Biblioaprenent

Ex-libris amb la ciutat de Girona

El llibre és quelcom més que un objecte que s’estima. Forma part del patrimoni intel·lectual de qui el posseeix. És per aquesta raó que la majoria d’afeccionats als llibres sentim le necessitat de posar-hi alguna inscripció que ens els faci més nostres i que els acrediti inqüestionablement com a llibres que ens pertanyen.

Moltes vegades una senzilla signatura o un segell de goma amb el nom del titular acompleixen aquesta finalitat. Altres vegades, però, la marca de propietat es torna més clàssica i es concreta en una petita cèl·lula amb algun dibuix adequat que s’enganxa sobre la primera pàgina blanca o la portadella de l’exemplar. Aquestes petites cèl·lules reben el nom “d’Ex-libris”. Ens n’ocuparem després. També hi ha qui utilitza una marca secreta que faci de testimoni indiscutible de la propietat d’un llibre. Sol consistir en una petita creu, estrella, punt o lletra que se situa sempre en el mateix lloc de tots els llibres que posseïm. Un exemple d’aplicació d’aquest sistema pot ser el que segueix: suposem que el titular del llibre va néixer l’any 1950, en el mes d’agost ( mes VIII) i dia 30. El signe indicador de propietat que s’esculli es col·locarà a la pàgina 50, ratlla vuitena i precisament sota o dintre de la lletra que faci el nº 30 comptant d’esquerra a dreta. Aquest signe que passarà desapercebut per als altres permetrà utilitzar-lo com a prova irrefutable en el cas que se’ns discuteixi la propietat del llibre.

Hem posat un exemple, però estem segurs que la imaginació de cadascú trobarà les solucions més adequades a les seves conveniències.

Aquesta marca secreta és absolutament necessària si tenim el mal costum de deixar llibres als amics o coneguts. Deia un refrany castellà dels temps de la Inquisició: “Antes de verte prestado, quisiera verte quemado”. I és que el llibre que es dóna en préstec corre el perill de desaparèixer per sempre. Ja no la mala voluntat, sinó el descuit i la manca de cura en les anotacions, poden fer que, tant el que l’ha deixat com el que l’ha rebut, se n’oblidin.

Aconsellem en el cas inevitable d’haver de deixar un llibre, substituir-lo a la prestatgeria amb un tros de cartró de color virolat. En el mateix cartró s’inscriu el títol del llibre, el nom de la persona que l’ha rebut i la data. Quan el llibre retorna es retira el cartró que ens haurà recordat visualment i amb insistència, la manca de l’exemplar.

Hem deixat per al final d’aquesta col·laboració que tanca l’espai que hem dedicat a “Coses sobre els llibres”, el parlar dels Ex-libris. La llegenda “Ex-libris” ve a dir, amb una traducció entenedora “un dels llibres d’en…” La paraula “Ex-Libris” seguida del nom del titular diu amb tota claredat qui és el propietari de l’exemplar.

Gairebé sempre, a la petita cèl·lula de paper s’hi afegeix algun dibuix o gravat que faci referència a la professió, afeccions, origen, armes heràldiques, etc., del propietari del llibre.

La utilització d’aquestes marques s’introduí a Europa amb l’arribada de la impremta. Al nostre país arribà més tard, a finals del s. XVIII. Les millors signatures de gravadors i dibuixants s’han dedicat a crear Ex-Libris per als bibliòfils i lectors. Fins i tot ha sorgit una forma de col·leccionisme d’aquestes cèl·lules que hom anomena “Exlibrisme”.

A les terres gironines s’han imprès i utilitzat molts Ex-Libris, sobretot des de la Renaixença. Per aquesta raó, i ja que avui acabo parlant d’Ex-Libris, ens proposem oferir, a partir de dissabte, una nova secció que intitularem “Galeria d’Ex-Libris gironins” on anirem publicant, si Déu vol, i per espai de dotze setmanes, alguns dels Ex-Libris de persones i entitats gironines que hem anat recollint en el transcurs de molts anys. Amb aquesta nova secció de Biblioteca voldríem revifar un xic l’interès per aquestes vinyetes i oferir una mostra dels Ex-Libris que s’han utilitzat i es continuen  utilitzant a la nostra ciutat i comarques”.

Article : “Marques de propietat en els llibres”, ” a Coses sobre llibres (12) del diari  Los Sitios – Diari de Girona, el 30 de març de 1985.

XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ   XQ

“ Hay una rara voluptuosidad, un goce indefinible y exquisito al desflorar el libro que llega a nuestras manos con su cubierta limpia, con sus pliegos intonsos, con el acre perfume de la impresión reciente…

En la plegadera que esgrimimos impacientes va también nuestro espíritu anhelante de luz y de verdad… Con ansia cortamos las herméticas hojas y afanosos recorreremos sus renglones en busca de una alegría nueva, ¡ qué no ha de ser al fin más que un nuevo dolor !

Si hay algo en él que responde a nuestras inquietudes, que calme nuestras zozobras y engrandezca nuestras esperanzas, otorgamos al libro la intimidad de nuestro trato… Bien pronto se le arroja con ira, o con desprecio se le abandona, cuando no tiene de nuevo más que la fecha de su impresión… ¿ Para qué nos sirve la vulgaridad, aunque nos visite con un traje flameante y llamativo?

¡ Ay !… Buenos o malos, útiles o ineptos, agradables o dolorosos, los libros que fueron llegando a nuestras manos ávidas; que nos dieron fuerzas para sacudir el árbol de la vida; que nos acortaron el tedio de nuestros días y alargaron el insomnio de nuestras noches, yacen en los armarios, en los estantes o sobre la mesa de trabajo, como los botes y tarros en la farmacia… Tal vez necesitamos una cita oportuna; quizá nos sea precisa una observación apropiada o una sentencia justa; acaso nos convenga un pensamiento feliz… Entonces alcanzamos los libros que encierran estoa ingredientes y, después de utilizados, los volvemos a colocar en su sitio.

A veces esta necesidad es íntima, completamente sentimental. Recordamos algo que nos hizo mucha sensación y volvemos a rememorar con su lectura las fechas y lugares ya distantes… Al releer un libro muy amado, se siente esa sincera alegría que nos causa el encuentro con un camarada a quien no vimos en mucho tiempo.

¿ A qué manos irán a parar nuestros libros, cuando el de nuestra vida se cierre para siempre? La figura del librero “ de viejo” tiene algo de trágico y de insensible, como la misma muerte. Sombrío liquidador de la desgracia, en su tienda caen, al soplo de la miseria, las pilas de tomos que se derrumbaron al derrumbarse la fortuna o la vida de su propietario. Y luego se alzarán bajo otros techos, y nutrirán a otras inteligencias, y encenderán nuevo fuego en nuevos corazones. Porque el papel del libro es más duradero que la carne del hombre… ¡ Oh miseria de nuestro destino !…

Del llibre “El libro de los elogios”, d’Antonio Palomero, Ed Beltrán, Madrid, 1911. Llegit a  “El Mundo de los Libros”, selecció, pròleg i notes de Domingo Buonocore, Librería y Editorial Castellví, Santa Fe ( Argentina), 1955.