“ Existeixen encara llibreters a França? Un dels nostres degans, gran llibreter, ens deia fa alguns anys: ‘No seran vostès més de deu’. Lluny de nosaltres idea tan severa. No obstant això, hem de confessar que cada dia es redueix més el nombre dels que practiquen amb competència i entusiasme aquesta professió difícil i complicada. No es veurà reduïda de centenes a algunes desenes? És possible si no es limita la invasió dels incompetents que posa en risc d’enfonsament a la llibreria francesa.
Aconsellar és el paper delicat, l’ingrat paper a què està condemnat el llibreter. Però per a això ha de conèixer els llibres que proposa. Li caldrà buscar una informació de les fonts principals que hem indicat amb anterioritat. Però la millor informació serà la pràctica constant de l’examen dels volums que contingui la seva llibreria.
Per què tants seudollibreters no saben ni aconsellar ni informar la seva clientela? Perquè des de fa trenta anys han ingressat a la nostra professió massa compradors de saldos de llibreria i sobretot instal·ladors de botigues sense prèvia preparació professional; perquè molts han descuidat, en excés, la seva cultura personal.
Posar els llibres en prestatgeries i posar el rètol de ‘Llibreria’ a la façana d’una botiga no pot ser suficient per merèixer el títol que només un llarg aprenentatge pot conferir “.
“Je suis libraire” de Raymond Picquot, Editoins du Conquistador, Paris, 1955.
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
Biblioteca Zubálburu
“Bibliótafo, palabra que procede del griego ‘Biblion’ libro y ‘Taphe’ sepultura, es el sepulturero de los libros. El bibliótafo no compra libros, pues si los comprase para que nadie los viese, sino solamente él sería, como antes he dicho, un bibliómano. El bibliótafo es el heredero del bibliófilo, que guarda la biblioteca de éste sin que jamás la vea nadie, y esto lo hace no por amor al libro: unas veces por cariño y respeto al bibliófilo que tanto se distinguió por su erudición; otras por el abolengo o tradición de la casa; otras porque no entendiendo nada de libros y estando en una buena situación económica prefiere guardarlos a venderlos sin saber lo que valen y así esta biblioteca es como si fuese sepultada, y el que lo guarda es un bibliótafo; este caso es muy corriente, y citaré el de una biblioteca de las mejores de España que está en estas circunstancias, la del Sr. Zabálburu.
Siendo exclusivamente el objeto de esta conferencia los bibliófilos y sus bibliotecas, y aunque estos han existido en todas las épocas, yo sólo citaré una pequeña parte de los que lo han sido desde la introducción de la imprenta hasta nuestros días, por ser ésta la que verdaderamente ha dado lugar que desde el siglo XIX se generalice la palabra bibliófilo y la que ha despertado desde su descubrimiento más principalmente el afán del coleccionista del libro.
Los bibliófilos han sido numerosísimos desde el siglo XV hasta hoy, y sería imposible citarlos ni aun en su mayoría en una conferencia como tampoco hacer una biografía de los mismos, … “.
Fco. Vindel: Los Bibliófilos y sus Bibliotecas ,reedició no venal editada per LIBRIS ( https://www.libris.es/sobre-la-asociacion ) per a la IV Feria de Otoño del Libro Viejo y Antiguo, Madrid, 1994. Original: conferència a Madrid el 1934, pp. 14-15.
Biblioaprenent 