“Codi de la Bibliofília moderna” de Maurici Robert, pròleg de F. de Miomandre, Editat per La Unió Llatina d’Editors Colouma, Paris, 1936.
TÍTOL PRIMER
Del Llibre
Art. 1r Un llibre és una reunió de fulls de paper imprès.
2n Un veritable llibre, és un llibre destinat a perdurar.
3r El llibre de luxe és un bell llibre, portat al màximum de la seva perfecció.
4t La perfecció no resideix en la seva raresa, sinó en la seva qualitat.
5è El tiratge d’un llibre autèntic no serà arbitràriament limitada, amb vista a inflar artificialment el seu preu de venda.
TÍTOL SEGON
Del bibliòfil
Art. 1r Un bibliòfil és un senyor que, com el seu nom indica, estima els llibres.
2n Hi ha dues classes de bibliòfils: els autèntics i els falsos.
3r Han de ser considerats com a falsos bibliòfils els que en un llibre busquen abans que res la seva raresa o singularitat.
4t De pitjor condició s’han de considerar els que, portat per un esperit de lucre, no veuen en el llibre sinó un objecte d’especulació pecuniària. Una justícia immanent fa que sigui generalment frustrada aquesta culpable ambició.
5è El veritable bibliòfil és aquell que exigeix d’un llibre qualitat de text, bellesa d’il·lustracions, excel·lència artística i tècnica en la presentació.
6è El veritable bibliòfil posseeix una biblioteca que conserva el seu valor constant, i constitueix per a ell una veritable font de gaudi espiritual. Ell solament té dret al títol de Bibliòfil Modern.
Alguns paràgrafs del comentari al títol segon, diuen així:
El bibliòfil estima els llibres i té el plaer constant de mirar-los i palpar; busca les edicions més correctes i en llegir un bon text percep la satisfacció de fer-ho en una bona impressió tipogràfica sobre apropiat paper. Cal no confondre – diu el codificador – al bibliòfil amb el bibliòman, que no és més que la seva paròdia, la seva caricatura. El bibliòman simula estimar els llibres i els persegueix per tots els mitjans possibles – un Don Joan cortesà sense amor autèntic -. Culpable és ell de totes les heretgies que inspiren horror als veritables bibliòfils i és l’inventor del llibre ‘trufat’. El llibre ‘trufat’, és el bell exemplar transformat en cartipàs o expedient documental, carregat de fitxes i cartes autògrafes, les que majoritàriament no tenen cap relació amb el text. També té especial dedicació a valorar el text, les fulles del qual no han estat obertes, sense pensar que aquest fet, en la majoria dels casos, demostra la poca importància de l’obra. En veritat, el bibliòman no és més que un vulgar especulador.
Imatge del llibre
TÍTOL TERCER
De l’Art de Comprar
Article 1er El bibliòfil modern ha de saber com comprar.
2n En comprar un llibre no pensa que el seu valor pot augmentar en curt termini.
3r No compra llibres a preu de saldo, ja que un llibre desvalorat seguirà el seu curs descendent.
4t No es subscriu a obres per lliurament, per tal de conservar l’homogeneïtat de la seva col·lecció.
5è No tria només un llibre, tria l’editor.
En el comentari corresponent, s’explica que els inconvenients de les obres per lliurament són els següents:
Que l’empresa editora pateixi pèrdues econòmiques i no pugui acabar l’obra.
L’enervament que produeix a un bibliòfil l’espera d’una interminable lliurament.
Si l’enquadernació es fa en diferents terminis de lliurament, hi pot haver diferència de gra i color, cosa insuportable per a un bibliòfil.
Amb la qual cosa, l’autor ens fa observar que un bon bibliòfil modern ha de ser nerviós i impacient.
TÍTOL QUART
Del Text
Art. 1er. Tots els llibres no són bibliofílics. Molts amb text admirable no ofereixen elements per realitzar un llibre de luxe.
2n Només les obres de significat universal, o almenys consagrat per l’elit, són susceptibles de ser publicades en edicions de luxe.
3r Contràriament a la doctrina de pseudo-bibliòfils, la foscor i hermetisme d’un text, no li confereixen – a priori – cap valor bibliofílic.
4t Els grans textos fan els grans llibres.
TÍTOL CINQUÈ
De l’Il·lustrador
Art.1er. Un bell llibre pot en principi no tenir il·lustracions, però un llibre de luxe ha de ser necessàriament il·lustrat.
2n La il·lustració salva el llibre del perill de monotonia.
3r Tots els grans artistes no són bons dibuixants.
4t Tots els bons dibuixants no són bons il·lustradors.
5è Cal que un il·lustrador sàpiga literatura.
El llibre tipogràfic pur – diu el codi – constitueix un ideal abstracte. Qualsevol que sigui la seva perfecció, no es llegeix més que una vegada, o bé no es llegeix, tractant-se d’obra coneguda.
El veritable llibre de luxe és el que acompanya al seu text aquest element viu que és la imatge, la que perllonga els goigs de l’esperit per mitjà del plaer visual.
I després, una observació precisa: la il·lustració ha de tenir davant tot el sentit del llibre i de la seva arquitectura. Més, cal que sàpiga literatura. És difícil que un il·lustrador i un escriptor es posin d’acord anticipadament sobre el que ha de ser la il·lustració d’un llibre. L’escriptor té en general diferents enfocaments i punts de vista i de distància – ideals s’entén – sobre la realitat. Projecta la seva atenció cap a fora d’ell mateix fins vasta llunyania, en els angles més variats i diferents. Si ell ha escrit sobre un personatge que marxa al tall de l’extensió, llegint una carta amb gest trist i de nit, exigeix a l’il·lustrador que tot es vegi en el seu dibuix: ho diu la carta, el gest i la nit, cosa impossible de dir plàsticament.
D’altra banda, molts dibuixants, en il·lustrar un conte o una novel·la, s’avancen amb les seves il·lustracions al desenllaç de la trama de l’obra, el que al lector comú fa que disminueixi l’interès per la lectura.
L’il·lustrador ha de col·laborar amb l’obra, fent que els seus dibuixos preparin un clima propici per al llibre, de vegades fins i tot amb simples ornamentacions.
L’il·lustrador ha d’exercir amb humilitat intel·ligent i col·laborar sense voler exhibir especialment la seva obra: un llibre no és una paret d’exposició.
Passarem per alt els títols sobre l’editor, el paper d’impressió i la tipografia, detenint-nos en el títol final, dotzè, sobre la Enquadernació, l’articulat és el següent:
Art. 1er. Un bell llibre exigeix una bella enquadernació, perquè es mira més tancat que obert.
2n Una bella enquadernació no ha de cedir a les variants de la moda, perquè ha de ser perdurable tècnica i estèticament.
3r L’enquadernació és part integrant de l’arquitectura del llibre.
4t L’enquadernació perfecta és agradable a la vista.
5è L’enquadernació perfecta és agradable al tacte.
6è L’enquadernació perfecta és resistent al temps.
En el comentari corresponent es diu que l’enquadernació ha tingut les seves èpoques de decadència en què el fals luxe i recàrrec d’ornaments desvirtuaven el seu significat. Alguns bibliòfils – diu el codi – han creat fantàstiques enquadernacions costosíssimes, amb un ‘bric-a-brac’ de metalls barrejats amb cuir, tancats en diverses tapes i caixes de vidre, ivori i mosaics de cuir de tots colors, etc. Fins hi va haver qui va realitzar enquadernacions amb xapes fines de marbre, cuir i filferros d’acer …
Acaba el nostre codi amb el seu considerant final, que diu que qui compleixi amb el seu articulat té el legítim dret d’ostentar el bell títol de Bibliòfil Modern …
Imatge del llibre
