“Avui no us parlaré doncs, estimat amic, més que de vells llibres, dels llocs en què van estar, d’aquells on són. Quant als individus, no us donaré a conèixer mes que a gents prou ràncies i poca-soltes per preferir miserables llibres vells a les obres mestres d’erudició, de bon gust, de bon sentit, de veritat i de lògica, que Europa produeix en el segle dinou per vergonya de quants l’han precedit.
Pocs països han estat tan rics en llibres com ho hagi pogut ser Espanya antigament. L’aristocràcia espanyola representava a l’estranger a un poble que dominava a la resta de món amb el seu poder militar i amb la influència de la seva riquesa viatgera i nòmada ex officio. Aquesta aristocràcia despullava, amb les seves armes o el seu or, a l’estranger de totes les obres mestres que l’art i la intel·ligència havien produït allà; tornava als seus lars carregada de ric botí que el règim general de les substitucions conservava de grau o per força en les famílies, en què cada generació, tenint per recórrer una nova carrera de poder, podia lliurar-se amb èxit als nostres gustos. A l’interior, al costat de l’aristocràcia convencional de naixement, existia l’aristocràcia electiva del clergat. Era una vasta xarxa de famílies, sòlidament organitzades a més, i lliurades especialment a el cultiu de la intel·ligència; era un dipòsit on tot el saber de l’època i de la pàtria es conservava, i on les veritables eminències intel·lectuals de totes classes, tenint igualment accés lliure i fàcil, trobaven les mateixes probabilitats d’èxit per tot el que el talent i la ciència puguin concedir de riquesa i de glòria.
Demano perdó per això als grans poetes, als profunds filòsofs i als sublims retòrics d’ara, però, és en els convents, és en aquests caus de la ganduleria i la ignorància on es va refugiar tota l’activitat que no és només intel·lectual. Per això, i entre altres coses, es reunien en aquests convents biblioteques precioses, com tot el que amuntega a la llarga una riquesa tradicional, formades amb la varietat que imprimeixen gustos col·lectius, conservades per la sol·licitud del bibliòfil solter i enriquides amb la perseverança d’un aficionat que estimula la rivalitat d’un ordre en un ordre, o d’una casa a una altra casa.
Per tant, només al palau del gran senyor o als recessos religiosos existien biblioteques. A casa del primer predominaven els llibres de lectura; la crònica nacional en què cada pàgina compte els alts fets dels avantpassats de la família; la poesia, que els havia descansat de la seva vida activa; la novel·la, d’on la seva joventut havia pres aquest esperit d’aventura i aquest punt de l’honor tan característics del cavaller espanyol.
En els convents, per contra, es preferien els llibres seriosos, arxius de l’experiència i fonts de la teoria científica. Eren la teologia, arsenal sempre indispensable de la casa; la història antiga, menys atractiva i menys aplicable a la vida del moment que la crònica nacional, però més rica en profundes instruccions i més variada en ensenyaments; la raó i la pràctica del dret que regeix als homes; les observacions i les lliçons del metge que els socorre; la ciència, i les tradicions d’arts i oficis dels quals tenen necessitat; en una paraula tot el que pot posar l’individu retirat de el món en condicions de donar el seu parer a què actua, del qual és la part intel·ligent, i qui sol·licita de continu els seus consells i instruccions.
Les diferències que existien en la composició d’aquestes dues classes de biblioteques expliquen per què els bibliòfils troben a Espanya poca pastura per als seus gustos; perquè els successos polítics han tingut més influència en dispersar les col·leccions monàstiques que a posar en el comerç les de l’aristocràcia; però, aquestes últimes, eren les úniques en admetre els llibres que desitgen generalment els aficionats. Reconeguem amb franquesa les coses: d’una banda l’aficionat té raó per buscar a Espanya la crònica, el poema, el drama o la novel·la del país, amb preferència a qualsevol altre llibre; a força d’haver-los sol·licitat els ha agafat tots. D’altra banda, cal convenir que generalment el “arreglador de despatxos” és més curiós que instruït: fins i tot si és instruït, no ho és més que en literatura i, d’ordinari, roman aliè a la ciència seriosa d’un veí al que , regularment, denigra.
SOBOLEVSKY, Sergio: Bibliofilia Romántica Española (1850), Ed. Castalia, València, 1951, p.52-56. Colección Ibarra X.
XQ XQ XQ XQ XQ XQ XQ
“Aportes conceptuales sobre la noción de bibliofilia y reflexiones en torno al papel del bibliófilo.
De acuerdo con la raíz etimológica del término bibliofilia (biblion: libro y philos: amor).1 se definió al bibliófilo por su pasión o afición hacia determinados libros, los cuales poseen ciertas características en tanto bienes culturales, que les confieren atribuciones de valorhistórico y estético (Martínez de Sousa, 2004, p. 93-94). La bibliofilia “no postula ni admite un amor ciego: es un amor razonado, lúcido y grávido de exigencias, porque procura y despierta, parejamente, el placer de los sentidos y el del espíritu” (Zorraquín Becú, 1978, p.12) Generalmente la persona bibliófila se inclina por aquellos libros signados por su antigüedad, escasez, rareza, singularidad, belleza o calidad estética, si bien algunos de estos criterios pueden revisarse en el caso de las ediciones de bibliofilia abordadas en el presente trabajo, al tratarse de obras artísticas, genuinas, valiosas y limitadas en su tirada, pero claramente modernas (Parada, 2011).2 Si bien no es el caso de nuestro objeto de estudio, cabe señalar que muchos libros se convierten en ejemplares de bibliófilo independientemente de que, al publicarse, ese no haya sido su destino. En gran medida, la determinación de los rasgos del libro que se convierte en objeto de bibliofilia es el resultado de los propios intereses de los bibliófilos. En el caso de los libros ilustrados analizados, la circulación privada y no venal de los ejemplares se da dentro de una clientela acotada de socios cotizantes, donde algunos miembros definen las características de la tirada y la institución, como responsable de la edición, satisface la demanda específica.
Es de destacar que el bibliófilo, tal como lo entendemos, no es sólo un mero coleccionista que obtiene placer en acumular los libros que le atañe sin discernimiento, sino que suele ser un entendido o erudito de la materia y un lector capacitado con una amplia formación. El bibliófilo moderno analiza las obras no sólo en su forma material sino también en su contenido literario e intelectual. Los libros en tanto artefactos culturales dan cuenta de un “estado del conocimiento”, en un contexto social y en un marco temporal determinado. Para abordar esta serie de problemáticas a la hora de conformar una biblioteca privada, cohesionada y coherente como conjunto, el bibliófilo se vale de amplios conocimientos artísticos, bibliológicos e históricos. De acuerdo con sus expectativas e intereses personales, se dedica a buscar, localizar, adquirir, reunir, examinar, investigar, analizar, describir, preservar o conservar un amplio conjunto documental para su colección. En este sentido, la bibliofilia posee un componente bibliográfico significativo, tanto en su faceta de selección como en la de indagación (Mendoza Díaz Maroto, 2002)
A manera de síntesis de lo antedicho, Manuel José Pedraza Gracia (2003) sugiere que, si se quiere estudiar el fenómeno de la bibliofilia, debe considerarse tres aspectos. En primer lugar, qué hace que un determinado libro (antiguo o moderno) despierte el afán de posesión del coleccionista. En segundo lugar, qué es un bibliófilo y en qué se diferencia de otra persona que tiene en su biblioteca libros valiosos. En tercer término, qué técnicas utilizan los que practican el llamado “arte de la bibliofilia”. En cuanto al primero, el autor señala aspectos externos (la antigüedad relativa, la rareza y la particularidad, el estado del ejemplar próximo al momento de su fabricación, la procedencia, etc.) e internos (los que tienen que ver con la obra y los que refieren al libro-objeto). En lo que respecta a la segunda consideración, el autor describe a este amante de los libros como un investigador, cuyos saberes le permiten valorar y discernir los ejemplares que constituyen su colección o que deberían ingresar a ella. En lo que refiere al terceraspecto, las herramientas empleadas son: los repertorios bibliográficos especializados sobre la materia que coleccionan u otras obras de consulta sobre temáticas afines (por ejemplo historia del libro y de la encuadernación artística); los diccionarios de editores, impresores e ilustradores; los catálogos de libreros anticuarios y de casas de subasta.
Article: “Ediciones ilustradas de la Sociedad de Bibliófilos Argentinos en repositorios institucionales” de María Eugenia Costa. https://www.bn.gov.ar/resources/conferences/pdfs/costa.pdf
Biblioaprenent 