Feeds:
Entrades
Comentaris

Frases sobre Bibliofília 709

10/06/2022 per biblioaprenent

“Menéndez y Pelayo, que en quantitat i qualitat, va ser  un dels primers lectors espanyols, exclamava: “Quitarme de leer es matarme”.

El barcelonès Viada i Lluch quan tracta el llibre en general, es manifesta com a enamorat: «; Oh llibre! ¡Oh llibre meu! ¡ Oh, amor dels meus amors! ».

No fa molt, va morir el poeta parisenc Leo Larguier, el qual, a les seves últimes voluntats, va disposar que dins el taüt li posessin un llibre, un gran diccionari ple de paraules de la llengua francesa que tant havia estimat. Roland Dorgelès, complint l’encàrrec, va escollir a la biblioteca del poeta un antic diccionari real que va col·locar sota la capçalera del difunt.

 L’epicuri Anatole France se sentia feliç quan acariciava els llibres.

 No perdem de vista els compradors de llibres que es mouen per diversos designis. N’hi ha d’ egoistes, que els adquireixen per a especular. Segueixen amb l’aigua al coll les altes i baixes de les cotitzacions dels llibres que es publiquen en les revistes de bibliofília i els preus  assolits a les subhastes de l’Hotel Drouot de París.

A Barcelona, ​​darrerament, per primera vegada, alguns comerciants que tenien pagaments suspesos, han fet figurar entre els bens patrimonials de l’Actiu, la seva biblioteca estimada en alta xifra. En un expedient de suspensió de pagaments, promogut per un industrial, la biblioteca, per diversos conceptes importants, apareixia amb un valor de quatre milions de pessetes.

 Lluny queden els temps en que la bibliofília era incompatible amb els negocis. Hi ha el cas de Pablo Dalmases, mort en el segle XVIII, amb un fons de llibres que es troba a la “Biblioteca Central“, que destinava a la compra d’obres bona part dels guanys aconseguides pel seu pare en el comerç. El pare de Dalmases, fent les seves notes en el seu dietari, solia dir: “Em temo que el guanyat per mi en un llibre ho perdi el meu fill amb tants.

 Amb freqüència, els “aficionats” busquen en el  llibre l’exemplar esgotat, rar o curiós; la primera edició; o el volum de tiratge limitat. A Barcelona, ​​en aquest ordre, tenim la coneguda llegenda del llibreter boix i assassí, establert, com altres, a les “Voltes dels Encants”, que va matar a un competidor, Agustín Patxot, i li va cremar la botiga per a apoderar-se de l’exemplar únic dels “Furs de Valencia” i que, a més, quan venia algun llibre cobejat, arribava a l’assassinat dels seus clients per a recuperar-lo. Una altra llegenda és la “història del llibreter de la molt noble i nova ciutat de Barcelona que tenia el llibre més antic del món” i, en assabentar-se de que existia un segon exemplar en poder d’un altre llibreter, es va enginyar la manera per entrar com a criat a la casa del seu rival, durant set anys, a l’espera de l’oportunitat que li permetés destruir impunement el duplicat; si bé, el fals criat va indemnitzar al seu amo amb “una gran bossa plena d’or”.

En matèria de raresa, amb ve a la memòria que en un catàleg barcelonès, l’any 1951, de llibres i fulletons curiosos s’anunciava una “història primitiva ignota”. Al llibre es pretén sostenir la tesi pintoresca de que “ … Adán va néixer a Catalunya; que la primera llengua era la catalana; que Mahoma era català; que els hebreus s’anomenen així per haver-se establert abans a les ribes de l’Ebre, etc. ”

Voltes dels Encants

Bo serà dir que la limitació del tiratge numerat d’un llibre és una pràctica recent, data de finals del segle XIX i es deu  a l’editor parisenc Conquet.

Els bibliòfils reputen el llibre de qualitat com un tresor que, de vegades, exigeix cures singulars. El Rei Carlos III parlava de “les meves joies són els llibres de la meva biblioteca “. Marià Aguiló, encara jovenet, va ser nombrat bibliotecari de l’antiga biblioteca de Sant Joan i, a les nits, amb l’afany de guardar millor els llibres, es feia col·locar un catre de tisores proper a les prestatgeries, per a dormir a prop d’ells.

El bibliòfil Joaquín Montaner, al comprar un llibre notable l’embolicava  acuradament i col·locava el paquet en els armaris que tenia habilitats per a això, per mirar de preservar-los de l’obra destructora dels anomenats “insectes bibliòfils”, veritables assaltants dels volums. A propòsit, senyalarem que els pitjors enemics de les biblioteques són els fongs i, entre ells, el més temible és un “penicil·lium” entroncat amb el que produeix el cèlebre antibiòtic.

Ve al cas entretenir-se a considerar les “instruccions” deixades pel canceller Cheverny, home d’Estat del segle XVI, al seu fill, sobre la instal·lació de les biblioteques.

“… No oblidis que l’Orient és la millor exposició per a una biblioteca. Després segueix el Nord, perquè la llum del matí és millor per als ulls i el vent del Nord purifica i neteja. Les orientacions cap al Migdia i l’Oest són nocives, ja que afavoreixen el naixement de molts insectes que deterioren els llibres …

Els llibres també tenen els seus adversaris. Evoquem la tan sabuda destrucció pel foc, durant sis mesos, de la Biblioteca d’Alexandria, ordenada pel Califa Omar, i molts altres episodis que poden portar a terme una col·laboració. Existeixen prejudicis populars contra ells: “Qui té llibres, té manies” o “Qui molts llibres llegeix, del cap pateix”, o “Llibre de metge i advocat, ni el diable en treu  l’entrellat”.

“Entreteniment sobre els llibres” , els seus autors i els editors de Josep Cabré Oliva a la revista Destino, l’any 1952.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ El dulce aroma de la tinta.

‘Estoy rodeado de libros cuyos olores permanecen: quien lee, huele’, escribió Günter Grass con más razón que un santo. Porque a ver que bibliófilo que se precie no ha olido sus libros como si fueran drogas duras, esnifando entre sus páginas cuando, recién comprados, los saca de la bolsa con devoción sacramental. El olor del libro nuevo es una mezcla del papel y las sustancias con las que se ha tratado, de la tinta en la que se ha impreso y de los adhesivos con los que se ha encuadernado. El hidróxido de sodio que se usa para hinchar la pulpa del papel y el peróxido de hidrógeno que blanquea, en concreto, huelen que alimentan.

El libro viejo huele un pelín más rancio debido a las sustancias volátiles que liberan a lo largo de los años, como la celulosa o la lignina; la cantidad de esta última será menor cuanto mayor sea la calidad del papel, Los papeles de alta calidad carecen de lignina, y huelen mejor al degradarse y entrar en hidrólisis ácida con el paso del tiempo, pues liberan sustancias como la vanilina, que huele a vainilla; el furfural, que huele a almendra; o el etilhexanol, que apesta a flores.

En cuanto al tacto, pasar las páginas de un libro, acariciarlas con los dedos, es una experiencia táctil, mística, casi sexual. Conscientes del encanto de estos aromas y texturas, los fabricantes de libros electrónicos intentan en vano imitar el olor y el tacto de los tradicionales. La marca Seebook fue la primera en crear e-books tangibles y firmables, como El todopoderoso Shikaku, de Naoko Tanigawa, que además es el primer e-book que huele a tinta al añadir a sus tarjetas de descarga unas gotas del perfume Paper Passion. Pero no nos engañemos. A lo que huele el común de los e-books es a chatarra y a chamusquina. O a nada en absoluto”. Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82-83. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Fires i Mercats, Llibreries, Llibres, Llibres d'artista, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Varis | 1 Comment »

Bibliodiccionari CIV

06/06/2022 per biblioaprenent

Biblio1: vlok de la Biblioteca Central de la Universidad Nacional de Mar del Plata ( Argentina).

Bibli-o-bus: El bibli-o-bus  és un servei de la ciutat de Ginebra que s’ofereix als municipis del cantó de Ginebra en col·laboració amb l’Associació de municipis de Ginebra.

BiblioEnfHumor: un dels ‘hashtags’ de BiblioEnfu a Facebook.

BiblioEnfu: ‘hashtag’ utilitzat pel Bibliotecario Enfurecido, #BiblioEnfu, a Facebook i a Twitter ( @BiblioEnfu).

BiblioEnfuHistorias: un altre dels ‘hashtags’ de BiblioEnfu a Facebook.

Bibliofilía, La: des de l’any 1886, revista italiana d’història del llibre més antiga i autoritzada amb difusió i col·laboracions internacionals. Ofereix el millor dels resultats de la recerca científica: informa amb ressenyes crítiques, discussions i ressenyes sobre estudis històrics relacionats amb problemes i esdeveniments en l’edició, la tipografia, la bibliografia i el comerç del llibre.

Bibliohemerógráfica y Documental: a la Universidad Autónoma de Puebla, s’ha reinaugurat la Unidad Biblio-Hemerográfica y Documental “Ernesto de la Torre Villar”, un espai amb llibres de diferents èpoques i disciplines.

Biblio-Humanos:  Biblioteca Plantel del Valle ) y Biblioteca Plantel Casa Libertad i la Universitat Autònoma Ciudad de México organitzen aquestes activitats.

Bibliómanos: una nova manera de parlar sobre llibres. Un programa de divulgació literària i altres gèneres escrits, que tambe és un joc, a la Televisión Publica Argentina.

Biblionaturaleza: la Biblioteca de la Universitat d’Ibagué va efectuar una jornada sobre “Biblionaturaleza”, promoguda per destacar els espais naturals d’aquest recinte.

Biblionits: La biblioteca de nit és llar, refugi, illa… pels estudiants que busquen preparar els seus exàmens en un ambient de silenci i concentració.

Biblionoches: a la mateixa Biblioteca de Carcaixent de les Biblionits usen també el castellà Biblionoches, doncs es pot consultar tant en català com en castellà.

BiblioPOP: projecte BiblioPOP, una nova iniciativa per als professionals de les biblioteques valencianes. Organitzat per la Biblioteca de l’ETNO ( Museu Valencià d’Etnologia).

Biblio-RadioUACM: emisora on organitzen les Conferències anomenades Biblio-Humanos, a la Biblioteca Plantel del Valle ( México).

Bibliotecaargentina: Bibliotecaargentina Dr. Juan Álvarez a Rosario ( Argentina).

Biblioteca-hemeroteca: del Ateneo Ferrolán ( Ferrol).

Bibliotecología(2): Revista Interamericana de Bibliotecología, de la Universidad d’Antioquía a Medellín ( Colombia).

Bibliotequeando : On resumeixen i analitzen llibres per expandir el coneixement!

Bibliothek: l’única revista que cobreix tots els aspectes de la biblioteconomia a Alemanya, conté assaigs i informes sobre desenvolupaments i tendències recents a les biblioteques acadèmiques i públiques d’arreu del món. Es discuteixen tots els aspectes de la biblioteconomia. Els editors són autoritats contrastades en la matèria, ocupant llocs de lideratge a biblioteques i arxius o llocs docents a les universitats. Cada número conté seccions per a assaigs generals sobre biblioteques, informes de recerca i conferències, consells pràctics, ressenyes, bibliografia addicional, anuncis d’esdeveniments i consells sobre productes. Els articles es proporcionen amb resums en alemany i anglès.

Bibliotheksdienst: La BIBLIOTHEKSDIENST, revista alemanya, es publica des de l’any 1967,s’edita anualment en 10 números (mensuals, 2 dels quals són números dobles) i informa sobre matèries tradicionals i tècnicament innovadores, transmet informació de les biblioteques així com d’institucions, associacions i clubs de biblioteconomia…

També ofereix diverses seccions amb notes i notificacions, articles especialitzats, dates (ofertes de cursos) i anuncis.

BiblioViva: projecte de dinamització de les biblioteques municipals i foment de la lectura, “BiblioViva” , amb activitats variades pensades, principalment, per als més petits, organitzat per les Biblioteques de Teguise ( Lanzarote).

Arxivat a Bibliodiccionari, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Paraules |

Frases sobre Bibliofília 708

01/06/2022 per biblioaprenent

“En una biblioteca de préstec, veus els gustos reals de les persones, no els pretesos, i una cosa que us fa sorprendre és que els novel·listes anglesos “clàssics” s’han deixat de banda. És simplement inútil posar a Dickens, Thackeray, Jane Austen, Trollope, etc. a la biblioteca de préstecs ordinaris; ningú els treu. A simple vista, d’una novel·la del segle XIX, la gent diu: ‘Oh, però això és vell !’ i escapen immediatament. Tanmateix, sempre és bastant fàcil vendre a Dickens, igual que sempre és fàcil vendre a Shakespeare. Dickens és un d’aquests autors que la gent sempre “vol llegir”, i, com la Bíblia, és àmpliament conegut de segona mà. La gent sap per sentència que Bill Sikes era un lladre i que el senyor Micawber tenia un cap calb, tal com ells saben per advertència que Moisès va ser trobat en una cistella de joncs i va veure les ‘parts posteriors’ del Senyor. Una altra cosa que és molt notable és la impopularitat creixent dels llibres americans. I una altra: els editors es posen a prova d’això cada dos o tres anys, és la impopularitat de les històries curtes. El tipus de persona que demana al bibliotecari que escolliu un llibre per a ell gairebé sempre comença dient que “no vull relats curts”, o “no desitjo petites històries”, com solia dir un client alemany nostre. Si els preguntes per què, de vegades expliquen que és massa feina per acostumar-se a un nou conjunt de personatges amb totes les històries; els agrada “endinsar-se” en una novel·la que no exigeix ​​cap pensament després del primer capítol. Crec, però, que els escriptors són més culpables aquí que els lectors. Els contes curts més moderns, anglesos i americans, no tenen en absolut vida ni valor molt més que la majoria de les novel·les. Les històries curtes que són històries són prou populars, vide DH Lawrence, les històries curtes són tan populars com les seves novel·les.

M’agradaria ser llibreter de ofici? En general, malgrat l’amabilitat del meu empresari amb mi i alguns dies feliços que vaig passar a la botiga, no.

Donat un bon to i la quantitat de capital adequada, qualsevol persona educada hauria de poder fer una petita vida segura d’una llibreria. A menys que entri en els llibres “rars”, no és

un comerç difícil d’aprendre, i vostè comença amb un gran avantatge si sap alguna cosa sobre l’interior dels llibres. (La majoria dels llibreters no ho fan. Podeu obtenir la seva mesura mirant els articles comercials on anuncien els seus desitjos. Si no veieu un anunci per a Decline and Fall de Boswell esteu bastant segur de veure’l per a The Mill in the Floss per TS Eliot). També és un comerç humà que no és capaç de ser vulgaritzat més enllà d’un cert punt. Les combinacions mai no poden esprémer el petit llibreter independent que no existeix, ja que han espremut el botiguer i el lleter. Però les hores de treball són molt llargues: només era un treballador a temps parcial, però el meu empresari va fer una setmana de 70 minuts, a més d’expedicions constants fora d’hores per comprar llibres, i és una vida poc saludable. Com a regla general, una llibreria és horriblement freda a l’ hivern, perquè si és massa calenta, les finestres s’entelen i un llibreter viu a les finestres. I els llibres donen més pols i més morts que qualsevol altra classe d’objectes inventats, i la part superior d’un llibre és el lloc on cada moscarda prefereix morir.

Però la veritable raó per la qual no vull estar en el comerç de llibres per a la vida és que mentre estava en ella he perdut el meu amor pels llibres. Un llibreter ha de dir mentides sobre llibres, i això li fa molèsties; encara pitjor és el fet que constantment els espolsa i transporta amunt i avall. Hi va haver un moment en què realment m’encantaven els llibres: em van encantar la vista i l’olfacte i sentir-ne, em refereixo almenys si tenien cinquanta anys o més. Res no em va agradar tant com comprar una gran quantitat d’ells per un xíling en una subhasta de país. Hi ha un sabor peculiar sobre els llibres inesperats que es recullen en aquest tipus de col·leccions: poetes menors del segle XVIII, periodistes obsolets, volums estranys de novel·les oblidades, un nombre limitat de revistes de dames dels anys seixanta. Per a la lectura casual: al bany, per exemple, o al final de la nit, quan està massa cansat per anar a dormir, o en un estrany quart d’hora abans del dinar, no hi ha res a tocar un número posterior del paper propi de la nena . Però, quan vaig anar a treballar a la llibreria, vaig deixar de comprar llibres. Vista la massa, de cinc o deu mil a la vegada, els llibres eren avorrits i fins i tot eren malintencionats. Avui en dia en compro de tant en tant, però només si es tracta d’un llibre que vull llegir i no puc demanar prestat, i mai no compreu ferralla. La dolça olor del paper en descomposició no em fa res. Està molt associat a la meva ment amb clients paranoics i bluebottles ( moscardes)mortes.

Bookshop Memories, George Orwell, 1936.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Ecología del libro.

El libro es más ecológico que el e-book. Sí, ha leído usted bien, pero lo repito por si cabe alguna duda: el libro es más ecológico que el e-book.Se creerá que me he vuelto loco, pues conocerá informes como el de National Geographic que sostiene que por cada lector de libros digitales se ahorran ciento sesenta y ocho kilos de dióxido de carbono. Paparruchas. El carbono acumulado en la madera se mantiene en el papel durante décadas y se amplía mediante el reciclaje, mientras que los reproductores de e-books emiten todo tipo de toxinas y son más difíciles de reciclar; el plomo, el níquel, el selenio, el cadmio o el arsénico están entre los ingredientes más letales de un e-reader, que perjudican la salud del usuario setenta veces más que un libro de papel, provocando a la larga trastornos en pulmones, piel, riñones, intestinos, huesos o estómago.

También circula el rumor de que usando un e-book salvas un montón de arbolitos. Falso. La madera empleada en fabricar papel se cultiva en plantaciones creadas con el fin de ser taladas para tal uso, y constituyen sólo el 2,7 % de la superficie total de bosques. Las especies de árboles usadas son de crecimiento rápido, y al plantarse en terrenos baldíos facilitan el control de la erosión del suelo y del ciclo del agua. Por el contrario, fabricar dispositivos lectores de libros electrónicos exige deforestar amplias zonas para extraer litio, coltán y otros minerales, y se destruyen inmensos bosques de madera noble en países subdesarrollados, desencadenando guerras y trastornos geopolíticos. Eso por no hablar de la ‘basura tecnológica’ que generan estos cacharros, basura que se exporta desde nuestro opulentos países hasta vertederos de la India o África.

Entonces, lo verdaderamente ecológico es leer en papel, que es un producto natural, renovable, reciclable, biodegradable y sostenible. Y si es usted de los que lee más de sesenta volúmenes al año, compre libros de segunda mano o váyase a una biblioteca pública. Sí, aún existen”.

Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell, Oficis del llibre, Old books |

Frases sobre Bibliofília 707

28/05/2022 per biblioaprenent

“Com la majoria de les llibreries de segona mà, teníem diversos límits. Vam vendre màquines d’escriure de segona mà, per exemple, i també segells – segells usats, clar. Els recol·lectors de segells són una raça estranya, silenciosa, similar a la del peix, de totes les edats, però només del sexe masculí; Les dones, pel que sembla, no veuen l’encant peculiar d’engomar trossos de paper de colors en àlbums. També vam vendre horòscops setmanals compilats per algú que va afirmar haver anunciat el terratrèmol japonès. Estaven en sobres tancats i mai no vaig obrir un d’ells, però la gent que els va comprar moltes vegades va tornar i ens va dir com havien estat “veritables” els seus horòscops. (Sens dubte, qualsevol horòscop sembla “veritable” si et diu que ets altament atractiu per al sexe oposat i que la teva pitjor falta és la generositat). Vam fer un bon negoci en llibres infantils, principalment “deixalles”. Els llibres moderns per a nens són coses força horribles, especialment quan es veuen en la massa. Personalment, prefereixo cedir a un nen una còpia de Petrenius Arbiter que una de Peter Pan , fins i tot Barrie sembla vilà i saludable en comparació amb alguns dels seus posteriors imitadors. A l’època de Nadal passem deu dies de febre lluitant amb targetes i calendaris nadalencs, que són coses tedioses per vendre, però un bon negoci mentre dura la temporada. Em va interessar veure el cinisme brutal amb el qual s’aprofita el sentiment cristià. Les vendes de les empreses de targetes de Nadal solien recórrer els seus catàlegs des de juny. Una frase d’una de les seves factures s’adhereix a la meva memòria. Va ser: “2 doz. Jesús Infantil amb conills”1.

Però la nostra principal línia secundària era una biblioteca de préstecs: l’habitual “llibreria barata sense dipòsit” de cinc o sis-cents volums, tota la ficció. Com els lladres de llibres han d’estimar aquestes biblioteques! És el delicte més senzill del món demanar préstec d’un llibre a una botiga per aconseguir-ho, treure l’etiqueta i vendre’l a una altra botiga per fer un xíling. Tanmateix, els llibreters generalment consideren que els va millor tenir una certa quantitat de llibres robats (solíem perdre al voltant d’una dotzena al mes) que espantar els clients allunyant-los exigint un dipòsit.

La nostra botiga estava exactament a la frontera entre Hampstead i Camden Town, i vam ser freqüentats per tot de tipus, des de baronets fins a conductors d’autobusos. Probablement els nostres subscriptors de la biblioteca eren una secció transversal justa del públic de lectura de Londres. Per tant, val la pena assenyalar que de tots els autors de la

nostra biblioteca el que va sortir millor era Priestley? Hemingway? Walpole? Wodehouse? No, Ethel M. Dell, amb Warwick Deeping un bon segon i Jeffrey Farnol, hauria de dir, en tercer lloc. Les novel·les de Dell, per descomptat, són llegides únicament per dones, però per dones de tot tipus i edats, i no, com es podria esperar, només per les solteres melancòliques i les dones grasses dels estancs. No és cert que els homes no llegeixin les novel·les, però és cert que hi ha branques completes de ficció que eviten. En termes generals, el que es pot anomenar la novel·la mitjana -la cosa normal, bona-dolenta, Galsworthy-and-water que és la norma de la novel·la anglesa- sembla que només existeix per a les dones. Els homes llegeixen les novel·les que és possible respectar, o històries de detectius. Però el seu consum d’històries de detectius és excel·lent. Un dels nostres subscriptors al meu entendre va llegir quatre o cinc relats de detectius cada setmana durant més d’un any, a més d’altres que va obtenir d’una altra llibreria. El que més em va sorprendre va ser que mai va llegir el mateix llibre dues vegades. Pel que sembla, tota aquesta espantosa torrentera d’escombraries (les pàgines que es llegeixen cada any, calcularia, cobria prop de tres quartes parts d’un acre) es va emmagatzemar per sempre en la seva memòria. No va prendre cap notícia dels títols ni dels noms d’autor, simplement donant  un cop d’ull a un llibre ja sabia si l’havia tingut.

  1. Dues dotzenes = 24. Les targetes de Nadal es venien en paquets d’una dotzena o dues dotzenes (podria ser d’aquest exemple), i normalment presenten l’infant Jesús, de vegades amb animals al seu voltant. És una breu descripció del disseny de la targeta.

Bookshop Memories, George Orwell, 1936.

XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ

“ El e-book es una mierda.

En el año 2000, el novelista Stephen King lanzó su nuevo libro, Riding the Bullet, en formato digital: era el primer escritor famoso que se atrevía a editar un libro que solo se podía leer en ordenadores. Arrasó: se despacharon cuatrocientos mil ejemplares en menos de veinticuatro horas y el exceso de demandas bloqueó el acceso a la web. Desde ese momento, teóricos, intelectuales, expertos y chatarreros se apresuraron a firmar en las atalayas mediáticas, muchas de ellas impresas en papel, la sentencia de muerte de la edición tradicional. Mientras tanto, una legión de geeks y cuñaos armados con dispositivos electrónicos se dedicaban a soltar a diestro y siniestro frases como ‘ mi e-reader es más pequeño que tu libro de papel pero lleva dentro seis mil libros. Chínchate’. Vale, pero… ¿ cuántos de esos libros vas a leer a la vez? ¿ Cuántas vidas te hacen falta para leerlos todos? Y, sobre todo… ¿ se trata de buenos libros? A estos apologistas de las maquinitas les traían sin cuidado estas preguntas, y se pasaron los tres primeros lustros del siglo profetizando el apocalipsis de la industria editorial y la multiplicación de los iPad y los e-books.

Han pasado los lustros y las profecías no se han cumplido. Las ferias del libro siguen consagradas al papel. Los editores aseguran que ‘la penetración del libro digital es aún minoritaria’, mientras nuevas editoriales crecen como setas contra viento, marea, Amazon y Kindle. Y, por supuesto, los escritores superventas continúan editando en papel.

Ahí está, sin ir más lejos, Koji Suzuki, el Stephen King japonés, autor del best-seller The Ring, que en 2009 publicó su nueva novela, The Drop, en rollos de papel higiénico. El experimento funcionó y se despacharon ochenta mil ejemplares en un mes. Porque es mucho más limpio leer en papel, aunque sea de váter, que en un cachivache electrónico. Lo dijo más claro Juan Manuel de Prada: ‘El libro electrónico no ha cuajado porque, bueno, es na mierda leerlos, vamos a ser serios y dejarnos de rollos, pues no hay ni punto de comparación, como todo el mundo sabe’.

Article: “ Apología del papel” de Luis Landeira, en el Jot Down Magazine, núm. 22 de març de 2018, p.81-82. https://www.jotdown.es/2021/05/apologia-del-papel/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Varis |

Frases sobre Bibliofília 706

22/05/2022 per biblioaprenent

“Quan vaig treballar en una llibreria de segona mà (tan fàcil de representar, si no treballes en una sola, tan fàcilment com una espècie de paradís on els cavallers antics i encantadors naveguen eternament entre folis enquadernats amb vedells ), la cosa que em va sorprendre principalment era la raresa de persones realment llibreres. La nostra botiga tenia un estoc d’excepcional interès, però dubto que el deu per cent dels nostres clients distingís un bon llibre d’un de dolent. Els ‘snobs’ de la primera edició eren molt més comuns que els amants de la literatura, però els estudiants orientals que discuteixen el preu dels llibres de text barats eren encara més comuns, i les dones vagues que busquen regals d’aniversari per als seus nebots eren els més comuns de tots.

Moltes de les persones que van venir a nosaltres eren del tipus que seria molest en qualsevol lloc, però tenien oportunitats especials en una llibreria. Per exemple, la vella dama que “vol un llibre per a un invàlid” (una demanda molt comuna, això), i l’altra estimada vella que llegia un llibre tan bonic el 1897 i es pregunta si es pot trobar una còpia. Malauradament, no recorda el títol o el nom de l’autor o el que era el llibre, però recorda que tenia una portada vermella. Però, a part d’aquests, hi ha dos tipus de plagues conegudes per les quals es troba encantada una llibreria de segona mà. Una d’elles és la persona decadent que fa olor de velles pastisseres que surt tots els dies, de vegades

diverses vegades al dia, i intenta vendre llibres sense valor. L’altra és la persona que ordena grans quantitats de llibres pels quals no té la menor intenció de pagar. A la nostra botiga no vam vendre res a crèdit, però reservavem els llibres a part, o ordenar-los si fos necessari, per a les persones que disposaven a recollir-les més tard. Escassament la meitat de les persones que van ordenar que els guardéssim alguna vegada tornaven. Solia trencar-me al principi. Què els va fer fer-ho? Entrarien i exigirien un llibre rar i costós, ens farien prometre una i altra vegada per mantenir-lo per a ells, i després desapareixerien per no tornar mai més. Però molts d’ells, per descomptat, eren paranoics inconfusibles. Solien parlar de manera grandiosa sobre ells mateixos i explicar les històries més enginyoses per explicar com havien sortit sense diners, històries que, en molts casos, estic segur que ells mateixos creien. En un poble com Londres, sempre hi ha un munt de llunàtics no del tot reals que caminen pels carrers, i que tendeixen a gravitar cap a les llibreries, perquè una llibreria és un dels pocs llocs on pots estar-te durant molt de temps sense gastar diners. Al final es coneix a aquestes persones gairebé d’un cop d’ull. Per a tota la seva gran xerrada, hi ha alguna cosa que es menja i que no tingui cap propòsit. Molt sovint, quan ens trobàvem davant d’un paranoic obvi, deixàvem de banda els llibres que demanava i els tornàvem a posar en els prestatges en el moment en què s’havia anat. Cap d’ells, em vaig adonar, mai va intentar treure llibres sense pagar-los; simplement ordenar-los era suficient: els va donar, suposo, la il·lusió que gastaven diners reals.

Bookshop Memories de George Orwell, 1936.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Soy de los que piensan que para ser bibliófilo hay que ser o rico por la cuna o rico por la cama, pero en cualquier caso con posibles y posibilidades. Por eso nunca podría ser realmente un bibliófilo, aunque sí un bibliófilo low-cost; es decir, un híbrido, con todos los caprichos de los ricos y todas las necesidades de los pobres.

Decía Sigmund Freud que el hombre vive escindido entre el placer y la realidad, entre lo que le gustaría hacer y lo que tiene que hacer. Mismamente, la actividad sexual. ¿Qué ocurriría si el ser humano estuviera todo el tiempo dale que te pego y toma que toma? Pues que se abandonarían las actividades productivas, cundiendo el hambre y la miseria. Por eso – asegura Freud – la sublimación del deseo sexual y la canalización de su energía hacia el ocio y los negocios, el arte y la política, garantizan la existencia de la civilización. De ahí que el mundo se divida en continentes civilizados y continentes incontinentes.

A mí me parece justo que Freud haya desarrollado teorías originales y provocadoras sobre la insatisfacción que produce la represión de los grandes deseos. Genial. Pero ¿ qué ocurre con los deseos minúsculos, con esos antojos que uno supone insignificantes y que por no haberse colmado a tiempo se convierten en tremebundas obsesiones? Y, aunque servidor no es psicoanalista, barrunto que, si la sublimación de los deseos esenciales engendra la civilización, la no sublimación de los caprichos podría condenarnos a la barbarie. La bibliofilia es uno de esos caprichos sofisticados capaces de transformar a un lord inglés en un gurkha del ejército británico, porque el deseo textual no se puede sublimar.

Solo así se comprende que los bibliofilow-cost aprendamos mu.y pronto a no desear incunables, ni atlas quinientistas, mucho menos impresos del Barroco y en ningún caso primeras ediciones de novelas del siglo XIX como La Regenta (1884), a ochocientos euros en iberlibro.com – u Oliver Twist (1838), a diecinueve mil euros en abebooks.com. ¿Cuánto podría costar una primera edición de Les Fleurs du mal (1857)? Veinte mil euros en una librería de viejo de California, aunque yo le tengo echado el ojo a un ejemplar disponible en Copenhague por tres mil euros. ¿Debería endeudarme por tres mil para ganar quince mil? No puedo, porque soy un bibliofilow-cost y eso supone que, aunque sea buenecito para comprar, siempre seré pésimo para vender.

En realidad, los bibliofilow-cost nos especializamos en el siglo XX, lo que no significa que tengamos el podería necesario y suficiente para adquirir una primera edición del Romancero gitano (1928) – veinte mil euros – o de Cien años de soledad (1967), en el mercado a veinticinco mil euros. Y, por supuesto, ni ebrios de mojitos de marihuana con anís del mono podríamos comprar la mítica edición parisina del Ulysses (1922), que puede alcanzar los ciento setenta y cinco mil euros si encima está dedicada por Joyce. No. Un bibliofilow-cost compra lo que puede y luego aumentamos el valor de lo adquirido gracias a nuestros conocimientos sobre autores, ediciones, tertulias, enemistades, generaciones, venganzas, adulterios, calabazas y todo lo que pueda provocar un sarpullido de caprichos entre otros enamorados de los libros, porque los bibliofilow-cost tenemos que mezclar el chisme con la erudición, para que cada una de nuestras pequeñas inversiones atesore una gran historia”.

Article:”El deseo textual. Obsesiones de un bibliofilow-cost”, de Fernando Iwasaki, Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.68-69. https://www.jotdown.es/2020/01/el-deseo-textual-obsesiones-de-un-bibliofilow-cost/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Llibreries, Llibreters de vell |

Mapes de Llibreries de Vell de tota España

17/05/2022 per biblioaprenent

Ja fa temps que en aquest vlok vaig posar un Mapa de Llibreries de Vell de Catalunya ( + Andorra), després em vaig anar animant i a poc a poc vaig posar Mapes de tota España.
            Molts potser ho desconeixen i per aquest motiu em permeto posar aquí els enllaços amb aquests Mapes.
            Són mapes on no hi és tothom, segur que falten llibreries i unes quantes estan tancades, però les deixo per si tornen; unes quantes només treballen on line, però també poden ser interessants.
            Tot aquell que estigui interessat en llibres vells, si va de viatge o de vacances, pot trobar unes quantes llibreries per, almenys, passar l’estona.

            També m’aniria bé que si algú coneix llibreries de vell que no estiguin en els Mapes m’ho fes saber per a poder incloure-les.

            Moltes gràcies.

Mapa Llibreries de Vell a Catalunya

Llibreries de Vell d’Alacant, Castelló, Mallorca i València.

Mapa de Librerías de Viejo en Madrid y alrededores.

Mapa de Librerías de viejo en Andalucía y Extremadura.

Liburutegi antiquarianen mapa Euskal Herria / Mapa de Llibreries de Vell d’Euskal Herria.

Mapa de Librerías de viejo en Aragón.

Mapa das Librerías Antigas de Galicia / Mapa de Llibreries de vell a Galícia.

Mapa de Librerías de viejo en Asturias y Cantabria.

Mapa de Librerías de viejo de Castilla – La Mancha y Murcia

Mapa de Librerías de viejo en Castilla – León y en La Rioja.

Mapa de Librerías de viejo en Canarias.

Arxivat a Llibreries, Llibreters de vell | 4 Comments »

Frases sobre Bibliofília 705

16/05/2022 per biblioaprenent

“A tot això no us he parlat dels llibres moderns que produeix aquest país. En primer lloc és perquè produeix molt poc i massa insignificant al capdamunt per que us ho esmenti; en segon lloc, és perquè necessitaria per a aquest tema dir alguna cosa sobre la llibertat de premsa; doncs em preocupa molt poc publicar el que penso d’ella, per por de ser lapidat pel món civilitzat.

Per fer-me tirar les menys pedres possibles a causa d’aquest assumpte passaré per alt com s’imputa a aquesta estimada premsa llibertada: calúmnia sense control, lloança o blasme mitjançant diners, espionatge de la vida privada, indiscreció sovint funesta, xerrameca indigna de resposta, difusió de la mentida, disfressa de la ciència, covardia de l’ànim, etc., etc., i una pàgina sencera de et cætera. Per la meva part té altres inconvenients, inconvenients de bibliòfil i que aneu a compartir amb mi immediatament, sense perjudici dels altres.

Primer mal.- Adéu per sempre als llibres que es fan molt rars perquè han estat prohibits, perquè es van imprimir clandestinament, perquè es destruïa l’edició o perquè es feia cartró amb ells. Quin mèrit podran tenir als ulls de la nostra posteritat aquests milions de llibres necis que es publiquen actualment amb tota llibertat i que només la vareta màgica de l’índex podria treure de l’oblit i del menyspreu que es mereixen?

Segon mal.- Vostè que ha fet bibliografies especials, sap la feina que costa fer alguna cosa completa en aquesta matèria. Apliqui als seus records al futur i pensi en els nostres descendents! Els nostres pobres descendents !, el meu esperit es torba i el meu cor s’oprimeix al pensar com la llibertat de premsa va: “A preparar tortures als nostres Peignots futurs”!

Tercer mal.- En un centenar d’anys, l’organització una mica metòdica d’una biblioteca, la formació d’un catàleg, la professió de bibliotecari, seran possibles ?, será lícit dir bibliògraf o bibliòfil en una època en què la massa i la qualitat de la farda ja impresa, depassant tots els càlculs possibles arrossegarà indubtablement als manicomis a qui allà intenti orientar-se? I aquesta reputació de bogeria, patrimoni dels nostres successors, no recaurà sobre els qui els hem precedit en la carrera, sobre nosaltres a qui ja l’opinió contemporània sospita una lleugera alienació mental?

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 76-78. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Lo dice Juan Manuel Bonet en algún fragmento de La Ronda de los días en lo que respecta al vicio o al deporte de buscar libros viejos, resulta imposible explicarle dónde está la gracia a quien no comparta la afición, y en cuanto a quien la comparta, cuantas menos pistas se le den, mejor.

Llamémosle vicio, sí, sin problema, le da estatura, pero por favor, nada de bibliofilia: bibliofilia es gusto por el libro, y, si es por etimología, tan bibliófilo es el chaval que fui con una sola estantería de libros de bolsillo que el hombre que soy con la casa anegada de libros. Cualquiera con una habitación llena de libros es bibliófilo: no importa que lo primero que te diga es que no es bibliófilo porque no colecciona primeras ediciones o subraya los libros o, colmo de la insensatez, los presta a quien se los pida. La bibliofilia, en la acepción vulgar, referida a quienes coleccionan libros antiguos o buscan primeras ediciones, suena a decoración y de hecho los ingleses distinguen bien al bibliófilo del bibliómano: el primero es el que tiene los libros exquisitamenteordenados y gusta de lucirlos, ahí están en hileras precisas y podría estar dos horas hablándote de las estanterías, si caoba o pino o lo que sea. Le ha impuesto unas fronteras a su biblioteca para que no perjudiques su vida cotidiana, la biblioteca es el sitio de su recreo, y lo peor de todo: suele encuadernar sus tesoros. Al bibliómano los libros lo devoran, los tiene en montones por todas partes, en las estanterías las hileras hace tiempo que faltaron al respeto al orden y hay dos o tres en cada una de ellas, porque se niega a imponerle fronteras al monstruo; llegarà el momento en que tenga que sacar los libros al rellano o al porche, y lo hará sin dudarlo: no espera la visita de ningún fotógrafo de revista de decoración. La decoración

no es su fuerte, no sabe ni le interesa si el pino es mejor que la caoba. El castillo de Alberto Manguel con sus libros perfectamente ordenados no le da la menor envidia, las naves de Abelardo Linares y su portentoso desorden de cajas llenas y pasillos de libros que se pierden en la honda oscuridad, sí, mucha. El bibliófilo es rico, por pobre que sea, y el bibliómano es pobre, por dinero que tenga. Hay otro termómetro para distinguirlos: el bibliófilo solo habla de grandes nombres, primeras ediciones de Stevenson y de Voltaire, si pierde el sueño por un libro es por la edición inglesa de Moby Dick, que se tituló La ballena y no vendió ni cien ejemplares; el bibliómano, sin embargo, tiene la sangre infectada de nombres de autores menores de los que no se acuerdan ni sus herederos, está convencido que por debajo de la historia oficial hay otra historia, más verdadera, ve el panorama como un mar, esos barcos tan pomposos o estilizados o bonitos son desde luego los grandes nombres, y no les hace ascos, ojalá pudiera procurárselos todos, pero sabe que por debajo de ellos hay decenas de ahogados y su misión es hacerlos sobrevivir, aunque sea en el pequeño reducto independiente de su biblioteca. Sabe, en fin, que la literatura no tiene que ver con la historia de la literatura como la vida no tiene nada que ver con la historia. Sabe que a lo más que se parece el modo en que se fabrica una historia es a los castells humanos: hacen falta treinta en el suelo sobre los que se suban quince, sobre los que se suban ocho, sobre los que se suban cuatro, sobre los que se suban dos, sobre los que se suba uno, el clásico. Al bibliófilo le interesa el que culmina el castell o los dos sobre los que trepa, al bibliómano le interesan todos ellos, pero sobre todo los treinta del suelo.

Por supuesto esta diferenciación entre especímenes es muy aproximada y consiente todas las aproximaciones y mezclas que se quieran. En realidad, hay tantos tipos de bibliófilos y de bibliómanos como buscadores de libros hay. Cada cual tiene su canción, sus intereses, sus gustos. Pero a todos ellos les resultaría muy difícil explicar dónde está la gracia a quien no se la vea. Casi todos ellos han reparado en algún momento en lo insensato de su vicio, pero han tachado rápidamente ese pensamiento para seguir al viento de los libreros, gremio donde toda la escala social está representada, desde la aristocracia donde respirar el polvo de libros de trescientos años cuesta dinero, hasta el tablón donde alguien que empieza expone tres docenas de volúmenes. Así que por ahí es mejor ni intentarlo, porque hacer proselitismo de un vicio es tontería”.

Article:”Dónde está la gracia” de Juan Bonilla, a Jot Down Magazine, núm. 22, de març de 2018, p.22-23. https://www.jotdown.es/2021/05/donde-esta-la-gracia/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Biblioteques, Enquadernacions, Llibres d'artista | Etiquetat | 4 Comments »

Frases sobre Bibliofília 704

09/05/2022 per biblioaprenent

“Sovint se us indica algun gentilhome o algun canonge, col·leccionista famós i molt entès, capaç de vendre-us alguna cosa amb l’únic interès de servir-vos. Vostè aconsegueix introduir-se a casa seva i hi troba menys ordre encara, però la mateixa pols que a casa del llibreter de vell professional. Si aquest últim coneixia poc els seus llibres, l’altre creu conèixer-los molt bé i els estima d’acord amb les més exagerades idees d’un propietari entusiasta. No us atreviu a dir-li que les seves valoracions us semblen desgavellades perquè ofendríeu la seva ciència i la seva veracitat. Així va ser com un aficionat (d’altra banda excel·lent persona i que m’ensenyava els seus llibres, sense propòsit de vendre’m cap) m’explicava la història d’un miserable llibrot dels més corrents que jo acabava de prendre a les mans: la persona de qui el va heretar havia refusat 12.000 duros (60.000 francs) que li van ser oferts per un enviat ad hoc del govern anglès, desitjós, deia ell, d’adquirir-lo per destruir aquest últim exemplar de la raríssima obra que prova que l’art d’ensenyar als sord -muts va néixer a Espanya, i no a Anglaterra, com els pèrfids insulars volen fer creure en detriment de la nostra glòria, ¡a nosaltres espanyols!

Comprendreu que històries d’aquesta espècie us tanquen la boca; Com expressar un desig quan es tracta d’una fortuna? Per això la major part de les vegades us retireu de casa de l’aficionat amb les mans buides i la bossa intacta, tot i el desig que teniu tots dos: l’un descarregar-se d’algunes inutilitats i l’altre de completar la seva col·lecció.

Totes les dificultats que us acabo d’explicar només s’aplanen una mica per als que poden esperar, esperar i esperar; així i tot el temps que perdéssiu estaria poc compensat pels resultats que poden obtenir-se. Per això, si teniu la intenció de formar-vos una biblioteca espanyola, quedeu-vos a París, escriviu a Londres, i reunireu en tres mesos, amb menys despesa, sense enrenou i sense pèrdua de temps, una col·lecció més nombrosa i millor escollida que la que podríeu fer amb deu anys d’estada i de viatges per Espanya.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.74-76. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ No concibo la posibilidad de que haya en mi biblioteca libros que no pueda subrayar. Doblar la esquina de la pàgina. Prestar. Apilar. Llevar a clase. Leer en el metro o en el café. Incluso: perder. Para mi eso es la bibliofilia: el amor crítico y compartido por los libros, por su historia y por sus historias, por su lenguaje, por su capacidad de penetración individual, psicológica, moral, espiritual. Por eso no entiendo la otra bibliofilia, la del coleccionismo de ejemplares únicos, delicados y caros. Libros que debes consultar con guantes de tela; que no le puedes dejar a un amigo; y que tienes que esconder como los tesoros que son ( mientras uno dice para sus adentros, la cara deformada por la avaricia: “Mi tesoro…”). Durante la Revolución francesa una de las formas de detectar a un aristócrata era examinando su biblioteca. La encuadernación en piel, a menudo firmada por un gran artesano, era cara; también lo era el ébano de las estanterías. Condorcet podría haber salvado el pellejo si se hubiera deshecho de su preciado ejemplar de Horacio, con el sello de las prensas reales, que lo delataba como un falso republicano. Lo primero que hacían los revolucionarios con las bibliotecas que requisaban era desprender a los libros de sus encuadernaciones, aparatosas y pesadas y monumentales, lo contrario de la ligereza y de la comodidad que invitan a la lectura.

Desde entonces hemos sido millones de lectores que hemos podido permitirnos la posesión de una biblioteca personal. Una biblioteca que – como las librerías en que se refleja, espejos complementarios –  es estilística y formalmente diversa, con cubiertas y contracubiertas y solapas y tamaños distintos, con variedad cromàtica, como si la idea de la biblioteca moderna todavía estuviera huyendo de la imagen de aquellas bibliotecas nobles en que todos los ejemplares estaban encuadernados según el gusto único del propietario, y no según el plural de sus autores y editores. Una biblioteca democrática, donde impera el gusto por la lectura, la voluntad de evasión o el amor al conocimiento por encima de todas las máscaras del continente que, aunque bien es cierto que dan testimonio de una artesanía y de un arte y de una tradición cultural, también distraen de lo que realmente importa: el contenido.

Como la numismàtica o la filatelia, la bibliofilia es una afición más propia del museo que de la vida. Es un anacronismo que transporta a una época en que la lectura era patrimonio exclusivo de una élite. La democracia, no obstante, es ese orden de lo real en que pueden convivir las repúblicas con las monarquías, los videojuegos con la hípica, el ingeniero espacial con el leñador, el youtuber con el zapatero remendón. Y lo cierto es que, si eres amante de los libros, aunque no te gastes una fortuna en ejemplares únicos ni en volúmenes exóticos, no dejas de comprar otros libros, libros de bolsillo, novedades, libros de segunda mano, porque la pulsión es tiranía. Si eres amante de los libros, las paredes de tu casa se van a ir revistiendo de anaqueles, hasta cubrirlas por completo. Si eres amante de los libros, en fin, estás condenado a ser anacrónico, porque el precio del metro cuadrado no permite las bibliotecas infinitas. Pero ¿ podemos acaso los seres humanos no vivir en estado de contradicción?.”

Article:”Contra la bibliofilia” de Jorge Carrión, a Jot Down Magazine, núm. 22 de març del 2018, p.10. https://www.jotdown.es/2020/01/contra-la-bibliofilia/

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibres d'artista, Llibreters de vell |

Bibliodiccionari CIII

05/05/2022 per biblioaprenent

BiblioAniversari: a la Biblioteca Joaquim Montoy d’ Alcarràs  celebren el seu 16è aniversari.

Biblioarquitectòniques: Massimo Gatta en la pàgina 38 del seu llibre El desorden de los libros ( fórcola, Madrid, 2021) diu: “En el segle XX abunden els testimoniatges que defensen l’ordre dels llibres que es posseeixen com una cosa bona i adequada,…, fins a les hipòtesis biblioarquitectòniques més modernes i sofisticades de Georges Perec, que ja en la seva obra mestra, La Vie mode d’emploi, oferia una descripció una mica minimalista d’una biblioteca privada…”

Bibliobabeleoi: vlok de la Biblioteca de l’escola oficial d’idiomes d’A Coruña. Em diuen:“ nuestro blog lleva ese nombre por la torre de Babel, pues somos una escuela de idiomas, también queríamos hacer un guiño al cuento de Borges: La biblioteca de Babel”. (Cóntanme: “O noso blog leva o nome da Torre de Babel, porque somos unha escola de idiomas, tamén quixemos facerlle un guiño á historia de Borges: A biblioteca de Babel”).

Bibliocavalleresc: en la pàgina 55 del llibre El desorden de los libros de Massimo Gatta, diu, parlant de l’ordre i el desordre de les llibreries: “ … o perdre’ns en el desordre bibliocavalleresc del Quixot ,…”. I recomana una ullada al capítol IV de la primera part del Quixot, on l’autor posa en boca del capellà Pero Pérez algunes opinions sobre poemes cavallarescs.

BiblioDir: butlletí que brinda informació bibliogràfica actualitzada sobre temes gerencials en salut per a la presa de decisions de salut del Ministeri de Salut Pública de Cuba.

Biblioecologia: en un capítol del llibre Hi ha un país on la  boira de Gemma Gorga ( Tushita edicions, Barcelona, 2021) parla d’agroecologia i afegeix:” Al costat d’una agroecologia caldrà començar  a reivindicar una biblioecologia que protegeixi, no només els llibres sinó formes de lectura, maneres de llegir – profundes i fèrtils com una bona terra – amenaçades pel paradigma utilitari que ens Tiranitza”.

Biblioendevina: concurs que fan a Mil·lènium La Biblioteca de La Farga a Salt.( paraula trobada per l’Amadeu Pons de la FIMA, moltes gràcies).

Bibliofamilias: és un programa de foment de la lectura i formació d’usuaris des de la biblioteca amb les famílies L’activitat consistirà a cantar diferents contes més una activitat complementària de participació de totes les famílies.Organitzat per la Biblioteca Pública Municipal Iván de Vargas en el Teatro de Títeres en El Retiro de Madrid.

Bibliofogar: és un servei d’extensió Bibliotecària de la Biblioteca Municipal de Soutomaior  ( Pontevedra) amb la finalitat d’acostar la lectura a les persones que tinguin dificultats per accedir a aquest servei de manera especial o que ho necessitin.

Bibliogeològics: paraula en el llibre de Massimo Gatta El desorden de los libros. Però escrita per Luigi Mascheroni en la pàgina 10 del pròleg, quan parla d’ordenar o desordenar una llibreria diu: “ Deixeu-me el meu únic mètode que és no tenir mètode, procedint absolutament a l’atzar, apilant els llibres els uns sobre els altres, segons s’adquireixen ( o es roben, cosa que ocorre sovint), amuntegant-los per estrats bibliogeològics, emplenant buits, nínxols, intersticis i dobles fons …”.

Biblio-Informáticos: nous rols en l’era digital. Biblioteca Médica Nacional ( Cuba).

Biblio-Kafe: cafeteria-restaurant a Arkhànguelsk ( Rússia) amb llibres i decoració literària.

Bibliomachín: revista cultural de la Biblioteca de Santiago ( Chile). Primera revista, el 2016.

BibliosBLLN: adreça i hashtag de Biblioteques del Baix Llobregat.

Bibliopostura: qualificatiu donat a Montaigne per la seva posició davant els llibres, els bibliòfils i per com tenia posats els llibres a la seva biblioteca, en horitzontal. En el llibre El desorden de los libros de Massimo Gatta.

Arxivat a Bibliodiccionari |

Frases sobre Bibliofília 703

02/05/2022 per biblioaprenent

Enquadernador a Tortosa

“Passem al llibreter de vell en les seves diverses varietats. A les petites ciutats d’Espanya, és gairebé sempre l’enquadernador del lloc qui compra i ven llibres, més o menys desaparellats, més o menys malmesos, que arriben a les seves mans. No li pregunteu el que té: si no és que busqueu un breviari, un almanac o un abecedari, ell no sap res. En canvi us concedeix la facultat de sacsejar la pols que cobreix els seus volums; si veieu un que sembli que us convé, l’estima, fixa i estipula segons l’efecte que li produïu al preguntar-li el preu. El ‘brocanter’, el botiguer de la cantonada i sobretot el salsitxaire, fan la competència a l’enquadernador en aquest comerç científic; a casa d’aquests senyors, les vostres recerques són encara més difícils: es tracta de reunir els volums per terra, grimpar per rossolar  per aconseguir-los, o retirar-los de tot el que els envolta, empresa mitjanament arriscada, sovint perillosa, i sempre bruta i nauseabunda.

A les grans ciutats, gairebé tots els llibreters tenen al mateix temps vells fons d’assortiment seleccionats pels aficionats del país i pels viatgers que us han precedit. Aquests, que jo uneixo als llibreters de vell professionals, pretenen sovint tenir un catàleg ; si aquest és el cas no us alegreu. Aquest catàleg, ordenat correntment per ordre alfabètic de noms d’autors i d’inicials de títols, no us serveix per a res si us preneu la feina de llegir-lo de cap a cap. Poques vegades es troben allà assenyalades la data d’edició i el lloc d’impressió; tornareu a trobar títols de llibres estrangers traduïts a l’espanyol com quan el pèrit; després us caldrà buscar X en X i J, J a J i X, B a B i U, V en V, U i B, U en U, V y B, a l’inici de les paraules i en totes les combinacions de l’escriptura. Si per casualitat, o a sobre per desolació, el catàleg anuncia el: per ordre de matèries, podeu estar segurs de trobar cada cosa precisament on no s’ha de buscar. Tot i això suposo que, dotat d’una paciència a tota prova, hàgiu desxifrat l’atroç manuscrit de la primera a l’última pàgina, assenyalant escrupolosament el que hagi atret la vostra atenció: sapigueu llavors que, la major part del temps, el geni del lloc no està a casa, que cal anar i venir vint vegades per trobar-lo, i que en tesi general un comerciant espanyol mai s’afanya a vendre. D’altra banda, està apurat per presentar-vos els volums que desitgeu; poc acostumat a apuntar el que ha sortit, quan no el troba immediatament, el suposa venut i no segueix buscant-lo ; necessita setmanes per donar-vos una resposta, i vostè acaba, després de moltes correries i decepcions, per adquirir a un preu exorbitant tres articles entre els deu mil títols que heu llegit i entre els cent que us heu pres la feina de posar a la vostra llista.

No és això tot; tingueu gran cura en confrontar minuciosament els volums que us ofereixen i no us acontenteu amb la garantia de venedor, perquè us induirà a error sense voler-ho. Quedaria molt sorprès al saber que un volum picat per l’arna, sense títol, retallat bàrbarament o amb un quart de fulla substituït per una detestable còpia manuscrita, no és un llibre sorprenent. L’excés de les vostres boges exigències el deixarà estupefacte; no deixarà de suposar, o que no sou un comprador seriós, o que el seu volum ha de ser de la més insigne raresa, ja que es prenen la feina de reconèixer en ell defectes tan mínims.

SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, pàg. 71-74. Colección Ibarra X.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Dicho en otros términos, los libros de bibliófilo poseen calidad de texto y excelencia técnicoartística en su presentación, que los torna agradables a la vista y al tacto. Para lograr esta jerarquía, los editores de obras para bibliófilos cuentan con tres auxiliares indispensables: “el dibujante o grabador que ilustra el libro, vale decir que hace el comentario gráfico de su contenido; el maestro tipógrafo que lo imprime y tiene a su cargo la ejecución material del volumen y el encuadernador, que lo reviste artesanalmente, de conformidad con el carácter intrínseco de la obra y su estilo tipográfico” (Buonocore, 1974, p.187 y 196).

Cabe señalar que los colofones de las ediciones de bibliofilia contienen una información bastante exhaustiva acerca de los motivos de la edición, los tipos de papel, las técnicas de estampación y los diversos profesionales que intervienen en la dirección y supervisión, en la ejecución e impresión de la obra. Asimismo es de destacar que la justificación de la tirada no siempre está dispuesta conjuntamente con el colofón. Por otra parte dicha tirada es generalmente pequeña (suele oscilar entre los 40 y los 100 libros), con cada uno de los ejemplares numerados.

Para darle un carácter diferenciador a esta edición limitada para bibliófilos, se lleva a cabo una “individualización”. Por ejemplo: se incluyen los nombres impresos de cada uno de los destinatarios (incluyendo artistas, impresores, colaboradores e instituciones, diferenciados por una letra mayúscula o por una cifra en números romanos.), se añaden grabados iluminadas o coloreados a mano por el artista, se acompañan con algunos dibujos originales, con planchas o fragmentos de matrices, se utilizan papeles hechos a mano para la ocasión (habitualmente con marcas de agua o filigranas alusivas) y se encargan encuadernaciones personalizadas. También se crean, al margen de la tirada general, ediciones denominadas suites sobre mayor gramaje y a mayor formato: ejemplares especiales designados para alguna personalidad homenajeada, ejemplares firmados por el artista o por el escritor, ejemplares acompañados con “pruebas de estado” de los grabados (por ejemplo “refusés” con remarques), como así también dibujos originales.

En el caso de las imágenes grabadas, pueden ser unas pocas estampas sueltas o toda una serie. En la justificación de la tirada quedan diferenciados unos ejemplares de otros. En el caso de nuestro objeto de estudio, los ensayos, las planchas y estos tirajes especiales solían venderse por cuenta de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos o del artista ilustrador, pero bajo autorización de la primera.

Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf

Arxivat a Bibliofília, Bibliografia, Bibliologia, Bibliophily - Bibliophilie, Enquadernacions, Llibreries, Llibreters de vell |

« Newer Posts - Older Posts »