“ La fusta tallada en forma de gravat i usada per a l’estampació, és el mitjà d’expressió gràfica més antic que és coneix. A Catalunya és aconseguit per mitjà d’una sèrie d’imatges religioses estampades sobre pergamí i cuir especialment preparat, possiblement contemporànies de les que es conegueren a Itàlia a començaments de l’any 1300.
Segons Joan Amades, en una cita que fa de Berthelot en el seu llibre Apunts d’imatgeria, aquest creu que el gravat al boix fou conegut a Europa en introduir-s’hi el joc de naips l’any 1330, i segons Eudald Canibell, en un document desaparegut de l’Arxiu Municipal consta que a l’any 1303 es jugava ja als naips a Barcelona. El mateix Eudald Canibell diu: “ en els llibres registres de les disposicions preses pel Consell de Cent de Barcelona corresponents als anys 1310 a 1313 i en els anys 1318 al 1329, consten diverses interdiccions de jugar a naips a Barcelona”. Els esmentats registres figuren a l’Arxiu Històric Municipal.
Aquestes cites, en allò que respecta a dates, coincideixen absolutament amb les ja esmentades aparegudes a principis de l’any 1300, la qual cosa fa probable que siguin aquestes de les primeres manifestacions estampades que es coneixen en el continent europeu. La gran religiositat de l’època és una altra de les raons que més justifiquen aquesta tesi, i si tenim en compte el que exposa H. de Laborde en el seu llibre La Gravure, on diu que els emperadors Teodoric i Carlemany ja signaven amb petites marques tallades al boix, ens confirmaria que l’estampació per mitjà de la fusta tallada era molt anterior a l’any 1300.
És evident que a Catalunya el gravat al boix prengué increment degut a la fabricació dels naips. En realitat els esmentats naips eren trossos de fusta tallats amb gúbies i policromats a mà. Aquesta classe de treball dóna més ofici al tallista i li permet de fer petites matrius per a estampar-les sobre el pergamí. El pergamí s’havia usat per a les imatges religioses. Amb aquesta modalitat s’aconseguis fer els naips més manejables i de més ràpida producció, ja que donava més facilitats a l’il·luminista en permetre-li acolorir amb més comoditat els blancs que quedaven dintre de les línies de contorn.
Degut a la facilitat que representava aquest primitiu mitjà d’estampació i acoloriment, i també per a poder servir les necessitats de l’època, s’utilitzà aquest mateix sistema per donar un caràcter més pronunciat a l’expressió gràfica religiosa, impuls que pren tota la força en descobrir-se, anys més tard, la fabricació del paper.
El joc de naips prengué encara més increment amb la fabricació de paper: començaren d’estampar-se sobre papers gruixuts i cartolina. Aquest joc s’escampà molt per Catalunya, tant que en moltes ocasions es dictaren ordres de prohibició. Aquesta estampació rudimentària del boix sobre el paper és el que donà un impuls definitiu a la xilografia – és amb aquest nom que es coneix el gravat sobre fusta -, ja que fou aleshores quan començaren a publicar-se estampes de caràcter religiós amb més profusió, però sempre d’un caire netament popular”.
Gravat català al boix amb seixanta reproduccions, quatre gravats originals i una auca d’arts i oficis, Pompeu Audivert, Biblioteca Catalana – Méxic, D.F./ B. Costa i Amic Editor, 1946; p.12-13.
Del llibre citat
χφ χφ χφ χφ χφ χφ χφ
“XIV. LIBREROS ENCUADERNADORES.
Este oficio, que después que la imprenta empezó a extenderse por España desde 1471 llegó a ser uno de los más florecientes de Barcelona, cuenta sus primitivas ordenanzas gremiales en el año 1446, en que el Magistrado Municipal le señaló dos Cónsules para la administración de su policía. El año antecedente el mismo Magistrado había publicado un vando para aquietar, y conciliar las diferencias entre los encuadernadores y tratantes en pergamino y papel, por el qual se mandó que ninguna persona pudiese comprar ni vender papeles y pergaminos sin denunciar dentro el término de dos días al común de los encuadernadores el surtido que se hubiese comprado, afín de que los individuos de este oficio pudiesen escoger la porción que quisiesen de ellos hasta los dos tercios a coste y costas; que dicho comprador no pudiese recibir el surtido hasta pasado un día natural de la denunciación; y a este tenor siguen otras precauciones y disposiciones sobre el orden del repartimiento.
Pero el cuerpo de ordenanzas más completo, autorizado y auténtico que el gremio tiene inserto en su Libro Consular, son los estatutos que en 2 de marzo de 1553 dispuso y mandó publicar el Ayuntamiento de Barcelona para la institución de la cofradía baxo la invocación de San Gerónimo. En ellos, después de arreglar los derechos de las entradas, la elección de los dos Cónsules anuales, la subordinación de los gremiales a estas dos cabezas, la puntualidad en concurrir a las juntas, la administración del monte pío, y los privilegios de las viudas y pupilos en la continuación de su tienda, se trata del tiempo del aprendizaje reducido a cinco años; del modo de examinar las causas que alegue un aprendiz para dexar el primer maestro, antes que el nuevo le pueda admitir; de contener el que un maestro suplante los oficiales y aprendices de otro, ni que éstos puedan trabaxar de su cuenta ni por la de sujetos de fuera del gremio; enfín, de que ninguno que no sea maestro examinado pueda tener libros nuevos para vender así en papel como encuadernados, para evitar los hurtos que se cometían en casa de los maestros por los mismos aprendices que los mandaban revender. Trátase después de la regla que deben guardar los gremiales en las compras de surtidos de papel o pergaminos, y de la equidad que se debía observar en la repartición del género entre los demás del oficio, afín de evitar monopolios y otros daños.
Para obviar también otros abusos, se prohíbe que ningún librero haga pactos ni ajustes con maestros de primeras letras, para asegurar el despacho de sus obras privativamente en daño de los demás gremiales, y de las lecturas escogidas para la niñez. Asimismo para contener muchos fraudes y hurtos, se estatuyó que ninguna persona que no sea librero examinado pueda vender libros usados clandestinamente, pues los regatones debían venderlos por medio de corredor en los puestos públicos que estaban ya señalados, quales las plazas de San Jayme, la nueva, y la de los encantes. Últimamente se prescribe que ningún librero pueda tener más de una tienda, ni vender libros así en papel como encuadernados que no sean suyos propios, afín de obviar varios fraudes e inteligencias con los estrangeros”.
Capmany y de Montpalau, Ant. de: Memorias Históricas, sobre la Marina, Comercio y Artes de la Ciudad de Barcelona. VOL. I. Ed. Cámara Oficial de Comercio y Navegación de Barcelona, Barcelona, 1961. ( original és de 1769),p.562.
Biblioaprenent 