperi Romà: com a objecte pràctic per enregistrar coneixements; com a objecte indicador d’una posició social; com a entreteniment; i finalment com a objecte de consum. Funcions que no s’allunyen tant de les actuals. És cert que on abans potser gaudia d’un entorn exclusiu, o gairebé, ara l’ha de compartir, coexistint de la manera més pacífica possible, amb altres formes d’entreteniment o eines d’estudi pròpies d’aquest temps. D’altra banda, a escala mundial, el percentatge d’alfabetització creix cada any, i el llibre continua sent l’objecte per excel·lència que contribueix i dóna suport a aquest increment. Ens hauria de preocupar, potser, i parlo ara des d’un àmbit museístic i de preservació, els materials de baixa qualitat que s’han estat utilitzant des de fa ja algunes dècades en la seva fabricació. Un arma de doble fulla que, mentre democratitza la lectura i la literatura, converteix el llibre en objecte quasi d’un sol ús, i fa difícil la seva supervivència fins i tot d’una generació a una altra. No es tracta de tornar al passat, sinó de ser conscients de la importància inestimable dels llibres per tot el que contenen, i de l’esforç col·lectiu que durant més de dos mil anys ha fet possible l’evolució d’aquest objecte que ara gaudim gairebé sense restriccions.

El Còdex. Bibliòfils a l’Imperi Romà, Carla Busquets, Blind Books, Barcelona, 2014. Desplegable ( 42×30 cms.).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ También es bibliómano el que adquiere un libro a sabiendas de su procedencia dudosa, y sin embargo por tener el libro no duda en comprarlo pagándolo exactamente como si fuese de buen origen, expuesto a quedarse sin el libro y tener un disgusto: a este respecto se cuenta de . Antonio Cánovas que al enseñar su biblioteca al Sr. Gestoso, al cuarto o quinto libro que éste vió le dijo a D. Antonio: ‘ Este libro es sevillano’, pues tenía sellos medio borrados de la Biblioteca Colombina; entonces don Antonio Cánovas le quitó violentamente el libro y le dijo: ‘ Es usted muy indiscreto para ver libros de los amigos’.

Bibliómano es el que no repara algunas veces en creer que mejor se conserva un libro en su casa que en una biblioteca pública ( de estos bibliómanos ha habido muchos).

También se cuenta que a mediados del siglo XIX hubo un bibliófilo en Barcelona que se llamaba don Vicente, que en una subasta o venta otro bibliófilo le disputó un libro, reputado como único, quedándose sin él, y este D. Vicente le asesinó para quitarle el libro. Fué preso, y confesó que con la misma finalidad había matado a un poeta, a un clérigo, a un alemán y a nueve hombres más, y al ser condenado a muerte dijo que su pena no era que le ahorcasen, sino el saber que en París había aparecido otro ejemplar del mismo libro, y no pedía el indulto, sino que no se deshiciese su biblioteca: esto creo sea una exageración o crítica de la bibliomanía, pero lo que sí es indiscutible que el afán de conseguir un libro ha hecho que personas muy respetables se hayan olvidado de su dignidad y del Código Penal”.

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS  per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 10-11.

Imatge a La llegenda del llibreter assassí de Barcelona, de Ramon Miquel y Planas (1928).

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 576

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , , on 07/06/2019|

“Els bibliòfils [1839; de biblio- i -fil] m i f Persona amant dels llibres, especialment dels rars o preciosos.

Així és com es ho defineix el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, però per explicar què és un bibliòfil o qui són aquestes persones que viuen pel llibre i a través dels llibres, el millor són els exemples i els noms.

A França, terra de bibliòfils, encara que n’ hi ha arreu del món, un dels exemples més carismàtics, és el d’en Pierre Bergé que va estar company del conegut modista Yves-Saint Laurent.

Pierre Bergè és una persona sensible, culta, humana i enamorat de la bellesa, condicionant essencial per garantir una vida que mereixi la pena de ser viscuda. Potser el tret més important de la seva personalitat és aquest instint estètic que el lliga al món.

La col·lecció que Pierre Bergé ha confeccionat al llarg de la seva vida és del tot impressionant. La seva casa de subhastes Pierre Bergé & Associés juntament amb Sotheby’s posaran a la venda cap a mitjans  de desembre un conjunt de 1.600 llibres extrets de la seva col·lecció. D’aquest conjunt, 60 obres clau ja són objecte d’una exposició itinerant per diferents països (Mònaco, Nova York, Honk  Kong, Londres i París.

La col·lecció de 1.600 obres recull partitures musicals, manuscrits preciosos del segle XV al segle XX. Han calgut molts anys, els d‘una vida sencera per l’elaboració aplicada d’una col·lecció de tal importància que inclou des d‘obres com Les confessions de sant Agustí impresa a Estrasburg l’any 1470 fins al Scrap Book 3 de William Burroughs, editat l’any 1979.

La subhasta del proper mes de desembre a París no serà l‘única venda programada, se’n preveuen unes quantes més d’aquí a 2018. Sovint les col·leccions tornen a integrar la vida que segueix el seu  curs, tornen al món per tal de repartir noves  il·lusions.

A banda del futur comercial d‘una col·lecció sense precedents, el que és interessant és reflexionar sobre el paper del bibliòfil i sobre la seva tasca monumental  però alhora discreta. El bibliòfil és una persona que té amb els llibres una relació tant funcional que els cerca allà on faci falta i els cuida amb una passió inèdita. A més cap llibre se’ls escapa.

Aquest dinamisme i aquesta perseverança supera molt sovint la professionalitat d’algunes biblioteques oficials i fan d’aquests individus uns mestres del col·leccionisme sense cap equivalent en l’àmbit públic i sense els quals el patrimoni universal s’hagués  probablement deteriorat i dispersat perillosament.

Scrap Book 3

La biblioteca de Pierre Bergè, segons explica ell mateix a Martine Robert del diari  “Les Echos” és a la imatge del seu propietari «Une telle collection, c’est en quelque sorte une autobiographie ; elle reflète mes choix, mes gouts…”, (trad: “ aquesta col·lecció, és en certa manera com una autobiografia, reflecteix les meves tries, els meus gustos).

També explica que el primer llibre que el va seduir era David Copperfield de Charles Dickens, llegit a l’edat dels 9 anys, avui posseeix l’edició personal de l’autor, amb una dedicatòria.

Van ser els llibreters de la  “rue de Seine” a Paris que el van atrapar i li van encomanar el virus de la bibliofília, va ser en aquest carrer, al número 22 per ser més precisos que Bergè va descobrir el que era una edició original. Aquest concepte és un concepte molt francès, que no s’utilitza tant en altres països. La edició original fa referència a la primera vegada que surt un llibre al comerç. En el mercat anglosaxó es parla directament de primera edició.

De vegades el virus s’enganxa passejant i mirant l’aparador d’una llibreria i no es coneix cap vacuna.

Adjuntem una llista d’algunes obres amb els preus de sortida:

Augustinus (1476): 150.000 – 200.000 €

Don Quichotte, Cervantès (1605): 150.000 – 180.000 €

Works, Shakespeare (1664): 200.000 – 300.000 €

Maximes, Chamfort (1795), exemplaire de Stendhal: 200.000 – 300.000 €

Florbelle, Sade (1807), manuscrit: 300.000 – 400.000 €

Madame Bovary, Flaubert (1857), envoi à Victor Hugo: 400.000 – 600.000 €

Poètes maudits, Verlaine (1888) : 300.000 – 400.000 €

Deux rhythmes oubliés, Barbey d’Aurevilly, Jules (1857) : 6 000 – 8 000 €

Les Fenêtres, Apollinaire, Guillaume (1912) : 3 000 – 4 000 €

Petit manuel du parfait aventurier, Mac Orlan, Pierre (1920) : 3 000 – 4 000 €

Cendrars, Blaise, Frédéric Sauser Dix-neuf poèmes élastiques. Avec un portrait de l’auteur par Modigliani. (1919): 6 000 – 8 000 €

En el vlok WOW BOOK: https://www.wowbook.es/single-post/2015/11/25/Els-bibli%C3%B2fils . Títol: Els bibliòfils. ( 25 de novembre de 2015).

 

Cendrars pintat per Modigliani

“ El bibliólata lo define el diccionario como el que tiene muchos libros sin conocerlos; efectivamente, hay muchos casos de personas que creen necesario para que los juzguen eruditos o simplemente por estética de un despacho lujoso, que deben tener una biblioteca, y compran los libros por metros, y así le dicen al librero. ‘ mire usted, yo tengo una librería que tiene cuarenta metros de estantería, y desearía que usted la llenase, no importan los libros’, y añaden muchas veces: ‘ quiero que los haya encuadernados en pergamino, porque se trata de una casa o palacio antiguo que he comprado y tiene biblioteca’, es decir, estantería. Este es el bibliólata, que al fin y al cabo, sin interés y amor al libro, buenos o malos, los conserva por más o menos tiempo.

Una vez explicadas estas tres denominaciones de bibliófilo, bibliómano y bibliólata quiero dar a conocer otros aspectos de coleccionistas de libros que son completamente distintos a los tres que he citado.

Hay un coleccionista de libros, que es el más abundante, que adquiere los libros por necesidad, es decir, porque los precisa, bien por su profesión, por tener que hacer un estudio sobre algún punto científico, literario o como elemento de trabajo; así que los libros son para él lo que el instrumental al médico o los pinceles y pinturas al artista pintor: los cuida, los estima y conserva, porque son medios de su vida, y así éste no se interesa por los libros como el bibliófilo, bibliómano y el bibliólata; una de sus características es que no repara en el estado del libro, edición, ni que le falten hojas ni que las tenga manuscritas.

Otro aspecto del coleccionista del libro es el que tiene afán de leer y compra y compra libros, que lee, y una vez leídos no le importan y los va guardando sin cariño ni interés ninguno por el libro, pues sólo se interesaba por su lectura, y así, al cabo del tiempo, reúne una biblioteca sin querer, que hará creer a generaciones venideras que era un bibliófilo, cuando una vez leído el libro le era indiferente regalarlo o tirarle.”

Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas , reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 11-12.

 

 

 

 

Read Full Post »

Frases sobre Bibliofília 574

Posted in Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, tagged , on 22/05/2019|

“Si preguntem quins llibres demana el públic al llibreter antiquari, la resposta ens deixaria perplexos. Porter, per exemple, al llarg de gairebé quaranta anys de vida professional, ha servit ni més ni menys que 2.500 especialitats. Repassar la llista de les coses demanades pels col·leccionistes, pels erudits i els bibliòfils és tremenda.

-Tots els llibres interessen a una o altra persona, fins i tot els més rars, extraordinaris i d’insòlita temàtica – ens diu el senyor Sala Badal.

Es tracta d’un conegut llibreter d’ocasió, d’un altre llibreter antiquari. En l’establiment no es troba cap novel·la, cosa que ocorre en diversos del ram. Els seus clients s’interessen per llibres de la Guerra Carlista, ‘dels Segadors‘, monografies catalanes, història medieval, època de Carles III, Renaixença …

Sala, que és fill de Granollers, però va viure durant la seva infància a Vic, va començar de molt nen a guardar llibres. Avui té una col·lecció particular molt nodrida de monografies de pobles i comarques catalanes. De la mà de la seva col·lecció, va entrar en la venda de llibres de vell. El seu coneixement de la mercaderia que ven; la satisfacció de veure a cada moment els lloms de les obres estimades, li fa estimar el seu negoci, que com ell diu, i altres també ho afirmen, proporciona més plaer que diners. ‘Hi ha obres – ens confessa un altre llibreter – que quan les venc em tiraria a plorar de tant que he arribat a voler-les “.

La botiga del senyor Sala no és notable, només pel que en ella es ven i exhibeix, sinó també per una tertúlia, una de les poquíssimes que encara hi ha al racó amable d’un establiment barceloní, tertúlia que ostenta el nom de Joan Baptista Solervicens que la va animar amb la seva presència fins a pocs dies abans de la seva mort. Avui la reunió docta i gratíssima, la presideix el notari, bibliòfil i historiador, doctor Gramunt. Els membres de la penya són bibliòfils, historiadors i erudits: Joan, Panyella, Manyosas, Cendrós, Pujol, Escofet, Duran i Santpere, Iglésies, metge Sanabre i l’artífex de l’enquadernació Emilio Brugalla.

Davant un cúmul tal de demanda de coses rares i curioses – cada vegada es troben menys llibres d’aquest tipus – els llibreters com els metges, s’especialitzen. Hi ha qui es dedica al gravat, a la música, a les edicions d’art. Els Batlle s’especialitzen en ‘auques’, ‘romanços’, folklore català i llibre d’art i història.

En una botiga petita, molt petita, es venen els llibres més grans: antifonies, còdexs miniats i grans mapes antics.

Un es lamenta que el llibre d’ocasió, el que té qualitat, resulti car.

-No som culpables d’això – ens explica un dels molts llibreters consultats -. El particular, el que no els ven, marca ja el preu, i aquest preu mai és baix. S’ha acabat aquella època, i aquell negoci, que segons Batlle, consistia a comprar a ximples i vendre a savis.

Abandonem la ruta dels llibres, el món màgic de l’obra escrita per l’home. Ens falten recórrer altres camins, però cap tan ple de suggeriments, tan viu i gloriós com aquest, en el qual regna, com a amo i senyor, el nostre entranyable, el nostre estimat llibre “.

Article: “Libreros anticuarios”(Vendedores de sabiduría), d’Arturo Llopis, a La Vanguardia del  17 de març de 1963.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Indiscutiblemente el buen bibliófilo, el que verdaderamente ha sentido el libro, es el que ha gozado de un placer superior a todos; yo he visto en muchísimos casos la alegría que han experimentado varios de éstos al conseguir el libro que buscaban hace años, a veces de escaso valor comercial, pero de gran interés para el bibliófilo, al que seguramente una pérdida o ganancia de una gran suma de dinero no preocuparía, y este modesto libro, para él un tesoro, hace que durante muchas horas y días no piense más que es el feliz poseedor de esta joya bibliogràfica. El buen bibliófilo, por muchas que sean sus ocupaciones, siempre tiene preferencia por el libro: con un libro se conseguía paso libre hasta D. Antonio Cánovas, cuando era presidente del Consejo de Ministros; en una palabra, el bibliófilo es el que busca su recreo espiritual con el libro que dentro de sus aficiones llena un hueco en su biblioteca y le sirve para leerlo, admirarlo y conservarlo”.

 Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas, reedició no venal editada per LIBRIS per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 8-9.

 

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »