Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 618

12/03/2020 per biblioaprenent

“ La fusta tallada en forma de gravat i usada per a l’estampació, és el mitjà d’expressió gràfica més antic que és coneix. A Catalunya és aconseguit per mitjà d’una sèrie d’imatges religioses estampades sobre pergamí i cuir especialment preparat, possiblement contemporànies de les que es conegueren a Itàlia a començaments de l’any 1300.

Segons Joan Amades, en una cita que fa de Berthelot en el seu llibre Apunts d’imatgeria, aquest creu que el gravat al boix fou conegut a Europa en introduir-s’hi el joc de naips l’any 1330, i segons Eudald Canibell, en un document desaparegut de l’Arxiu Municipal consta que a l’any 1303 es jugava ja als naips a Barcelona. El mateix Eudald Canibell diu: “ en els llibres registres de les disposicions preses pel Consell de Cent de Barcelona corresponents als anys 1310 a 1313 i en els anys 1318 al 1329, consten diverses interdiccions de jugar a naips a Barcelona”. Els esmentats registres figuren a l’Arxiu Històric Municipal.

Aquestes cites, en allò que respecta a dates, coincideixen absolutament amb les ja esmentades aparegudes a principis de l’any 1300, la qual cosa fa probable que siguin aquestes de les primeres manifestacions estampades que es coneixen en el continent europeu. La gran religiositat de l’època és una altra de les raons que més justifiquen aquesta tesi, i si tenim en compte el que exposa H. de Laborde en el seu llibre La Gravure, on diu que els emperadors Teodoric i Carlemany ja signaven amb petites marques tallades al boix, ens confirmaria que l’estampació per mitjà de la fusta tallada era molt anterior a l’any 1300.

És evident que a Catalunya el gravat al boix prengué increment degut a la fabricació dels naips. En realitat els esmentats naips eren trossos de fusta tallats amb gúbies i policromats a mà. Aquesta classe de treball dóna més ofici al tallista i li permet de fer petites matrius per a estampar-les sobre el pergamí. El pergamí s’havia usat per a les imatges religioses. Amb aquesta modalitat s’aconseguis fer els naips més manejables i de més ràpida producció, ja que donava més facilitats a l’il·luminista en permetre-li acolorir amb més comoditat els blancs que quedaven dintre de les línies de contorn.

Degut a la facilitat que representava aquest primitiu mitjà d’estampació i acoloriment, i també per a poder servir les necessitats de l’època, s’utilitzà aquest mateix sistema per donar un caràcter més pronunciat a l’expressió gràfica religiosa, impuls que pren tota la força en descobrir-se, anys més tard, la fabricació del paper.

El joc de naips prengué encara més increment amb la fabricació de paper: començaren d’estampar-se sobre papers gruixuts i cartolina. Aquest joc s’escampà molt per Catalunya, tant que en moltes ocasions es dictaren ordres de prohibició. Aquesta estampació rudimentària del boix sobre el paper és el que donà un impuls definitiu a la xilografia – és amb aquest nom que es coneix el gravat sobre fusta -, ja que fou aleshores quan començaren a publicar-se estampes de caràcter religiós amb més profusió, però sempre d’un caire netament popular”.

Gravat català al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.12-13.

Del llibre citat

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“XIV. LIBREROS ENCUADERNADORES.

 

Este oficio, que después que la imprenta empezó a extenderse por España desde 1471 llegó a ser uno de los más florecientes de Barcelona, cuenta sus primitivas ordenanzas gremiales en el año 1446, en que el Magistrado Municipal le señaló dos Cónsules para la administración de su policía. El año antecedente el mismo Magistrado había publicado un vando para aquietar, y conciliar las diferencias entre los encuadernadores y tratantes en pergamino y papel, por el qual se mandó que ninguna persona pudiese comprar ni vender papeles y pergaminos sin denunciar dentro el término de dos días al común de los encuadernadores el surtido que se hubiese comprado, afín de que los individuos de este oficio pudiesen escoger la porción que quisiesen de ellos hasta los dos tercios a coste y costas; que dicho comprador no pudiese recibir el surtido hasta pasado un día natural de la denunciación; y a este tenor siguen otras precauciones y disposiciones sobre el orden del repartimiento.

Pero el cuerpo de ordenanzas más completo, autorizado y auténtico que el gremio tiene inserto en su Libro Consular, son los estatutos que en 2 de marzo de 1553 dispuso y mandó publicar el Ayuntamiento de Barcelona para la institución de la cofradía baxo la invocación de San Gerónimo. En ellos, después de arreglar los derechos de las entradas, la elección de los dos Cónsules anuales, la subordinación de los gremiales a estas dos cabezas, la puntualidad en concurrir a las juntas, la administración del monte pío, y los privilegios de las viudas y pupilos en la continuación de su tienda, se trata del tiempo del aprendizaje reducido a cinco años; del modo de examinar las causas que alegue un aprendiz para dexar el primer maestro, antes que el nuevo le pueda admitir; de contener el que un maestro suplante los oficiales y aprendices de otro, ni que éstos puedan trabaxar de su cuenta ni por la de sujetos de fuera del gremio; enfín, de que ninguno que no sea maestro examinado pueda tener libros nuevos para vender así en papel como encuadernados, para evitar los hurtos que se cometían en casa de los maestros por los mismos aprendices que los mandaban revender. Trátase después de la regla que deben guardar los gremiales en las compras de surtidos de papel o pergaminos, y de la equidad que se debía observar en la repartición del género entre los demás del oficio, afín de evitar monopolios y otros daños.

Para obviar también otros abusos, se prohíbe que ningún librero haga pactos ni ajustes con maestros de primeras letras, para asegurar el despacho de sus obras privativamente en daño de los demás gremiales, y de las lecturas escogidas para la niñez. Asimismo para contener muchos fraudes y hurtos, se estatuyó que ninguna persona que no sea librero examinado pueda vender libros usados clandestinamente, pues los regatones debían venderlos por medio de corredor en los puestos públicos que estaban ya señalados, quales las plazas de San Jayme, la nueva, y la de los encantes. Últimamente se prescribe que ningún librero pueda tener más de una tienda, ni vender libros así en papel como encuadernados que no sean suyos propios, afín de obviar varios fraudes e inteligencias con los estrangeros”.

 Capmany y de Montpalau, Ant. de: Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( original és de 1769),p.562.

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Enquadernacions, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat , , |

Frases sobre Bibliofília 617

06/03/2020 per biblioaprenent

Las archivistas del Mundaneum controlando las fichas CDU dentro del Sistema Bibliográfico Universal.

 

“ Com s’explica el naixement de la bibliografia el segle XVII i el de la bibliologia el XIX ? Per respondre aquestes qüestions cal, d’una banda, preguntar-se sobre la història de l’escrit, i de l’altra, remetre’s a la història i a la teoria de la ciència.

El primer en plantejar-se aquesta qüestióés, un cop més, Paul Otlet. Aplicant a la bibliologia la teoria comtista de la història de la ciència, es distingeix quatre períodes. El primer es caracteritzaria per la producció de llibres; el segon, per la creació de biblioteques i la formació de catàlegs; el tercer correspondria a l’aparició de la bibliografia; el quart, al naixement de la bibliologia.

Per tal que pugui existir, cal en primer lloc que hi hagi escrits. És a dir, que tot el període històric durant el qual l’escriptura i, en general, el llenguatge gràfic no existeixen no afecta aquesta disciplina. Sabem amb certesa que durant molt de temps la comunicació entre els homes s’ha basat essencialment en la paraula i el gest. ¿Qué va passar a partir d’un període que comença uns quaranta mil anys abans de Crist i, més concretament, des del quart mil·lenni abans de la nostra era?

Paul Otlet

Després n’hi ha prou amb distingir tres fases de les quals les dues primeres són tècniques i la darrera científica: la de la tècnica d’escriptura i de l’aparició de les produccions escrites; la de la bibliografia i, finalment, la de la bibliologia. En aquestes tres etapes retrobem l’esquema clàssic de l’evolució de les ciències: constitució de fenòmens socials, descripció dels mateixos o grafia i explicació, ciència o logia. Aquests tres períodes neixen l’un de l’altre: en el moment que la problemàtica de la fase precedent ha trobat la seva solució, genera la següent. Són períodes que no s’eliminen, sinó que se superposen. El llindar entre el primer i el segon correspon, en el més important, a l’antiguitat; la Revolució Francesa separa el segon del tercer. Cada fase pot ser subdividida. La primera se situa en el sector de la producció; la segona, en el de la distribució; la tercera abasta tot el conjunt”.

“Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 27-28.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41).

Algunas de las cajoneras del Sistema Bibliográfico Universal en el actual Museo del Mundaneum.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Catena aurea

 

“Comercio de imprenta.

Desde que se difundió el arte de la imprenta por diferentes reynos y provincias de Europa, Barcelona fue de las ciudades que más temprano puso en exercicio aquel admirable descubrimiento; a lo menos se reputa por la primera que en España hizo sudar la prensa, consagrando sus primicias a la impresión de la Catena aurea de Santo Tomás, por los años 1471.

Por otra parte Carbonell, autor contemporáneo, asegura que la imprenta empezó a ser conocida en la Corona de Aragón en el reynado de Don Juan II, esto es, desde los años 1459 hasta los de 1476. Vemos que Barcelona muy presto convirtió aquel ramo de su industria en un renglón de comercio activo, pues en el capítulo XXII de los que en la Cortes de Monzón de 1542 se ordenaron para la buena administración de las rentas generales de Cataluña, se trata expresamente de los derechos impuestos a la extracción de libros impresos. Sobre lo mismo se había tratado en las otras Cortes de Barcelona de 1481, bien que entonces el derecho exorbitante de quince por ciento dexó obstruido aquel nuevo conducto del tráfico externo.

Para el fomento de las imprentas debemos suponer que la manufactura del papel sería conocida en la provincia. En efecto: las fábricas de aquel género establecidas en Cataluña cuentan su época desde mediados del siglo XIV, pues hasta principios del reynado de Don Pedro IV no se hallan diplomas extendidos en papel con marca del país. En las Cortes de Barcelona de 1599, en el capítulo LXXXIX se prohibió rigurosamente la extracción de trapos, que los Genoveses clandestinamente agenciaban para sus manufacturas, afín de sostener a los impresores del país y al gran número de molinos papeleros de que abundaba la provincia en aquel siglo”.

Capmany y de Montpalau, Ant. : Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I.  Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( l’original és de 1769).pp. 428-429.

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Oficis del llibre | Etiquetat , , , |

Frases sobre Bibliofília 616

29/02/2020 per biblioaprenent

“ Si ens atenim al seu origen francès, els mots bibliologia i bibliografia semblen haver tingut una gènesi comparable. Apareixen, de cop i volta, en els títols de sengles obres. El 1663, Gabriel Naudé, secretari i bibliotecari del cardenal Mazarin, publica la seva Bibliographia politica. El 1802, menys de dos segles dsprés, Gabriel Peignot edita el seu Dictionnaire raissoné de bibliologie. Tot indueix a pensar que es tractava de la cristal·litazació d’una lenta i poc coneguda evolució. Pel que fa a l’origen de “bibliografia”, L.N. Malclès precisa que a l’època de Gabriel Naudé s’utilitzaven altres termes per designar conceptes propers: bibliotheca, index, inventorium, repertorium, catàleg.

El problema resta obert i podríem dir de la bibliologia el que Malclès va escriure en el seu moment referint-se a la bibliografia: l’estudi dels seus orígens encara s’ha de fer.

La revolució francesa, la nacionalització de les biblioteques d’un gran nombre de monestirs i de privilegiats, el desenvolupament de la bibliografia propiciat per la preparació de la Bibliographie de la France, impulsada per Napoleó, entre 1811 i 1812, tot plegat constitueix un context que estimula la reflexió entorn de la tècnica descriptiva i classificatòria de la bibliografia. El gran període de la reorganització general del saber i de les institucions crea un clima favorable al pensament teòric.

Des dels dos últims decennis del segle XVIII, especialment a França, s’havia establert un lligam entre els conceptes d’enciclopèdia de les ciències i de les arts, la bibliografia, que facilita l’accés als coneixements antics, i la bibliologia com a ciència del llibre. Fins i tot s’arribarà a dir que la bibliologia és la ciència de les ciències, ja que l’estudi del llibre permet l’accés al saber. Aquesta concepció ha sobreviscut fins als nostres dies, principalment en alguns autors de l’Europa de l’Est.

Això és tot el que podem dir avui. La mancança d’una resposta més detallada ens indica clarament la necessitat d’una investigació aprofundida sobre els orígens de la bibliologia, tant del terme com de la teoria.

“Història de la bibliologia”, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 26-27.

( per saber més sobre aquest tema val la pena llegir-se l’article sencer, a la Revista ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992. Pàgines 25 a 41). https://www.researchgate.net/publication/39078351_Historia_de_la_bibliologia

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

Mahabharata

 

“ Siempre he dicho a mis estudiantes que tengan poca bibliografía, que no lean críticas, que lean directamente los libros; entenderán poco, quizá, pero siempre gozarán y estarán oyendo la voz de alguien. Yo diría que lo más importante de un autor es su entonación, lo más importante de un libro  es la voz del autor, esa voz que llega a nosotros…

El libro es una de las posibilidades de felicidad que tenemos los hombres.

Se habla de la desaparición del libro; yo creo que es imposible. Se dirá qué diferencia puede haber entre un libro y un periódico o un disco. La diferencia es que un periódico se lee para el olvido, un disco se oye asimismo para el olvido, es algo mecánico y por lo tanto frívolo. Un libro se lee para la memoria.

El concepto de un libro sagrado, del Corán o de la Bíblia, o de los Vedas – donde también se expresa que los Vedas crean el mundo -, puede haber pasado, pero el libro tiene todavía cierta santidad que debemos tratar de no perder. Tomar un libro y abrirlo guarda la posibilidad del hecho estético. ¿Qué son las palabras acostadas en un libro? ¿Qué son esos símbolos muertos? Nada absolutamente. ¿Qué es un libro si no lo abrimos? Es simplemente un recipiente de papel y cuero, con hojas; pero si lo leemos ocurre algo raro, creo que cambia cada vez. Heráclito dijo que nadie baja dos veces al mismo río. Nadie baja dos veces al mismo río porque las aguas cambian, pero lo más terrible es que nosotros somos no menos fluidos que el río. Cada vez que leemos un libro, el libro ha cambiado, la connotación de las palabras es otra. Además los libros están cargados de pasado…

Si leemos un libro antiguo es como si leyéramos todo el tiempo que ha transcurrido desde el día en que fue escrito y nosotros. Por eso conviene mantener el culto del libro. El libro puede estar lleno de erratas, podemos no estar de acuerdo con las opiniones del autor, pero conserva algo sagrado, algo divino, no con respeto supersticioso, pero sí con el deseo de encontrar felicidad, de encontrar sabiduría”.

“El libro”, Jorge Luis Borges, discurs a Buenos Aires el 1978. Editat en el llibre Borges, Oral, Emecé Editores/Editorial de Belgrano, Buenos Aires, 1979.

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Old books, Paraules | Etiquetat , , |

Frases sobre Bibliofília 615

24/02/2020 per biblioaprenent

“ La bibliologia, pel que avui sabem, té els seus orígens a finals del segle XVIII. Fins al 1989 hom considerava que Gabriel Peignot havia estat el primer en fer servir aquest terme. Els recents treballs de Hanane el-Yousfi, Dominique Zidouemba i Gilles Vilasco han donat a conèixer l’ús del terme ‘bibliologia’ i d’una sèrie de mots que apunten una teoria d’aquesta disciplina en la correspondència de l’abat Jean-Joseph Rive datada entre el 1781 i el 1786 i publicada el 1790 ( Chronique littéraire des ouvrages imprimés et manuscrits de l’Abbé Rive... Eleuthèrapolis: Imp. des Anti-Capet, 1790). Avui podem parlar d’una relació entre el Segle de les Llums, la Grande encyclopédie de Diderot i el naixement de la bibliologia, almenys pel que fa a França. No obstant això, la investigació ha avançat prou com per poder formular la hipòtesi que el mateix terme “bibliologia” s’havia fet servir abans. Dominique Zidouemba ha pogut remuntar-ne l’ús a l’any 1580, amb l’italià Ulisse Aldrovandi. Per acabar, els investigadors tunisians Muhammad Rhebi i Wahid Gaddurah han assenyalat l’existència d’obres bibliològiques entre els segles X ( Ibn al-Nadim) i XV ( al-Kalka-sandï).

Tot i així, la bibliologia, ciència ja antiga, ha conegut un desenvolupament discontinu i una evolució de la seva concepció. Definida per Rive i Peignot com la ciència del llibre, va veure renéixer l’interès per ella a finals del segle XIX i durant la primera meitat del XX gràcies al belga Paul Otlet.

A la mateixa època, els russos Loviajin i Lissovskij semblen haver desenvolupat sengles teories sobre la bibliologia.

Oblidada després de la segona guerra mundial, pren un nou caire a partir dels anys 70. Esdevé, cap als 80, la ciència de l’escrit, de la comunicació escrita, una de les ciències de la informació i la comunicació. El 1987, aquesta perspectiva es desenvolupa en un Que sais-je? publicat per les Presses universitaires de France.

La bibliologia s’estén llavors a un pla internacional mitjançant diversos col·loquis. El 1988 es crea a Tunis l’Association Internationale de Bibliologie. Un programa internacional d’investigació en bibliologia es posa en marxa. L’interès mostrat envers aquesta disciplina és prou important com perquè hom consideri la necessitat de publicar una enciclopèdia sobre la matèria.

Convé, doncs, respondre, a la llum de les últimes recerques internacionalss, una sèrie de qüestions que es plantegen els interessats en aquesta disciplina; quin és l’origen del terme, com se n’explica l’aparició, quines han estat les seves concepcions successives o per què ha esdevingut la ciència de la comunicació escrita”.

Història de la bibliologia, Robert Estivals. Trad. Jesús Gascón García. ITEM, núm. 11, Barcelona, 1992; p. 25-26.

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“ Los más graves atributos negativos que comenzamos hoy a percibir en el libro son estos:

Hay ya demasiados libros. Aún reduciendo sobremanera el número de temas a que cada hombre dedica su atención, la cantidad de libros que necesita injerir es tan enorme que rebosa los límites de su tiempo y de su capacidad de asimilación. La mera orientación en la bibliografía de un asunto representa hoy para cada autor un esfuerzo considerable que gasta en pura pérdida. Pero una vez hecho este esfuerzo se encuentra con que no puede leer todo lo que debería leer. Esto le lleva a leer de prisa, a leer mal y, además, le deja con una impresión de impotencia y fracaso, a la postre, de escepticismo hacia su propia obra.

Si cada nueva generación va a seguir acumulando papel impreso en la proporción de las últimas, el problema que plantee el exceso de libros será pavoroso. La cultura que había libertado al hombre de la selva primigenia le arroja de nuevo en una selva de libros no menos inextricable y ahogadora.

Más no solo hay ya demasiados libros, sino que constantemente se producen en abundancia torrencial. Muchos de ellos son inútiles o estúpidos, constituyendo su presencia y conservación un lastre más para la humanidad, que va de sobra encorvada bajo sus otras cargas. Pero, a la vez, acaece que en toda disciplina se echan de menos con frecuencia ciertos libros cuyo defecto traba la marcha de la investigación. Esto último es mucho más grave de lo que su vaga enunciación hace suponer. Es incalculable cuantas soluciones importantes sobre las cuestiones más diversas no llegan a madurez por tropezar con vacíos en investigaciones previas. La sobra y el defecto de libros proceden de lo mismo: que la producción se efectúa sin régimen, abandonada casi totalmente a su espontáneo azar”.

“El libro como conflicto”, discurso de José Ortega y Gasset, dirigido a los editores en la Univ. Central de Madrid el 20 de mayo de 1935. En el Vol. 5 del llibre Obras Completas, Alianza Editorial, Madrid, 1994, vol. 5.

 

 

 

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Old books | Etiquetat , , | 3 Comments »

Bibliodiccionari LXXIX

19/02/2020 per biblioaprenent

 

Biblio-Bison (2): estàtua de bronze a l’entrada de la Biblioteca Pública d’Indianàpolis ( Indiana – USA).

 

 

Biblio.box : dispositiu que crea una xarxa WLAN per poder conectar-te i navegar per un lloc estàtic que conté una biblioteca digital. S’utilitza un codi de Biblioteca-guerrilla ‘Raspberri pi’ i una cel·la de carga. També surt com Bibliobox.

Vist en el vlok Librenauta: https://bibliobox.copiona.com/posts/biblio-box.html

 

 

Bibliobús (3)( joc). Així ho expliquen des de l’Instituto Leonés de Cultura: El Juego del Bibliobús (2017). Acabamos de poner en marcha el Juego del Bibliobús, un juego de mesa en el que se simula una ruta del bibliobús por los parajes y monumentos más conocidos de la provincia de León, y donde cada concursante puede experimentar múltiples peripericias desde que el Bibliobús abandona su central cada mañana hasta que llega a los pueblos donde presta servicio.

 

 

Biblio-Carnaval: a la Biblioteca «María Teresa León» fan el contacontes interactiu Biblio-Carnaval, dirigit al públic familiar, dins del programa mensual “Sábados en la biblioteca”.

 

 

Bibliocarro (3): servei de prèstec de llibres en el IES Ana María Matute, mitjançant un Bibliocarro ofert per la Biblioteca  Pública Municipal María Moliner a Velilla de San Antonio ( Madrid ).

 

 

BiblioCiencias: portal de formació de la Biblioteca de Ciencias, Universidad Complutense de Madrid.

 

 

Bibliocromos (2):a l’Escola Collbaix  de Sant Joan de Vilatorrada, organitzen una mena de joc relacionat amb els llibres per aconseguir uns àlbums de cromos, anomenats Bibliocromos. Més informació a: https://projectes.xtec.cat/bescat/portada/els-bibliocromos/  . (L’Amadeu, de la FIMA, m’ha fet arribar aquest joc. Gràcies.)

 

Biblio-hemerografía (2): llibre de Xiomarita Pérez:  Biblio-hemerografía de la cultura tradicional y popular de la Republica Dominicana (temática y por autores), Santo Domingo, República Dominicana : Secretaríade Estado de Cultura, 2009.

 

 

Biblioinformación (1): vlok   d’una estudiant guatemalteca de Biblioteca General a la Escuela de Bibliotecología de la Facultad de Humanidades .

 

 

Biblioinformación (2): vlok de la Facultad de Economía y Negocios a Viña del Mar. És un espai d’informació del Sistema de Bibliotecas de la Universidad Andrés Bello.

 

 

Biblioinformación (3): vlok  del bibliotecari Oscar Irala a Puebla ( México).

 

 

Bibliojocs 2.0: “ és un espai on compartir recursos educatius d’infantil i primària seqüenciats per cursos i matèries”.

Més informació a: https://bibliojocs.edutictac.es/php/

 

 

Biblioraltic: estableix una simbiosi curricular entre el llibre ‘de paper’ i les tecnologies de la informació i la comunicació, per a desenvolupar la Competència Lingüística en la societat de la comunicació. Més informació i aclariments a: https://documents.tips/documents/sociedad-en-constante-cambio-nuevos-planteamientos-y-modelos-reflexion-sobre-la-practica-docente-proyectos-de-innovacion-biblioraltic.html

 

 

Biblioselvas: una iniciativa que instal·la biblioteques en escoles rurals de l’Amazònia equatoriana. Vist en el vlok Soy bibliotecario, on donen molta informació: https://soybibliotecario.blogspot.com/2020/02/biblioselvas-amazonia-ecuador.html?spref=t

 

 

Biblio-sessió : Classes de post-part del CAP de Sarrià de Ter  amb la llevadora Mercè Lladó fetes a la Biblioteca Emilia Xargay, per conèixer l’espai i les lectures que s’ofereixen a mares i nadons relacionades amb l’alletament, l’educació sexual, etc. Més informació a:

http://www.bibgirona.cat/biblioteca/sarria-de-ter/agenda/84477-biblio-sessio-post-part-amb-la-llevadora-merce-llado

 

 

Biblio-Sonnets: llibre: Biblio-Sonnets-poèmes inédits, de Paul Verlaine, Ed. H. Fleury, Paris, 1913; amb il·lustracions de Richard Ranft. La primera publicació d’una suite de 13 poemes de Verlaine, desenfadada,sardònica i reflexiva, sobre la passió dels llibres i la col·lecció de llibres.

 

 

Biblioteca-guerrilla: és una aplicació per generar un catàleg web de llibres i embolicar-ho en un ‘router’ ( qualsevol dispositiu:D). Més informació a: https://github.com/elKaZe/biblioteca-guerrilla/issues/5 , i a Librenauta.

 

 

Bibliotecando: butlletí de la Biblioteca de la Universidad de Córdoba ( Colombia).

 

 

Bibliotertúlia: en el Museu de Prehistòria de València, organitzen Bibliotertúlies. Més informació  a: http://www.museuprehistoriavalencia.es/web_mupreva/actividades/827/es?q=va

 

 

Bibliothoven: vlok de la Biblioteca de l’Escola Beethoven de Santa Coloma de Gramenet. Diuen: “ és un espai per gaudir de la lectura i per ajudar a l’hàbit lector dels nostres nens. Compartim enigmes i recursos per a petits i grans”.També són a Instagram i a Twitter.

 

Bibliotruck: en el Camping&Bungalow Park de Cambrils ofereixen: “El lloc ideal per al lector, on els nostres clients podran trobar llibres, revistes, contes infantils per als petits, en tots els idiomes.Podran agafar prestats els llibres sense cap cost o bé canviar-los per un altre llibre que no hagin llegit i deixar el seu”.

 

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Biblioteques, Llibres, Old books, Paraules | Etiquetat , , |

Frases sobre Bibliofília 614

14/02/2020 per biblioaprenent

“ Malgrat que en el camp de la bibliofília se la coneix  preferentment per les edicions de caràcter artístic, l’Editorial Gustavo Gili ha conreat en la seva llarga vida tots els vessants del gènere: bibliofília erudita, bibliofília científica, bibliofília artística o alta bibliofília ( segons la denominació que el mateix Gili va adoptar de l’àmbit franès), coedicions, edicions finançades per autors o bibliòfils, edicions facsímils i llibres d’artista.

El seu historial en l’edició de bibliòfil no comença, en contra del que pugui semblar, amb “Ediciones de la Cometa”, sinó que s’inicia durant els anys immediatament següents a la creació de l’editorial, i es prolonga d’una manera constant al llarg del segle XX. En la seva dilatada activitat es poden reconèixer diverses etapes: la primera comprèn, aproximadament, les dues primeres dècades que segueixen la fundació de l’editorial. Així, des del 1906, com a mínim, Gustau Gili Roig va encetar una sèrie d’edicions limitades que van ser el germen de les edicions de bibliòfil que l’editorial va llançar un parell de dècades després. Entre aquestes publicacions es poden esmentar Poesies ( 1906), de Miquel Costa i Llobera; Llibre de doctrina pueril ( 1907), de Ramon Llull; Cap al tard ( 1909), de

Joan Alcover, i les edicions especials de l’obra de Joan Maragall o de Narcís Oller. Es tracta d’un conjunt de publicacions influït pels models barcelonins que promovien la Societat Catalana de Bibliòfils, L’Avenç, Oliva de Vilanova, Els XII, Ramon Miquel y Planas i molts d’altres; és a dir, d’un tipus de bibliofília erudita circumscrita a l’àmbit català ( cultura catalana, idioma català i estil editorial català).

El segon període, que se solapa amb “Ediciones de la Cometa”, inclou una sèrie de coedicions amb Pantheon ( Florència–Barcelona). Tot i que no portaven la denominació explícita de “bibliòfil”, no hi ha dubte que aquest conjunt de publicacions representava una variant més del gènere, i no seria inexacte qualificar-la de “bibliofília científica”. Es tractava de textos de primeres figures de la història de ‘art, publicats entre el 1930 i el 1933: La escultura del Renacimiento en España ( 1931), de Manuel Gómez-Moreno; La miniatura inglesa (1933), d’Elfrida Saunders, i alguns altres. La majoria de títols, impresos en paper setinat de qualitat, tenien un tiratge de 165 exemplars i s’acompanyaven d’il·lustracions en fototípia.

La tercera fase correspon a les ·Edicions de la Cometa”, que representen el model genuí de bibliofília artística inspirada en les edicions franceses del període d’entreguerres. Comença el 1930 i s’acaba el 1948 amb la publicació de Platero y yo, de la qual ja s’encarrega Gustau Gili Esteve. Les “Edicions de la Cometa”, que constitueixen una autèntica edat d’or de la bibliofília espanyola, van culminar amb dos epílegs: La Tauromàquia (1959) i El entierrro del conde de Orgaz (1969), obres il·lustrades per Picasso que se situen al capdamunt de les grans produccions de bibliòfil de la casa. Creada amb la intenció d’implantar a Espanya la bibliofília d’orientació francesa, aquesta col·lecció no sempre va rebre la resposta adequada a l’alt cost que requeria l’empresa, que va topar des del principi amb la dificultat de l’escassetat de subscriptors.

Del llibre: Pablo Picasso i els editors.Gustavo Gili. Treball i amistat, Claustre Rafart i Planas et al., Ed. Fundació Museu Picasso, Barcelona, 2018; p.55-56.

 

“ Como queda demostrado, el comercio del libro antiguo se mantiene por el amor al libro; lo provocan y sustentan los coleccionistas y bibliófilos; lo realizan los libreros, al buscar para sus clientes el libro que necesitan. Muchas veces el librero anticuario, repetimos, ha sido coleccionista, y los quebrantos de fortuna le han obligado a hacer de una afición que les arruinaba una profesión que les da de comer; y, en no pocas, el bibliófilo es al mismo tiempo librero de ocasión; aunque sin darse de alta en la contribución: que compra dos o tres libros por un precio, vende después dos o uno de ellos por lo que le costaron los tres y cristaliza su ganancia en los libros que gratuitamente y por este procedimiento enriquece o forma su colección”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946. p. 52 ( 25 en el llibre).

 

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Llibres, Oficis del llibre | Etiquetat , |

Frases sobre Bibliofília 613

09/02/2020 per biblioaprenent

“Les  clàssiques parades de llibres de vell són ben conegudes per tots. Tenim les de Drassanes, fixes, com les del Sena, a París, i no gaudeixen d’inferior popularitat les setmanals, instal·lades al Mercat de Sant Antoni i al Paral·lel, que estan obertes al públic els diumenges. Un passeig o visita d’inspecció per elles resulta sempre interessant i instructiu. Com en totes les llibreries – siguin d’ocasió o no – cal declarar que són molts els “borinots” que per allí pul·lulen, i molt pocs els que recorren al bitlleter i compren alguna cosa. Però l’art del llibreter sempre brilla en les típiques “parades”.

El diàleg entre el presumpte comprador i el venedor – que a mi em sembla que és un “intel·lectual” vingut a menys – sol ser el següent:

-Quant val “això”

-Sis pessetes.

-Eh?

-Sí, senyor. Sis pessetes. Li demano “l’últim”.

Llavors el presumpte comprador, silenciosament, torna a deixar el volum on estava, i s’allunya amb gest malenconiós i el llibreter reprenent la seva conversa – ¿no heu notat que els llibreters de vell, sempre xerren amb algú? – remata el conat de compra amb aquestes o semblants paraules:

“¿Creurà aquest senyor que jo robo els llibres? ¿Vinga, home! “.

I no és que robin els llibres, sinó que – i a proves em remeto – les seves mercaderies són de complicada procedència, especialment després de la dominació roja.

Per exemple, no fa molt de temps que vaig poder adquirir en una “parada” un exemplar de “Visions i Cants“, de Maragall. Això no tindria cap interès si l’exemplar – que és de 1900 – no portés la dedicatòria autògrafa de l’autor, que diu així. “A Don Miguel de Unamuno, el seu amic afectíssim. J. Maragall “-

Per quantes mans i per quantes aventures, no hi haurà passat tal llibre? El llibreter – molt bon coneixedor del seu ofici – em va fer reflexionar-hi, em va suggestionar i em va fer pagar per l’exemplar 8 pessetes.

I és que els nostres llibreters coneixen molt bé el valor d’aquests exemplars “rars” i els aparten – segons diuen – per al públic que sap apreciar-los.

El primer és tenir clients de “qualitat” – em deia un conegut venedor -. Vostè, per exemple, és un d’ells.

Jo em vaig ruboritzar  una mica i vaig decidir explicar el fet a un parent que sol menysprear-me.

-¿Vostè creu, senyor “Pepet”?

-¡I tant que ho és! Per això es durà avui un exemplar que li tinc reservat i que procedeix de la biblioteca de Cánovas del Castillo, segons el “ex-libris”. Són vint-i-cinc pessetes. L’hi embolico?

I em va fer el paquet. Quan m’ho van entregar, em va explicar, una mica adolorit:

No cregui vostè que sempre troba un persones cultes que em comprenguin. Ahir, per exemple, un individu em va demanar ni més ni menys que el “Inguenioso” Hidalgo El “Jijoyte” de la Mancha “, i al respondre-li que jo no tenia semblant obra em va replicar:

Doncs, és estrany. Una obra escrita pel Príncep dels “Enginyers” espanyols!

Llavors jo em vaig atrevir a insinuar:

-Però realment, no tenia vostè cap “Quixot” …?

-¡Més de deu!

-Doncs com …

-¡Senyor meu! – va respondre amb altivesa el llibreter -. Els meus client són gent culta o no són clients meus.

M’afalagà amb el relat i la frase i vaig adquirir tres llibres més; i uns senyors que m’acompanyaven em van imitar, amb gran satisfacció del llibreter … o del novel·lista fracassat. Com vostès prefereixin. ”

Article: “Llibres d’ocasió“, al llibre Estampas barcelonesas, de Ricardo Suñé Alvarez, editat per Llibreria Dalmau, Barcelona, ​​1943. La il·lustració és del llibre i realitzada per Manuel del Arco.

“ Tan pronto como se ha efectuado la adquisición, debe el librero proceder a la fijación del precio de venta de cada libro mediante la utilización de una marca convencional escrita a lápiz en el lugar a este fin elegido.

Las marcas deben adoptarse utilizando un procedimiento análogo al fijado para igual operación en las librerías de nuevo. Esta operación es fácil para aquellas obras que se han tasado una a una, conforme a lo que queda expuesto, pero no resulta igual respecto de aquellas otras cuyo precio se ha fijado en conjunto. Para estas últimas, será necesario buscar una fórmula arbitraria quizá, pero útil en todo caso.

La fórmula más aconsejada consiste en que si se han adquirido cinco (6)obras que deben ser revendidas cada una al precio de pesetas 10, 12’50, 16, 7’50, 8, 20 = 74 pesetas; si el precio de compra ha sido de 30 pesetas, se tendrá 30/74= 0,40; multiplicando el precio de reventa por 0,40 se obtendrá el precio exacto de compra, esto es, 4, 5, 5’40, 2’80, 3’20, 8 pesetas, cifras que deberán marcarse también debajo de la señalada como precio de venta, al objeto de poder conocer el límite inferior a que puede rebajarse de precio un libro, cuando las circunstancias lo hicieran necesario o aconsejable.

Para la fijación del precio de venta el librero de ocasión no sólo ha de tener presente el precio que ha pagado por el libro, sino que debe tener en cuenta un conjunto muy rico en variantes y matices que ha de tomar de su biblioteca técnica. Los catálogos de ventas públicas o subastas, los de los otros anticuarios, su mayor o menor rareza, su estado de conservación, encuadernación, ilustraciones, apostillas y notas marginales de autores conocidos, etc., etc., la existencia de coleccionistas especiales, el que haya o no ejemplares en las grandes Bibliotecas Nacionales, especialmente en el British Museum, Biblioteca Nacional de París y del Congreso de Washington; el que tenga o no ejemplares el coleccionista o coleccionistas más afamados, etcétera”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 41.42 .

Sala de lectura del British Museum

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books | Etiquetat , |

Biblioinformadores, abans bibliotecàries, demà bibliorobots?

04/02/2020 per biblioaprenent

Els llibres no ( desapareixeran ) mai, però crec que s’hauria de fer alguna cosa més.
A Catalunya hi ha més de 400 llibreries de vell, de segona mà, antiquàries, d’ocasió, etc. És cert que la majoria venen ‘on line’ ( Iberlibro, Uniliber, Todocolección, Wallapop, Webs, etc.), però, sortosament, encara en queden unes quantes físiques, que no se sap quant duraran perquè la cosa crec que no pinta gaire bé. La Fira del Llibre d’Ocasió Antic i Modern de Barcelona és una mostra de com van les coses.

M’agrada molt la Bibliologia, miro de fer postgraus, cursets, seminaris, assistir a conferències, etc., per posar-me al dia i aprendre més coses, però no ho posen gaire fàcil. Algun curset a la seu del COBDC, algun curset a l’estiu ( Els Juliols…), algun curset a la Universitat, i poca cosa més, ah sí, i també pocs, però interessants cursets al monestir Sant Pere de les Puel·les, com per exemple el de Restauració de llibres i documents .
Es poden fer coses a diferents escoles d’Art i Disseny, però no gaires. I del que fan, normalment, poques coses tenen a veure amb el llibre antic, la impremta, la tipografia, l’enquadernació, el paper, etc.
A la FACINMIAU ( FACultat d’INformació i MItjans AUdiovisuals), anaven a fer des del dia 5 d’aquest més un postgrau: “El Llibre Antic: Història i Anàlisi del patrimoni bibliogràfic“, però m’avisen que per manca d’inscripcions no es podrà realitzar. La notícia m’ha deixat fotut, però ja sortirà alguna altra cosa.

Abans Escola de Bibliotecàries ( 1915-1973),

La planta baixa de la Biblioteca de Catalunya, seu de l’Escola de Bibliotecàries de 1937 a 1991; ss’hi entrava per la porta de sota l’escalinata. ( Viquipèdia).

 abans Escola de Bibliologia ( 1974-1981),

abans Facultat de Biblioteconomia i Documentació (1982-2019),

des del 2019 FIMA (Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals),

i en el futur, ?. Ja ho veurem. I en el vídeo podeu veure alguna cosa més.

https://www.enter.co/cultura-digital/entretenimiento/la-sociedad-de-consumo-satirizada-en-un-cortometraje-llamado-idiots/

Sembla que hi ha poc interès a aprendre coses sobre el llibre, i si és antic, encara menys. A la FIMA fan un curs, Escola de Llibreria, que sembla que funciona bé, però és una altra cosa.
Una altra mostra de com va això del llibre vell la tenim en la desaparició dels “Pabellones de libros Antoni Palau”.

“Pabellones de libros Antoni Palau”, carrer Diputació ( 1967-2014) (Foto: Ermesto Vilà. Arxiu El Periódico)

Dues imatges del mateix lloc, vistes a  Barcelofilia:  (Foto: Joan Puig. Arxiu El Periódico)

En altres llocs d’España fan més cursos, postgraus, màsters, seminaris, etc., aquí, a la dita “Ciutat de la Literatura” i a la resta de Catalunya no es fan gaires coses.
Abans teníem un Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, ara ni això. Porto mes de dos anys queixant-me i demanant cada dia, a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat, via Twitter, un Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques, però ni puto cas. I molta gent em diu que sóc un pesat, però malgrat tot, seguiré.

Museu del Llibre i de les Arts Gràfiques a Montjuïc ( 1974-1995?)

El tema dels vergonyosos llibres amb errates, dels quals també em queixo cada dia al Gremi d’Editors de Catalunya i a la Federación de Gremios de Editores de España, des de fa també uns dos anys, el deixo per un altre dia, de moment el Gremi d’aquí em té blocat.

Només volia parlar d’una cosa, del correu enviat per la FIMA:

“Des de Secretaria de la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals, comunicar-te que finalment el postgrau El Llibre Antic: Història i Anàlisi del patrimoni bibliogràfic d’aquest curs 2019-2020 no es podrà realitzar atesa la manca d’inscripcions”, però no puc evitar escriure d’aquestes coses que passen a la dita , per la UNESCO, “Ciutat de la Literatura”.

I per acabar igual com he començat, com vaig llegir en un llibre, els llibres no desapareixeran mai, però crec que s’hauria de fer alguna cosa més.

Robot-lector.

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books | Etiquetat , , , , |

Frases sobre Bibliofília 612

03/02/2020 per biblioaprenent

“ Tanmateix la via normal devia ser cada vegada més la publicació a través d’editors que es feien càrrec dels costos de producció. Quan es tractava d’una presentació especialment elegant, tal vegada algun cop l’autor col·laborava a cobris les despeses. Sens dubte les lectures públiques complien també la funció d’interessar un editor a publicar el text que es presentava. Si el públic el rebia amb entusiasme, es podia pensar que l’edició sortiria a compte.

Els errors naturalment ja eren prou habituals quan es copiava sense dictat. Per això era necessari el treball del corrector, que ja hem vist que era denominat anagnosta. La feina de correcció es pot expressar en llatí com librariorum menda tollere, ‘elimina els errors dels escrivents’. El control era lògicament necessari, exactament com avui, amb l’única diferència que a l’antiguitat s’havia de corregir un per un cada exemplar.

Titivillus en miniatura del XIV

Els escrivents de l’editor eren probablement en general esclaus amb una formació especial. Però també podien ser ciutadans lliures: durant l’època imperial es redueix de fet el nombre d’esclaus, i el seu lloc l’ocupen treballadors lliures. El treballador lliure havia de rebre un sou, també quan era escrivent. Pel que sembla es treballava a preu fet i es pagava segons el nombre de línies estàndard, almenys després de l’època de Neró ( cap a la meitat del segle I dC). Es prenia com a norma la mesura variable de l’hexàmetre, el rei de tots els metres. Es va constatar que de mitjana l’hexàmetre constava de quinze síl·labes i trenta-cinc lletres. Precisament els millors resultats des del punt de vista de la qualitat. A això es refereix Marcial quan diu:

Si trobes, lector, un passatge que et sembla estrany,

Alguna relliscada aquí o allà, contra la gramàtica i la norma,

No és pas culpa meva, sinó de l’escrivent, que de pressa i corrents

Ha comès els errors per poder cobrar una paga més alta.

Quan el llibre havia estat copiat en un nombre determinat d’exemplars, i s’hi havia fet les revisions i esmenes, calia preparar cada exemplar per a la venda.

Article “Liber Liberis. Escriptors i editors a la Roma antiga”, de Tönnes Kleberg, a la revista El Món d’Ahir 09, 2018, p.76-77. ( Trad. de Ramon Farrés).

 

χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ          χφ

 

“Responsabilidad del librero de ocasión: Antes de pasar al estudio de la formación del fondo de librería del librero anticuario, consideramos indispensable tratar este punto por su importancia y trascendencia.

El comprador de libros antiguos o de ocasión debe proceder con prudencia máxima, toda vez que pueden recaer sobre él responsabilidades civiles y penales de carácter grave, así en la compra como en la venta.

En primer lugar, ha de tener presente los casos en que la ley limita el ejercicio de derecho de vender a las personas: los menores, los incapacitados, las mujeres casadas, etc. El estudiante menor de edad no puede vender libros sin la autorización de su padre o tutor. La autorización para llevar a término la venta debe, en estos casos, retenerla en su poder el librero comprador una vez hecha la operación. En segundo lugar, el librero debe afinar mucho sus dotes de observador, para evitar la adquisición de libros procedentes de robo, hurto o cualquier otra forma delictiva. Es evidente que el poseedor de un libro es considerado por la ley como su propietario, pero sólo mientras no se demuestre lo contrario, y para evitar las consecuencias que acarrearía esta demostración, es de todo punto conveniente la desconfianza en la mayoría de los casos. La fisonomía alterada del ladrón no habitual, su nerviosismo, su carencia de conocimientos o de preparación en la materia propia del libro de que se trate, deben ser otros tantos motivos suficientes para levantar la sospecha en el ánimo del librero comprador. Es evidente que cierto tipo de libros no pueden ser propiedad sino de personas que pertenecen a determinadas clases sociales o a las que ejercen tales o cuales profesiones. Por ello, es muy recomendable tener una clientela bien conocida, y adquirir todas las posibilidades necesarias para completar los datos conducentes a lograr cierto grado de identificación del vendedor”.

Lasso de la Vega, Javier: El comercio del libro antiguo, Gráficas González, Madrid, 1946.  pp. 37.

 

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Paraules | Etiquetat , , , |

Bibliodiccionari LXXVIII

29/01/2020 per biblioaprenent

 

Vaig començar el Bibliodiccionari pensant que trobaria 50 o 60 paraules que comencessin per Biblio, però en porto , de moment, unes 1700. Qui m’ho havia de dir! I en segueixo trobant quasi cada dia, malgrat que la Facultat de Biblioteconomia i Documentació es diu ara Facultat d’Informació i MItjans AUdiovisuals (FIMIAU). El progrés té aquestes coses. Els hi direm a les bibliotecàries, informadores, o com els hi direm? Però això és un altre tema, una altra qüestió, o no? Potser en aquest Bibliodiccionari hauré d’afegir la paraula Biblioinformador, que tampoc queda malament.

Biblio-Ágora TV: “la tele de la biblioteca del cole”, així descriuen un mitjà que fan servir per explicar contes i fer ressenyes de llibres. A la Biblioteca   del CEIP Ágora de Palomares del Río ( Sevilla).

I en aquest vídeo podeu veure de que va: https://www.youtube.com/watch?v=a5EftIeFUFw&feature=youtu.be

 

 

BiblioAldric: vlok de la Biblioteca de l’Escola ALDRIC de Cassà de la Selva.

 

 

Biblioamant: aquell que estima els llibres. Podria ser sinònim de bibliofília, però.

 

 

Biblioclick: és la Biblioteca digital de la Corporación Cultural de Lo Barnechea ( Chile). Més informació a:

https://www.lobarnechea.cl/cultura/lanzamiento-biblioclick/?from=agenda

 

 

Biblioescacs: “Aprèn a jugar a escacs amb la Societat Coral Colon! Farem sessions teòriques i pràctiques els dissabtes al matí!”, ala Biblioteca de Ponent de Sabadell.

 

 

Biblioescape: la Biblioteca Universitària de León (ULE) ha realitzat ‘Biblioescapes’ – similars a les conegudes “escape room” – per a que els futurs alumnes universitaris es posin al dia sobre la temàtica bibliotecària. Més informació a: https://biblioteca.unileon.es/content/acticidad-del-campus-cient%C3%ADfico-en-la-biblioteca

 

 

Biblio-Femo: a la Biblioteca Pública Miguel de Cervantes de Mota del Cuervo organitzen una sèrie d’activitats que anomenen Biblio-femo.

 

 

BiblioFichas: paraula del vlok “lab_zebra , on diuen: “ Espacio para describir acciones bibliotecarias, que pueden desarrollarse individualmente o incluirse en una propuesta o plan de acción bibliotecario”.

 

Bibliojuego: vlok Bibliojuego . Treball educatiu realitzat per estudiants universitaris de la Facultad de arquitectura, diseño y urbanismo de Buenos Aires. Més informació a: https://bibliojuego.wixsite.com/bibliojuego1/bio

 

 

Biblio-Portal: Biblioteca del Portal La Dehesa ( Santiago de Chile), per intercanviar llibres.

 

 

Bibliorelax: espai de lectura relaxada a l’escola Aldric de Cassà de la Selva.

 

 

BiblioRevolución: la Biblioteca Rego da Balsa  a Carballo,  organitza BiblioRevolución, una revolta de les lletres gallegues. Així ho van anunciar: “Después de la multitudinaria y revolucionaria Semana del Libro y la Lectura, en la que participaron casi 2.000 personas y hubo que colgar el cartel de “no hay billetes” en todas las actividades, la Biblioteca Rego da Balsa quiere que te sumes a la BiblioRevolución, una auténtica revuelta de las letras gallegas alrededor de la figura de Antón Fraguas y de las diferentes propuestas lúdico-culturales que llenarán el mes de mayo”.

Més informació a: https://nhdiario.es/mayo-traera-la-bibliorevolucion-a-carballo/

 

 

Biblios: és un joc de cartes ( 87 en total) amb dues fases ben diferenciades: una selecció per ‘draft’ i una subhasta. El tema enganxa, però per si sou dels que us voleu ambientar… representa que els jugadors són abats que intenten tenir la millor biblioteca possible.

Més informació en el vlok No feu soroll...!

 

 

BibliotecadelesCoses : hashtag de la BibliotecadelesCoses: un servei de préstec d’objectes obert a tothom. Impulsada per les entitats Rezero    i Nusos Cooperativa  amb la col·laboració de la Cooperativa Etcèteres  i eReuse, es troba en el Casal de Ca l’Isidret  del barri del Poblenou, amb l’objectiu de fomentar l’economia circular i reduir l’impacte ambiental de la producció de deixalles. També estan en el barri de La Verneda i La Pau. Més informació a: http://nusos.coop/biblioteca-de-les-coses/ .

 

 

Bibliotecariassshh: compte de Twitter: @Bibliotecariash. Diuen: “ Secretos bibliotecarios sin levantar la voz… ssshh”.

Imatge seva a Twitter

 

Biblióvara i biblióvaro: paraules en el jerseis, indicant, potser,  “devoradors” de llibres? En venda a filolocomanía.

 

 

 

 

Arxivat a Bibliofília, Oficis del llibre, Paraules | Etiquetat , , , |

« Newer Posts - Older Posts »