Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 702

26/04/2022 per biblioaprenent

“Des que no hi ha ocasió de comprar llibres en els convents s’ha tornat a les fonts naturals que el país ofereix als aficionats. Tals són les vendes per defunció i el comerç corrent de llibreria. Quan mor un individu la successió està lliure de fideïcomís, es comença per amuntegar la biblioteca en alguna golfa, oberta a tots els vents, fins que s’hagin complert les innombrables formalitats de la llei, el que permet als corcs, a les rates, a la pluja, i al porter així com als seus fills i als seus amics, produir la major quantitat de malbaratament i destrucció. Finalment un pèrit jurat s’encarrega de fer l’inventari del que queda; ho fa el més abreujat possible; taxa cada volum en rals i maravedisos, segons les idees antiquades de les que conserva una tradició invariable: així posarà un preu formidable a qualsevol volum de Voltaire, de Rousseau o de l’ Enciclopèdia, en un altre temps desitjable i car com a fruit prohibit; així és com les paraules plenes de sonoritat com Història, Filosofia, Teologia, o bé els noms populars dels antics clàssics i dels escriptors coneguts a les escoles l’omplen d’un sant respecte i li fan inflar la seva taxació en detriment dels llibres que no coneix: el seu nombre és legió. El pèrit no deixarà de traduir tots els títols estrangers a l’espanyol, per mostrar la seva ciència; simplificarà o s’arreglarà cada títol espanyol segons la idea que a primera vista del volum li hagi donat el seu contingut; dels cinc, sis o més noms que posseeixi cada autor, noms de pila, cognoms i d’origen, escollirà un a l’atzar, i suprimirà els altres per donar-vos el gust de endevinar-los; pel que fa a la

condició del llibre i data d’impressió, són minúcies amb les quals el digne home no taca la seva docta tasca, treball que l’escrivà de tribunal copiarà finalment amb la seva escriptura més il·legible, florejant-lo tot amb faltes, equivocacions i contrasentits.

Com semblant catàleg mai s’imprimeix, apareix per fi degudament rubricat, signat i legalitzat pels amics del pèrit i especialment els que l’han ajudat a taxar els seus desiderata  al preu més baix, són els primers a emportar-se el que els convé. Els llibreters i aficionats menys afavorits arriben després i es duen el que té un preu raonable; finalment el catàleg es comunica a poc a poc els endarrerits, estrangers i altres, que, espantats pels preus, no compren res i deixen als llibres en trànsit d’una destrucció progressiva. Passen alguns anys; arriben les mudances de casa, l’avorriment dels hereus, la impaciència dels legataris: es fa circular novament el catàleg, oferint successivament, el 25, el 50 i el 75 per cent de rebaixa, la qual cosa atreu de nou diversos compradors. En resum, passen una o dues generacions; finalment el llibreter de vell els compra tots a pes, separa alguns i acaba per vendre, el restant al botiguer d’ultramarins, aquest etern omega de tota ciència impresa o manuscrita.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.68-71. Colección Ibarra X.

XQ XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“La ‘edición de arte’ es una noción ambigua, ya que puede referirse a facsímiles sobre temas artísticos, textos de historia de las artes visuales incluidas biografías, catálogos de exposiciones e incluso carpetas, portafolios o álbumes. En algunos casos, se alude a las series de estampas tiradas a mano por los artistas plásticos (que conllevan la impronta original de los artífices) o que son reproducidas mecánicamente. El mencionado Chiáppori (1937) argumenta que los progresos en los procedimientos gráficos en Argentina, permitieron la difusión de textos comunes conformados artísticamente. Según el autor, para merecer la jerarquía de ‘libro de arte’ la obra debe reunir todos aquellos elementos constitutivos de la “belleza” del libro, que pueden haber sido modificados por la técnica, pero no alterados esencialmente en sus efectos artísticos: tamaños adecuados, tipografías elegantes, espaciados equilibrados, composiciones armónicas, ornamentaciones e ilustraciones de calidad. Por último, el libro de artista (trátese o no de un formato de códice), plantea una versatilidad en el uso de materiales de diverso tipo y es concebido más desde el ámbito artístico fruto de la cultura de masas que desde el mundo editorial o gráfico. Dentro de la noción de ejemplar único, el libro de artista incluye para algunos autores al libro-objeto, el libro-escultura, el libro-montaje, el libro-intervenido, el libroescritura, el cuaderno de apuntes, entre otras producciones plástico-visuales. En cuanto al libro múltiple o seriado se utilizan diversas técnicas mecánicas artesanales o industriales, pero el proceso de diseño, producción y edición queda en manos del propio artista. Corresponde a un concepto amplio y complejo, donde el soporte librario se transforma en sí mismo en una obra de arte autónoma, en una unidad expresiva que confiere prioridad al mensaje (Moeglin-Delcroix, 1997). En función de lo antedicho, el libro de artista en cualquiera de sus formas, se aleja del libro de bibliófilo considerado en este trabajo.

En suma, siguiendo las diversas apreciaciones de los especialistas en el tema Abel Cháneton y de Carlos Marcelo Mayer (1943) podemos caracterizar, en líneas generales, a las ediciones de bibliofilia. En cuanto a los contenidos de los libros, se escogen autores reconocidos u obras consagradas que poseen un valor literario legitimado (a nivel nacional en este caso), y se componen textos “correctos” a partir de determinadas versiones revisadas por especialistas. En lo que respecta a las cualidades formales, habitualmente se prefieren los “bellos” y “sobrios” libros ilustrados, donde las imágenes o estampas acompañan o aclaran el contenido textual, prevaleciendo el carácter narrativo. En caso de existir ornamentación, esta resulta acorde con la tipografía elegida. Para ilustrar los textos, se recurre a artistas plásticos renombrados, que utilizan diversas técnicas tradicionales del grabado (xilografías, aguafuertes, puntas secas, litografías). Generalmente estos grabados “originales” son tirados en prensas de mano por los propios creadores. Es decir, son

obras únicas-múltiples; reproducibles o repetibles pero impresas manualmente, con firmas de los artistas como signos de autoría y restringidas en su número (Dolinko, 2012). En cuanto a la materialidad de los libros destinados a los bibliófilos, éstos se caracterizan por diversos rasgos de excelencia: las encuadernaciones artesanales de carácter artístico (sin recargos) en muchos casos firmadas o en su defecto las presentaciones “en rama” (pliegos sueltos) dentro de estuches o cajas, los papeles especiales importados de gran calidad y durabilidad, los grandes formatos y los amplios márgenes que destacan y equilibran estéticamente la “puesta en página”, los caracteres tipográficos diseñados especialmente o compuestos preferentemente a mano, los espaciados e interlineados equilibrados, las líneas perfectamente justificadas y proporcionadas respecto del formato, las tintas (en dos o más colores) distribuidas con intensidad uniforme, las decoraciones u ornatos tipográficos de diversa índole, y las mencionadas ilustraciones originales y viñetas realizadas por artistas de notoria reputación.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibres d'artista, Old books |

Frases sobre Bibliofília 701

20/04/2022 per biblioaprenent

Museu del Traginer d’Igualada

“¿I els llibres? Vegem com es va procedir amb ells:

Després que el poble sobirà, tan clement, tan moderat i just, havia degollat ​​un bon matí als habitants d’algun convent, es retirava per fer el repartiment a casa del que cadascú havia fet fora, als seus parents i amics, per les finestres. Si per descuit o deliberadament el convent no havia estat cremat l’autoritat, novament constituïda i escollida entre el més selecte de la població liberal, arribava més o menys de pressa per apoderar-se de les restes en nom de la nació. Sense preocupar d’engendrar possibles enemics en la seva pròpia colla, no deixava de donar part generosament de tot el que trobava al primer que arribava, sobretot quan eren llibres, mercaderies de mala qualitat i de poc valor a judici seu. Mentrestant, com era necessari fer veure que hi havia organització, se’ls amuntegava en qualsevol part i es confiaven a qualsevol fins a nova ordre. Aquest qualsevol, que canviava freqüentment, mitjançant diners i fins i tot per pura cortesia, els posava a la disposició de vostè durant els anys que les altes autoritats governamentals passaven a prendre una decisió. Generalment aquesta decisió era transportar els llibres a una capital de província, transport assenyalat sempre pels in-foli i els in-4t, que el traginer llançava durant el camí als nois o amb els que gratificava als venters i hostalers i als amics que trobava. A la capital de província, nou amuntegament de llibres en algun magatzem molt obert, nova aplicació del està a la disposició de vostè, etc., etc.

A la fi arribaven les instruccions precises, i els savis nomenats ad hoc per disposar del que quedava. Cap es descuidava i no oblidava ni al seu cosí el professor, ni al seu amic el llibreter, ni al seu compare el botiguer. Moltes vegades també, o per falta de local convenient o per necessitat de diners, l’autoritat municipal decidia una venda en conjunt i al pes. Així va ser com quatre mil arroves de vitel·la, tretes exclusivament de llibres, van ser venudes d’un sol cop a jueus portuguesos al seu preu material. D’aquesta manera un especulador conegut meu va comprar en diverses vegades més de cinc-cents mil rals (120 a 130 mil francs) de llibres al preu del paper, però no obstant això, no li va enriquir, a causa de totes les vicissituds per les quals havia passat la mercaderia abans de ser venuda.

D’aquesta manera, la dispersió de les biblioteques del clergat va alimentar durant molts anys a el comerç de llibres vells; gairebé tots els que valien la pena, o per la seva raresa, o per la seva conservació, van passar poc a poc a l’estranger. Actualment el mercat està buit, gràcies a aquesta aparença d’estabilitat amb que l’administració del general Narváez ha gratificat al país.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 65-67. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Para abordar nuestro objeto de estudio específico, nos encontramos con una serie de conceptos asociados a las ediciones de bibliofilia o los libros para bibliófilos como ser: los volúmenes de lujo, las ediciones limitadas, pero también los libros ilustrados, las impresiones artísticas, las ediciones de arte e incluso los libros de artista u obras-libro. Consideramos que la expresión libro para bibliófilo es menos erudita y coloquial que edición de bibliofilia, pero ambos resultan en cierta medida equivalentes a los fines del presente trabajo. Según Francisco Mendoza Díaz-Maroto (2002), pueden plantearse tres tipos de libros destinados a los bibliófilos. En primer lugar, se incluyen las ediciones de bibliofilia ilustradas por artistas profesionales de las que hablaremos más adelante. En segundo lugar, se tienen en cuenta las reproducciones facsimilares completas de originales, que exigen la mayor calidad posible de las copias. En tercer lugar, se consideran aquellas publicaciones y reimpresiones de diversa índole que versan sobre bibliofilia, agrupadas según temáticas afines (bibliografía específica, incunabilística, bibliología, etc.).

Respecto al resto de los términos, el concepto ‘volumen de lujo’ suele ser utilizado por los mencionados aristobibliófilos que quieren comprar un libro valioso con el propósito de adquirir cierto rango social. Como su nombre lo indica, el volumen lujoso alude a una ‘edición especial’ (cuidada o esmerada), realizada con materiales de calidad. Según el crítico de arte Atilio Chiáppori (1937) “Casi no habría que hablar del ‘libro de lujo’, ese advenedizo de la bibliografía contemporánea, que se pavonea con la riqueza de su papel fabricado en cubas especiales; con sus tipos fundidos expresa y exclusivamente para su impresión; con sus estampas tan primorosas como detonantes e insulsas; con sus encuadernaciones suntuosas, recargadas de ‘hierros’ y de policromías”. Para este autor “Es el rastacuero de las bibliotecas que improvisa el ‘nouveau-riche’ con pretensiones intelectuales.”  El escritor y jurista Abel Cháneton (1943) también critica la “moda del libro de lujo”, importada de París y fruto de cierto snobismo porteño. En contrapartida, en lo que concierne al libro lujoso, para Rafael Alberto Arrieta (1928) “El lujo es la expresión de la riqueza y el arte es el más caro de los lujos”.

La noción de ‘edición limitada’, hace referencia a la restricción del número de ejemplares impresos. Si bien suele relacionarse en muchos de los casos con el ‘libro lujoso’ o con el ‘libro raro’, esta producción restringida puede tratarse de cualquier tipo de publicación y no necesariamente una edición para bibliófilos. Asimismo hay que tener en cuenta que, según el Código de la Bibliofilia Moderna (1936) escrito por Maurice Robert, la tirada “no será arbitrariamente limitada, con miras a inflar artificialmente su precio de venta.”

Por un lado, con la denominación ‘libro ilustrado’ (asociado al livre de peintre francés) se privilegia el lugar de las imágenes (en negro o en colores) realizadas ad hoc por un dibujante, pintor o grabador en relación de complementariedad con el texto. Esta labor del artista ilustrador, aunque habitualmente se considera como una responsabilidad subordinada a la primacía del autor literario -coetáneo o no-, plantea la producción de un libro como un hacer fundamentalmente colaborativo (Romero y Giménez, 2008, p.105). Según el mencionado Código, comentado por el pintor y grabador Alfredo Guido (1945), el libro de bibliófilo “es el que acompaña a su texto ese elemento vivo que es la imagen, la que prolonga los goces del espíritu por medio del placer visual (…)” Para Guido el ilustrador tiene que ejercer su oficio evitando cualquier exhibicionismo;“debe tener ante todo el sentido del libro y de su arquitectura (…) debe colaborar con la obra, haciendo que sus dibujos preparen un clima propicio para el libro, a veces hasta con simples ornamentaciones.” En este sentido, en el libro ilustrado cobran importancia los elementos que tienen un papel decorativo, ya sean las letras capitulares o iniciales, las orlas y las viñetas en las cabeceras o en los finales de los capítulos. Por otro lado, la noción ‘impresión artística’ se utiliza principalmente en la publicidad de imprentas, en alusión a cualquier tipo de técnica, manual o industrial.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Codi de la Bibliofília Moderna de Robert

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Fires i Mercats, Oficis del llibre |

Bibliodiccionari CII

16/04/2022 per biblioaprenent

Biblio40: nom del vlok de la Biblioteca Escolar “Rafael Obligado” ( Buenos Aires).

Biblio-Arte: una de les activitats desenvolupades a la Biblioteca Pública Municipal Lucio Pabón Núñez a Villa Caro ( Colombia).

Bibliocabinas: els transeünts del centre de Santiago ( Chile) poden gaudir des de març de llibres “alliberats” en antigues cabines telefòniques.

Bibliocano: és un joc organitzat per l’Asociación de Bibliotecarios de Toledo   : Circundedisti me: Navegando por la lectura con Magallanes y Elcano escape room online.

BiblioControl: programari  per a la gestió d’accés a les sales d’ordinadors.

Bibliocronistas: la Biblioteca Pública Morelos i l’Institut Municipal d’Art i Cultura van llançar el taller “Bibliocronistas” dirigit a totes les bibliotecàries del municipi d’Ahome  a Los Mochis-Sinaloa  (México) , això amb la intenció de conèixer la història i els orígens dels espais i l’entorn en el qual es troben per a conèixer més de la identitat regional i cultural de les biblioteques.

BiblioDigital: préstec de revistes i llibres electrònics. Es poden concertar sessions de formació de l’eBiblio,  individuals o en grup. En la majoria de llocs ( biblioteques) usen Biblioteca Digital. A la de Cambrils usen BiblioDigital.

Biblio-Escuela: projecte Biblio-Escuela amb diverses activitats com Biblio-Arte. A la Biblioteca PúblicaMunicipal Lucio Pabón Núñez a Villa Caro ( Colombia).

Bibliolili: vlok de la Biblioteca del CEIP Plurilingüe Santa María a Pontes (A Coruña).

Biblio-Med: temes de medicina amb la seva respectiva bibliografia.

Bibliomestre: possibilitat de que un Biblioaprenent passi, amb molt de temps i desprès de moltes lectures, xerrades  i cursos, a ser Bibliomestre, paraula utilitzada, una mica exageradament, per  @amadeupons    a Twitter.

Bibliopacientes: la Biblioteca de Pacients de l’Hospital Universitari Reina Sofía ( Córdoba), al costat del BookCrossing, formen part del Projecte d’Animació a la Lectura que s’impulsa des de la Biblioteca i l’Aula Hospitalària.

Bibliopuntos: intercanvi i préstecs de llibres, la tecnologia i l’energia solar, integrant els hàbits de lectura i reutilització de llibres a les Smart City. A Santiago (Chile).

Biblioteca, La: agència de desenvolupament artístic. A València.

Biblioteca-Escuela: programa Biblioteca-Escuela de la Biblioteca Civican Liburutegia-Fundación Caja Navarra. És una via de col·laboració per donar a conèixer els recursos bibliotecaris. Fomentar els hàbits de lectura i informació i donar suport a les biblioteques escolars.

Biblioteche Oggi: “Les biblioteques d’avui” és una revista mensual d’informació professional, que va dirigida als bibliotecaris i al món de les biblioteques. Amb el  Bibliodiccionari pretenia anar posant paraules en català i castellà, però hi ha llocs que crec que encara que siguin en idiomes diferents també són interessants.

Biblio-Técnica Digital: disponible a la pàgina de la Biblioteca Digital de l’escola Técnica nº 1, a Ensenada (Buenos Aires).

Bibliotiquín: biblioteca portàtil per a restaurar la relació afectiva amb la lectura.

Bibliotón: projecte de recaptació de llibres a benefici de 7 espais de lectura comunitària a Chincha i Pisco. A Chincha Alta ( Perú).

Arxivat a Bibliodiccionari, Paraules |

Frases sobre Bibliofília 700

11/04/2022 per biblioaprenent

“Per tant són les rareses el que persegueix l’aficionat, rareses que ja li han estat assenyalades o que espera descobrir per analogia, per indicis materials, en el cercle que Dibdin i Brunet han traçat al seu voltant. Per això els poetes de més mèrit, però de celebritat menys europea que els altres, li segueixen sent perfectament desconeguts; ell els desdenya, però desatén encara més una massa de llibres sobre moltes coses, llibres que no tenen cap mèrit als seus ulls i que apreciaria, però, el savi conscienciós que els consultés; el savi, dic, i no els meus amics i col·legues X, I, U, etc., etc., propietaris de magnífics despatxos, però poc curosos per estendre les seves indagacions en un volum més enllà del recompte de les fulles que el componen, la història de les vicissituds que ha sofert i l’acotació dels preus que s’han pagat per ell fins a la subhasta que l’ha fet caure en els seus armaris.

No parlaré d’un altre tipus de biblioteques: el de biblioteca pública de la ciutat o municipi. Aquesta nova invenció no existia a Espanya abans de 1808, per la boníssima raó que la cosa no era necessària. D’altra banda tot home instruït, o desitjós de instruir-se, anava fàcilment a consultar els llibres del convent immediat, per mitjà d’algun dels seus parents, ja que no podia ser que no tingués un o diversos a la congregació; o bé es dirigís al palau proper, on el propietari, protector obligat del raval, amic complaent, de tot el món, era també de fàcil accés, gràcies a aquest admirable esperit d’igualtat patriòtica que, a Espanya, eleva a l’home de poble al nivell del gran senyor sense rebaixar a aquest. D’altra banda, en què s’hauria pensat en descomptar al contribuent dotar la seva ciutat d’una sola biblioteca en un país on, per la força de les coses, no només cada ciutat, sinó cada localitat, sovint fins a la solitud de la muntanya i de la canyada, oferien diverses d’elles gratis a l’home veritablement estudiós? Pel que fa a la classe de lectors que agafen una mala novel·la per tenir ocasió d’escalfar-se a costa de la instrucció pública, el progrés encara no ha inventat això en el migdia: allà és el sol qui supleix a la lectura.

Així, doncs, no hi havia a Espanya, abans de 1808, mes que les biblioteques laiques dels palaus, entre les quals figuren naturalment les biblioteques reals, i les biblioteques clericals dels convents, capítols, seminaris i altres institucions més o menys religioses. Comencem per dir que eren innombrables, i que, per exemple, només a València, els llibreters d’aquell temps proveïen regularment a més de dues-centes biblioteques importants; i passem d’aquest estat de completa ignorància i de barbàrie inveterada als bells dies que el progrés de les llums ha fet il·luminar sobre la benaventurada Espanya; i tot per seguir únicament als nostres estimats llibres vells en les seves diverses peregrinacions.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romàntica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 56-58. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Los que frecuentan los ámbitos de la bibliofilia han acuñado nociones específicas para caracterizar algunas facetas positivas o negativas de estos cultores, como por ejemplo: bibliofilógrafo, neologismo creado en función del bibliófilo que publica la descripción de sus propios ejemplares; aristobibliófilo, término peyorativo utilizado para referirse a un sujeto adinerado que practica la bibliofilia como signo de rango social; pseudobibliófilo, es aquel individuo que carece de la sensibilidad y la formación requeridas para valorar el libro y lo admira externamente como artefacto u objeto material, buscando sólo la rareza o singularidad.

En otro extremo se encuentra la noción de bibliólatra, que caracteriza al que posee muchos libros pero no los conoce ni los lee; bibliómano, palabra que designa a la persona apasionada y exagerada que busca tener o acopiar cierto tipo de bibliografía, guiado más por la manía o el vicio que por la erudición; bibliótafo, denominación que alude al bibliómano que oculta celosamente sus libros a los demás, por nombrar tan sólo algunos (Martínez de Sousa, 2004).

Más allá de los diferentes perfiles heterogéneos de los bibliófilos (auténticos o falsos, aficionados u oficiales, eclécticos o excéntricos), podemos considerar las finalidades propias o las motivaciones generales de estos coleccionistas, que los incitan a la formación o ampliación de sus bibliotecas privadas.

Consideramos, por ejemplo, el deseo de propiedad (incluso cierto ‘fetichismo’ hacia el objeto admirado), la búsqueda de exclusividad, el placer sensorial de la materialidad del libro, el desarrollo del buen ‘gusto’ y la distinción cultural, la curiosidad intelectual, el ansia de prestigio o status social, la competitividad entre pares e incluso el interés por la inversión económica o la especulación pecuniaria.

Dentro de las ‘especialidades’ de las bibliotecas o colecciones de bibliófilos podemos mencionar: la presencia de manuscritos e inclusión de autógrafos u otros testimonios de propiedad (marginalias, exlibris, etc.); la categoría de ephimera; la elección de ciertos soportes materiales y formatos; la inclinación hacia determinadas lenguas; la preferencia por algunos períodos históricos; la procedencia u origen de los impresos (lugares de edición o talleres de imprenta); la vinculación entre impresores, libreros y editores; la condición de primeras ediciones o editio princeps con la presentación originaria, de impresiones privadas y restringidas (numeradas o nominadas); el carácter de obras prohibidas, expurgadas o censuradas; la predilección por determinados autores u obras o colecciones; la selección de géneros o temas específicos sobre los que versan los libros; la búsqueda de textos completos y próximos a las versiones originales; el interés por los aspectos técnicos, tipográficos y artísticos, como las encuadernaciones e ilustraciones.

Muchos de estos factores no son excluyentes. El afán de posesión de libros que representan la cima del arte gráfico de un ámbito geográfico determinado, entronca generalmente con la calidad de la confección y coincide con ciertos talleres.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de

María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Primer llibre editat per la Sociedad de Bibliófilos Argentinos

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Ex libris | Etiquetat , , , , |

Frases sobre Bibliofília 699

07/04/2022 per biblioaprenent

Sergey Sobolevsky

“Avui no us parlaré doncs, estimat amic, més que de vells llibres, dels llocs en què van estar, d’aquells on són. Quant als individus, no us donaré a conèixer mes que a gents prou ràncies i poca-soltes per preferir miserables llibres vells a les obres mestres d’erudició, de bon gust, de bon sentit, de veritat i de lògica, que Europa produeix en el segle dinou per vergonya de quants l’han precedit.

Pocs països han estat tan rics en llibres com ho hagi pogut ser Espanya antigament. L’aristocràcia espanyola representava a l’estranger a un poble que dominava a la resta de món amb el seu poder militar i amb la influència de la seva riquesa viatgera i nòmada ex officio. Aquesta aristocràcia despullava, amb les seves armes o el seu or, a l’estranger de totes les obres mestres que l’art i la intel·ligència havien produït allà; tornava als seus lars carregada de ric botí que el règim general de les substitucions conservava de grau o per força en les famílies, en què cada generació, tenint per recórrer una nova carrera de poder, podia lliurar-se amb èxit als nostres gustos. A l’interior, al costat de l’aristocràcia convencional de naixement, existia l’aristocràcia electiva del clergat. Era una vasta xarxa de famílies, sòlidament organitzades a més, i lliurades especialment a el cultiu de la intel·ligència; era un dipòsit on tot el saber de l’època i de la pàtria es conservava, i on les veritables eminències intel·lectuals de totes classes, tenint igualment accés lliure i fàcil, trobaven les mateixes probabilitats d’èxit per tot el que el talent i la ciència puguin concedir de riquesa i de glòria.

Demano perdó per això als grans poetes, als profunds filòsofs i als sublims retòrics d’ara, però, és en els convents, és en aquests caus de la ganduleria i la ignorància on es va refugiar tota l’activitat que no és només intel·lectual. Per això, i entre altres coses, es reunien en aquests convents biblioteques precioses, com tot el que amuntega a la llarga una riquesa tradicional, formades amb la varietat que imprimeixen gustos col·lectius, conservades per la sol·licitud del bibliòfil solter i enriquides amb la perseverança d’un aficionat que estimula la rivalitat d’un ordre en un ordre, o d’una casa a una altra casa.

Per tant, només al palau del gran senyor o als recessos religiosos existien biblioteques. A casa del primer predominaven els llibres de lectura; la crònica nacional en què cada pàgina compte els alts fets dels avantpassats de la família; la poesia, que els havia descansat de la seva vida activa; la novel·la, d’on la seva joventut havia pres aquest esperit d’aventura i aquest punt de l’honor tan característics del cavaller espanyol.

En els convents, per contra, es preferien els llibres seriosos, arxius de l’experiència i fonts de la teoria científica. Eren la teologia, arsenal sempre indispensable de la casa; la història antiga, menys atractiva i menys aplicable a la vida del moment que la crònica nacional, però més rica en profundes instruccions i més variada en ensenyaments; la raó i la pràctica del dret que regeix als homes; les observacions i les lliçons del metge que els socorre; la ciència, i les tradicions d’arts i oficis dels quals tenen necessitat; en una paraula tot el que pot posar l’individu retirat de el món en condicions de donar el seu parer a què actua, del qual és la part intel·ligent, i qui sol·licita de continu els seus consells i instruccions.

Les diferències que existien en la composició d’aquestes dues classes de biblioteques expliquen per què els bibliòfils troben a Espanya poca pastura per als seus gustos; perquè els successos polítics han tingut més influència en dispersar les col·leccions monàstiques que a posar en el comerç les de l’aristocràcia; però, aquestes últimes, eren les úniques en admetre els llibres que desitgen generalment els aficionats. Reconeguem amb franquesa les coses: d’una banda l’aficionat té raó per buscar a Espanya la crònica, el poema, el drama o la novel·la del país, amb preferència a qualsevol altre llibre; a força d’haver-los sol·licitat els ha agafat tots. D’altra banda, cal convenir que generalment el “arreglador de despatxos” és més curiós que instruït: fins i tot si és instruït, no ho és més que en literatura i, d’ordinari, roman aliè a la ciència seriosa d’un veí al que , regularment, denigra.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.52-56. Colección Ibarra X.

Col·lecció Ibarra

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“Aportes conceptuales sobre la noción de bibliofilia y reflexiones en torno al papel del bibliófilo.

De acuerdo con la raíz etimológica del término bibliofilia (biblion: libro y philos: amor).1 se definió al bibliófilo por su pasión o afición hacia determinados libros, los cuales poseen ciertas características en tanto bienes culturales, que les confieren atribuciones de valorhistórico y estético (Martínez  de Sousa, 2004, p. 93-94). La bibliofilia “no postula ni admite un amor ciego: es un amor razonado, lúcido y grávido de exigencias, porque procura y despierta, parejamente, el placer de los sentidos y el del  espíritu” (Zorraquín Becú, 1978, p.12) Generalmente la persona bibliófila se inclina por aquellos libros signados por su antigüedad, escasez, rareza, singularidad, belleza o calidad estética, si bien algunos de estos criterios pueden revisarse en el caso de las ediciones de bibliofilia abordadas en el presente trabajo, al tratarse de obras artísticas, genuinas, valiosas y limitadas en su tirada, pero claramente modernas (Parada, 2011).2 Si bien no es el caso de nuestro objeto de estudio, cabe señalar que muchos libros se convierten en ejemplares de bibliófilo independientemente de que, al publicarse, ese no haya sido su destino. En gran medida, la determinación de los rasgos del libro que se convierte en objeto de bibliofilia es el resultado de los propios intereses de los bibliófilos. En el caso de los libros ilustrados analizados, la circulación privada y no venal de los ejemplares se da dentro de una clientela acotada de socios cotizantes, donde algunos miembros definen las características de la tirada y la institución, como responsable de la edición, satisface la demanda específica.

Es de destacar que el bibliófilo, tal como lo entendemos, no es sólo un mero coleccionista que obtiene placer en acumular los libros que le atañe sin discernimiento, sino que suele ser un entendido o erudito de la materia y un lector capacitado con una amplia formación. El bibliófilo moderno analiza las obras no sólo en su forma material sino también en su contenido literario e intelectual. Los libros en tanto artefactos culturales dan cuenta de un “estado del conocimiento”, en un contexto social y en un marco temporal determinado. Para abordar esta serie de problemáticas a la hora de conformar una biblioteca privada, cohesionada y coherente como conjunto, el bibliófilo se vale de amplios conocimientos artísticos, bibliológicos e históricos. De acuerdo con sus expectativas e intereses personales, se dedica a buscar, localizar, adquirir, reunir, examinar, investigar, analizar, describir, preservar o conservar un amplio conjunto documental para su colección. En este sentido, la bibliofilia posee un componente bibliográfico significativo, tanto en su faceta de selección como en la de indagación (Mendoza Díaz Maroto, 2002)

A manera de síntesis de lo antedicho, Manuel José Pedraza Gracia (2003) sugiere que, si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia, debe considerarse tres aspectos. En primer lugar, qué hace que un determinado libro (antiguo o moderno) despierte el afán de posesión del coleccionista. En segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de otra persona que tiene en su biblioteca libros valiosos. En tercer término, qué técnicas utilizan los que practican el llamado “arte de la bibliofilia”. En cuanto al primero, el autor señala aspectos externos (la antigüedad relativa, la rareza y la particularidad, el estado del ejemplar próximo al momento de su fabricación, la procedencia, etc.) e internos (los que tienen que ver con la obra y los que refieren al libro-objeto). En lo que respecta a la segunda consideración, el autor describe a este amante de los libros como un investigador, cuyos saberes le permiten valorar y discernir los ejemplares que constituyen su colección o que deberían ingresar a ella. En lo que refiere al terceraspecto, las herramientas empleadas son: los repertorios bibliográficos especializados sobre la materia que coleccionan u otras obras de consulta sobre temáticas afines (por ejemplo historia del libro y de la encuadernación artística); los diccionarios de editores, impresores e ilustradores; los catálogos de libreros anticuarios y de casas de subasta.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie |

Frases sobre Bibliofília 698

02/04/2022 per biblioaprenent

“Ens proposem de comentar per a aquest diari l’aparició de l’opuscle La bibliografia eròtico & priápica catalano-valenciana d’Antoni Bulbena i Tosell (1920), original d’Alexandre Venegas, publicat amb peu d’impremta de 1982 a la llibreria de Diego Gómez Flores.

            Singular és l’autor d’aquest llibre singular que acaba d’editar un llibreter de vell del més alt estil instal·lat al carrer dels Banys Nous de Barcelona. Feia dècades que no apareixia res semblant en català i calia, naturalment, que, perquè el fet es donés, fossin uns personatges de fora dels cercles habituals de la producció en la nostra llengua els qui l’endeguessin.

            El llibreter té la botiga oberta i no és cap misteri, però l’autor cultiva els enigmes; apassionat dels símbols, sosté que el seu destí ha estat escrit des de sempre, però als amics només els conta, amb moltes cauteles, algunes de las claus que creu posseir. Ja el seu pare era home de molts llibres, i els tenia en algun indret boirós del nord de la península: com que la primera i única cosa que veié en néixer Venegas foren llibres i només llibres, no té escrúpol a dir que per a ell la lletra impresa bellament relligada ho és tot. Els llibres són la seva única pastura, per això es defineix com a bibliòfil: li sembla que això pot donar perfectament la imatge de què es un home. Venegas afecta creure cegament en els jocs de xifres i, ara que voreja els cinquanta, sent que ha arribat el moment de preparar-se per a la vida pública; només ara, doncs, comença a donar als amics alguns originals triats del que té guardat als calaixos i que aspira a ser divulgat per la impremta…

La primera contribució a la bibliofília catalana d’Alexandre Venegas està dedicada a la memòria d’Antoni Bulbena i Tosell, un home en qui potser Venegas ha retrobat la imatge d’una part d’ell mateix. Bulbena és un intel·lectual “pretèrit” pels catalans, diu Venegas, perquè va ser catalanista, però d’un catalanisme extemporani. Lluità per instituir una ortografia pròpia en plena era noucentista i, a la manera de Miquel y Planas, el gran editor dels clàssics medievals, volgué crear els seus propis mitjans de difusió en català d’una certa mena de literatura. Concretament Venegas com a primer tast ens ofereix una ràpida semblança del Bulbena col·leccionista, traductor i editor de literatura eròtica, un catàleg de les publicacions d’aquesta matèria que va posar en circulació i la transcripció de la Bibliografía erótico&priápica catalano-valenciana compilada pel mateix Bulbena l’any 1920.

L’erudita anotació de Venegas supleix àmpliament les mancances de Bulbena i ens ofereix un autèntic món d’informació menuda sobre una matèria tan tradicionalment secreta i reservada com és la de l’erotisme de lletra escrita i de llibre il·lustrat.

            Cal tenir una especial sensibilitat per a jugar el joc de la literatura d’infern de bibliòfil; en realitat cal partir de la base que és intrínsecament bo que existeixin matèries reservades i que, a més, hom ha estat especialment designat per a custodiar l’encís d’aquesta reserva que és el secret últim de l’existència de la literatura eròtica. Res més allunyat de l’agressiva i grollera presència de la revista pornogràfica que vocifera al quiosc i ens ofèn amb l’obvietat i l’evidència. Hom comprova, llegint el llibre que ens ocupa, que a Catalunya els bibliòfils realment passionals com Miquel y Planas o el Bulbena de Venegas van descobrir al tombant de segle la fascinació de la literatura d’infern a través sobretot dels contactes amb la bibliofília francesa; la bibliografia recollida al volum de Diego Gómez n’és un testimoni de primer ordre. Hi trobem coses tan conegudes i estimades com el Tirant lo Blanch vist en perspectiva eròtica i coses tan desconegudes com l’ambigu “setmanari agrícola” La Figa , aparegut a Barcelona l’any 1913. Per a molts la lectura del llibret de Venegas serà el descobriment d’un univers insospitat que, en qualsevol cas, té l’interès de les coses alhora casolanes i prohibides. I també és possible que hom descobreixi, llegint-lo, el discret encant de la prohibició.

(A partir de llavors deixà de publicar i emprengué el projecte de La bibliografia eròtico&priàpica catalano-valenciana de llibres, fascicles, manuscrits e fulles volanderes de tall literari per A.B.T. ( BNC. Dipòsit de Reserva Bul. 124 (ms.). Aquest projecte entrà a formar part de les col·leccions de la Biblioteca Nacional de Catalunya el juny del 1936, per donació d’Antoni Bulbena mateix. Afortunadament la transcripció, acompanyada d’un estudi excel·lent, veié la llum pública el 1982 de la mà d’Alexandre Venegas ( pseudònim de Pedro M. Cátedra) en una edició de bibliòfil de dos-cents cinquanta exemplars de tirada. VENEGAS, Alexandre. Bibliografia erótico & priápica catalano-valenciana per A.B.T. Barcelona. Librería de Antonio Gómez Flores, 1982.)

Article : “El bibliòfil Alexandre Venegas” de Digna Vallvé a l’AVUI-Cultura, 19 de març de 1983, p.31.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ  XQ   XQ

“ Es cierto que el elogio del autor al librero no es cosa frecuente. Todos sabéis que hay una gran antología de invectivas a libreros, entre las que figuran las que por boca del Licenciado Vidriera les dedicó Cervantes. Se me dirá que entonces se llamaba librero al editor y hoy no son la misma cosa. Pero yo también extiendo mi amor y mi elogio, al editor. Todo lo que rodea al libro está impregnado, aun cuando no sea perfecto, de un aliento de distinción y de superioridad. Hay en el mundo de la creación del libro, claro es, gentes mejores y gentes no tan buenas. Gentes protervas, nunca. Todas ellas respiran un aire de comprensiva fraternidad, desde el cajista hasta el corrector, hasta cuando en éste se adivina la alegría al poder marcar con su lápiz una falta nuestra, alegría especial si el autor pertenece a la Real Academia de la Lengua. Desde el editor hasta el librero, reina también el mismo espíritu tradicional de amable artesanía. Y, con ellos, el autor. Todos, buenos o medianos, estamos empeñados en esa labor de crear el libro, al cual debe la

Humanidad el noventa por ciento – no rebajo nada – el noventa por ciento de su progreso material y moral. Todos tenemos satisfacciones y amigos en sectores diversos de la vida, en nuestra profesión, en el mundo de nuestras diversiones y devaneos. Pero las gentes del arte gráfica son aparte; casi siempre mejores y más cordiales que las demás. Y, particularmente, el librero. ¿ Quién no ha sentido alguna vez la más noble y profunda envidia, en la tienda de un librero? Hablo sobre todo del librero por vocación, el que ha hecho de su tienda su biblioteca, o la tienda de su biblioteca y vive entre los estantes, valorando amorosamente cada volumen y cuidándolo como a los hijos de sus entrañas. ¿ Cómo, queriéndolos assí, no va a pedir por sus libros todo el dinero que pueda? Aquí hay muchos libreros que han tenido trato conmigo, que conocen mis aficiones y las excitan con sus capciosas ofertas; y me han visto entrar en su tienda y serenar mis afanes con solo acariciar los libros codiciados. Estoy seguro de que ni uno solo podrá decir que he discutido jamás el precio del volumen que deseaba, porque siempre, ese precio, me parecía poco, pensando en la tristeza que tendría su dueño al desprenderse del ejemplar y en la alegría con que yo lo tomaba entre mis manos trémulas”.

“Envidia y alabanza del librero”, part d’un discurs de Gregorio Marañón pronunciat en un homenatge que li van retre els llibreters madrilenys el 1952. Es pot llegir també en el opuscle que va escriure: “El libro y el librero”, Espasa-Calpe, Madrid, 1953. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibres, Oficis del llibre, Old books |

Bibliodiccionari CI

30/03/2022 per biblioaprenent

Biblioadolescència: paraula sobre un acudit del vlok GCBiblio ( Gestión Cultural de Bibliotecas) de Pedro Quílez Simón, Coordinador d’Activitats Culturals de la Biblioteca Regional de Murcia. Original a: http://www.unshelved.com/2019-1-1

Biblioajudant: ajudant de biblioteca. Així anomenen en alguns llocs a les persones que ajuden i/o col·laboren en les tasques bibliotecàries. És el cas de la Biblioteca Municipal Joan Graves de Deià, on tenen biblioajudants.

BiblioApsan: biblioteca de l’Asociación Psicoanalítica de Santiagol ( Chile).

Biblioblock: un espai amb mobiliari funcional, que enriqueix la concentració, la memòria i la imaginació de l’alumnat del col·legi Rinconada a Pamplona Alta en el barri Villa el Salvador ( Perú).

Bibliocabina: Montgai ( Noguera) va estrenar una  bibliocabina, una antiga cabina de telèfons que s’ha convertit en biblioteca. Vist a Comarques-Pirineu-Aran el 3 de juliol de 2020.

A Barcelona, per Sant Jordi, l’Ajuntament inaugurarà una bibliocabina  aprofitant l’última cabina de telèfons amb porta de la ciutat ( La Vanguardia, 21 març 2022).Tindrà també punt de recàrrega de mòbils, una pantalla amb informació municipal i donarà wifi a la zona.

Bibliocarrito (2): l’objectiu d’aquesta iniciativa és portar llibres, pintures, manualitats i incentivar l’hàbit de la lectura a les comunitats apartades i vulnerables. A Los Patios ( Colombia).

Bibliocata: una mena de club de lectures. Organitzat a la Biblioteca ‘Biblioserra’ de l’INS Serrallarga de Blanes i des del vlok: “blog de una docente de lengua más”.

Bibliociegos: vlok de la Biblioteca Central para Ciegos a Providencia ( Chile).

Impremta Braille

BiblioDispensari: la Biblioteca de Taradell ofereix un BiblioDispensari a l’Àrea Bàsica se Salut.

BiblioEnigma: activitat pensada per a tots els nens i nenes de l’escola de primer fins a sisè. Organitzada a la Biblioteca de l’Escola Comtes de Torregrossa d’Alcarràs.

BiblioKiosko (2): Un projecte de recuperació d’espai públic per a una trobada comunitària amb la lectura. A la Biblioteca Cambalache a Rancagua (Chile). Amb una Colección BiblioKiosko.

Bibliola, La: vlok de la Biblioteca Escolar IES Nueva Andalucía a Marbella(Málaga).

Biblioprint (2): Nou servei d’impressions a l’espai multimèdia. A la Biblioteca Guinardó – Mercè Rodoreda.

Biblio-Reconnect: projecte Reconnect Andalucía per a donar resposta a la necessitat de cerca productiva del pacient crònic amb diabetis més vulnerable que ha deixat d’assistir a les consultes d’Atenció Primària.

Biblio-rutes: vlok en preparació del Club Excursionista Arítjol  ,a La Selva del Camp. On es trobaran arxivats els ‘tracks’ de les activitats que ha portat a terme el Club. 

Bibliosblog: paraula en la URL del vlok Entrebiblios , és punt de trobada entre biblioteques escolars i públiques per a compartir recursos, idees i projectes entorn de la biblioteca i la lectura.

Biblioteatre: a Xangai: un edifici en forma de balena és el primer biblioteatre del món

L’edifici anomenat ‘The Blue Whale‘, dissenyat per l’estudi Open, compta amb una innovadora biblioteca que comparteix espais amb dos teatres.

Bibliotecainclusiva: hashtag de Biblioteca inclusiva, #bibliotecainclusiva. En el vlok Biblogtecarios, la Susana Peix explica molt bé aquest tema de la accessibilitat a la biblioteca per a les persones amb diferents discapacitats.

BiblioTech: la biblioteca pública digital que sí que té èxit. Explicat molt bé a Bibliogtecarios.

Bibliotecoach: és un espai sobre el lideratge, les biblioteques i el ‘coaching’.

Bibliotecólogos: construcció de xarxes de col·laboració entre els professionals en bibliotecologia de les 27 Direccions Regionals d’Educació a Costa Rica.

Biblio-u-manos: construint des de la Ciutat.

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Paraules |

Frases sobre Bibliofília 697

19/03/2022 per biblioaprenent

Palazzo Farnese a Roma

“Tinc un amor especial per les biblioteques il·lustres i antigues, aquelles sales amb els murs coberts d’armaris de fusta fosca, amb el parquet envernissat i lluent que gemega sota els peus del visitant, amb grans taules polides de lectura, amb llum tamisada i difusa, com ara la del Palazzo Farnese de Roma, la Vaticana, la del col·legi d’Eton amb el seu exemplar de la Bíblia de Gutenberg. O la Biblioteca Històrica de la Universitat de València, que és una delícia impagable, un paradís de pau, un recinte de serenitat en aquesta ciutat tan escassa de seny i tan plena de crits. Aquests dies, el visitant hi podrà

Biblioteca Eton College

trobar una petita però exemplar exposició al voltant de l’Encyclopédie primera i més famosa de la història, aquell Dictionnaire Raisonné des Sciences, des Arts et des Métiers, que era el primer intent, tal com afirmava Diderot en un prospecte del 1750, “de former un tableau général des efforts de l’esprit humain dans tous les genres et dans tous les siècles”, i de fer-ho amb claredat, ordenadament, amb “els lligams llunyans o propers dels éssers que componen la natura, i que han ocupat els homes”. Projecte descomunal, insensat… i portat a terme de manera metòdica i exacta. Diderot (i D’Alembert, i la “societé de gens de lettres” que hi col·laborava) tenia clar que “fins ara ningú no havia concebut una obra tan gran, o almenys ningú l’havia executat”. L’Enciclopèdia, tot i ser descomunal i cara, tingué un èxit fulgurant, se’n van fer edicions més assequibles, i es van editar volums i més volums al seu voltant. Curiosament, l’article sobre “Espanya” d’una d’aquelles edicions posteriors no degué agradar a un clergue valencià llavors resident a París, ja que el 1784 hi van aparéixer unes Observations de M. l’abbé Cavanilles sur l’article Espagne de la Nouvelle Encyclopédie. I més curiosament, dins d’una Encyclopédie tan laica, tan racionalista i tan suposadament revolucionària, en una pàgina de proves tipogràfiques hi ha tres frases en lletres ben grosses: Gloire à Dieu, Honneur au Roi, Salut aus Armes. I és que en les biblioteques antigues de tant en tant es troben detalls ben interessants. I una pau beatífica, en perfecta soledat”. Article : “L’Enciclopèdia”, de Joan F. Mira en el El País – Quadern [CV], núm. 650 , del 21 de novembre de 2013.

Biblioteca Universitat València

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Se ha pedido más de una vez la desaparición de estas pobres ferias. Son un desdoro – dicen – para la corte. Cierto que preferiríamos las maravillas de la feria de Leipzig o ese ocioso deambular cotidiano siguiendo las orillas de un majestuoso río, deteniéndonos ante unas cajas humildes que no quitan espacio a la ciudad, levantando tal vez los ojos para descansar de la busca a un ingenuo celaje, o prendiéndolos a la fuga ràpida de un vaporcillo; pero aún están alejadoss los tiempos en que los muelles del Manzanares – nombrado por Manzoni a par del gran río germano – puedan emular las glorias bibliográficas de los pretiles del Sena, y más lejos aún la edad de oro que señalaría una feria como la de Leipzig.

¿Qué hacer entre tanto? ¿ relegar esos libros al fondo sempiterno de sus tiendas obscuras? Vale más este aviso anual, que algún día los que deben oírlo acabarán por entender. Las ferias, sórdidas y miserables, son así porque nadie se preocupa de que sean de otro modo. Y no sería difícil, en verdad, conseguir en la corte lugar en que de manera decorosa y permanente, se instalaran esos libros desechados, entre los que alguien busca siempre con renovada ilusión, joyas ignoradas, relatos curiosos.

Dentro de pocos días el otoño de Madrid se deshará en lluvia. Ya no estarán los libros en sus tenderetes del Botánico. El viento arrastrarà las últimas hojas por el asfaltado paseo. Y no sabrá uno dónde hallar, por ejemplo, a Pío Baroja, que en estos días, revolviendo volúmenes y estampas, inclinada su rubia corpulencia sobre el rimero anónimo, con la esperanza de que surjan entre sus manos unas Memorias de aventurero o una efigie de conspirador, olvida, entre papeles empolvados, las gratas dulzuras de su retiro de Vera del Bidasoa”.

“La elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921.

Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Old books | 5 Comments »

Frases sobre Bibliofília 696

12/03/2022 per biblioaprenent

“Els llibres contemplats als prestatges de llibreries o de biblioteques, els llibres quan es compten per milers i milers, em produeixen una fascinació inexplicable. Potser veure moltíssims llibres junts em fa sentir com una possibilitat d’omnisciència, com si la fantasia de llegir tots els llibres del món fóra un equivalent de la condició divina. El paradís podria ser una biblioteca infinita, on els llibres no s’acabarien mai, perquè si s’exhaurien, si no en quedaven més per llegir, voldria dir que s’acabava també l’eternitat. El fet és que algunes de les impressions visuals més poderoses de la meua vida procedeixen de biblioteques i llibreries. Com la Blackwell d’Oxford, on entraves (fa molts anys, ara no ho sé) per la porta d’una botigueta de no res, i a dins es desplegaven sales i sales, i escales i seccions de tot allò que la imaginació del visitant pot demanar. Encara que no hi entenguis res, o no t’interessi per què recordes el plaer de trobar-hi seccions senceres dedicades al farsi, a l’urdú o al suahili? O com a la biblioteca de la Universitat de Princeton, que és com una catedral amb quatre o cinc pisos i tres soterranis, on jo tenia un “cubicle” personal, i

Biblioteca Chancellor Green de la  Universitat de Princeton

quilòmetres de prestatgeries a lliure disposició: els dos soterranis d’història i ciències socials, més d’un milió de llibres tots per a mi. D’aquella vida de catacumba em quedà un enyorament íntim i concret, d’un temps absurdament feliç. El plaer era el passeig, la contemplació i el contacte, la immersió matinal (a fora nevava i feia un gran fred) en aquelles càlides i inacabables galeries. Deu ser que allò m’ha deixat un senyal, perquè les biblioteques, i més si són antigues (com l’enyorada Vaticana), em continuen fascinant encara més que les grans llibreries, i molt més que les fires de llibres. Tres vegades he estat a la de Frankfurt, i només n’he tret un mareig molt considerable: per mi, tenia més aire de purgatori que de paradís, i la major part devien ser llibres dolents. Però si els editors publicaren només llibres bons, com s’omplirien les fires, les llibreries i les biblioteques? La inundació de paper imprès i relligat, en gran part inútil, en gran part no llegit, és un dels fenòmens més impressionats del nostre temps. I no hi ha senyals que s’acaba. Ni per culpa de l’edició digital, ni de res: ve de molt lluny, i és una inundació permanent.

“Llibres”, article de Joan Francesc Mira en el Quadern El País Comunitat Valenciana, del 29 de gener de 2015.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

Cuesta de Moyano

“ Los libros viejos de todos los años, en los consabidos tenderetes de tablas y lona, esperan, hace unas semanas, junto a la verja del Botánico, la mano curiosa que al hojearlos les quite un momento el polvo, aunque sea para dejarlos caer, desencantada, en el montón. Se ha escrito muchas veces la elegía de los libros viejos, ¿ por qué no ensayarla una vez más? Si la repetición, que después de todo es un procedimiento literario, está justificada, nunca más que con este motivo, en que todo es repetición; los mismos puestos, los mismos libros, los mismos libreros y compradores, todo un poco más triste, más deslucido, más añejo. Hasta los árboles del noble y frío jardín que se alza detrás empiezan a ponerse el mismo vestido viejo, viejo y magnífico, de todos los años. Un soplo del aire del Guadarrama, unos cuantos chaparrones otoñales, y ese oro viejo perderá su esplendor, y esos libros desaparecerán de allí, a esconderse hasta las ferias callejeras de Pascua. Y dentro de un año volverán, más mancillados aún, a enlazarse con este dorado envejecer del año próximo a deshacerse.

Porque no cabe duda, son los mismos. Todos lo hemos experimentado en alguna ocasión. En nuestras minuciosas pesquisas o en nuestro distraído vagar, de repente nos ha saltado a los ojos el nombre del escritor, el rótulo del libro que tanto tiempo buscamos inútilmente. Al cogerlo, con mano trémula, de esa emoción que nunca se confesará – porque a tanta gente le había de parecer cursi -, hemos saboreado un instante de ventura. Ya es nuestro; en casa está, alineado junto a otros libros predilectos. Pues al año siguiente otra vez lo encontramos en el mismo puesto de feria. ¿ No es cierto que lo compramos? Entonces, éste, ¿ cómo está aquí, si antes no se veía un ejemplar? Y un año y otro año, como solo a nosotros nos interesaba, lo vemos allí, se ha mojado, se ha vuelto a mojar, se le han desprendido unas hojas, ha pasado del tablero de a dos reales al montón de a tres perras chicas, pero nadie lo compra, nadie lo quiere. Y su propio hermano, el ejemplar que tenemos en casa, nos parece envejecido también.

“Le elegía de los libros” del llibre d’Enrique Diez-Cañedo: “Conversaciones literarias”, Madrid, 1921. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Arxivat a Bibliofília, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibreters de vell, Old books |

Frases sobre Bibliofília 695

07/03/2022 per biblioaprenent

Ex-libris amb la ciutat de Girona

El llibre és quelcom més que un objecte que s’estima. Forma part del patrimoni intel·lectual de qui el posseeix. És per aquesta raó que la majoria d’afeccionats als llibres sentim le necessitat de posar-hi alguna inscripció que ens els faci més nostres i que els acrediti inqüestionablement com a llibres que ens pertanyen.

Moltes vegades una senzilla signatura o un segell de goma amb el nom del titular acompleixen aquesta finalitat. Altres vegades, però, la marca de propietat es torna més clàssica i es concreta en una petita cèl·lula amb algun dibuix adequat que s’enganxa sobre la primera pàgina blanca o la portadella de l’exemplar. Aquestes petites cèl·lules reben el nom “d’Ex-libris”. Ens n’ocuparem després. També hi ha qui utilitza una marca secreta que faci de testimoni indiscutible de la propietat d’un llibre. Sol consistir en una petita creu, estrella, punt o lletra que se situa sempre en el mateix lloc de tots els llibres que posseïm. Un exemple d’aplicació d’aquest sistema pot ser el que segueix: suposem que el titular del llibre va néixer l’any 1950, en el mes d’agost ( mes VIII) i dia 30. El signe indicador de propietat que s’esculli es col·locarà a la pàgina 50, ratlla vuitena i precisament sota o dintre de la lletra que faci el nº 30 comptant d’esquerra a dreta. Aquest signe que passarà desapercebut per als altres permetrà utilitzar-lo com a prova irrefutable en el cas que se’ns discuteixi la propietat del llibre.

Hem posat un exemple, però estem segurs que la imaginació de cadascú trobarà les solucions més adequades a les seves conveniències.

Aquesta marca secreta és absolutament necessària si tenim el mal costum de deixar llibres als amics o coneguts. Deia un refrany castellà dels temps de la Inquisició: “Antes de verte prestado, quisiera verte quemado”. I és que el llibre que es dóna en préstec corre el perill de desaparèixer per sempre. Ja no la mala voluntat, sinó el descuit i la manca de cura en les anotacions, poden fer que, tant el que l’ha deixat com el que l’ha rebut, se n’oblidin.

Aconsellem en el cas inevitable d’haver de deixar un llibre, substituir-lo a la prestatgeria amb un tros de cartró de color virolat. En el mateix cartró s’inscriu el títol del llibre, el nom de la persona que l’ha rebut i la data. Quan el llibre retorna es retira el cartró que ens haurà recordat visualment i amb insistència, la manca de l’exemplar.

Hem deixat per al final d’aquesta col·laboració que tanca l’espai que hem dedicat a “Coses sobre els llibres”, el parlar dels Ex-libris. La llegenda “Ex-libris” ve a dir, amb una traducció entenedora “un dels llibres d’en…” La paraula “Ex-Libris” seguida del nom del titular diu amb tota claredat qui és el propietari de l’exemplar.

Gairebé sempre, a la petita cèl·lula de paper s’hi afegeix algun dibuix o gravat que faci referència a la professió, afeccions, origen, armes heràldiques, etc., del propietari del llibre.

La utilització d’aquestes marques s’introduí a Europa amb l’arribada de la impremta. Al nostre país arribà més tard, a finals del s. XVIII. Les millors signatures de gravadors i dibuixants s’han dedicat a crear Ex-Libris per als bibliòfils i lectors. Fins i tot ha sorgit una forma de col·leccionisme d’aquestes cèl·lules que hom anomena “Exlibrisme”.

A les terres gironines s’han imprès i utilitzat molts Ex-Libris, sobretot des de la Renaixença. Per aquesta raó, i ja que avui acabo parlant d’Ex-Libris, ens proposem oferir, a partir de dissabte, una nova secció que intitularem “Galeria d’Ex-Libris gironins” on anirem publicant, si Déu vol, i per espai de dotze setmanes, alguns dels Ex-Libris de persones i entitats gironines que hem anat recollint en el transcurs de molts anys. Amb aquesta nova secció de Biblioteca voldríem revifar un xic l’interès per aquestes vinyetes i oferir una mostra dels Ex-Libris que s’han utilitzat i es continuen  utilitzant a la nostra ciutat i comarques”.

Article : “Marques de propietat en els llibres”, ” a Coses sobre llibres (12) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 30 de març de 1985.

Exposició ex-libris a Girona (2016)

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hay una rara voluptuosidad, un goce indefinible y exquisito al desflorar el libro que llega a nuestras manos con su cubierta limpia, con sus pliegos intonsos, con el acre perfume de la impresión reciente…

En la plegadera que esgrimimos impacientes va también nuestro espíritu anhelante de luz y de verdad… Con ansia cortamos las herméticas hojas y afanosos recorreremos sus renglones en busca de una alegría nueva, ¡ qué no ha de ser al fin más que un nuevo dolor !

Si hay algo en él que responde a nuestras inquietudes, que calme nuestras zozobras y engrandezca nuestras esperanzas, otorgamos al libro la intimidad de nuestro trato… Bien pronto se le arroja con ira, o con desprecio se le abandona, cuando no tiene de nuevo más que la fecha de su impresión… ¿ Para qué nos sirve la vulgaridad, aunque nos visite con un traje flameante y llamativo?

¡ Ay !… Buenos o malos, útiles o ineptos, agradables o dolorosos, los libros que fueron llegando a nuestras manos ávidas; que nos dieron fuerzas para sacudir el árbol de la vida; que nos acortaron el tedio de nuestros días y alargaron el insomnio de nuestras noches, yacen en los armarios, en los estantes o sobre la mesa de trabajo, como los botes y tarros en la farmacia… Tal vez necesitamos una cita oportuna; quizá nos sea precisa una observación apropiada o una sentencia justa; acaso nos convenga un pensamiento feliz… Entonces alcanzamos los libros que encierran estoa ingredientes y, después de utilizados, los volvemos a colocar en su sitio.

A veces esta necesidad es íntima, completamente sentimental. Recordamos algo que nos hizo mucha sensación y volvemos a rememorar con su lectura las fechas y lugares ya distantes… Al releer un libro muy amado, se siente esa sincera alegría que nos causa el encuentro con un camarada a quien no vimos en mucho tiempo.

¿ A qué manos irán a parar nuestros libros, cuando el de nuestra vida se cierre para siempre? La figura del librero “ de viejo” tiene algo de trágico y de insensible, como la misma muerte. Sombrío liquidador de la desgracia, en su tienda caen, al soplo de la miseria, las pilas de tomos que se derrumbaron al derrumbarse la fortuna o la vida de su propietario. Y luego se alzarán bajo otros techos, y nutrirán a otras inteligencias, y encenderán nuevo fuego en nuevos corazones. Porque el papel del libro es más duradero que la carne del hombre… ¡ Oh miseria de nuestro destino !…

Del llibre “El libro de los elogios”, d’Antonio Palomero, Ed Beltrán, Madrid, 1911. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Ex libris |

« Newer Posts - Older Posts »